Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

silviaigual2017Dimarts, 14 de febrer de 2017.

Alçat una mica abans de les vuit del matí. La moguda de la llibreria. Rebuts missatges amb bons desitjos de gent del sector.

Cafè i Mendelsson. Dimarts, faves a grapats. L’estoic govern de les llegums. El gust per les rimes en els estrats populars de l’oralitat arcaica. En quatre vespres ja tots ens tornem anacrònics. La velocitat dels entreteniments és rabent. Els altaveus no descansen mai. Els silencis per recosir les costures de la raó o el somni van quedant esclafats amb programada insistència.

Ha mort Na Nit, la gata que vivia entre els mecanoscrits i els llibres de l’escriptor Miquel López Crespí. El gest que vetlen per la salut dels llargs soliloquis dels escriptors. El gat de Pérec, el gat de Brassens, tants gats entre quilòmetres de prosa i versos, entre cants conversacionals i la imatge d’una piràmide egípcia, que els hi dóna l’arbre genealògic de les seues eternitats de pacient aristocràcia en la rúbrica del gest, en el cabdell del son profètic. Na Nit ens mirava des de la peixera d’una instantània d’escalf domèstic i papirs apilats de la ingràvida biblioteca d’Alexandria. Hom, que era home de gats, ara em veig confraternitzant amb les juganeres d’un gos color canyella, que darrerament està una mica moix (paraula balearment gata, també), perquè li subjecten amb tralles de cortisona un dimoni que li tempta el fetge. Els gats són la lírica i els gossos la prosa, deia algú o altre que tenia un gat. La lleialtat del gos és parasitisme (el llop menjà de la mà de l’home i passà a ser una espècie capaç de pactar), l’atansament del gat és concessió, acord escàpol de sonata irregular, divina asimetria, daurats de llunyanies perses, espinada dúctil en la passarel·la dels universos paral·lels.

Trobada a mig matí amb el periodista cultural Joaquim Vilarnau, a la cafeteria de la llibreria. Ens posem al dia. Em dóna pistes de joglaries possibles per a les programacions de l’espai. Quedem també en que prepararà alguna xerrada sobre la cançó. Li explico els meus projectes pel que fa a la trobadoresca. També he lligat detalls i agendes amb R.C. Anem rebent propostes d’escriptors per a presentacions. Lligada la de la narradora de Riba-roja, Pilar Romera, per presentar al març la seua “Li deien Lola”. I amb Eduardo Margaretto planegem un vindicació de John Fante (del que n’és especialista i n’ha fet una molt bona biografia). Assegut en una de les taules de la cafeteria s’hi està bé. Un espai sense interferències, lluminós, per poder parlar sense aixecar la veu. De no haver estat implicat, d’un establiment com el que hem fet també en seria client assidu.

Migdia d’habitud. Arreglant papers i revisant arxius a la tarda.  Entrepà de pernil per sopar. Mirat el futbol de la Champions. Desastre del Barça a París, davant un PSG perfecte d’actitud, estratègia i efectivitat. Les fragilitats blaugranes ja feia partits que es veien, però el talent individual resolia els tràmits. Però avui el naufragi ha sigut complet. Llegint una estona després, fins al son.

 

Dimecres, 15 de febrer de 2017.

L’única saviesa que podem esperar d’obtenir

és la saviesa de la humilitat: la humilitat que no té fi.

T.S. Eliot

 

Les nou. Retocant un discurset que he de fer a la inauguració de la llibreria. Pesada i amidada cada frase. El registre cordial. La nata muntada de les bones intencions. Les convenients regles d’un text per ser dit en veu alta. Paregudes a les d’una lletra de cançó: adjectivació sense tirallonga.

Sonates de Heinrich Ignaz Franz von Biber a la caixa de música. Després, cançons de diverses etapes de l’amic Joaquin Carbonell. Cantautoria autèntica, poètica de la terra, les mans i el núvol. Magnífic escriptor de cançons, entre altres habilitats d’artesà amb esperit gran que es gasta (narrador, periodista…).

Els culers van emmurriats. Busquen culpables del desastre d’anit a París. Les memòria curta de les aficions. Amb un parell de partits i els herois cauen en barrina. Saber les victòries del món i saber perdre amb decòrum, hi ha qui no està acostumat a la carranca. Els himnes triomfalistes desafinen en la base tonal del planeta.

Diàlegs gremials. Tancada la data, per a primers de juny, de la presentació de “Nectari”, de Josep Porcar, a l’espai Mariola Nos, de Vinaròs. El juny… terra incògnita ara mateix. La volta al dia en vuitanta móns, d’avui a juny. Acompanyaré de gust el poeta de Castelló. Sempre ha existit una bona connexió entre nosaltres, des dels anys vuitanta, quan oferia els primers fruits de la seua calmosa expedició cantaire. Porcar està fent una poesia de pacient destil·lació en els alambins de les llums i les ombres de l’ànima, calcigant els senders de la naturalesa i les seues inacabables lliçons. Juny, ara mateix és una insularitat Baratària informe, una promesa borrosa, una estació en la llunyania inaferrable, un polsim del trot de cavalls lliures, l’escenari buit on l’apuntador diu consignes incomprensibles.

Una mica de manicures en els textos guardats a les sitges. Els petits vicis habituals, d’una palmària vulgaritat, sense blasons elitistes. Subjectant la mica de nervi interioritzat pels reptes immediats. Aparentment tot es va aclarint i les peces van encaixant al trencaclosques. Però, ja se sap que els imprevistos necessiten poca escletxa per palplantar-se en qualsevol lloc de pas. Ara, amb els anys també hem après a seguir a adaptar-nos al pas que proposen els atzars. Sabem que tot pot ser molt relatiu, i que si ens pertoca fer algun ridícul inesperat o alimentar un malentès més, el sucs gàstric relativistes solen treure’ls-hi ferro.

Crema de verdura –excel·lent- i calamars per dinar. Becaina curta. Gestions delicades després. Tarda radiant, amb un punt de calitja als llunyedars de blaus aquosos. Visita a la llibreria. Assegut a la terrassa, a l’hora del capvespre, fins que el peu encoixinat de les humitats  ens han expulsat del ras. Conversa amb R.C. Detalls i intendències. Una mica dispersos tots, amb l’atabalada per les darreres esprintades. Comentem encara els penúltims absurds laberíntics de l’administració per poder iniciar una activitat. Arriba la X. Més intercanvis d’informacions i de com van les distintes acollides del sector en la zona ebrenca. A l’escriptori després. Planejada per l’actualitat. Bon article de Toni Mollà sobre els Podemos. Retocs al discurset, que té l’extensió exacta d’una columna, unes tres-centes paraules. Per moments m’assalten tots els dubtes sobre el projecte ja amb la porta oberta, com és lògic. Però pareix que la recepció és bona.

Per diversos canals, els darrers anys se m’han ofert diverses oportunitats d’enregistrar nous discs, però sabent que en els negocis discogràfics les coses encara poden anar pitjor que en els editorials, me n’he abstingut. Tampoc aconsegueixo estar a gust en els estudis. Les hores d’espera i les sessions embafants de les mescles em resulten una tortura i una forta sensació de cremada de temps. Per no parlar dels pelegrinatges per empentar les promocionetes, quan els circuits de cançó d’autor són pràcticament inexistents i has d’anar inventant-te’ls amb una bregada de producció i una alta assumpció de riscos desmoralitzant. Potser amb l’ajut del mestre Setó aconseguesca engrescar-me mínimament, però ara mateix em suposa una muntanya pedregosa. Entre la idea de rendir-me del tot i la de tornar-ho a intentar es balanceja el saltamartí, sense terme mig. La resistència sura en l’aposta pels directes. I en les filmacions i enregistraments que circulen per la xarxa ja hi ha la tarja de presentació del que escrivim per cantar-ho. Fer el recorregut llibresc potser em resulta més descansat i saludable. Els desplaçaments i intendències són més senzills i alleujats. Amb les carretejades d’equips en l’altra vessant, la de la músic de ball, ja vaig servit de fer de camàlic, i, al capdavall, té molta menys complicació que posar-se a fer un mostrari de cançons desconegudes per a la majoria de públic possible. Aquesta és una de les enrònies que dringuen per carilló de les temples els darrers mesos.

Nit apacible. Dorm la parra roja. L’analítica del fetge del gos ha eixit bé. Mals de mamífers, ben sabuts pels bípedes. No hi ha res com no esperar la bellesa per trobar-la i sorprendre’ns altra vegada. Entre tanta bruta obscuritat arreu, un lliri o altre ens regala la seua quieta misericòrdia passavolant. Dorm la parra, el pom de mimoses, la cal·ligrafia de Silvia Plath, el càlcul de perspectives de Diego Velázquez, el vers solt a la butxaca del darrer Machado, les fotografies extraviades, la brúixola de l’holandès errant.

 

Sabem que sota les llambordes no hi ha la platja, sinó cablejats rèptils i tubs suspicaços que ens vigilen si no fem la bondat resignada i no hem pagat el peatge del casc homologat.

Velles utopies ja tenen escó blindat en els segments de confort, ho sabem. Esperen la nostra firma catacumbal en el llibre de les abdicacions. Entre la vana ansietat i el “s’ha fet tard” ens hem erosionat els tatuatges de tinta simpàtica. I ara què? Ens pregunten des dels hospicis de l’avenir.

 

És difícil jutjar la bellesa: la bellesa és un enigma.

Fiodor Dostoievski.

 

Dijous, 16 de febrer de 2017.

Les vuit en punt. El retorn a la presumpta vigília. En el faldó del darrer son els follets onírics han fet una sessió de diapositives amb imatges de claustres. Hi estic a gust en els claustres. Potser em refresquen les minuciositats asserenades d’una altra vida, quan vaig ser monjo botànic, segons lectura retrospectiva que em feu fa anys, sense demanar-li, una vident gitana. Tinc poemes dedicats a diversos claustres i monestirs, que resten pels calaixos del meu desordre ordenat. Editar poesia ja és una heroïcitat ruïnosa. Però, sortosament, hi ha naturaleses que encara ho intenten.

Més Heinrich Ignaz Franz von Biber, precedent de Bach, influència segura. Fins els genis venen d’alguna cosa. Cançons de Neil Young després, tria aleatòria que proposa la “juke-box” invisible. Quants segles fa que escoltem el trobador canadenc? Des dels tretze o catorze anys, més o menys. La seua manera de fer, la seua actitud, ens fa el pes. Ascendent segur en la meua manera d’escriure cançons. També els modestos artesans venim de mil llets escoltades. No, ningú surt del no-res. I si hi ha algú que s’ho pensa deu ser un inconscient majúscul.

Revisant materials. Trobat un pom de proses aprofitables, amb sentit de l’humor. L’humor de llei és cosa dels seriosos. Si n’ha estat de menystingut l’humorisme literari, quan en tots els grans n’hi ha: n’hi ha en Kafka, n’hi ha en Cervantes, n’hi ha en Vila Matas, en Hrabal i en tantíssims més. El gran desinfectant contra els greuges del món.

Retocs finals al discurset a fer en l’apertura de la llibreria-cafeteria-espai cultural. Afegit un remat en deixatada concessió al brindis de  l’optimisme. És una mica el que toca. Les rebotigues dubtoses ens les guardem per al rosari xiuxiuejat en la soledat. Les formes socials, quina cosa més fingidora. Escrivint altres tessel·les per als projectes de l’avenir, que es van perfilant lentament. A l’hora del pati retorno a l’univers de Monterroso. Un altre humorista tràgic. La ironia és imparable. La gran defensa per a tots els greuges i humiliacions.

Va prosperant el discurs de criminalitzar l’independentisme català. Un gacetiller cavernari diu que el nivell de violència ara mateix a Catalunya, per causa del “procés”, és superior al del País Basc dels anys més durs d’ETA. Que la realitat no t’espatlle una estratègia en connivència amb foscos inspiradors polítics. El pitjor és que part de la ciutadania de l’estat s’acaba empassant aqueixes cròniques. S’errava Kapucinski, sí que és ofici per a cínics.

Migdia d’habitud. Estofat de vedella i patates per dinar. Sesta curta i inquieta. Portem la meitat de l’equip que emprem en la música a la llibreria. El muntem a l’escenari: espai polivalent al fons de la llibreria. Proves. So net. Fent temps després. Gestions de menudalles (l’estanc, el tiquet llarg per a la zona blava del mercat…). Uns minuts després de les vuit comença l’acte. Local ple. Parla Rosa, de la Viladrich, després llegeixo el meu foli i mig, intervé la bibliotecària, Joana Serret, després Coia Valls diu un poema de Zoraida Burgos, acompanyada a la melòdica per Conrad Setó, que traça unes sanefes de collita pròpia amb cert ressò d’una peça atribuïda a Albinoni (l’assaonada maduresa del dibuix amb l’estrictament essencial). La part de discursos la tanca l’alcalde d’Amposta, Adam Tomàs, i després la rondalla i cantadors dels “Dimarts del Llar” es fan tres cançons i una ronda de jotes, aportant la festa tel·lúrica. Es serveix una copa de cava i un aperitiu de fruita i xocolata. Salutacions variades i converses després. Quan ja es va buidant l’espai, amb Coia i Xulio, Conrad i Lila, anem a fer un mos i xerrar pels descosits (estona molt divertida). Diria que tot ha quedat prou apanyat. Faena feta no té destorb. Què poc m’agraden les aglomeracions socials, però he dissimulat el millor que he pogut.

 

La inteligencia comete tonterías que sólo la tontería puede corregir.

Augusto Monterroso.

 

Sintonia en una passió inútil

de callades denses i verbs insegurs.

Neons tremolosos, gramínies insòlites

en la barriada del contramà.

Delicat servei d’habitacions

en el marges de llavor agredolça.

L’alambí degota

l’ambre licor de l’expansiu somieig.

El gest dels extraviats

fa l’esvelt contrapàs al suborn del temps.

 

Divendres, 17 de febrer de 2017.

Aixecat a les vuit. Sensacions encontrades. Detalls amables d’ahir, tocant d’altres potser preocupants. No em capfico massa. El que haja de ser o no ser ja es vorà. Ja no fem salts al buit, ara parem xarxes de protecció. No tenim la carcanada per a caigudes severes. Molta conversa profitosa amb els amics tarragonins. Vaig coneixent més aspectes de la personalitat de Conrad Setó, un músic i compositor immens, de gran bagatge, que, com la majoria de personalitats de seriositats aparents, resulta ser molt divertit: una ironia que desarma tants paraments en clau de simulacre que ens rodegen. També presenta l’autèntica humilitat de qui en sap un niu de moltes coses, no només de les musicals. La seua amistat em convé i m’estimula. Setó és un dels referents admirats de fa molts anys, de quan obríem les orelles a propostes allunyades de les grans pregonades comercials. Com qui no vol la cosa, en les darreres trobades anem apuntant projectes possibles. Cantar i recitar amb l’embolcall del seu piano de versàtils registres oceànics és tot un goig. Els bons ens milloren. Tot el que no estiga en aqueixa tessitura ja no m’interessa gens.

El cafè de les discretes resurreccions. Escric una estona. Sondejant els humors de l’ànima, les belles coloracions que el frec amb el món dels altres aporten a la meteorologia subtil. Per saber-se les ganyotes del melic calen els ulls de l’alteritat. L’ull que ens mira justifica la mirada.

Gestions de carrer al matí. Desmuntat l’equip de so. Un altre cafè. Hauria d’estar content, però estic amoïnat i mirant possibles camps alternatius per córrer. M’ensumo les deslleialtats d’una hora lluny. L’experiència encén balises en les ondulacions dels presents.

Retorns afectuosos d’uns i altres, pel llibre nou . La claror de l’anticicló. Llum, més llum. Les plaques solars de la continuïtat. Llegint i escrivint, fregint i menjant. Firmada una petició d’escriptors del món, impulsada des del PEN internacional,  per tal que el govern d’Ortega, a Nicaragua, deixe d’assetjar judicialment el poeta i sacerdot Ernesto Cardenal. Estic en un moment en que m’interessa més el seu mestre, Thomas Merton, però conec diverses etapes força interessants de l’obra de Cardenal. Ortega disfressa una venjança política contra les crítiques que el poeta li ha dedicat amb un judici prou tèrbol d’argumentacions. Una manera de fer molt apreciada pels dictatorials, i que pels nostres solars també anem tastant massa regularment.

La sentència pel cas Noos. Sis anys de presó pel marit de la infanta –ella absolta, no en tenia notícia dels negocis del consort. La justícia espanyola… En el judici s’han esbandit molts dubtes del paper de la corona en el conglomerat de l’estat i la seua carta de naturalesa. En complirà cap? Es pregunta l’escèptic poble. També alguns dels elements clau en l’entramat del cas Gurtel trepitgen sòl de penitencieria. De la pols del pacte del 1978, els llots que s’agrumollen ara.

Ous estrellats amb patates per dinar. Opinava Nèstor Luján que l’ou ferrat, un bon ou ferrat, era dels plats més difícils de fer, i no li faltava raó. Excursió mig improvisada, per airejar-nos de les darreres tensions i nerviositats. Fem cap al terme de Batea, sense entrar al poble vinater. Les corredisses del gos per les ribes irregulars del riu Algars, amb algunes olles amb prou cabal, per les pluges de les darreres setmanes. Naturalesa abrupta, la desgrenyada negació del jardí i l’horta, amb algun solitari camp conreat –filferros de subjecció dels ceps. Buscant el poblet abandonat de Pinyeres entrem en un laberint de caminols i ens costa trobar el fil de l’eixida. Els pobles fantasmes són congruentment escàpols i hi renunciem a la visita. Roquer abrupte, algun amb curioses formes, fins un parell de rostres humans, de perfil, esculpits per les llengües d’erosió del vent i l’aigua. Quan el rosadenc crepuscular posa l’hora serena retrobem l’asfalt i tornem a casa. A l’escriptori. Faig aquesta nota. Escolto música antiga. Una mica moix; la desinflada de les tibades dels darrers dies. Entrepà per sopar. Llegint fins al son les “Cartes a Milena” de Kafka. Un dels autors més determinants del segle XX. Un home turmentat per les polifonies de la seua pròpia intel·ligència.

 

D’arrel de vidre l’instant

que s’esmuny entre

ajornaments suïcides i fàstics.

 

S’ engrogueix el plomall del bufanúvols

que encara es pensa ser a vegades

en la gentil bombolla on no neva ni plou.

 

S’esfullen els pans d’or de l’epifania

que ens sortí al contrapàs en els jardins

de Samarcanda (o fou en el peveter

dels cossos sense biografia?)

 

Arrel de vidre de l’instant insípid

que malbaratem –o ens fan malbaratar-

amb delmes de llimant banalitat.

 

Dissabte, 18 de febrer de 2017.

A les set no tinc més son. El gos em saluda amb una abraçada, que en el repertori expressiu caní consisteix a fregar amb força el caparró a les cames. Li acarones la testa de pelatge sedós i li retornes el compliment. L’hàbit del dret a la innocència. Li parles, i fa el viu efecte que ho entén tot, absolutament tot. Quan et mira als ulls, un polsim d’endorfines atura el rellotge.

Tot i les amenaces de que criticar la corona espanyola pot suposar multa i fins presó, la gent, per la muntanya russa de les xarxes no se’n pot estar de manifestar la perplexitat i/o la ràbia davant la notícia de que a la infanta borbònica la sentència pel cas Noos li ha eixit a tornar. Entre els acudits vistos, un d’agut al twitter, que diu que a la infanta la sentència li a eixit a tornar per emprar el “programa Padre”. L’altre acudit ha sorgit directament dels alts estaments de l’estat, dient-nos que ningú és per sobre de la llei, que la justícia és igual per a tots, i que la independència judicial i l’estat de dret brillen com una patena i bla,bla,bla… La branca valenciana del cas ha quedat impune i alguns interrogants queden sense resposta. Tot molt tristament previsible.

Cafès i cigarrets. Repassades cançons de collita pròpia. N’hi ha una setantena, comptant-hi les diverses etapes, mitja dotzena fetes els darrers anys, i potser una vintena que han anat quedant en l’oblit. Hagués pogut fer més sender i enrenou amb elles, però amb els llibres i la vulgaríssima dèria de provar de menjar tots els dies, no he pogut insistir tant com amb la literatura per a la pàgina o el periòdic. Sense emparrar-me, sense presses, vaig plantejant-me persistir. Amb la col·laboració del gran Conrad Setó tocant a mà puc fer algun arregladet calendari cantaire. Em noto, en un escenari, defensant el meu material o fent les versions del duet, més tranquil que mai, i he ampliat prou la meua paleta de recursos interpretatius i de comunicació amb el públic.

Mirant textos, dialogant amb gent de la plàstica, la música i la lletra. Peces de Dvorac –violins ambres i pianos pàl·lids- per companyia, mentre escric i reescric. Laxitud de dissabte. Els fantasmes fan natació sincronitzada. Un dimoniet em regala un truc per alleujar càrregues. Qui dia passa, any empeny, i mai millor dit: demà en compleixo cinquanta-un. Sortosament m’agafarà treballant (toquem – sense cobrar, òbviament- en un ball benèfic de la lliga contra el càncer del Montsià, al casino d’Amposta). Dels quaranta en avant el temps s’accelera terriblement, i s’aproximen molt més els numerets de la rifa de la mala salut i Na Desconeguda. Dissabte. Els encreuats domèstics. Els conjurs contra els espills esmicolats o el saler que s’aboca a les estovalles.

Retrobant poemes d’Eeva Kilpi, la poeta i narradora finesa, feminista, de línia clara i pouada fonda en l’aparent exposició superficial dels seus versos. També revisito la senyora Carson, poeta canadenca que incrusta narrativitat, assagisme i fins gèneres periodístics en els seus poemes. Amb les senyores poetes s’està bé, al punt del migdia, amb part de la faena feta, passejant la mirada pel que la finestra proposa, circulant amb pijama – la descansant vida en pijama- per damunt les llambordes del món que ens interessen més.

Sopa per dinar. Migdiada curta, però amb un somni que crec que ja vaig somniar fa anys: vivia en un pis d’un edifici molt alt d’una ciutat desconeguda, a sota de l’edifici hi havia una gran fruiteria i parlava amb el propietari, mentre comprava unes peres, que m’oferia feina. El cas és que ja he fet de fruiter, en la joventut assedegada. L’escenografia del somni era gòtica i futurista, una mica com l’ambientació de pel·lícules com ara “Blade-runner”.

Gestions variades a la tarda i nit. Caic en la temptació dels diaris de Silvia Plath, editats ara complets. Edició acurada, de més de vuit-centes pàgines. El volum –olor intensa de paper nou- fa el paper d’estrena d’aniversari (ja feia dies que em rondava pel pensament tenir-lo) de mans de la sensible complicitat de la X. Amb les cartes kafkianes a Milena i el diari de la poeta Plath passo les darreres hores de la cinquantena, que, evidentment, ja no tornarà, marrameu!

 

La veritat ens farà…heterodoxos.

 

(Dissabte)

La natació desesperada

en els endins de l’alt naufragi.

 

L’aspra artesania dubtosa de sobreposar-se

dels abandons i les morts en vida.

 

El salms remeiers de l’heterodox

en els murs de les negacions.

 

La dissonància del carilló groc

de l’apedaçada memòria.

 

La platja penúltima dels estriats sediments.

El nom esborrat en el secreter d’absències.

 

El relat que continua quan hem perdut la veu.

La cega cara del dau que no admet combinació.

 

Diumenge, 19 de febrer de 2017.

Alçat a les vuit. Cantates de Bach a tall de conjur. El primer devessall de felicitacions pels canals enxarxats. Bona gent, algunes amistats vertaderes, coneguts amb afinitats, i personalitats que admiro. La cordialitat líquida, quina cosa curiosa! Fa el seu efecte, no es pot negar.

Tal dia com avui, del 1473, va néixer el polonès Nicolau Copèrnic, segons el servei de recordatoris il·lustres dels noticiaris. Copèrnic fou un dels grans polifacètics del Renaixement: matemàtic, astrònom, metge, poliglot, estudiós dels clàssics, traductor i artista. També era clergue catòlic, jurista, governador, líder militar, diplomàtic i economista. Va prestar el gran servei de carregar-se la idea de que la Terra era el centre de l’univers. També Carson McCullers va néixer un dinou de febrer, del 1917. Escriptora important, que sobrevisqué en un món asprívol – el “deep south” estatunidenc- construint-se’n un altre de paral·lel a còpia d’imaginació narrativa. Capote buscava el seu consell literari i vital.

Mig matí responent els bons desitjos rebuts. Alguns recorden com i quan ens vam conèixer. D’algunes coneixences en fa més de vint anys. Mantenir amistats més de vint anys no és fàcil. ¿Potser l’èxit rau en que, amb la majoria de col·legues de fatigues artístiques, ens veiem poc?

Llegeixo entrades dels diaris de la Plath. Un tast en espigolada capriciosa. El poeta Ted Hugues fou el seu marit, uns anys abans del seu suïcidi, i molts li carregaren la responsabilitat del fet, però el cas és que sabem que la tendència suïcida de la poeta nord-americana venia de molt abans de la coneixença i relació amb el poeta anglès. El que sí que va fer Hugues fou destruir els quaderns del diari dels anys de matrimoni. Per tant, l’edició que ara es pregona com a completa no ho és –i mai no en podrà haver cap. Sabia en tot moment què es manegava en la seua poesia i prosa. Una formació àmplia i rica (la que solen donar les universitats anglosaxones en matèria literària), i una veu personal en diàleg o matisada amb la més alta tradició. Amb trenta-i-pocs anys que va viure, deixà una obra que ha perdurat i ha sigut referent modèlic per a tants poetes d’arreu del món. Les depressions i tractaments, les tendències suïcides, queden explicitades en molts moments dels seus diaris. El suïcidi d’un obrer i no els dels poetes deia Fuster que eren els que l’impressionaven. El risc moral de tanta gratada fonda es dona per descomptat en l’ofici de la paraula.

Preparant els estris per a l’actuació benèfica del vespre. La camisa setinada. El punt de llampant que completa la mitja disfressa, prou estandarditzada, de músic d’entreteniment. Toquem al Casino Recreatiu i Cultural ampostí, un edifici modernista que no ha tingut les atencions que mereix i en alguns racons presenta fatigues preocupants. El construí la mica de burgesia arrossaire –si se’n pot dir- a primeries del segle XX.

  1. presenta unes mandonguilles amb carxofes, rovellons i sèpia per dinar -avui tots els capricis-; pastís de xocolata per postres. Telefonades de la família. Em poso un xic melangiós. Una mica de becaina per quadrar l’alineació de l’esquena. El transport i muntatge. Ambient acollidor. Porta la cafeteria un músic que ha passat per diverses orquestres i ara ja és retirat de les carreteres, que ens fa els compliments còmplices. Comencem a tocar a les set. Tot perfecte. Un descans de vint minuts, en el que alguns, avisats per la X., em feliciten l’aniversari. A les deu ben tocades acabem. El públic, agradable i xalador. Alguns coneguts ens han vingut a escoltar –i de pas han contribuït a la recaptació per a la Lliga. Les senyores de la junta (cap element masculí) ens regalen dues ampolles de cava per la col·laboració. Descarreguem l’equip –amb el joc llums complet, avui. Mos casolà. Sardinetes de llauna sucades amb pa. Cansat. Acabo d’agrair les felicitacions de les pàgines socials de la xarxa (més de dues-centes). Són curioses les imatges que els qui no són en la immediatesa es construeixen d’un. Llegeixo unes entrades del diari de Plath fins al son, que no tarda gens.

 

-Ja ha digerit el seu èxit, senyor Renard?

-I vostè?

Jules Renard.

 

(Arpegi)

El tebi arpegi

que esclata la dàlia

del terrós

a l’ull de l’huracà

trastorna angles i previsions.

Sia complidament lloada

l’enramada de la deessa

que projecta

una nova Atenes

amb llavors de verb encarnat

i pèndols abolits.

 

Dilluns, 20 de febrer de 2017.

Només comencem a viure quan concebem la vida com una tragèdia.

W.B. Yeats.

 

Alçat a les set. Dormida bona. Ni monstres ni carrusels grotescs en els somnis. O no els recordo, que vindria a ser la mateixa higiene. En un moment de la navegació per les neutralitats o la petita mort, el gos m’ha fregat amb insistència el colze amb el morro, cosa que volia dir que es pixava. L’he tret al pati i, mentre triava el lloc adient fent cercles com els fan els parents llops, he vist els estels pigant la celístia, d’un blau mig esvaït. He sentit una gran pau –ajudada potser per l’entelada d’ulls-, com si tot tingués un sentit pietós, absolutori.

Cafè, caragolo uns cigarrets, em poso a escriure; el silenci del cau. El silenci precedeix la paraula i al silenci va. L’hora lenta, profitosa. El pa de la paraula de cada dia. Són d’una altra vida les electricitats de sessions escrivint tota la nit. Encara arriben felicitacions per diversos dispositius. Em trobo totes les falles i mancances, però hi ha ànima que em troba ben complet. Complet? Deuen projectar esvelts esguards seus en la pell incerta dels altres.

Ullada a les notícies. La premsa espanyola, pública i privada, fa fàstic. Censurades, en diversos mitjans, les imatges de la nodrida manifestació en favor dels refugiats de Barcelona. En cinc anys de crisi migratòria el govern espanyol no ha fet pràcticament res. Hem necessitat refugi en molts moments de la nostra trista història, però la desmemòria i la indiferència guanyen la partida. La Generalitat del nord ho ha intentat, però no la deixa Madrid.

El senyoret Cebrián demana que s’aplique l’article 155 i es suspenga l’autonomia catalana (un eco del que van expressant molts demòcrates de pa sucat amb oli del pacte del 1978, amb Alfonso Guerra al capdavant). I, més a prop, “El Periódico” i “La Vanguardia” no han publicat la renyada oficial europea al govern Rajoy per tal com està portant el desig de fer el referèndum de Catalunya. Sí, el “procés”, si més no va despullant disfresses. També, no cal dir-ho, la d’alguns convergents històrics com Miquel Roca. I, bé, va mostrant també un Artur Mas en reculada –si es que mai l’avançada ha estat vertadera-, que vol tornar a ser candidat de totes totes. L’actualitat peninsular és un gravat de Goya (i potser mai no ho ha deixat de ser).

A meitat matí sóc de públic en un judici. El jutge, cabell llarg ben tallat i pentinat i barba rasurada, té accent sud-americà i podria ser un cantant de tangos en algun cau de desesper i fingiment, impregnat de rom, de Buenos Aires. Les dues ensenyes, l’espanyola i la quadribarrada, presideixen la sala, que podria ser una capella moderna de fusta clara i polida. El retrat del rei actual és al capdamunt de l’escenari principal, amb els escons pels advocats i procuradors. A la llengua del país no se l’espera en massa vistes. Faig costat a qui és demandat des de la gola insaciable de la pura usura. L’agent judicial m’ha assegut a la darrera fila, en desconec el motiu del protocol arraconant. Les togues dels lletrats i del jutge: una formalitat prou absurda. Tota la voluta retòrica arcaica i els tecnicismes. L’escenografia intimidant (el poder sempre vol intimidar). Tot va prou bé. L’advocat de la defensa és jove i hàbil. L’advocada de la part demandant també és jove i juga les seues cartes en favor de la dentellada del mercat i els seus abusos. En enllestir el tràmit, cafè a la llibreria nostra. Va passant genteta. Bon estar a la terrassa. Penso en Silvia Plath (la literatura dels suïcides contra la literatura judicial). En els seus diaris, anotacions d’abans dels vint anys d’una maduresa i bon sentit impressionants. Segurament l’aguda ferida de la lucidesa i l’alt vol poètic i filosòfic la va portar a l’atzucac de posar el cap al forn i obrir l’aixeta. Escric una mica més en ser a l’escriptori –aquesta nota i altres apunts per a projectes.

Un jove francès, de raça negra, fou violat, en un control, per un policia, amb la seua porra. L’oficialitat, diligent, exculpà el senyor agent dient, exactament, que fou una “violació fortuïta”. Ai, les fortuïtats i casualitats dels estats… Avís per a navegants de la que ens va caient al damunt: les contorsions verbals de polítics i judicatures per cobrir (i animar?) la impunitat policial. La globalització expressada en el seu pitjor sentit –si es que altre en pot tenir- tan inherent al sistema triomfant on el poder és per sobre de qualsevol llei o dret.

Migdia habitual. La carícia de l’anticicló, amb una ditada de boirina. La promesa de la primavera repta per apaïsats graons invisibles. Gestions vespertines –de carrer i de taula. M’arriben excel·lents notícies de l’editorial. Pareix que “L’incert alberg” segueix anant prou bé de vendes. Content –sobretot per l’editorial. La presentació barcelonina del 17 de març, amb el padrinatge del gran Xavier Antich també pot fer una mica d’empenteta de cara a Sant Jordi. La veritat és que amb bastants títols, si l’editorial no ha sigut d’aquelles negades del tot, de les que es desentenen de la seua faena i incompleixen totes les condicions, he despatxat prou exemplars (més abans de l’ensulsiada d’ara mateix, és clar). Potser en una literatura amb el mercat normalitzat, no fragmentat ni minoritzat, en un sistema idiomàtic no esclafat cada dia, fins podríem menjar dels drets d’autor i comprar-nos una bicicleta. Però va com va i som on som.

Nit suau. Llegint Kafka (“Cartes a Milena”) i els diaris de Plath. Posant draps calents a les lumbars de l’ànima.

 

Quan el depredador diu “siguem raonables”…

 

(Redós)

En la vall dels desoïts, a redós dels amargs tafurs,

vedat perdut pel canemàs de les ànsies contradictòries,

l’eternitat innocent de l’indecís sol matiner

asseca la rosada d’un pany de nínxols blancs.

 

Els humans som animals molt rars, capaços de molt d’amor i de cinisme aterrador, igualment disposats a protegir un peix de color que a bullir una llagosta viva, xafar un centpeus sense remordiments i titllar de bàrbar a qui mata una papallona.

Umberto Eco.

 

Hi ha el lliri blau entre l’empastifada de la sordidesa. El brot tendral que ignora la ferralla i s’emmiralla en l’endevinada cúpula de la matinada. La mecanografia dels nàufrags que engipona drets universals en pergamins d’alga i sospir. L’atzavara que arrela amb alfabets de pacient metall fos. Hi ha el iode cicatritzant per al Savonarola de proximitat. Els corrents subtils que fecunden erms amb abellots salmodiants. L’etern retorn que perd el tramvia i el paraigües. El monocle de la distingida bohèmia, que aguanta un cafè dues hores per poder rematar els sis sonets per a una convocatòria. Hi ha l’hoste cec amb el gos pigall i un àngel custodi recolzat al seu copalta. Hi ha l’orgue de gats que li fa trenes roges a la tramuntana.  L’espectre moradenc que desinfecta abraçades, i el tatuatge d’Ariadna que allunya la ferum del Minotaure. Hi ha el polsós rellotge de cucut que només diu els segles i les seues escasses cuques de llum. La ginebra xarrupada, que fa esclatar la rosa blanca de les ruïnes fumejants de les galeries on vas agafar l’anguila del temps per la cua. Hi ha el satèl·lit precís que sap molt més del que dosifiquen els qui saben què ens convé. I hi ha les urpades d’un acordió mòrbid, que buida a forquillades lentes la gelatina del breviari enraonat. Com hi ha el pianista que abaixa la tapa xarolada, crema enfurismat les partitures i fa plorar el Nietzsche ja enfollit de vertígens en ser privat de la barana de la melodia. Hi ha la rugosa candela d’Erasme en la descrostonada galeria dels expatriats, i el repicar d’unglots foscos en la tremolor de l’hivern. Instantànies velades cartografien la llum de les postveritats. Les veig passar en el carrusel que impulsa el desassossec.