Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Un bust (Font: www.culturaclasica.com)19 de març

       A alguns ciutadans suposadament exemplars ha calgut immobilitzar-los amb la mineralitat d’un bust o una estàtua per tal que, finalment, foren còmodament coherents. Només les estàtues no es contradiuen ni quan els coloms els lliuren llur reticència.

* * *

         Sant Josep. Un personatge bíblic dels més interessants. Té una novel·la, de les que tantes se’n fan ara amb entusiasme: revisant mites antics i afegint-hi alguna mínima trama psico-policial. Les audaces infraccions que sant Josep, segons les escriptures, feu amb la llei jueva, bé mereixen una missa –o un relat.
         Les telefonades afectives fonamentals no em fallen. La gent propera crec que redobla els afectes; potser el fet deriva de saber-me atrapat en aquests oficis tan fluctuants, tan de branca en branca, als que em lliuro desoint tants detalls i gests que diuen que no amb el dit, i amb tot el cos, que no és aquesta la via del profit espavilat.
       Cel radiant. Caloreta sostinguda. La feina habitual. Textos i cançons. Van reivindicant la feina positiva del joglar Xesco Boix, amic de Pete Seeger, que rodava pel nostre món amb una guitarra al coll, i fent-se envoltar de criatures i fent-les cantar. Començo l’assaig d’avui mirant de recordar alguna de les seues adaptacions i peces originals. El record d’aquesta mena de voluntats, a contracorrent en temps encara més complicats que els d’ara, fan bandejar les queixes, arremangar-se, i anar tirant endavant tot el que es puga.            
         

* * *


L’ARA

L’ara només pot sotjar la polpa del camí.
Celebra’t el prodigi sense objecte,
no precisa faristol ni antifaç
l’elemental festa d’apedaçar el trajecte
amb carícies regalades
i caigudes de fulla que et repensen,
en el darrer sospir del sacrifici,
com al xiquet de la natura
que no copsa la marcida sense rebrot.

20 de març

         He somniat amb una persona que fa més de quinze anys que no veig. M’alarmo. La darrera vegada que em va passar una cosa semblant, unes hores més tard rebia la notícia de la mort de la figura somniada. Per la xarxa comprovo que segueix bé de salut, i escrivint versos i publicant regularment.
         Al carrer. L’adveniment de la primavera. Un règim pietós. La natura pot ser un monstre cruament indiferent als humors humans. Però, de retruc, ens lliura les seues epifanies cícliques, esplèndides i indiferents.
        Cafè amb l’amic S. Conversa sobre la crisi general. Una crisi que a més d’econòmica fa tot l’efecte de ser moral. ¿Potser servirà per alterar una mica algunes inèrcies tòxiques que es van quallar en els darrers temps de suposada  bonança? Era una davallada llargament anunciada. El que potser que no es preveia és la dimensió tan fonda i general.
        A la tarda vaig a Tortosa, a la presentació del llibre de versos d’un amic. Quines criatures, els poetes; quines pobres criatures! Li demanen poc a la vida i ho esperen tot de les paraules. Donar-los una mica d’escalfor còmplice quan presenten les seues obres en públic, es el mínim que podem fer.    

         
21 de març

         El vespre tortosí va resultar òptim per desemboirar-me. A primera hora de la tarda, un cafè en un establiment cèntric, amb mampara protectora dels humits rigors ebrencs, que han afluixat en favor d’una tèbia netedat del cel. Els transeünts porten més bon humor als gests amb aquesta bonança.  
         Rosa, la llibretera de la nova Viladrich, em demana si per sant Jordi puc estrènyer una mica més l’agenda i anar, al matí, a signar una estona a casa seua. Li dic que sí. A més de llibretera solvent és una lectora entusiasta de les meues coses. Ha posat el llibre nou a l’aparador i un cartell que ha fet l’editorial per a les llibreries, amb la coberta a sang –sense marges-, que visualment té molt força. És a dir, que per sant Jordi caldrà anar fent tombs per llibreries diverses i en ciutats diferents. En tinc moltes reserves de l’eficiència d’aquestes operacions. Però a la gent sembla que li agrada tenir un exemplar signat. Fa anys en tenia seriosos dubtes sobre la naturalesa d’aquest fetitxisme. Però, la veritat és que quan em trobo als particulars prestatges obres signades per autors admirats ( alguns ja traspassats) i reconec que és un detall que fa gràcia i fins pot emocionar. Precisament, mentre converso amb la llibretera, telefonen de l’editorial. Més actes promocionals. Més estretors d’agenda. Més hores apartat de la soledat de l’escriptori ( ara que el trencaclosques estructural d’algun projecte em comença a encaixar magníficament!) Quan acordem l’horari de començar i acabar la signatura, faig un cop d’ull a les novetats. Passo per caixa amb un llibre de contes de Manuel López Bonfill, un altre gran savi de la terra ebrenca, que confecciona uns relats formalment perfectes, amb una brillant voluntat d’estil i rehabilitant lèxic proper amb una destresa sense calçadors. També he comprat els retalls de memòries que ha fet Isabel-Clara Simó.
         En alguns racons, sobretot a la part del nucli històric ( a l’ombra de la pedra fumada de la Catedral), Tortosa presenta una trista decadència ( tot i que hi ha anunciats plans d’endreçament, encara no s’hi veuen els resultats). Pel barri antic, es veu una barreja d’ètnies que, en pocs segons, t’evoquen les mil i una nits, una novel·la russa, o els versos d’algun poeta antic que enyora paradisos que potser només eren complets en el seu somni evocador. A la Biblioteca Marcel·lí Domingo es fan un bon grapat de tallers, cursos, concursos i activitats on tothom pot participar. En aquest sentit s’està tenint una voluntat d’integracions afinada i sensible. Em rep la bibliotecària amb el seu somriure solar i agut. Em comenta que una poetessa consagrada, que visita el centre, s’ha convertit en seguidora meua. Li agraeixo la confidència. Així podré dir-li, si coincidim en algun sarau, que jo fa molts anys que la llegeixo de gust. La nova partidària és propietària d’una timidesa potser més gran que la meua, però espero que sabrem superar l’inconvenient un cop arribat el moment de les proximitats comunicacionals.
         La presentació dels llibres dels amics va bé. Jesús. M. Tibau ha fet un poemari amorós, seguint una mica els ritmes de les formes orientals
( haikús, tankes), té una certa lògica que un contista es recolze en aquests models. La Silvia Favà presenta una nouvelle on el pas del temps, les erosions i renúncies vitals d’una colla d’amics fan el canemàs d’una història en la què, segons diu l’autora, s’ha fixat en els moviments rítmics de la Virgínia Woolf, aquells remolins gronxants de l’autora de “Les hores”. Aquesta pista que ens dóna em fa venir salivera. A vore quan puc ocupar-me’n del seu relat. Amb tantes tibades d’agenda el marge per llegir s’ha quedat fatalment encongit.
         Torno a casa en un cotxe de línia que travessa la nit ebrenca. Uns seients davant meu viatja un cantant del grup més popular de la zona (fan música d’inspiració tradicional.) Ens hem saludat amb una premeditada fredor. Fa anys em lloava, ara em deixa a les potes dels cavalls. Què hi farem! Que “també” faça cançons i concerts sembla que els hi fa poca gràcia (no entenc el raonament absurd). Si “només” produís llibres, potser encara em lloaria. A més, també coincidim en un alt
re espai comunicacional carregat de susceptibilitats i colzades: el periodístic. Aquestes misèries estúpides solen donar-se. Ara, amb ànimes que van tarifant els elogis , i més tard van segant-te l’herba sota els peus quan deixen de fer-se els simpàtics professionals, aparentment autèntics i enrotllats, és preferible aquest tracte de desmaiada cortesia distant.
         Havent sopat començo a llegir el llibre sense ficcions de la Simó, d’un ritme molt viu i intens, en els primers compassos.


22 de març

         S’enteranyina en gris, a meitat de matí, l’assolellada de primera hora. Llegeixo “Els racons de la memòria” de la Isabel-Clara Simó. Em cruspeixo el primer capítol, on repassa els seus anys – finals dels seixanta, inicis dels setanta- a Figueres. Perfils molt estimables de figures empordaneses. Un Dalí cordial i molt intel·ligent en la seua relaxada intimitat sense circ ( a tocant d’una Gala esquerpa); un Pla malhumorat, perquè li han fet una entrevista per a la revista Canigó ( que l’alcoiana dirigia), i l’han tret a la foto de coberta en sabatilles d’anar per casa i cobert amb una bata gastada i salpebrada de forats produïts per les espurnes del tabac de picadura; impagable també el retrat – aquest més intimista- que en fa del poeta noucentista Carles Fages de Climent.  
         Al carrer. Els periòdics. Cafè a la plaça. Apareix l’amic S. Conversa política i cultural, amb la calma dels dissabtes. Al correu m’ha arribat un enregistrament amb l’entrevista per a la ràdio de Torredembarra. Va quedar correcta. Després de portar-ne unes quantes, ja em sé la lliçó.
         Feina habitual. Avanço amb els retocs d’alguns textos. Trobada la clau essencial d’algunes estructures per als projectes propers. Pures intuïcions patafísiques, assentades en la mínima familiaritat amb els humors fantasmals de l’ofici.
         Segueixo llegint els retalls de memòria de la Isabel-Clara Simó. Hi ha un homenatge de fons, proper, calorós i de justícia a la brillantor de Joan Fuster. L’assagista de Sueca fou uns anys president honorífic de la nostra Associació d’Escriptors. Uns dies abans de que uns quants autors nostrats anaren a participar en un congrés europeu, visitaren l’oracle lúcid i entre altres qüestions gremials li comentaren la jugada congressista. Fuster els donà un consell que ens traça un dibuix diàfan de com l’autor de “Diccionari per a ociosos” era un esperit refinat i normal enmig d’un país que menysprea les seues intel·ligències des d’un antic – i ben encastat- autoodi. Fuster els digué als comissionats: “aneu i parleu d’estètica, de literatura, i, si voleu, una mica de política: però no us dediqueu a plorar les nafres del país i fer-vos les víctimes”.


Diumenge, 23 de març

            
         Les mandres eixamplades de la primera hora de diumenge. Núvols baixos i emplomats de primer antuvi. Més tard apareix un amanyagador sol tebi. El periòdic. En compro un de colonial ( l’esquerra tova que ha tocat poder.)Hi aplico la plantilla de descodificar rebaixaments desmenjats a la nostra cultura i literatura; li passo el filtre que atenua, o capgira, la coloració parcial sobre el que para lluny del seu radi d’interessos.
         Cafè a la plaça. Les acàcies urbanes agraeixen l’ampla solaritat. Els pardals s’expressen amb intensitat capriciosa. Els humans li declaren una treva als tràfecs més convencionals i es prenen temps per embadocar-se una mica.
         Treballo, en ser a casa, sobre textos i plantejaments estructurals de lectura. Acabo el llibre de la Simó. La primera part és excel·lent. Però, en alguns altres trams sembla rematat amb urgències, i alguns potencials narratius queden a penes esbossats en la superfície.
         Segueixo amb el contes de Manuel López Bonfill. Saborosos de lèxic i de subtils intencionalitats. Retraten les abassegadores deshumanitzacions dels nostres temps.
         Més lectures a la tarda. A les set vaig a mirar-me el futbol al cau habitual. Canvi en la direcció. Els antics propietaris, ja majors i amb alguna avaria de salut, l’han traspassat. La nova governació de l’establiment queda en mans d’una parella de mitjana edat, diria que vinguts un dia o altre del sud espanyol, acompanyats d’una filla de cabellera llarga, caragolada i negra. S’esforcen per fer-se agradosos a la parròquia que acudeix a mirar-se els partits del Barça. Els blau-granes juguen molt bé i golegen el Màlaga.
En tornar a casa, mentre em miro els episodis del detectiu Poirot, de la Christie, faig un mos en fred.


Dilluns, 24 de març

         Calitges blanquinoses sobre l’irisat llom del port a primera hora. Però
venç la solaritat amb força. Les indústries quotidianes. Menudalles i compromisos m’arranquen de l’escriptori, aquell moble acollidor on les derives no maregen tant ( cadascú s’enganya com li plau). Passat el migdia domino el timó del meu temps i em capbusso en el món paral·lel que és la lògica interna d’un relat llarg.  

* * *


MIRATGES   

A  espasmes viatja el temps
sobre noms extingits,
per les clares continuïtats cereals
de gests heretats
i cançons reinventades.

Però no és etern
ni l’espasme ni el temps hamletià,
i sovint la sínia obre miratges
on el cap torna a la curiositat
i la metàfora del cor
s’embassa,  asserenada i concloent.


Dimarts, 25 de març

         La bonhomia primaveral convida a badar. Pocs plaers tan senzills i alts com vagarejar per una ciutat poc coneguda acompanyat d’una climatologia confortable, entretenint-se en els detalls d’una façana, conjecturant la novel·la vital dels rostres desconeguts que ens trobem, remugant uns versos d’algun poeta vinculat a l’espai, fent una pipada de tabac verinosament dolç esguardant la solemnitat d’un rosetó, el gest litúrgic d’una estàtua, el vol alimentari d’unes colomes, l’enrenou alegre d’un mercat, la calma d’un cementiri ben tingut on no han abolit el gòtic asserenador dels xiprers…

* * *

Començo a llegir originals del premi de narrativa on m’han fet jurat. L’extensió, aproximada a la d’una novel·la curta, fa la tria implacable. És molt difícil que el voluntarisme d’un aficionat o aficionada aguante el pols d’una narració desplegada en extens.
Enllesteixo un parell d’articles. Torno a l’univers paral·lel de la narrativa. Espero un missatger com qui espera Godot. Finalment arriba, amb papers impresos que em recorden propers compromisos presencials. A molta gent, tenir l’agenda tan carregada els fa sentir importants. A un, esperit lliurat indefugiblement a la insatisfacció, li espatlla tot els plans, que necessiten pau i soledat. Per sort, en cada una d’aquestes sortides vaig coneixent ànimes despertes, fesomies interessants, perspicàcies que m’obren vies en dominis on només creia que hi havia tancats. No tot han de ser llaunes i inconvenients.

* * *

         Se’n sorprenen de la virulència de certes actuacions dels Mossos d’Esquadra sobre els estudiants que protesten contra una universitat ja plenament donada als humors dels mercats. Han oblidat, potser, que les institucions sempre es reserven una bona part de la gestió de la violència.  
 

Dimecres, 26 de març

         Una sanefa de núvols baixos, d’una grisor amb frecs moradencs, tanca l’horitzó mariner, però un sol rabiüt, llimat per les recomptades ràfegues de mestral d’ahir al vespre, s’escampa sobre els terrats i les volunt
ats.
         Feina llegint i escrivint. Fregint i menjant. M’arriben estímuls variats
–potser massa- d’uns costats i altres. Me’ls miro, però els atenc poc. Establert el mapa de prioritats, procuro desviar-me poc dels l’objectiu que porten una data de termini al llom dels contractes.
         Carta del Ministerio de Cultura del sentor César Antonio Molina ( gran escriptor). Resulta que un cicle on havia de xerrar amb uns alumnes d’ensenyaments secundaris que creia que finalment no es feia es durà a terme al mes de maig. Molina és el deixeble més avantatjat de l’Álvaro Cunqueiro. En la seua prosa sap dosificar mestrament les plasticitats del poeta i les savieses i intuïcions. És rar, en les nostres tradicions, un poeta que alhora no sia un reeixit prosista.
         A la nit veig un reportatge biogràfic sobre Joan Fuster que dóna el Canal 33 en horari cultural ( és a dir: a la matinada). Ben fet i sobri. Finalment, davant les tesis fusterianes, Jordi Pujol es treu la màscara ambigua ( no hi ha res com les jubilacions per començar a dir veritat pelada) i reconeix que amb les propostes del Diderot de Sueca ell sempre havia procurat posar-hi el fre tant com va poder – que va poder molt- i tant com va saber. Es clarifica el que ja sospitàvem, que en algun grau n’ha estat responsable d’algunes dissorts valencianes.

Dijous, 27 de març

         En companyia de la soledat. Bregant com hem sabut amb el forçat vot de pobresa. Així hem anat –i anem- escrivint. Una de les infàmies més greus que hem ha hagut de suportar amb redoblada dosi de paciència ha estat la brama –gens innocent- de que estem permanentment subvencionats i protegits. El més curiós i lacerant és que aqueixa remor intencionada l’han acabat assumint fins alguns teòrics companys de viatge.

* * *

         Hi ha un guspireig d’escata daurada a la massa marina de la badia dels Alfacs. A pesar de les abdicacions generals cada cop més escampades, acudeixo a l’escriptori amb les ganes del primer dia. Deu ser un pòsit més abundós del que creia el de l’optimisme de la voluntat. La bonança climàtica convida a trobar qualsevol excusa dimissionària i anar a ventilar-se les petites cèl·lules grises. Però unes dates estampades en paperassa contractual ens lliguen a la disciplina, però la bonhomia assolellada no ens abandona del tot i ens escalfa les mans mentre avancem en les excursions mecanogràfiques.
           

* * *

         Quina perspicàcia la d’alguns opinadors professionals sobre les pràctiques tòxiques del “berlusconinisme”, i quanta parcial ceguesa –o gruixuda sordina- a l’hora de detectar com en les proximitats aqueixa manera de gestionar la cosa pública té cada vegada més entusiastes partidaris.

* * *

         La majoria d’autos no lliurats a cap jocfloralisme complaent, acrític, edulcorat, quan els llegim tenim la nítida impressió que on estan més perduts, on es cerquen amb més sostinguda ansietat, és al propi país.

Campanya pels drets lingüístics