Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

juancarlosmestreDimarts, 7 de març de 2017.

Dos quarts de vuit. Corea del Nord ha llençat dos míssils balístics al mar de Japó. Els japonesos no s’ho han pres massa bé. Es veu que l’armament es fabrica per poder ser emprat, quines coses més estranyes. Dues llagrimetes de whisky al cafè matiner per llimar-li asprors a l’apocalipsi. Més i més inquietud en aquests dies obscurs. El nervi del món passa pel Pacífic. Ja fa temps que és anunciat i reblat.

Escoltant peces de Luigi Boccherini. Danses per a una ànima amb visió submarina; pianola d’ambres gentils per a salons perduts.

Política cultural: el govern del P.P. baixarà al 10% l’IVA de les corrides de toros, però la resta d’espectacles seguirà tributant al 21%. Hi ha trets nacionals que cal protegir com siga. Però els identitaris nacionalistes perversos i adoctrinants ho són els altres. I diuen al gabinet central(ista) que fins els noruecs es deleixen per fer-se espanyols. Potser deu ser pel clima?

Per una xamba, en la ruleta dels arxius de l’hipertext enxarxat, he topat amb unes pàgines d’Ernesto Giménez Caballero, exaltat avantguardista als anys vint del segle passat i feixista de manual, dedicades al seu “amor” per Catalunya. Deixava anar tots els trets d’una relació de maltractes, segons ell els que comporta la “passió”. En resum, qui volia casar Pilar Franco amb Hitler i bastir una aliança per tal que el tercer Reich dominés el Mediterrani, venia a expressar que “la maté porque era mía”. Entre la retòrica amorosa que dedica a una terra, moltes idees i imatges d’una increïble actualitat, que sentim moltes vegades emeses des d’alguna facció de l’espanyolisme abassegador –i amb una part de la teòrica esquerra inclosa. De l’exaltació nazi de Giménez Caballero no se’n refiava ni Franco, que feu ministre Rafael Sánchez Mazas, però no a n’ell, que es va haver de conformar amb alguna ambaixada sense pes. Ningú reivindica ni llegeix l’autor de “Julepe de menta”, i és una llàstima, perquè a molts agents de plena vigència en les teranyines oligarques de “los madriles” els reafirmaria el repertori discursiu i l’arrel ideològica. El franquisme nuclear no se’n refiava gens dels seus intel•lectuals i els apartava tot el que podia de la maquinària. I amb els “altres” ja sabem què en va fer. El to de Giménez Caballero escrivint sobre Catalunya – un insondable desconeixement- m’ha recordat el que empra Trapiello de fa un temps sobre “el procés”. Trapiello ha estudiat i exercit la justícia poètica sobre tota la colla de prosistes i poetes atansats a la Falange. Al final tot lliga, tot prové d’una cosa anterior. Passen generacions i l’actitud imperial per a les colònies no defalleix, ni canvia de discurs ni mitja diòptria en la visió. Llegint E.G.C. Quins coses més raretes faig, a vegades.

 

Vivint amb una ploma a la mà, amb el temps els somnis de l’adolescent que començava a embrutar paper es van complint més o menys. Mites i paisatges distants aleshores, ara són companys amb qui riem junts. No es pot aspirar a molt més. No hi ha molt més.

 

Paciència: forma menor de desesperació disfressada de virtut.

Ambrose Bierce.

 

Llençar la primera pedra és un error. I la segona ja és una  segura catàstrofe.

 

Sabem com s’estima quan no estem estimant. En la praxi som part del relat, no en la distància teoritzant.

 

No hi ha contravent, ni pena ni glòria, que duren cent anys.

 

Et somriuen sense conèixer-te, i no és un somriure impostat, comercial. Entre tanta tempesta d’acer s’agraeix el detall.

 

Dimecres, 8 de març de 2017.

Les coses que necessiten un dia internacional és perquè no giren redones. La dona, la poesia… i demanen. En els drets de les dones, la reculada general és de pronòstic. Al sistema únic els drets de les dones, de les persones, li importen poc. I, en la celtibèrica neofranquista, ja sabem com rutllen els despropòsits pel que fa al cas. Els espais de llibertat es van encongint cada dia.

Sergio Pitol escrigué que li agraden els hospitals, per poder viure enllitat, amb les atencions de quan era xiquet. El llit ens reconcilia amb la tendència atàvica d’anar de quatre grapes. Sent erectus tantes hores ens fa mal l’esquena. Onetti visqué enllitat. Pla es passava un munt d’hores enllitat, tot i el seu insomni crònic. Un moble polivalent, el llit, i que ens prepara posicionament per l’ingrés a l’eternitat.

Mentre prenc el cafè en el meu raconet (en va és tan immens el món, si en mig pam hi cap tota la nostra vulnerabilitat) penso en Joan Baez i busco cançons seues als programes de la gramola líquida. Sempre m’ha paregut una criatura fascinant, la cantant. I la seua veu, de sacerdotessa heterodoxa i honrada, és com el ressò d’un reguerol d’aigua transparent que asserena una mica i assaona conviccions abans d’emprendre la revolta sempre pendent.

Spinoza m’anuncia que vindrà a la presentació barcelonina a escoltar-se a Xavier Antich i a Vicent Olmos, i a regraduar-me els vidres de les ulleres. Què més es pot demanar? (La mèdium cobra a vint euros la consulta).

Revisions de materials. Llenties amb xoriço per dinar. Les glorioses contundències dels plats de cullera. Una mica de becaina. Gestions després per Reus i Tarragona. A Reus es deu viure bé. Societat amb uns quants fonaments culturals molt ben posats i amb una gran densitat de grans creadors i personalitats de caràcter. En enllestir, comencem a escoltar el partit de la Champions del Barça contra el París Saint Germain, amb l’escepticisme en una possible remuntada miraculosa després de la severa derrota a París. Però, als tres minuts, el Barça ja ha marcat el primer dels quatre gols que necessitava per forçar la pròrroga, i, abans del descans, arriba el segon –també mossegat i estrany. En ser al cau, mirant la resta del matx, que acaba en pur deliri, després d’un gol demolidor de l’equip francès que obligava a fer-ne tres més, i marcant-los ens pocs minuts, comptant-hi el minutatge afegit. Un partit estrany, amb un Barça en una versió poc coneguda, sobreposant-se a tot i traient petroli, tot i no fer un gran partit i assumir grans riscos tàctics –i, tot s’ha de dir, amb algun error arbitral favorable. La irracionalitat del futbol, que ens torna a nits infantils. Nervis i emoció fins al darrer segon, i, al final, de la misèria a la glòria en tres minuts. El gol del triomf l’ha marcat Sergi Roberto, de la collita de La Masia i… nascut precisament a Reus! La increïble remuntada té sabor de títol. Coets i clàxons al carrer.

 

Ciclotímics som i a l’estadi ens trobarem.

 

Em receptà per al triglicèrids impressionables amb cal•ligrafia inintel•ligible –entre la caragolada àrab i l’ideograma. Jo li vaig receptar els diaris de Miguel Torga, metge escriptor. “Espero que siga més claret que tu”. “Ho és, ho és, no passeu ànsia”. No sé si em va fer cas. Però jo estic enganxat –trucs farmacèutics- al Gemfibrocilo: un diminut dinosaure, blanc com una volva de neu granulosa, que s’ha d’ingerir mitja hora abans de cada àpat.

 

Decaure, bregar i fer-se amb les limitacions, és una manera d’estar viu. Però hi ha qui parla de qualitat de vida amb criteris atlètics, i el que és pitjor: amb criteris economicistes .

 

En la plaça Saint-Sulpice, assegut al mateix cafè on Georges Perec es mirava hores i hores els tràfecs que l’atzar li posava al davant per escriure el seu “Temptativa d’esgotar un indret parisenc”. Perec buscava el que no és nota de la quotidianitat d’un lloc concret. Això és un exemple diàfan del grau zero de l’escriptura. Però hom esperava que passés, per davant del meu grau zero, la Catherine Deneuve, que viu a la plaça. Espera sense resultat: l’atzar objectiu ens distanciava. El que sí que va aparèixer va ser l’admirat Enrique Vila-Matas, que em va dir que el meu li pareixia un pseudònim molt ben trobat i es va prendre un cafè en silenci. Potser també esperava l’aparició de la Deneuve.

 

Un bon biògraf ha de ser una mica reticent amb el biografiat. I, per descomptat, posar en quarantena el relat, les visions aportades pel biografiat o biografiada. El bon biografiant ha de ser prou detectivesc i aportar els ombrejats al traç del dibuix.

 

El patriarcat mor matant. No es podia esperar altra cosa, és clar.

 

Dijous, 9 de març de 2017.

Ajorna arguments, raons,

bibelots i geometries, aquieta

la llum en el pit magolat, torna

l’escarni melosa pregària silent.

 

A quarts de vuit dempeus. Sospito que, mentre dormiem, el Barça ha marcat tres gols més. És un fet que només ells, l’equip, hi creia en les seues possibilitats. D’on havia de sortir el remat d’una gesta irracional? D’on havia de ser? De Reus! Unes hores abans del matx havíem estat a la ciutat fent uns secrets conjurs… Pregàries ateses?

Sense demanar permís, la gramola emet el disc “Brossa d’ahir”, de Pep Laguarda i Tapineria, editat el 1977. Unes cançons fresques -i potser un xic somniatruites i hipioses- que ens acompanyaren les primeres exploracions del llarg camí amb papers i guitarres a les mans i el cap. El treball dels músics valencians connectava directament amb els cançoners més reeixits de Pau Riba o de Jaume Sisa, i ens obrien els ulls i les orelles a maneres de fer des dels plantejaments de la senzillesa i l’espontaneïtat. Estèticament lligaven les nostres lectures amb càntics solars i il•lusions alliberants (que per aquests solars arribaven amb un cert retard). Doncs sí, la gramola s’ha posat rescatant a primera hora.

Matinal revisant materials. Hora del pati per mirar la premsa, amb visita recreativa a l’esportiva, per vore com els del Madrid s’enrabien per la fita èpica del Barça d’anit, que guanyà com l’equip de Florentino Pérez guanya tantes vegades, en el darrer minut o sobre el temps afegit, i amb alguna favorable despistada arbitral. Detalls de la talla humana de Messi, que jugà engabiat entre vinga cames defensives, però que es va adonar que Neymar estava molt més afinat i li va cedir els primers plans del joc. En l’argentí, els interessos de l’equip van per davant dels seus. En això també és molt superior a un que juga en un altre equip, del qual ara no aconsegueixo recordar-ne el nom. Ser periodista esportiu deu tenir la seua gràcia, durant una temporada. Richard Ford ho va ser i la seua literatura en va quedar marcada. A un escriptor amb talent el poses a fer qualsevol cosa en el periodisme i molt probablement n’extreurà  més d’una memorable perla. Miguel Delibes feia unes cròniques dels partits de futbol del Valladolid, per a “El Norte de Castilla”, que ja eren el diari d’un caçador de detalls plens de vida. Les prèvies a tants derbis Barça-Madrid de Manuel Vázquez Montalbán eren magnífiques peces de l’humorisme filosòfic i polític. Si vostè encerta l’adjectiu en el periòdic, després la peça li serveix per al llibre, deia Josep Pla, que va néixer tal dia com ahir, del 1897. Sí, rodar per les ciutats del món fent les cròniques esportives deu tenir el seu punt d’encant, durant una temporada.

Havent dinat, excursió per escampar la boira –doncs fa un dia de caire primaveral. Per la zona del parc de la Tinença de Benifassà, paisatge que em té captivat de fa molt. Un paisatge profundament mediterrani, abrupte –la rotunda negació dels enjardinats-, d’arbredes adultes enmig de penya-segats i cingles poderosos.

Intentem arribar a la cartoixa de Santa Maria, però el camí d’accés presenta un clar senyal de prohibit el pas. Sé que els dijous poden rebre visites, al migdia, només per contemplar l’església, però ja no és migdia quan ens atansem al cenobi cistercenc. L’hermetisme de la comunitat és total. A Poblet porten una altra política i la relació amb la societat és més activa, aportant un valor afegit impagable. Però, l’emmurallada on Cabrera va tenir el seu quarter estratègic i hospital de sang –entre altres molts altres fets històrics- es presenta pràcticament impermeable a hores d’ara per al veïnat i visitants.

Seguim fins a Fredes. La forest abundosa, la vida que es pressent i prova de passar desapercebuda, fa goig i calma tota vel•leïtat d’urgència. Alguns pins presenten les bosses enteranyinades del mal de la processionària. L’aire porta aroma de l’abundós romer florit.

Arribant a Fredes veiem un esquirolet, afuat, de pelatge fosc, que travessa l’asfalt intrús. Passejada per llogarret. El congost domesticat del Salt va pràcticament eixut, però la molsa del roquer grisós explica que haurà tingut prou cabal amb l’hivern prou plujós que hem tingut. El gos la xala amb la notable esmena de les seues rutines urbanes. Un silenci dens, salpebrat de variats cants d’ocells, amb alguna difuminada remor de motor al llunyedar. Les verdes transparències de l’aire, les brunzents òrbites de les mosques del bon temps. El poderós i pacient triomf de la natura sobre les esforçades acotacions dels homes. L’ocre bull de l’avantsala primaveral mediterrània és la pura meravella

A la plaça, amb l’església i la casa de la vila,  uns homes feinegen tocant de la nova cafeteria del rusc de cases. Els saludem. Temperatura agradabilíssima. En un carrer lateral topem amb un senyor més major, cabell blanc, rostre de barres quadrades, un xic xuclat, que els atrafegats de la plaça. Sobreposant-me a la timidesa i la hipotensió del silenci contemplatiu, el saludo i li pregunto si hi viu tot l’any al poble, em respon que sí, “i com van les coses per ací?”, diu que bé. Però, sense demanar-li res més, veient que no és molt loquaç, remata dient-me “jo, ja veu, deixant passar el temps”. M’acomiado amb tota la cordialitat i li dic que es cuide; reitera que només deixa ha de deixar passar el temps.

Emprenem la tornada. Des d’un revolt de la carretera sinuosa contemplem els murs rogencs, torrats de Santa Maria (la netedat del gòtic), al bell mig d’una fondalada curulla de massa forestal i llotges d’abrupta rocalla. Caic en la pesada de que Thomas Merton també era cistercenc. Tombant i girant, amb alguna visita i estada a Poblet –la primera comunitat de Santa Maria foren uns quants monjos d’hàbit blanc vinguts precisament de Poblet-, he conegut alguns monjos aixoplugats sota regla de Sant Benet. També he recordat una visita al monestir de Benifassà amb els de l’associació “Amics de Morella”. Es van fer xerrades al claustre –en recordo una de ben complida de detalls i ajustades conjectures històriques, de mossèn Josep Alanyà, arxiver del bisbat de Tortosa-, i a uns quants ens van presentar una religiosa, sense poder vore-la, sentint-li només la veu des de darrere d’espès enreixat, que ens havien explicat que era una autoritat mundial en història antiga. Al monestir de Benifassà l’envolta una bona bromada de llegendes de tot pelatge i intencionalitat: des dels exorcismes a les possibles infraccions al vot del celibat (l’humorisme de sal grossa i escepticisme terrós, tan habitual al país). Entre Fredes i l’entorn del monestir, en un lateral de la carretera hem vist una cabra ibèrica, pelatge rogenc mat i cul blanc, que ha girat cua en vore aparèixer el nostre vehicle intrús.

A un quart de vuit som a Amposta. Visita a la llibreria per concretar detalls de la presentació de Pilar Romera de dissabte. Begut un refresc sense sucre a la terrassa –contrastada bonança tèrmica. En ser al cau, faig aquesta nota i vagarejo per uns racons i altres de l’hipertext enxarxat. Al correu, un missatge de la Universitat Rovira i Virgili. El professor Josep Sebastià Cid prepara una antologia de textos ambientats en el riu Ebre. Adjunten un contracte amb les condicions per incloure el relat “L’home del pontó”, aparegut a “Fugida en cercles”, una narració que ha tingut sorteta i ha fet camí de cert ressò per diverses vies de paper i digitals, on feia aparèixer Hemingway com a personatge, i que és com una nina russa, amb tres contes en un, resolt en pàgina i mitja. Impecable tracte de la URV, que hauria de suposar l’estricta normalitat, però que n’hi ha un fart per trobar-te’l. Hi ha autors i segells que empren fragments de llibres per a material didàctic, però que no demanen permís ni a l’editorial ni a l’autor, i ni tan sols ho fan saber ni trameten cap exemplar.

Mos lleuger i llegint fins a la plenamar del son. Encara algun filet rosadenc d’aroma de romer a la barba. Fredes també és un bon lloc on desaparèixer i poder fer feinada. Recordo que hi havia un escriptor que s’hi refugiava, però no recordo qui era. Per poder fer una vida així, i deixar passar el temps amb calma, com deia l’ancià trobat al Carrer d’Enmig de Fredes, cal tenir certa fortalesa d’armilla, que ni està ni se l’espera, perquè atenem vocacions ruïnoses.

 

Remirar és l’operació més interessant. Remirant ens adonem de que coses que són idèntiques només aparentment. El riu mai no és el mateix.

 

Deixar algun somni en l’estadi de l’inassolible. Un refugi on tornar quan els altres, els possibles, s’han ensorrat.

 

D’una entrevista que van fer-me uns estudiants -i que no sé si s’ha publicat enlloc.

-Quina creu que és la seva contribució a la nostra literatura?

-Vaig contribuint amb un creixent mal d’esquena.

 

Divendres, 10 de març de 2017.

Palestrina a la gramola. L’escala de transparències vocals cercant el Gran Silent. Cafè amb llet i magdalena pensant en la sorpresa de descobrir Vila-Matas lloant Pío Baroja, tan aparentment allunyat, el basc amargat, del vol “shandy” del barceloní universal. Però, ja sabem que la justícia poètica assisteix als banquets de la intel•ligència i Baroja té coses de gran interès, i avall, que fa baixada.

Seguim sent rellogats a dins una gran cova. Ho cantava l’Ovidi d’Alcoi, que va començar les llargues vacances tal dia com avui de fa vint-i-dos anys. L’obra del cantautor i actor ha anat tenint més ressò en les darreres dècades, fins en generacions joves, que els seus darrers anys d’activitat professional mig invisibilitzada, a dins aquella operació política de posar-los la medalleta als joglars i arxivar-los a la vitrina dels museus, perquè, amb ells a les institucions pensaven que ja no hi havia motiu de queixa ni veus dissonants. Hi ha el quallat costum d’arribar tard, en aquests nostres països carregats de dèficits i d’irreparables pèrdues patrimonials. Quan la justícia arriba tard ja no és justícia.

L’escàndol de la mort. Sense fingiments ni tartufismes ni diferits. L’escàndol d’allò massa autèntic i rajant. En aquests temps de l’espectacle de la pulsió de mort, en realitat l’escàndol de la mort va apartat en barandats frigorificants. Manuals d’autojuda d’encantadors de serps de plàstic diuen com cal fer el dol, amb un aiguabarreig de branquillons collits d’ací i d’allà, a caprici per quadrar un discurs de gimnàstica comercial. Sense protectors estomacals per a ments infantilitzades, tot allò amb veritable sang bategant és desprestigiat, el coneixement, l’amar, el proïsme… El programa de deshabitacions, tan convenients per a mà d’obra precària i per al consum constant, posa el crit al cel per al que queda en les dissidències amb arguments, diu que són desmodada rància, o que són un escàndol contra el progrés.

Morts en estranyes circumstàncies i desaparicions de quiropràctics, osteòpates i metges, la majoria dels quals practicaven i pregonaven la medicina alternativa, que explora els diversos ressorts del propi cos i cervell per sanar-se, en els darrers anys. No cal ser molt viu per conjecturar la terrible i poderosa opacitat conspiradora  que pot endevinar-se darrera de les informacions –les que ens arriben pels mitjans encara lliures.

M’he posat, amb l’aixadeta, en un bancalet de contes dels darrers anys. La meua decantació pels gèneres més comercials pareix que no coneix el desànim. Quan em canso dels contes vaig al racó on recullo aforismes i notes breus; i quan em canso d’això, reviso poemes o pàgines de dietari –o toco la guitarra i canto. Tinc idees i apunts per una possible novel•la, però la desgana pel gènere en aquests moments em venç. Amb aquestes voladures i algun bany de sol, a l’estil fardatxo absort, al pati, passo l’estona, que al capdavall és del que es tracta.

Bullit de patata i bajoques –i dues carxofes torrades- per dinar. Els plaers elementals i saludables. Els treballs de la clorofil•la i el paladar de les classes subalternes. El mateix programa en les hores vespertines que en les matineres. Contestats diversos correus. Llegint pels guarets de la xarxa. La notícia d’un possible atac químic a Alemanya. Moviments sísmics a Pamplona. Rajoy fent el ridícul en una roda de preguntes internacional (fins interrompent la pregunta incòmoda d’una periodista de la BBC). I el seu gabinet, que, segons apunten informacions diverses, es planteja fins aplicar l’estat de setge si el processisme català s’entesta en voler posar urnes de referèndum (abans d’això, evidentment, l’anunciat article 155 de la Constitució, que suspendria l’autonomia). És tot el joc polític que són capaços de donar. Cintura de grans estadistes, no cal ni apuntar-ho. Constitucionalistes a carta cabal que, quan no els agraden les sentències del T.C., les incompleixen tranquil•lament, però que exigeixen el màxim rigor acatant quan els hi van a favor.

A Alacant han tret el nom d’un carrer dedicat a Miquel Grau, assassinat per demanar l’estatut d’autonomia valencià, com recorda una de les millors cançons d’Al Tall, per recobrar-ne un d’anterior, dedicat a un cap franquista (en el mateix paquet alacantí sabem que recuperaran altres homenatges franquistes de nomenclàtor, incloent-ne un dedicat a la División Azul). L’extrema dreta treu pit arreu sense complexos, amb increïbles impunitats que diuen molt del marc trampós on estem incrustats.

Mos casolà i una reunió de faena a les deu de la nit. En la petita assemblea, una dona molt del país: una lluitadora que s’ha hagut de sobreposar a tragèdies salvatges i malalties greus, però que s’aboca a l’activisme d’ajudar el veïnat mitjançant una associació que empeny un sanedrí matriarcal decidit. La fortalesa de determinats caràcters femenins del país és impressionant. Sobre aquestes naturaleses pacients i robustes s’han bastit moltes coses reparadorament profilàctiques a casa nostra.

 

Ser bona persona és molt difícil, senzillament perquè cal ser-ho massa. Ho deixà escrit La Bruyère. I cada dia va sent-ho més, a dins els desgavell criminal d’un sistema a qui els individus i els seus drets sagrats li importen un rave, on la depredació malparida va obtenint tants avantatges i premis.

 

Memòria. Cementeris d’elefants que tampoc no sabien com ser elefants.

 

La gent incapaç de burlar-se’n d’ella mateixa amaga grans complexos.

Jacques Lacan

 

Conta la llegenda que Juan Marsé firmava exemplars d’un seu llibre en uns grans magatzems. L’havien assegut en una taula curulla d’exemplars apilats. Passava el temps i ningú s’havia atansat a l’escriptor. Finalment una senyora es plantà davant de Marsé i li preguntà: “Quan val?”. “El llibre? – Respongué Marsé-, no ho sé exactament, ara li ho pregunto i li dic”. “No, el llibre no, la taulà”, va aclarir la senyora.

 

Dissabte, 11 de març de 2017.

Matinal lluminosa. Animació pels carrers ampostins. Ara una cama, després l’altra, faig cap al centre, a la nostra llibreria-cafeteria. Prenc un tallat. Conversa amb els socis. Temps per anar a l’estanc i per parar el solet al llindar, que aboca en un carrer de vianants on diverses veïnes tenen testos grans amb flors i palmeretes. Bonança ambiental que convida a badar. Ajudo amb els paraments del so i altres menudes intendències. Arriba Pilar Romera amb una colleta

d’amics. L’acte va bé. Prou genteta. Eduardo Margaretto presenta l’autora amb unes pinzellades amenes, i Romera explica molt bé el plantejament i estratègies narratives de la seua novel•la “Li deien Lola”, amb transfons històric ebrenc i barceloní i esquelet de relat policial. Projectem el “booktrailer” i la directora de la peça audiovisual –material promocional de l’editorial- en fa cinc cèntims de com el va fer sense a penes pressupost (la cançó inextingible de tantes coses al país). Em presenten després un poeta hindi que viu a Tortosa, simpàtic. La seua parella pareix que m’és lectora. Prenc comiat amb l’escriptora de Riba-roja i acompanyants. Xano-xano passejo sota el sol del migdia fins al cau. Ha anat tot prou distès i agradós. Faena feta no té destorb i tal dia farà un any –o dos, o vint.

Vespertines vagaroses. Temps per pensar, temps per respirar. Llegint James Salter i les seus opinions sobre l’ofici d’escriure. Gran interès. Sabia el que es feia i deia. Salter fou pilot a la guerra de Corea. Les derrotes de l’heroisme formen part principal del seu temari. No va tenir mai l’èxit de vendes que tants prestigis afermen en el mercat anglosaxó, però en els cànons dels narradors imprescindibles ocupa el seu lloc amb peces magistrals com “Anys llum” o “Això és tot”.  Altres entreteniments i bagatel•les. Escoltant músiques variades. Velles devocions i també espigolades en propostes recents de la francofonia. Des de les arrels de la “chanson” han sorgit propostes interessants, plenes de mestissatges i contracants davant tanta recepta rescalfada en els dominis del mercat.

 

Diumenge, 12 de març de 2017.

Alçat a tres quart de vuit. Dormida bona. Avui, “bolo” a Traiguera, que em condiciona la jornada. Debussy per companyia matinera. La bona literatura francesa es nota fins en els seus compositors més rutilants. La porositat entre disciplines és cabdal. Tot lliga i tot té a vore amb tot. Tancar els finestrons per a una completa especialització és un garantit suïcidi creatiu.

Cafè de revifada amb magdalena poc proustiana. No recerco, amb la tassa al davant, cap racó de temps extraviat. Això sí, repenso els consells i reflexions de Salter sobre l’escriptura. El sistema llibresc nord-americà és un altre món, que per ací ni ens ensumem –o a penes intuïm. Salter estava una mica decebut de que fóra un autor de culte, lloat per col•legues i crítics refinats, però amb vendes minoritàries en llibreria (amb les xifres suposadament minoritàries nord-americanes, per aquests solars deixats de la mà de Déu molts editors es canviarien el cotxe amb cada títol). Però, amb els suposats fracassos, en literatura, s’han de posar sempre en llarga quarantena, perquè mai és dita la darrera paraula sobre un autor i Salter ha quedat situat com a referent de qualitat mundial.

Magnífic article de l’amic Carles Guerra sobre Perejaume, el pintor i poeta que viu apartat, en diàleg permanent amb la natura, i que, com assenyala Guerra, té una ben meditada estratègia de descodificacions d’arquetips artístics que el comentarisme i altres adherències han anat quallant per a major desorientació del públic.

Un altre text extraordinari de Xavier Antich sobre l’art com a plaer i, sobretot, com a coneixement. La intel•ligència i vitalisme d’Antich són d’una agudesa sempre estimulant. Molta curiositat per saber què n’opina de “L’incert alberg”, que em presentarà a la llibreria Documenta de Barcelona el proper divendres.

Havent dinat, els paraments per anar a Traiguera. Tot arribant a l’encreuament d’Els Valentins, per girar cap al Maestrat, sota un garrofer, entre uns matolls baixos, veiem una camada de cadells de gos, pelatge color cafè, que fan tot l’efecte d’haver estat abandonats. Se’ns trenca el cor, però no tenim marge de temps per intentar res, com ara portar-los a alguna de les protectores comarcals.

Escoltem la retransmissió d’en Puyal del partit del Barça a Riazor. Després del miracle de dimecres passat, la ressaca: guanya el Deportivo. Tarda de claror, però en arribar a Traiguera s’aixeca l’anunciat ventet de dalt. L’home encarregat d’obrir-nos les portes del centre Pere Labernia apareix tardíssim i ens toca muntar amb presses i nervis. Són les punyetetes de la faena. Havent-hi arribat amb marge de planificada suficient et toca córrer per un all o una ceba. Mentre esperem, uns xiquets es posen a jugar a pilota tocant del vehicle, fins que rebem la segona pilotada i exerceixo d’oncle rabut i els maldo, tot indicant-los un terreny d’un parc proper, sense vehicles, on poden jugar igualment. Els xiquets de Traiguera encara juguen en la llengua del país –fonètica bona. Fem la prova de so sobre el primer tema del compromís –cosa que m’agrada ben poc- i provem d’abaixar-nos els nervis per la inesperada apressada. Hi ha padrins dels casals de pensionistes on toquem que encara no tenen massa clar que hem de muntar un equip per tocar i que necessitem temps previ. Potser viuen encara en la idea d’aquells balls remots on amb un acordió i un bombo, a pèl, feien ball. Fem la primera part sense cap altre problema. Sala plena, animada, amb públic que ho balla tot. A la mitja part ens donen un cremadet saborós i potent que confeccionen els encarregats de la barra. Un cigarret a la placeta del centre. Fem la segona part –el mateix joc en el públic. Emprenem el retorn sota una pluja entenimentada. Baixada de temperatura. La carretera solitària dels diumenges a la nit. Les melangies dels rodamóns a deshora i a contramà. Pensem en els cadells abandonats a la intempèrie. Mos casolà, un cop descarregat l’equip. Ullada als correus. Sense esma de llegir res. Carregat d’esquena. No tarda el ple melós del son.

 

Quan ja sabem quin crim o robatori –o la combinació- va posar els fonaments d’un imperi, la biografia dels triomfadors decau molt.

S’ha publicat ara un llibre sobre com Coco Chanel es va apoderar de l’empresa de cosmètica on uns talentosos jueus parisencs l’havien acceptada com a sòcia minoritària. Quan els nazis van ocupar França va denunciar els seus socis, que van haver de fugir a Nova York, i la coneguda dissenyadora va prestar serveis d’espionatge per al tercer Reich. Fou amant d’un capitost nazi durant l’ocupació, Hans Günther von Dincklage, el qual va morir en el seu daurat retir  mallorquí el 1974. L’antisemitisme i l’homofòbia de Coco Chanel eren sabuts. Gràcies a l’apertura d’arxius francesos, es va donant pistes sobre els flancs ocults de la biografia de la dissenyadora. Després de primer milió aconseguit, sí, el relat biogràfic dels depredadors escaladors perd interès.

 

Amb les grans estratègies contra el referèndum català, el govern de Madrid està convertint la causa en el dret a fer un referèndum, i s’hi afegeixen vers demòcrates del món, i fins col•lectius del país que no són per a res independentistes.

 

Gent corcada per l’enveja donant consells per ser feliç. El teatre del món no s’acaba mai d’autocitar!

 

Qui amb paradoxa es gita, amb paradoxa s’aixeca. Els meandres de la paradoxa deuen fregar els bromosos confins de l’infinit.

 

Dilluns, 13 de març de 2017.

Alçat a les vuit. Refet del galimaties de l’esquena. Les tres hores plantat a l’escenari i les carretejades dels muntatges i desmuntatges passen la seua factureta. Al tram final de les actuacions, fins la guitarra –una “Fender stratocaster”- que pesa poc, es marca a l’ossada. Massa vell per a rocanrol? I ni rocanrol no és… però encara gràcies que podem rescalfar els ritmes i melodies ballables per atendre els impostos i anar menjant i fumant. Tal com raja a tot arreu, quasi no ens podem queixar.

Cristóbal de Morales (1500-1553) a la gramola dillunsera. Veus cercant la ingravidesa. Pregàries modals. Fluxos de les transparències quan somnien déus de pietat infinita. M’emocionen. Diverses fiblades d’emoció en els darrers dies. Cal congratular-se’n de no haver perdut la corda dels endins que vibra amb un paisatge, amb un quadre, amb una peça musical, amb un record, amb un gest càlid, que s’enrabia d’impotència amb les crueltats humanes. Sí, diverses entelades d’ulls els darrers dies. L’esponja de l’ànima pareix que no està cremada del tot.

Conversa sobre Houellebecq amb una col·lega. Sóc un defensor a peu i a cavall del gran talent narratiu i poètic del càustic francès. Hi ha qui només es queda en l’epidermis del personatge als mitjans, que probablement l’autor de “Submissió” ha confegit per ocultar-se millor. Houellebecq ja fa molts llibres en que avisa de les glacials posthumanitats que poden compactar un futur molt hostil, no apte per a sensibles i desperts.

Article de Josep Maria Fulquet, al digital “Núvol”, comentant el dietarisme de Ramon Ramon. La prosa i la poesia de Ramon Ramon són formidables, però és víctima –un entre tants- dels oblits sistemàtics dels nuclis culturals barcelonins amb els escriptors valencians i d’altres geografies no capitalines, i de l’esbatussada situació lingüística i cultural específicament valenciana, on els autors són invisibilitzats als mitjans i la societat –o cosa pitjor. Ramon treballa a l’editorial Afers, i el seu informe de lectura de “L’incert alberg” va ser important per a que la casa programés el llibre. Trencant les nostres timideses ens vam saludar no fa moltes setmanes a Catarroja. En els darrers anys han aparegut obres magnífiques des de terres valencianes, tant de prosa –assagística, narrativa- com de poesia, de plomes que ja fa anys que breguen a bon nivell. Però ens va com ens va i la processó d’espectres en les galeries pràcticament catacumbals és llarga i lacerant.

Anit, tornant d’amenitzar la dominical dels pensionistes de Traiguera, vaig sentir a la ràdio com Vicenç Villatoro, del jurat, justificava que als premis Recull havien deixat desert el de periodisme, tot dient que entre les obres presentades hi havia molta qualitat. Vaig quedar amb un pam de nas. En els Recull de Blanes, em van guardonar un conte i vaig quedar finalista en el de poesia –anys noranta. Sort en vam tenir els participants d’aquelles edicions de no topar amb raonaments tan inquietants com els de Villatoro.

Cel emplomat. Més fresca, que llagrimeja les radiografies del calaix. Revisant arxius. Altres gestions. La gravetat del dilluns de l’oficinista. El dilluns heterodox del músic. La taca de cafè en la quartilla, que fa trenta anys que ens espera, per rellegir-se minuciosa en la propocioneta de Shakespeare que potser ens pertoca.  Les mans dillunseres que replanten en la terra negra d’un cossi el brot collit als cims. Els pardals callats, arraulits sota les marquesines. Dilluns d’anticipació o de regressió? Dilluns d’abocar-ho tot, sense mesura, en els sembrats simultanis de la vida, per tal que la pulsió de mort només s’emporte la pellofa de l’ametlla espiritual. Arguments de dilluns, de concessió de l’eternitat –o del mal de queixals o de lumbars. Hores a contrapeu, hores de despintada dels blaus que prometien imminents travessies tèbies. Compassos d’espera ordenant noms de criatures que ens esperen en l’estació on l’espurna intensa i gratuïta no li deu res a les sentències del temps. El pinyol a l’almanac de la fruita. La resiliència a la robotitzada estúpida i criminal. Dilluns d’espolsar les estores de les abdicacions. De posar poals a les goteres. D’embetumar un adjectiu amb el swing de l’esperança. Hores de travessar entre unes violetes de Marc Chagall, o amb ambres de Palestrina; de no abdicar del dret al matís, a la diferència, a la misericòrdia. El teclat que plora com una màquina de cosir sentimental, en el dilluns dels desnonats a poltrones de confort, en l’instant dels qui no saben quadrar balanços i fan versos en les revellides cuines on han tallat el corrent elèctric i torna l’espelma d’Erasme i la de del ball d’ànimes errabundes de Bécquer. Dilluns amb catàlegs dels basars de carícies en salsa de simulació. No abdicar, no abdicar, salmòdia de breviari sense fulles, aposta a la rifa de l’impossible. Salmons remuntant la inèrcia de l’Estígia. Els pinyols de l’almanac de la fruita agredolça. Dilluns d’anticipació o de regressió?

Multes i inhabilitacions per Mas, Rigau i Ortega per posar unes urnes de cartó en una costellada sense cap vinculació. Curiosa interpretació democràtica de la judicatura. En esferes internacionals es posen les mans al cap de com està anant el tracte de l’estat a les aspiracions majoritàries d’una ciutadania que vol votar per decidir el seu futur (el resultat d’un referèndum podria anar en direcció distinta a l’independentisme, però tant és, no som en les garanties de la Gran Bretanya). Les advertències d’organismes europeus a Rajoy no apareixen en la premsa espanyola. L’estratègia seductora espanyola no pot ser-ho més. I el cas és que els partits estatals de tot l’espectre estan d’acord amb l’embranzida judicial contra càrrecs electes catalans. Curiós i inquietant consens transversal, que verament ens recorda la història tinguda al segle XX, quan Azaña la preferia franquista que trencada i Franco abans roja que trencada. En la suposada trencada del que creuen seu hi ha la clau del que no s’altera mai i difícilment reconeix la diferència.

 

A vegades, no moltes, és justament l’excés que preserva de caure en un ridícul o altre. La vulgaritat de l’excés marida bé amb quasi tot. La humanitat no es cansa mai de l’exagerada, sempre es despatxa. El voler sobreposar-se a la timidesa pot fer caure en l’excés. Modular  ajustadament intensitats i proporcions, en l’assaig sense estrena de la vida, és molt i molt difícil. Rarament el vestit va ajustat al context i llurs circumstàncies.

 

Un bagul de cuir amb mapes vells. Suscita tots els viatges, fins temporals, que la imaginació propose. El nostres Caribs i Malàisies de tebeos rebregats!

 

L’amena monotonia dels bons dietaris… Si s’anima massa el dietari deu ser perquè ja estem en terrenys més o menys novel•lístics.