Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

pierrealexinskyigual2017Dimarts, 28 de febrer de 2017.

L’aigua matinera. Els blaus envelliments de l’espill. No és impune el trànsit, ho sabem, però ho oblidem a temps per obrir el taller on ballem amb fantasmes i albs capitells de metàfores. Les nou. Les nou de Harold Lloyd aferrat a una sageta gegant de rellotge ciutadà. No som en un “eléctrico” de Lisboa. No ens esperen en cap oficina sota sols tremolosos de fluorescents (lloat sia el cel!) No mirem per la finestra jugar la Sílvia, de mitjons caiguts, que posava ungüent als ressentiments de Leopardi. Remenem el cafè al nostre racó. L’asèpsia amable de les cuines endreçades. La rentadora giravolta els gira-sols somniats per l’epilèpsia de Van Gogh. En una cerveseria de Praga, la del Tigre d’Or, un ancià brinda, amb els ulls tancats, pel còmic coetani, amb cara de gat d’hostal, que recreava humaníssim disbarats de xerraires impenitents. La nostàlgia és segregació de la fragilitat que som.

L’aigua matinera amb el clor del temps. Rentats a la pedra eixim a la guerra, a la guerreta entre veïns que es maten el gat, a l’avançada dificultosa entre el primarisme orgullós amb receptes i efluvis d’ombra de campanar, entre tanta moneda falsa que somriu acaronant l’empunyadura de la daga. Rentats a la pedra i picant pedra. Sobre aquests pedrots no edificarem cap adoctrinament i mirarem de no perdre massa tels sensibles de l’ànima.

Dimarts de carnaval. Valle i el carpetovetonisme. L’eterna picaresca. Els reflexos deformants de tanta anormalitat criminal. La disbauxa de caretes i ambigüitats –la mitja veritat en tota grotesca mentida.

Passejada feinera, amb el gos, fins al centre ampostí. Convé estirar les cames i convé regatejar comissions bancàries. El solet lleganyós desapareix i la nuvolada blanquinosa, amb alguna sanefa de cella emplomada, domina el sostre de la proximitat. El gos inventaria dotze-mil olors que l’atzar li proposa pels arbres i les cantonades (potser fins endinsa el morro en l’estora gelatinosa d’alguna dimensió invisible del sandvitx que pressent la teoria dels multiuniversos). Passa un xiquet de raça negra, parlant amb un home de raça blanca, en l’idioma del país, enfundat en una samarreta blava de les de l’antitransvasament, amb el logotip del nus al tub extractor (en alguns fòrums llunyans prenien la moguda per una associació partidària de la vasectomia). Una senyora li explica mitja vida al bancari durant tres quarts d’hora. Demana més rèdit per a trenta-mil euros que se suposa que té estalviats. Entren certes ganes gamberres de segrestar-la –o d’emmordassar-la. La vida és espera…inútil. A quarts de dues, tots els tràmits emprenyadors  són enllestits.

Truita de carxofes i croquetes per dinar (bon àpat). Sesta cronometrada. Novament a la carretera. Gestions a Tarragona. Dialèctica contradictòria al firmament. Lluna minvant en la celístia primera de la nit. En ser al cau, llegint fins al son. La Plath lluitant contra el seu ego –que els poetes solen necessitar amb una certa entonada, per no despenyar-se del tot abans d’hora.

 

Dimecres, 1 de març de 2017.

L’escriptor no ha de definir el que ha de pensar la gent, ni ha de ser testimoni de res; ha de ser, en tot cas, testimoni d’ell mateix.

Nèstor Luján.

 

L’escriptor es desperta a les vuit. És un dir. Potser la vigília és un truc més eixit del copalta del somni. Corelli i Vivaldi li airegen les estances amb bromalls de l’esperit. Vivaldi va fer un cor amb senyoretes de vida dura, les incorporà a la redempció de la polifonia. Era pèl-roig, Vivaldi, segons les cròniques antigues, i clergue tirant a heterodox. La seua pianola com pensant en violinistes voladores, com les que pintaria Marc Chagall després, fa l’escaleta primera del guió del primer de març de l’escriptor, amb el batec de la promesa primaveral a l’infern de l’americana, que no pensa posar-se, perquè ja passa de determinats vernissatges i guinyols.

Escriu després del primer cafè amb llet i pensa en el pare de Julio Ramón Ribeyro, que li deia al seu fill que Proust era millor que Flaubert. A l’escriptor els podis absoluts, pel que fa a lletra, no el convencen gens. Proust, Flaubert, Balzac… la literatura en llengua francesa presenta prou llistats de tridents que no s’acaben mai. Però, els podis i els cronòmetres, i menys encara les llistes del més venuts, no tenen competències en la soledat que escriu i que potser una altra soledat llegirà.

Una revista invisible, complicitats dels invisibilitzats, li passa el qüestionari Proust: Quina flor li agrada més? La flor de l’ametller. ¿A què treu cap respondre un qüestionari Proust en aquestes alçades de l’esquerpa pel•lícula? Preguntes aparentment ingènues que et retraten per l’endret i pel revés.

Primer de març a la monotonia atrafegada de l’escriptor, a les voltes del cel, al rovell de l’ou còsmic, que no sap què són els calendaris humans, als descampats de les perifèries, al gra de sal que calla l’estructura molecular dels semidéus. Març, marçot… els idus de març, bla, bla, bla. Escriu molt, per vore si només li diuen prolífic i no cosa pitjor. Però sap de llarg les coses pitjors que li pengen al corral ple de fem del gremi, i dels laterals, comptant-hi la insidiosa xafarderia analfabeta. És prolífic també perquè si s’atura cau de la bicicleta. Ha carregat camions en la matinada impietosa. Ha fet jornades als inferns més sòrdids, amb congèneres igual de fotuts i explotats dedicant-se a putejar-se els uns als altres, però la llegenda d’esquenadret el precedeix en alguns solars dels països de Caín on ha anat a caure, havent-hi pogut caure en contextos més propicis a la seua dèria, si els repartidors de nadons no haguessen badat tant el dia en que va caure a la bola.

 

Cullera amb llenties. Coixí esperant el bulls primaverals o el primer senyal de les acaballes atòmiques. Dits capriciosos i meditabunds a la guitarra, quan fas troballes per a distintes ceràmiques melodioses. Laxos cants tibetans –visió meridional.

Pensant i repensant. Provar d’agafar un bon interrogant a les fosques. Tafanejant en webs d’escriptors llunyans en el temps i l’espai –els més simpàtics. Manyagueries amb els fantasmes blancs –lliures crineres sedoses. Frank Zappa a la gramola crepuscular. Futbol –abdominals emocionals. El somriure de Sylvia Plath, que ja no envellirà mai, en una foto de col•legiala.

Bromes amb Toni Mollà i l’editor. Acabem evocant sèquies fangoses amb torns de rec de siluetes encarcarades. Devem ser mig blasquistes estètics? País camperol. Xiquets dels solcs. Ara fem paper escrit i derivats. Llaurem altres collites i ens mirem els humors del cel sense tanta inquietud com els llauradors.

Renyar el gos, subjectant les ganes d’aplaudir-lo, per la rebel•lia clandestina en que s’autolesiona un colze a còpia de voluptuoses llepades i mossegades. Només ens faltaven les contradiccions que ens pengen els mal anomenats irracionals.

 

L’adroguer extreu l’entrepà embolcallat en paper d’alumini de la butxaca de la soferta bata. L’endrapa tot mirant-se la model somrient, rossa, del cartell de l’oferta amb un vint per cent de descompte en un lleixiu perfumat. Fa trenta minuts que sap, pel boca-orella, com emprà la bona parroquiana l’ampolla de salfumant que li comprà ahir mateix.

 

En la partitura de boira signes descabdellats malden per quallar el taulellet d’una escalfant resposta perdurable. L’intèrpret

passavolant no encerta la clau i decideix, savi i prudent, guardar silenci i tornar a provar-ho demà-passat.

 

Dijous, 2 de març de 2017.

Qui es parla a si mateix, és que es vol

retrobar en els tombants i en els topants de

la seva pròpia aventura d’home. I

reconèixer cap a on tendeix.

Carles Riba.

 

Les vuit. El buit? No existeix el buit, segons els científics exploradors. Sempre hi ha alguna cosa en l’aparent buit, una diminuta vibració, una partícula discretíssima, l’inici d’un vers solt, el record càlid d’una vaca maternal i totèmica, un bitllet de tren descolorit, l’escata verda d’una falsa promesa que et feu errar el pas.

Els periòdics líquids. L’aigua matinera que escanya lleganyes burocràtiques. Telefonades sordes en passadissos solitaris. Un Larra o una Plath que diuen prou, morts de fàstics. Un carnestoltes d’ombres recremades. El rellotge lent de Machado en un calaix de Cotlliure. Una posidònia gronxada per quatres compassos de Debussy.

Les vuit tocades. El buit? El buit és un espera, una paciència, una respiració de monjo a trenc d’alba. Ja, només, una llicència poètica, el buit. La ciència desautoritza el concepte. Sempre hi ha alguna cosa. Un contínuum blanc, un formigueig, mitja partícula elemental posant el peu de pàgina al silenci transitori –o perenne.

 

Cafetera. El petit far als fogons. Som poc fotogènics els escriptors. Dues hores per fer sis ratlles, una més per esborrar-ne una. Entretant, menudalles, antics cartells de cinema estripats, quietud amb les cames estirades al vell butacot, mirant el mapamundi del sostre, fent la gimnàstica de veu de les granotes, calibrant quin cablet desactiva la bomba de rellotgeria de tants suborns espuris. Quietud despentinada, complements passadíssims de moda –la superstició de les penyores ancianes. La somnolència que desvarieja i troba Nemo fent un discurs anarquista en un salonet de velluts fatigats. El con africà en el mapa de taques del sostre. Dues hores per treure una ratlla del text en curs (i vint-i-set anys per saber què sobrava). Cap fotogènia. Cap acció. Cap Sharon Stone descreuant les cames i delatant la courbetiana veritat frontal de l’origen del món. Cap testa de lleó dissecada i exposada sobre el prestatge de canya. Morbidesa autista. Escoltant Messiaen, adientment barrejat amb els pardalets del pati (franciscanisme petitburgès). No hi ha acció ni còctels amb enemics ferotges i espionatges decisius. Cafetera. Petit far als fogons. Final del segon acte. Ningú ens necessita i ningú ens espera. Poc fotogènics. Gens atlètics. Llargues esperes per intentar agafar l’anguila per la cua. Entretant sabem que el “Curial i Güelfa” segurament el va escriure el camarlenc d’Alfons el Magnànim, un rei d’aquells nostres de quan érem potència mundial i no colonitzats quotidianament humiliats. Enyego d’Àvalos és el nom que apunten els especialistes. De la valencianitat del “Curial” ja se’n tenien tots els indicis. D’Àvalos nasqué en terra valenciana i va estar a la cort de Nàpols. Molta literatura medieval ha quedat com anònima, però els especialistes van conjecturant i encertant. De tota manera, no cal la superstició de la firma, la biografia del redactor, per saber-ne les qualitats d’un text. La superstició de la firma no dominava en dies de la medievalitat. Finalment, el poc fotogènic ofici s’aixeca de la desgana meditabunda i fa deu línies més. Dijous d’enterrar la sardina –per a que la desenterre el gat que ens alegra la prosa.

Lúcid article de Ramón Cotarelo sobre les velles oligarquies de l’estat, que tenen precisament a l’estat com seu, per fer-ne els seus negocis legal i il•legals –a poder ser amb la impunitat garantida. Les darreres lleves de la vella sangonera no han condemnat mai el franquisme (militen en un partit fundat per sis ministres del Caudillo). Saben perfectament d’on els arriba el pedigrí i les llicències corsàries. Qualsevol indici o acció de democràcia real els posa molt nerviosos i es posen a desbarrar immediatament.

Luís Enrique deixarà la banqueta del Barça a final de curs, anuncià ahir. El debat està obert. En un dels diàlegs entre periodistes i literats futbolers goso preguntar si en Xavi Hernández ja té el títol d’entrenador o no. Cal tornar a reprendre les essències de La Masia. De futbol n’entenem tots. Eixa és la clau del seu èxit exagerat. Simpatia per l’asturià. Potser les seues modificacions al llibre d’estil de can Barça no han sigut massa afortunades. El llibre d’estil blaugrana el començà a escriure Marinus Michels, el gran oblidat del relat de la cosa, com apunta un periodista veterà en un debat obert al mur de Toni Mollà.

Una associació ultracatòlica, amb tentacles opusdeístics en el mateix govern, ha llençat una campanya publicitària per als autobusos que ha aixecat polseguera. En el lema de la campanya la remarcada dels rols masculins i femenins, la negació de tota opció intermèdia. El redactat és d’un infantilisme esquemàtic grinyolant: “Els xiquets tenen penis, les xiquetes vulva. Que no t’enganyen”. L’etern retorn de les essències nacionalcatolicistes. No falta detall amb ferum reaccionària en aquests dies convulsos.

Gestions matineres. El gira-sol de l’esperança que s’endevina damunt la tanca llisa de les indiferències. Mecanografia i guitarres. Clars de bosc en la llunyania del somieig. Amunt i avall els ressorts de la vida, que rarament giren tots redons.

Arròs melós –brou de peix- per dinar. Sesta curta. Passejada camperola pel Montsià –normalment contemplat en els seus turons blavencs, que he petjat poc. Collint espàrrecs. És el temps. Oliveres i garrofers ben tinguts, alguns exemplar bords. La nerviosa diagonal d’un conillet. El gos que intenta seguir-li el rastre, recuperant racons velats de la seua genètica caçadora. Sentim esquellots en una certa proximitat de la passejada lenta. Pasturen exemplars d’una ramaderia de brau. Vista la silueta d’un dels pastors. Passem després al Mas de Sant Pau, que aguanta en el seu deteriorament gràcies a un tirant de ferro que li subjecta l’estructura. Els fils aromàtics de les herbes feréstegues guanyen intensitat –un regust anisat en algun punt. L’avantsala primaveral és evident en les verdors i els esclats de les florides. Unes pipades de tabac, tot fruint del silenci amb pardals i de la taronjada enretirada del sol rere els turons de silueta arredonida. Viure retirat al camp és un somni que potser mai em serà concedit. Al llunyedar, unes granges i el nucli de Masdenverge. Fets dos bons manolls d’espàrrecs. En tenim per a dues truites. Mirant-los se m’ha acudit una idea estranya: ¿i si foren els espàrrecs, i altres botàniques d’espontaneïtats abundoses, la microfonia d’altres civilitzacions que ens estudien o espien? Hi ha ments subjugades pels temes dels extraterrestres que opinen que els gats són el cos espia dels éssers d’altres móns. Ric per dins, em callo l’ocurrència i l’apunt d’al•lucinada erudició sobre els gats. Això sí, els espàrrecs de marge li donaren joc a Josep Pla per expressar la seua visió de la teoria de la causa-efecte: “menges espàrrecs i de seguida l’orina et fa olor d’espàrrecs”. Inapel•lable.

Tornada al cau. Les notícies de radi curt. Un suïcidi al barri. Un membre d’un cos policial, segons les xafarderies conjecturants, excitades en poder eixir de la seua monotonia de menudalles.   Xiulen les bales en el western asprívol que es va quallant en l’ambient. També, robatoris variats, maldestres, urgents. Conseqüències  directes de la necessitat? Obrint l’angular, els desastres generals i les grans indiferències de les zones dites del món lliure.

 

Capicuades carícies en el bulevard Plató.

Mandales fugissers en la pell de la promesa.

Cegueses reptants en la platja grega que ens pressent.

L’hipnòtic contrapeu de retrobar-se en el miratge més esvelt.

L’estrofa de vent que es mossega la cua i barreja biografies.

La llum de la calç primaveral que afirma els encerts dels desoïts.

Els retalls de la flassada que cartografien la insubornable traçada.

L’incendi bla que cou les terrisses de la concessió de l’etern.

Les estances airejades per les insurrectes gosadies dels embriacs.

 

Te’l mires i és un immens misteri, el mar. Com és estrany el cel només en la roda d’un sol dia. Segons i com pareix que som nàufrags caiguts en un planeta que mai comprenem del tot.

 

En despertar-se, els noms de les coses s’havien esborrat.

 

És un treball peculiar, aquest d’escriure. La jornada comença amb una sèrie de cercles, a mida que un dóna voltes al fet fonamental i inevitable de la pàgina en blanc i la seguretat de que no hi ha una forma correcta d’expressar una cosa; les combinacions possibles de paraules en una frase son infinites. El meu amic Martin Amis diu que cada pàgina de prosa és el resultat d’un parell de milers d’errors. Jo crec que aqueix és un càlcul a la baixa. Intenta-ho de nou, recomana Beckett. Torna a equivocar-te. Torna a equivocar-te millor.

John Banville. (“Fragments d’un diari personal”).

 

Divendres, 3 de març de 2017.

L’estilogràfica grata el paper. Un rac-rac per a grup de cambra. L’assemblea d’ànimes reunida a tres quarts de vuit davant una tassa de cafè. Després salta el pèl-roig Vivaldi, en les inèrcies de la gramola, i el món guarda deu minuts de candor abans de deixar entrar la disbauxa deformant. La vida és un vestit mal tallat. Sobra d’allà, tiba d’ací…

Grisor i humitat al carrer. Eixida matinera per una gestió delicada. Passejants de gossos, que ara em miro amb més atenció, molts amb unes grans semblances facials i gestuals amb els animalons . Els gossos delaten els propietaris? Saludat el capellà de l’església del barri, fill dels Ports morellans. Un home jovial, amb un punt expressiu mig esbojarrat, que conec de fa anys i panys, de quan era seminarista i venia a sopar a casa amb altres de la lleva de la ferida lluminosa. Ma mare els hi feia uns menús gens quaresmals que els rescataven de les rutines de plat d’hospici del seminari. No fa el menor intent d’adoctrinada amb mi, em parla de literatura. Se suposa que ha llegit alguna cosa de les que he donat a les impremtes; el que sí que fa tot l’efecte és que m’ha llegit en entrevista en alguna revisteta de les que circulen amb peülla aleatòria per les gratuïtats ebrenques. Com que solc dir que la pèrdua de les humanitats és una tragèdia deliberadament planificada, intueixo que em considera un element no desaprofitable del tot per a la seua causa de salvador d’ànimes. Generalment parlant sempre he tingut una bona relació, respectuosa, amb diversos sacerdots. En un parell o tres d’excepcions a la correcció de tracte intervenien agents ideològics en la meua contra: ranciors nacionalcatolisistes pobletanes, que veien dimonis amb cua en el veïnat que se’n eixia del guió tartufista i de galeria reprimida, tarannàs més atents amb la cacicalla parroquiana que a les altres ovelles de la rabera.

Un cap policial de l’estat, en el judici pel cas Pujol, diu que es van moure per rumors i per la seua imaginació. Arguments que qualsevol judicialitat independent hagués desestimat d’immediat. Però, en la judicatura espanyola arriben lluny. En periodisme un rumor no és –o no hauria de ser- cap notícia. Un rumor no és un fet ni cap prova, cal pensar, en un judici i els seus preparaments. I la imaginació, judicialment, tampoc té cap valor. S’han begut l’enteniment, i tantes irregularitats acceptades presenten un estat de coses ben inquietant. Amb els rumors del veí –i  amb la seua imaginació- pot acabar processat qualsevol. Garanties intocables van evaporant-se al servei de causes polítiques que els polítics traslladen a la judicatura.

De l’ésser humà que ahir s’estimbà al buit des del balcó de sa casa hi ha qui ha penjat unes fotografies que va fer del cos a la vorera i les penjà a la xarxa. La societat de l’espectacle ja no sap on hi ha els límits de res. El dret a la privacitat, a la dignitat, d’un cadàver ha passat avall per l’aigüera de que res no és sagrat, de que es pot xipollejar en qualsevol toll infecte sense el menor mirament. A més del tarannà del retratador –la facilitat, la immediatesa dels estris de butxaca- el potser més penós dels qui han compartit les imatges sense el menor sentit empàtic. Cada vegada som més bèsties tots?

Telefonada del llibreter Octavi Serret, bastió positiu del Matarranya, per si em va bé anar a firmar exemplars a casa seua per Setmana Santa, tocant de Jesús M. Tibau i Francesca Aliern, en un cartell, diu, ebrenc. Proposa el dijous, i no hi ha res a l’agenda, per tant fem la intenció de complir amb un ritual que es dóna de fa anys amb cada títol nou aparegut. En les vacances de Setmana Santa el Matarranya s’omple de gent –molts hi tenen segones residències a la comarca. La voluntat i dinamisme de Serret no és gens aliè a l’oferta suggestiva que s’ha anat pregonant arreu. Molts dels convidats pel llibreter després han escrit una cosa o altra sobre la seua estada en formats i gèneres diversos. A més, la presència ja mítica de personalitats com José Donoso, Ángel Crespo, Antoni Marí o Ràfols Casamada i Maria Girona, i textos com els de Joan Perucho i Jesús Moncada, han sedimentat un relat afegit al paisatge. Fer la visita a la Serret de Val-de-roures s’ha convertit en costum cíclic de la mica de vida social de l’ofici solitari. Xafant els carrers de les viles s’han donat coneixences i converses la mar d’enriquidores, que han acabat a vegades en col•laboracions i propostes de cicles variats, des de la poesia a la novel•la de lladres i serenos.

Pasta italiana per dinar. ¿Pesa més un “professore” napolità interessat per nosaltres o una colleta de cagabandúrries posant-nos a parir amb mentides puerils i vetos pobletans? Sesta complida. L’Óssa Menor de l’esquena s’alinea alleujant. El ioga ibèric amb la llum esmorteïda de la finestra. Revisant arxius en les vespertines. Rematant els detalls d’unes activitats que organitzo.

Llibertat sense fiança per a Miguel Blesa i Rodrigo Rato per l’afer de les targetes Black. Ens estem acostumant a que no ens soprenguen les moltes evidències sabudes darrerament del que va assenyalar una jutgessa fa unes setmanes: que hi ha una justícia per a poderosos i una altra per als qui no ho són. És a dir, que la justícia espanyola és un vestit fet a mida, quan convé. Queixes i conyes a les xarxes. I d’això no passa la cosa. Vivim perillosament en un marc polític que fa feredat.

 

A pes de núvols treballava les seues limitacions.

 

En la callada que tot text literari porta enganxada, l’eco tènue de que la vida no té sentit, i, aparellada, la visible ficció que pretén desdir l’evidència eixuta. Estranya forma de vida.

 

El llamp caigué als afores, però tots els paraigües que circulaven en aquella matinal emplomada pel carrer dels prestamistes, i fins els quiets a dins els paraigüers dels comerços i les cases, van patir una combustió espontània. L’episodi fou silenciat per les autoritats, però amb cada tempesta hi ha qui treu els paraigües fora de les cases i se n’aparta.

 

Un dels aspectes decididament positius dels mitjans actuals (ja paga la pena no dir-los nous), és que si algú té coses a dir i les diu bé, amb un compte en alguna de les plataformes existents i un blog, pot oferir-les sense els sedassos, a vegades tan injustos o despistats, dels editors. Per la dèria no rebrà ni mig cèntim, és clar, però l’esglaó monetari amb els “creadors de continguts”, que en diuen ara alguns, per a paper imprès, serà insignificant (els miracles massius van escassos, fins per als qui els proven amb receptes apuntades per les agències de vocació més comercial). El primer deure d’un creador d’artefactes verbals, en aquests països nostres –i en molts dels altres- és buscar-se una faena que pague les factures (cosa gens fàcil tampoc, ja es va veient).

 

Sigues superflu…i també seràs malentès. ¿Què pretens mostrar-li a qui llegeix poc i s’entrebanca fins amb un exposat simple? Si de cas posarà la biografia apòcrifa, recarregada de tintes negroses, en el subtext de qualsevol fragment.

 

Lo más prudente que puedes hacer es retirarte del mundo y dedicarte a escribir un dietario.

Enrique Vila-Matas.

 

Quan algú diu que no és ni de dreta ni d’esquerra, en un percentatge de probabilitats molt alt, sol resultar que és ben de dreta.

 

Era un esquitxet quatre pams més baix que la resta. I un nervi hiperactiu que emprenyava els mestres i fins als condeixebles que aspiraven a seguir la lliçó.

Un dia, un matí, el mestre de primer l’agafà del coll de la bata que portàvem –de ratlles blau marí sobre fons blanc- i el penjà al perxer on deixàvem les trenques, jaquetes i abrics, durant tota una classe.

Pareixia un rat penat blanquinós, i en la seua infatigable nerviositat movia les cametes i els braços, en els primers moments del càstig, amb els ulls esbatanats; finalment es calmà.

Després de l’escena, l’esquitxet només escampava la seua nerviositat, amb tendència a emprenyar a qui fos, durant l’hora del pati.

 

Mantingue’m informat, però no molt informat.

Personatge de John le Carré.

 

És qui més espectacle, de llarg, dóna: el temps.

 

A mí me gustan los cuentos en los que aparentemente no ocurre nada. Aparentemente. Cuando me dicen: “Es que ahí no pasa nada”; digo: “Bueno, pasa lo que no pasa”. Y uno siente esa falta. Si eres muy obvio te sale un cuento decimonónico, muy atado pero sin espacio para el lector. El lector debe quedarse con la idea de que él podría acabar la historia.

Medardo Fraile.

 

Estrenar noves modalitats de pèrdua… Marrameu!

 

En voler defensar-nos de la difamació potser l’engrandim. Aprendre a passar de llarg, que és tard i vol ploure.

 

Dissabte, 4 de març de 2017.

Alçat enjorn. Neu als Ports. Fresca tonificant. Tempesta a la nit. Ruixats intermitentment intensos. Deia Borges, en un sonet memorable, que la pluja declina en passat. Fins en la futurista “Blade-runner” la pluja, que s’embevia les llàgrimes del replicant exhaust, declinava en passat.

En la matinal, un solet com revingut de les impunitats de la infància asseca el pati on ha florit una frèsia. La gramola s’afegeix a la declinada en passat amb la pianola plujosa de les “Gnossienne”,  d’Erik Satie.

Penso en Dino Buzzati mentre desengruno la magdalena al cafè amb llet. Fa temps que no revisito els textos del periodista i narrador italià. Recordo que, en un conte, encarava un sacerdot catòlic amb un extraterrestre aterrat a quatre pams de la seua finestra. He recordat que vaig integrar l’escriptor de San Pellegrino di Belluno en un dels relats de l’edició en llibre d’una tria d’aquest blog. En el relat hi havia una casualitat domèstica d’aquelles gracioses i misterioses, de quan penses en algun autor i en aquell precís instant cau un llibre seu de la lleixa del racó. No sé entenc com penso en Buzzati, quan altres creadors d’artefactes literaris m’ocupen els darrers dies. Era creient. Recordo l’atmosfera d’un seu relat que es diu “El gos que va vore Déu”, ple de capes misterioses i obert al remat del lector. És curiós com d’un conte en podem recordar la sensació, l’atmosfera, i cap de les anècdotes concretes. En Buzzatti el pols periodístic li donava un estil nítid, eficaç, fins per a les històries més fantàstiques. La fantasiejada, amb una prosa continguda i directa, guanya molt. La precisió en les inversemblances aconsegueix immediatament el pacte de la suspensió de la incredulitat en el lector.

Eixida matinera a l’estafeta de correus per recollir una carta certificada que m’arriba de l’Argentina. Topo amb un empleat sense cap gana de facilitar res. Després vaig a l’estanc, propietat d’una família de músics, que des que em van vore en una televisió comarcal, pel llibre recent, em tracten amb molta més simpatia. Davant meu a una dona, amb trets marcadament asteques, li passen butlletes de loteria, la majoria sense cap compensació, però en un parell ha recuperat dos euros de la molta inversió que es comprèn que ha fet.

Penós article d’Andrés Trapiello, “La martingala”, sobre “el procés”, a “El País”. No s’ha assabentat absolutament de res. Amb un posicionament plenament nacionalista espanyol –amb la vomitiva i previsible deriva feixistoide que sol anar aparellada-, que, un de tants, es pensa que no ho és, fa burla increïblement pueril del que té una base ciutadana, pacífica i democràtica, i fins defensa l’enrocada de Rajoy i el seu gabinet, i fins els anima a ser més durs encara. Que era una mica ximplet, prou estret de mires (per exemple, el seus prejudicis de primari caspós sobre l’art contemporani són de vergonya aliena), ja ens ho havia demostrat en moltes de les seues pàgines d’incorregible ressentit, però no sospitàvem que ja havia desembocat en la més obscura descarrilada de propagandista falsificant.

Lliscada suau matinera. Ullada a arxius, manicures i repensades. Preparant també el poema “Paper”, per a dir sobre la música de la introducció de la cançó que n’ha fet Daniel Sáez, aquesta nit en el seu recital a l’auditori de La Filharmònica Ampostina. Curiositat per saber quina resposta de públic obté el cantautor barceloní en la seua convocatòria. Hi ha haurà diverses col•laboracions heterogènies en el concert i pot ser divertida la reunió d’esperits prou heterodoxos del panorama creatiu ebrenc.

 

Hi ha qui basa tota la seua arrogància en el fet de que un dia va ser una espècie de xiquet prodigi en els festivals de final de curs d’una acadèmia on el van matricular els seus pares.

 

Es van trobar. Els dos necessitaven el mateix. Cors trencats en el patinatge maldestre de les tres de la matinada. Els quedava més a prop l’apartament d’ella. En la paret lateral del dormitori ella tenia penjat un titella de guant que representava un dimoni arquetípic en la imatgeria popular del Banyeta. El titella a n’ell li feia tota la impressió que els mirava indissimuladament, fins resseguint-los de reüll. Li va demanar de despenjar-lo i guardar-lo fora dels seus ulls i la sol•licitud li va tallar el rotllo completament a n’ella, que va barrinar que s’havia tornat a enrotllar amb un boig i li demanà que marxés.

 

No es va enlloc. La comoditat d’una meta, ni que fóra llunyana, no existeix.

Maurice Blanchot.

 

Diumenge, 5 de març de 2017.

Levitació ad libitum o com desafiar els suborns del vertigen. De la quietud enllitada mirar-se la pluja fina bavejant els terrats i teulats de Florència. O resseguir les petjades fondes d’un cérvol en el mantell de neu d’una balma d’Aigüestortes. Viatges descansats, sense equipatge, i econòmics.

Dempeus en la presumpta vigília a les vuit i quatre minuts. El recital d’anit del company Daniel Sáez, amb diversos moments. En un d’inicial, els qui col•laboràvem convencent-lo de no suspendre per la poca assistència de públic. Se la jugava a la taquilla i havia fet un gran esforç en la reunió dels músics i totes les intendències. Mals temps per a la cançó amb base principalment literària. I aquestes viles nostres s’estan posant molt cantelludes amb les convocatòries presencials. La bona disposició de tots els participants el va animar a fer el recital igualment, però estava disgustat de veres (potser havia pecat un xic d’optimista). Es sobreposà i fa ser un bon concert, recolzat en el seu treball “Vist des del fangar”, composat en una estada al cor deltaic. En el penúltim tema vaig dir el poema “Paper”, del llibre “Uomo qualque”, crec que prou encertadament en el ritme i el to. En acabar, conversa amb Miquel Àngel Marín, músic i escriptor de tarannà experimentalista. En ser a casa encara vaig poder llegir una bona estona. La punxada de públic de Sáez fa barrinar molt sobre com s’està posant d’impossible el panorama per a determinades propostes, i que potser es guanya salut abstenint-se o, si més no, provar-ho tot minimitzant els riscos de producció el màxim possible. De tota manera, en les previsions per a determinats negocis, precaritzats pel context cultural que ens ha tocat, més val no esperar absolutament res i així evitar caigudes de la figuera massa entusiasta. I, no és cosa només de ciutats menudes; a les ciutats grans passa exactament el mateix. La comoditat virtual propicia les mandres per eixir de casa un dissabte a la nit per escoltar-se un cantautor o mirar-se una obra teatral de certa exigència estètica i conceptual. El nivell d’adotzenament general és molt avançat. A cada llençol perdem la bugada sencera.

Escrivint en la matinera dominical. Cantates de Bach per consol major. La pulsió de mort, que deia Freud, es nota arreu d’aquests temps tan obscurs que s’han agrumollat per a tots. Les humiliacions, la pèrdua de drets essencials, la sistemàtica presa de pèl, el xantatge grosser, la intimidació autoritarista, desfilen triomfals, i la capacitat de reacció, fins dels més o menys conscients del terrible joc al qual ens fan jugar, és pràcticament nul•la. Fora de la gran gàbia hi ha l’incert, recorden els actius propagandistes, i, com qui no vol la cosa, ens els hem cregut.

Patates al forn i vedella estofada per ben dinar. Becaina sumària. La moguda habitual i cap a Benicarló. Assolellada amb celles potser telegrafiant l’entrada del vent. La llar de jubilats. Cafè en arribar. Taules jugant a cartes. El muntatge i la complicada prova de so (sala plena de rebots, i l’escenari que fa una cova acústica on tot s’apilota en freqüències de greus). Ho deixem el millor possible (pel bon temps toquem al pati i el so és impecable). Junta nova a l’associació.  Molts dels responsables de les llars de pensionistes no entenen que l’IVA de la factura, el terrible 21% dels espectacles i la cultura, no vol dir que els hi cobrem més, que només fem, si us plau per força, de recaptadors. Comencem a les sis. Tot normal, tret de la molèstia sabuda del so embrollat a la zona de l’escenari –sabent que a fora la cosa va prou millor. M’impressiona la imatge d’una senyora molt major, acostada a l’escenari, ballant-se un tango subjectada a un taca-taca, somrient a alguna parella imaginària.

Un matrimoni madrileny ens diu que cantem bé, però no tant com Aznavour. L’element masculí, sense el menor sentit del ridícul, quan toquem algun pasdoble, ens fa l’acompanyament amb unes castanyoles, tot donant una volta per la pista de ball i les taules. Més tard ells mateixos  explicaran que han viscut a França seixanta anys i, no cal dir-ho, són entusiastes de l’armeni de la “chanson”.

A l’intermedi em fumo un cigarret al llindar. Se m’atansa un senyor amb una cadira de rodes electrònica, que manega amb comandaments a les mans. Li cau un topall de plàstic de l’estri i li recullo. L’espectacle de la vellesa i les falles del cos se’ns mostra descarnat en tots els casals on amenitzem els dissabtes i els diumenges dels ancians de la tribu. No cal dir que les visions enlairen tot de fantasmes. Els meus principals espantalls diria que són els de l’Alzheimer i els derivats de la diabetis, amenaça familiar que conec massa bé.

Fem la segona part sense complicacions i a les nou hem acabat. La carretera de tornada, prou neta. Descarregat l’equip, lleuger mos casolà i al llit. Cansat, amb les lumbars una mica carregades. Encara puc llegir una mica. Probablement, fer música de ball en directe té els dies comptats. Les lleves que es van jubilant – i les més joves, en les revetlles- ja no tenen el ball com a divertiment principal o ritual de relació, la majoria ja no saben ballar amb les coreografies clàssiques dels gèneres. Amb els dies comptats o no, confio en que el meu pas de retorn al negociet sia conjuntural, a poc que vagen tirant una miqueta els projectes engegats.

 

Tots els camins porten a una idea o altra de Roma; amb un altre topònim, és clar. La Roma de les nostres educacions sentimentals. Sempre hi ha un Palafrugell, com deia aquell bruixot murri amb boina.

 

Amb l’utilitarisme que ens van inoculant ens perdem llocs, instants, silencis airejants on remirar, remirar-nos, conversar-nos i treure’ns la raó, de passar l’espill o canviar d’angle d’esguard, de procurar-nos parèntesis on riure, ni que siga de nosaltres mateixos: vulnerables tragicòmics, inesgotable raig de malentesos.

 

L’estil, la veu pròpia, es troba, si és que es troba, quan s’han marcat determinades arrugues d’expressió. La quartilla envelleix fins i tot abans que la pell.

 

Hi ha famílies que han de triar entre comprar els medicaments o menjar. Si li ho dius a algun dels professionals del politiqueig potser et diguen demagog, si és que en saben el sentit del terme.

 

L’aritmètica còsmica quan fa aproximacions es menja tot un mil•lenni sense ni adonar-se’n.

 

Potser només petgem en una adormida de l’eternitat.

 

Posar-li gramàtica al soroll de l’absurd. Curiosos instruments de la rara zoologia que som.

 

En essència, el presentador va dir que érem davant d’una treballada veu pròpia. La veu pròpia llegí després alguns dels seus poemes multiguardonats per jurats formats, no cal dir-ho, per elements com el presentador. El to, la imatgeria, el vol conceptual eren, fins al calc impudorós, pur Miquel Martí i Pol. Com aquella pel•lícula ja l’havia vista manta vegades, vaig eixir a fumar-me un cigarret.

 

Dilluns, 6 de març de 2017.

Despert a les set. Dormida bona. Llegint articles i reportatges als mitjans de la xarxa. Temps molt obscurs. La infantilització de tanta ciutadania occidental. Els enlluernadors avenços científics aparellats amb certes cretinades inenarrables que ens desgovernen. Com si uns fets estiguessen en un temps prospectiu i els altres reculats en un xipolleig reactiu.

Peces de Tomás Luis de Victoria (1548 -1611) a la gramola. El compositor de Déu, nascut a Àvila i format a Roma. Escrivint. La dèria diabòlica, que en deia Pla al “Quadern gris”. La sorpresa constants dels desdoblaments. El jo que escriu i l’altre, el més o menys íntim, que segueix el primer, ni que ignore exactament on vol anar. La dèria obsessiva en que fins fets pròxims, íntims, poden acabar amb una pàtina literària o altra. Quan la mare, o un dolor, se’ns acaben transformant –potser deformant- en el solitari exercici del gratar sobre la quartilla. Ventrilòquies, dobles personalitats, assemblea d’ànimes… El temperament del jo escrivent en contrast amb el predomini de la mansuetud de l’altre.

Diversos comentaristes, col•legues i lectors em diuen que sóc àcid. No sé si el tret donarà per fer una bona llimonada quan arriben les temperatures més càlides. En tot cas, la característica no m’aporta cap dels beneficis de l’exportació de cítrics (i la burgesieta rural no fa mecenatges ni als melosos, ni als àcids, ni a ningú del gremi de la ploma).

 

De totes les vanitats, potser les més pesades són les que es disfressen de falsa modèstia o d’indignació moral.

 

La vida no fa finals concloents, sempre hi ha una espurna o altra –o milers- que continuen un fotimer de trames. La vida és digressió sobre digressió. En el pacte de suspensió de la incredulitat de la lectura, els finals de novel•la demanen redoblar les dosis.

 

Cada petjada en fa una relectura del camí, que ja és fet d’abans de qualsevol petjada.

 

Penjar-li a un nom canònic un aforisme teu i comprovar com amb la superstició de la firma, autentificada pels anys –o els segles-, i pels manuals, recull convençuts assentiments.

 

La ironia allarga més que la procacitat.

 

La mirada que es voldria nítida, precisa, i que no pot passar de la pinzellada impressionista.

 

L’edat del fracàs. Un filmet de baix pressupost, amb eines domèstiques, sempre basat en fets reals (suposant que hi haja fets reals).

 

Tenen una ocurrència mil vegades expressada en quasi totes les èpoques –i molt millor-, i es pensen uns genis il•luminats i l’exposen amb l’alegre atreviment de les ignoràncies. Ho sents, o ho veus, i et preguntes què diantre hauran llegit en aquesta vida, que no s’han assabentat que rescalfen –i malament, la majoria de vegades- un pensament molt vell, però que a n’ells els fa l’efecte d’una autèntica, singularíssima, nouvinguda il•luminació.

 

Sabent –s’aprèn matinerament- que al final només ens espera la derrota i l’abisme sense memòria, igualment emprenguérem l’expedició.

 

El jo dialoga amb el temps. Per tant, la seua continuïtat és la incertesa.