Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

MilaGonzalezcollageigual2017Dimarts, 21 de febrer de 2017.

“L’incert alberg”, en una llibreria posat en la secció de narrativa, en una altra als prestatges d’assaig, en una altra al de memòries. Una confusió que em plau. Dec ser un incorregible transversal o “degenerat” literari. ¿Encara resta algú que crega en els compartiments impermeables dels gèneres?

Claror joiosa de l’anticicló. Presència d’ànim. Fins canto sol, avui, desvestit de luxes i escates falsàries. Per què fa sol als endins? No ho sabria dir del cert. Potser ajuda el garbellet de notícies positives vingudes de diversos llocs. Liquidació de drets, dels primers tres mesos de recorregut, de la casa editora. Plouen com aigua sobre guaret assedegat. Formalitat, seriositat d’Afers. Així dóna gust treballar. Cobrar per escriure ens aferma en el compromís. Qui retribueix pot exigir, i els quatre rals –no és una qüestió de quantitat- per l’article o el llibre ens reafirmen en el professionalisme i la dignificació de l’ofici, cosa que ha sigut tan difícil en aquests solars, d’història tan trista, on les il·lustracions han tingut ben poques oportunitats de florida extensa.

Cafè i notícies: terrabastall de carrincloneries apocalíptiques arreu. La banalitat del mal, tan avisada per Hanna Arendt. Els passats de voltes amb bestials palanques de govern.

Gestions grises per Vinaròs. ¿On deuen parar aquelles efervescents feministes, amb lloguer acostat als cavallets de mar i els llagostins republicans, que m’estimaren i em demanaven cants decidits en escenaris contra l’OTAN, on un histèric capità de la benemèrita ens demanava la documentació i ens feia obrir la funda de la guitarra per si traficàvem amb els verds estimulants de la rebel·lia. Sí, passaven aquelles coses en la modèlica transició d’un franquisme a un altre. ¿On deuen parar les criatures esveltament despentinades que abraçaven el lesbianisme contra els ennuegants dominis patriarcals? Poseu clavells de cel·lofana a les ombres calcinades dels rebels que naufragaren entre conxorxes feudalistes, desdenys envejosos, cocaïnòmans engominats i indiferències consensuades.

Pres un cafè en la cafeteria d’un casal on toquem. Sense pretendre-ho, ens assabentem de les maniobretes d’altres elements per quedar-se amb les engrunes del minvat pastís del circuit. Sempre les mateixes cretinades i pirateries baixes: jubilats que cobren pensió i que no paguen cap alta arreglada pel que fa al cas (renunciar-hi a la part proporcional de la pensió), oferint-se a preus rebentats, fotent a tots (entre altres amenitats casposes de la sempiterna picaresca transversal).

Arròs, col i fesols per dinar. Cullera de perduts sirgadors. Plat fondo dels peus clavats al fang amb sangoneres. Sesta endreçant lumbars amb rosadencs descrostonats venecians. Mirant materials, enfornada de terrisses. Acabat un conte que rondava de fa dies. a vegades el narrador pur es capça de lligar curts els altres registres.  Repassada de cançons. Llegint els diaris de Silvia Plath. Tenia, com tants suïcides, una fe desbocada en la vida. Músiques variades per companyia: del mobiliari d’Anton Bruckner als Emerson, Lake and Palmer (quan el rock busca a Mozart per la sala de les nines). Jornada amb bones vibracions i notícies positives. Beguda a glopades, que de les altres ja n’anem massa servits.

 

Els bons de veres celebren i fins s’entusiasmen amb les mostres de talent dels altres.

 

“És bo el codonyat, molt bo, però, xeic, tots els dies codonyat, tots els dies codonyat…” L’oncle Rialp expressava així la seua discrepància amb els dictats de la monogàmia. Havia llegit antics llibres de l’anarquisme i estudis naturalistes.

 

Dimecres, 22 de febrer de 2017.

Matinera d’olor calenta de fleca antiga, quan el pa no era dels reialmes de l’especulació i la molla convidava a l’arengada i el tall de formatge de groga quallada casolana.

Matinera d’escoltar les lamentacions de flautes amb aroma de romer de Pere Rabassa (1683-1767), i els poemes musicats per Amancio Prada (els místics, Rosalia, Cunqueiro…) De destriar la brossa, la matèria vil, per facilitar-li la reencarnació alquímica en les praderies daurades de la perfecció –que deu ser l’oblit.

Matinera de “voltaren” i cafè, de recordar que en un dia com avui moria Antonio Machado a Cotlliure, ofegat en la desolació i la derrota, amb uns versos fugits a la infància de sol sevillà, i la xavalla aconseguida en malvendre-li el rellotge a un altre expatriat, a la butxaca de l’abric fatigat. Machado fou tan immens que alguns encara no l’han copsat del tot, o l’han reduït a un cromo de retòrica supèrflua. Els poetes no en tenen la culpa de les limitacions dels seus exegetes.

Matinera de mecanografia discreta que ens porta a la muntanya sagrada o qui sap si a les definitives vies mortes. D’anar a l’estanc on la dependenta sènior compta amb llapis i paper, números grans de xiqueta d’escola trista, i que sol errar-se, tant a favor com en contra. Fer-se vell no és cap ganga. ¿Vol el sistema implacable que la gent arribe a vella sense impietoses fatigues afegides?

Matí d’acaronar la vella guitarra “Ovation”, de caixa bombada, que cada dia sona millor. Hi ha aquell diminutiu menyspreant del país: “encara vas amb la guitarreta?” La guitarreta…com si fóra una joguina per a dèries puerils. “Deus lligar molt amb la guitarreta, tu…” La guitarreta. Com si tocar la guitarra només consistís a posar-hi les mans arreu del pal i ella sola ja anés fent. El gran Paco de Lucía deia que li tenia el coco menjat, la guitarra… No n’hi ha per menys. A vegades, per pensar millor la recolzo al pit i faig uns arpegis distrets, mentre poso a la lleixa corresponent un desgrenyat o altre, una il·lusió o altra. La guitarreta no s’acaba mai. Quan més vas poant més falta per fregar cap segura completada. Els de la joglaria som sospitosos de quasi tot, entre el quasi tot, el de ser mals guitarristes que només saben rascar per acompanyar-se limitadament. He conegut molts cantautors que són excel·lents guitarristes. O que en saben prou per saber que no en saben prou i buscar-se un escuder que els comprenga, que ja és prou saviesa. En aquests moments porto tres guitarres en dansa: l’elèctrica, versàtil i còmoda per a la música de ball, l’acústica de cordes metàl·liques, i la clàssica “Ovation”, de cordatge de niló, per a la trobadoresca. Cadascuna té exigències de matisos tècnics i coloracions diferents. Sí, n’hi ha per menjar-se el coco prou i massa, però vaig millorant, tot i les limitacions de temps, per les altres activitats també ben absorbents. Repassada una dotzena de cançons de la carpeta pròpia –i un parell de l’Ovidi i en Raimon per escalfar la veu.

Migdia de pasta italiana amb picolat. De sesta flonja. La claredat de pressentit safrà primaveral, però encara amb vidres a les venes de l’aire.

Descoberts nous parents d’aposta en la lletra. Poetes, diaristes, blocaires, assagistes i narradors fora de receptes. Hi ha molts noms, dels que no apareixen massa pels grans focus i paperams, que van donant una obra rica. Pels marges hi ha bona collita. Cal mirar-se cada dia més els marges.

Gestions vespertines a Camarles i Tarragona. Billie Holliday i Keith Jarret a l’aparell del cotxe. Carretera amb densitat de trànsit –i algun inconscient egoista. En ser al cau, mos lleuger –seitó en vinagre com a caprici (per la marineria montsianenca, al seitó el bategen amb la preciosa paraula de segur origen àrab: aladroc (l’impagable Alcover-Moll la recull).

 

Quin alleujament, viure amb tots els pronòstics en contra. Sí, tot ho hem anat fent contra pronòstic. A repèl ens hem anat bastint. Res no cal demostrar-li al sever contravent, res no entendria.

 

Viatges, i et preguntes, en un instant o altre: què faig jo ací? Et quedes més o menys quiet i la pregunta fa el mateix servei. Improvisant respostes avancem, si se’n pot dir avançada.

 

Amb els qui saben fer brillantment el que tu no saps ni com es menja, pareix que les subtils lleis compensatòries del món guarden els seus equilibris.

 

Dijous, 23 de febrer de 2017.

Ho sospitàvem de fa molt, i el que hem anat veient els darrers anys ho ha confirmat: el cop del 23-F fou un èxit complet. El recordatori del “atado y bien atado” per a tot allò, ja tan vigilat, del 1978, que encara sofrim. Canvis lampedussians.

Gamoneda. Machado. Riba. Guerau de Liost. Versos com a conjur davant les humiliacions de tanta mentida grossera. Cafè dels poc conformats, cantonada rebel·lia, resistents a marcar peatge al que veritablement perdura, que és de tots i de ningú.

Guitarra. Romanços de cec a la boca del metro que perdem. Cigarrets enrotllats. Mecanografia contra el temps. El lent mercaderies, que porta una metàfora per arrapar-se davant el vendaval d’estalzí industrial. L’enganxes al collage inacabable. Obres el finestró: grisor blanquinosa, rebaves d’humitat en les morfologies de la quietud.

La tralla dels noticiaris. Han trobat un sistema amb set planetes, pareguts a la Terra, orbitant una estrella nana, a quatre passes de la barriada galàctica. Estem sols? Són tan bèsties com nosaltres? Som els seus fills? La proveta d’alguna decisió expansiva? Van tenir episodis de salvació divina com nosaltres? Ens quedem amb un pam de nas amb cada avenç explorador dels pèlags còsmics. Han trobat aqueix sistema ara o ara han decidit anunciar-lo? Potser ens preparen per a un relat més ampli i sorprenent?

Escrivint, retocant. Comentaris de col·legues a entrades d’aquesta llibreta. Els acords i les discrepàncies, els consells saludables i les reticències –potser encara més convenients. Esperits preciosos que comparteixen l’enllaç d’entrada en les seues parets líquides. La poeta Martins, de Viana do Castelo, que en tradueix fragments al portuguès. Encara ens enlluernem amb la velocitat de les recepcions. El canvi de marc, per als qui fa quatre dies picàvem en una Olivetti amb carcassa de ferro, dóna vertigen quan el pensem detingudament. I això que en uns anys més el que ara ens sorprèn serà paleotecnologia. Sempre treballem per una futura arqueologia o altra.

Els malentesos de les perdurabilitats. Baroja ha quedat com un rebel insubornable, quan diversos estudiosos han desentranyat totes les seues acomodacions i covardies. El cop militar del 1936 l’havia estat animant amb diversos articles, en dies de la república, i després no el van molestar per res, ans al contrari, plomes de la facció dels punys i les pistoles el visitaven i li rendien honors. Miguel Sánchez-Ortiz, especialista en el novel·lista basc, ha desempolsimat documents que els barojians oficials han volgut escamotejar de la imatge més o menys canònica. El que no es pot ocultar de cap manera, perquè apareix en dotzenes de textos seus, és el flagrant antisemitisme. Don Pío tenia contrastos de prejudicis pronunciats en molts temes. Els seus herois d’acció eren projeccions des de la seua taula de camilla. La munició seua era retòrica, sobretot per als seus coetanis i per a Pérez Galdós, en qui tant s’havia fixat com a model narratiu.

Com era de preveure, Urdangarín no trepitjarà cap presó. La polseguera és gran. El gran Suso de Toro ho sintetitza al seu compte virtual. “Resumint: la Justícia espanyola és un tribunal polític. I molt sectari, per cert. Així s’ha acabat allò començat el 1978”. Mentre es coneixia la notícia de l’ex membre de la casa reial, també es sabia que un músic balear pot fer tres anys de presó per una cançó criticant la corona borbònica, o que un xicot que robà setanta euros d’una tarja de crèdit sí que farà els sis anys de condemna. La justícia és igual per a tots, deien fa uns dies alguns professionals de l’opinió. Ja s’ha vist. Sectarisme de tribunals polititzats, De Toro posa el dit a la llaga.

  1. es marca un sublim arròs amb galeres i carxofes per dinar. Dos productes que formen part de la meua educació sentimental. La reunió de sabors –sofregit reforçat amb l’oli de la fregida de les galeres- és una troballa entre les gramàtiques de la clorofil·la i les tessel·les de l’aigua de mar senzillament prodigiosa. L’arròs fa de llenç impressionable.

Gestions novament a Camarles i Deltebre. Aiguapoll ahir, avui reeixides. El circuit de casals de jubilats ballaires i els seus maldecaps. Quadrant dates per al 2018. La gola insaciable d’alguns elements del negoci fa avançar molt les previsions als de les juntes. Cal confiar en les tèbies concessions de l’eternitat i que l’any vinent encara estarem a l’escorça del planeta. Ells, ancians a frec de la vuitantena, alguns, hi confien a ser-hi per ballar-se un vívid pasdoble més –o un bolero queixós- amb la nova nòvia geriàtrica, amb qui es curen la viduïtat o els atacs d’acrimònia o d’hèrnia.

Ullades als correus en tornar a l’escriptori. Res de particular. Converses iròniques amb animals de ploma. Riure per no plorar. Llegides unes pàgines del monjo Merton (literat de gran traça). Deixant escolar-se les llànties de la jornada per l’aigüera de la nit. Dijous llarder. Enramada pagana i estampetes dels pares del desert en aiguabarreig desimbolt. Truita amb llonganissa per sopar, per fer els compliments al costum, molt arrelat al Montsià, d’alimentar el colesterol i fer-nos el fatxenda davant les amenaces dietètiques. En alguns establiments, la truita amb salsitxa s’ofereix a les cartes i se l’anomena precisament un “Montsià”.

Amb la Plath i Kafka al llit. Visions intenses, que arriben d’un passat que només intuïm a mitges, i que expliquen, en les seues demarcacions i neurosis, magníficament bé. Si al solitari de Praga o a la poeta nord-americana els hi haguessen dit que un dia del futur els llegirien tan lluny de les seues anguloses ombres i emplomades rutines, potser haguessen delirat. Així és el joc del negre sobre blanc. Els textos tenen les seues impensades possibilitats, en una època o altra.

 

Hi ha qui aspira a ser maltractat de forma correcta, que li guarden les perfectes formes de la hipocresia. Formalismes amb mentalitat d’esclaus?

 

Anem cap al gran xoc de carrincloneries? ¿Les samarretes de les alegres inconsciències d’esplai i foc d’acampada versus l’acre ferum de la cabra de la Legión i la inquisitorial castellanista que no es cansa?

 

Els classificadors de coses, que són aquells homes de ciència, la ciència dels quals consisteix només en classificar, ignoren, generalment parlant, que l’inclassificable és infinit i que per tant no es pot classificar. Però el que em sorprèn és que ignoren l’existència de classificables desconeguts, coses de l’ànima i de la consciència que rauen als intersticis del coneixement.

Fernando Pessoa. “Llibre del desassossec”.

 

¿En quina girada de cantonada d’almanac ens espera el defalliment? Sempre estem a punt de fer tard en aprofitar les hores.

 

No ets com hauries de ser. El doble gest que posen delata el retret sord. Però, mirant-nos el model, ens conformem amb el nostre contrapeu.

 

A certes edats ja no aguantem ni dos minuts seguits un doctrinari.

 

El miratge de les xarxes, que ens diu que som virtualment en molts llocs, quan en realitat no estem enlloc. Deu ser un ingredient més per adobar-nos per a la post-humanitat?

 

El bàrbar triomfant i el civilitzat anatemitzat per la confraria dels bàrbars triomfants.

 

Divendres, 24 de febrer de 2017.

Les nou de sempre, les nou de mai. Llegint fins tard. La intensitat vital i literària de Silvia Plath. Cafè revifant i la música callada de Frederic Mompou, que encaixa perfectament amb la grisor ala de coloma del firmament i el plugim que enllustra les rajoles del pati. Som tan limitats que de vegades l’horitzó ens cap en el reducte d’un pati mullat.

Per un poema trobat a les carpetes revellides, tot buscant una altra cosa, m’ha vingut el record d’un matí al cafè de l’embarcador de Salvaterra do Minho, amb un solet dèbil nimbant la vida fluvial. Havia anat a participar a un congrés d’escriptors. Esperava la poeta d’Alella, Maria Oleart de Bel, de la generació d’Espriu, un ésser ple de llum i encomanadissa alegria de viure, per fer cap junts a un dels actes de la trobada. Passejant la mirada pel riu, emprat com a frontera entre Galicia i Portugal, vaig vore unes dones que transportaven cabdells i plafons amb queviures enllaunats i verdures al cap, en equilibri gronxant. D’aquella imatge van sorgir els versos ara retrobats. Pareix que fóra abans d’ahir, però han passat quasi trenta anys. Maria Oleart ja és a l’altra riba; em dedicà un parell de poemaris seus, que revisito de tard en tard –un dedicat a l’univers alliberat d’Anaïs Nin- i mantinc comunicació virtual amb la seua filla, també escriptora.

Mira’m quan no em sents;

quan no hi sóc, respira´m,

pensa’m amb el pensament

que et pensa

i agafa la llum, el pa

el sucre i el record

si pots i si puc

fer que recordis.

Maria Oleart de Bel.

Repassant textos i cançons en la matinera; trobadoria solitària –el gos suporta les cançons noves, potser és un bon senyal. Gestions de menudalles i converses amb col·legues. A les notícies, el nomenament de la periodista Empar Marco com a directora de la futura Canal 9. “Ara anam”, que diu l’amic López Crespí. Periodista de les bones. Mereixen els valencians un espai comunicacional homologable amb qualsevol altre dels dignes que hi ha a Europa. El Canal 9 dominat i potinejat pel P.P. –emprat també per als seus interessos particulars- era poc potable. I, parlant de valencianitats, ja van unes quantes cròniques de “La Vanguardia” comtal en que, quan es refereixen a terra valenciana, escriuren un “Levante” depriment, que deixa a les clares a què juga la capçalera, així com el penós desconeixement de la realitat valenciana que hi ha en massa sectors culturals i periodístics de Barcelona. El rotatiu viu moments ben baixos sota la batuta –assistida- de Màrius Carol, amb defenestracions d’articulistes i altres maniobres de pura i dura censura, ocultació d’informacions que no interessen (la carta europea amonestant el tracte de Rajoy amb Catalunya) i altres amenitats de fons d’armari de rància naftalina.

Migdia d’habitud. Una mica baix de to. El desconcert amolla les regnes del racionalisme. Vespertines espigolant per l’arbrat de les pantalles i els papers. Firmada una protesta col·lectiva pel raper Vertonyc, amenaçat amb tres anys de presó per cantar contra la corona. Un altre per l’alliberament d’un bloguer amenaçat de mort en territoris de doctrina islamista extrema. Nit amb la Plath i altres vells amics, com ara Cunqueiro i Simic. Mirades també escenes de pel·lícules d’Andrei Tarkovsky (el líric del cinema rus).

 

En la soledat de la darrera pregunta, ¿quines coses que han sigut més o menys rentables perduren?

 

Instal·lar-se en una ficció unes hores –la sobrerealitat de les fabulacions- fins que et criden per dinar o arriba una factura i tornes, mig somnàmbul encara, de la persecució d’uns personatges i detalls.

 

La dissidència com a guarniment del pastitx pseudodemocràtic. Hi ha qui ho veu així i ja sabem que, amb la rebaixada, amb la desactivada, tornen a fer guanyar el casino on fa tant que són ben instal·lats.

 

Les supersticions de la memòria.

 

Se m’amaga. No sap prou com li ho agraeixo.

 

Indignació. Paraula desgastada que ja significa qualsevol cosa; és a dir, la imprecisió abans del no-res.

 

Vena sota el blat, humil callada

que xifra la rosa i els metalls expansius

de les criatures de l’aire.

Reguerol de les entranyes ignorades,

resposta de fondo silenci al precari silenci.

Primavera brollada del penúltim desesper.

 

Per comprendre del tot un instant afortunat, benestant o bell, cal que siga passat. Quan el vivim estem en el relat, no som el narrador.

 

Ho veus. Però no pots assegurar que existesca. Existeix, però no pots garantir que ho veus…i així anar passant. Viure és un decalatge permanent. No passem de fer-ne aproximacions.

 

Dissabte, 25 de febrer de 2017.

Insomni a les cinc de la matinada. Insomni lúcid: potser estic enfocant malament diverses coses fonamentals en aquest present. De sobte he vist el revers del mapeta que vaig calcigant i les veritables forces i debilitats per desempallegar-lo de situacions fictícies. Hauria de jugar millor amb els compassos d’espera, amb les dosificacions, no amoïnar-me tant per aspectes que no depenen d’un. A les cinc de la matinada sospeso canviar d’angles de  visió per explorar altres maneres de fer i estar.

En les notícies: el premi de poesia Maria Mercè Marçal de poesia per a l’Àngels Moreno, amb qui vam estar no fa molt, en una vetlada tarragonina, i precisament ens parlava dels llibres que preparava. Una alegria gran, per l’empenta que el guardó li donarà a la jove poeta – i metgessa- valenciana.

Les “Variacions Golberg”, en la interpretació de Glenn Gould. Marqueteria de llàgrimes de platí, consolant escala envers la serenor. Mirant per la finestra amb la tassa de cafè a la mà. Refilets blans i esparsos dels pardals del pati. Solet tendral de primera hora. El cafè i el tabac fan madurar els interiors sols plurals, que potser ens esperen esclatats en un telegrama ocult o en l’escumall d’una metàfora felina. En els darrers versos de Machado i Pessoa, al llindar del no-ésser, els dos invocaren el sol. Hi ha més coincidències entre el lisboeta i el sevillà: l’heteronímia. Desbordada en Pessoa, continguda en Machado, que l’emprava sobretot per a l’assagisme de lector filosòfic que era, tot i que els Mairena i Martín també deixaren versos ben cisellats. Per cert, he llegit, en un article sobre Machado, que el feien de la mateixa generació de Gerardo Diego. Potser és un lapsus del setciències doctoral que firmava el text. No, Machado fou el far pare –tocant de Juan Ramón Jiménez- de l’esclat generacional dit del 27.

Llegida una entrevista amb el filòsof Xavier Antich. Brillantíssim, lúcidament substanciós, com sempre. Encara temes d’actualitat viva amb la paciència i amplitud de bagatge que els ressitua en la llarga processó de la humanitat. Cada vegada més encuriosit sobre què en dirà de “L’incert alberg”, que em presentarà el 17 de març a la llibreria Documenta de Barcelona. Què en dirà, per exemple, del meu fervor per Spinoza? Un luxe immens que m’apadrine el dietari. Miracles o regals dels déus que m’ha donat l’exercici humil de la lletra. Què més es pot demanar? Res més.

El PSOE s’ha carregat una reunió que volien fer els presidents valencià, balear, català i aragonès per tractar, entre altres temes, del corredor mediterrani. Tot en ordre; en el seu ordre. Negar-nos és afer transversal, a l’arc de capatassos del mercat – com diu Anguita encertadament- que fan de polítics a l’Espanya una i homogènia (a la castellana manera, és clar). La idea d’una possible revifada de l’antiga confederació –amb furs propis en cada territori-, a Madrid els té obsedits. Potser hi creuen més, en les seues possibilitats, que tants conterranis. Hi creu tant que a la pensada fins li dedicaren un article a la constitució

Manicura a textos. La lentitud profitosa. El pa honrat de la monotonia amb solcs o dunes. Repassades més cançons de collita pròpia. Provant matisos nous i ritmes diferents. Preocupat amb els dobles jocs que poden estar fent elements de la proximitat en projectes on hem posat la carcanada, el temps, la poca armilla que tenim i les neurones. Com no he de tenir insomni a les cinc de la matinada! Mirant de fer-me passar les enrabiades dels darrers dies. N’hi ha un fart, i gros, amb certa classe d’element humà de les contornades.

Migdia de costum. Felicitada la mamà. Em fa la broma, ben familiar: “aneu fent-vos vells, però a mi deixeu-me tranquil·la”. Pactaríem amb qui calgués perquè quedes tranquil·la en la immobilitat dels almanacs. Dues carxofes i puré per dinar (excel·lent dinar). Becaina tranquil·la, sense ambients humits i foscos, com de relat de Murakami. Vespertines amb el mateix programa que la matinera. Demà, l’eixida més llarga del circuit, cap a Binèfar, a la Llitera, administrativament ja a la província d’Osca. Cada viatget per tocar allà és una prova de resistència per a l’edat i els ossos. Quatre hores de carretera entre l’anada i la tornada. Si més no, aquesta vegada no hi ha previstes les boirades fortes en trepitjar la Terra Ferma, ni el fred enravenant de la darrera vegada.

 

Canviar-los regularment l’aigua a les preguntes.

 

Fer les coses bé va perdent prestigi. L’esforç, el talent, la paciència, van a repèl dels esquers preferits que paren els mercats i llurs ansiosos tafurs.

 

El balancí del temps –ser i estar, heus ací la qüestió. Els sorolls de la golfa: potser els canonitzats difunts familiars canvien els mobles de la neutralitat de lloc. Dies de baixa prosa pedregosa d’homes tornats llops per als homes. De calidoscopis amb imatges de Tarkosky, que creia en Déu i es despreocupava del baf sentimental de l’objectiu –fix o en moviment. Copilot d’una cirera amb rodes, motor i paciències llargues, comandant sense tropa en el banc de serradures líriques. Passen els inventaris tediosos dels magatzems tancats i les ruïnes carrinclones de puticlubs abandonats. El balancí escruixit dels dies humiliants, de les troballes en el riu per a un poema de rentadores rovellades enredades en nenúfars de fang. Dies de greuges i cavalls adormits. Hores amb l’espinada del clarinet de l’anís, que rescalfa la cremallera de les causes perdudes. Prosa encorbada, gargalls escopits per magistratures perilloses. Burles dels subornats, obscenitats de revenja rància, per deixar-nos perdre les becades de fer-se l’orni. La lluita de classes, que han decidit que no existeix, però que serpenteja cada dia en els interregnes de la picaresca, l’amenaça i la flagrant estafa envernissada.

El balancí sota la penombra dels eclipsis. Ser i estar, dial ajustat d’una ràdio amb cobles portuàries i estraperlos de sentimentalitats envasades. Dies del núvol engabiat a l’estèrnum. D’agranar les fulles del laberint. De la mecanografia dels orgues muts. De copilot de la veloç petja de la mil·lenària fugida endavant. Hores d’absurds que occeixen polifonies d’herbatge. D’amar salms desnonats. D’enterrar esfullades falses promeses. D’intentar l’al·leluia roig d’una riallada expansiva. De saltar els filferros dels guardaboscos marcials. D’esquerdar inèrcies per sobre de les nostres possibilitats i les pròrrogues. De cremar les negres ensenyes de l’experiència.

 

Diumenge, 26 de febrer de 2017.

“Voltaren”. Lumbars desguitarrades. Jornada de brega. Carreteres boges, inèrcia cremada. Toaleta de viatjant de betes i fils. Firaire de tonades fòssils. Guanyar el pa en contramans tragicòmics. Pensant en escriure. Pensant en pensar. Parèntesi d’acció. Camàlic de ferros i altaveus. La disfressa romàntica de bolerista desmodat (quan ja sabem tots els mals del pensament romàntic). L’Ebre, la Terra Alta, Ribera, Matarranya, Lleida, La Llitera. Pensant en cançons de Labordeta tot passant de llarg de Tamarit. Jardí d’absents que dialoguen encara entre argiles, marges calcinats, murs de masia fumosa i sospirs blancs de fruiter llenyós. Guanyar-se el pa, en aquests temps on el pa ja no és pa. Era de simulacres, de succedanis, de la còlera universal i la ximpleria armada.

Conversa amb Toni Mollà, potser el cronista més amè i substanciós de les valencianies totes, i que és a l’atur perquè la majoria dels editors de periòdics i llibres del país dormen molt. Ens entenem fàcilment. Gastem ironies de coloració pareguda. Avui he descobert perquè en sap tant de tàctiques futbolístiques, resulta que va ser l’entrenador del C.F. Meliana a primeries dels vuitanta (el va destituir un president de puro falangista per haver portat tota la plantilla a una manifestació en protesta pel cop d’estat del 23-F). Un entrenador –invicte durant tota una temporada- destituït per demòcrata, quines coses passaven aleshores (i encara, encara, la nit és llarga, la nit). Mollà és a punt de donar a impremta un llibre sobre Joan Fuster que no ens deixarem passar de llarg. El seu periodisme literari, com tantes altres coses mimades en les literatures potents i normalitzades, no té la sort que es mereix per les tristes limitacions dels nostres territoris.

Paella de fideus –amb galeres i polp- per ben dinar. Becaina de vint minuts comptats (cronòmetre obligat). Cap a Binèfar hi falta gent. Me’n vaig, això sí, escrit. Aprofitat el marge minvat de la matinal. Vaig veient més clars, en les darreres hores, els flancs on sóc posat. Tinc més recursos i energies dels que a vegades em nego a reconèixer. Enterrats els darrers naufragis, cal tornar a obrir els porticons de la drassana i tornar calafatar. Allò important és naufragar, deia un il·lustre barba; o tornar a fracassar, fracassant millor, com recomanava Samuel Beckett.

 

Entre tot l’enrenou informatiu dels darrers dies ha passat prou desapercebut. Veus del govern Rajoy, i el mateix president, han deixat dit que reclamar un cent per cent de finançament des d’una autonomia és il·legal, inconstitucional. El nivell de presa de pèl ja és altíssim a tothora. El concert basc queda en uns llimbs alegals?

 

Se’n beneficien de guanys lluitats per altres. Ells s’ho miraven des de la quietud calculada i la solvent encoixinada dels papàs, pensant sobretot en el seu futur confortable, sense muntanyes russes sacsejant l’estómac. Si de cas se’n recorden dels qui bregaren en primeres línies de foc és per titllar-los de somniatruites i pelacanyes.

 

La supèrbia ignorant i sonada. Això tan perillós és al comandament imperial nord-americà. Mals temps per deixar de fumar i abandonar les dues llagrimetes aromatitzants vessades al cafè.

 

Llegit en una ressenya: “versos que parecen haber sido recortados para disimular la brevedad”. Sí, no hi ha com retallar per “dissimular” la brevetat.

 

Dilluns, 27 de febrer de 2017.

Alçat a les deu. L’esquena prou refeta. Anit arribà seriosament desquadrada. Bon temps en l’anada, pregó de postal primaveral, la florida dels ametllers, rosadenc blanquinós contra els rencs de verdors conreades. Va anar molt bé l’actuació al centre social de Binèfar –ple de gom a gom. Superada alguna sorpresa tècnica de la taula mescladora. En els transports, els aparells armen sa protesta sorda: un botonet que s’ha premut sol i canvia la funció general (l’ànima dels objectes?) Al final, resolt el detall, bon so; la sala –teatral- ajuda molt. Dues hores i mitja seguides, com és costum a la plaça. En forma, i divertint-nos, fins i tot. Per fer riure la companya, a vegades faig unes coreografies lliures i maldestres (ella balla molt bé) . En la tornada, els desoladors més de cent quilòmetres entre Lleida i Tortosa, sense una trista benzinera o cafeteria oberta, amb els llums urbanitzats de les poblacions allunyats de la via. Cel ras, anit, un pom d’estels rutilants en la nit sense lluna, vistos allà on la nuvolada obre una àmplia netedat. Esquivats dos gats en el trajecte. La sorpresa del gargot felí en l’asfalt tediós. La parada habitual a Flix, per menjar un entrepà casolà. Per a que l’expedició surta una miqueta a compte, cal vigilar les despeses dels extres (passat perfectament el bolo amb un refresc sense sucre i una aigua). Arribant al Montsià, borines i més fredor humida que a La Llitera. A les dues de la matinada, descarregat l’equip, begut un got de llet, i al llit, cansats i carregats d’esquena.

El jove raper balear, Josep Valtonyc, a qui demanen tres anys de presó per cantar contra els dubtosos negocis de la família real (alguns han quedat exposats sense embuts a l’opinió pública els darrers anys), ha posat una piulada on explica que entre el fiscal i el policia que el va detenir, al judici van repetir disset vegades que és d’esquerres i nou que canta en català, i es pregunta si això és il·legal. El testimoni dóna una mostra més de la impresentable carregada política de certa judicatura espanyola –més de la que ens pensem. Resulta que en molts jutjats són desimboltament, arbitràriament pre-constitucionals. Anem vivint retorns molt foscos, si es que mai havien marxat del tot. Firmats manifestos, protestes i el que ha calgut per demanar la llibertat del músic, que és la de tots no cal dir-ho, perquè amb aqueix diapasó marcat, tots ballem a la corda fluixa d’unes estructures d’estat que massa freqüentment fan ferum de feixisme pur i dur. Garanties fonamentals negades en un suposat estat de dret. Anem apanyats!

M’he despertar amb una bona melodia dels Gènesis, de fa segles, amb Peter Gabriel liderant la banda. Excèntriques ressaques del bolo d’ahir? En badar un xic la parpella zombie, busco el disc, de l’any 1973, i escolto el tema. Recordo els dies –sense xarxes veloces ni botigues decents de discos a l’abast- en que una colleta de jovenalls escoltàvem, en cerimònia litúrgica, els treballs del grup britànic, gràcies a que un o altre havia portat el vinil des de Barcelona. Una d’aquelles melodies, d’embolcall simfònic sobre base entre els quitrans del jazz i els cataplasmes del rock, venia enganxada en el despertar d’aquest dilluns assolellat i de portes incògnites en les previsions. La nostàlgia és una errada. Però es veu que el cap adormit no se’n priva dels seus capriciosos rescats emocionals. Peter Gabriel s’ha fet gran i més savi encara. I a nosaltres les lumbars ens marquen l’hora dels pactes i les nouvingudes limitacions.

Dilluns de bugada estesa. Dilluns de baf d’estacions de metros. De nuvolada apocalíptica en el firmament de tots. De corretjam feixista en el cor de la vella i desorientada Europa, i, no cal dir-ho, en la goyesca peninsular, on tants agents decisius usufructuen els guanys aconseguits pels seus pares a sang, foc i espolis descarats. La gravetat del dilluns. El balandre monoplaça, com una fulla en el corrent d’una sèquia tèrbola. L’esperança, que es fa la trena amb paciència relativista en l’espill del parèntesi perfumat de roses sintètiques, que ha comprat un abonament de bus per acudir al refugi dels desolats que han posat els fills a navegar, quan a la terra no hi ha remei ni dignitat. Dilluns de lumbàlgies fregant a repèl l’arquet de la seguida. Dilluns de taronges al fruiter d’un bodegó de Ramón Gaya (delicadeses sòbries d’un pinzell amb cor republicà). De rimes consonants. De mentides oficials. D’ombres crescudes a les valls on no hi serem. De mans bondadoses, de les que no en sabem el nom, guarint ferides. Dilluns de nimfes repassant-se el maquillatge abans de dictar una conferència nutricionista. Jornada de càlides repeticions acaronades amb alegre indiferència (quan el tall de les lligasses ens suposa un alleujament, un pas obert en el mur de les renúncies). Desmemòria de ciutats que no sabrem. Comiats a l’embarcador on ens abandonen les penúltimes certeses de pell i de llum. Mercuri dels termòmetres dels calaixos. Ronda de passejants analistes de les menudalles que subjecten els respiradors del món. Dilluns de pianistes que ensenyen Bach en el primer curs de l’improbable. De rastres que l’aire reuneix en el redós d’un carreró de ràdios expansives. Dilluns de brunyir el camafeu de la quartilla per regalar-la a qui no saps que l’espera. Dilluns amb clavícules hel·lèniques entre l’emboscat del crepuscle. De bitllets amb la tancada oberta. De lluentors esteses sobre l’aigua per follets atrafegats en esterilitats que posen sagí cauteritzant a les costures de la fatiga. D’hàbits polsegosos en la perxa granulosa d’un cenobi abandonat. Dilluns de guardons al millor fingiment líric. De comptar piscines de repentinats desconeguts. De rostres ocults al diamant del migdia. Dilluns de retornar el que en gabinets cretins han decidit que necessitem. De cremar receptes estretes. D’evocar un joglar del sud per escalfar la veu guardada al bagul de les esperes. Dilluns per desobeir les frases fetes de la tan raonable normalitat de les depredacions. De cavalcar les insubornables muntures de no esperar cap torna.

La sorpresa del migdia. Un professor italià interessat en la meua literatura, que demana referències per aconseguir títols que li falten. L’espera una faena detectivesca, amb la majoria de llibres orbitant les metafísiques nuvolades dels descatalogats. Però, és clar, en les biblioteques i en alguna pàgina virtual pot trobar-hi coses.  M’estudien i valoren més a Lisboa o Nàpols que per algunes proximitats. Els hi passa a altres companys. Forma part del brou d’anomalies que vivim en la nostra lletrarada minoritzada, sense cap estat que li aporte fonaments i estris promocionals. Van arribant els estudis més o menys academicistes (l’ampolla amb formol assetja?). Potser m’hauria de fer una analítica completa davant aqueixes seriositats. Però no, sort en tinc de que els actius admiradors inversos em foten fora dels webs que els paguen els nòvios, de les programacions on xipollegen i es col·loquen els primers una i altra vegada –tocant dels amiguets, això sí- i que em neguen complet, sense esmena possible, sense dret a l’absolució, ni que siga parcial. Sí, l’analítica pot esperar. Els platets de la balança queden prou compensats.

Els fideus que sobraren d’ahir, amb allioli, per dinar. L’allioli ens clava la vanitat i els peus a l’alçada de l’arrel terrosa. El rampell groc de l’allioli espanta els vampirs i els paranys romàntics. Un bon morter d’allioli ben relligat ajuda a fixar els ressorts elementals, les rases mamíferes, els principis provisionals per arribar a les vespertines amb una gravitació d’artesà robust, d’estilitzats aeroplans metafísics foradant la nata adormida. Amanida varia de pàgines en la nit dillunsera: replà refregat de la voluntat.

 

Trobades edicions digitals (ebooks) de tres títols de fa uns anys, de les quals els editors no me n’han dit ni ase ni bèstia, ni estaven les edicions electròniques contemplades en el contracte d’edició, i, per descomptat, no em liquiden res de drets d’autor.

D’altra banda, uns altres impressors de paper ofereixen, en una coneguda plataforma digital, la compra d’altres títols també suposadament descatalogats –en paper- i tampoc han avisat de res i res no liquiden. El filibusterisme a vegades comença en la barruda manera de fer d’alguns editors, que després fins s’esquincen les vestidures, en declaracions, per la passa piratejant.

Com que se’m van inflant els nassos, em disposo a demanar assessoria als serveis jurídics de l’AELC i CEDRO, a vore si es pot fer res. Altres col·legues pateixen el mateix mal. N’hi ha per llogar-hi cadires amb les penques de certs elements.

 

Cap Òscar ni nominació per a “Paterson”, de Jim Jarmush. Tot en ordre. El nostre esnobisme líric respira alleujat.

 

L’edat de les hores ressagades.

Hisenda d’oliveres entrevistes.

Al gerro heretat la rosa de sal.

El dolor sense ciència

crucificat en una quartilla.

L’edat de cisternes eixutes.

El greu violoncel del xiprer.

L’aiguadera que somriu al llindar.

Hisenda de menudalles essencials.

Les randes esparses de l’encara.