Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@igualjosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@igualjosep)

mascaresdaseDimarts, 21 de març de 2017.

Estem tan acostumats a disfressar-nos per als demés, que al final ens disfressem per a nosaltres mateixos.

François de La Rochefoucauld.

Cafè amb Proust. Som el temps que ens queda, escrivia Caballero Bonald, un barroc conscient i amb fonaments. I quan de temps ens queda? La cua de l’almanac és un difuminat en empastifada confusa.

Vells discs de “Música urbana”, el grup de Joan Albert Amargós. Enrotllant cigarrets, manufactures des de l’arpegi lent de l’espera. I què esperem exactament? Potser que no ens insulten massa les ruïnes de la intel·ligència. Quan la innocència del gos ja ha saludat, primeres penyores de gent més curta que cua de conill donant lliçons universals de com celebrar l’accessori i no copsar mai la polpa de res. Walt Disney marca el llibre d’estil sense estil d’esperits prims.

Després de la colla Amargós apareix Albéniz envernissant en daurats les muntanyes ibèriques.

Vint-i-u de març, el dia que va néixer Bach. Hi ha cometes que passen cada molts anys per la terra.  I el dia internacional de la poesia i la síndrome de Down (ex-aequo ben relligat, dit sense la menor ironia). Poso poemes de Josep Carner, Josep Palau i Fabre i Antonio Gamoneda a les pàgines que governem en un raconet de l’hipertext enxarxat. De poemes en participem sovint, d’aliens i de propis. No necessitem dies internacionals per obrir l’aixeta.

Sessions de revisió de materials.  Arròs, col i fesols per dinar –recapte ebrenc. Sesta solemne. Cap al tard a la biblioteca, sense ganes, per un acte poètic muntat per coneguts. Tret d’alguna excepció, un xic molesta la manera d’entendre la poesia d’alguns, la despistada i el retard en lectures que porten al damunt amb feroç alegria desimbolta. M’ho hagués pogut estalviar. Dir poesia en veu alta no és fàcil, ofici d’intèrprets, però hi ha qui s’ho troba fet i es llença sense complexos a malmetre qualsevol poema. Flac favor a disminuir l’apartament de la gent del gènere més alt i exigent. Sí, m’ho hagués pogut estalviar. Eixir d’un recital poètic i haver rebut en realitat molt recomptades peces de pes, marrameu!

 

I, entre bromes pesades, simulacres d’estat i ciutadanies adormides ens haurem passat la vida oprimits.

 

Intentar fer parlar les mudeses del món i l’absurd de ser humà. Oficis de bojos. No ens hi posem per poc.

 

Amb tanta covardia

no salvaràs els fills.

Llegaràs oblit,

seràs oblit rebutjat.

 

Defugint

la polpa de l’incendi

no llegaràs el foc

que és vida vera

contra el gel dels plasmes.

 

El suborn del càlcul poruc

no s’acaba mai.

Només li devem una agonia

a la pedra de mola còsmica.

 

Jo m’he errat sovint.

Però, què has dit tu

contra l’aiguat tòxic

des de la cova pusil·lànime?

 

La gota no forada la roca per la seva força sinó per la seva constància.

Publi Ovidi Nasó.

 

Dimecres, 22 de març de 2017.

Alçat a les set. Embrancada amb arxius diversos. El pare Bach a la gramola. Converses entre bromes i drames amb col·legues. Quin mal cap no haver-se fet traficant d’armes i esclaus, com va fer Rimbaud quan als vint anys ja havia dit les seues misses majors.

Cafeïna i nicotina. Matinera entretinguda refent i revisant. Lectors variats recomanant en les seeus parets socials “L’incert alberg”. El boca-orella virtual.

Bullit de verdura i ous al plat per dinar. Sesta de melositats primaverals. Gestions al Baix Mestrat després. Oficines tristes amb iaios que repeteixen les coses moltes vegades en un termini curt de temps. Fer-se vell no és cap ganga, em deia un home saberut que mesura la meteorologia a Horta de Sant Joan. Els fàstics habituals de part de “companys” de circuit de la ballaruca: gent que rebaixa els catxés fins a l’impossible (ni per la benzina del desplaçament en deuen treure). És la seua manera de competir i van escanyant-ho tot, deixant terra cremada rere el seu pas. Al sector literari passa el mateix: gent que renuncia als drets d’autor, que compra prou exemplars o paga la impressió, gratant-se la nòmina, i fins fa de comercial sense dietes ni comissions per tal que l’editoret de torn els done joc a la comedieta. Els “vanity-books”, i els desvergonyits qui se n’aprofiten, van que volen.

Temps, en enllestir les gestions gerontocràtiques, per passejar una mica per la part portuària peniscolana. Aire tonificant, la claror declinant sobre la mar. Remembrances diverses, de tot regust, en cada racó de la vila encastellada. La part comercial és plena d’inenarrables lletjors arquitectòniques i en el mobiliari botiguer. El mal ve de lluny, d’antic. Polítiques goludes i especulatives. Pocs valors afegits en l’herència.

En tornar al cau, llegint articles variats i aportacions d’autors i autores variats. Atac a Londres, a prop del parlament. Confusions en els primer flashos informatius. Una mica fluix de rems anímics a poqueta nit. Les gestions en la música de l’entreteniment i dels espectacles generen van de l’enfurismada per males passades de tots els costats, a la tristor per vinga detalls sòrdids que has de fer com que no notes.

 

Vells sarments garbellats

que assagen nova refeta

en lliurar-se al foc dels gests i el salobre

que fan seguida i promesa de rebrot.

Amb el menut escalf

fa rebullida de justícia l’esperança.

 

Dijous, 23 de març de 2017.

Ens sentim colpejats quan ataquen Londres. Laments, indignacions de la proximitat. En la normalitat de la quotidiana indiferència Síria, Turquia, Afganistan… La crua derrota de la civilització europea, el triomf de la mediocritat i la covardia, la calcinada desesmant.

Cafè i converses gremials matineres. Més comentaris lectors sobre els darrers llibres. El bell pacte de que els lectors se’ls facen seus, quan ja els anem oblidant nosaltres. Una lectora es recrea en uns relats eròtics editats fa quatre anys. L’etern femení, quan s’espolsa repressions, desplega riqueses insospitades. Eros i l’art amb mirada de dona. Tresors impagables que l’atzar ens deixa tastar de tard en tard.

Claror, però més fresca. Les volubles giragonses primaverals. Obert el talleret de brunyides de materials. Orfebreries callades. Jordi Savall als altaveus; després, discs de Neil Young dels anys setanta i vuitanta.

Absolta una mare, denunciada pel seu fill de quinze anys, per haver-li tret el mòbil per tal que estudiés. El fiscal demanava per a la mare nou mesos de presó. Estem arribant a les més altes cotes de misèria moral. I vindran més disbarats i ens faran més cecs.

Els indis Sioux contra Trump, que vol fer passar un oleoducte per sa reserva i per sota del Mississipí. La història americana autèntica té poc a vore amb les visions empapussades per la indústria cinematogràfica en els “westerns”. Tan a prop dels Sioux, en les nostres mancances i ferides d’ocupats.

Migdia de costum. El costum i el mite. La resiliència i la veritat de les mentides. El talleret obert: l’aixada, l’espàtula i la llima d’ungles. Les randes de la llum. Els efluvis de l’astènia i el rem de la disciplina. Assaig de duet. Tractes, més tard, amb Paul Valéry, Eugenio de Andrade i altres fins herbatges immortals.

Versions oficials, amb traça d’estar recuinades al servei d’augmentar la por i la conformitat per tenir excusa, i fins el vist-i-plau general, per alguna caragolada més de pèrdua de drets i pressions d’estats més i més policials.

A poqueta nit, l’amiga anacoreta Montserrat Domingo m’envia una foto que ha fet d’una perera florida al Montsant. La veig després de contemplar les estrelles, hipnòtiques en el seu perenne titil·lar, des del pati, després de respirar per abaixar-me un grumoll de nerviositats aparegudes en el vespre. Al cel també hi ha florida. Els atàvics interrogants. Les presències d’absències. El sí o el no. El tot o el no-res. La possible consciència pervivint sense cos, com apunten diversos científics darrerament, o el repòs del no-ésser. El Déu amb el què confia l’amiga ermitana, opció de soledat solidària, és acollidor, pare i mare, i li fa irradiar serenor i alegria. És una dona que no és conscient, ni vol ser-ho, del càlid i fondo carisma que desprèn. Pensant en tornar-la a visitar, quan els tràfecs i les urgències deixen pas a afers més importants, com ara passar unes hores amb ella sense cap programa ni propòsit premeditat, deixant fluir els silencis acompanyats. Té prou criteri com per a que unes darreres aparicions televisives que ha concedit no li hagen generat cap alteració de part de les curiositats irrespectuoses.

Amancio Prada celebra els quaranta anys de l’edició en disc del seu meravellós “Cántico espiritual”, sobre els versos de Sant Joan de La Creu. Comparteix cartells de l’època anunciant els primers recitals de presentació de l’obra. La delicadesa inspirada amb que ha musicat diversos poetes del seu gust no és a l’abast de qualsevol. Textos de l’entitat de Sant Joan, Rosalía, García Lorca, Cunqueiro i altres, poden portar al descarrilat pastitx a qualsevol, per molt d’ofici componedor que tinga. En el cas de Prada, la seua condició de gran lector de poesia ha estat l’essencial complement que l’ha fet reeixir en les seues obres.

 

No era això. No és això. I potser canviaran els marcs i els estatus i caldrà seguir entonant que no era això, que no és això.

 

Quan pensem afegir intensitat a l’instant, l’instant ja és passat. Quan som intensos no es mouen les busques ni pensem en intensitats i almanacs. Desajustos humans. Ser humà deu ser covar decalatges continus.

 

El temps que ens queda, balanç ben vulnerable, és el carrer d’un sol que travessem, a mercè de la pura xamba.

 

Veient la qualitat i fondària de tants triomfs embolcallats en cel·lofana, premsats amb codi de barres, afanya’t a proclamar

sense recança la teua llarga derrota heterodoxa.

 

És deure jovent dessacralitzar. És artesania madura rescabalar les parts de gratuïtat eliminant.

 

No esperava res. L’imprevist el ferí molt menys que als qui perseguien un objectiu.

 

Amb massatges de vanitat t’allunyen del que veritablement et pertoca.

 

El reclam esperançat dels astuts sol ser una cucanya.

 

La raó, la segrega l’esperit o el cos?

 

Més sentits i més música que l’eina ordinària del llenguatge. Per menys d’això, no hauries de dir el nom de la poesia en va.

 

No hi ha derrota que no puga tornar-se gloriosa en un altre context o temps.

 

La ironia no té canells ni turmells. No se li poden posar grillons.

 

L’autenticitat els resulta repulsiva. Promocionen el decorativisme lateral, innocu, prescindible.

 

El tirà i l’anarquista disputen les seues partides crepusculars en els salons decadents dels nostres endins.

 

A vegades guanya el sentir. Altres el pensament. El pitjor potser és quan firmen unes taules.

 

La rebel·lia potser és la condició més essencial del poeta.

 

L’arbre de l’ambició és caducifoli.

 

Tots estem ficats en un mar de fang. Almenys els ulls fora del fang! Almenys els ulls! No deixar de veure les estrelles…”

Joan Sales. (“Incerta glòria”).

 

Divendres, 24 de març de 2017.

Dempeus a un quart de vuit. Grisor a la cúpula que ens tolera amb sa magnànima indiferència. Llegint articles endarrerits, literaris i polítics. Una entrevista amb Ian Gibson, que diu que Espanya és sempre corrupció i improvisació rere improvisació, sense cap pla de futur engrescant. Un notable grapat d’hispanistes anglosaxons han dedicat la seua feinada a desmuntar tantes mentides quallades en el relat oficialitzat i imposat.

Marc-Antoine Charpentier (1634-1704) a la banda sonora dels primers compassos de la continuïtat. Cafè i paraules d’uns i altres. Adormint cert desfici. Les cintes transportadores de l’estrès no em convenen. Cap de setmana farcit de compromisos que m’allunyen de la soledat treballada. Avui he de fer de preguntador en la presentació ampostina de “L’objectiu del crim”, de l’amic Xulio Ricardo Trigo. El primer títol de la que anuncia com a sèrie, que pot fins arribar als cinc volums. Intriga policial amb substrat històric i recreació de la biografia de la fotògrafa Erika Ernemann. Preparada la presentació amb format d’entrevista. Demà i diumenge, “bolos” de música de ball, al Baix Ebre i a la Llitera (nova visita a Binèfar).

Al punt de migdia molèsties bucals i una mica de fluixesa anímica. Els problemes i els tempos d’espera que cal guardar-los. Amoïnats pel gos, que fa sang a la femta. El veterinari diu de fer-li proves, però dilueix qualsevol alarma. Crema de verdura i tall per dinar. Becaina reparadora. La medecina calma suficientment les molèsties. El dentat és potser massa acostat al cervell. Fil de mal de cap.

Cap a la llibreria. Un cafè i un dolç. Arriben Coia Valls i  Xulio. Conversa variada. La presentació va prou bé. El format periodístic, amb preguntes, després d’una breu exposició meua, és més àgil i amè. Assistència minoritària. Caliu familiar. Contraprogramats amb una altra presentació a la biblioteca. El públic dividit i Amposta no dóna per tant. Detalls que ens desplauen en el funcionament del projecte engegat. Xulio ha bastit una senyora novel•la a partir de la biografia de la fotògrafa alemanya Erika Ernemann, segrestada pels soviètics. “L’objectiu del crim” és una història de coratge i superació, amb el rerefons dels anys de la guerra freda i una subtrama policial. La sèrie anunciada per l’amic promet. No ho fem llarg en enllestir. Mos casolà. El gos segueix amoïnant-nos, tot i els aclariments i redoblada de medicació del veterinari. Llegint els diaris de Plath fins al son.

 

Persones de gran exigència intel·lectual i potentíssima intel·ligència són avui plenament conscients que el seu destí en la vida —explicar el que han entès i el que els altres no comprenen o no volen veure— no serveix de res perquè als altres ni els incumbeix ni ho comprenen ni ho volen saber.

Enrique Vila-Matas.

 

Polifonies del jo –que sí, és plural. Un telescopi i un microscopi.

El dibuix i l’esfumat. Rosassa deshidratada en el breviari tènue

que t’escriu i t’esborra ensems.

 

L’alegre exoesquelet fingit de la zebra.

 

(Biodegradable)

No deixa ossada

ni metalls pesants

emmetzinant els pous

l’hàlit fugisser

en el finestró desmemoriat.

 

Les tradicionals fanfàrries necrològiques i necrofíliques d’aquest països nostres, en el dia, en l’hora en que alguns s’adonen que toca celebrar el que ja havien mort i enterrat  sota tones d’indiferència.

 

Dissabte, 25 de març de 2017.

Somniat amb un cadàver mitrat, en avançat estat de descomposició, com els de Buñuel a “L’edat d’or”, però en un interior, sobre el llit ampli d’una cambra fosca, on un altre desconegut, amb capell de vellut encastat, amb suposats gests de camarlenc, feia un ritual funerari amb traces catòliques i altres afegitons més heterodoxos. Ni idea de a què pot respondre la tètrica rescalfada “buñuelesca” dels maquinistes onírics. Confiem en que no siga cap premonició de res.

Alçat a les set. Assolellada freda a fora. Cada vegada li trobo més gust a mirar les evolucions de les plantes del pati, a mirar-me els humors de la celístia diürna i nocturna. Dos lliris blaus florits i un borboll de clavell blanc amb les revores en granat. Conrea l’hort, recomanava metafòricament Voltaire. Hort dedins, hort defora. Amb els anys aprenem a esllemenar, a prescindir de corfes i deixar l’ametla nua i essencial.

Escrivint en el silenci matiner de la casa. Escriure, ofici de pobres, deia Pla amb coneixement de causa. Armilla fluixa, sarró ple de somnis; peus amb arrels i el cap als núvols cantaires. Obres de Luciano Berio per companyia de la cal·ligrafia lenta.

En una entrevista de premsa, pel seu ara editat “Cafarnaüm”, Jaume Subirana em vindica entre la fornada de prosistes dietaristes que al seu parer fan patxoca i continuen una tradició reeixida de la nostra literatura. Subirana és ara a Chicago fent uns estudis literaris. Hem coincidit en els tributs a Gerard Vergés i unes poques activitats més. Tenim visions de la jugada molt paregudes.

Vist un document interessant, recuperat de l’oceà d’estímuls del núvol per l’amic Ramón García Mateos. En un estudi potser de televisió o de ràdio, no s’especifica, probablement a París, un jove Paco Ibáñez, el 1965, li canta, acompanyat per un guitarrista no identificat, la “Canción del jinete” a un Salvador Dalí endiumenjat i recolzat al seu bastó, que s’ho escolta dissimulant l’emoció i subratllant algun dels versos del poema, que és evident que es sabia de memòria. El fantasma del poeta i amic – potser amor- assassinat estigué present sempre en l’univers del pintor empordanès, fins els seus darrers dies, com recull el testimoniatge de Ian Gibson en la biografia molts crítica que li dedicà, i com es pot resseguir en diverses teles de diverses èpoques, on l’efígie del poeta apareix constantment a dins els paraments teatrals de les escenes dalinianes. Hi ha un vessant ben generós en la trajectòria de Dalí que s’ha subratllat poc. Per al disc d’Ibáñez, on s’incloïen més poemes musicats de García Lorca, Dalí aportà un text i un dibuix. L’esquerra antifranquista renegava de Dalí, però el cantautor valencià li demanava col·laboració al de Port-Lligat per a les seues propostes lorquianes. Sortosament, el maniqueisme pot ser foradat per molts detalls dels interregnes de l’escalf humà.

Converses amb amics del gremi. Un que m’aprecia em diu que literàriament aquest pareix el meu any d’ampliació de base de parroquians, i que això em generarà més enemistats emboscades. Ja solen anar així les coses en els frecs humans. D’enemistats emboscades en vaig ben servit, i un moment o altre es deixen notar. Sortosament, algunes em mesuren segons els seus valors i em fan perdre el que no m’ha interessat mai –però a ells sí.  Com és afer que no depèn per res de la voluntat pròpia, més val encaixar-lo en prestatge del que té poc pes.

Per no permetre cap relleu ni renovar programa i discurs, Antoni Duran i Lleida s’ha carregat la Unió Democràtica fundada per Carrasco i Formiguera l’any 1931. Els lideratges abassegadors dels partits del nostre panorama no se’n saben anar a temps. Primer fonen els llegats històrics i el graner de vots que apartar-se’n. El motiu oficial de la desaparició dels demòcrata-cristians és la fallida pels deutes, però no cal ser un politòleg avesat per saber que l’escassa cintura tàctica de l’home que volia ser ministre a Madrid i el vendaval, que permet poques ambigüitats, del procés, han estat claus en la desfeta. La paradoxal falta de democràcia interna en els partits és mal escampat. Duran i Lleida ha escapçat sense miraments el menor moviment renovador que havia aparegut a Unió, que creia seua i només seua.

 

Revifat, recreat, a cada tornada cert record s’acosta més al rostre sense arrugues, fred i misteriós d’una nina de porcellana.

 

Col·leccionava matisos.

 

L’eficàcia que arriba tard pot prolongar el mal.

 

Ens oferim un elegant desinterès mutu.

 

El malentès no depèn d’un. Si per no arriscar-se al malentès hem de restar callats, paga la pena jugar-se-la.

 

Ha agafat el llibre. El fulleja. Una entrada pareix  que li agrada. Una altra no tant. Pensa que amb els cèntims millor es compra unes mitges noves. L’autor, que l’espia discretament de darrera un expositor rodant de títols en format de butxaca, que s’ha vist posat en dilemes pareguts, de saber-li la pensada hi estaria d’acord amb la decisió.

 

Diumenge, 26 de març de 2017.

El “bolo” d’anit a Camp-redó, resolt amb bon nivell, introduint peces noves al repertori. Tot i així, rebuda una crítica musical de part d’un element de la junta de torn: que tinc un posat massa seriós. La cascavellada dels somriures puntua en l’oïda dels grans experts. Un altre individu llença la insinuació de si no ho portem tot gravat. Ja tardava en arribar l’enrònia. Amb tota la ductilitat que puc, eludint no saltar-li a la jugular, li dic que toquem i cantem en directe de sempre. La sospita té fonament en les trampes de tants altres, que hi ha qui sí que ho porta tot enllaunat i fot un “play-back” barrut i va tirant de la rifeta donant gat per llebre. Rebre un missatge així, després de deixar-te la carcanada i la gola durant hores, pot fer-te perdre els papers, i en el tracte amb els contractants rutlla el paperet de la cordialitat i de passar una mica per ximplet que no s’adona de res. No he fet cap fingiment de “play-back” en ma vida, ni quan alguna vegada he cantat en una televisió, i has de passar per impostor en el comentarisme d’ullal verinós dels espavilats sentenciosos –fills de tantes desinformacions empapussades.

El canvi d’hora ens ha perjudicat enormement en el marge per descansar, no sabent com ens trobarem les carreteres en el trajecte cap a Binèfar amb la llenca d’hivern que ha retornat en les darreres hores. Alçat a les deu, les nou d’ahir. El Mozart més pianístic a la gramola. Poc temps per res que no siguen detalls d’intendències viatgeres. La tornada a la carretera en poques hores, avui mal descansats: l’esquena amb queixes sordes. Forçant la màquina, que cantava el gran Gato Pérez, i a fe que el cos ja no presenta tan de marge d’elasticitats recuperants, però no en queda una altra, i més val no comptar a quant ens surten les hores de l’esllomada. Les remuneracions al sector són com fa quinze anys o cosa pitjor. I cal afegir les insaciables mossegades dels escanyapobres que ens governen.

Dinar a la una. La ruta coneguda. Somnolència. Sol de migdia en l’arrancada. L’Ebre majestuós, blau profund, verdós a trams. El consens de les florides de la verdura. La flor alba dels fruiters, el color vi en contrast amb el verd en alguns extensos conreus. Escoltant les notícies de la ràdio. El cinisme de Rajoy en el congrés del P.P. català: donant lliçons de netedat, legalitat i democràcia, oferint un infús diàleg, quan les clavegueres estatals van fortes contra el procés per fer un referèndum. No trobem ni aigua ni boira ni neu. Travessant Lleida a les quatre. Els murs rogencs de La Seu. Els focus de l’estadi de futbol. Pocs transeünts i pocs vehicles. Vistes dues àguiles a prop de l’entrador de Tamarit. Arribats amb marge de temps a Binèfar. Menys fresca que a Amposta. Dos nius de cigonyes en un edifici alt amb remat de torreta. Un cafè i un dolç a la cafeteria de l’ampli centre social. Remuntem una mica de l’espessor somnolenta. Muntatge i prova de so tranquils. Sala gran i escenari teatral (bona acústica). Una gotera als camerinos. Comencem a les set. Sala plena. Públic agraït i ballador. Dues hores i mitja seguides, sense intermedi. Sessió bona, ple encert del repertori. Un refresc sense sucre per escurar la gorja. Desmuntem lleugers. El desolat tram entre Lleida i Flix, on hi ha més probabilitats de trobar-te un OVNI que un establiment obert. A l’aparcament del passeig fluvial de Flix mengem els entrepans. El canvi d’horari fa que es veja una miqueta d’activitat pels carrers flixancos. Gent jove en la terrassa d’un pub. Un vianant que parla sol i enfila una costera. A la una a casa. Un cafè amb llet i al llit. Cansat, però sense excessiva escruixida, per al poc que hem dormit.

 

A  l’aire, de tots.

Signes, partícules intransferibles.

Irregulars comarques

dels mites reparadors.

Suites irregulars del que fuig.

 

Dilluns, 27 de març de 2017.

Alçat a les nou. Dormida suficient. Una proposta de la biblioteca de Tortosa per anar la vespra de Sant Jordi –que enguany cau en diumenge- a firmar llibres. M’ho demana una xicota de l’equip, no la directora, que la dec tenir molesta, perquè li vaig criticar la hipertrofia tortosinista en unes jornades sobre autors ebrencs (això del tortosinisme és cosa curiosa de veres, i ben transversal). Intenció d’acudir, si no m’ho posen difícil d’horari, perquè l’endemà he d’estar a la parada de la Llibreria de La Rambla, de Tarragona, i hauré d’emprar el molt deficient transport públic d’aquestes comarques, que són un autèntic cul de món per als despatxos que fan i desfan dins la desvertebrada del país. La febrada santjordiesca es va desfermant, com era de preveure. Entre unes coses i altres, es va emplenant l’agenda de compromisos que demanen aportar el físic –els virtuals són més fàcils i ràpids. La literatura ja té poc a vore amb la diada. Les ganes d’abstenir-se’n són grans, però, per a les cases editores petites i independents amb les què treballem és una oportunitat més de provar d’empentar i pregonar els llibres, i no ens dol complir amb el compromís, tot i que ja sabem perfectament on fem cap.

Consolacions Telemann. Flauta de bec de filigrana conventual. Responent correus arribats mentre tocàvem a La Llitera. Invitacions al formigueig d’actes de tot pelatge –exposicions, presentacions de llibres. Fruita primaveral, catàleg saturat. O travessem deserts de programació o en poques setmanes es presenta tot superposat, contraprogramat. En el primer replà de la dillunserada, entre la llum grisenca, el personal va accelerat reclamant respostes urgents, quan amb el règim de firaire musical i l’horari canviat, hom va lentíssim d’evolucions submarinistes. Ritmes del món, simultaneïtats descompassades.

Ahir, Xavier Antich publicava un article sobre el dietarisme. Pot ser que la recent lectura i presentació del meu el fes repensar sobre la dèria d’escriure cada dia des de la suposada no-ficció (discutible etiqueta). Cita María Zambrano, sobre qui vam dialogar a la presentació a la Documenta.

Mirant materials narratius. Contar històries. Hi ha res més intrínsecament humà? Una pàgina de prosa és el resultar d’un miler d’errades, diu Salter. Les correccions no s’acabarien mai, fins que algú fixa un termini i abandonem, fins a la propera engrescada. Torna a fracassar, fracassa millor, recomanava Beckett, el padrí de l’absurd. I en això estem. Dèries condemnades a la constant insatisfacció.

Segueixo posant els diacrítics, hi ha qui me’ls vol traure. Hi ha qui vol alterar-me el lèxic i les formes de la variant occidental. No teníem prou maldecap en provar de sobreviure dotze primaveres més, que s’ha hagut de cedir a conclaves filològics que aporten més confusió que claredat.

Article vergonyós de Javier Marías contra el procés sobiranista. En termes pareguts a un de fa poc de Trapiello. Alguns presumptes progressistes espanyols van blanquejant el franquisme i llencen pedrades cegues i falsàries contra el que desconeixen. Assumeixen els preparats de la dreta extrema. Hi ha gent que ara cau de la figuera de a què jugaven realment tants culs llogats, que els hi deuen molt de confort als programes arrapats al moll de l’estat on sempre els hi toca una bona rifeta. I els favors cal tornar-los quan toca, i ara toca el tancament de files per rebentar com siga l’anhel sobiranista. Maria pare, Marías fill: els testos s’assemblen a les olles. És la cera que crema. Esperàvem poc, però que s’acostaren tant i tant a les prèdiques falangistes depassa tota suspicàcia. Es van fonent totes les màscares amb el repte català. La realitat d’un estat cada dia més retallador de drets i llibertats –la nova reforma del codi penal és una mordassa de reculada terrible- s’ofrena pelada i crua.

Pasta italiana per dinar. Més sessió capficada amb materials narratius en les vespertines. A darrera hora m’arriba una invitació per a un llibre col·lectiu de poesia, amb el tema del ferro i la pedra, memòria i modernitats, com a motiu relligant. Bona gent en la iniciativa. Només em desagrada l’editora que se suposa que traurà el llibre (uns penques que m’han fotut tot el que han pogut). La felicitat completa va escassa. L’afer dels llibres col·lectius freqüentment també és un cas com un cabàs, on uns hem d’aportar textos a benefici d’ànimes mentre altres s’ho foten tot a la butxaqueta i a vegades no et donen ni un exemplar de cortesia. Em rumio si finalment enviaré res o paga més la pena abstenir-se’n.

Dilluns de corfes trepitjades. Corfes de paraules, corfes de mentides oficials. Pellofes de l’estafa col·lectiva dels crupiers tramposos posats a enlairar dictàmens morals. Dilluns de parar convencions per tal que et deixen en pau al teu talleret de talles imperfectes i serradures escampades. Hores de bandejar els corsariets que unten fel enverinada en el pa de tots. De pensar en l’optimisme de Nabokov, que a pesar dels estralls personals, creia en una Europa de la il·lustració, plural i d’esperit alliberant. Compassos de recordar el passeig pel far de Sant Sebastià amb la pinassa esponerosa i la mar intensa. Dilluns d’airejar les rescloses sagristies de dogmes faves. Galeria d’absències que fan companyia tèbia. De parar la quartilla a redós i esperar el subtext arbitrari per al silenci incomplet. Sentor de benzina cremada i escenari polsós amb un fantasma entremaliat entre els pensats cortinatges de vellut roig. D’adquirir un altre abonament per deu viatges per fer cap on no ens esperen, darrere les boirines de cotó banal i les fanfàrries dissonants que neguen bellesa i veritat. Un blues d’enyors liquants, una “bulería” amb una dansa de sols proposada per un Camarón retornat per les memorioses enramades líquides. Dilluns en el guinyol dels invisibles. Projectes i cèrcols rojos en l’agenda dels prescindibles. Venint de lluny potser fins trepitjarem un marge del futur insubornable, una claror de gira-sols abans de la nit. Dilluns de notes al marge, de lliris blaus en el reüll lent, d’apedaçar i repensar, d’escriure epístoles per als qui no les podran llegir mai. dilluns d’agranar les corfes trepitjades, les fulles mortes al jardinet espiral. Dilluns d’acompanyar Robert Walser en silenci en el seu passeig per la neu. El ric silenci blanc del diàleg entre desconeguts. L’amistat pensaire de deu-mil cadàvers exquisits. Hores d’oblidar i caminar, d’adobar ponts i colgar trinxeres fredes.

 

No han fet taules

amb res

de massa compromís.

Quan calia jugar-se-la

restaven arrepapats

al seient del cotxe del papà

esperant el camell.

Mitjanies de sopa ximpleta.

Carreus temorosos de la derrota.

Quan cal cridar

remuguen renecs de radi curt.

No han fet taules en cap impossible.

El tot o res els mareja.

Ells t’acusen.