Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Pont d'Amposta /Font: www.ebreguia.com)Divendres, 20 de febrer
 
         Cel rúfol i ruixats discontinus. La pluja conjuga en passat. Ja ho escrigué Borges, en una sonet memorable, que més tard entonava el cantaor El Cabrero, amb un pessic melodramàtic impressionant.
         Cafè amb l’amic. Conversa variada. Ens agrada mirar darrere les màscares públiques. També tenim els nostres propis mites amb peus de fang. Alguns els conservem des dels vint anys. Valors sòlids. Vells vaixells majestuosos de l’art i el pensament. Uns cromos particulars com uns altres.
         Vaig a encomanar un dinar, per diumenge, a un establiment en penombra
( la tristor de les cases de menjars quan encara no hi ha el tràfec del migdia). Quedo entès amb un xicot jove. Li fa gràcia el meu cognom, i me’n recordo de les bromes infantils de l’escola al respecte.
         Un articulista, fill de Vilanova i refugiat a Horta de Sant Joan, ahir mateix, em saludava el darrer llibre com a proses “igualianes”; pensada que potser recorda les proses planianes, salvades totes les boines i distàncies post-modernes. L’articulista comptava el número d’entrades del llibre: 826, segons els seu càlculs ( jo no les he contades). Com van numerades, a dins els cinc capítols de l’estructura general, hi ha qui pensa que hi ha alguna intenció numerològica. No n’hi ha cap. Senzillament, em venia bé posar el dos després de l’u, i tirar endavant amb el relat.
         Amb aquest llibre darrer hi ha qui finalment m’ha detectat amb ganes. A alguns només els ha costat vint anys. No està gens malament. Hi ha a qui no el detecten en tota la vida, ni en bona part de la mort, fins que, potser, amb sorteta, un dia, un estudiós els redescobreix, i en fa un tesi o uns seguit d’articles, tot lamentant com se’ls havia pogut passar aquell petit Dostoievski de poble.   
         Assaig de cançons. Segueixo amb l’intent de musicar un poema, bastant narratiu, de Gerard Vergés, que parla del retorn de dos emigrants, però no acabo de trobar-li una introducció adient, ni el remat. En canvi, una altra cosa, que treballo des de l’estiu, s’ha resolt amb una lliscant lògica harmoniosa. Les cançons encara són més misterioses que els textos.  
         Algú ha cuinat arròs amb fesols per nosaltres. Saludable cuina de pobre de la contornada. En alguns llogarrets pròxims hi afegeixen naps. La recepta convidaria a confiar amb una mica de porc, però les analítiques de l’higienisme el desaproven. Jules Renard escrigué, en el seu “Journal”, que als porcs i als escriptors se’ls aprecia més un cop morts. Tinc molt fresques les sentències del moralista francès, per haver-lo treballat i traduït recentment. No em cal aixecar el darrere de la cadira per citar-lo.

Dissabte, 21 de febrer

         Boirina sobre la mar. I sobre una grua solitària, que ajuda a enlairar pisos sobre la planta baixa d’una botiga. Vista, anit, la pel·lícula sobre la malaltia de Jordi Solé Tura, filmada des del memorialisme íntim del seu fill. És dolorós vore una lucidesa com la de l’ex-ministre de cultura reduïda a la vegetació primària de qui ha perdut la personalitat. L’Alzheimer és probablement la més bèstia de les malalties que ens poden esperar emboscades en qualsevol cantonada. La  construcció híbrida – i cuita a foc lent- que és la personalitat, es fonamenta en els jocs de la memòria. Si aqueixos jocs es dilueixen, l’humà queda dramàticament esborrat.
         Jordi Solé Tura va ser un dels veritables redactors de la Constitució del 1978. Vull dir que hi va posar efectivament la ploma i els seus alts coneixements jurídics. En el documental es posa claror sobre els combats intestins del comunisme europeu. Alguns personatges tèrbols, bastant dogmàtics i policíacs, queden ben retratats.  
         Renuncio als periòdics. M’engavanyen massa, i necessito la màxima netedat mental per treballar en les narracions i altres papers.  Però, en el procés de correccions, retocs, reescriptures, sobre el material narratiu apareix precisament, primer que res, l’actitud del periodisme. Vull dir que la prioritat de la màxima intel·ligibilitat s’imposa per davant de qualsevol altra consideració. Posar-se tot el que es puga en la posició d’un lector pur ( tot el pur que puga) hi ajuda a escatar i fer guanyar fluïdeses a la prosa.
         Els “Quaderns deltaics” em van donant retorns agradosos. El poeta Gerard Vergés, amb la seua generositat i elegància habituals, em fa arribar una postal preciosa, amb una reproducció de “L’Adoració dels pastors” del Greco. Amb  quatre ratlles límpides aconsegueix commoure’m. Vergés no es casa amb res ni ningú. Si una cosa no li fa el pes t’ho fa saber sense embuts. El noto una mica amoïnat pel to funerari que poden tancar els reconeixements oficials que li van fent darrerament. Però, la veritat és que no ha cedit mai ni un mil·límetre en el seu esperit independent i crític. No hi ha medalleta que li puga retallar ni mig serrell de la lucidesa. Haver-lo conegut; que m’haja obert algun espai de la seua intimitat cultíssima, és un impagable regals dels déus.
         La revista “Canvi setze”, que arribà ahir amb el correu, presenta continguts d’interès. En la secció d’entrevistes comparteixo espai amb en Quino, el mític dibuixant de la Mafalda. Només recordo un altre moment tan gloriós: quan en el desaparegut “Diari de Barcelona” ( El Brusi), un dia compartia la secció dels entrevistats amb el sobri i eficient migcampista del “dream-team” cruyfista: Eusebio Sacristán. Li dono a llegir l’entrevista a una persona de tota confiança, a qui l’amor no cega el sentit crític ( i vicerversa, que és més d’agrair) i la troba ponderada. El que passa és que l’estil esmolat dels titulars de “Canvi setze”, en la versió digital que havia consultat, em semblava excessivament agressiu. Però veig que és l’estil de la casa ben bé a cada pàgina.
         Mentre faig aquesta nota m’arriba una música brasilera, el que vol dir que al carrer ha esclatat el carnestoltes local. En aquestes latituds mediterrànies, aquests calc carioca esdevé grotesc. Però cadascú la xala com li plau. A pesar de l’enrenou dels altaveus arravatats, puc escoltar el diàleg d’una mitja dotzena de pardals que han vingut al balcó. Componen un cor dissonant i joiós. Potser anuncien el bon temps, les matisades fineses de la primavera.   
         Passeig solitari, a la tarda, per la zona on comença ( o s’acaba, segons es mire) la plana dels arrossars deltaics, a frec de mar. Veig els pals metàl.lics dels iots atracat a la dàrsena esportiva nova, ja al camí del Poble Nou del Delta. M’airejo una mica. Torno a casa. Llegeixo la resta d’hores. Vida tranquil·la.
      

Diumenge, 22 de febrer  
       
   
         Alguna calitja damunt el llom del port. Però domina la unanimitat realista del sol unànime. Temperatura agradable. Els humors de la primavera s’anuncien tímidament. M’arreglo. Surto al carrer a cercar el periòdic. El Barça va perdre a casa amb l’Espanyol. Els de l’antic Sarrià van jugar a no jugar, a travar la lliça com fóra, perdent temps de joc real i administrant continuades faltes, i trobà la complicitat d’un àrbitre capriciós. El Madrid retalla punts i ens espera una setmana de martingales eufòriques dels mitjans pro-madridistes
( que són majoria absoluta i van carregats, com qui no vol la cosa, d’intencions més enllà del futbol). Al futbol el Barça va  davant. Però, aquesta setmana hem sabut
les properes inversions ferroviàries de l’estat, i la Villa guanya per golejada de quilòmetres al seu favor. I plou sobre mullat.
         Fullejo el periòdic a l’escalf d’una terrassa folrada com un hivernacle. Em fumo un cigarret i em prenc, fent l’estómac fort, un cafè infame. La gent surt de missa. Els xiquets de les taules veïnes fan un soroll infernal, però els pares no els senten des de la seua càpsula de somnolència absent. Una parella d’ancians es demanen un vermut. Els vaig emprar de models per a un article, però ho ignoren, i jo no els ho diré, per no trasbalsar de temences uns cors blancs. En aquest país nostre, la bona gent es posa en guàrdia si algú els treu al periòdic, ni que sia en la pinzellada lírica i prou innòcua d’una columna decorativa.
         Faig una ullada a les narracions que porto entre mans. Crec que quedarà un recull amb grapa. En un conte no ha de faltar ni sobrar res. Un relat curt és  el sonet de la narrativa. Floració delicada que cal deixar amb les branques justes.
         A migdia, dinar familiar. Celebrem les supervivències i els aniversaris, després d’algunes alarmes hospitalàries. Bona comunicació.
         En els papers on darrerament em trauen, pel llibre nou, van posant la mateixa foto, emprada de la solapa del volum; la que em va fer l’amic Ramon Segarra. Sembla una mena de retrat oficial, de tant emprada. Via correu electrònic, algú em comenta que en aqueixa foto li sembla que tinc una retirada al Jesús Moncada ( m’ho diu gent que va tenir cert tracte íntim amb el narrador de Mequinensa). Ja m’agradaria tenir moltes semblances amb Moncada; i no només, si pot ser, fotogèniques.
         A tothom li agrada molt “Camí de Sirga”; a mi també, és una senyora novel·la; però crec que “El jardí de les estàtues” és encara més ambiciosa en la construcció de tot un món a partir de vagues records de la seua joventut estudiant. I com a contista, Moncada és un fora de sèrie, homologable als grans del gènere que ara a mi em dóna mals de cap, insomni i defallences, en anar tancant el nou recull, que sortirà, si Nostre Senyor vol, a primeries del 2010.
         Sí, espero que el coterrani Moncada em tire alguna positiva maneta metafísica amb la feinada de les narracions aplegades. M’hagués agradat molt tractar-lo, parlar-hi, però amb el que ara sé. Cosa impossible, cronològicament parlant. La Desconeguda Astuta s’hi ha posat pel mig.
         Passeig per la zona marinera. Hi ha una tarda fràgil i lluminosa als horitzons. Una claror una mica enterbolida per una gassa molt lleu de calitja. A la nit, em miro una pel·lícula sobre els inicis de Johnny Cash ( un “biopic”, que se’n diu en la fraseologia anglosaxona del comentarisme cinèfil). Bastant superficial. Ni una paraula sobre els compromisos socials i els riscs del músic. És més fàcil rabejar-se en una infantesa traumatitzada per un germà mort en accident, per un pare brutal, pels posteriors problemes amb les drogues i altres excessos d’estrella del rock vaquer, i, sobretot, per l’enganxada amorosa amb la June Carter i les arestes dels divorcis de tots dos. Tinc l’enregistrament d’un concert de Cash als anys noranta al Canadà, amb els protagonistes reals de la peripècia, i només la seua actuació d’una nit qualsevol presenta més veracitat que el fulletó de la pel·lícula.


Dilluns, 23 de febrer         
 
          
         Cortines de calitja densa a la zona portuària rapitenca. Un sol rotund i expansiu les va eixugant a mesura que el matí guanya cos. Retallo les sortides. Vida casolana. El convenient fons de monotonia per la feina sobre els textos. També, acabat un article començar ahir, sobre l’art de la conversa, que és la pura civilització, i per això es va perdent entre els nous usos i costums de la barbàrie ansiosa que ens acull ara mateix. Un bon conversador ha de, sobretot, saber escoltar. La gent que sap escoltar va cada dia més escassa.  Tot un símptoma.
         Al carrer. Temperatura primaveral, amb una lleugera i tonificant carícia fresca al rostre. Cafè i compres. Es veuen menys gernacions al supermercats, fins els caps de setmana. La gent s’ha posat a ajustar amb rigor els cèntims. Treballo després sobre textos diversos. Tots tenen destinació certa. Tots tenen uns editors que els esperen. Poca broma. Cal anar per feina de manera eficient. El primer procés dels papers, més creatiu i caòtic, s’ha de bandejar completament.
        Arriben papers i la porció de cartelleria de les properes presentacions al correu ordinari. A l’electrònic, l’Emili Rosales em confirma que em farà la presentació a la llibreria Ona de Barcelona.  
         Rosales ha elevat a mite bona part de la historiografia rapitenca a la seua celebrada, premiada i molt traduïda novel·la “La ciutat invisible”. Pot fer una bona presentació, li agrada el llibre.
         Vaig conèixer Rosales a primeries dels anys noranta. Em va convidar a una lectura de versos de diversos autors que feien en un cafè rapitenc. Havien triat dos poemes de “Lector d’esperes”. Rosales era molt jove i tenia un aire de seminarista una mica ratinyol de biblioteca. Més tard, em demanà una novel·la per a una col·lecció que dirigia, i li vaig donar “El cor cansat”. Hem seguit conversant, a retalls, al llarg dels anys. Clavat al cor de l’imperi Planeta, dirigint Destino, coneix de primera mà anècdotes i dèries, sublims o ridícules
( la frontera de vegades té l’amplària d’un cabell) de molts autors, però sap guardar molt bé la discreció professional, sobretot davant del dietaristes, que som uns fenomenals xerraires de paper.
         Tot va rutllant més o menys. Perfecte professionalisme de la gent de Cossetània, amb campament base a Valls. L’eficiència i el bon criteri  amb què resolen les coses és, en realitat, la pura normalitat. El que passa és que he patit tantes anomalies desgavellades en el sector editorial, que no me’n sé avenir de la sort d’haver-nos trobat. M’han enviat un contracte per al proper llibre que té trenta folis de prosa legalista i atapeïda. El signo sense pensar-m’ho massa. Més que els contractes, em convencen els fets: i els fets em demostren que treballen molt bé.
         Nit casolana. Vist uns episodis reposats de la sèrie del detectiu Colombo. L’entranyable Peter Falk en feia una (re)creació del personatge magnífica. Pels diaris hem sabut que el vell actor italo-americà pateix d’Alzheimer, una de les malalties més bèsties que ens poden tocar. El gènere policíac, si està ben fet, a banda del sudoku tramat per saber qui és l’assassí i com s’ho ha fet anar, ens dóna una ben plantada paret amb figures i ambients, que expliquen com eren fetes les psicologies i els costums en un moment determinat i en un lloc concret.
         En apagar la televisió ( exercici que s’ha de fer amb una enèrgica determinació), llegeixo fins a l’hora d’anar al llit. Repasso capítols solts de l’assaig biogràfic que la Marta Pessarrodona va fer de la Mercè Rodoreda. Dues dones de caràcter; com hi ha món! A la Marta l’he tractada una mica. En algun tram d’aquesta llibreta n’he parlat. I la Rodoreda, la seua manera d’actuar en la vida, em recorda moltíssim la d’algunes avantpassades familiars en els temps de pors i silencis que els van tocar. Fins en algunes de les petites dèries i supersticions, la Rodoreda em recorda les iaies dels nostres carrers, quan als carrers es podia parar la fresca i els relats orals -enriquits per diverses veus- eren d’una regularitat i vivesa segures.

 
Dimarts, 24 de febrer

         Molt de fumet blanquinós de calitja al mar a primera hora. Continua l’assolellada plena. El sol surt per a tots? ¿Qui va ser e
l tanoca inconscient que va dir la frase per primera vegada, i sense interrogant? Les indústries discretes de sempre. Tancant dates i detalls de les presentacions. Ho anoto tot minuciosament a l’agenda. Temo les errades de memòria mecànica, que van en augment. Ara seria convenient no perdre l’agenda.
         Hores de vol davant la pantalla, remenant arxius de papers diversos. Tallarines amb xampinyons i curry per dinar. El curry és espècia de ressons orientals. El mateix pot invocar sàndals de les mil i una nit com les audàcies d’algun pirata fluvial dels tebeos de la nostra infantesa.
         Vint minuts de migdiada. Sense malsons. Visito el correu electrònic. L’accés a la xarxa, avui, per aquets rodals,  ha anat amb talls i penjaments al matí. Una nota de Tomàs Camacho. Perilla el cicle que volia fer a l’institut canareu amb diversos escriptors en diàleg amb l’alumnat. Es veu que als ministeris madrilenys s’ha donat la consigna de tancar aixetes per a Catalunya. Aquests dies, també hi ha als periòdics, la queixa d’algunes oenegès que s’han quedat sense ajuts estatals. Massa vegades hi ha interferències d’aquest color i algunes zones deixen de ser estat, o ho són amb unes curioses intermitències.
         A les notícies del dia, la caiguda del ministre de justícia, per haver anat a caçar amb el jutge Garzón. Hi ha qui per prou més no ha dimitit. Darrera la jugada hi ha, en fa tot l’efecte, un directe càlcul electoral davant els sufragis a Galícia i el País Basc.

    
Dimecres, 25 de febrer

         A les nou del matí sóc a Amposta. Bromada damunt el riu. Notícia ja mig desfeta de les boirades lleidatanes, que davallen seguint el curs fluvial. A la llibreria del carrer Major. Conversa amb la llibretera. Hem enderrocat tots els murs de les mútues timideses. Una dona que s’endevina amb extens bagatge conscient i treballat. Em recull l’editor. Anem als estudis d’una televisió comarcal. Ens entrevisten. Queda una mica caòtica la cosa, per les sortides, enriolades però estranyes, de la conductora d’un magazine en directe, que es repeteix a la nit enregistrat ( que és quan mirarem si em fet molt el ridícul; que em temo que sí). Comentem detalls i mirem uns papers amb A. F., l’editor barceloní instal·lat en un dels turons calmosos i emboscats a El Perelló. A casa. Al correu electrònic un missatge de Josep M. San Abdon. Em fa saber que va faltar l’escriptora Carmelina Sánchez Cutillas. A la Carmelina la vam portar a parlar en una taula de dones i literatura, a finals vuitanta, si ho recordo bé, en una Mostra Literària d’Alambor, a Benicarló. Era una dona agradable i enginyosa en la distància curta. Per a aquell ball alamborià va venir amb un cotxàs i xofer particular. Em sembla que estava casada amb un militar o cosa aproximada. A més de la seua – molt difosa pels aquells anys- novel·la “Matèria de Bretanya”, bastida amb evocacions del món infantil, era una bona poeta de fondàries filosòfiques i un suau experimentalisme formal. Em sap greu no poder redactar algun paper més extens en l’hora del seu traspàs. Però la notícia –que m’arriba tard-, m’agafa enmig d’una espiral endimoniada de compromisos presencials que m’aparten massa de l’escriptori. Com fer que un escriptor no escriga? Muntant-li un reguitzell de reunions amb premsa diversa i presentacions. Redacto aquesta nota en un quadern de pàgines quadriculades, sobre la marxa, mentre cavalco el tigre estrany d’anar parlant amb uns i altres i fent carretera. I, en aquesta història, encara em resten un bon grapat de dates que emplenar amb energies, oralitat variada i bona disposició. Des d’ara, i fins a sant Jordi, més val que em prenga vitamines. Però qualsevol s’hi nega a la jugada, amb les penes i treballs que els costa als editors obrir una escletxa en la premsa per tal que s’ocupen d’un llibre. A darrera hora em poso a triar un parell de poemes inèdits, me’ls demanen per a un llibre col·lectiu que es vol fer des del Matarranya i que cedirà els beneficis a una causa benèfica. Dia ple com un ou. Cansat, finalment m’acullo a la prèdica de Diògenes Laerci i agafo un son positiu i rodó. Alguns clàssics, en determinades circumstàncies, són millors que les pastilles quan el cansament amenaça de fer girar el marcador i instal·lar l’insomni.                        


Dijous, 26 de febrer

         Aixecat d’hora. Ungüent bromós a la volta. Després triomfa el sol, quan un auxiliar d’infermeria ja m’ha extret, una mica dubitatiu, sang per a una analítica. Es nota d’una hora lluny que els centres d’assistència primària treballen quasi sempre fregant el pur col·lapse. En la sala d’espera, l’evident aiguabarreig que ja configura les nostres societats. A primera hora sembla que la qualitat de la convivència és més plausible, tot i les ansietats i egoismes. Moltes embarassades a la cua.  Desdejuno a casa. Mullo la magdalena proustiana al cafè amb llet, però no m’espera cap festa de marquesats a la nit. Faig el guió del jorn i vaig a l’estafeta de correus. L’antipàtica desgana dels empleats. Els serveis, cada cop més cars. En tornar a casa em poso sobre les narracions. Després envio aquestes notes. Avui no m’espera cap periodista ni he de dansar en cap acte públic. Fenomenal perspectiva.

Campanya pels drets lingüístics