Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Una xarrada literàriaDivendres, 5 de juny

En vano es vario el orbe. La jornada
Que cumple cada cual ya fue fijada.

(“La Pantera”. Jorge Luis Borges)

* * *

         Ahir al vespre, uns coneguts ens convidaren a la inauguració d’un cafè amb terrassa al barri. Vam fer acte de presència, vam beure un refresc i ens van donar cacaus i tramussos i un tast d’embotit, i vam tornar a casa. No aconsegueixo trobar-me còmode en aquests saraus socials, tot i que la majoria de veïnat, a La Ràpita, ens tracta amb amabilitat deferent. En temps de crisi obrir les portes d’un establiment necessita coratge i el suport d’amics i coneguts.
         Entre el públic assistent, molta presència d’element acostats o militants de Convergència, amb predomini dels d’Unió. Ens saludem, però no ens tractem gens. Crec que no acaben de refiar-se’n de la meua ploma, no saben on situar-me en el ball de les etiquetes; i fan ben fet, perquè tindria molts retrets a fer-los. M’han llegit en algun article solt a la premsa propera, i para de comptar, però han intuït, en fa l’efecte, que no s’han de refiar. Intueixen, d’alguna tènue manera, que, al capdavall, un escriptor no deixa de ser, a la seua manera, un animal polític.
         Quan vaig a buscar el periòdic em trobo un sarau policial. Tres Mossos i un parell d’urbans retenen contra un paret dos individus i els escorcollen. L’escena és molt pel·lículera ( potser massa?). Quan torno de recollir la premsa l’escena s’ha descompost una mica, i només hi ha un intercanvi de documentació i paraules ( sembla que en to tranquil). Només anant a recollir el periòdic ja et passen coses suficients per a una mica de prosa o un article.
         Cafè amb l’amic S. Conversa variada, cultural i política. Després miro el correu. Missatges amics. A casa. Feina sobre textos. Amanida tèbia de polp amb patates per dinar. Migdiada habitual, curta i sense malsons ni sorolls. El ioga dels escèptics del ioga. Tarda oberta sota un cel tancat. Cauen quatre gotes i alguna pedra petita que repica a les baranes. Se’m presenten quaranta detalls diferents. Els vaig resolent un darrere l’altre. Nit casolana. Llegint i mirant una pel·lícula sobre els recursos naturals del planeta i com ens els anem cruspint perillosament.

* * *


SOMNIAVA

Somniava una saleta ventilada i lluminosa
on sargir els mitjons del seu rescatador.
La idea la mantenia desperta en els insomnis assaltats.

Però ja ho deien els notables savis antics,
cal tenir cura amb les insistències en els somnis,
doncs poden acabar cossificats
fins i tot en una ambulància ansiosa
travessant la matinada dels suburbis.


Música al cau de les lletresDissabte, 6 de juny

         Cel clar. La discreta alegria de les aus. Entre les diferents espècies que tinc clissades, hi ha la gavina marinera, que s’endinsa sense problemes en els terrats i teulades del barri. Poden arribar a ser ben descarades. De tard en tard alguna es posa a la barana. És un pollastre imponent, una gavina, i fa ombra i ganyola amb guturalitat rovellada, aspra. Intimiden als coloms, que procuren no posar-se en la seua línia de vol. Tampoc els vilers es queden a tir de les carronyeres planejadores, que han entrat en tanta poesia i en tanta prosa.
         Llegeixo alguns poemes de Raymond Carver, més conegut com a narrador, tot i que els seus poemes també solen ser narratius i tan interessants com els relats.
         Al carrer. Els periòdics. Hi ha notícies, més extenses o sintètiques, sobre la Fira de Móra d’Ebre. La cita es va consolidant com a referent. Anit va cantar Josep Tero, recolzat per actrius com Pepa López, textos de Maria Àngels Anglada. Aquesta tarda canta Ester Formosa poemes de son pare: Feliu Formosa. A més, un espectacle de titelles recrea sis contes que Carles Riba escrigué per a la xicalla. Demà, al migdia, actua la companyia La Maleta Portàtil. El seu director em posa un correu agraint-me un text que han emprat per a l’espectacle, que es completa amb proses de Bladé i Desumvila, Gerard Vergés, Jesús M. Tibau i altres. Segons m’han explicat l’espectacle teatral reuneix literatura i gastronomia. Serà interessant de mirar-s’ho. A la tarda em toca cantar. El minutatge dels espectacles, amb tanta oferta, s’ha encongit una mica, i he de fer dotze cançons en cinquanta minuts. L’agència barcelonina em fa saber que filmarà complet el recital. Quan acabe de cantar, uns minuts després, hauré de parlar dels “Quaderns deltaics” en una taula de presentacions. Aprofitarem la visita, que ha quedat plena com un ou.
         Al periòdic d’ahir dedicaven un complit reportatge a l’arquitecte Josep Maria Jujol. Jujol té un prestigi internacional que contrasta amb els oblits locals, com és trista tradició nostrada. L’actor John Malkovich es declara seguidor entusiasta de l’arquitecte tarragoní. En molts detalls Jujol exercia aquella mena de mal gust, que tan plau a certa burgesia catalana de dipositar en algun racó de jardí.  Ell, Gaudí i Dalí van saber explotar aquest tret, que pot arribar a ofendre amb coentors decadents. A Tòquio, aquestes setmanes li dediquen una exposició; a Tarragona fa vuit anys que s’anuncia un arxiu Jujol, però el més calent és a l’aigüera i l’arxiu sembla arxivat.
         Afino les guitarres. Repasso algun fragment de cançó. Preparo l’equip de so per carregar-lo demà al matí. Llegeixo la premsa i altres papers.  
    
          
Diumenge, 7 de juny

         Temps variable. Carreguem l’equip. Prenem un cafè abans d’emprendre la ruta de l’eix de l’Ebre. El paisatge fluvial, carregat de contrastos hipnòtics. Arribem a Móra. Aconseguim trobar una ruta de carrers i carrerons que ens deixe a la part de darrera del Centre Cultural La Llanterna. Contactem amb la bibliotecària, que s’ocuparà de nosaltres de banda de l’organització.
         Fem un tomb per la fira llibresca. Una munió jovenalla, concentrada sota un tendal verd, disputa un campionat d’Scrable. A la caseta de Cossetània saludo Jordi Ferré, que desdejuna amb contundències muntanyenques que ha proporcionat l’organització. No és dia de fondàries i practiquem la cortesia anglosaxona.
         Uns metres després saludem el responsable d’Aeditors. Em dóna el nou número de la seua revista, Novacat. Apareix un article dedicat a Vicent Andrés Estellés que li vaig enviar. Saludades també les noies de la Viladrich, que m’expliquen que ampliaran l’establiment amb un desocupat local veïnal que es dedicava a la gestió immobiliària. No deixa de ser sorprenent que una llibreria li robe el terrany a una immobiliària. Altres coneguts, saludats i amics. A alguns els veiem d’any en any en aquesta cita de la Fira de Móra d’Ebre. La poeta Cinta Mulet, que presenta llibre nou, i que fa la vida entre Horta de Sant Joan i Tarragona, segons ens comenta.
         Fem cap a la zona de la terrassa del bar de la fira, on trobem més personal. Parlo una estona amb el lingüista Miquel Àngel Pradilla i saludo Xavier Garcia i la seua companya, a la Francesca Aliern, a Jesús Tibau i altres animals de ploma.
         El director de la companyia teatral “La maleta portàtil” m’explica el text que ha emprat per a l’espectacle que veurem més tard. Sembla un veterà de
les taules. Facialment em recorda el pianista Francesc Burrull. L’estrena de l’espectacle, a l’aire lliure té moments encertats, però al muntatge encara li falta ritme, al meu parer.
         Mirem l’exposició que la fira dedica a la memòria del novel·lista Sebastià Juan Arbó. Fotografies de principis del segle XX i fragments del rapitenc. Sis plafons ben pensats que recorreran centre educatius i cases de cultura. A més de fer vore una mica els coetanis que valen la pena, en aquesta literatura esbatussada per tants vendavals adversos, hem d’insistir en que els clàssics no acaben esborrats del tot. La fira ja ha fet produït tres mostres sobre Bladé i Desumvila, Jesús Moncada, i ara la de l’Arbó. Una de les primeres va ser sobre nou poetes contemporanis. Van posar un poema meu que parlava, crec, d’Orfeu i dels tramvies de Lisboa. El vaig posar a la part d’inèdits de “Poemes escollits (1987-2007)” ( Onada edicions, 2007).  
         Anem a dinar a un establiment cèntric quan tanca la fira a migdia. Un restaurant que ofereix cuina catalana i oriental. Apostem per l’oriental. Servei eficient i refrigeració que s’agraeix després del sol de la Plaça de la Cultura, a tocant del centre i el teatre de La Llanterna. Apareixen Xavier Garcia i la seua companya i fem petar la xerrada. Després prenem cafè junts en una terrassa propera a la fira.
         A les cinc anem a muntar l’equip a la biblioteca. Un espai  perfecte per a la proposta que porto. La prova de so la resolem sense dificultats. A les set començo a cantar. Còmode i clar. Sala plena. Bona comunicació. En enllestir, en P.C. s’ocupa de desmuntar els estris i jo corro al nucli a l’aire lliure de la fira per participar en la darrera tanda de presentacions. Hàbilment, la conductora i coordinadora m’ha posat el darrer. Quan em toca parlar em sé la lliçó, per portar-la rodada de tantes presentacions i comunicacions amb la premsa. Llegeixo un parell d’entrades dels “Quaderns deltaics”, de les més iròniques del llibre. Quan s’acaba l’acte signo un bon grapat d’exemplars i parlo amb gent diversa.
         Ens acomiadem de tots uns minuts després i desfem el camí. Content, i no massa cansat. Tot ha sortit bé, no es podem demanar res més. A la vila de Jesús ens aturem a fer un mos i refrescar-nos. A la pantalla de l’establiment veiem les alegries de les seus dels partits pels grans resultats que han obtingut tots en la consulta europeista. Vint minuts més tard som a casa,
amb l’equip novament emmagatzemat a l’estudi. Comentem les jugades viscudes amb les darreres energies.


Dilluns, 8 de juny

         Cel gris perla, somnolent. Una mica d’espessor ralentitzant al cap. Envio un paquet de papers des de l’estafeta de correus. Compro un parell de periòdics, els ressons de la fira. Cafè al barri. Un correu de l’amic J.M.S., afectuós. M’assabento pel periòdic de que el cantautor prioratí Jordi Francolí
( Josep Francesch, pel civil), va morir ahir al matí en un accident de carretera. La carretera i els músics tenen una llarga querella, desfavorable als músics. No sabem si venia o anava a cantar. La vella i bruta carretera, fins Lennon ho cantava en el seu “Murs i ponts”.
         Al periòdic una redacció d’agència se’n fa ressò de la demanda dels familiars de l’actor David Carradine, i en el primer paràgraf els fa costat per la difusió d’unes fotos del cadàver del mític Kung Fu tal com el van trobar en l’habitació d’hotel. Però en el segon paràgraf no ens estalvia cap del detalls que es poden apreciar en les instantànies. Allò del dret a la intimitat i la dignitat va quedant abolit. Ja tots som a l’aparador global de l’espectacle fred i obscè.
         Vaig recuperant el ritme habitual als volts de les dotze. L’àngel del senyor Ventura ( prosista surrealista i veterinari) ens espeta amb energia: “ a vore si t’asseus d’una punyetera vegada a l’escriptor!”. I ens asseiem. I les musses també van ralentitzades, distretes en menudalles dispersadores. I el cor sonor, que en deia Machado, té interferències. Cantar en públic acumula una electricitat en ziga-zaga que costa d’escurar.
         Les informacions sobre els resultats europeus. Cada cop sóc més partidari de deixar les bancades de l’abstenció buides. Sé que hi ha un moviment a la xarxa amb aquest propòsit. Només amb sous i dietes ja estalviaríem. Per cert, en la jornada de reflexió vaig llegir un breu al periòdic on es deia que els eurodiputats cobraran ara 12.000 euros al mes, que és un salariet que no està gens malament en temps de crisi amb cada cop més famílies sense cap ingrés, amb pensions per a la gent gran que són ridícules, de pobresa severa, amb tants estrips sagnants que ofereix l’estat del benestar. No he llegit cap comentari sobre aquesta dada enlloc. Suposo que els hi haurà. Ens dóna notícia crua de la mena de sensibilitat que es gasten els parlamentaris a Brussel·les. Viuen en una bombolla, penjats dels seus jocs reunits. Els resultats d’ahir en diversos països, ens fan palès que el fantasma de la dreta extrema torna a recórrer Europa. Mala peça al teler.

* * *


LA VELLA GLÒRIA

Plats fossilitzats a l’aigüera.
Restes de menjar preparat en racons
inesperats, incloent-hi l’ angle inferior
d’un Picasso, reproduït al periòdic de fa sis mesos
( remors insidioses asseguren que va tenir l’original)
intervingut accidentalment
amb tomàquet ressec de pizza encomanada.
Un cordill brut per corretja.
Un apòsit maldestre al front, per una estúpida caiguda
en la darrera dansa amb les serps esmaragdes
del vell  amic Baudelaire ( o era Artaud?).
Va escriure contes rodons, inquietants,
poemes inspirats cada deu o dotze anys,
correctes articles
per les supervivències del whisky i les núvies ionquis.
Ara ningú no es recorda d’ell, només algun ranci
ratinyol de biblioteca, per emplenar
un forat de set síl·labes en un inventari ecumènic.
La setmana passada li tallaren el corrent elèctric.
L’avís de desnonament no pot tardar.
Durant uns anys gloriosos
el convidaven a festes de pedrigí com a bufó titular.
Diuen que va tenir un Picasso
i que va assassinar una rossa tenyida,
però, tot i no ser un crim perfecte,
ni exactament un assassinat entès com una de les belles arts
no el van atrapar.
Hi ha qui amb menys combustible despatxa engrunes
d’escombraria fermentada per les botigues televisades.
Li deixo el que puc i me’n torno a casa.
Es molt probable molts també acabem així tal com van
les coses a la Barbàrieland dels Autoodis.


Dimarts, 9 de juny

         He somniat un incendi estrany. A una figura propera se li cremava el vestit i em llençava a sobre d’ella per sufocar les flames, localitzades en un punt concret de l’espatlla. Després s’esvaïa la imatge com vista amb ull de peix.
          Matí radiant. Completo el laberint marcat amb guix. Poder rematar totes les gestions en vint minuts també és qualitat de vida. Revisant textos la resta d’hores. Músiques de fons que ofereix una emissora pública. Apareix la trompeteria del superhome de Wagner. Certs botxins es commovien amb Wagner, i tot seguit, amb rutinària fredor mecànica obrien l’aixeta de matar. A mi de Wagner m’agraden, sobretot, les obertures.
         El mateix programa a la tarda. Repasso, també, alguna cançó. En el recital de diumenge en una lletra vaig estrafer una paraula. Havia de cantar “gestos” i vaig cantar “versos”, i no va quedar malament. Ara sospeso si no seguir cantant “versos” en comptes de “gestos”. Un correu em demana si vull participar en un homenatge a
Mario Benedetti que farà un club de lectura el dia de sant Pere. Dic que sí. Tanco la parada a quarts de nou. Jornada sense èpiques ni epifanies rellevants.

* * *

         “El talent és qüestió de quantitat. El talent no es demostra escrivint una pàgina, sinó escrivint-ne tres-centes”. (Jules Renard)


Dimecres, 10 de juny

         
         Boirassa a primera hora sobre els arrossars deltaics, tocant de misteri el llom de la mar. Vivaldi diu la seua al compacte mentre suco un dolç al cafè amb llet i ella remuga quatre consignes iròniques. Com que disc és miscel·lànic del barroc, apareix Bach per a orgue i en algunes motllures crec vore que tenen un cert aire de flamenc, que podrien adaptar-se perfectament als pals més purs del flamenc. El Gros ho va preveure tot, fins a Paco de Lucía, com si diguéssem…              
         Segon cafè al barri. Calorada en creixent. Al correu, la corporació Cedro m’informa d’alguns detalls dels contractes correctes pels llibres digitals. Hi ha un embolic fenomenal amb el tema, i cal anar amb cura de no signar paranys, pel que expliquen. Els de l’homenatge a Benedetti per l’ampostina vetllada de sant Pere (després dels versos hi haurà ball, singular combinació), em pregunten si poden posar el meu nom als cartells. Hi ha qui no demanava permís per a res i hi ha qui et consulta cada petita passa. Els hi dic que posen un dels meus heterònims. Aquell que escrivia versos pastorals, per exemple, que va viure a Miravet entre els anys 1899 i el 1963, que va fer algun cèntim supervivent amb la transhumància, que bevia mistela a la festa major i admirava Miguel Hernández i Gerardo Diego. Com es deia? Joanot Lo Pastor. Que posen aqueix nom als cartells per a l’homenatge a qui escrivia versos ardents a les seues “menganitas”. No crec que el personal es fixe molt en els noms del cartell d’un recital poètic. Ara, he de triar un poema de Benedetti i un de meu amb algun eco seu. Només cal emplenar dos o tres minuts per barba. Per una motivació afectiva fonda no puc estalviar-me el numeret.
         Repasso alguna cançó. Assajar es de covards, deia en Pepe Rubianes. Som covards. Al sant Jordi, fa un parell de nits, li van retre homenatge al bufó llibertari. L’immens recinte es va emplenar de gom a gom. Al final, el pare Manel, una església que s’ocupa dels bandejats, a peu d’obra, va fer un sermó ben allunyat de les línies oficials dels Rouco i Cañizares. Per l’església del pare Manel, i tants altres sacerdots desperts i eficients, sí que paga la pena transferir uns cèntims per ajudar-la en la mesura de les nostres possibilitats.
         

* * *

   
DESEMBOCADURA

Un remolí convuls.
Una dansa de cristalls mòlts
en el calidoscopi que reflecteix
un núvol com un elefant blanc

Un remolí d’espirals aixafades
els hi fa la darrera empenta escumosa
a les roses de sang, al sutge traïdor
i als somnis amb guionatge kafkià.

Un coll-verd sembla que s’ho mira.