Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

AntichOlmosIgual2017Dimarts, 14 de març de 2017.

El senyor Voltaren, espectral llancer químic, ha posat sordina a la trompeta de calfreds del mal de queixal. Solet pietós als finestrons. Anotats uns versos que em rondaven. Tramesa aquesta col·laboració. Altres menudalles que ens fan de corrent de normalitat quan el dolor del cos proposa una treva. Vagareig profitós en la matinal. Olleta per dinar. Vespertines aferrat al tauló de nàufrag de l’escriptori. Diàlegs amb col·legues en els descansos. Tots estem serenament amoïnats pel panorama que ens ha caigut al damunt. Vist un espai televisiu de Tv3 fet a Siurana, on entrevisten l’amiga anacoreta Montserrat Domingo: un espai de magnífica realització, amb precioses imatges de l’entorn. Una televisió pública hauria de ser sempre això, potser començar a espolsar-se els dictats de les audiències massives i provar d’estimular la intel·ligència i la sensibilitat dels televidents. La sort d’haver trobat la Montserrat en el camí. Una opció que interpel·la i ens ajuda a remirar-nos els regiments que ens refreden i despersonalitzen. Llegint a la nit. Vida, avui, prou suau. Qui dia passa…

La publicitat ens va ensenyar, de menuts, un dels primers oxímorons: “dolçament amarg”, deia la veu de l’anunci del licor de carxofa “Cynar”. El lletrat nigromant senienc Emili Gil m’ho ha fet recordar aquest vespre.

Reietons d’oficina que es creuen amb dret de cuixa i acaben denunciats (o no).

Joana Ortega, políticament empapussada per Duran i Lleida, elevada a heroïna del “processisme”, gràcies a la inhabilitació del T.C. Quines coses s’han de vore! Els espills deformants de Valle pareix que nodreixen a pleret la política celtibèrica.

 

Una anar passant regularment ordinari no preserva per res de la sorpresa de la tragèdia.

 

One alters the past to form the future.

James Salter.

 

(Purga)

Notes que ja toca, que l’escurada no admet

cap més ajornament i que no s’hi valen els trucs

ni les mitges tintes.

 

Obres el cofre magolat en l’hora violeta del desert.

Una cura de plor. Aigua desgrenyada en el corrent.

Reblanida de màscares.

 

La malaltia llegeix lúcidament el pobre revers de tot allò que la deixa enrere –o apartada.

 

Dimecres, 15 de març de 2017.

Alçat a un quart de vuit. Dormida bona. Pensant-hi en l’opció contemplativa de l’amiga Montserrat Domingo. A vegades l’antena ens funciona bé i trobem, o ens troben, éssers de transparència lluminosa, que ens animen a parar-los els peus a les pors, a saber donar gràcies per cada nou dia, a passar-los el sedàs a tants estímuls debilitants com ens plouen des de milers d’altaveus i pantalles i fanfàrries banals.

Conversa matinera, divertida, enginyosa, amb l’amic Andreu Sevilla, que em vol portar al seu institut a predicar. La ironia gairebé ens cura tots els mals físics i metafísics. Una altra gentil troballa en el camí. Molta sintonia en gustos literaris i visions vitals. Feliçment desactivadors de tantes collonades pedantesques del món de mones que tan sovint és el gremi de la ploma. En un segment del diàleg, posats en acadèmies, lloem Francesc Vicenç Garcia, El Rector de Vallfogona, nat i criat a Tortosa el 1578, poeta, dramaturg i prosista, que encarnà el nostre més alt barroc. Garcia era capaç del sonet més elegant i de la sàtira més demolidora, passant per refinats erotismes. Tenia poca confiança en la capacitat humana. Els seus principals temes eren la solitud, el desengany, el pas del temps, la mort… Emprava imatgeria complexa, llatinismes, al·lusions mitològiques, hipèrbatons, comparacions iròniques, metàfores, antítesis, jocs de paraules i polisèmies. Escoltar-nos Gerard Vergés vindicant-lo, en les irregulars lliçons amb un cafè o un whisquet a la mà, és un dels goigs més amens i substanciats que ens ha tocat en sorteta en el clarobscur camí de l’escriptura i la vida.

 

A LA VANITAT DEL MÓN I ENGANY

Si voleu ser discret parlau a pler,

si voleu ser valent mostrau rigor,

si, acàs, voleu ser festejador

digau, tothora, que teniu què fer;

 

si opinió desitjau de mercader,

tingau en la botiga plata i or

ab sedes i brocats de gran valor,

i pagau a tothom, fins un diner;

 

si voleu ser llegit tingau memòria,

si voleu ser soldat parlau de guerra

i, si galant, anau com Absalon,

 

digau que los treballs teniu per glòria

i tindran-vos per sant los de la terra,

que és apariència tot lo de aquest món.

Francesc Vicent Garcia. Rector de Vallfogona.

 

Retocs al guió per a la presentació de divendres. La roda d’actes ja feta, la testada amb el públic, m’ajuda a finar-ho més tot.  Com diu Handke, haver de parlar d’un llibre que ja s’explica sol amb tres-centes pàgines, és una mica emprenyador, però així estan les coses als mitjans i al sector. Un paper de venedor xerraire de fira, a vegades amb tanta recreació i amarada ambiental, que potser ja estem parlant d’una altre projecte que ja anem somniant i pensant.

Peces de l’avançat del minimalisme Steve Reich a la gramola. Sopranos, vibràfons i orgues per pensar el desert des d’un gra d’arena contemplatiu. Reich té ara l’edat de ma mare –nascut el 1936. Estudià filosofia i fou alumne de Luciano Berio (far europeu dels renovats llenguatges musicals). Estudiós dels modes africans –sobretot pel que fa a percussions-, el compositor nord-americà presenta un assaonat caràcter propi a dins el corrent minimal.

Ahir va faltar el benissaner Bernat Capó, periodista, escriptor prolífic i destre divulgador de la cultura popular valenciana –aplegà un costumari valuosíssim. Una figura cabdal dels intents de reconstrucció lingüística i cultural en el darrer mig segle. Amic de Fuster, home d’empenta, prosista reeixit. Una altra biografia heroica que transità els dolorosos exilis interiors que han sofert tants il·lustrats al País Valencià. Mentre són celebrades incommensurables favades o mediocritats acomplexades, l’obra de caràcters com Capó va enfilada en vergonyoses clandestinitats. Hem sofert una història tan trista, falsificada i bruta, que ja no pot ser-ho més.

Fabulós empedrat de cigrons per dinat. La traça de la X. amb les recreacions dels fogons. Ofici après en les cuines maternes i passats lleument per la inventiva tastaolletes. Els fogons del país autentificats –no els succedanis per a turistes despistats- no tenen rival en la nostra paleta gustativa emocional.

Somniats, en la migdiada, uns reptilians com els que pinta Robert Llimós des que tingué un encontre amb ells en una platja del Brasil. Els del meu somni descendien -camotes de granotot, com els de “La pell freda”, de l’Albert Sanchez Piñol- d’un plat volador lenticular, amb llumetes verdes al ventre llis. Després de les lletjors escatoses dels reptilians – ullots de cocodril al·lucinat-, torno a esperar vore passar la Deneuve per la plaça Saint-Sulpice, però la que passa és la Jane Birkin tot passejant el seu gos blanc. El món de Gainsbourg no em resulta gaire simpàtic, però els guionistes onírics l’han incorporada, vés a saber per quin motiu. Quines ondulants emparrades del caparró adormit!

Sessió llarga amb un bon grapat de poemes dels darrers anys, en les vespertines. Saber esmenar prou, sense que la correcció sia excessiva. Difícils mesures. Quan sabem corregir és quan ja sabem escriure de veres. És a dir, l’aprenentatge no s’acaba mai, i més si tenim tractes amb diversos gèneres i altres artefactes híbrids. En els darrers vuit anys he fet molta feinada i diria que l’avançada en diversos sentits conceptuals i aspectes tècnics és nota.

 

La literatura és un construcció deliberada. Cal recordar-ho quan hi ha qui es proclama “natural” i “senzill”. No saben què es maneguen.

 

Per les proximitats tenim uns gestors sobradament capacitats per crear un problema on no n’hi havia. Sol ser la seua rúbrica, posada sobre una d’anterior: s’han de notar els canvis de personal.

 

Dijous, 16 de març de 2017.

A les set el darrer follet acaba d’escampar la tela asfàltica i la jardineria del present. Tancada, per a mitjans de maig, la visita a l’institut de Picassent, per parlar de la novel·la “Música secundària” i de les altres especialitats meues. Al claustre d’aquell centre hi tinc diversos lectors favorables, pel que pareix, gràcies al proselitisme generós i entusiasta que em fa Andreu Sevilla. Fa temps que no faig cap xerrada en algun centre de secundària. Durant una temporada, fa uns anys, en vaig fer un grapat. Sempre he aconseguit que els alumnes m’escoltaren amb atenció, tot i les advertències de que potser passarien de tot. Sevilla prepara una tria d’altres textos –poemes, aforismes, contes- per ambientar la cita amb les criatures que habitaran les entrades en distòpia severa de l’avenir. Ell m’ha fet padrí d’Aloma, la seua filla, i jo el proclamo als quatre vents antòleg de capçalera i custodi del meu paperam. El compromís a Picassent serà una altra bona ocasió per seguir xerrant pels descosits tots dos en algun cau barroc de les llunes valencianes. Quan abans de les vuit del matí queda ben lligat un afer així les balconades de la jornada pareix que albiren amb gran obertura de compàs.

Obres de Franz Liszt, interpretades per Anna Ivanova, a la gramola acompanyant. Quan acaba Ivanova entren un seguit de directes piratejats de l’oncle Bob, fins l’audio del concert del 1989 de Barcelona, on vaig ser-hi. El Nobel no s’acaba mai. Haurà escrit un miler de cançons, pel capbaix –versions a banda- i cada nit que actua se les reinventa, doncs sempre hi ha novetat a can Zimmerman.

Sessió llarga i entretinguda amb un garbell de poemes. En aquests moments hi ha més cases editores interessades en el meu humil talleret d’artefactes verbals que originals possibles tinc pels calaixos. La proliferació de segells independents ha portat aquest curiós i inesperat estat de coses. Com diuen alguns detractors incansables –i una miqueta grossers- que tinc, el meu fracàs estrepitós és incontestable. Ja se sap que els editors són ximplets que es juguen els calers amb qualsevol cosa que els plantifiquen al davant.

Claredat a la celístia. Dijous de tramvies que no aconseguim agafar a temps. El barquer de l’Estígia casolana, que ha cremat la barcassa i diu que ja només vol ballar en les revetlles de festa major. Dijous, paella. El cabaret del món no fa gales benèfiques, primer metralla i després, si de cas, pregunta. La gata de la veïna al sol, faraona, eterna. Dijous, compassos d’espera amb coques de samfaina per berenar. El pàrvul dibuixa un Júpiter bonyegut i groc al pupitre vell. A Max Ernst li cauen els pinzells al terra. I, al casino de Cadaqués, Marcel Duchamp disputa una altra partida que l’allunya una mica més de les rebotigues podrides del mercat de l’art. Claredats de celístia: bufanúvols de galta colrada entonen al·leluies de nata. Dijous, partides de daus en un carreró. Sifó al vermut de la intel·ligència arruïnada. Metzines de baix cost. Un vol d’ànecs a l’albufera de l’oblit. La vitalitat de la memòria que trena faules com d’un Lafontaine que hauria vist els cadàvers de Síria, els filferros per als refugiats, els crisantems de tela basta ploguts sobre Brussel·les. Dijous d’embalatges sense sorpresa, de maniquins que piquen l’ullet per a qui els vulga rescatar. Present, que és passat, que torna a passar-nos tòxiques factures històriques ja pagades amb generacions perdudes i altes traïcions. Dijous de fer bona pesada a qui ens absol sense jutjar. D’obviar travetes puerils i omissions venjatives. De sentir la claror que arrenca verds esmaragdes de les llambordes negres del carrer de Matilde Urbach. Dijous del lliri blau que creix en sa florida reptant. De bombolles del sentir formiguejant en l’estantissa inèrcia. Dijous de sobreposar-se o descarrilar.

Se m’ha acudit un espectacle possible, per fer amb el músic i poeta Miquel Àngel Marin. D’entrada se m’ha acudit el títol i el material textual que podríem emprar: aforismes poètics i filosòfics, propis i aliens, en barreja sense explicitar la rúbrica. En la part musical tots dos tenim material aprofitable i podríem comptar amb actrius, es podrien afegir parts enregistrades, tan sonores com visuals, i comptar amb gent de circ de l’escola ampostina. Pensant en universos com els de Bergamín o Duchamp, i alhora en les coeteres deltaiques –torretes per disparar coets per espantar i allunyar l’ocellam de la tendral planta de l’arròs-, que fa temps que mes miro,  se m’ha dibuixat un vague esborrany del que es podria fer. Li ho comento a M.A.M., li agrada la idea i afegeix elements possibles i el fil s’allargassa. Amb un parell de vides més podríem fer coses en diversos terrenys, més enllà o ençà de la pàgina. Amb la mica de vitalitat que encara tenim farem el que puguem i prou.

Paella per dinar –de categoria. Pobrets, però alegrets. Becaina sense aparició de reptilians ni actrius ni cantants franceses. Baixa l’excitació creativa de la matinal, resultat de rebullides dels darrers dies. La musa s’ha agafat les vespertines per als assumptes propis. Més sessió repassant poemes. En els recessos, tribunes per a fantasmes dient hiperbòliques collonades sobre literatura. No detectarien un coetani bo ni que els hi caigués a sobre, perquè han decidit que tal cosa no existeix, quan en van les galeries plenes. S’han quedat clavats als setanta i els vuitanta, quan eren els reis de mambo i es repartien el pastís entre amiguets. En realitat van morts de temor, per si els claven un pal com els que ells etziben cecs i gelosos, i quan fan alguna coseta és una frigorificada de laboratori, recolzada en motllures llunyanes afusellades al detall, que no interessa a ningú perquè res no diu. Així estem de fotuts amb part de la crítica.

Dylan excusa la seua assistència demà a la presentació a la llibreria Documenta, per compromisos adquirits prèviament. Diria que ens ha tramès la mateixa noteta que als del Nobel. Convidar-lo, jo el convido sempre. Amb el seu tarannà voluble, imprevisible, igual ens apareix algun dia.

Oferts, per descàrrega gratuïta, des d’una plataforma legal, vint títols de Nietzsche. N’he llegits uns quants, els més coneguts o principals. El pensador tenia bona ploma literària, cosa no tan freqüent com es podria pensar. Me’n quedo dos que no coneixia, segurament recopilacions, d’aforismes i de poemes. Desconeixia, o havia oblidat, que és mateix, que el filòsof tenia obra poètica abundosa. Suposo que l’oferta deu tenir a vore amb l’alliberament dels drets d’un autor quan passen seixanta anys del seu traspàs. Algun descendent seu es quedarà sense propina. Més val ser parent d’algú amb propietats que no prescriuen que d’un escriptor –un ofici on sempre ens toca el rebre del desavantatge.

El cridanerament desnivellat tractament periodístic dels diferents casos de corrupció que es jutgen aquests dies… En les cròniques pel judici sobre el forat a Catalunya Caixa, s’omet que fou ministre i que és socialista. Altres no tenen tanta butlla oblidant.

Entrepanet de pernil per sopar. Vist un reportatge sobre vulcanologia. Coratjosos herois per enriquir la ciència. Amb Salter i Plath, la nit americana, per llegir a la nit.

 

Cada laberint de la raó té el seu minotaure i no sempre inclou el fil d’Ariadna.

 

Una veu que et crida i quan et gires per saber què vol dir-te, desapareix. Misteris quotidians.

 

La intel·ligència apassionada potser és menys intel·ligent, està enfebrada.

 

Calcetins de llana per a peus de pàgina confegits des de neveres acadèmiques.

 

L’ànima peca d’infantilisme. Estratègia supervivent?

 

Espiritualitat organitzada: lletres de canvi per a eternitats no garantides.

 

Hi ha qui fugint et regala la millor companyia. Quasi tot millora quan llisquem cap a l’elegia.

 

Un mocador ricament brodat li tapava el rostre. Sense dir res t’agafava de la mà i et perdia per un bosc de rellotges de pèndol que discrepaven en l’hora justa que oferien. “Una d’aquestes serà l’hora”, xiuxiuejava reiteradament la desconeguda de rostre cobert.

 

La nostra cultura ha donat, en les contemporaneïtats confuses, diversos productes ben curiosos. Per exemple: l’esnob nacionalista de campanar. El mínim que se li pot exigir a un esnob és que aspire a l’universalisme urbanita!

 

Hi ha qui del seu estrenyiment mental en vol dir rigor.

 

L’home segueix sent el déu que s’ha perdut a ell mateix.

Friedrich Nietzsche.

 

Divendres, 17 de març de 2017.

Alçat uns minuts abans de les vuit. Tot gira sobre la idea de ser al carrer Pau Claris a les set del vespre, a la Llibreria Documenta, per presentar “L’incert alberg”. Pot ser un dia bonic, dels que deixen rastre en les polpes volubles de la memòria. Només hom sap l’embalum de bregues, sacrificis, incomprensions i contravents que precedeixen les estones rellevants com la que, si els déus no s’hi oposen, viuré avui a Barcelona. Amb més encert o menys, vaig sent més o menys el que vull ser amb els llibres i la resta d’activitats. El meu àmbit predilecte és la soledat, la soledat buscada i necessària. Però també necessito sentir-me una mica acompanyat. Al capdavall escriure és un acte d’amor, una missatgeria que llencem a l’oceà del món, per si a una altra soledat lectora li fa servei. El padrinatge del professor d’estètica de la Universitat de Girona, pensador i escriptor Xavier Antich és un regal preciós. Que ens haja ofert el seu prestigi i capacitat de convocatòria dóna la mesura exacta de la seua temperatura humana. No hi ha dubte que el llibre li ha agradat. En cas contrari ho hagués tingut ben fàcil abstenir-se’n. L’amistat de l’editor Vicent Olmos, i que Antich valora la ingent tasca que fa Editorial Afers, ha estat l’altre ingredient fonamental de la proposta.

Josquin Des Prez, el compositor renaixentista, a la gramola, mentre em faig la toaleta essencial per estar davant del públic. Cap concessió a disfressar-se d’artista, a jugar cap rol dandi: un entre tants, un “uomo qualque”, i en paus, un home entre els homes, que deia Carles Riba. Millor poder observar que ser observat, per a certs oficis.

A Holanda l’extrema dreta no ha guanyat. Veiem com en molts mitjans al feixisme de sempre li diuen populisme: un pseudònim prou ambigu i dissolvent. Sota la disfressa, però, l’ou de la serp.

Conversa amb la bibliotecària de Roquetes, abans d’emprendre el camí cap a Barcelona, que vol que participe llegint textos en un acte, tocant d’altres autors, a finals d’abril, on celebraran els deu anys d’activitat. Li dic que sí. L’embull primaveral es va emplenant de compromisos variats. La biblioteca roquetenca porta el nom de Mercè Lleixà, la malaguanyada actriu nascuda a la vila.

Mos lleuger d’hora. Eixida a les dues. Carretera carregada. Molts camions. Caloreta fregant l’esclat primaveral. Un cafè –mal fet- al polígon de Vilafranca, amb una cambrera jove emprenyada amb el món, que ens serveix amb expeditiva grosseria malcarada. A les cinc som a Barcelona. Entrem per la Diagonal encabits en una caravana poblada. Arribem fàcilment al carrer Pau Claris (ben parit que fou el pla Sardà). Impossible aparcar a prop de la llibreria. Deixem el vehicle en un pàrquing. Un cafè decent en un establiment d’inspiració parisenca. Després, una pasta fullada d’espinacs en un altre establiment, davant per davant de la façana llibresca. Estirada de cames pel Passeig de Gràcia. Amb llum primaveral, el modernisme gaudinià potser alleuja frondositats submarines. A un quart de set som a dins la llibreria. Saludats els llibreters –simpàtics. El més veterà em té ataüllat de fa anys, afirma. Jo també el tinc més o menys catalogat. Una ullada per les taules i prestatges. Gran assortit de temptacions. Surto a fer el darrer cigarret abans de l’acte. Arriba l’editor Vicent Olmos, acompanyat per Òscar Jané, que fa diverses faenes editorials i és cap de redacció de la revista Afers. Van arribant amics i coneguts, i en Xavier Antich, que fuma tocant meu i em fa saber –primera gran sorpresa- que ja ha llegit diversos títols meus, sobretot els dietaris, que fa temps que em segueix. Amb Olmos es posen al dia de publicacions i activitats valencianes. Uns minuts després de les set comencem. L’espai de les presentacions, acollidor, disposat en cercle de gran proximitat –els assistents molt a prop. Em toca un butacot de vímet, potser besnét una mica reduït del que acollia la Silvia Kristel en els cartells d’aquelles pel·lícules eròtiques que protagonitzava. Comença parlant Olmos sobre les seues raons per editar “L’incert alberg” i de la línia editorial d’Afers. Després, Xavier Antich fa una presentació esplèndida, amb les seues perspicaces notes de lectura.  Gran comunicador. Té perfectament controlats els tempos i recursos discursius, tant per les classes com pel seu concurs en mitjans diversos. Una lucidesa engrescant. Ha deixat dites coses essencials per transitar pel llibre i per altres artefactes dels que engipono. Quan em toca, em sento prou entonat i més o menys dono les meus visions del dietarisme i la literatura que faig i que m’agrada. El públic s’anima a fer preguntes. Ambient de tertúlia agradosa, al final. Firmats prou exemplars. Acabem a les nou ben tocades. Dues hores de presentació –no està malament. Es comprèn que els assistents  estaven a gust. Tot ha anat perfectament nítid i directe. Entre el públic, l’historiador i assagista Agustí Colomines, que resulta que té relació amb Afers –cosa que desconeixia- i s’ha llegit el llibre i em diu que li agrada. Prenem comiat amb uns i altres, recollim el vehicle al pàrquing –completament robotitzat, a la darrera paraula del xips, i caríssim-, i amb Olmos i Colomines fem cap al Poble Nou a fer un mos en una pizzeria italiana que coneix Colomines –som al seu barri. Sopar amb molta conversa en diverses direccions. Amanides i pizzes compartides. Sintonia amb Colomines, que als mitjans dóna una imatge potser més dura, però que en la distància curta és encantador (ja solen passar aqueixes coses). En acabar de sopar encara perllonguem una mica més la xerrameca en un establiment del barri, agradable i modern, on se’ns afegeix la companya d’A.C., que ve de participar en una tertúlia radiofònica. A la una tocada emprenem el retorn. Barcelona, molt més descongestionada que en l’horari de  l’arribada; també la carretera va més neta i ràpida. Les notícies a la ràdio, amb l’anunci del desarmament d’ETA. A les tres al llit, cansat i content.

 

(Ritual)

Penitència per la discrepància,

pel crit extemporani

arran del faldó d’allò sagrat.

Genuflexió enfebrada,

principi litúrgic, codi de Babel

en l’esvelta extraviada

que esclafa rols corsecants.

Salm en melós calfred

de la redempció del naufragi.

 

Dissabte, 18 de març de 2017.

Escribir todos los días, a ver qué pasa.

Enrique Vila-Matas. (Mac y su contratiempo).

 

Alçat tard. Bona dormida. Cafè amb llet amb visió d’ensonyada, bombolles de sabó en l’horitzó entre parets. Sol als finestrals. Escalf a l’ànima: assistents a la presentació d’ahir em trameten fotografies i les seues primeres impressions de l’inici de la lectura. Heinrich Ignaz Biber (1644-1704) a l’aparell cantaire. Violins per a una cercavila lenta, melangiosa. Recollint els fils esparsos de les sensacions d’ahir. La meua admiració per Xavier Antich ha augmentat una mica més. Ha vist en el llibre detalls i intencionalitats que els comentaristes han obviat. En Antich tota puntada porta fil. Li va fer gràcia la meua adjectivació per a un pensador antic: detergent. Val també per al seu magisteri fondo, vitalista, sacsejant. Com la majoria de savis autèntics, és d’una generositat i cordialitat reparadores.

En un moment de la nit, en conversa amb Agustí Colomines li pregunto pel moment polític on estem, ja que és home ben informat dels moviments que hi ha rere els cortinatges públics, atent i acostat a determinats rovells d’ou decisius en l’hora del país. Estàvem d’acord en que no hi haurà cap referèndum a Catalunya, que probablement hi haurà eleccions, i que potser encara falta alguna mesura molt contundent de part de l’estat i vore com reacciona la ciutadania.

En la presentació d’ahir em vaig sorprendre citant Nietzsche unes quantes vegades. Potser el magnetisme del presentador se’m va encomanar. Una presentació prou literària –cosa que es dóna menys del que es podria sospitar de bell antuvi- i filosòfica. També desfilaren els nostres dietaristes predilectes, tocant de Torga, els “cahiers” de Valéry, i el poeta William Carlos Williams, que alguns ja llegíem de molt abans de la deliciosa pel·lícula “Paterson”, de Jim Jarmusch. Ensenyar d’on venim, les parts de les tradicions que passem pel sedàs personal, és un acte d’honradesa davant els assistents a la presentació d’un llibre. Ja se sap que no hi ha llibre nou sense tota una biblioteca prèvia. Carles Lluch em passa una ressenya del seu blog, destil·lada de la presentació que em va fer a la Penya Setrill de Benicarló. Lectures distintes, interessants. Cascú s’emporta el joc obert dietarista als redossos preferits. Les lectures d’un llibre solen dir tant o més de qui els recensiona que de l’autor.

Macarrons escolars per dinar. Sesta sense subterfugis ni cronòmetres. Assentament de les hores de vol d’ahir. Les notícies. Els despotismes inesgotables, poc il·lustrats, celtibèrics. Carros de combat arribats a territori català, sense avisar a cap autoritat local. L’espanyol, en la seua història, deu ser l’exèrcit més colpista que ha tingut Europa. El govern Rajoy diu que són moviments de tropes ordinàries. Com si cada peça que es mou davant el processisme per un referèndum català fóra innòcua.

Faena del duet. Altres bagatel·les llimades i envernissades. Sense esma per sessions llargues de revisió de materials. Rebut un missatge d’una jove editorial de poesia de Barcelona preguntant si els hi donaria un llibre. Com deia en una altra d’aquestes notes heterodoxes, tinc més demanda editorial que material als calaixos, a banda de que cal guardar els compassos d’espera escaients. Editar poesia és un acte heroic. L’arma carregada de futur, que deia Gabriel Celaya, té magret el futur de paper –si és que mai l’ha tingut propici. L’avenir dels versos fa l’efecte que té alguna possibilitat en l’abundosa forest de les xarxes. Hi ha, però, esperits que no es rendeixen i cremen a la pira de les edicions líriques part del seu temps i del salariet de prestar serveis en altres faenes. Herois que remunten el corrent advers cada dia, als quals ningú posarà cap medalleta.

Tants estímuls positius arribats en els darrers dies em posen una mica aprensiu, per falta de costum. Confio en que la garrotada dels contrapesos no siga massa bèstia. Gat escaldat… Ara, que potser encara tinc saldo al meu favor, perquè en porto les costelles calentes de garrotades, d’amorrades severes. L’ona positivista em recorda que potser vaig errat quan a vegades tinc la sensació de que tanta feinada feta –i per fer- serveix de poc o de res. Fa l’efecte que sempre hi ha algú o altre a qui li ha fet servei o companyia, que la valora. El correu dels joves editors de llibres poètics, i saber ahir que un personalitat tan potent com Antich em llegeix de fa temps, són una mostra de que quan decaic potser en faig un gra massa.

Ahir va morir el poeta antillà en llengua anglesa Derek Walcott, Premi Nobel de Literatura. A primeries dels noranta girà visita a València, on Ferran Estellés li havia traduït un llibre per a la col·lecció de poesia que dirigia Marc Granell per a Edicions Alfons el Magnànim-IVEI (una d’aquelles propostes ben fetes que el canviant politiqueig institucional acaba deixant morir per inanició). Walcott es va passar moltes hores d’aquella visita demanant on podia menjar una bona paella. Tenia una retirada facial al pianista Keith Jarret i uns ulls verds, emmarcats en el bronze saludable de la pell, amb un tel d’ensonyació. En l’hora del seu traspàs, ganes de revisitar els seus poemes, que fa molt que no atenc. Una poesia vitalista, cercant els absoluts en les cordetes de l’amar i la lluita.

 

El millor antídot contra els idus de març és no ser emperador supremacista de res.

 

Diumenge, 18 de març de 2017.

La vida hauria d’ésser com el mar, una diversa monotonia.

Artur Bladé‏ Desumvila.

 

Dempeus a les vuit. Descansada potable. En la primera llambregada de l’Aleph noticiari, la mort, ahir, a noranta anys, de Chuck Berry. Es veu que els vells rocanrolers sí que passen avall, al final. Gran ascendent sobre moltes generacions de músics del rock i del pop. Va ser dels primers a posar-hi més substància narrativa i varietat temàtica en les lletres de cançons, i el seu so guitarrer ressona en milers d’ecos. Tot un personatge. Inferns tèrbols en diversos trams de biografia. Si no tenia la pasta del “bolo” a la butxaca, en efectiu i sempre en dòlars (patriotisme antiinflacionari?), no eixia a tocar. No hi ha heroi que puga escapar de la Sense Rostre. La cerciorada de la fragilitat és necessària per als llorers d’homenatge. Així de descompassada sol ser la humanitat.

Compromís a La Sénia amb la faena de música ballable. Plaça còmoda, tot i que els imprevists enutjosos poden saltar en qualsevol detall. La faena condiciona tota la dominical. Música antiga a la gramola. Violins a les fines herbes; orgues en l’hora indecisa on la molsa es torna blavenca –potser per conjur de màgic artúric. Mirant materials. L’afer humà de fer versos, de tard en tard amb algun regal dels déus. Bromada grisa a primera hora; després la florejada d’Ató. Firmo una queixa col·lectiva sobre l’impost estatal pel sol. Els carrolls de signatures per tantes ferides socials, incomprensibles per al vianant, en munyida perversa per als grans interessos. Les multinacionals i la democràcia real: heus ací el debat, que estem perdent, no cal ni dir-ho.

El que en un moment frega el dogma, en el següent pot representar l’inconvenient major. Tot va a ritme l’accelerada. L’accelerada és símptoma d’unes societats que ja pensen poc, que engolen els llums de l’espectacle amb ànsia acrítica.

Corfes de cacaus. Alguna mitja lluna de llimona, vençuda pel principi de Newton o la imprecisió de les mans. Tovallons El territori proper de quan no havíem crescut. Una boirina de fum, molt abans de les higienistes prohibicions. Gestos de sobreentesos que passen molt alts. L’aroma enlairat de la planxa amb talls de sèpia. El iaio que demanava si volies una taronjada. El vermut després de la missa, amb el tebeo nou, triat en un quiosc. Els misteris dels adults –majoria absoluta de mascles de totes les edats. Diumenges d’iniciació. El sol de la infància. Les pessigolles de la taronjda al paladar aprenent. Els semidéus protectors, que ja són només memòria imprecisa d’esgrogueïda idealitzada.

Bones crítiques de gent fiable a la pel·lícula basada en la magnífica “Incerta glòria”, de Joan Sales. Deixant a banda el desmoralitzant detall de que en molts cinemes del nostre àmbit lingüístic es projecta en castellà, és una bona notícia. Normalment, tret d’unes recomptades excepcions, les grans novel·les solen tenir adaptacions cinematogràfiques poc reeixides. Fa l’efecte que “Incerta glòria” entraria en la categoria de la feliç excepcionalitat. Hi ha un fum d’històries literàries que podrien tenir via propicia per a més adaptacions. Però tenim una indústria audiovisual disminuïda, sempre amb l’ai al cor, i les moltes narracions que en llegir-les t’adones que podrien donar per a una bona pel·lícula guarden la pols de les biblioteques, sense revisites filmades.

El dia de la paternitat, remarcat amb un fuster que fou suplantat per l’esperit sant en l’engendrada del galileu més popular de la història. Hi ha qui fa broma del contrasentit, però potser oblida que hi ha prou indicis raonables -i escripturaris- de que el profeta/messies va tenir germans, i se suposa que la columbofília de l’esperit no va tenir res a vore amb ells. Felicitacions familiars. Ma germana em fa arribar la de mossèn Josep Canelles, que pareix que està una mica malalt aquest dies, i que em fa il·lusió. Tenim una relació d’afecte i respecte de fa molts anys. Ascendent positiu en els dies de les adolescències

En un encontre presencial, físic (quines matisacions més grotesques que ens toca fer), a la tercera vegada que es posen a mirar el mòbil, tens permís per marxar. El quid pro quo temporal va sofrint aqueixos atemptats.

Fideuada per dinar. Excel·lent. Becaina cronometrada. Carregada de l’equip. Cap a La Sénia. Lluminositat, bona temperatura. Cafè en arribar, mentre muntem. Bona actuació, sobreposant-nos a una desgana notable. Canvi de registre, de màscara: si divendres érem predicant de lletra, avui toca amenitzar la dominical del pensionistes. Ventrilòquies espirituals? Sala plena, animada. A l’intermedi, conversa meteorològica amb un senyor que també fuma un cigarret i potser porta certa perdigonada de licors. A un quart de deu som al cau. Mirats els darrers vint minuts del partit Barça-València. Mos de pa i embotit. Sense esma per llegir res.

 

La banalitat

et declara perdedor,

gratuïtat dissolvent.

És un bon principi.

 

Escures la copa

del que no admet delegada.

Suen els rellotges

de la subalterna deshora.

 

Les agredolces tessel·les del cant

van acudint al taller

de les lentes brunyides

sobre el penúltim candor.

 

La resta…paciència

-deessa menor en altaret calcinat-

i aprendre a perdre millor.

Uns principis. Divises d’oli sobre l’aigua.

 

Dilluns, 20 de març de 2017.

Alçat a les vuit. Encara ressons, per la xarxa  i privats, de la presentació de divendres. Parers variats sobre el llibre, de diverses generacions i des de diversos angles vivencials. Afer sempre sorprenent; no escrivim mai pensant en cap diguem-ne lector prototípic. Tot agradós i diàfan. La bona gent, que deia l’Espriu. La que obre respiradors en aquests temps confusos. La que conjura els suïcidis exemplars. Combustible d’intangibles confortants.

Solet primaveral als finestrons. Novament Cristóbal de Morales per companyia. Remirant materials. Pensant en aspectes amb marge de millora en l’entregent feiner.

La quantitat d’incitacions a l’odi que s’escolen diàriament en tants mitjans és un veritable aiguat. La torrentera va arrossegant el mínims sedassos crítics, que van sent foragitats dels espais centrals de convivència i dialèctica.

Migdia tranquil. Gestions i reunions en les vespertines. Visita a la llibreria. Parèntesi per passejar una mica pel solet. Molts comerços tancats en la dillunserada. Molts, per sempre. La depressió és llarga i fonda. El comerç de barri perd les partides davant les grans superfícies i franquícies. En un portar, a contrallum, algú toca una guitarra flamenca. Li sona bé. A Amposta tothom és músic, mentre no s’indique el contrari. Trobats uns jubilats dels que ens trobem al circuit ballaire. Diuen que ens troben molt canviats respecte als que pugen a l’escenariet de torn. L’hàbit fa el personatge?

En tornar a refugi, llegint articles variats i els diaris de Silvia Plath (totxana que necessita faristol de monjo).

 

Què en queda dels frecs de la pura simulació? Fullaraca que no escalfa.

 

La sensació de llibertat en els món alternatius, fets a mà i a còpia de neurona, on ens podem escapar.

 

Les nostres imperfectes idees sobre allò perfecte.

 

Morim com vivim, sense manual d’estil fiable, improvisant.

 

Els errors dels castells interiors. La possibilitat d’algun encert. És en l’alteritat que hi ha les testades de l’assaig-error.

 

¿Determinades sensacions determinen el jo o, en escollir-lo, el configuren?

 

La crida del que rebutgem. La indiferència autèntica és lluny del rebuig.

 

Necessitar el fat de la pèrdua per saber si algú o alguna cosa representa res o no en el nostre camí. Així d’indigents som tantes vegades.

 

El gat és el haikai més perfecte, com fet amb el càntic d’un déu potser esmenat per un diable.

 

El desmai Stendhal és la resposta somàtica fiblada del dolor que cova la bellesa.

 

De les torres de cotxes premsats en quadrícula de trencadís de coloraines amb brills insolents o rovells de fulla falsa, enlairades en descampats al bell mig de l’enlloc, sura un fumall de gests i paraules de viatgers, també premsats en l’horitzontal desquadrada dels oblits.