Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

remediosvaro2015Dijous, 10 de setembre.

Despert d’hora. Picossada a les notícies, cafè, suavitzant procurat per Marain Marais, un altre componedor –i violagambista- al servei de la glòria de Déu.

Esperant com es reparteixen certs naips a curt i mitjà termini. La voluntat i l’atzar en lliça. Pensant, corregint textualitats. Manualitats d’home invisible. Jocs per figurar-se ajornar l’expulsió definitiva?

Llenties estofades i un grapat d’arròs blanc per dinar. Somnis a la migdiada, amb un to gòtic en tonalitats groguenques i marronoses, de la mateixa factura que els fragments que vagament recordo dels de la nit, però que no es presten a cap fil narratiu mínim. Aquarel·les sobre un corrent d’aigua.

Gestions de menudalles en curta roda de carrer. Un cafè amb llet, al tardet, en una terrassa arrecerada, amb un tall de cóc de poma de forn artesà d’acompanyament. Visita al barri ampostí de “Les Quintanes”, on fan les festes veïnals i hem de tocar dissabte. El veïnat organitzador mira el cel encapotat, amb alguna tímida clariana al nord-oest. Cau un xim-xim indecís. Tenen la majoria de les activitats muntades al carrer. Sabor autèntic de festa de barri. L’eficiència en les intendències i decisions del matriarcat veterà. Una estoneta de sedada, parant les fresca en una cadira oferta a la porta d’una planta baixa, mirant també el cel rúfol entre el ball d’ala curta de les garlandes penjades. La sensació em reporta un moment paregut de fa molts anys, potser tres vides, a la vorera del camí convent benicarlando, amb la padrina Magdalena, altres senyores i potser algun llaurador del veïnat movent conversa. Fil directe amb records remotíssims. Darrerament em passa molt, no en sabria esbrinar el nus de la motivació.

Llegit articles i altres rastres enxarxats. Cavil·lant i dialogant amb complicitats pròximes. Monotonies eficients –llevat del pensament. Simic i altres herbes en la lectura de la nit.

* * *

Un gat borni es mirava el capvespre des de l’aparador on s’havia arraulit a tocant d’una maniquí que també tenia els ulls perduts en la rojor de l’última llum.

Dissabte, 11 de setembre.

Núvols i clarianes. Matí vagarós. El parèntesi abans d’anar a tocar a La Sénia, per a uns jubilats simpàtics. Complir amb la faena potser és també fer país? La moguda de la Meridiana. Les animoses amistats que pengen fotos dels autocars que els porten al pinyol de la manifestació. Dies agitats. I la maquinària colonitzadora “cuinant” suposades informacions sobre els actors principals de les llistes pel sí. Passe el que passe el dia 27, el pes polític de Catalunya en serà un altre. En contra del que diuen i volen creure’s alguns, l’empenta ha sigut cosa de la societat civil. La fartanera va fer un punt d’inflexió fa uns anys, quan un nou intent estatutari d’encaix digne a l’estat va ser laminat de dalt a baix.

Un mos i cap a La Sénia. Sessió tranquil·la i bona. Proximitat amb iaios que ens donen conversa al descans i en acabar. Un que ens explica que ha acabat el dol per la seua dona, absent des de fa un any, però que pareix que encara se’n sent una mica culpable per venir a la ballada sense ella. La congregada la xala amb el nostre repertori, que adaptem encara més al seu catàleg generacional –crònica sentimental de les ràdios de canal únic. Són bons balladors. Alguns, tot i les renquejades d’un all o una ceba en la salut, tanquen els ulls, rejoveneixen els peus i l’ànim i taral·legen algunes de les peces triades. En tornar, un mos i al llit: llegeixo una mica i provo de seguir una sèrie policíaca, però aguanto poc.

* * *

Plantar castanyers a la banda sud del laberint.

* * *

Es posà juganera.

-Vull que em beses allà on no em toca la llum.

La va besar al front.

Dissabte, 12 de setembre.

Els ressons de la manifestació d’ahir a la Meridiana barcelonina. La premsa internacional explica el que hi hagué. L’espanyola… podem deixar que la comente Azorín: «Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

En la proximitat, una altra manifestació per tal que es faça el vial alternatiu a la sinistra N-340, que esta setmana s’ha cobrat quatre víctimes més en un dels tants punts negres que cova el traçat. A cop de firmes i manifestacions es posen en relleu les moltes descurances que anem sofrint dia rere dia. Hi ha qui s’embolcalla en grans brindis per amagar la seua incompetència gestora.

Dempeus d’hora. Dormida bona. Solet fràgil al firmament. Matinal entre converses enxarxades, músiques escoltades, repassada de textualitats i cavil·lacions vàries. M’arriba el comentari de l’actriu Núria Candela al “plàncton” de la setmana passada. Connectant, darrerament, amb esperits preciosos. Els déus s’enrotllen bé i insuflen oxigen a certa alacaiguda que presento darrerament.

Dialogada sobre Paul Celan i René Char amb la poeta Dolors Miquel. Gimnàstica de manteniment del que recordem saber –potser retocat al gust per la distància de les lectures. Celan va sobreviure a un camp de concentració. Però no acabà mai de fer net i la seua poesia indica el sentit cap a l’autodestrucció que finalment completaria. Celan és un poeta obscur, de pedregosa avançada formal: el dolor xopa cada poema. Char estigué a la resistència francesa contra el nazisme. Lligat a les darreres lleves del surrealisme parisenc aconseguí un joc de plasticitats més lluminós i juganer, tot i que també esgrafià en el llom del temps versos de calcinada i desolació, però sempre amb algun guspireig de fe en el millor humà o en les gràcies líriques del misteri. Miquel m’ha passat l’original d’un llibre que prepara. Potent i vitalista, com ho sol ser tota seriosa reflexió sobre la mort. La seua confiança en el meu parer m’honora. Viu sencerament en poeta, l’amiga lleidatana, i no em fa cas quan li dic que faça dietarisme i narrativa. I deu fer ben fet de no fer-me’n cas.

Al tardet anem a muntar al barri de les Quintanes, sota un tendal de núvols que coronen Montsià, i un altre estol de caps de turbant que davalla dels Ports tortosins. L’amenaça no es vessa i podem fer la faena. Tot pròxim i agradós. Comboiats per les matriarques que porten el moll organitzatiu de la barriada en festa. Animació asserenada a les taules parades i a l’espai destinat a pista de ball. Amistats, coneguts i saludats que han vingut a escoltar-nos. A prop de les quatre de matinada tot enllestit. Caigut redó al llit. “Lavorare stanca”, com titulà un seu llibre l’amarg Cesare Pavese.

* * *

¿Dins del tot de l’univers som una ínfima part que crida…de por?

* * *

A menys a dir, més circ i fanfàrria, no falla.

Diumenge, 13 de setembre.

Aixecat, en estadi d’espessor –visions submarines- a les deu, tot i la deshora de plegar d’anit. La missa en si menor de Bach com a consol d’orelles i esperit.

Bacallà amb samfaina per dinar –colossal llaminadura amb harmònics de records d’un viatge portuguès. En la migdiada, obligada pels desgavellats horaris de músic, he somniat amb Max Sunyer, que em comentava coses musicals i literàries, com passa en les converses reals que tenim de tard en tard. Curiós teatre d’ombres dels fogoners onírics.

Vespre i nit a ritme entenimentat. Cavil·lacions sospesant pros i contres de diversos afers. Sentint-me estimat per ànimes precioses, en algun revolt del camí d’aquest present d’agitacions i desconcerts.

Acabat el Simic prosista. La majoria de poetes solen ser també bons prosistes. El xiquet que es va criar entre les contalles de familiars i gent del barri i el assots de la guerra a Belgrad, ara ciutadà nord-americà, és una lucidesa creativa capaç d’arrancar bellesa en els absurds –i fins de les sordideses o desastres sagnants- i es nota que sap jugar amb el llegat més reeixit de les avantguardes europees d’entreguerres i els realismes de benzina cremada i pols del desert de la seguida estatunidenca. Desacord amb alguns seus punts de vista. Magnífic: llegir per corroborar-se en tot és una inutilitat gran.

* * *

Una insurrecció des dels fonaments civils, pacífica, democràtica i plena de somriures no pot ser entesa per una cultura política on transversalment encara somnien truites imperials i en són conscients dels rèdits de seguir munyint la vaca amb rigidesa colonial.

* * *

Article vomitiu d’Elvira Lindo menystenint Lluís Llach pel seu suport actiu a la candidatura de “Junts pel sí”. Desconeix – i en fa broma estúpida-, entre moltes altres coses, que el cantautor de Verges té una fundació al Senegal – posant-hi els cèntims propis- per ajudar els més desafavorits, a dins d’una penosa realitat. Hi ha per contra qui té apartament a Manhattan, gràcies, en bona part, a ser aixoplugat durant anys i panys per un dels grans grups mediàtics estatals, per ser protegits i reforçats pels diversos governs socialistes, i per ser agents destacats – amb càrrec- del Instituto Cervantes, esforç oficialista dedicat a promoure la literatura castellana i anar tapant les altres de l’estat, a poc que pretenguen treure el nasset en l’esfera internacional (pagant-hi tots, fins els bandejats)

La topada d’una “pijaprogre” desmenjada, que prova d’imitar descaradament en Francisco Umbral en els seus articles –sense aquella prosa brillant de l’autor de “Mortal y rosa”- amb un escriptor de cançons que sempre ha mostrat les seues cartes, dins d’una coherència personal abocada a la solidaritat eficient, no a la de boqueta i maquillatge de tants progres de cartó, té la seua palmària lògica. Llach va demandar Felipe González quan l’afer de l’OTAN, per “incompliment de contracte”, ja que una proposta electoral en un programa és un contracte/compromís amb els electors. Potser la crema de la “intelectualidá” sociata no li perdona aquella sonora i burxant gosadia.

El dit “procés” va fonent moltes màscares. Entre l’autora de “Manolito Gafotas” i el creador de “El meu amic el mar” hi ha un decalatge de diverses atmosferes.

Dilluns, 14 de setembre.

El dia catorze no és necessàriament un sonet, però podria arribar a ser-ho, ni que siga dels blancs- que encara són més difícils de fer.

Remuntada del Barça a Madrid. No he vist ni els gols. Distanciat de la dèria, per les circumstàncies. Potser és millor. Messi eixí de la clínica de la paternitat i jugà una estona, el suficient per fer un golet. L’aparent facilitat dels genis. Mentre parlava per telèfon, Picasso retocava unes sabates noves que sa filla Paloma s’havia comprat, tan blanques no feien goig. Amb uns dansaires sota les palmeres d’una platja de la costa blava, tot deformat amb l’alegria desimbolta del malagueny – i gitano de Barcelona- el calcer amb talons millorava substancialment. Picasso als peus de la filla. Altres paternitats, altres maneres de passar pel trànsit.

Dormit a intermitències, però amb prou sedàs reparador en els retalls cotonosos. Lleganyes blaves als ulls del desconegut de l’espill que remuga una tornada de Van Morrison perfectament escaient –quan les fulles comencen, per setembre, a caure dels arbres- mentre es llença uns grapats d’aigua urgent i freda al cuiro supervivent de la màscara dels dilluns, que en els horaris desconjuntants de l’espectacle pot presentar-se fins i tot com a mig festiu.

Telemann al pàmpol de l’altaveu i retocs sobre un parell de poemes. La seguida dels atípics. Arriben les retribucionetes d’un parell de faenes literàries. Avui mengem de la lletra (canelons de bolets i calamars), demà ja no. Sumària gestió rapitenca –mar sabonosa, amb diadema de calitja mandrosa. En tornar a l’escriptori, més repassada de versos i escoltada de músiques de vinils perduts en qualsevol estació vital, que la virtualitat disposa a cor què vols, cor què demanes.

La tralla política ambiental. La incapacitat espanyola per comprendre la menor diferència –no només pel que fa a nosaltres- és orgànica, vetusta i transversal. Les amenaces contra la fugida han arribat al fantasma dels tancs tirats als carrers i les casuals maniobres a l’Empordà tot coincidint amb el dia 27 de les urnes encara autonòmiques. Els qui neguen el caràcter plebiscitari de la contesa electoral no fan més que reafirmar-lo des dels seus despropòsits. Donen gruix de subjecte polític al que li ho voldrien negar. Els bons polítics diuen que de les dificultats en fan oportunitats. Però, a la celtibèrica, en estos moments no s’endevinen grans talles, precisament. En tota la moguda, tret d’algun acudit faltonet d’algun progre dels club de les ametlletes dels còctels a l’ombra del poder en flor de plom, els silencis i la mirada perduda en altres horitzons són el to dominant de la intel·lectualitat. La retratada de molts és nítida. Ja la sabíem, però teníem l’esperança d’anar tocats d’estalzí de paranoia, però no, hi ha qui firma per l’alliberament palestí, però calla davant de l’allau d’animalades que estan plovent des de les trinxeres mediàtiques de la Villa. I no cal dir que la tirada té la seua “quinta columna” a la mateixa Barcelona.

La jornada, que ha començat lluminosa, positiva i productiva, se m’ha ennuvolat al vespre per obra i gràcia d’uns serrells de situacions fictícies que potser he deixat prosperar massa.

* * *

Realitats que et deixen cada dia més com a ésser de llunyanies, on les coses potser ensenyen millor el seu desllorigador.

* * *

Es fregava la seua pedra filosofal per les axil·les i eixia de la dutxa entre vapors de roses ressuscitades.

* * *

Començà a escriure per lligar, però a cada conquesta havia de regalar-li un diccionari o fer la trista, la humiliant pedagogia de donar la clau dels versos, i la clau d’uns versos sovint és una nimietat.

* * *

Les ungles brutes de l’enterrador entre mitja dotzena de siluetes endiumenjades que es miren les seues àgils operacions, que pinten al fresc la incompleta resposta.

* * *

Sembla un rampell frescal, el desig, suspèn la memòria –personal i atàvica- que transporta.

Dimarts, 15 de setembre.

Les informacions, farcides de toxicitats. Després dels primers impulsos decents davant la tragèdia dels refugiats sirians comencen a aparèixer les veus negroses que van criminalitzant-los. Tot el que li puga passar, en les distòpies futures, a la decadent i immoral Europa, dirigida per la crua estultícia golafre, s’ho haurà guanyat amb escreix. En molts discursos públics i privats, la xenofòbia no ha sigut, ni de bon tros, derrotada i extirpada. Sortosament, hi ha excepcions a tall de respiradors contra els fàstics. També, no cal dir-ho, les excepcions suporten campanyes anatemitzants.

Aixecat d’hora. Cabòries en la nit, que perviuen en la concessió diürna. Deia el poeta Char que la diürnitat és una concessió interessada de la nit. La nit, és llarga la nit dels lúcids conscients de la gàbia rovellada en què els volen tancar.

Diàleg amb la poeta D.M. Estem malalts. Malalts d’una fe en la paraula que el món va foragitant als marges freds i solitaris. Ambtot, seguim escrivint per provar de comprendre, per aferrar l’inaferrable, per fer-li la trena a algun flanc del còsmic misteri de la transitada.

Un company em va fer saber fa uns dies que, en una xerrada a l’Ateneu Barcelonès, algú va repassar la darrera literatura ebrenca – sembla que en estimació positiva- i que algú del públic, en el col·loqui, va protestar perquè m’incloïen a les valoracions, perquè administrativament no era ebrenc. Hi ha a qui les fronteres provincials imposades el confonen. La mateixa veu va deixar dit que l’obra de Jesús Moncada “no era gran cosa”. Ignoro qui era el cretí sentenciós, i prefereixo seguir ignorant-ho.

Rellegint els dietaris de Sándor Márai i altres papers, com un article de Vila-Matas o la notícia de l’edició de les llibretes d’Agatha Christie. No falta el comentarista que se’n sorprèn de la faenada de cuina que feia la britànica dama del crim. ¿Com es pot pensar que els artefactes que bastia els redactava a la primera o eren fruit de la improvisació? La cultura literària d’algun nou periodisme és així, ens temem. Entre la setantena llarga de llibretes cal·ligrafiades, algun relat inèdit mig embastat, o els dubtes sobre si enviar a Mrs. Marple o a Poirot a Egipte –finalment decidí enviar-hi el detectiu belga.

A la nit, després d’una gestioneta, mos a l’Ampolla en una pizzeria governada per uns calabresos. Amanida d’alvocat i un calzone – la mitja lluna enfornada- d’una finor notable i pasta autèntica (vi negre per beure). L’aire, al port, definitivament tardoreja. A la taula de tocant una senyora francesa – o potser belga- menja una pizza parsimoniosament, tirant-la avall amb una copa de vi blanc, sense deixar de llegint la quarta part del “Millennium” de Larsson, en una edició en rústica bonica i còmoda, amb el negre central i el roig en sanefa emmarcant com a tintes dominants de la coberta. En acabant, passeig per estirar les cames i cap a casa. Tret d’alguna puntual espardenyada arquitectònica amb ínfules de gratacel, a l’Ampolla han sabut preservar prou el regust mariner.

Més Márai en ser al llit. Denúncia els desastres i pressions policials del comunisme – en fou víctima- a la seua Hongria, però assenyala la dreta abillada de patrioterisme com a mal encara pitjor de la societat hongaresa, i, justament, avui en tenim una mostra a les notícies pels refugiats sirians que han arribat allà i la glacial resposta que estan trobant del govern de la precisa coloració que comentava Márai.

* * *

¿En els bellament expressats malsons dels altres proves d’escurar els propis? Potser que canvies de dieta, “mon ami”.

* * *

L’escriptor que avui dia mira d’escriure alguna cosa diferent d’allò amb què els grans homes de negocis de la literatura de consum alimenten el lector, s’assembla a un coix que, amb la seva pròtesi, pretén que el seleccionin per als cent metres llisos.

Sándor Márai. “Dietaris 1984-1989″.

Dimecres, 16 de setembre.

La gran despreocupació dels somnis per cap trama, arrancada plausible o remat més o menys relligat. I la permanent versemblança de les desconjuntades i barreges. En la somniada no hi ha suspensió de la credulitat i no sabem quin “jo” es mira o actua a les escenes.

Atzur net al firmament que emmarca la finestra. Llegida una entrevista al guionista Jean-Claude Carrière. El periodista no comprèn com ha pogut dedicar tantes hores a escriure i li ho pregunta dues vegades. És increïble. Carrière diu que Buñuel –de qui fou guionista- era també un gran humorista. En moltes eixides el de Calanda i Dalí eren cosins-germans.

Cafè amb llet, amb la porció de magdalena per al gos amb nom de màgic artúric- i cunqueirià, en la seua versió gallega. Negres pupil·les de la innocència i la insaciabilitat dels cànids. Pareix que el menjar que li arriba de mans humanes li és més saborós.

Les notícies: tralla dura. Peces de Luciano Berio a la gramola. Gran ascendent sobre molts compositors contemporanis, comptant-hi algun del veïnat, potser massa tristament lliurat darrerament a certes corts de l’adulació plana i llisa. Tots venim d’alguns besavis lluminosos o altres.

Matí retocant i ordenant textos. Al vespre, reunió a la biblioteca Arbó per la programació de les jornades literàries de l’octubre. Lligat Joan Francesc Mira per a la conferència inaugural, que ja és una excel·lent arrancada. Mira ens demanada que proposem el tema que vulguem. He pensat que pot parlar de la vigència dels clàssics en els nostres dies. Mira és un savi que sap explicar-se amb amenitat i perspicàcia. És un del herois de la lucidesa que circulen, per a desinfecció general, pels nostres dies i territoris. Un dels caps més ben moblats i enriquidors que ha donat el darrer mig segle al país. També, amb la iniciativa del reusenc Aleix Cort estem pensant en fer una taula redona amb les relacions entre música i literatura. Les jornades ampostines arriben enguany a la desena edició. Ha sigut un esforç gran cada any poder fer-les, els vents de cara, en forma d’indiferència –per no dir que li suposaven una molèstia- d’alguna institució. Ara que algunes institucions han canviat de pilots vorem si hi ha alguna variació positiva pel que fa al cas, tot i que més val no esperar massa miracles, la ventafocs no dóna vots, pensen molts dels nostres gestors.

* * *

No troben mai el punt mitjà, però els hi diuen savis a l’halo dels focus de l’entreteniment.

* * *

La forma: espai i temps en simulada de reunió.

* * *

Somnià que l’Esperit Sant li demanava un pròleg a una reedició dels Evangelis. Anà, a primera hora, a confessar-se del pecat de gran vanitat en que havien incorregut els guionistes onírics.

Campanya pels drets lingüístics