Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Snob (Font: thewholegardenwillbow.files.wordpress.com)Divendres, 13 de març

        Potser sí que, amb tantes dècades d’insistència, la procacitat descordada formarà part de l’humor popular del Maestrat, tradicionalment més subtil, irònic i murri. Les insistències, és un fet, modifiquen els bagatges.
 

* * *

         El sobreactuat patetisme dels escriptors joves ens arrenca un somriure comprensiu. Però l’infantilisme esnob i feliç d’alguns quarantens dóna ganes de plorar.

* * *        

         La presentació tortosina va anar bé. Prou genteta. Diria que ben selecta. La presència de Gerard Vergés, abandonant el seu refugi calmós per travessar un vespre típicament tortosí, amb humitat enganxosa i freda a l’ambient, em resultà commovedora. Els avals que em va donant l’escriptor i apotecari són  d’una gran vàlua.
         La Maria Josep Margalef va estar brillant, sense deixar d’exercir la intel·ligibilitat pedagògica. Ha trobat aspectes, en el llibre, significatius. Cita autors que tenen molt a vore amb el llibre: Fuster, Pla, Ferreira, Azorín, Montaigne… Va ser una presentació on es parlà molt de literatura, cosa que no sempre s’aconsegueix en aquests actes socials.
         L’editor va dir que “Quaderns deltaics” li fa l’efecte d’una variada caixa de bombons; i el regidor del cultura, Joan Caballol, democratacristià i il·lustrat, exercí de conductor de l’acte amb agilitat elegant (tampoc no és tot el freqüent que caldria trobar polítics en exercici amb aquestes prestacions al catàleg).
         A quarts d’onze ja tornava a ser a casa, content, i no massa cansat. Tant de bo tots aquests actes resulten tan portadors com el d’anit.

* * *

         Hi ha un sol, tocat de teranyines d’un blanc trencat, sobre el port. He dormit bé. Retorno al rem obstinat de l’escriptori. Mentre es puga exercir la continuïtat tot estarà bé.
         Cafè amb l’amic S. Conversa sobre la caiguda del sistema capitalista salvatge que ens ha conduït on som ara mateix. Les associacions que fan assistència social, confessionals o no, de les rodalies, demanen aliments i roba: estan desbordats. I, segons algunes informacions de la xarxa, en algunes ciutats ha tornat una mena d’intercanvi de béns i habilitats professionals. Per les notícies televisades també hem sabut que hi ha campaments de tendes precàries, amb gent que ha perdut la casa i la feina als EE.UU. Més de quatre d’aquests bandejats, tenen formació universitària i experiència professional contrastada.
         També, als papers de periòdic, successos molt rebèsties. I un debat cada cop més urgent per fer. Hauríem de resituar certs límits en la informació de successos. Les víctimes encara tenen dret a la seua imatge i dignitat. No tot el que pot capturar una càmera o pot descriure un redactor hauria d’aparèixer als noticiaris i diaris. Si a aquestes pràctiques, a sobre se’ls hi afegeixen titulars parcials i comentaris de la pura reacció, estarem lesionant greument alguns pilars que haurien de ser intocables en la nostra convivència democràtica. Algunes noves –i llardoses- maneres de tractar certs fets amargs i salvatges, sembla que encara s’inspiren en el execrable xou que s’armà amb el cas de les xiquetes d’Alcàsser. Semblava que aquells excessos farien recular tendències. Però, al contrari,  hem vist que les marquen en alguns mitjans. Els familiars de les víctimes d’episodis dolorosos estan en estat de xoc durant molts i molts dies: anar a posar-los una carxofa davant la boca, o manipular desesperacions, s’hauria d’anar acabant d’una vegada. Per moments, fa l’efecte que aquell sutge tremendista de “El Caso” ha tornat, i que, a més, mostra com en molts trams de les nostres societats l’empatia humana i el respecte per les víctimes pràcticament s’ha diluït en la morbosa tafaneria i l’espectacle sense escrúpols.     

* * *

         El circuit habitual la resta de jornada. La feina habitual. Vida a ritme lent: els petits luxes dels qui obviem tants de sirena que no menen enlloc que pague la pena de conèixer. Les bones temperatures diürnes es giren a humitat persistent als vespres. Llegeixo Leopardi i Pasolini a la nit. Bones companyies italianes.  Repassem, amb la companya, mapes essencials i manuals de tendreses.
         

Dissabte, 14 de març

         Bromada farinosa a l’horitzó del  mar. Esclat generós, però, de l’assolellada i la bona temperatura. La medecina que em prenc per a les impressionabilitats del fetge em produeix somnolència abans d’hora. Per tant he de triar, a la nit, llibres de llom prim i no excessivament avorrits, perquè molt probablement em cauran de les mans, i no és cosa de lesionar-se amb lloms gruixuts i farragositats.
         Posats de perfil, com posant per a un jeroglífic egipci, els pardals del balcó fan un esgarips d’intensitat groga. Al carrer. Els periòdics. Els suplements de lletres. Una sobrevolada lleugera. Em conec molts dels fils que es mouen per darrere el guinyol dels comentaristes i les grans editorials. Encara queda algun franctirador del que te’n pots refiar una mica, en un racó o altre. de vegades cal cercar-los amb la lupa a la mà.
         Al complement de cultura de l’Avui, el senyor Ignasi Aragay fa una ressenya de l’edició dels “Pensaments” (Proa) de Joseph Joubert, i en destria un grapat. “Hi ha homes que són inconstants perquè no estimen cap dona. Jo sóc inconstant perquè les estimo totes”. “La feblesa que conserva val més que la força que destrueix”. “Quin no es deixa enganyar mai no és un amic”. “La bellesa és la intel·ligència feta sensible”. “ La música té sis lletres, l’escriptura té vint-i-sis notes”. “L’estil és el pensament mateix”. Aquest moralista, que morí el 1824, dialoga perfectament amb les màximes eixutes de Jules Renard i altres.  Pensar que tots aquests animalons brillants i lúcids donaven aquestes perles en els periòdics parisencs de la seua època, ens fa saber que som una mica més orfes, que pel camí hem perdut moltes bones companyies.
         El bon temps fa que les terrasses estiguen concorregudes. La sensualitat climàtica dels mediterranis admet poques discussions. Ara, el nivell de grolleria violenta, de pèssima educació per estar en espais compartits amb els altres va en augment. Hi ha gent que es comporta en un espai públic com si estigués a casa, sense el menor sentit del ridícul, amb numerets d’un primarisme exhibicionista que fa venir basques.
         Feina sobre textos. Passeig al vespre per la zona portuària. Els gats que dominen una part del moll on amarren les closques del cabotatge dormiten sobre turonets de xarxes amb una elegant somnolència calenta. Enguany han criat menys. No es veuen els cadells juganers d’altres temporades. Als ports, els gats fan una feina eficient amb la seua sola presència. Els mariners els toleren perfectament i fins els donen alguna engruna de la morralla sobrera.
         Nit casolana. Llegint i fumant. Mirant alguna cosa a la televisió. Quan encenem la foguera catòdica ja només demanem que no ens insulten massa la poca intel·ligència que ens queda.


Diumenge, 15 de març

       Resplendent esclatada, amb llum sense secrets. Tràfecs lleugers per les penombres casolanes. Les “Variacions Goldberg” dringuen com pols de vidre per les estances. Ella, un cop més, amb la com
plicitat sabuda de les reiteracions que son ja una picada d’ullet, diu “quin cervell que tenia aquest home!”. Opina que s’hagués hagut de preservar d’alguna manera la massa encefàlica del mestre de capella alemany. Afegeixo, provador, un xic procaç, que també haguessen hagut de preservar-li l’esperma, tan fecund –va fer molts fills-, donada l’alarma dels científics davant la pèssima qualitat de la llavor dels europeus ( segons ho porten els diaris).

* * *

         “Estima el teu ofici, la teva vocació,/ la teva estrella, allò per al qual serveixes,/ allò en el qual realment ets un entre els homes./ Esforça’t en la teva tasca/ com si de cada detall que penses, / de cada mot que dius,/ de cada peça que hi poses, / de cada cop del teu martell/ en depengués la salvació de la humanitat./ Car en depèn, creu-me”.
       Tret de tram final – els dos darrers versos, sobretot- del poema de Joan Maragall, massa tocats, potser, d’una fe descosida , la resta és assumible, si més no com a figuració més o menys consoladora. I l’aposta encara tindria més mèrit sabent positivament que res no en depèn ni en dependrà de la voluntat i la traça de l’oficiant.

* * *

         Hi ha expressions que ens donen una notícia prou fidedigna del tarannà d’una cultura o territori: “A rajatabla”; “verdades como puños”… Però, en la tan propera història recent hem vist que les “rajatablas” molt sovint eren interessadament torçades com corbelles, i que més que veritats “como puños”, hem tingut –i patit- les veritats imposades pels “puños”.                      

* * *

         Amb la permanent adulació als poderosos i el sistemàtic menyspreu pels dèbils –un recepta ben antiga-, en aquestes viles nostres alguns impresentables van tirant prodigiosament de la rifeta.  

* * *

         Algunes de les formules, televisades o no, a dreta i esquerra, que veiem en el panorama dirigent – polític i econòmic- general, ja les va pronosticar fins al detall aquell cervell lúcid i plàstic que es va dir Pier Paolo Pasolini i que va viure i morir a Itàlia. El Pasolini que escrivia al periòdics era impagable ( i insubornable). En un seguit de papers que va fer sobre les pel·lícules que feien altres, entre altres desactivacions suggerents, matisades i argumentades, es clavava amb el seu compatriota Federico Fellini, i li preguntava si les seues pel·lícules, amb una mirada que semblava que recomanava la resignació alegre als marginats i pobres que apareixien, li finançava el Vaticà. L’article en qüestió es troba recollit a “Las películas de los otros” ( Editorial Prensa Ibérica, 1996). Ignoro si Felini va respondre res. El Pasolini que més m’agrada és el poeta de “Les cendres de Gramsci”, el menys visible, per a tants. El bolonyès va sentir un molt viu interès per la nostra cultura, llengua i literatura. els seus primers textos els redactà, si ho recordo correctament, en friülès. A més de trenta anys de la seua mort violenta, no hi ha dubte que és una de les figures més importants i complexes del segle XX. Dissortadament, molts dels seus pronòstics els hem vist prendre cos davant els nostre ulls.

* * *

         En les expressions de certs xovinismes ja ens vénen donades les llavors fonamentals – i molt baratetes- d’aqueix pintoresc patriotisme de campanar: el provincianisme i la desinformació.
         Hi ha una altra curiositat, aparentment contradictòria, en el provincianisme xovinista: l’orgull local queda abolit quan, en el fons, i indefectiblement, es creu que les coses i les personalitats de fora vila són forçosament superiors que les locals.


Dilluns, 16 de març

         Claror rutilant. El reflex rabiós, daurat, sobre una franja del llom de la massa marina. He perdut durant moltes hores el telèfon mòbil. Al final el trobo al lloc més proper i obvi ( aquell angle de visió tan acostat i atacat de rutinàries mecàniques, que molt sovint és el millor espai on amagar alguna cosa), durant un bon garbell d’hores no ha trucat ningú. La memòria de l’aparat certifica que no ha quedat pendent cap comunicació. Des que l’he trobat, però, que ja he tingut dues telefonades. Sembla que hi ha lleis juganeres regint lleugers enigmes quotidians. Em fa tot l’efecte que en cas de no haver trobat l’estri, no s’hagués produït cap trucada.

* * *

         En la vida és bo crear-se passions una mica exagerades i obsessives. Han de ser grans perquè les maregasses erosionant de l’insondable avorriment vital menja molt i a pressa feta. En aquest sentit, practicar l’escriptura, aposta de les més difícils i desgastadores que la humanitat s’ha empescat, presta un servei eficient. Només hi ha un inconvenient amb la dèria d’emplenar paper o pantalles: que per molt que sortim volant, a poc sentit de l’observació, a poca consciència que es tinga del fascinant absurd vital i la indesxifrable polpa de les psicologies humanes, sabem que escriure és seguir amarrat indefectiblement als humors més fonamentals de la condició humana.

* * *

         La teoria dels espills stendhalians en la literatura, s’ha emplat tant, de vegades amb un automatisme poc conscient, que potser no l’hem remirat amb prou cura i paciència. Aquesta teoria, o imatge, consisteix, com se sap, a dir que l’escriptor passa l’espill per la realitat. La imatge presenta la seua eficàcia: per això ha tingut tant de predicament, per això mateix ha estat tan emprada com a expressió d’un cert objectivisme. Però si ho sospesem una mica veiem que la imatge té trampa: una trampa de figuracions, que són trampes de molt corrent, defensivament supervivent, ús humà. Els espills que un esperit presenta davant un fet, una escena, seran per força tocats d’un grau o altre de concavitat: de pur subjectivisme. Només en escollir l’enquadrament de l’escena. Només bandejant –o no percebent- detalls de l’escena, ja opinem, ja esmenem el suposat reflex neutre, objectiu, dels espills stendhalians. I, ben garbellat, ni quan emprem un ull tècnicament fred i objectiu ( el visor d’una càmera) deixen de tremolar els batecs i premeditacions de l’esperit que les usa. Potser hauríem de corregir la frase. Potser hauríem de canviar d’autor per parlar de passar espills per davant de les realitats. Potser caldria fixar un terme més acostat a les concavitats deformants, a les ombres esperpèntiques del gran Ramon Maria del Valle-Inclán.

* * *

         Em pregunta on visc, ara mateix. Li dic el topònim ( un topònim curiós, per cert, on es santifica a un rei que de sant, segons la historiografia que l’estudia en va tenir més aviat poquet), i afegeixo una pensada que porto cada cop més treballada: “en algun lloc hem de parar la quartilla, company; en algun lloc em de ser uns estranys, uns estrangers, uns discordants, en un grau o altre”. El company, també del ram conscient i llegit de la lletra, hi està, naturalment, d’acord.
         La pensada torna a emergir quan llegeixo en un periòdic que volen traslladar les restes de Jorge Luis Borges del seu repòs nòrdic a Buenos Aires. No cal ser massa expert en la biografia del cec genial per tenir notícia suficient dels menyspreus, humiliacions, llargs rebaixaments i altres delicadeses més o menys habituals dels territoris amb els seus conciutadans escriptors. La devoció pel poeta, assagista i contista argentí, durant molts anys va ser més extensa i alta a molts àmbits culturals, mentre que en l’univers argentí era obviat amb prejudicis de tot pelatge. Ara que el temps ha dit la seua clara paraula sobre l’autor de “Ficciones”, h
a arribat l’hora, per a alguns, d’apropiar-se d’una obra i una figura per convertir-la, com és costum universal, en un innocu souvenir d’un vague i desvergonyit turisme cultural.
         Fa anys, als vuitanta, si no vaig errat de comptes, es van traslladar les restes d’Azorín de Madrid a terres valencianes. Unes terres que no havien estat capaces d’alimentar en vida el prosista – ni tants altres- ni molt ni poc.
         Quan visites les cases d’escriptors en una ciutat o altra de la vella Europa, l’evidència és diàfana i estreta: normalment et trobe una habitacioneta amb una taula ja rosegada per successives generacions de corcs persistents, i saps que l’autèntica pàtria d’aquell esperit tocat pel verí de la lletra creacionista va ser la soledat, molt sovint radical i amarga, molts sovint parada a repèl de les convencions triomfants de la seua època.

* * *

         Esperits amarats dels càlculs més eternament mesquins, et fan fora, et bandegen, et posen el veto per a activitats decorativistes, d’indubtable ungüent social, amb les què, quan hi participes en alguna, és difícil no arribar a casa amb la sensació d’haver perdut el temps miserablement, d’haver anat de comparsa en una o altra cerimònia de la confusió, o de, senzillament, haver fer una mica –o bastant- el ridícul.
         Aquests esperits mesquins es pensen que bandejant-te et castiguen molt, però la íntima realitat és la contrària: t’alliberen d’una grapat de molèsties emprenyadores, entre les quals una de principal: la d’haver-los de dir que no, i que aquesta negativa sia interpretada com a arrogància o vanitat inflada, perquè els esperits mesquins no arriben ni a endevinar que hi ha qui juga amb altres valors que els de l’aparador social per la vida literària.  

* * *

         Apareixen els primers mosquits i mosques, i darrere d’ells, a l’hora del capvespre els primers rat-penats fan unes ràtzies nervioses amb la seua activa ceguesa vigilant. Algunes lleis naturals semblen coherents i aliniades a la causa/efecte.

Dimarts, 17 de març

         Dempeus a les sis. Veig la polpa fúcsia, entre vels de clara d’ou, del sol sobre el costat oest, enllà de l’ampla taca dels arrossars. Anit llegia Ernst Jünger (rellegia els seus diaris). Torno a topar amb alguna molèstia que em genera l’alemany, com ara algunes derives cap a un esoterisme confegit a la carta, amb mites nòrdics i transcendències que lliguen elements científics als noms i les voluntats dels déus eterns. Els seus sabers eren enciclopèdics i plurals. Inventariava insectes i persones ( amb un tirada cap als poderosos), però sempre amb un fredor d’acer incommovible una mica clínica, una mica robòtica. A un li agrada que les pàgines dietaristes tinguen una mica d’escalf, com un foc parat a terra, com una llar que ens acompanya i ens escalfa una mica els peus.
         

* * *

         Ha començat el judici a l’austríac que retingué una filla en un soterrani més de vint anys i la violava continuadament –fent-li fills-. Els mitjans ja l’han batejat com a “monstre”, amb una força, que es vol moral, que no ha vacil·lat gens. Però, de la molt dubtosa legitimitat ètica ( i estètica) del circ que han muntat en el seguiment del judici, dels subratllats avivant la brasa morbosa, ni s’adonen, aquests llibres d’estil viscerals i obscurs ja són la “normalitat”.

* * *

         La política catalana ens dóna espectacles que farien les delícies de qualsevol psiquiatre de tendència freudiana. Elements de les tres potes del govern, un dijous signen unes disposicions, i diumenge es manifesten contra el que han decretat el dijous.

* * *

         La ruta habitual, la feina habitual: papers i guitarres. Una entrevista per a la ràdio de Torredembarra. Una locutora jove, que ha fet els deures i pregunta amb criteri. Vaig contestant els qüestionaris com quan de xiquets contestàvem les preguntes del catecisme.
         La Comare Eixuta ha visitat el veïnat. S’ha emportat un personatge popular que en els darrers anys anava acumulant dissorts. No només en les grans ciutats algunes persones moren en una completa i aspra soledat.


Dimecres, 18 de març

    Radiacions solars sense reserva; temperatura en creixent. Però segueixen havent-hi més plaques de captació d’energia solar a Alemanya que per ací. Tenim remei? Els poemes simfònics de Franz Liszt a primera hora. Textures que moltes bandes sonores més o menys èpiques han tingut en compte.
    Llegeixo unes notes més de Jünger. Deliciós quan s’ocupa de les papallones i altres bestioles del seu jardí i de les seues observadores excursions. Relliga qualsevol sorpresa de la natura a un fil daurat transcendent, diví. El seu gran referent, el seu pont fiable entre literatura i ciència era Goethe.             
    Han trobat una tomba egípcia fins ara desconeguda. Entre els objectes que ens han mostrat les imatges, uns braçalets daurats de disseny elegant que signaria avui mateix qualsevol enginy ideador amb bon gust.

* * *

         Visita de l’editor. Anem a dinar a un establiment que conec, de tota confiança. Hi recalen molts viatjants de comerç, i no és estrany trobar-se també algun capellà. Allà on hi fan cap aquests dos espècimens humans s’hi sol menjar decentment i a preu entenimentat. Em comenta projectes. M’ensenya maquetes de papers que vol engegar. Com que toca molt de peus a terra no em cal exercir aquell enutjós paper de rebaixador realista d’enfaristolaments. Paella de primer (acceptable), daurada a la planxa de segon (excel·lent), fruita per postres. Bevem aigua. Hi ha una llum, havent dinat, que convida a badar pel carrer. Prenem un cafè a la zona del port. Parlem de llibres i d’autors. Detall que dóna prova fefaent de que sóc davant d’un editor atípic ( almenys dels que jo he conegut).

Campanya pels drets lingüístics