Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Dijous, 14 d’abril

Claror al matí, amb tirabuixons d’humitat freda. Enteranyinada somnolenta al vespre. Telefonada de l’amic S. per avançar el cafè de demà a avui. Correus animats de política. Catorze d’abril. El que no hem estat. L’avi Macià, embalconat, proclamant la República Catalana a dins una confederació ibèrica (amb Portugal inclosa, la barca de pedra del teòrics lusitans, de Pessoa a Torga). El cinisme criminal de les dictadures. Les hipocresies plenipotenciàries de les primes democràcies formals.

 

Pa torrat, cafè amb llet, els dobles sentits de Brassens, l’aparició inesperada de Mozart. En algun lloc he llegit no fa molt que als vuitanta Gaddafi va ordenar cremar violins i pianos en les places líbies. Als tirans els emprenya la bellesa, sobretot si l’associen amb occident. Però occident ja ha oblidat les civilitzacions dels seus violins i pianos. Europa camina cap a convertir-se en un parc d’atraccions de cartó-pedra i souvenirs falsaris.

 

Fa uns dies una veu sensible m’explicava que als serveis geriàtrics d’alguns centres poden estar reduint d’amagatotis les medicacions dels ancians. Hi ha qui s’autoproclama senyor de les vides i es permet jugar amb vides que per a ells ja no compten en la repugnant comptabilitat deshumanitzada. La vida plena, per a alguns, és l’atletisme dominical de l’idiotisme feliç. No els sona ja de res que, amb limitacions i dolors, una vida pot tenir qualitat i fondàries en ser capaç de pactar i fer-se amb les limitacions. Amb aquestes pràctiques creuen satisfer vés a saber quins dictats no escrits però instaurats en l’ambient. S’ha de ser ben miserable i estar erm pels endins per fer amb els indefensos el que no volen per a ells i els seus. ¿Ja hem arribat a les monstruositats amb cobertura administrativa? Retallar diürètics per estalviar bolquers, per exemple. Ja està passant el més horrorós.

Cafè amb l’amic. Conversa variada. De la política a la cultura. Passa un esguerrat digne d’un casting fellinià, para un got de plàstic als nostres nassos. Ajudem una mica. Altres vianants hi contribueixen. Després veig com puja a un cotxe no massa vell i uns col·legues potser el traslladen a una altra plaça.

Feina a l’estudi. Havent dinat cap al centre d’assistència sanitària. Poca gent. Espera curta. Xiquets plorant als bancs d’espera per a pediatria i infermeria. Intueixen l’agulla com tu quan eres en la mateixa situació. El metge em crida personalment. El nom complet. Em rep a un mig somriure irònic. Ens mentim amb certa gràcia. Les anàlisis han sortit impecables. Em pren la tensió amb la mànega opressora al braç dret. Perfecta. Estic quasi com per anar a les olimpíades. Em renya pel tabaquisme ( darrerament molta gent em renya pel tabac, el discurs oficial ha convençut fins als tebis). Augmenta la pressió. Dorian Grey tindrà un espill sense boirines. Enllestim amb brevetat. Cafè prop de casa, per celebrar la bonança dels índexs del cos. Escric després. Arriben correus amb saraus diversos i documents farragosos del sindicalisme dels literats. El poeta Luis Felipe Comendador envia un enllaç a la seua llibreta oberta i cibernètica. Aforismes de poeta i notes valentes. Vaig a comprar peres a la fruiteria del barri. Més feina fins a la nit. Havent sopat, llegint fins al son.

* * *

Per fer notar que havia arribat al poble, el fatxenda pistoler professional desenfundà i feu punteria amb el cartell de llautó de la ferreria. Tot i estar desert el carrer principal, una bala xiulà a la seua esquena. Un del matolls rodolats pel vent li passà per sobre del cos caigut. El contractant havia fet córrer que encarregaria la feina al primer en arribar al seu ranxo.

* * *

ERRADA

més que per maldestra i vulgar

- ni del tot adolescent ni repapiejant-,

per aplegadora odiosa

de sordideses post-industrials

amb epifanies de randa i oferiment,

és per grotescament redundant,

ni carn ni peix, ni crim ni càstig,

que em fastigueja

amb tanta obstinació cíclica

cada cop més empobridora i desgastant.

Divendres, 15 d’abril

Alegria d’ocellam pels ampits en badar la parpella. Assolellada amb calitges a la mar. Antonio Bolta, diu Paolo Conte des d’un enregistrament en directe. Bolta deu ser una peça interessant. Baterista de Conte, potser pare de família a la italiana. Amant dels aperitius a les terrasses, potser. Un home del sud? Un caràcter del sud? La llum i les penombres? Lleialtats de pedra picada i trampes d’espavilat? Només sabem del cert que és professional i nítidament eficient amb els temes del cantautor italià. I que les lliçons del jazz negre les sap passar pel sedàs d’accents de calidesa llatina.

La roda vital de radi curt de costum. El politiqueig al periòdic, enmig de les protestes de la mala maror als serveis públics i pels expedients de regulació de fàbriques i marques que van caient en vertiginós acordió de naips. Recordatoris de compromisos per al cap de setmana. Finalment aniré, sense cap entusiasme, a Vinaròs, a una fira que han muntat en una plaça. Aprofitarem un marge de temps mort que ens quedarà per saludar L., la germana de l’Alfred Giner Sorolla. Visita als pares. En ser a l’estudi avanço en un original i enllesteixo quatre detalls d’encàrrec fins a l’hora de dinar. Algú m’ha fet llum de gas en un afer de les catacumbals literàries del país. Ho veia venir de lluny. La fatiga de no errar-me en el pronòstic i així poder confiar en les millors prestacions de l’humà una mica més.

* * *

rosada al lliris ratats

(els solcs

de dos espècimens rosegadors

a l’hortet

de la pau del capvesprol).

la becada al balancí

que fou el tron escèptic de l’avi.

els brots de cirerer a punt del coàgul.

la xerrameca de les gallines i l’olor de sègol.

el bany a la bassa, la volta en la bicicleta.

era el bon temps

i era el misteri innocent.

la terra calenta als peus

i una rebregada edició de maiakovski.

era el bon temps

i els metalls corruptes no els notaves.

era abril, potser maig, i un sospir

agombolava una muntanya màgica.

Dissabte, 16 d’abril

Claror indecisa – mel aigualida- a primera hora. Més tard s’enteranyina amb blancors intermitents. La botiguera agrana i arruixa, com en un poema estellesià, la vorera jurisdiccional del seu aparador. Per les tonalitats que s’endevinen, de la finestra estant, torna la negror en les interioritats femenines. Els pardals canten amb força. Segons els estudiosos a les grans urbs encara s’esgramellen més per comunicar-se enmig l’embalum sonor.

Al diari d’ahir venia un breu de l’agència Efe on s’informava de la condemna del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per incompliments de la normativa pel que fa a aigües residuals. Trenta-vuit zones de l’estat han estat assenyalades sense subterfugis. Entre elles Benicarló.

Vida amb una ploma a la mà. Katherine Mansfield, al seu dietari: “Estar viu i ser un escriptor: amb això n’hi ha prou”. De vegades la sumària conformitat de Mansfield queda justificada. La nord-americana formava part del cànon de referència –exigu- de la Rodoreda, tocant de la Dorothy Parker. La tassa de cafè casolana, uns papers solcats lentament, la música callada de Mompó ventilant l’estança, una idea i el combat per la precisió i contra la indiferència. Escriure. Escriure en la soledat, bandejant les ganes de tenir visites que ens donen massatge a l’ego. Solcar la quartilla, tacar-se els dits de tinta mentre un fil de tarongina escala els cinc pisos i porta unes abstractes nostàlgies, sense acotacions ni rostres.

Roda de carrer de costum. Animació. Els primers visitants per la vacança de la Setmana Santa. L’avanç d’una temporada estiuenca que anirà prou bé, segons tots els indicis ( hi ajuden els moments conflictius de places mediterrànies). Amb això pararan el cop uns mesos. Fins reincidiran en la llum al final del túnel, ocultant que ja no hi ha túnel, i molt menys una assolellada general al final. Gran companyies de la telefonia espanyola faran fora empleats a dojo, però premiaran l’ambició dels seus directius. Cada notícia econòmica que ens arriba pareix un burla insidiosa. La sobredosi de futbol de les properes setmanes també farà l’efecte esperat.

Ningú m’ha fet saber què és exactament el que haig de fer demà a una fira llibresca vinarossenca. Parar el sol, probablement, i improvisar segons ensumem l’ambient. Però, no cal preocupar-se massa. Enmig d’un enrenou de festival infantil i de fira, pots dir la llista de la compra amb el mateix efecte que si cites Lovekraft, Moncada o Cortázar. Amb actes tan alegrement estèrils com el de demà hi ha regidories municipals que ja han complit l’expedient per a tot l’any amb aqueixa llauna emprenyadora dels llibres i els escriptors.

A la nit a mirar-me el Madrid-Barça a l’establiment de sempre. Ambient festiu. El Madrid fa un increïble cadenat a la italiana al propi camp, amb una temor reverencial cap al Barça. Un arbitratge descaradament perjudicial per la creativitat blaugrana i ben permissiu amb les entrades dures blanques, finalment dóna l’empat amb un penal inexistent, com en els vells temps, ls del Bernabeu. Un partit rar, tens, poc vistós. En seu al cau, llegint fins al son. Stendhal encén una llàntia i Baudelaire balla, passat d’absenta.

* * *

Del sempitern egoisme agrari (defensivament reaccionari) no es pot esperar el menor sentir de l’interès general.

* * *

Bons pares de família que rubriquen decrets que ens deixen més acostats a l’irreparable colapse.

* * *

La inòpia de tants professors de secundària que, és clar, conspiren i arraconen les notables excepcions que els delaten. La mediocritat intel·lectual que domina en tantes facultats (jubilats anticipadament els millors professors). Professionals d’una disciplina, hiperespecialitzats, que ignoren el que es cou en veïnats íntimament relacionats. Bolònia? Sí, ha guanyat. Fins abans d’anunciar-se ja guanyava. Estava cantat.

* * *

L’eficient professor de literatura que posa de lectura obligatòria “Quanta, quanta guerra”, de Mercè Rodoreda, la novel·la més difícil – i inacabada-, fins per a lectors avesats, a criatures de tretze anys. Sense sortir del catàleg de la barcelonina, se’ns acuden un parell de títols que potser captivarien paladars lectors per a tota la vida. Doncs no, cal complir l’expedient lectoricida, pel que es veu. És desesperant.

* * *

No les cura, però ajuda a anar paint-les, tenir dades, noms i rostres per a les decepcions.

* * *

Tenia interès, fins que vas descobrir que el buit gelat que tots tenim, en el seu cas era una mesquina operació aritmètica.

* * *

La moderació no garanteix que els extrems – un darrera l’altre, o tots dos alhora- li passen comptes fustigants.

* * *

Maduresa lectora: quan el mat fa més bona digestió que els grans estils.

* * *

Partits que no condemnen violències? Sí, n’hi ha un que divuit anys després de l’assassinat del jove Guillem Agulló en una manifestació, encara no l’ha condemnat. Les massa freqüent impunitats que ha tingut la dreta extrema en tants episodis no solen aparèixer al relat tan superficial i edulcoradament construït de la transició. Com l’han de tenir, si un partit de la centralitat del tauler, amb opcions de govern, és incapaç de vessar mitja llàgrima per una jove vida brutalment segada.

* * *

Dues senyores, amb pinta de jubilades, d’una facció escindida del catolicisme, a la porta del dissabte. Tornen a anunciar la fi del món. Cada cop són més a prop d’encertar de ple. Aquesta vegada han tingut la precaució de no posar-hi la data concreta. Han millorat d’assessors.

* * *

En certs oficis la peresa també és productiva. Però cal saber administrar-la. No donar-li mai la majoria de l’accionariat.

* * *

Saps quin resultat et trobaràs. Però t’obligues, preventivament, a enganyar a la curiositat. I sí, el resultat sol ser el previst, però sempre hi ha algun detall inesperat, la majoria de vegades encara més desagradable del que podies sospitar.

* * *

Com a acte de rebel·lia encara adolescent, les filles de les ex que no li parlen li demanen la signatura en la pàgina de cortesia del títol més bèstia que ha publicat. Les temptacions d’allò prohibit sempre acaben trobant una escletxa.

* * *

El més probable, en les relacions, endins del programa neocon general, és la traïció. I, òbviament, la traïció sense estil, abrupta, primària.

* * *

La lleixa de les llepolies et queda als peus, és a dir, a l’alçada dels ulls dels infants. “Educant-los” des de primera hora.

* * *

Citen Freud en un anunci. En un altre recreen una escena de Vermeer (amb les seues tonalitats). Altres cites més o menys encobertes o declarades per a vendre cotxes i assegurances i productes financers. Totes les referències apareixen, no cal dir-ho, diluïdes en la cel·lofana de la banalitat i en el traç menystenidor de la caricatura. En diuen tècniques de venda. Molts creadors les coneixen i van també de cara a barraca, sense renunciar a presentar-se com a heroics transgressors, si convé.

* * *

El vigor de la cocaïna, la maleta de vinils, la flexible cintura rossa rient-li-ho tot – i que necessita redós paternal sense ni ensumar-ho-, el gimnàs i la roba de marca li renoven plaça a la riba jove. La tonteria del paganisme dels focus blaus i la sal a la carta de quatre noms apresos i tres frases de pel·lícula. “T’has de renovar”, em diu, amb un somriure foteta, quan coincidim en un taulell amarrat a l’estàtica de les cinc de la tarda. “Més, encara?”, que li responc. Marxa a preparar-se per a la sessió nocturna. Quan travessa el llindar obert a la terrassa, li brilla l’arracada grapada a la cella, com a Pedro Navaja li lluentejava el queixal d’or en la més popular tonada del gran Rubén Blades. Citant Blades? Potser sí que m’haig de renovar…

* * *

Entre el pacte fàustic i la beneiteria emparrada hi ha molt camp – tot un món- per córrer. Però hi ha qui no passa dels plànols on els bons i els dolents estan inequívocament perfilats des del primer moment. Van d’escriptors per la vida, prescindint de tot el segle XX de totes les literatures. Però no cal menystenir-los, la societat els comprèn cada dia més. Si no els ha tocat encara la loteria, és a punt de fer-ho.

* * *

El departament d’interior de la Generalitat de Dalt s’ha arremangat amb el tema de la prostitució a les vies públiques. Volen que, senzillament, sia decorosament invisible. Això és anar al fons de la qüestió sense concessions. Quan en un govern hi ha un element demòcrata-cristià s’acaba notant.

Diumenge, 17 d’abril

Bonança airejada d’un garbinet agradós. Mandres poblades. Vagarejant pels interiors amb un llibre a les mans. Brassens obre la gàbia del goril·la i s’encaterina d’una petit burgesa amb Chanel-5 al coll rosadenc.

Escric una estona (la voluntat sorruda de posar-s’hi). Cafè al barri. Els estols d’homenots, disgustats amb l’arbitratge rebut pel Barça al Bernabeu. A casa. Res als correus. Llegint papers fins a l’hora d’agafar el cotxe de línia cap a Vinaròs. Viatge plàcid. Han trobat un àlbum de Dalí, editat per les Edicions Surrealistes, al París els anys trenta. Res que no siga conegut.

A Vinaròs. Aperitiu en una terrassa cèntrica. Passejada fins a la zona marítima. Gentada. Els matisos del turquesa a la massa marina. El passeig, refet, ha quedat prou agradós. Dinar en un establiment supervivent de l’època en que vam viure a la ciutat, ben renovat. Menú correcte a preu entenimentat. El menjador ple. Les converses a crits de la celtibèrica. Les criatures potinejant sense control en el pas dels cambrers. En acabar, anem a prendre un cafè a un establiment nàutic. Una veu ens crida en passar tocant d’una terrassa. És l’editor F.S. L’acompanya un escriptor del Matarranya. Ens saludem i quedem per després a la plaça on han parat la fira llibresca. Calma en una terrassa amb ombra i salabror del port. Cafè i cigarrets. Visita a L.G. a la seua casa de la plaça de La Mera, ocupada avui pels rengles de parades de llibres. Ha fet els 88 anys. Mobilitat molt reduïda, però el cap claríssim. Reflexions i dèries com les del seu germà. Molesta amb els soroll dels altaveus de la fira ( que creu que són de la processó de Rams.) S’alegra molt de vore’ns. Hem seguit en contacte via telefònica i de parentescs.

Finalment em deixo caure per la fira. Una llibretera que conec de molt de temps, i que feia anys que no veia, em saluda. Una parada de llibres de vell té els dos volumots de memòries de Baroja ( prou fatigats). Li demano preu a un xicot que es menja un entrepà i és d’un percentatge molt inflat respecte al mercat de Sant Antoni. Les desmemoriades memòries de l’autor de “Zalacaín el aventurero” poden esperar. Un domini aclaparador de l’espanyolisme més desvergonyit domina la majoria de taulells firaires. Les obres en català són en racons apartats, com pardals exòtics, folklòrics i, ai las, prescindibles. És el triomf llargament treballat dels governs i altres despropòsits

administrativament valencians. Trobat el taulell de l’editor de March. Anem a prendre un cafè. Comentem detalls del llibre que estem preparant. Sortiria a la tardor. Comentem altres aspectes. Mentre parem una ombra de paraigües cafeter, apareix en L.T., un personatge simpàtic i estrafolari que barreja lucideses ajustades amb desbarrades delirants.

Quan quedem entesos amb el F. tornem a la fira. Apareixen Vicent Sanz., OlgaBessolí. i en Vicent Palatsí., un xicot de Benicarló que ha començar a escriure i publicar amb un pseudònim. Diu que em coneix de referències. Però ja no em coincidit en els exilis interiors benicarlandos ( per cert, algú que hi ha estat, ens comenta que a la fireta de Benicarló l’oficialitat ho ha emplenat tot de “blaveres” i signes i expressions de la negació de la unitat de la llengua.) Quina vergonya! Li signo un llibre a Armand Vericat., un narrador traiguerí que ha editat una novel·la amb Cossetània. Desfilant cap a una carpa d’autors, trobo José Calvo, al qui feia dècades que no veia. Em comenta l’èxit, pel rebot de ressons del Nadal de la Bartlet, del seu estudi sobre La Pastora ( la novel·lista ha declarat documentar-se en l’assaig de Calvo). També, abans de predicar en el desert, trobat Joan Francesc Lluch, a qui també feia dècades que no veia. Quan ens toca el torn, una presentadora un xic estrafolària ens fa unes preguntes i responem el que ens dóna la gana, cosa que no té cap transcendència, perquè els altaveus d’amplificació són just al costat oposat de l’amplia plaça, fent que la gent que s’ho mira a pocs metres no sentiga res. Quan s’acaba la remugada inútil, m’acomiado de tots els coneguts i saludats i emprenem el retorn a casa, d’on en realitat no volia sortir.

Llegint fins al son. Rebobinant detalls contradictoris de l’afer social. Gent que no m’ha fet cas en la vida – ni falta que fa- declara ara ser molt amiga meua de fa segles. No sé quin malentès ocasiona aquests episodis hipòcrites. Fins agents que em paren pals a les rodes i vetos, em fan la gara-gara falsària. Què volen? Vés a saber.

* * *

DANCING QUEEN

de tard en tard apareix en un recolze,

en una sala de passes perdudes,

en l’espera per embarcar en qualsevol vehicle,

un cançoneta comercial, amb un gir en la melodia

que evoca despreocupacions amb platja

i assedegades compartides en dies ja cremats

(el sintetizador nòrdic imita una flauta andina.

les veus fan un acord de blavors sobre el gel tòpic).

no fa molt, amb un còctel a la mà i la marinada a les temples,

feies unes passes enmig d’una riota sarcàstica, tocant d’un vell joglar surrealista, gronxant-te amb el sonor balandre frigorificat.

en l’abocador de les melodies prescindibles

i les lletres insistides hi ha la bijuteria caramelitzada:

són els peatges de les operacions nostàlgia de les discogràfiques.

es planta en un passadís del trànsit, en una galeria impersonal,

en l’altaveu invisible d’una espera desesperada…

la reina dansaire passeja el seu ramat d’elefants rosats

sense demanar permisos ni guardar distàncies.

quedà fixada en un moment de rossa plenitud,

uns anys abans del desencís dels divorcis i els peatges rasos.

* * *

D’una manotada han apartat les divinitats de cada regió i han imposat la idolatria del mercat. L’episodi és tan nou com el del daurat vedell bíblic. Aquesta fe porta al desastre.

* * *

Amb les troballes i investigacions científiques afermen la sensació d’avançada. Però, aqueixa musculatura presenta un fonament humanitari cada cop més dèbil. Així, en un sol dia, ens arriben notícies de feudalisme medieval i expedicions per retrobar-nos les arrels a Mart.

Dilluns, 18 d’abril

Airet de garbí en les clapes d’ombra, tibada de midó al pit en ser al sol. Llegeixo a primera hora. No m’arrenco la sensació de pèrdua de temps de l’anada ahir a Vinaròs. Encara sort que vaig poder parlar amb l’editor barceloní i avançar una mica de parament tècnic per al llibre nou. Al correu, un col·lega em pregunta com va anar la cosa, i li dic el que sento: tot prou depriment. Transitem temps d’explícita liquidació del fet literari en general, i de bandejada final dels autors en la llengua del país ( que va agonitzant entre la persistència enemiga, molt de diletantisme ocupant segments que no li pertoquen i contribuint a la cerimònia de la confusió, suposats companys de viatges inhàbils i incompetents fotent uns estralls de ca l’ample i altres amenitats irritants enmig de la gran apatia ambiental).

La roda de carrer monòtona i curta. Cafè al barri. Encara alta la flama dialèctica pel partit del Barça a Madrid (dimecres el segon matx). Compres cardiosaludables. Visita als pares. Retorn a l’estudi. Perfilant detalls, avançant en la creació fins a la derrota final. Les notícies que arriben del País Valencià un dia i un altre, són desmoralitzadores. I, molts dels corcs del sud, ja tenen vitalitat gran en les conflictivitats muntades i altres estratègies, al nord i a les Balears. “Serem allò que vulguem ser”, escrigué Marít i Pol. De moment, molts es conformen en ser el que ens deixen ser. I no pocs han llençat la tovallola i van obtenint els beneficis de mudar la pell. Volen sardineta de tercera? Doncs, sardineta de tercera, i avall, que fa baixada, i torne’m a omplir el gintònic, farà el favor.

* * *

Càrrecs polítics s’augmenten el sou, enmig de les exigències de retallades i sacrificis per als altres. La divisió i anestesia tan conscientment treballada fa que només se senten quatre queixes esparses i per vies virtuals. És increïble. Però és el que hi ha. Hi ha pactes de silenci entre la casta dels partits que són d’una aguda sentor obscena. Però no passa res. Els valors de l’economicisme fan que ja ningú siga capaç d’associar-se amb el veí.

* * *

Si no arriba el pressupost: senzillesa. Si hi arriba: doble senzillesa.

* * *

Fumar és un acte de llibertat. És elemental el principi. Però ja ni això és comprès. El desig de llibertat és una lenta construcció cultural. I les articulacions culturals van sent anatemitzades d’elitistes. Vivim en l’eclipsi d’antigues conquestes, és un fet.

 

* * *

 

Els han venut la burra. La burra coixa. Volen tenir èxit com siga. Ni s’han adonat que hi ha potentíssims grups i aparadors que ho tapen tot. I que ells no van en aqueixa carrossa. I que el sector està depauperat. Ho han intentat, però fins i tot en l’ànsia bestsellerista no els han donat joc, perquè ni els mínims menors de la jugada no hi donen. Però això no els preocupa. Fa vint anys que escriuen igual de malament ( alguns, cada vegada pitjor), però perden el cul –i el sentit del ridícul- per sortir a alguna foto dels qui han arribat. No deixarà de deixar-me perplex la dèria. Amb la de sectors més descansats i fàcils per assolir aqueixes fites fotogèniques que hi ha al món.

 

 

* * *

Quallat de dones i llibres, pirotècnies, cocteleria fina, biblioteques perdudes,

cellers escollits, morts per sobre de les teues possibilitats, sanefes afinades, sorollosos ridículs i daurats de tardes solitàries, em somrius amb noves arrugues i la confidència de la darrera vanitat d’una conquesta de vint-i-sis anyets que t’ha revirat els horaris i els pactes amb el dolor. L’abril, el turquesa del mar, sancionen la imminent, la cíclica caiguda del cavall. Diu amor, però en realitat està enganxat als replans inicials dels jocs seductors. Pel setembre tornarà a beure’s el whisky del moble-bar, mentre m’explica la redundant nova hòstia. Però no m’importa. I aguanto bé les mateixes conclusions existencialistes per a dones i temps diferents.

 

 

* * *

 

Et manipulen serrells accessoris, els deixes fer, i creuen que ja et dominen. Crescuts, confiats, un dia proven amb certa convicció prou essencial i es troben un altre registre. Després del cop, amb la cua entre cames, van dient que ets un monstre.

 

 

Dimarts, 19 d’abril

 

Teranyina perlada al cel. Castigat el deute estatal en la llotja de sensacions mercantils. També, entrem en deute ecològic. Si tota la humanitat visqués amb la nostra despreocupació necessitaríem tres globus bonyeguts i blaus com el d’ara mateix. Però el personal, a la remor càlida de les cafeteries, tem les magarrufes del Madrid per a la final de la King’s Coup de demà a la nit a València. També van escamats amb els detalls que abandonen la neutralitat de l’escenari i l’ambient. Probablement, el monarca borbó haurà d’aguantar mitja graderia que xiula la “Marcha real” i l’altra mitja que l’aplaudeix entusiasta però sense poder cantar-la, perquè la lletra de Pemán no va tenir bona acollida

( parlava de destins altíssims, de la raça, i tot aquell embalum d’estucat de vent del cabdillisme). Deute ecològic? Mercats alineant-nos amb Grècia i Portugal? Ca, home, quines foteses: que la gespa estiga ben segada i regada per als lírics i que l’àrbitre no sia tan permissiu amb els destructors viscerals. Això amoïna, ara mateix, en el baf de les cafeteries: les prioritats són clares i mostren els efectes de l’empapussada d’opis distraients.

Ritme feiner habitual. Les cures de la lentitud enfeinada. Cafè i periòdics. Convocatòries i bigarrades simultaneïtats als correus. El sector llibresc, encara més tremolós per les previsions de pluges per al cap de setmana amb el Sant Jordi surant enmig. Sánchez Dragó ha declarat que no acudirà a Barcelona a signar perquè és terra de nazisme. Les darreres aportacions lletrades seues són explicar-li a Boadella ( quin duet, senyor!) que llogava prostitutes orientals de 13 anyets. Sí, Barcelona ja és nazi, que prohibeix les curses de braus i veu amb mals ulls les expansions amb putetes menors. Davant tan significada absència proclamada, i amb les previsions climàtiques i botigueres tan adverses, és potser el moment de supendre-ho tot i anar a fer una costellada- sota porxada- i reflexionar sobre la reculada espiritual.

* * *

 

Un carcamal cursi et prometia

un paradís de piscines verdes

i et descordaves la brusa

i creies que Warhol

– aquell purità

que et reinventaves molt més enrotllat-

aplaudiria

amb elegant discreció apergaminada.

 

A quin cabina del magatzem de fingiments

del final de la Rambla dius que fèiem cap, estimada?

Quants en cabíem? Teníem més bon estil

que en Berlusconi? Confio que sí.

 

Ninotets de la Marvel

i vestidets d’estampats vius.

El rouge incendiat i els ulls de boja.

Voltant per la Rambla,

sense futur, fora de joc.

Volies llogar un transvestit

o un cantaor de taverna oliosa,

treies la llengua als cambrers,

alliberaves un pitet de nacre,

entraves en el coma etílic

i el meu amic

– el dúctil contrafort que enderrocares-

et tapava amb una flassada

i regava tots els testos

de la teua fragilitat delirant.

 

Volies prendre mal,

posant-li colors mironians

al drama anunciat.

I ho vas aconseguir.

 

Coves bells falsos records de nosaltres.

Tens raó, ¿per a què enfangar-los

amb hipoteques de renúncies

i altres pesantors asfixiants?

Minnie Mouse i lloros en la matinada.

El ventall d’Ocaña en una vitrina.

Asseguda als genolls del desesper amb gust de llimona.

Han passat els anys. El cervell repinta

guinyols impressionistes.

 

 

* * *

 

Una bona pensada del redactor de tancament. Però l’acompanya un omniscient policia previsor i deixa el breu glaçat d’incials i xifres, sense la conjectura audaç que amb una llambregada l’ha rejovenit quinze anys.

 

* * *

 

El poc nivell dels detractors? Aspires potser a que t’insulten en llatí?

 

* * *

Acostumat a certs acords de les rebotigues, quan el jove poeta li feu la reverència creia que era el tracte habitual i s’afluixà el cinturó.

 

* * *

 

La perversió d’aquell relat era la pura ficció, fins que una fan va entendre que era autobiografia a penes encoberta i canvià els detalls del text d’apartat classificador, carregant-se de raó.

 

* * *

 

Tenia bon olfacte per al seu temps. Amb freqüència li rajava sang del nas.

 

* * *

 

El més gran homenatge al futbol del Barça de Guardiola: set defenses aculats davant del porter jugant a casa. “Amb el Barça sempre al cor”, va dir el segon del gran Robson en una il·lustre balconada, i tenim sospites de que segueix sent així.

 

* * *

 

Sentida pel carrer l’expressió “perdre el món de vista”. I acudeix la certesa de que el món ni ens arriba a notar en tot el trànsit.

 

* * *

 

Que els mascles no abaixen la tapa del vàter per un pànic infús a la castració. Com a psicòleg no ho sé, però com a servidor de coartades el doctor Freud no té rival.

 

Dimecres, 20 d’abril

 

Cel tapat. L’amenaça de pluja sobre el sector llibresc i floral. En un taller dels afores, l’esmolador frega la fulla de l’espasot del cavaller matadracs. Ahir al vespre a Amposta. Lliurament del premi de narrativa enmig d’un escenificació infantil. En va provar d’allargassar-se amb la metaliteratura subtil del relat guanyador ( que em toca defensar al micròfon). Pares i mares esperant bavejar amb els hereus disfressats. En enllestir la comanda menor refresc amb la T.B. i el seu company en una terrassa cèntrica. Conversa, de caire gremial, sindical, amb la novel·lista i historiadora. Van caient pilars de la cultura. La ventafocs quedarà desplomada. Escoles de música amb l’aigua al coll. Teatres mig paralizats. Editors amb la soga al coll. Investigadors que fan la maleta. Escriptors preparats per als desnonaments… les llàgrimes fan un riu ampli.

Llegint una recreació biogràfica, suaument novel·lada, de Joan Fuster, feta per l’advocat i dramaturg Josep Maria Muñoz Pujol, “El falcó de Sueca”, en exemplar tret ahir de la biblioteca Arbó. Els energúmens atacs al nínxol del gran assagista han estat diversos, segon testimonia Muñoz amb coneixmenet dels desagradables detalls.

Cafè al barri. El formigueig nerviós del personal de barra amb la final d’aquesta nit. Pronòstics optimistes, contrapuntats per cauteles murrieres que temen conspiracions d’estat contra el Barça. Guerra de banderes anunciada – i inflamada- per part de la premsa més grollera. Previsible xiulada a l’himne espanyol que vol ser sufocada a còpia de molts decibels. Suportar una xiulada amb hieratisme digne forma part de les prestacions d’un monarca democràtic. I el dret a la lliure expressió també hauria d’estar garantit en un marc de pluralitats evidents.

Feines habituals a l’estudi. Correus variats. En algunes alineacions de títols dels periòdics presència, encara, de “No és el que sembla”, i, en totes, i en llocs alts de vendes, el “Paraules d’amor”. El periòdic. Ahir, un suposat pertorbat va intentar calar-li foc a la Sagrada Família gaudiniana, per a inquietud dels qui passen la gorra tots els dies a peu de temple expiatori. Potser en comptes d’un terrat amb les facultats alterades, es tractava d’un crític, perquè la foguera la va iniciar prop de les escultures de Subirachs. El temple ha patit diversos atacs en la seua dilatada construcció. Els primers, de molts periodistes i barcelonins, que feien befa de l’orgànic fangar del de Reus. Amb l’eloqüència dels quatre còctels carregats, papà Hemingway no se’n sabia avenir de que l’obra no hagués estat castigada pels bombardeigs de la guerra civil.

Més feina havent dinat. Quallant panys de paret textual. A la plaça propera un establiment ha instal·lat un pantalla gegant per vore el partit de València. Per provar el so posen una i altra vegada “El cant del Barça”, amb lletra de Josep Maria Espinàs. A l’autor dels viatges a peu mai li han fet el menor detall per haver escrit els versos del cant, segons explicava en una entrevista. En això el club blaugrana és fill directe del país. Destractes pel de casa. Sortides per la porta de darrera i altres grolleries formals de les diverses directives dels darrers anys.