Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Gombrowicz (Font: wikimedia.org)Dijous, 9 d’abril

         A les sis no puc dormir més. Llegeixo el curset de filosofia de Gombrowicz, amb tot de llenques humorístiques sensacionals. Apareix un sol com per fer una costellada de Pasqua. Però, abans de les resurreccions, ja se sap, han de passar els rituals dolorosos.
         Papers, físics i virtuals, guitarres a les mans, la resolució de les menudalles mecàniques. Vida discreta i alentida.

* * *

         Tot escriu al nostre voltant. Això és el que cal arribar a percebre
( Marguerite Duras).

* * *

         L’excés de sentimentalisme fa mala literatura, mala cuina, mal cinema i la pitjor política.

* * *

RESSONS

         T’acompanyen els ressons, un cop reunit amb insignes absents.
Portes collida una petita resposta provisional al sarró: el sentit xifrat en un agraïment sense déus, en una ètica sense musculatura poderosa.
         També som els ressons que ens trien.      


Divendres, 10 d’abril

         La claror d’ahir és avui incertesa en gris. El predicador Bach al compacte. Els nostres laxos preceptes.
         El curs de filosofia de Gombrowicz. Avui, Descartes: el dubte permanent com a única certesa.
         També revisito poemes de Salvador Espriu. Ell tot sol va plantar una paret d’aroma hebraic enmig de la tendència general de la nostra literatura a enlluernar-se per les rodes hel·lèniques. Un mica abans de tornar-li el somriure a la Comare Eixuta sobre la que medità tant, Espriu, coneixent el país, va confessar a alguns dels seus íntims seguidors: “quan mori, de mi no se’n dirà ni gall ni gallina”. Després d’anys de ser emprat com a figura civil, com a patum, a l’obra del gran poeta i excel·lent narrador i dramaturg, li va passant la rella dels oblits, menys per a una minoria, que encara el citem de vegades, collint alguna arrufada de nas, que ens diu que estem passats de moda.    
         Miro textos. Assajo cançons. En aquests divendres sants de la post-modernitat es pot cantar sense ser amonestat. En la infància d’atmosfera nacionalcatòlica ens reprimien les músiques i els cants (excepte els dels oficis, naturalment). No cal dir que la prohibició encara ens feia venir més ganes de cantar. Les repressions solen revifar molt més els desigs. Des d’aquesta perspectiva antiga s’entén la proposta de promoció de la lectura de Quim Monzó, que apunta que la millor campanya incentivadora seria prohibir els llibres, que s’haguessen d’anar a trobar en els mercats negres, en les rebotigues de la clandestinitat.
         Prenc cafè a la plaça. Invasió de turisme ibèric. Es mouen amb aquella mentalitat colonial. La pitjor manera d’anar pel món: sense la menor oportunitat de badar algun prejudici. Viatgers colonials també ho van ser en Conrad i Pla, però almenys ells deixaven pàgines memorables i se’ls podia perdonar l’angle de visió. Em trobo amb una escriptora que apareix pels rodals quan hi ha algun dia de vacances. Aixeca el cap i passa sense saludar-me. Fa anys m’adulava amb marqueteria retòrica postissa. Quan es va adonar que tractar-me no l’ajudaria gens ni mica en la seua escalada continua, va deixar de mirar-me. Millor aquesta solució, evidentment. Amb pocs escrúpols i miraments, en l’ofici, com en les altres humanes indústries, també s’avança molt.
         

Dissabte, 11 d’abril

         A les set el nyigo-nyigo agut del despertador violenta el silenci. M’escalfo una mica de llet. Som un rars mamífers: seguim prenent llet tota la vida.
         Aposto per la rotunda roba d’abric davant els molt subratllats anuncis meteorològics. L’higròmetre, que m’acompanya d’anys i panys, el fraret elegant i estoic, barbat amb vara i caputxa, coincideix de ple amb els lectors de satèl·lits.
         A un quart de vuit sóc a la parada d’autobusos rapitenca. Hi coincidim, en desnivellada assemblea casual, els que ens acabem d’aixecar amb els qui molt probablement han cavalcat la nit sobre crinera de flames. En aquest darrer grup predomina la jovenalla d’ulls vidriosos, que potser ha ballat atàvics rituals d’atracció biològica en caus abillats d’artificiositats clarobscures.  
         La cúpula és tancada amb sutge de plom durant tot el trajecte fins a Tortosa. Quan trepitjo l’estació d’autobusos una pàl·lida ullada de sol apareix al nord-oest. La seva debilitat és extrema.
         A la cafeteria prenc un tallat i compro “El Punt” i el fullejo. Telefona l’Octavi Serret. Em comenta que a Vall-de-roures neva, però que el gruix no és insalvable. El llibreter es preocupa per les seves criatures i ens recomana prudència en el trànsit de les carreteres i que no ens amoïnem per l’estricte compliment dels horaris pregonats.
         A l’hora convinguda arriba Francesca Aliern. Analitzem una mica la jugada i enfilem, a poc a poc, cap als cimals on ens esperen. Tot fent via, amb la novel·lista comentem els humors i reptes del nostre món, i parlem d’autors i llibres que ens agraden.
        Fem l’habitual aturada estratègica a Gandesa, enmig d’una aiguaneu de cadència hipnòtica. A la pastisseria-cafeteria, on ens posem un altre tallat al cos, les propietàries i alguns parroquians saluden l’autora de “Sabó moll”. Em queda més clar el que ja sabia: que la Francesca és l’autora ebrenca més popular i estimada per tota mena d’esperits. Ella es manega amb les persones que se li acosten amb una càlida proximitat.
         Fem el tram final fins a Vall-de-roures molt lentament, amb totes les pupil·les de la prudència dilatades. Quan travessem el pont de ferro sobre el Matarranya ens sabem a casa. Prenem un darrer cafè desvetllador en un establiment veí de la llibreria Serret, a l’encreuament de carreteres. La Francesca, endinsada entranyablement en el seu paper de padrina complidora, adquireix dolços pasquals per a unes seves nebodes.
         Fem cap a la llibreria i ens troben l’espectacle que ja ens és familiar, però que no deixa de sorprendre’ns: l’Octavi activíssim, amb tota la paperassa –tapa dura, rústica, periòdics, fascicles, vídeos, suplements, regals amb cupons per retallar, etcètera -,  amb tot Vall-de-roures ( fins exerceix d’oficiosa i eficient oficina turística), amb tota el Matarranya i rodals, amb tot el que es mou a les ribes culturals i literàries, posat a bullir dins l’arxiu àgil i nodrit del seu caparró.
         La signatura va molt bé. Tota mena d’ànimes encuriosides se’ns acosten. Predominen les parelles de mitjana edat. L’Anna-Maria, la cosina del llibreter, seguidora fervorosa de molts autors ebrencs, ens regala la seva simpàtica companyia.
         Els estímuls sensibles que reps en un ritual de signatura d’exemplars són variats. Ens el fons ens segueix sorprenent com un llibre, fet en la soledat encaboriada de l’escriptori, ha pogut comunicar amb una altra soledat humana i fer-li conjecturar les seves pròpies interpretacions amb la partitura textual, que hem dibuixat sense ni vagament sospitar el rostre de qui l’acollirà generosament en el seu temps.
         La formulació d’aquesta i altres sensacions, quan algú se’ns planta al davant amb el llibre a la mà, de tan dita frega ja el tòpic, però és així: sura una màgia de tendresa còmp
lice en la directa simplicitat del fet.
         No se’ns escapa tampoc que amb un títol nou altres factors intervenen: la coberta, la textura – fins l’olor- del paper quan fullegen la criatura, la tipografia, l’atzar de topar amb un paràgraf, que rep l’aprovació o el refús, la sinopsi de la solapa o la contracoberta… Si del text en som responsables únics, l’objecte final és una suma de coordinacions i sensibilitats corals.
         Quan enllestim la sessió, l’Octavi ens convida a un aperitiu, a tocant de la seva cordial companya de cabellera rogenca i mirada vívida. Mentre comentem projectes ja realitzats i l’Octavi n’anuncia de nous, veig un angle de la façana de l’església, a la zona històrica del castell. La rosassa, que a l’estiu van veure cegada de teles per la seva restauració, ja ha quedat netejada, segons ens comenta la parella amfitriona.
         Després,  la Francesca i jo provem sort en un parell d’establiments de restauració, però l’allau humana és tanta ( accentuada pel mal temps, que ha reclòs als nuclis urbans els excursionistes), que només trobem acollida en un modesta i neta cafeteria on ens proposen una graella de carn que no refusem.
         Havent dinat desfem el camí. Els cims blavencs i angulosos presenten una quallada enfarinada. En alguna rugositat muntanyenca cauen trenes d’aigua.  
         En passar per l’entrador de Xerta, la Francesca em fa un elogi, carregat de passió i biografia, de la seva vila, on conrea un hortet amb onze solcs de tubercles, alternant l’aixada honrada amb la ploma contadora d’històries. Em sembla un pla vital a imitar, si es pot. Un paisatge guanya molt de suc quan se li han incorporat un grapat de mites i tràfecs humans amb les contalles d’una ploma. Crec que en els negociats del turisme substanciat ho van veient clar, però encara resta molta feina per fer.   
         Ens acomiadem a l’estació d’autobusos tortosina tot intercanviant llibres. Hem pujat i hem baixat sense cap incident molest. Potser hi ha un àngel guardià dels autors i autores ebrencs que ens aparta els obstacles greus del sender als qui anem molt sovint per la vida amb la testa plena de personatges possibles, històries de tot pelatge, volutes de versos trèmuls,  o indagacions metafísiques o ben arran de terra.
         Quan arribo a la taula de la colleta d’amics rapitencs, el Barça ja ha marcat un primer gol.      
          

Diumenge, 12 d’abril

         Jornada sense costures horàries. Feina sobre textos diversos. Avanço en ordenacions i correccions. Quan la processó de l’encontre local enlaira coets i trets d’escopeta ( quina dèria de celebrar un profeta pacífic amb tanta artilleria i accent militarista!) ja he fet un paperet que em demanaven del Matarranya. Celebro la meua tènue resurrecció dominical llegint Julien Gracq, que reseguint les menudalles enfeinades d’una parella d’aus de bosc és capaç d’elevar la més grata litúrgia de celebració vital.
         La mecànica sortida de sempre. El periòdic. Cafè a la plaça cèntrica. Gernació de visitants. La majoria vinguts de terres aragoneses. Sol tímid a la cúpula. Canvis d’humors al vespre. Retoco el text per a la presentació de dimecres a la llibreria Ona, i faig una tria d’entrades de llibre per llegir-les. El to conversacional de la majoria de notes del llibre ajuda molt a no sobreactuar en la dicció. S’ha de bandejar el cop d’èmfasi que pot demanar un poema. També vaig fent dits amb la guitarra i cantant.
         A la nit, acabo de llegir els originals de premi de narrativa ampostí. Pel meu gust en destaca un amb descripcions detallades, diàleg vius i personatges versemblants. Ja vorem si coincideixo amb la resta de membres del jurat. De vegades hi ha sorpreses i la gent valora aspectes que per al meu concepte de justícia literària no hi pinten res.
 

* * *

LA MAR

                           A Jesús Lizano

La mar és capitana suprema.
Ens alletà. Ens espera. Gairebé ens pensa.
El capità és un titella.
La mar és els rellotge ondulant.
Sembra pinasses i angles cecs
per als els contrabans de l’etern desig imperfecte.
Ens alletà. Ens espera. Gairebé ens pensa,
incomplets, però prou desitjables.
Ho inventaria tot, amb trenat pacient,
però no revela mai els noms dels nàufrags.
El capità és un confident dels impostors.
La mar és la veritable capitana suprema.


Dilluns, 13 d’abril

         
         Sol intervingut amb teranyines fumoses. Feina davant la pantalla. Semblen d’una altra persona, o el difús record d’una altra vida, els llibres escrits a còpia de nits en blanc.
         M’arriben correus de gent que ja ha llegit els “Quaderns deltaics”. Penso que és un text que dóna peu a molt diàleg. Una jove periodista em posa quatre ratlles d’aguda perspicàcia. Tornem-los la fama als joves llicenciats en ciències de la informació.
         La sortida d’habitud. El periòdic. Article intimista i líric de l’Antoni Puigverd a “La Vanguardia”. Quan els autors en llengua catalana emprem l’idioma castellà ens assemblem més a l’Azorín que a Delibes. El factor mediterrani i el bagatge dels moralistes francesos potser hi tenen molt a vore amb aquest resultat. En general, subordinem menys, la caragolada voluta de la llengua de Lope de Vega queda més ajustada i sòbria.
         Ahir es va saber la mort de Corín Tellado, la narradora rosadenca de la postguerra espanyola. La dama asturiana deixa 2000 títols, la majoria novel·letes de quiosc, una brega on també van fer-se forts en Ledesma ( amb relats de pistolers) i el mateix Simenon, emprant dotzenes de pseudònims.
         Segon dia de Pasqua casolà. Ja ens tocarà moure’ns prou aquesta setmana. La visita barcelonina serà un trànsit d’escasses i apressades hores. Les ganes de passejar pel barri gòtic i visitar alguna llibreria de vell hauran de quedar ajornades per una altra ocasió més propícia.    
         

Dimarts, 14 d’abril

         Per obviar les cabòries de tots els detalls que han d’encaixar en les properes hores, la majoria dels quals no depenen de mi, em capbusso en la feina davant la pantalla. Un sol pietós m’escalfa les mans i el cos. Cap a meitat de matí s’enteranyina una mica. Han donat pluja a Barcelona per demà. Però a dins les llibreries no sol ploure.
         

* * *

          
         Hi ha un aforisme de Sartre que m’agrada: “ la vida és un passió inútil”. Però hom no cita més a Sartre perquè el sap un dels més grans tramposos de la intel·lectualitat europea del segle passat. Havia de tenir per força informació de primera mà dels estralls estalinistes, però es va fer l’orni i seguia jugant al comunisme europeu amb un barreja de vedetisme de paper de periòdic i frivolitat cosmètica. En aquell plet de fa anys entre Sartre i Camus, un sempre havia apostat per Camus, que era l’Erasme matisador enmig dels fanatismes.
Suposo que aquesta tria també deu ser una passió inútil.

* * *

          
         Et tracten de vostè. Perquè els fa respecte la lletra impresa, sobretot, i perquè et veuen com un saure curiosament anacrònic.

Campanya pels drets lingüístics