Home > El Maestrat > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

rusinyoligual2017Dimarts, 4 d’ abril de 2017.

Dos viatgets al pati amb el gos en la nit. El camafeu de setí del quart creixent a la volta en aixecar l’esguard adormissat. Poca dormida, per tant. Aixecat a les sis. Tramesa la part d’aquest quadern. Hi ha qui enforna pa per a la matinal dels desperts i hi ha qui enfarina notes heterodoxes. Totes les follies es despatxen en un racó o altre del tràfec humà. Algunes de les anotacions d’aquest almanac particular agafen a vegades direcció a Lisboa. Potser per una casualitat de les que l’atzar disposa, amb capriciós canell de tirada de daus, em llegesca Gonçalo Tavares i m’agregue a la confraria de la lletrarada “Bloom”.

Conversa a deshora d’insomnes amb Andreu Sevilla. Fem broma a tall d’algunes conjuntures adverses que se’ns han plantejat. Hi apliquem l’ungüent del relativisme: també això passarà. Ja sabem com fintar una mica les fantasmagories i els suborns que serveix el secretariat del viure. Acabem parlant de la poesia i la prosa de Pere Gimferrer. Més seguidor jo que ell de l’autor de “Fortuny”. Coses rares esventades a les set del matí, quan el diable encara deu estar pensant on posa els paranys dels imprevists.

Sol·licitud de Vicent Penya d’un poema per a un llibre col·lectiu que prepara tocant d’Antoni Gómez. Creativament, intel·lectualment, molt despert, amb cintura àgil i prou eficient. He acabat quallant vies, amb els anys, en les que només creia jo i uns pocs esperits de confiança, tot i que pareixien impossibles. A vegades els fondistes també sabem esprintar, si cal esprintar. Qui fa el que pot…

Treballant en les narracions. També pensant en quins títols dels ja fets, que estan descatalogats, puc rescabalar i revisar. Qui té plans, té el mapa del tresor. Els plans fan passar l’estona.

Terrible atemptat a Sant Petersburg. Víctimes d’armes químiques a Síria. Els senyors de la guerra i els seus negocis i imposicions. I la informació veraç i independent arraconada o silenciada. Entre Orwell i Huxley va sent el còctel d’introducció a distòpies insuportables.

Truita de carxofes i escalopes per ben dinar. Becaina curta. Eixida per escampar la boira i fer córrer el gos. Per la zona de l’ermiteta del Carme, entre Vinallop i Tortosa. La ufanosa general de la verdura. Les moreres del terreny de la capelleta, pàmpols verdgroguencs sedant la claror esbatanada. Rengles d’oliveres conreades. Alambors de pedra calcària. Marges alts, amb ensulsiades puntuals. Jocs amb el gos, que ens té amoïnats amb les seues dolències, tot i els consells tranquil·litzants del veterinari. Els daurats vells del vespre. Molts conills, fins amb colla de sis exemplars, pels camins de pas de la zona. Un que es camufla darrere un matoll al nostre pas, però les orelles el delaten. Vista una put-put  en el contrallum de la carretera. Silenci i rumiades sense ordre.

 

Silenci de cendra. Silenci de neu. Silenci llunyà

amb interferències de silencis treballats

o de borrim enclaustrat. La llàntia del bruixot

sobre la taula parada. Silenci oscil·lant. Silenci resclosit.

Testament polisèmic. La dàlia utòpica que es mineralitza.

Silenci en ziga-zaga. Fraternitat transfigurant. Mussol orb

que entrelluca enllà de la darrera riba. Prisma bategant.

 

Dimecres, 5 d’ abril de 2017.

Una eixida al pati amb el gos, que pareix que millora de la desguitarrada intestina. Episodi d’insomni, causa directa de la resfrecada d’assistència canina, a les tres. Em poso a retocar les narracions. El silenci de la matinada potser ajuda a vore més clar. Cabòries nebuloses. A les cinc torno entre els llençols i agafo el fil de son.

Segona aixecada a les nou. La cinquena de Mahler a l’aparell. La tria em fa recordar la devoció malerhiana de Gerard Vergés, que en feu un poema pensant en el compositor de Bohèmia. Enyoro Vergés i el seu univers de savi renaixentista. El seu rigor era estimulant (el d’altres és d’un encartonat indigest i fals). Un, amb els anys i la insistència, s’ha anat fent més amb les seues simfonies. Les coses que paguen la pena, ja se sap que no solen entrar a la primera.

Un retoc al poema tramés a Sagunt, per a un llibre col·lectiu. Trameto la versió definitiva. Treballant sobre les narracions. Detalls delicats per acabar de fixar els textos, que demanen tota l’atenció. La col·lecció de relats crec que tindrà grapa i varietat.

Missatge de l’editor Olmos per ser a la Fira del Llibre de València, el 27 d’abril, a la vesprada, a la caseta de la universitat, firmant exemplars de “L’incert alberg”. L’ànima d’Afers fa molt bé la seua faena, feia molt que no topava amb un editor tan seriós i responsable. Poso en net l’agenda de compromisos de la sociabilitat literària.

Avui no toca que cap administració faça cap minut de silenci per Síria. L’ús del sinistre gas sarí deu ser un signe de civilització? Quins desnivells simbòlics més inquietants. O podem escriure ja directament que són uns desnivells obscens?

Sopa de verdura amb galets per dinar. Sesta complida. Les tensions i decebudes dels darrers dies potser passen la seua factura al cos. Sessió llarga i entretinguda amb el relats recollits. Hi ha una presentació de Lluís Anton Baulenas a la biblioteca, però em pot la desgana i segueixo amb les revisions de textos. Enviada una fotografia que em demanen per als anuncis de la fira del llibre de València, que es fa als jardins de Vivers. Altes gestions menudes. Pa amb tomata i embotit per sopar. Passejada nocturna amb el gos. Intercanvi de fraseologia innòcua amb altres passejants de cànids.

 

Fou una de les primeres plomes per l’adveniment de la lucidesa moderna, amb fabulós canell plàstic, en la literatura francesa, que era gairebé com dir llavors l’europea tota. Però, els grans també presenten desmais, fet que ens l’apropa. Parlo de Voltaire, que definí els bascos així: “Un petit poble que salt i balla en les muntanyes del Pirineu al compàs del tamborí”. Certament, el senyor Voltaire aquell dia no tenia el dia i l’episodi gasetiller, sí, ens els fa més proper i càlid.

 

Dijous, 6 d’abril de 2017.

Episodi d’insomni després de treure al patí els gos. Miro el rellotge i són les quatre i quaranta-quatre. Darrerament, quan miro el rellotge hi ha dígits repetits. Tres quatres. Tots els anys passem pel dia que serà el dia. Tots els dies passem per l’hora que serà l’hora.

Retorno al llit i a les nou s’esdevé la segona aixecada. A banda de l’afer del gos –que millora notòriament i se’ns rebaixen les alarmes-, pot ser que les exigències emocionals i físiques de les darreres setmanes m’estiguen passant certa factura i que els episodis d’insomni en siguen un senyal més. El cos no sempre es deixa governar pel raciocini. Les clàssiques disputes entre la ment i el cos. Tresos i dosos, cartes que no lliguen.

L’escena política espanyola paga la pena, molts dies, de posar-la en quarantena. Les inversions de l’estat en terres valencianes són un escarni continu. I el franquisme, ja sense complexos ni sordines, fins presenta querelles contra els qui fan broma de les seues icones i líders. En la cosa del procés, la ciutadania, que ha empentat tant, tem una traïció dels líders (suspicàcia amb fonament). La guerra de la independència va sent, sobretot, una guerra informativa. El paper que està fent molt del periodisme peninsular, al servei de les consignes emmetzinades del govern de Madrid, un any o altre potser s’estudiarà com el vassallatge més ignominiós en l’Europa d’entre segles. Ja és ofici per a cínics, el periodisme, senyor Kapuscinsky.

Cafès i cigarrets de reviscolada. Capbussat en la manicura de les narracions. Feina obsessiva. També, en un parèntesi, fullejant títols de fa anys, descatalogats. Avui em fa l’efecte que s’aguanten prou bé. Probabilitats d’anar reeditant-ne alguns. Bona ocasió per revisar-los una mica, sense treure’ls del tot l’aire del moment en que foren fets. Hi tinc plantejada una proposta per reunir en diversos volums obres ja donades a impremta i que sí, dormen els llimbs dels catàlegs esgrogueïts. Ho vaig rumiant sense pressa i més o menys conjecturo com es podrien organitzar. Quasi que la proposta fa oloreta d’inici d’obra completa, cosa potser una mica prematura, i que exigiria una inajornable analítica completa a cal metge, perquè té el seu puntet de ferum de postumalla. El cas és que avui, sense estar en l’emparrada estusiasmada, em fa l’efecte que de la narrativa –novel·les i contes- se’n podrien escollir prou pàgines decents, dels dietaris més o menys el mateix, i una tria de poemes. Tots guanyem en antologia i perdem en obra completa, com li deia fa uns minuts al meu antòleg de capçalera, Andreu Sevilla, a tall d’una conversa on hem parlat de diversos poetes i prosistes peninsulars. Potser la meua contraproposta vaja en la direcció de les seleccions. Ja ho vorem, si és que s’ha de vore. M’imagino la ganyota i el gruix del renec d’algun/a dels meus infatigables detractors, si saberen que una casa editora està disposada a jugar-se els cèntims en fer una “Biblioteca J.I.” (bé, de fet ara ja ho sabran, perquè d’aquest blog no se’n deixen passar ni un; segons com són fins i tot més lleials que alguns seguidors…) El gruix de les negacions i calúmnies del meus enemics crec que em donen combustible de vitalitat. Tenir una dimensió pública o altra –més gran o més estreta- ja ho comporta això, per molt que t’ocultes. Estem curats d’espant. I l’assumpte té la seua torna divertida: quan veus o llegeixes el que fan ells i elles. Un moment en que el barret de rialles canvia de bàndol. Sense aquestes salses, potser la vida del literat solitari seria encara més ensopida.

En una hora del pati cibernètic amb una col·lega ens embranquem en la nebulosa qüestió dels personatges de destí i personatges de caràcter. Teories narratives. Madame Bovary seria de caràcter i Gregori Samsa de destí? En els gran russos, Tolstoi, Dostoievski, en el relat del dinou, generalment parlant, potser abundaven més els personatges de destí, aclaparats pel context de la història i llur circumstància. En les modernitats, potser inaugurades per Faulkner i eixamplades per Joyce, parlant a l’engròs i en breu, abundarien, amb el psicologisme incorporat del segle XX, els personatges a mitja pensió. Diríem que la majoria dels de Rodoreda serien de caràcter i els d’Arbó –abeurat a la tradició russa- de destí. Comptat i garbellat: un intercanvi de parers que m’ha fet pensar en la qüestió.

Arròs al forn per dinar –exquisit. Estirada de deu minuts per quadrar la perxa impressionable de l’esquena. Gestions per comarques castelloneres. Ben atesos arreu, tret d’un element d’intenció ideològica manifesta, que ens deia que no ens entenia si li parlàvem en “valenciano”, exhibint un castellà ben defectuós i amb fonètica lliscosa. L’embranzida està reanimada, no cal ni dir-ho, per l’empapussada que cada dia raja des de determinats mitjans i partits polítics. Hi ha qui fa anys i anys que és al país i no s’ha molestat –o ho fingeix- en entendre la llengua. De fet, no l’ha necessitada per a res. El supremacisme lingüístic l’ha protegit sense pegues. I hi ha l’abjecta dimissió de tants indígenes: odiar la llengua materna potser s’hauria d’estudiar en una rama o altra de la psiquiatria. És evident que podem fer una aportació d’espècimens analitzables copiosa i singular en la investigació.

Hem passat per diversos pobles, que presenten un halo melancòlic. Nuclis que perden població. L’absència de plans una mica il·lusionats. L’atonia decaiguda és manifesta. En algun de costaner, els primers visitants del bon clima fan esport o passegen, mentre els botiguers arrengleren reclams i productes esperant la Setmana Santa. El model Benidorm ha triomfat inexorablement en estils i mil detalls, però potser ara mateix va més marcidament compassat amb la deprimida general.

En la tornada, una gestió a Vinaròs, positiva. Comprats fruits secs per berenar. Ens trobem una retenció grossa a la carretera. No sabem si és per un accident o pels talls de protesta demanant l’alliberament de l’autopista A-7, davant el desastre anacrònic i l’hemorràgia  regular de sinistralitat de la N-340. Llum del vespre amb daurats tendrals sobre l’arbrat i el mobiliari. Després d’una espera d’uns vint minuts la caravana avança. Fa l’efecte que el motiu de les retencions ha sigut l’avaria d’un camió.

En ser a l’escriptori responc correus i complimento altres menudalles. Analítica al gos. Un pòlip que caldrà extirpar. La sangonera de les despeses veterinàries (no ens en faltava una altra). Llegint articles i notícies. Cert enrenou pel premi Anagrama a un autor de la casa, Ray Lóriga, que cau bé a uns i molt malament a uns altres –tot perfectament normal a la celtibèrica i en el món sencer. Carver, Fante, Bukowski i altres estripadors nord-americans entre els models de l’escriptor. Res de nou, vist des d’ara, però en la narrativa peninsular dels vuitanta i noranta, fou una glopada revisadora. Hi ha qui s’escandalitza per com van els premis d’editorials –i tants de públics. Cal estar molt despistat per no adonar-se’n de les jugades de certs guardons amb alta remuneració i caure ara de la figuera. Personalment, Lóriga m’avorreix bastant. Els seus models no. I, ¿per què havia de ser diferent la societat llibresca de l’atmosfera general tramposa que respirem cada dia? Els marges de certa incontaminada són els que són, i van tirant, ara caic després m’alço, per mitjans molts allunyats dels grans negocis i promocions editorials.

Música electrònica d’ambient (Brian Eno), per asserenar la carrau de les cabòries (vies d’aigua en diversos flancs). Llegint després, en llibre, fins al son. Torno al món molt sensitiu de Silvia Plath. Les hiperlucideses i les obscuritats de certes antenes humanes. Dies complicats en diversos aspectes i lluminosos en altres. El gronxador vital concedeix poques neutralitats. Els vaig encarant amb prou paciència i raciocini.

 

Josep Carner era el més anglès dels nostres poetes. La seua elegància formal se’n salvava de la frigorificada perquè rere les seues celebracions de paisatges i vida hi havia el misteri de la divinitat vibrant subtilment.

 

Els parles d’amenitat i responen amb infantilisme. És el pa que s’hi dóna en tants adults seriats.

 

El fulgent setí de la celístia en l’hora eixorca

en que netegem el cul d’un ca lleial, o del parent

humiliat en una compartida habitació d’hospital,

pot fer les funcions de pàtria provisional

davant els fàstics acumulats de ser sospitós i estranger

enmig les criminals deformitats dels multiplicats depredadors.

 

L’odi no menysprea del tot. El menyspreu potser ja ha superat l’odi, cavalcat en el trineu de la indiferència.

 

El conjunt d’amenaces apocalíptiques que es van mostrant als noticiaris i al carrer es poden sintetitzar en un sol concepte: neoliberalisme globalitzat.

 

(Interior amb vistes)

la verda flaire

dels testos d’alfàbrega

que paren frontera als insectes

en l’ampit de la finestra.

 

la blanca papallona

que somnia els ideogrames

d’un perdut profeta de les arrels

i les formes dels núvols.

 

els llibres arrenglerats

dormen fins que els ulls els repensen.

el cafè compartit – l’amistat dels silencis-,

l’oreneta que repassa l’angle del finestral…

 

Harold Lloyd  es repenja a la gran sageta

i ens posa a l’abast una sensació

de congruent il•lació de lleialtats

que bandegen tantes traïcions alienants.

 

Divendres, 7 d’abril de 2017.

Com si en els plecs de les paraules dormís, amb quimeres mai mortes del tot, l’absoluta memòria.

Michel Foucault.

 

Només una eixida al pati constel·lat amb el gos. L’han d’operar. Els gossos no tenen seguretat social i les despeses veterinàries no desgraven enlloc: es deu entendre que és un luxe de gent d’armilla forta tenir la companyia de la innocència a cor què vols, cor què demanes. Li parles i ho entén tot, absolutament tot, menys quan li interessa fer-se el sord. L’àlgebra enigmàtica de l’ànima dels dits irracionals.

Dormida reparadora. Aixecat més tardet. Ulls amb lleganya peresosa. I gent que em pregunta coses difícils només connectar els dispositius del teatret virtual. No som l’Helena Francis de les ràdios de les iaies i mares. No tenim receptes universals per a qualsevol cosa. Només transportem un gavadal d’ignoràncies (cultura és tot allò que ignorem) i un seguit de marrades, algunes terribles, vergonyoses, en la biografia autèntica, la que només ens sabem nosaltres.

Sonates de Heinrich Ignaz Franz Biber (rebosteria fina, la pura meravella consolant). Cafè urgent i eixida a la caixa (ara banc), on ens entenem millor amb les mecàniques inflexibilitats dels ordinadors que amb les antipàtiques rigideses dels empleats (unes i altres sota el mateix llibre d’estil o consignes de la casa mare). El paper més estrany al meu esperit, ara mateix, és el de ser nominalment gerent d’una cooperativa, dins el maremàgnum assotat de les petites i mitjanes empreses, tan desateses en tants aspectes.

Necessitaven una cançó per mirar d’entrar al mercat nord-americà. En un parell d’assegudes la van enllestir. En tots els grups hi ha un o dos cantautors a dins. En alguns fins a tres. Què és el talent? Això és el talent, no admet discussió. A la ràdio de l’estanc sona “I want to hold your hand”, que té més de quaranta anys i manté el punt de frescor desimbolta de quan la van enregistrar, i hi penso.

Respecte a la nostra identitat i interessos pensaven el mateix Fraga Iribarne que Felipe González, Franco que Azaña. Els continuadors no s’han mogut ni un bri pel que fa al cas. És prou frustrant, tot i saber-ho fefaentment de fa temps.

Sessió amb els relats. Cura de detalls. Ajustos d’adjectivació i per guanyar claredats. Llegint assaigs de Michael Foucault en el recés. Agudesa enlluernant en denunciar com funcionen i fan les seues propagandes, com implanten els seu discurs i valors els poders més crus i perversos. Suposades democràcies empren, sense inconvenients majors, maneres de fer dels llibres d’estil del feixisme. I en la celtibèrica ja no cal parlar-ne. Molts polsos són més a prop de Goebbels que de Montanelli –tot i que es vanten, quan es poden estupends, de ser liberals.

Molts dels civils –infants inclosos- que ha occit l’atac químic a Síria no han conegut res més que les malvestats de la guerra. No deu ser, evidentment, la primera vegada que s’empren armes químiques. La por, la vergonya, la impotència són en el menú diari –sense massa traces d’esmena en l’avenir. Com a resposta, un atac amb míssils ordenat per Trump suposadament contra instal·lacions militars (les informacions de guerra són cuinades com són cuinades). El tauler siri és complex i un impulsiu potser remourà més l’escenari. Putin ha respost emprenyat. I, més tard, un atemptat a Estocolm, molt probablement de tall gihaidista. Tot ben inquietant. La tercera guerra general va sent per capítols? Potser va iniciar-se el 2001? Tant és. Aprenem poc.

Verdura i peix fregit –palaies- per dinar. Gestions per Tarragona al vespre. Carretera concorreguda. L’inici de les vacances comença a notar-se. Escoltant les notícies a la ràdio. ETA lliura les armes a govern francès a través de la societat civil, segons un comunicat a la BBC. La resposta de Madrid, la previsible. L’escenari pacificat al País Basc no ha comptat amb tots els esforços i hi ha qui dóna prioritat als seus càlculs. Molts anys de dolor i una delicada refeta de la convivència. Un ministre del gabinet Rajoy ha dit que les idees polítiques d’ETA, sense armes tampoc són legítimes. Allò de que es pot parlar de tot sense violència ja sabem que era un brindis fals. Sentir donar i traure legitimitats a idees polítiques a un senyor ministre del P.P. té la seua engruna.

Mos lleuger per sopar. Responent correus. Llegint fins al son. Certa fluixesa física i certa nebulosa mental en les darreres hores. Cura de silenci i bona lletra llegida. Les tensions de les darreres setmanes demanen anar a poc a poc i pair bé. Hi ha solucions i respostes que demanen temps i refredada. En la cosa literària, això sí, tot gira en redó.

 

Dissabte, 8 d’abril de 2017.

Cal saber esperar quan s’està desesperat, i caminar quan s’espera.

Gustave Flaubert.

 

Les vuit. Tomàs Luis de Victòria. La lloança divina, la gratitud. En el somni l’humà guanya moltes talles. Després les perd en l’olla barrejada de les supervivències i amb la banalitat del mal.

Trobat un conte ocult pels fangars dels arxius. L’incorporo a la col·lecció que treballo aquests dies. Dóna el to. Les troballes del mar de sargassos dels desordenats acumuladors.

Frescor matinera amb solet misericordiós. Dormida bona. Pareix que el gos millora. Dimecres vinent l’hauran d’intervenir a una clínica de Vinaròs. Les mateixes prevencions i proves, no cal dir-ho, per investigar el budellam i treure un pòlip, que als humans. Planeta mamífer.

Sessió matinera amb els relats. Crec que quedarà una capsa variada. M’adono com algunes obsessions particulars retornen de tard en tard a una narració o altra. Algunes potser fins em fan d’amulet. Hi ha lectors que em diuen que amb llegir un sol paràgraf ja saben que allò és meu. Deu tractar-se d’això que se’n diu poètica o estil. Assages formes més impersonals, realismes informatius neutres, segons exigències de la contalla, però es veu que qui ens llegeix amb assiduïtat ens reconeix el regust. Deu ser inevitable. No ho considero cap detriment, ans al contrari. Voluntat d’estil, se’n deia fa anys. Potser és l’adjectivació, fins en formes més cercadament diferides, fa se’ns puga reconèixer el to, la cuina.

En un descans de les revisions, divertida conversa amb A.S. sobre autors diversos, gustos i disgustos. Coincidències, moltes, i divergències, escasses, però que són les que ens donen joc bromista i analista. En l’alineació d’avui han comparegut els Panero, pare i fills (els dos votem pel pare com a bon poeta), Antonio Colinas, Valente, Torrente Ballester, Vázquez Montalbán, Cela, Umbral, i fins Sánchez Mazas, pare de Sánchez Ferlosio i per moments escriptor excel·lent, tot i el seu temari filonazi. Repassada improvisada i capriciosa a un grapat de literatura espanyola de tota coloració i tendència.

En algunes processons del país s’ha d’anar. Cascú amb el que tinga a mà dins les seues capacitats i possibilitats: amb un atxa, amb un ciri, una candela, una llàntia o una cerilla. I estem en un moment potser històric, potser decisiu, en que cal anar a la processó. Ens hi juguem exactament el ser o no ser.

M’acabo l’arròs al forn que sobrà abans d’ahir. Sesta agradosa. L’esclatada llum del migdia. Feta una mica més de faena sobre les narracions. La toaleta i en ruta. “Bolo” al Baix Ebre. Hi ha iaios que són de crosta. Els hi fas totes les concessions, t’adaptes als seus capricis, a vegades contraproduents per a una actuació musical, i encara et van regatejant per abaratir el catxet, ja ben ajustat, i fins discutint la feina, sobre la que tenen una visió de perfectes aficionats. La gent la xala i ens celebra, però en les juntes hi ha qui es pensa que és  més o menys com el president del govern.

Entrepà casolà. Amoïnats pel gos –potser la intervenció s’haurà d’avançar, el pòlip va creixent de manera ràpida i estranya. Fem un “bolo” impecable. Els assistents la xalen. A mitja part li regalo un exemplar de “Música secundària” a una senyora que em va dir que és molt lectora de novel·les i que n’havia estat buscant alguna de meua, sense resultat, a la biblioteca de la vila. Li dedico l’exemplar i es posa molt contenta. Combat els símptomes d’una demència o principi d’Alzheimer llegint molt, segons m’explica. La llàstima és que no tinc exemplars de “El cor cansat” a mà, que potser li agradaria més, amb l’ambientació deltaica de la narració. Pel que dedueixo ha llegit Arbó.

A les tres de la matinada ja s’ha acabat tot. Cansament no massa agut. Faig una ullada al correu abans de gitar-me, per si hagués alguna urgència, i em trobo que Xavier Antich ha fet un intel·ligentíssim article, per al dominical del diari “Ara”, sobre uns assajos de Walter Benjamin i els dietaris recents de Suso de Toro i el  meu. Hi lliga els tres textos concomitants en visions, preocupacions i avisos. Remarca la bona feina de l’Editorial Afers… “Josep Igual ha publicat aquests dies, en la imprescindible i modèlica editorial Afers de València, un dietari meravellós, refinat i subtil. Es titula, amb ressonàncies de Foix, “L’incert alberg” i és un diari, dia rere dia, de tot el 2011, des de l’1 de gener fins al 31 de desembre”. Molt i molt content, no cal dir-ho.

 

Cívicament escèptics, liberals de veres. Desgraciadament, no és estrany que se’ls vulguen espolsar de les tribunes de culs llogats, si és que mai arriben a tenir cap cadireta, és clar.

 

La persecució franquista de la nostra llengua i cultura no es va planificar en cap “cuarto de banderas”. Els fills i néts d’aquells cirurgians intel·lectuals segueixen la tasca. Qui no ho vol vore potser és que n’és una mica –o plenament- còmplice.

 

Revisar els mimetismes automàtics. Depuratiu que no es pot abandonar molts dies, tal com raja tot.

 

No són teories. No són deliris. No són batalletes amb guarniments recreats. Són fets contrastats. No cal que ens explique ningú on poden arribar els tentacles d’un estat que premeditadament vol esborrar-nos la singularitat i incorporar-nos a la seua homogeneïtzada, en qualitat de colonitzats xaiets i pagans, mai en el mateix replà que ells.

No, no cal que ens explique ningú on poden arribar els tentacles. Ho sabem de primera mà. Els hem vist a la porta de casa. I hi ha qui diu que no en l’hem jugada mai en res. Quant paciència cal, Nostre Senyor!

 

(Conversa)

  • El temps, la vida, posa a cadascú al seu lloc.
  • Tots fem cap més o menys al mateix lloc, amic meu: a un pany

o altre de l’oblit; amb sorteta, no massa humit. I alguns, jo mateix, arribem abans, perquè no ens hem prestat a segons quines comedietes. Ara, no sap el descansat que s’hi està en l’oblit. M’entén el que vull dir-li?

  • Més o menys. I ara, si li pareix bé, ens podem partir un

whisquet, s’ha de compartir i repartir fins allà on sia possible…No està d’acord?

  • Hi estic d’acord.

 

Il bordello è l’unica istituzione italiana dove la competenza è premiata e il merito riconosciuto.

Indro Montanelli.

 

Remirant vells libres apareix la sorpresa. L’any 1981, Francisco Umbral escrivia sense cap problema, al seu “A la sombra de las muchachas rojas”: “La gente andaba por la calle mirando para el cielo [...] el cometa Carrero nos tenía a todos con la tortícolis puesta [...] era como volver a ver zeppelines, globos o cometas Halley”.

Ara, la infecta regressió ideològica que vivim, amb desassossegant empara judicial, no li ho posaria tan fàcil.

 

Dels equívocs i els buits històrics s’alimenta el faulista.

 

El jardí que ja no hi és. El jardí on no hi serem. Els aromes de l’abril. Els dictats de la memòria. El somni projectant-se enllà dels almanacs i els rellotges. El quadern groc. La llibreta de dubtes. El ganivet, cada vegada més destre, que escata pells mortes de l’ego.

 

Diumenge, 9 d’abril de 2017.

Alçat a dos quarts de deu. Dormida bona, però certa molèstia a l’esquena. Remiro el formidable article d’Antich. Un dels caps més ben moblats del país, una ploma àgil i acurada, que es fa entendre, que es fa llegir, que fa pensar. Probablement és el filòsof més decisiu aparegut a la nostra escena en molts anys. Fer una lectura comparada, absolutament escaient, brillant, de les mirades de Suso de Toro, Walter Benjamin i de la meua (impressiona anar en aqueixa processoneta) no és donat congriar-la a tothom. Veig que, a més del text del de La Seu d’Urgell, hi ha la celebració del professor i comentarista Xavier Pla (principalíssim especialista en Josep Pla). No es pot demanar més alegria per a una dominical amb ressaca de feina (i amb la preparació d’intendències per al “bolo” d’avui, a Vinaròs). “L’incert alberg” va fent el seu camí, a poc a poc,  positivament. Content també per l’editorial Afers, que aposta per mi, tot i fer una literatura que costa una mica més de despatxar, però que potser va ampliant el seu nínxols de lectors. La ressenya d’Antich, tocant d’altres com ara les de Joan Garí, Enric Sòria, Ramon Guillem, o Xulio Ricardo Trigo a “Serra d’Or”, és una empenteta difusora important per als segells independents que no poden abocar grans recursos en campanyes d’intensa pregonada.

Cafè amb llet i més sessió amb les narracions. Johann Hieronimus Kapsberger per companyia sonora – la meravella. Fa molt que tinc prou clar on vaig i on no vull anar, vivint amb una ploma a la mà, i notar que talles humanes i intel·lectuals molt apreciables ens segueixen és un escalf gran, un estímul per perseverar enmig d’una panorames que potser conviden més a tot el contrari: deixar-ho anar. “Persevere, joven, persevere”, em deia un Gil Albert en sa digna senectut, el 1988, en el lliurament, a l’hemicicle de plens de l’Ajuntament,  del “Ciutat de València” de poesia. Tenia vint-i-tres anys. Amb cinquanta-un seguim perseverant, potser sabent-ne una miqueta més, tot i que l’aprenentatge no s’acaba mai, és clar. Un moment lluminós, en diversos sentits, per a l’aventura difícil a la qual hem apostat tanta vida.

Amb l’estímul de l’article d’Antich m’he posat, en un recés de les manicures textuals, a visitar el blog que lliura Suso de Toro. Fa molt que em sento identificat amb la manera de fer i l’actitud de l’escriptor de Santiago de Compostela. El vaig poder saludar, des de la meua timidesa jove, en un llunyà congrés d’escriptors a Vigo. Un seu recull de contes, “Polaroid”, em fa fer saber la seua personal manera amena i incisiva de narrar. La seua lucidesa política també és ben notable. Ha patit diversos vetos i censures per gentilesa del P.P. gallec, comandat en el seu dia, com sabem, per Fraga Iribarne, però ha sabut fintar les mordasses i ha obert finestrons on ha pogut (amb les xarxes és una miqueta més complicat fer callar un escriptor). Amb la gent de les lletres gallegues, tombant i girant, mantinc bons i regulars contactes. N’estic prou informat del que es va coent per allà. Moltes obres i propostes d’enorme interès que, evidentment, no tenen cap altaveu dels grossos i que has d’anar espigolant amb intuïtiva vareta de saurí.

La celebració del diumenge de Rams. Tots els ecos de la infància. Una de les escasses remarcades joioses de la suposada vida pública del profeta galileu que inspira el catolicisme: l’entrada entre l’aclamació de seguidors a Jerusalem. La cosa dels palmons era un xou, un carnavalet de criatures endiumenjades i la sentor d’encens i humit de l’església. Un branquilló d’olivera faria més al cas. El mediterrani ha donat una religió de les més potents, no admet discussió. Al mediterrani hem engiponat unes quantes coses notables. ¿Què en queda, en puritat, en aquest apocalipsi cursi que ens ha pertocat? Sí, queda la resistència, la persistida en uns mínims convivencials d’arrel humanitarista.

Comprat el diari “Ara”, per tenir en el format del periòdic el substanciós article d’Antich (la vella tirada a tenir paper en els arxius). Diria que el periòdic ha millorat molt i molt, que dóna notícies interessants del rerepaís, del que passa i deixa de passar en les llunyanies de la gran urbs. Bons reportatges i articles de fons en el dominical. La majoria de vegades en llegeixo extractes o articles solts en la versió digital. L’article del filòsof ocupa una pàgina sencera i és il·lustrat amb un fotograma del cineasta israelià David Perlov, que en feia uns diaris filmats de la seua vida (peces d’un viu interès; un altre cinema és possible).

Pollastre rostit –encomanat- per dinar. Una mica de becaina i cap a Vinaròs. Vespre radiant, per fer qualsevol cosa, fins per no fer res i deixar fluir les hores, menys per fer el que hem de fer. Resolt el compromís sense problemes, sobreposant-nos a la melosa astènia primaveral i a l’ambient decadent i ranci del local. Actuació més que correcta. Públic molt major. Cal un bon assortit de lents i mitjos temps. A les onze a casa. Mos amb les sobres del pollastre de migdia. Mirats els correus. Res d’important. La notícia de la mort de la política Carme Chacón pels cucs informatius –i les primeres manifestacions d’hipocresia. Encara puc llegir una mica al llit.

 

El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.

Josep Pla (“Notes per a Sílvia”, 1974).

 

Ens hem convertit en pobres. Hem sacrificat, tros a tros, l’herència de la humanitat i sovint l’hem canviat per la centèsima part del seu valor amb l’objectiu de rebre, en contrapartida, la petita moneda del que és actual. La humanitat es prepara, si cal, per sobreviure a la cultura. I l’essencial és que ho fa rient. Però aquesta rialla té un so bàrbar.

Walter Benjamin. (“Experiència i pobresa”, 1933).

 

Cada dia estem més buits, buits de nosaltres, de tot. I més plens de soroll. Cada dia és més fàcil ser estrella mediàtica i més difícil ser artista. Cada pas és més difícil estar ple d’un mateix, ple del món. O almenys tenir una mica de substància. Aquest és el temps de la gent lleu, incolora, inodora i insípida. El meu puto temps.

Suso de Toro (“Caminar ensopegant”, 2017).

 

Dilluns, 10 d’abril de 2017.

Alçat a les nou. Una eixida al pati amb el gos a trenc d’alba, que m’ha trencat la dormida. Pareix que millora. L’enfarinada de la celístia. La lluna i el seu ple de misteri ancestral.

Cafè i el trio de Keith Jarret per arrapar-se al faldó de la dillunserada. El subtil swing que ens articula la possibilitat de circular més o  menys desperts.

Mirades un parell de narracions. Una parteix d’una cançó escrita amb catorze anys, però ara va més lluny en el joc de les al·legories.

Quedat amb Miquel Àngel Marín a mig matí, per parlar de projectes i anar coneixent-nos més (hem coincidit en alguna moguda, però superficialment). Un esperit independent. Un dels motors de l’ara desaparegut festival “Bouetes”, que es feia a Deltebre i parava especial atenció a alternatives formes i llenguatges.

Atemptats a Egipte. L’església Copta atacada. Seixanta morts en els teletips de les darreres hores. Trump envia bucs de guerra cap Corea del Nord. ¿Tota l’horripilant megamort del segle XX pot quedar superada per la d’aquest?

La previsible allau de reaccions i rescalfada d’arxius pel decés de Carme Chacón, a quaranta-sis anys. El seu llegat polític? Peça clau del “zapaterisme”, la simpàtica cella que resultà tan mediocre. Uns governs que acabaren cedint sencerament, embeinant-se qualsevol principi socialdemòcrata, afegint-se sense incomoditat ni despentinada a la rigidesa neoliberal, al cataclisme econòmic que tenim i que obraren en conseqüència. El paper dur de Chacón en els desnonaments. El seu fer-se perdonar la catalanitat a Madrid, i portant, tocant d’altres, el PSC, un partit central en el tauler català durant dècades, a la pura residualitat electoral. El seu pas en la cartera de defensa fou ben desassossegant. Una embarassada passant revista a uns uniformats. La vida i la seriosa possibilitat de segar-la en nom de discursos d’alta retòrica embolcallant interessos més o menys inconfessables. En el dia de les lloances, l’habitual canonització de la política. No li desitgem la mort a ningú, però que ens pinten Sant Cristòfol nano potser és fer-ne un gra massa, fins i tot en el dia de les lloances blanquejants.

Amb M.A.M. en una terrassa cèntrica ampostina on fan bo el cafè. Llarga conversa. Tocats molts temes. Gran sintonia. Em regala el seu “Lo clarinet és l’aixada”, amb poemes i aforismes. Sap que el seu clarinet és una eina, que convé dominar-la i obrir-la a tots els llenguatges que calguen per poder destriar-ne el serrell que sobra o el que ens convé. Hi ha qui això no ho copsarà mai. Matí radiant. Caloreta optimista. Fem una passejada. Caminant es pensa millor, diu, i té tota la raó del món. Marín intueixo que presenta una interessant barreja de lucidesa analítica i rauxa per cercar i crear. Esbossem la idea bàsica de l’espectacle que ens proposem bastir sense presses. Em fa saber que a Vandellós d’alguna manera perviu l’esperit de la moguda de la “bouesia” i que compten amb mi per la propera edició (a l’estiu). Una bona trobada.

 

Li costava prendre decisions i va reduir aquella al joc binari, segons l’humor en posar el peu a terra: disset camises negres i dotze de blanques.