Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Divendres, 27 de febrer
              El senyor Boix (Font: Serret llibres)  
         Treballo en els diversos bancals que porto oberts. Amb l’aixada i amb el bisturí a la mà. Des del desbrossar a l’engròs  fins a la polida delicada de la motllura d’un detall.
         Correus diversos. Es van tancant minúcies d’agenda. Alleujaments variats. Per sort, darrerament trobo gent desperta i eficient.
         A la tarda, trobat S. Prenem cafè junts. Ha descobert que l’oposició que preparava ja és més o menys dada i beneïda, amb un sindicat pel mig cobrant-se les quotes per als seus interins. Les podridures que s’hi detecten en l’esfera de les institucions són nombroses. Aquestes maniobres fan un tallafoc penós i enorme entre la ciutadania i els gestors.
         Més feina sobre textos. Massa cafè, massa cigarrets. El que ens ajuda a transitar segurament ens ajudarà a lliurar-li la xavalla a Caront.
         Notícies variades des del Matarranya. El dissabte de glòria haurem d’anar a signar exemplars a la llibreria de l’Octavi Serret. Ens combinarem amb la narradora Francesca Aliern (compartim cartell), perquè la falta de connexions del transport públic, i més en jorn festiu, és demencial.
         Notícies al correu cibernètic. Xulio Ricardo Trigo em fa saber que ha traduït el novel·lista portuguès Castelo Branco. Gran servei, sens dubte. La literatura portuguesa amaga molts tresors massa ben guardats. Li suggereixo a l’amic si s’atreveix amb “La creació del món” de Miguel Torga; tot i que els drets peninsulars em sembla que són ocupats per un determinat segell castellà, que també s’ha fet amb les opcions en català i gallec ( per no fer-les mai, em temo). Potser es podria negociar si algun segell nostrat, dels forts, s’hi posés.
         Un veí d’escala em felicita pel premi que em van donar fa mesos. Porta cert retard, però li agreixo el gest extravertit (potser amb l’ajut d’alguna copa de licor?) Li haurà costat déu i ajut esberlar la closca tímida.
         A la nit llegeixo fins al son. Repasso la versió que he fet de Jules Renard. Crec que ha quedat àgil a còpia d’aforismes del seu “Journal”. L’estil eixut de Renard, així com l’agudesa del seu pensament humanista, han aguantat perfectament el pas dels anys.
         Tarda entre unes minúcies i altres. Allargassa la claror. Al supermercat, una xicota, vagament coneguda, intenta vendre’m un centenar de llibres de narrativa castellana, que diu que té i que no li agraden. La gent compra els llibres a centenars. Potser en paquets promocionals d’un grup editor o altre. Li  dic que no m’interessa l’oferta, que ja vaig servit de lectures, i que els llibres m’agrada triar-los personalment i, si pot ser, d’un en un o de dos en dos, a tot estirar. Li dono informació sobre els compradors de llibres usats del mercat barceloní de Sant Antoni, i la trac de la il·lusió candorosa que sembla covar, la què li fa pensar que li donaran una pasta llarga.
         A la nit, vista una sèrie sobre les primeres passes biogràfiques de l’Artur Conan Doyle. Rematada amb la pulcritud habitual de la BBC en aquestes empreses. A banda de les aventures detectivesques del celebradíssim Holmes, Conan Doyle té altres narracions extraordinàries, però molt de públic només el coneix per l’investigador morfinòman. Quan s’acaba, llegeixo fins al son: contes d’Askildsen, un pols fred i contingut que m’acompanya positivament en aquests dies de correccions i reescriptures de relats breus i altres proses, també més o menys narratives, que aniran als propers dos projectes més extensos. La vida i la lletra ja s’han confós indestriablement en el meu trànsit vital. El destí marca les seues fites amb obstinació.


Dissabte, 28 de febrer   

         Cel baix i grisós. Humitat sense treva. Boirasses entre la mar i els arrossars. Al carrer. Trobat l’amic S. Prenem cafè junts. Conversa variada. Dues taules a la dreta de la nostra, un escriptor lleidatà, que ve molt per La Ràpita. Em coneix de vista; jo el conec a ell, de vista i d’haver-lo llegit una mica. Però no ens diem res. Seguim un joc de indefinit i discret espionatge. Escriu al cafè, amb un ordinador portàtil. Deu fer alguna nova novel·la, o potser un relat, perquè la taca de text que endevinem no és l’esponjada de la poesia. Tots els estris que l’acompanyen, agenda electrònica, ordinador, dos mòbils, una bicicleta plegable, fins un Golden net i repentinat, diria que estan a la darrera paraula en control de la imatge, talment com el seu cap rapat i les ulleres de disseny.
         L’amic em fa broma, i diu que amb aqueix aparador no puc competir. I és cert. Ni puc ni vull, esclar. L’amic em fa conyeta, i diu que la meua imatge és massa professoral i fusteriana, que hauria de prendre nota del novel·lista lleidatà i buscar-me un psico-esteta que m’arrange per a les fotos i l’espectacle.
         Em refaig una mica de l’abstinència de paper de periòdic dels darrers dies. A “El País” parlen de Chaves Nogales, un genial secret, potser massa ben guardat, de la literatura espanyola. Chaves Nogales feia la biografia un punt novel·lada. Una modernitat en temps poc propicis a l’aposta, marcats per uns realismes de pantaló de pana polsosa i altres herbes bessones. Fou un republicà liberal. Denuncià tan el feixisme com l’estalinisme, i entre els dos grans mamuts cecs l’esclafaren.   
         A “El Periódico”, Arturo San Agustín ens llença unes floretes a un grapat d’escriptors que vivim per les vores de l’Ebre, i, sobretot, a l’entusiasme del llibreter Octavi Serret, de Vall-de-roures. Les columnes de San Agustín sempre tenen substància, estil i direcció, cosa ben d’agrair en temps on els columnistes toquen la seua trompeta amb moltes sordines calculades en no pocs papers.
         En una altra pàgina, llegeixo que António Lobo Antunes diu que plega, que ja en té prou. Ara, presentarà una novel·la nova, més endavant n’acabarà una altra, i després diu que callarà per sempre. Declara que l’ha cansat, els darrers anys, la frenètica cursa dels agents i els editors. Per mi Lobo Antunes és el primer narrador del Portugal dels nostres temps. Però, sobretot, m’encanta quan llença al foc la premeditació de la trama, surt a passejar-se per Lisboa, es troba senzills prodigis entre els geranis de les finestres, o en les tavernes de la capital mundial de la malenconia, i després en fa una prosa vivaç, amb una lleu guixada de realisme poètic.    
         També, als diaris, companyes i companyes d’aquesta nostra literatura. Com que som geogràficament lil.liputencs, ens coneixem bastant tots. Veig com personatges que van repartint llenya subterrània i armant maniobres brutes, que poc han d’engelosir-se de les lleis obscures de les màfies, quan els entrevisten es vesteixen d’autèntics i d’ètics a carta cabal. Virtuts públiques; brutícia privada: sí, molt vell i conegut, però no per això menys fastigós.
         Miro textos i segueixo llegint de branca en branca. Vida casolana. Finestra enllà cau un xim-xim tènue sota un cel baix. Peix fregit per dinar; amanida i formatge tendre per sopar. Fet l’esbós del paper que penso llegir en les imminents presentacions. Realisme informatiu i algun acudit de fabricació pròpia.
         A la nit, un espai sobre Edgar Allan Poe. Tant l’autor de “El gat negre” com Melville eren uns bandejats en la societat nord-americana dels seus dies. Van ser les avantguardes, ja a primeries del segle XX, que van reflota
r definitivament Poe i el van deixar al cim de la paternitat de la narrativa moderna.
         Poe ha esdevingut una icona utilitzable des de molts angles. Des del pop als tebeos o el cinema, l’han emprat al seu gust –molt sovint distorsionant les veritables intencions de l’escriptor. Molts del relats de Poe a penes tenen una trama definida. Són les atmosferes, algun cop d’humor negre i les psicologies les que basteixen les històries. Per això, la majoria d’adaptacions cinematogràfiques dels seus relats han estat uns desastres, farcits de materials afegits que poc tenien a vore amb les subtileses de l’home que sobretot volia ser poeta i academicista, i al què només la necessitat pecuniària va arrossegar a la narrativa de pigment gòtic i volada fantasiosa.
         I hi ha una dada objectiva, en referència a Allan Poe, que toca directament a la nostra literatura. En la narració “Eleonora” cita amb precisió Ramon Llull, fet que vol dir que l’autor de “The fall of the house of Usher” havia llegit amb profit el místic illenc.


Diumenge, 1 de març

         La plena felicitat és una el·lipsi que no necessita explicacions. Per això, vista des de fora, sol fer cara de badoca. I per això segrega versos i proses generalment tan desconjuntades i prescindibles.

* * *

         A primera hora persisteix l’emplomada humida. Però a quarts d’onze esclata un sol intens. Rellegeixo relats de Kjell Askildsen. No es pot suggerir més amb els retriats elements que moblen la vastitud de les soledats de molts dels personatges del noruec.
         Poso música quan la casa guanya vida. Un vell treball de Frank Zappa, el genial músic de Baltimore que l’actualitat de fast-food musical ignora. Després, Bruckner i les salmòdies en llatí de veus nítides.   
         Al carrer. El periòdic. El fullejo en una terrassa coberta, on regna la pau… fins que dues colles de mascles del terreny s’instal·len a la taula de tocant i comencen a cridar com energúmens unes enormitats plenes de partícules de feixisme i ignorància orgullosa. És aquesta “bona gent” dels pobles que pot perpetrar els pitjors estralls als microclimes fràgils de les convivències. Quan l’atac lleu de misogínia amenaça d’irritar-me excessivament abandono la terrassa. Expulsat sense compliments del mig silenci (només intervingut per l’ocellam i les campanes de l’església) que hi havia abans de l’arribada dels mascles en colla sorollosa i brutal.
         Torno al meu cau. Miro els grups de narracions sobre les quals brego aquests dies. Després de netejar-les caldrà organitzar el conjunt, “estibant la càrrega”, com diu la brillant Cristina Fernández Cubas quan parla de l’ordre de lectura dels seus contes (recomanables de totes totes; ara Tusquets els ha reunit en un sol volum.) Una feina delicada, la d’estibar la càrrega, i en la què mai no s’està prou segur d’encertar. Els relats que dialoguen una mica –o bastant- filosòfica o estèticament, ¿han d’anar junts, per arrodonir una unitat dins el conjunt, o tot al contrari, han d’anar ben separats?  
         A la tarda vaig a mirar-me el futbol al bar de confiança. Apareix el meu assessor particular, amb el seu fill. Fem tertúlia en els trams més poc atractius del partit. Perd el Barça a Madrid. En poques setmanes ha llençat un avantatge de dotze punts sobre el segon classificat. El mal humor de la parròquia habitual és explícit en l’ambient. En tornar a casa, faig una queixalada freda mentre em miro el circ lògic de les petites cèl·lules grises de l’excèntric Poirod, el detectiu de la Christie. Molts referents, en les històries, al món de l’espiritisme de sobretaula. Tant la Christie com Conan Dyle n’eren afeccionats a les rugositats del reremón. Una tirada que és al substrat mateix de certa cultura britànica.
         En apagar l’aparat catòdic rellegeixo el noruec Askildsen- potser seria més ajustat dir que l’estudio-, i proses de Leopardi ( escriptor impressionant, en vers i en prosa).


Dilluns, 2 de març

         Si no fas un fondament sincer exercici d’autèntica humilitat, no avançaràs mai, perquè no copsaràs els desnivells ni et sabràs les fites dels límits.

* * *

         Bona temperatura. Claror, amb alguna boirina, sobre la mar de la badia dels Alfacs. Entro molt ralentitzat al jorn. Prenc una dutxa freda i reviscolo. El cafè amb la D., que frega la torrada amb l’elegància d’un virtuós que escalfa dits al violí abans del concert. Fem el guió de les mínimes mecàniques que cal atendre. Escoltem l’escumosa homilia de Bruckner. Em poso, després, sobre els dos conjunts narratius que vaig polint. Quan em canso d’un entro en l’altre. També reviso altres papers. Matí aprofitat.
         En un racó dels periòdics dels darrers dies veig reportada l’actitud darrera dels músics del Titànic ( és una llegenda que ha fet molta fortuna), que van seguir tocant fins que els obscurs tentacles de l’oceà els van engolir. L’anècdota té una indubtable pinzellada d’estoïcisme. Però també il·lustra l’oposició de les construccions culturals, de la pura civilització, davant la gegantina potència cega de les forces naturals.
         Les notícies del migdia. El funeral per l’actor Pepe Rubianes. Un esperit independent, segons tots els propers. També ho diu algun càrrec públic, però li queda com un guarniment retòric postís, perquè en el fons potser creu que intentar ser un esperit lliure, en aquests dies i en aquesta societat, és reprovable. I és comprensible que sia així: algú que ha ordenat – i combregat- disciplines de partit, i vés a saber quantes rodes de molí més, veu dubtós, com a poc, un bufó que no s’embrancava, precisament, en subterfugis de cotó fluix.    
         El Partido Popular reconquereix Galícia, que l’havia cedit una legislatura, on el galleguistes i els socialistes s’havien repartit les carteres i donaven la sensació, segons coneguts d’allà, d’anar cadascú a la seva; a més de no empremtar cap accentuat trencament amb les formes del sempitern Fraga Iribarne. Al País Basc podria haver-hi govern socialista, però el PNB ha estat la força més votada. Crida l’atenció com les maquinàries electorals dels grans partits acudeixen a les cites autonomistes, fins en les comunitats dites històriques, en més d’un cas – i en més d’un gest-, amb posat de colonitzadors portant la civilització madrilenya a terres incògnites.
         Més feina sobre textos a la tarda. Hi ha un exercici excitant, que cal executar amb fredor: agafar text sobrer amb el ratolí i enviar-lo als llimbs. Aquells rituals més aparatosos de cremar paperots amb esbossos, o llibretes senceres amb més esbossos i provatures variades, en crepitant foguera amb regust inquisitorial, han passat avall.
         Parlant d’esbossos i llibretes, en un reportatge de la BBC vist fa poc, un descendent de l’Agatha Christie se’n sorprenia en veu alta de que aquella maquinària narrativa tan destra, en els quaderns d’esborranys errés tant. El comentari és d’un imbècil que tomba d’esquena. Creure que, per molt brillant que fóra la dama de les intrigues, al primer apunt ja li quedava impecable tot i que no assajava, ens recorda que molt sovint els descendents de determinades figures són indignes de dir ni mitja paraula sobre l’obra del seu consanguini.
         Ara fa temps que no analitzo cap text de la Christie. Però recordo un recurs que tenia, que menava el lector ben bé al pur hipnotisme. Era aconseguit a còpia de repeticions. En una mateixa pàgina podia utilitzar el mateix verb fins a una dotzena de vegades. Una altra característica de l’estil de la Chr
istie era que en les acotacions dels diàlegs, quasi mai els personatges afirmaven, sinó que només “deien”, deixant entrar el rajolí de l’ambigüitat per a la conjectura del lector. Molts narradors de material policíac n’han pres bona nota. I també alguns altres, que fan el gènere més o menys fantàstic.
         Això de les repeticions s’ha de saber portar. Hemingway les emprava també amb eficiència. Baroja les utilitzava perquè no se li acudia res més, i era ben capaç de reiterar “desharrapados” fins a cinc vegades en un mateix paràgraf, en una escena on uns bohemis vetllen un confrare mort. Però, el que en Hemnigway i la Christie és domini deliberat, en el basc notem que és perquè no se li acut res més – i a més no li importa.   
                

Dimarts, 3 de març

         Cel tancat, amb alguna indecisa clariana. Anit, llegit fins tard. Se’m fa massa tard llegint. Contes de Kjell Askildsen, algunes pàgines de W.G. Sebald. Encomanat al nord literari. Tots dos, el noruec i l’alemany, autors d’un anti-convencionalisme refrescant. Tiben la prosa fins a una eixutesa que, al capdavall, esdevé més nutritiva que cap barroquisme sumptuós.
         Al carrer. Les mecàniques habituals. Al correu, la comunicació oficial de que m’han posat en un jurat de narrativa. Novament a exercir de jutge. Algú ho ha de fer. En tornar al cau més brega sobre textos narratius. Els he de deixar sòlids; han d’aguantar, segons contracte, uns possibles quinze anys d’explotació amb la casa editorial que els publicarà. Això de projectar paperam cap al futur és inquietant. Però, més val no capficar-se i continuar les pacients minúcies artesanes.
        Confirmades dates de recitals de cançons. Alterno les sessions davant la pantalla amb l’exercici d’anar fent dits a la guitarra i assajant els versos cantats. Aniré a algunes biblioteques, espais que s’adiuen bastant amb el material que canto. La musicació d’un poema de Gerard Vergés ha avançat una mica més. Potser el podré estrenar a curt termini. Parla del retorn diferent de dos emigrants, i és inclòs al seu admirable “Long play per a una ànima trista”.  
         A la nit llegeixo fins al son. Giacomo Leopardi. És molt greu que gent que va de poeta i escriptor per la vida ignore universos tan essencials per a l’ofici com el de l’italià. Però sí, hi ha gent que funciona per les galeries literàries amb una quantitat de cultura lacustre (plena de llacunes, vull dir) impresentable.


Dimecres, 4 de març  

         Claror un punt enteranyinada a primera hora. A les deu, un front grisenc aboleix l’escalf solar. Em poso enregistraments de recitals, per anar memoritzant les lletres més recents i, mentre enllesteixo altres mecàniques domèstiques, anar cantant damunt, ajustant les notes i conjecturar potser alguna variació a tenir en compte.
         La memòria mecànica, encarada a la soledat de l’escenari, té detalls curiosos. Per exemple, puc cantar la majoria de cançons de memòria, però haig de tenir una carpeta amb les lletres posades en un faristol a prop. La majoria de vegades ni el miro, però necessito que sia allà, amb la taca dels versos de la cançó. Davant les inquietuds escèniques cadascú es defensa com pot, fins amb lleus supersticions, si cal. També covo una altra curiositat: quan el text és d’algun dels poetes que he musicat, me’l sé molt millor que si la lletra és meua. En fi, dèries, costums, miratges mentals.
         Trobat l’amic S. Prenem cafè junts. Conversa molt política. Hi ha països a la vora de la pura bancarrota, com ara Irlanda; i als Balcans es passen penúries que anuncien també alguna sorollosa ensorrada. Però, no cal anar tan lluny. Coneguts que viuen a les ciutats nostres diuen que es ja veuen famílies completes dormint en algun caixer automàtic. Fa tota la impressió que el sistema ha fet fallida. Però no es veuen alternatives raonables. També, en el sistema financer pròxim, poden haver reconfiguracions i desplomades. La travessia de la crisi general pot ser llarga i crua. Per la xarxa hem llegit també les crítiques, esmolades i argumentades, de Chomski a les primeres passes de Barak Obama. Chomski no es casa amb ningú. amb la xarxa, el pensador ha burlat del tot les censures que li aplicaven molts mitjans nord-americans.
         Dia amb notícies mèdiques inquietants de gent que m’importa. Sóc millor malalt que acompanyant de malalts. Tot es resol favorablement després d’unes proves elementals que desfan les alarmes. Els pobres necessitem la salut per anar tirant una mica.
         Havent dinat vaig a Amposta. Recullo els originals d’un concurs de narrativa on he d’exercir d’àrbitre, a tocant de dos companys més. Contesto, tot caminant pel carrer, una entrevista per a una ràdio. El mestralet de la tarda es posa pel telèfon portàtil i hi participa en la cosa. Fa setmanes que contesto la mateixa mena de preguntes ( i el que em queda!). Torno a casa en un autocar on la conformitat i l’espurna negra de la desesperació dansen amb reverberacions entremesclades.
         A la nit, rellegeixo les “Notes disperses” de Josep Pla, l’altre gran dietari de l’escriptoràs pallafrugellenc. Aqueix estil aparentment menor, en gris, còmode, des del grau zero de l’escriptura, és el més difícil d’abastar. La propensió, en la majoria de caràcters, amb una ploma a la mà, és la del barroquisme confusionari. Però, quan es té una idea madurada i nítida al magí, no hi ha dubte que el millor són els “mots familiars” que recomanava Voltaire.      


Dijous, 5 de març

         Una llenca de mar enlluernadora, enmig d’un mar de nuvolada baixa. Sembla la notícia solemne d’alguna transcendència observadora. No és estrany que aquests espectacles naturals hagen estat tan emprats per guarnir postaletes d’alguna intencionalitat mística.
         He dormit bé. Dormir bé és potser una de les principals bases d’oxigenació del cos i de l’esperit. La tribu propera, amb problemes sanguinis i altres molèsties menors, també ha dormit bé. Que la tribu propera i estimada passe una bona nit també és important, potser més i tot que el propi repòs, que la acceptada petita mort de cada dia.
         En l’humorisme pròxim, del veïnat rapitenc, he escoltat una peça oral sensacional. En la mateixa zona on és el centre d’assistència primària, a quatre passes hi ha la llar dels jubilats, i, a uns vint metres escassos del feu geriàtric, hi ha el Tanatori. Tots tres edificis fan un triangle (de tiralínies escolar.) La gent l’anomena “el triangle de les Bermudes”, perquè en aquell territori l’humà pots “desaparèixer” en un procés administrativament directe i coherent. En el brou de la ironia popular també se sap, o s’intueix,  que si a la tragèdia li afegeixes temps i distància, esdevé comèdia. Entre riure de les fatalitats i obviar-les i amagar-les, com es fa en molts mostradors d’aquests dies, hi ha un diferència, ínfima si es vol, però substancial.

Campanya pels drets lingüístics