Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Gide (Font: Wikipedia.org)27 de març

           Sol lleganyós. Andrée Gide toca Mozart al piano. En acabant, anota al seu diari que llegir tot el que pot li deixa el ferment necessari. Gide no va copsar ni molt ni poc la grandesa del seu conciutadà i contemporani Marcel Proust. I aquesta miopia va empobrir la seua obra. Per enriquir els llevats propis s’ha de saber combregar generosament amb les troballes del veïnat.
         Andrée Gide toca Mozart al seu piano burgès. Es necessita una burgesia, ni que sia per jugar-li a la contra. Al País Valencià (¿encara ho podem escriure, senyor Morera, senyor Camps?) amb un burgesia il·lustrada, menys agràriament feudalista, potser les coses haguessen enfilat dreceres més convenients, obertes i oxigenades. La cosa ha anat com ha anat. Què hi farem!

         En la meua figuració de primera hora Gide toca Mozart al piano. Cadascú es consola com sap. A la nit he somniat un segrest estrany. Uns individus sinistres em retenien ( o retenien el subjecte que somnia, que ens narra les escenes, però que no quasi mai no es veu en el propi somni). Recordo un escenari de boscos tocats per la llum gisa d’un cel emplomat. No sé què passava al final (crec que l’escena no tenia remat).
        

* * *

      
         Moltes de les novel·les que dominen el negoci de les supervendes, en la majoria dels casos, no passen de ser un “tebeo” per a adults.
         Després dels quaranta es poden seguir llegint novel·les, però cal anar retriant molt. Dels llibres que deixen poca saó cal anar prescindint. Per una qüestió d’economia temporal, si més no.  

* * *

         
         Pel capbaix, els deu manaments són un codi de conducta convivencial no menystenible del tot. Però ja els respecta poca gent. Com també el dret internacional va quedant en paper mullat… mullat per als interessos d’estats dominadors i altres fanatismes per lliure, que s’hi van orinant a sobre sempre que els hi convé.
         I així estem. Lliurats a la barbàrie confusionista. Tornem a la selva, amb un inconvenient afegit: va sent un selva infectada de trets purament medievalistes.

* * *

         Sempre recordaré com, unes setmanes abans de l’enfonsament del mur de Berlín, un bon grapat d’experts en coordenades internacionals vaticinaven als altaveus mediàtics que hi havia esfera soviètica per a dècades.
         Des de llavors, que dels experts en prospectives me’n refio ben poc. Reblant el clau, tenim als comentaristes econòmics, que a bou passat, amb l’evidència palmària de la depressió general, encara no han encertat ni amb el diagnòstic del que ja és passat (recent, però passat, al capdavall).    

* * *

         “O estàs amb mi o estàs contra mi”. És una sentència de caire feixista. Hi ve posada al Llibre. És d’abans de la gran febrada negra europea. Els recercadors, els amants dels matisos, sempre ho han tingut, pel que es veu, fotut. Sempre han entrat en les llistes dels sospitosos habituals.

* * *

      
         En un entrevista periodística no deixem d’estar assistint – com a intrusos o víctimes- a un interrogatori més o menys disfressat de conversa.
 

* * *

         Alguns t’odien sense llegir-te. Dona gràcies a la Providència ( o a l’Ossa Major, com vulgues). D’haver-te llegit, el nivell del seu odi encara seria més alt.

* * *

 
        El jo íntim pot ser discret, tímid, quasi invisible, no té cap importància. Ara, si el jo narratiu, el jo que escriu, no és una mica agosarat i provocador, no te’n sortiràs. I el primer que interpel·la el jo narratiu és, precisament, el jo íntim (tan bon xicot, en el fons).  

* * *

         El mínim que es mereix la frapant – i additiva – sensació de llibertat és haver perdut una feina o unes col·laboracions per pixar fora de test o mossegar, ni que sia amb quatre becs de metàfora, la mà que et dóna les engrunes de pinso ortodoxament somnolent.


28 de març

         Ahir, tarda lenta i profitosa per Amposta. Parlo amb feminitats quallades, i amb les idees clares, sobre activitats que hem de fer junts. Poques coses més grates que tractar amb dones sense complexos ni pobletanismes, i traçar mapes pragmàtics amb tinta simpàtica i eficient.
         En molts gabinets del sector llibresc intervenen senyores i senyoretes d’una amplitud de compàs i alhora un timó fermat en la racionalitat il·lustrada, no exempta de pinzellades tènuement impressionistes.
         Molts negociats, en aquestos països nostrats, funcionen millor gràcies a les consideracions i criteri de moltes feminitats, però encara tenen massa sostres de vidre tallant-los l’ala.

* * *

         Alguns pensadors menyspreen la recreació metafísica, li veuen poc joc pràctic. Potser obliden un servei que presta, com tants altres corrents de pensament, devots o civils: ajuden a passar l’estona, que no és tan poca cosa, ben sospesat.

* * *

         Joan Fuster en algun escrit, i també en alguna de les entrevistes de premsa que li van fer, dóna una recepta nítida i esquemàtica per escriure bé: “posar una cosa darrera l’altra i procurar ser el més clar que es puga”.
         S’entén perfectament la intencionalitat de l’assagista, i no hi ha dubte que ell la practicà en tots els milers de papers que ens va llegar per a gaudi i detergent gimnàstica meditativa.
         Però, potser per als autors que freqüenten les barriades de la imaginació la formulació queda curta. A més d’aquestes propietats, ben plausibles i recomanables, l’escriptor que no tanca els finestrons a la voluta imaginativa també necessita una polsim d’intuïció, una miqueta de sorteta, encertar a destriar els fantasmes més convenients per a la lògica vaporosa del que es proposa.
         Però, és clar, aquestes vaporositats són sempre difícils d’acotar. Podríem dir-ho tal com ho escrigué Dámaso Alonso tot analitzant els versos més extasiats de Sant Joan de la Creu: “arrojemos la analítica y la retórica, no nos sirven”.

* * *

         El periòdic porta una foto gran de don Pío Baroja. No hi ha dubte que tenia molta pinta d’escriptor. En una foto fixa els escriptors queden millor que en una filmació animada, perquè l’ofici ja té aqueixa grisa escenografia que ensenya el retrat de l’autor de “O César o nada”, aqueixa immobilitat de les  hores mòrbides i el cafè amb llet de la mitja tarda. I Baroja era dels més quietistes dels escriptors espanyols ( només superat pel hieratisme glacial del seu amic Azorín).
         Un caràcter amb tanta tirada a la domesticitat del gat cendrer amb sabatilles, no és estrany que admirés els homes d’acció i els dediqués dotzenes de les seues novel·les. Molt sovint admirem els esperits capaços d’emprendre’s batalles vitals que paren ben lluny del nostre propi ritme.
         Baroja només va deixar d’agafar la seua ploma unes hores bans d’embarcar-se cap a l’altra riba. Una grafomania autèntica. Ell sí que era un veritable prolí
fic. I sense ordenata, per descomptat, que té molt més mèrit.

* * *

         Un any o altre d’aquests apocalipsis frenètics i banals un programa informàtic o altre ho provarà de fer. Posaràs una base de Proust, unes gotes de Joyce, uns pilars estructurals de Faulkner, unes fines herbes shakespirianes, un polsim de pebre de Lampedussa, una fulla de llorer del senyor Montaigne i… sortirà un monstre literalment indigerible. Perquè faltarà aquell ingredient que no acaba mai de dir el seu nom, una mica misteriós, que tot autor transporta, i que cau una mica revelat o per accident positiu, i que els ordinadors, per ara, no poden sentir, diria que per falta d’ànima.

29 de març

         Ben apamat, a la llarga ( a la curta no els solen deixar), fan més bon servei al progrés i als marges de llibertat els càustics i heterodoxos que els devots.

* * *

         El fraret de l’higròmetre anuncia vent. Quan es pronostica vent, per aquests solars, cal esperar el vent de dalt, les cuejades del mestral.
        Acabo d’adobar els rellotges domèstics. El debat sobre si en veritat els canvis oficials d’hora són profitosos o tot el contrari no ha estat resolt amb cap resultat inqüestionable.
         La sortida matinera habitual. El periòdic del progressisme espanyol es clava, rescalfant tòpics inexactes, amb la llei de normalització lingüística catalana ( tan toveta, en realitat; i tan fiada a aquell esperit de concòrdia, pregonat per Francesc Cambó en un llibret ja oblidat de tots).
         El jacobinisme espanyol és transversal. En això, en el fons i en la superfície, estan tots d’acord. Anem resistint, amb la carcanada escruixida i amb la derrota final pintada en negre a quatre passes, amb el doble imperialisme, l’espanyol: que ens vigila i perjudica tan de prop; i el nord-americà, que ens va recanviant la forma de vida i convivència i ens inocula abassegadorament virus banals, violents,  obscurs, pornogràfics, que porten cada dia Erasme al paredó.
-    I si l’emprenya tant la línia editorial de l’espanyolisme sociata, ¿ per què
compra el seu rotatiu?
-    Perquè avui, precisament, donen un dvd de “La Pantera Rosa”. També
tinc dret a ser una mica sentimental, i més en diumenge, no troba?
-     I tant, home, relaxe’s. Però, ja hauria de saber que si vol pantera per
decorar les seues candorositats rosadenques, ha de combregar amb un mica d’internacionalisme madrileny.
-    I a vostè qui li ha donat candela en aquesta agenda?
-    Vostè mateix.

* * *

               
         En la vida s’han de mantenir dos o tres conviccions una mica estables. I anar canviant-los la muda de tard en tard, no sia que facen una ferum excessivament rància.

* * *

         Sorel Kierkegaard a “Diari del seductor” completa, amb reeiximent, un exercici dels més complicats que s’han donat en la literatura i el pensament mundial, racionalitzar i embellir el grapat d’idioteses que els humans perpetrem amb la coartada de l’amor.

* * *

         Cues quilomètriques per veure les collonades seriades i industrials de l’Andy Warhol. Si el gamarús pretensiós del pot de sopa és al cim del nou cànon plàstic, deu ser veritat que transitem de ple per la desèrtica confusió de després de la fi de l’art.

* * *

         “No me la fotràs”, és un higiènic mètode apriorístic per revisar dogmes i informacions de tot pelatge. El que succeeix és que fins els escèptics granítics de vegades es cansen de ser-ho, i en la clivella que deixen s’infiltra alguna mà que també a ells els acaba rascant la cartera.

* * *

         El capitalisme té les seues brutals contradiccions i el seus cicles d’auto-fagocitació. Això ho va formular aquell tio barbut que escrivia a la claror oscil·lant d’un quinqué. Hi ha parts de l’arqueologia diagnosticant que encara ens serveixen com a termòmetre per analitzar l’actualitat.

* * *

    
         Fins i tot l’home que matà Déu, Niestzche, en un moment de debilitat grafòmana va reconèixer el servei de consolacions que ofereixen les religions.

* * *

         És bastant trist, es bastant penós, però l’educació musical general del país no passa de les estètiques del “Paquito el Chocolatero” de les revetlles i de la cançó de l’estiu de les ràdios.

* * *

         La tapa dura ni trau ni afegeix res a un text. Els estimulants tampoc pinten
el que no hi ha d’entrada en els cervells dels autors/es.

* * *

-    Quina diferència hi ha entre el seu primer llibre i el darrer?
-    Segons les lleis que imperen, podríem dir que d’uns 15 euros a favor del
darrer.

* * *

         Hi ha arquitectes, metges, advocats i, ai, mestres i professors, que no llegeixen un llibre valuós ni per casualitat. I això, a banda de prou trist, és molt perillós.

* * *

         Estava escrit: un grapat de presumptes socialdemòcrates apuntalant els pilars del capitalisme que hem tingut les darreres dècades, que ha tingut moltes ganyotes facials, però no exactament la del “rostre humà”.

* * *

         En aquestes agendes públiques, en aquests blocs i llibretes cibernètiques, de vegades les errades de picat deixen una troballa digna de Duchamp o de Becket, però la majoria de vegades la cosa no passa d’un nyap inintel·ligible.

* * *

         A mida que passen els anys, cada cop m’agrada més la poesia neo-populista del mestre Carles Salvador, que en la joventut em deixava fred, i desconfio més de les animalades socio-polítiques que poden arribar a justificar les troballes avantguardistes. Em dec estar fent vell.

* * *

         No ens enganyem. La majoria de membres supernumeraris de l’Opus Dei, si veieren arribar la colla en parracs dels deixebles i seguidors de Jesucrist a les portes de sa casa, trucaria a la policia.

* * *

-    Anem a vore. Per a què serveix un cantautor o un escriptor?
-    Per a res. Li sembla poca infracció enmig el concert general?
 

* * *

En els folklores dels pobles , si sabem mirar una mica, endevinarem les
principals pors d’una comunitat de veïns o ciutadania. Una notícia de les més veraces que podem obtenir per saber com són realment.

* * *

         ¿Quan tardaran en fer la pel·lícula sobre el “monstre” austríac? I, probablement, anirà finançada per grups mediàtics que han carregat les tintes morals sobre el cas, sense deixar de dosificar els cops d’efecte morbosos entre anuncis.

* * *

         He conegut ecologistes amoïnats pel deteriorament de tots els ecosistemes, menys pels lingüístics propis.

* * *

         Les reticències dels vint anys, als quaranta han fet examen de consciència i han llegit quatre coses profitoses, i s’han carregat de matisos i de raons. No és que el desig de pureses de la primera joventut fora completament erroni, nom
és li faltaven quatre papers ben trobats, una mica d’informació, per assentar-se millor.


30 de març

         Cel rúfol. Somnolències encaparradores. Una mar quieta, de pissarra blau fosca, a la badia del port dels Alfacs, a primera hora. L’horari nou demanà un reajustament que no es fa en un sol dia. Hi ha un bot desajustat en la roda dentada de les mecàniques. El poeta britànic W.H. Auden va escriure una sèrie de poemes contra els rellotges. Al títol hi deia “atureu els rellotges”. Fa temps que no m’ho miro, però el poeta protestava contra les ansietats de la modernitat. Era un partidari de la cultura “slow” avant la lettre.
         Al matí treballo de narrador. A la tarda d’articulista i de joglar. A l’entremig, m’arriben correus que m’alegren la jornada. Un de Jordi Llavina, i un altre del professor Jaume Torras. Jordi Llavina és poeta, narrador i articulista. Ens vam conèixer l’any 1991 a la seu de l’editorial Columna, on ell exercia de supervisor de proves, si ho recordo bé. Del senyor Torras he llegit articles a la premsa. Exerceix al departament d’humanitats de la Pompeu Fabra i també és seguidor, pel que em diu, de Sebastià Juan Arbó. Són les sorpreses que ens reserva el món llibresc, aqueix vial de quatre gats, tres dels quals llegeixen només per entretenir-se, sense deixar que els compliquen amb cabòries. Però sempre n’hi ha un que busca altres registres. No hi ha el menor dubte que tan Llavina com Torras pertanyen a la segona categoria.

* * *

         A la nit torno, ja en tenia ganes, a visitar algunes pàgines del gran Eugeni d’Ors. Quan ja s’havia instal·lat a Madrid, fastiguejat de buits, defenestracions i brutes maniobres de certa ximpleria barcelonina, i col·laborava en un periòdic, un dia va tenir una polèmica amb un dels ideòlegs del franquisme sobre què és una nació. Per il·lustrar els seus raonaments dogmàtics, l’essencialista citava Paul Valéry i un discurs del mateix Papa. D’Ors li va respondre magistralment: “ni el Papa, ni Paul Valéry, ni vostè ni jo, sabem què és una nació”.  
       

31 de març

         Núvols baixos i somnolència ambiental. La rutina de sempre. La matrona alemanya que em posa un tallat al bar de davant de casa. El correu, amb manifestacions agradables i sàvies de Jordi Llavina, i amb invitacions a actes culturals. Amb el bon temps les programacions s’animen i engreixen amb superposicions horàries i divisió del públic minso que segueix les manifestacions de l’esperit. Feina sobre textos. Pactes d’afinacions i neteges sobre les guitarres. En pocs dies hauran de desfilar i sonar bé en públic. Un també engreixa les programacions culturals, amb paper, i amb lliuraments del cant. Quan em canso de la pantalla torno al pare noucentista D’Ors. Que una literatura tan petita com la nostra haja donat gegants intel·lectuals de l’alçada d’en Xènius – o de Verdaguer i Carles Riba- és un rutilant prodigi que no hi ha maniobres de rebaixaments que puguen atenuar.

 * * *

         Vols fer una història d’astronautes? Doncs, et convé remirar les antigues contalles dels argonautes.


 1 d’abril

         Hores d’abril. Potser et deixaran tornar a remenar el poal amb la calç. Potser et deixaran afegir el blauet desinfectant. Potser sentiràs l’olor del julivert posat en un grapat al got de l’ampit de la pica. Potser podràs passar la tarda al balcó, sota l’ombra tigrada de la persiana verda, oberta a manera de tendal sobre la barana. Potser al pare, en plegar de la fàbrica, li done temps a passar pel quiosc i portar-te un “tebeo”. Abrils de la pàtria enfonsada de la infància.  

* * *

         Plovisqueja sense ganes. La mare jove, sense cap exhibicionisme, amb desimboltura, alleta la criatura amb els ulls tancats al cotxe de línia. L’apotecari es fuma un cigarret posat al broquet d’ivori anant amunt i avall de la vorera. Fa un dia com per estar a Lisboa. Qualsevol dia és un dia per estar a Lisboa. Enyores Lisboa, la capital mundial de la melangia, cau antic on ploren els valents. Després, a la mateixa taula on llesques el pa i ella et lliura les seues nobleses invictes, obre’s la llibreta escolar i anotes uns versos que han vingut travessant la nit, arraulits per sota dels miradors de la pluja fina i freda, travessant solars eixorcs, depurant-se en un alambí de zenc i degotant amb la daurada paciència de l’oli. Encara aculls els versos. Encara no és dita la darrera paraula. Plovisqueja sense ganes. Els ferros del poema són disposats entre el fruiter amb les medecines i el gest que s’oposa, suïcida i esvelt, a les abdicacions convenients.

Campanya pels drets lingüístics