Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

AndreiTarkovskyPolaroidsDimarts, 7 de febrer de 2017.

La continuïtat, encetada a tres quarts de vuit. Poemes de Josep Carner, que m’han eixit al pas cautelós i submarí de la primera hora. Hi ha més enigma covat en els versos del príncep dels que una lectura superficial pot fer pensar. Hem donat miracles fondos com Carner. Podem circular amb la testa ben aixecada. Telemann a la banda sonora. Capricioses parelles de ball que la casualitat relliga.

La premsa internacional no assumeix la versió de la politiqueria i els gasetillers professionalment espanyolistes sobre la concentració ciutadana d’ahir davant el jutjat on compareixien Mas, Rigau i Ortega. L’esbombada és gran. A la sala on es duia a terme la vista, en les primeres files del públic hi havia elements dels més durs de la catalanofòbia, així com  altres elements pressionants del mateix conglomerat de la judicatura. Un judici polític. Quins fanals els fan portar a les judicatures els governs que no fan la seua faena.

Jornada difícil en diversos sentits. Procurant no perdre la calma i el raciocini. Tot més o menys reconduït a les vespertines. Feta poca cosa textual (aquesta nota i prou). Una estona agradosa a la terrassa del nostre espai de llibreria-cafeteria-escenari d’activitats, al carrer de vianants sota l’advocació de Sant Miquel, d’Amposta. Gens de fred. Aclarint funcions i altres detalls. Ja anirem veient com pixa el matxo.

He pogut exercir avui el dret a veto sobre alguns que em veten i m’insulten, era molt fàcil i estava en un espai i programa on tinc autoritat –i que he ajudat a bastir amb esforçada llarga. No ho het fet. Hagués sigut un exercici estult, del mateix to miserable dels que m’apliquen certes ratetes. Hagués sigut baixar uns quants esglaons per arribar als soterranis pútrids del devoracionisme ximplet. Més val no tenir lloc en aqueix equip i no donar cap crèdit al canibalisme infame, que ja prou mal ens fa a tothora en aquest sistema que no propicia l’amistat ni la justícia poètica.

Mos casolà, lleuger. Mirat el futbol. La tornada del Barça-Atlético de Madrid. Partit intens, nerviós. Sense ser en la seua millor versió, amb baixes importants per lesions, el Barça sofreix i passa a la final de la copa. Llegint variat fins al son.

 

Exercir l’autoritarisme i tenir autoritat no és el mateix.

 

Som en plena passa del “t’ho compro”. Potser caldria fomentar més el lloguer?

 

Dimecres, 8 de febrer de 2017.

Estudia Bach: allà ho trobaràs tot.

Johannes Brahms.

Vendaval en la nit. El repèl del vent inquieta la dormida. No cal estudiar Bach, com deia Brahms, en deixar-lo lliscar pel llom i el polpat de les hores ja conforta. Sense la intencionalitat analítica, ja el comprenem/copsem en les seues predicacions abstractes i immortals.

Ha faltat el búlgar Tzvetan Todorov. Home de l’est alliberat a París.  Pensador i literat que va saber navegar amb perxada pròpia entre istmes forts del corrents europeus, qüestionant-los des d’un humanisme insubmís de compàs obert, presentant la història de les idees. Molt bona ploma al servei d’un cervell engrescadorament anticonvencional. Les cultures no són monolítiques. Cada individu és multicultural, escrivia, entre moltes altres coses. Todorov, a les fotos, feia cara de vell romà. Se li endevinava el bé que li quedaria una túnica del vestuari de “Jo, Claudi”. Li agradava en Robert Graves?

Quan portes una mica de sender en les repúbliques creatives és usual que uns paràsits o altres se n’aprofiten d’una cosa o altra del teu esforç, sense cap cost. Cada vegada més veus s’animen a denunciar-ho. Avui ho fa Manel Baixauli. Bona part del problema rau en els qui accepten les condicions de tantes barrudes propostes.

Migdia d’habitud. Música de sofregits. Llenties dels pàries de la terra. El cafè de l’estoïcisme. Gestions diverses en les vespertines. Graelles policials de les burocràcies, que no entenen mai les raons i capricis de l’artistalla. Redibuixant també el mapeta del futur a mitjà termini. Dreceres alternatives per provar d’evitar conflictes i malentesos, per guanyar marges d’autonomia i dret a somni.

La vida lenta de l’eterna convalescència. El sotrac de les veus, de bronze i anacronisme infús, del vent de dalt. La meteorologia es reinventa sobre les brases del seu darrer record. Quan està tot inventat cal repintar els marcs després de mirar-se les tradicions amb provatures distintes en la coctelera del cant o en la lent de la ceguesa parcial. La vida lenta, quan cauen torres incendiades sobre les catifes historiades de les decepcions, quan l’apocalipsi penja globus de Mickey Mouse en la rotllana desesmada dels maniquins de sal. La vida en pijama en els corredors del gran hospici. La polseguera de les cavalleries de la caravana que ens abandona en una terra de ningú amb una parada d’autobús rovellada. Comiats de tango i mentides masclistes del bolero setanta vegades escrit. Vespre de cítares ardents en els frontons d’una Venècia de postal esgrogueïda. De crosses desaparellades. De remeis casolans i antibiòtics alfabètics contra les làmines de la desolació. Domassos amb pústules o estigmes. Cigarrera d’or fals i notes errades. La vida alentida del convalescent. La taquicàrdia de les respostes cremants. L’espill encarat a un altre espill, espai afilat on s’ofega l’equívoc del narcisisme.

Truita de carxofes per sopar. Retorn a Cunqueiro en la lectura: símptoma potser de certa “saudade” sobrevinguda.

 

Les reiteracions, les penyores de la monotonia, li donen la mica d’entramat al dietarisme, si és li és de menester.

 

Un vaixell que torna d’una travessia és un vaixell diferent del que era quan va salpar. També les veritats viatgen pel meu cap i per la meva vida. Per fer sobreviure aquestes veritats a vegades he de posar-les en dubte i fer-les canviar.

Henning Mankell.

 

Quan les celles empren les cometes.

 

El matoll endiumenjat s’ha posat el camafeu de la sargantana.

 

Un olor a vegades ens fa copsar, abans de badar boca ningú, com anirà una reunió. L’olfacte posa un color d’alarma o de besllum amable en rabent esbós de crònica prèvia.

 

El bon interrogant, que n’engendra un altre, potser una miqueta més perfeccionat.

 

Fer-ne abstracció, llunyania d’eternitat provisional, ajuda a perdonar.

 

Quan mentia tenia raó.

 

La precisió va sent titllada de pedanteria. La imprecisió alimenta més esperits en terres de tanta assentada tradició picaresca.

 

Una xifra és una abstracció. Cap individu concret no l’habita. La crònica de xifres difereix, frigorífica. Abunda en la secció de successos.

 

La gran ficció –i error- de ser categòric.

 

La maquinària de l’atzar ens precedeix.

 

Dijous, 9 de febrer de 2017.

Alçat a dos quarts de nou. Cafè amb llet proletari. Guermantes ens para lluny i no tallem cap bacallà dels que importen a la banalitat del mal que fa els grans negocis. La pau d’una cuina neta i ordenada. Als deixats, l’ordre i la netedat ens admiren cosa de no dir. Miratges de bombolles de sabó en el desert caòtic que transportem.

La programació de la gramola virtual aposta a guanyador: una missa de J.S. Bach ens millora a tots els que no patim severes sordeses morals. La part de l’àngel guany atletismes filosòfics amb Bach, i la part de la bèstia torna a la caverna de la seua frustració. Però les misses bachianes no són eternes i cal posar-se adult i racional i encarar-se a llegir articles i notícies en la postveritat, que en diuen: altrament dit, simplismes interessats que ni encerten – o escamotegen- les tres quartes parts del que realment pot estar passant.

La notícia de la presentació del vespre en diversos mitjans tarragonins i en cartelleres com la de l’escola de Lletres o l’Ajuntament. La senzilla normalitat, que en alguns llocs m’és negada per pura mala fe. El llibre està agradant a lectors variats i situats fins a les antípodes, pel que pareix. L’aposta està resultant. Potser el millor està per venir. Les bases posades amb la perseverança dels anys diria que són sòlides. No cal emparrar-se, però tampoc negar les obertures positives. Els dos o tres projectes propers van estant perfilats. Que se’m gire feinada m’engresca. Quan hi ha contractes i terminis fixats el pols resolutiu guanya eficiències.

Llegint i escrivint fins a l’hora de posar-se en la toaleta restauradora. Contestats correus diversos. Assabentat d’insídies apòcrifes que em pengen gents que no m’han tractat mai de prop. Res de nou. D’aquestes merdes no se’n lliura ningú. Vivim en un pati de porteres en tots els sectors dels països caïnites on hem caigut a passar alegrement la trista vida. Hi ha qui té més imaginació per decorar la vida dels altres que la pròpia.

Un dels acudits d’ahir és que Rajoy s’ha ofert en ser el garant i interlocutor de Donald Trump davant la Unió Europea. Dos cavalquen junts. Trump està topant amb tota l’argamassa garantista jurídica, que prova de frenar o corregir els seus excessos via decret.

La miopia política de Madrid molt probablement portarà a Artur Mas a la inhabilitació. Un dels actius per tal de fer descarrilar les aspiracions del dit “procés” (cada vegada més en homenatge kafkià) quedarà en fora de joc –si més no en les primeres filades. Tot i les aparences, pels gests tàctics que encara exhibeix l’expresident es nota que no ha abdicat en absolut de seguir jugant a la puta i la Ramoneta. Mas no vol guanyar cap referèndum i la costellada del 9-N fou una marrada greu (o una qui sap si una cosa més maquiavèl·lica). Les CUP ho van vore clar i exigint l’apartada de la centralitat escènica de Mas van prestar un servei al moviment. Les seues polítiques neoliberals lesionant serveis socials fonamentals foren clares. Els sistemes de tirar mà al calaix públic difereixen poc d’altres pràctiques amb el mateix resultat. Fer passar el debat independentista per davant de les urgències socials –aguditzades per les polítiques dures del govern convergent- és un clàssic de la formació: han canviat de bandereta en l’embolcallada dissimulant, i res més.

Pasta italiana per dinar –a la carbonara. La pasta italiana em convé, diria que fa salut i assenta el pes del saltamartí. Becaina plaent. A dos quarts de sis emprenem la carretera, no massa carregada. Trobem aparcament a prop de la llibreria, cosa gens fàcil a Tarragona. El crepuscle mariner, caràcter de blaus foscs i delicadesa de pinzellada ataronjada. Pres un cafè amb llet i un dolç en un establiment de la Rambla. Va arribant la gent. Les salutacions amb els amics i coneguts. Parlat amb el llibreter. Té interès en que estiga a les signatures de Sant Jordi de la seua parada. La presentació va molt bé. Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo la fan a dues veus, amb guió de to teatral. Coia, amb litúrgia d’actriu assaonada, llegeix uns fragments que ha triat –bona selecció. Donen perfectament les claus del llibre. Ben treballada l’exposició dels dos escriptors amics. El llibre els ha agradat de veres i el defensen amb molt bona traça. Quan em toca el torn m’expresso amb eficiència –quan portes unes quantes presentacions, el fonament discursiu està prou assentat com per poder improvisar millor. Hi ha preguntes de la gent i firmo bastants exemplars. Ha quedat una presentació molt arreglada i agradable. Presència de l’actriu Lila Urbano i el músic Conrad Setó. La llibreria serveix uns fruits secs i un vi. En acabant, anem a un establiment proper. Conversa amb Conrad, per les idees que tenim sobre les meues cançons i també per un possible muntatge amb composicions seues i textos meus. Ens entenem fàcilment, gran sintonia. Mengem unes llesques i bevem cervesa. Tertúlia llarga, substanciosa i divertida. Una estona oxigenant. Tot ha anat molt bé. Content. A la tornada, pocs camions i cap vehicle des de l’eixida de l’autovia de l’Hospitalet de l’Infant. A frec de les dues som al cau.

 

En el judici del veí la primera víctima és el benefici del dubte.

 

Divendres, 10 de febrer de 2017.

Aixecat a dos quarts de vuit. Bona dormida. Animat amb les bones sensacions d’anit. El contacte amb Conrad Setó obre un ventall esplèndid de possibilitats. També l’acompanyament del llibre, amb la roda de presentacions, està resultant positiva. En un mes farem la de Barcelona, amb Xavier Antich de padrí. Molta curiositat per saber quina lectura en fa del dietari un dels pensadors més incisius, valents i lúcids que tenim ara mateix. Anit, Coia i Xulio van estar magnífics i l’acte va quedar ben amarat de referències literàries que em fan el pes. El col·loqui amb els assistents també va ser reeixit i estimulant. Estava a gust i vaig explicar moltes coses, pareix que sense avorrir a la concurrència. No es pot demanar molt més. Se’m va girant faenada, entre unes coses i altres, però és de la que té a vore amb el que fem i som – i volem seguir fer i sent. Quanta més faena fas, més en pots resoldre, la dinàmica s’ho porta. Em sento valorat i estimat per esperits desperts i preciosos. Tot va més o menys endavant. En uns dies inaugurarem a Amposta la llibreria amb cafeteria, amb un espai per activitats socioculturals de tot color, que em pertoca dinamitzar i coordinar. Els sacrificis, la posada de llom i recursos dels darrers anys pareix que l’enfila cap a una clariana rica en possibilitats. De tard en tard també ens toca el torn d’una mica d’escalf entusiasta, pel que es veu. La il·lusió, l’esperança, ara mateix van a altes. Els solatges dels naufragis potser en han ensenyat les arts de cabotatge una miqueta millor, o si més no saber per on poden estar arraulits els esculls.

Els bastiments del cafè. Matinal de textualitats i músiques. El foc indiscriminat i capriciós de l’actualitat. Els feixismes proven de  reinventar-se, però la ferum els delata. Les centrals atòmiques de la contornada podran allargassar la seua vida deu anys més, segons ens van anunciant els qui tenen el mànec de la paella. Alguna està en plena ancianitat i ja ha tingut alguns incidents desassossegants. En territoris de sol i de vent a dojo, es volen forçar més els reactors fatigats. Ens fan jugar a la ruleta russa els qui haurien de vetllar per la bona salut de la ciutadania, per l’interès general i no el del lobbys insaciables. Però no, al contrari, celebren la temerària eixamplada dels terminis. Ahir mateix hi hagué un incident prou greu en una central nuclear en terra de Normandia, però per ací sents càrrecs públics garantint el que no poden garantir, quan investigacions periodístiques han demostrat palmàriament que per exemple els plans d’emergència dormen en la polseguera desidiosa.

En una de les converses entrecreuades d’anit, mentre fèiem unes pipades al llindar de la casa de menjars on vam anar a fer un mos acabada la presentació, Xulio Ricardo Trigo em va recordar el cineasta rus Andréi Tarkovski, el líric maleït del cinema abans de la caiguda del mur de Berlin. Les pel·lícules pausades, amb onirismes i belleses arrencades de les limitacions humanes i la quotidianitat, amb el seu heterodox cristianisme al fons dels relats oberts i suggeridors, són una meravella que em ve de gust revisitar.  L’escriptor de Betanzos em donà notícia de que a la mort de Tarkovski es trobaren unes col·leccions de fotografies fetes en una màquina Polaroid que són un tresor. En trobo algunes pels racons dels webs. Remiro també alguan escena de pel·lícula seua. Li deu cap rebudet Jim Jarmusch a Tarkovski? La meua cinefília comparada és tristament limitada.

Gestions aclaridores. Converses repensant estratègies. Arròs a la cubana per dinar. Sesta plaent i reparadora de la constel·lació  apagada de les lumbars. Més gestions en tornar al planeta dels presumptes desperts. Planejada per arxius. Manicura adjectivant i calç repintat de substantius. Per moments fa l’efecte que només crec en les metàfores, en els pans d’or lírics que salpebren la prosa. Vespertines calmes. Debussy a la gramola. La mar recomençant, falsament recomençant, som nosaltres qui revifem, amb sorteta, arran de la seua treballada eternitat. Del nostre mar broten cadàvers i les ribes els esperen amb la indiferències de molts i l’esgarrada honesta de menys.

 

El tacte és l’arxiver memoriós que potser envelleix menys en els naips dels sentits.

 

El savi desitja no desitjar res,

té per saber el no saber.

Lao-Tse

 

Provem d’abraçar el desconegut en un reflex o altre.

 

La gent intel·ligent parla d’idees, la gent comú parla de coses, la gent mediocre parla de gent.

Andréi Tarkovski.

 

Si la llibertat significa en el fons alguna cosa, és el dret d’explicar a la gent allò que no volen sentir.

George Orwell.

 

Dissabte, 11 de febrer de 2017.

Aixecat en dos temps, a les sis i a les nou. Els corredors curiosos del mig insomni. Les miasmes de l’aquari, les carícies del plàncton i les algues a la pell, els temptejos de les brànquies de l’altre somni d’estar despert, fins arribar a la cafetera, al primer fum en tirabuixó àcid oscil·lant a l’esòfag, i rumiar quina màscara ens taparà la nuesa, la vulnerabilitat del dissabte.

En el judici a Mas hem vist com els asseguts al banc dels acusats –injustament, una cosa no treu l’altra- canviaven de discurs i si de portes enfora i en el calor de les soflames deien no reconèixer la judicatura espanyola i estar disposats a desobeir-la, en la seua defensa van fer vore que en cap moment havien transgredit la legislació estatal, que tota la costellada del 9-N havia sigut encaparrada del voluntariat. No es podia esperar molta èpica del qui en el fons no vol el que pareix que vol a vegades, però tan repoqueta i d’ordre arrapadament administratiu en la defensa, potser ha superat, a la baixa, les poques expectatives. Molta gent embarcada de bona fe encara no ha vist a què juguen alguns tafurs de la política professional, agents ferms de les receptes neoliberals. D’altra banda, el que ha segregat el tribunal va tenyit d’obscurantisme clos.

Des del cocou irradiant de la fira literària de Móra, anit li van retre un homenatge a l’amiga Francesca Aliern. Fa uns mesos l’ajuntament de Xerta la declarava filla predilecta. A vegades es donen aquests miracles en territoris tan regularment aspres per als escriptors. Amb Francesca n’hem viscut unes quantes. Dona coratjosa i amb gran capacitat de treball –porta un ritme d’una novel·la a l’any-, bonhomiosa i amb caràcter (el caràcter sol anar aparellar a una voluntat escriptaire), l’autora de “Sabó moll” ha connectat perfectament amb molts lectors ebrencs. Entre altres aventures, recordo una pujada junts a terra matarranyenca, per firmar llibres a la llibreria Serret. Havia fet la gran nevada la nit anterior. Ens trobàrem a Tortosa i decidírem intentar-ho, perquè a un compromís adquirit no es falta, pensava –i jo estava d’acord. Va conduir a poc a poc en els trams més complicats, amb mig metre de neu en els vorals. Vam arribar amb mitja hora de retard, però vam arribar.

Matinera variada, calmosa. Llegint i escrivint. Converses amb poetes sobre altres poetes canònics –secció morts. Les neurosis i il·luminacions del gremi. Vist un tros del partit entre l’Alabès i el Barça. Gestions vespertines, la llibreria-cafeteria-espai cultural a punt d’estrena. On ens portarà el nou sender? Començo a rumiar activitats possibles. És important que vagen passant coses a l’espai. Feina del duet, resolta sense problemes. Mos casolà i llegint fins al son, que no tarda.

 

Corrents secrets de l’arbrat. Redempció gratuïta. Almanac.

 

Molts jutges són absolutament incorruptibles; ningú pot induir-los fer justícia.

Bertold Brecht.

 

No voler molestar la metròpoli és una de les derivades de l’assumpció del paper de colonitzats. Alguns opinen que aqueixa és la política responsable que cal fer. És a dir, quan uns quartos que havien d’anar per un tram valencià del corredor mediterrani fan cap a un vial per accedir a Barajas, cal abaixar el cap i fer com que no ens assabentem. Les bromes sobre el corredor mediterrani, tan necessari per tenir una oportunitat de tenir una mica de futur menys angoixós, van resultant ben pesades. Mónica Oltra s’ha queixat de que el cèntims dels projectes valencians acaben en reforç d’infraestructures a Madrid i exigeix més inversions a la perifèria. Part del problema també és que la senyora Oltra crega que viu a la perifèria. A la perifèria de què? Són molts anys d’empapussada i la política no se’n surt del guió.

“No habrá referéndum porque España es una democracia”. Va deixar dit ahir Soraya Sáenz de Santamaría. ¿Qui ho ha dit que l’advocada de l’estat i filla de ministre franquista no té imaginació política? Davant la coacció d’un referèndum –eina preferida dels totalitarismes, com se sap-, la negativa d’un estat pulcrament democràtic i dialogant.

Estúpidament demagògic un article de Joan Ollé a “El Periódico”. Entre altres coses diu que el poeta Josep Carner va tenir un exili confortable. A l’estranger, expulsat de la carrera diplomàtica i sense pensió, amb comptes i drets embargats, com sap qualsevol que haja visitat alguna biografia ben girada del poeta. Sí, un gran confort. Sempre hi ha algú disposat a reescriure les biografies per desactivar-los mèrits o aigualir les expansions emblemàtiques de les que generen els seus lectors. La resta de l’article és fet per a ser aplaudit per l’espanyolisme que va tenallant l’independentisme. Ollé, un més, falseja la base ciutadana del moviment de la fartanera davant Madrid.

 

L’art no tracta sobre una experiència. És una experiència.

Mark Rothko.

 

Quan han valorat totes les vies per vulnerar-la a plaer, després fan la llei a mida. Vivim cada dia amb una o altra sanció d’aqueixa manera de fer. De la picaresca no n’eixim.

 

Diumenge, 12 de febrer de 2017.

Y después despertamos y es domingo y febrero.

Julio Cortázar.

Ara matinem. Fem els deures escrivans i els exercicis d’invocació de la sorteta, i potser d’alguna musa despistada que fa autoestop en una secundària polsosa. Ara matinem. Si som en una cruïlla de neons i matolls a les tres de la matinada és a pas rabent per arribar a l’acollida dels llençols. Ara matinen i mirem els titulars del New York Times o la previsió meteorològica. Res d’absentes giravoltants ni cridòria de la Nina Hagen. Ara hi ha la marqueteria de sàndals de Vivaldi. O la missa amb escala de caragol de Francesc Valls. Per a to arriba un dia. El dia de les limitacions. Limitar-se dóna pista amorosa a cert benestar. El cafè i l’estilogràfica a la tauleta de les tebiors. Hem salvat mitja ànima de certes decepcions fondes. Un joc de miratges cereals eixuguen la set dels deserts. Ara matinem. Pactes amb la lentitud. Desoint els suborns de la por. Renunciant a equilibrar cap balança. Fregant el sagí cauteritzant a les màscares més arrapades a l’ànima. Ara matinem. Fem els comptes de la vella per reforçar les costures d’un penúltim somni. Escrivim cartes per als absents. Sonets a les velles lleialtats. Agranem les fulles mortes del racó de laberint on hem fet cap i proven de seguir fins al proper fracàs: fracassa millor, deia Beckett. Separem la brossa correctament. Repassem les ordenances municipals de l’estol d’àngels que engabien els dimonis. Matinem, per complir amb la nostra impuntualitat de ressagats –o de massa previsors-, intercanviem paraules amb altres soledats. No som maniquins ni n’entenem d’economia. Matinem, acompanyem les criatures de l’aire a l’escola a l’aire lliure: socràtiques pedagogies a repèl de les llotges.

Va retornant de les arnades còmodes de l’oblit en Prudenci Bertrana, injustament tractat editorialment. Han aparegut els seus contes reunits. Bertrana vivia en diàleg permanent amb la naturalesa, defugia les suposades civilitats de les urbs i les seues conxorxes. Entre els dogmes del noucentisme i les primeres modernitats arribades al país, va resultar un autor pont que val la pena de llegir. “No es trepitja impunement la terra”, escrigué el destre calcigant de camins terrers, i la falta d’impunitat, l’inacabat de tota vida, la tristor i el fracàs del trànsit, recorre moltes de les seues pàgines. El seu rusticisme –o ruralisme- dóna notícia directa, sense concessions a cap transcendentalisme, dels tràfecs i amoïnades dels humans. Un clàssic que torna a les prestatgeries. Una pedra dispersa –de les moltes que tenim- que torna a l’arrenglerada convenient.

Hi ha qui afirma que et sap la biografia sencera. Fins, o sobretot, no cal dir-ho, episodis poc reeixits o directament penosos; la majoria apòcrifs, evidentment. ¿Hi ha algú que sàpiga de veres els retops del darrer secreter d’un altre? Dels altres només en tenim fragments, instantànies, a tot estirar, ni de lluny la pel·lícula sencera.

Arròs amb sèpia i carxofes. Molt bon dinar. Un cafè després i cap a La Sénia. Encapotada a rotgles al cel. La cotonada rosadenca dels ametllers florits. La grisor marcida de les naus industrials

-moltes abandonades. El centre social. Un altre cafè. Saludada Florentina, la dona romanesa que manega la cafeteria. El muntatge i la prova de so. Tot correcte. Comencem a les cinc en punt. Els temes bàsics i els que hem anat incorporant. Ambient festívol, però en mat, amb la serenor de la dominical dels jubilats. A l’intermedi una taula ens obsequia amb un dolç farcit de xocolata. Cigarret al llindar. A la dreta, un parc amb arbrat i parapets de jocs infantils. Grisor i algun gotim inconsistent. La segona part. Falla un cable del meu micròfon, el canviem en quinze segons. Les fatigues de l’equip per la gran rodada que porta a sobre. Cap inconvenient més. A quarts de deu som a casa. Mos lleuger i un cafè amb llet. Llegeixo una mica. A les tres pàgines del llibre, prou fluixet, d’un coetani, peso figues. Enganxada una cançó estúpida, de les que ens toca fer, al cervell. Maleficis del negociet de la ballaruca.

 

No hi érem. Ens esperàveu? Ens rellepàvem les greus ensulsiades que ens han pertocat en l’esborrada generacional.

No hi érem. Ens esperàveu? Cercàvem la brànquia de l’esperança

entre els enderrocs de l’estafa. La rossa caragola del beduí

en l’ossari del desert seriat de les llotges. No hi érem. Es esperàveu? Sargíem les nafres amb l’adusta ataràxia dels àlbers vigilants. Repassàvem les sòbries lliçons del dolor de l’altre. Traduïem les veus del vent al sànscrit dels fraternals silencis. No hi érem. Ens espereu encara? Us surten els comptes amb tanta banal abdicació? No arribarem al cicle deshabitant de la mercaderia que proposeu.

 

L’escamot de daurades

s’enterra a l’arena

d’una el·lipsi o clepsidra.

 

Els bibelots entonen

un al·leluia expiatori.

 

L’espera es mobla

d’albs diàlegs amb absències.

 

Espines sublimades.

Versos en un tovalló.

Sobreposar-se és tot.

 

Dilluns, 13 de febrer de 2017.

Amb la comunicada de l’apertura de la llibreria amb cafeteria rebuts diversos missatges de col·legues desitjant-nos sort. La necessitarem. Al final, com sol passar, la inversió ha sigut un xic més alta del previst, però l’espai ha quedat acollidor i diàfan. Novament a picar pedra. Hi ha a qui totes li ponen sense ni despentinar-se. Però a nosaltres ens ha tocat una esllomada darrera una altra. Va com va. Reunions per aquesta setmana amb gent diversa, per anar planificant la part d’activitats. Ja vorem si l’entorn ens acompanya una miqueta. Amb aquesta embarcada hauré fet tots els papers de l’auca al sector llibresc. De gestió d’activitats, jornades i presentacions ja n’he feta una mica. Volem que passen coses cada setmana a l’espai. Des del llibre, que va més enllà del literari, per descomptat,  es poden tocar tots els temes. Esperem comptar amb suficients complicitats. Fets ja alguns contactes positius. La iniciativa omple el buit deixat pel tancament de la històrica Gavina. Els darrers dies m’he adonat que la meua xarxa de relacions al sector és àmplia, i que la majoria de gent està ben disposada a participar en les programacions.

Dempeus a les set. Escric una mica. Preparo cafè i enrotllo cigarrets. La llibreria i alguns assistents em passen fotografies de la presentació a Tarragona. Em noto envellit en les imatges. Els espills ja no ens perdonen. Si en fa d’anys que anem amunt i avall predicant. I per a què? ¿La inèrcia ens va esborrant els balanços de les molèsties i els cansaments? I quantes baixes sensibles d’esperits preciosos als hostals de l’anada! I quantes hores de vol solitari, de malentesos, incomprensions i putades! Però, en fi, anem fent encara. La quartilla parada damunt qualsevol taula i anar mirant-nos el teatre del món. Un cafè més, unes ratlles més, una altra sessió solitària. I, és clar, noves coneixences, complicitats formidables, i tantes coses per dir encara –i amb més ofici conscient, evidentment.

Llegida una entrevista amb Juan Marsé, que a vuitanta anys trau nova novel·la:“Esa puta tan distinguida”, i anuncia un llibre de contes. La puta distingida és la memòria. Un creador sense memòria és poca cosa, afirma. El narrador diu estar convençut del fracàs de la seua trajectòria de contador d’històries. Ningú una mica conscient se’n lliura de la sensació de fracàs. Bach se n’anà a l’altre barri convençut de la seua gran marrada, i Shakespeare, després de deixar d’escriure, també. Entre l’obra somniada i els resultats hi ha diversos cercles de descens a l’infern. En aquests oficis difícils només les mitjanies felices són capaces de treure pit i fer el fatxenda. La nova novel·la marseniana no surt del seu món de barris barcelonins i temps passats, que el pacte amnèsic de l’estafa transicional va decidir que no es rescabalaren.

Tal dia com avui de 1903 va néixer Georges Simenon. Les seccions d’efemèrides ens ho recorden. No recordava que el narrador belga havia nascut al febrer. Un dels grans, que ben sovint fou menystingut per les seues contemporaneïtats. El Balzac del segle vint. L’observador conjecturant que sabia com són fets els homes i les dones. A l’hora del pati del segon cafè busco l’entrevista que Bernat Pivot li feu. Simenon posava cara de pòquer i procurava mantenir certes formes gestuals anodines, de turista jugador de petanca allotjat en un hotelet discret, tot i que per dins li cremava- en els dies de l’interviu, 1981, per “Apostrophe”- la tragèdia culpabilitzant del suïcidi de sa filla. L’autor de “La neu estava bruta” era qualsevol cosa menys un turista de monòtones discrecions assolellades. Una de les ribes de paper imprès a les que sempre paga la pena de retornar. Com escrigué tant, sempre hi ha un Simenon que ens ve a trobar en un caixó de llibreria o en una punta d’ocasions del formigueig del mercat de Sant Antoni.

Comptadors nous, que són paparres en les parets de la nostra supervivència. Sensibles, les companyies ens deixen triar la modalitat de dessagnada que preferim. Insaciables sangoneres dominen, amb caire d’oligopoli, el que disfressen de mercat lliure. Cada vegada, segons informacions d’internacional, les energies alternatives van eixint més i més barates. Per ací estan segrestades

-o ajornades amb alts gravàmens que pareixen multes, amb el beneplàcit dels successius governs. Hi ha territoris on la llopada s’ho troba més planer.

Caldo amb galets per dinar. Els plaers casolans, lloats sien. Becaina generosa. Escurades les rèmores del cap de setmana i dels episodis d’insomni. Trobada a la llibreria. Anem tancant programacions. Unes quantes propostes en dansa. Gestió a l’Ametlla de Mar. Ennuvolat, algun espurneig. En enllestir, ens mirem la mar des del balcó del passeig. Mar picada. Onades gruixudes que trenquen amb violència als espigons i roquers. Berenem xocolata desfeta i unes porcions de cóc ràpid en un establiment d’El Perelló. Hores lentes i saludables. En ser al cau, converses amb gent del gremi literari. Planys i ironies: la ironia és la gran defensa dels impotents davant tantes malvestats com decoren el present.

Notícies de les oenegès de que alguns camps de refugiats, a Turquia i Grècia, són autèntics camps de concentració, amb fèrria vigilància policial i militar i unes condicions indignes. És el moviment migratori per causa de la guerra més gran des de la segona guerra mundial, però Europa i el món fan el poc que fan i a sobre tracten com a sospitosos els escapolits de la sang i el foc que plou a la seua terra. Periodistes independents i cooperants no són benvinguts als nuclis de concentració de refugiats. No interessa que informen de la insensibilitat i despropòsits amb que són rebuts els refugiats. La postveritat i la posthumanitat ja són ací.

 

Des del llindar revellit d’un carreró fosc ens mira un fantasma com si hagués vist un fantasma.

 

 

“No sé si ets bo perquè ets raret o ets raret perquè ets bo”, digué dilatant les pupil·les amb una deliciosa punta de malícia. Qui ho deia no era gens convencional, amb la qual cosa la seua visió de la normalitat o la raresa deu ser ben particular.

 

Hi ha galliners que només pareixen justificar-se si estan esvalotats.

 

La vida quotidiana regala freqüentment acudits. Els tràgics són els millors humoristes i solen pescar-los al vol i donar-nos-els en la pàgina o en la vinyeta urgent del periòdic.

 

L’homo ludens amb un llibre és lliure. Almenys, tan lliure com ell mateix sigui capaç de ser-ho. Ell fixa les regles del joc, subordinat únicament a la seva pròpia curiositat.

Wislawa Szymborska.