Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

JohnSingerSargentDimarts, 18 d’abril de 2017.

Alçat a les set. No dorm qui vol ni és d’oblit la vida, deia el clàssic. Els metalls del temps passen el seu insubornable rasclet cec.

Somniat, en un dels flonjos illots dormits, que m’instal·lava en un poble de la Terra Alta, que fa anys que m’atrau amb magnetisme irracional, i que em dedicava a les meues artesanies verbals, a sentir les campanetes d’un ramat, en la polpada del crepuscle, tornant al seu corral, a mirar-me el món amb les ullades calmoses de l’apartament. Somnis llépols, i, tan accessibles, que restar-ne apartat encara fa més rabieta. Un bon lloc, a quatre passes d’on Picasso havia posat el seu “atelier” jove, golut, per esperar la fi dels temps conreant un saludable relativisme, fumant unes pipades assegut al brancal de l’església renaixentista. Fa uns anys m’oferien un casa, no molt gran, ben tinguda, per un preu prou raonable, però prohibitiu per a la meua armilla de líric incomprès. Sí, ens ha fallat l’instint depredador, la navalla rovella del filldeputisme salvatge, per poder farcir les gerres de doblers acumulats. Ens hem entretingut en mil històries a benefici d’ànimes, de compromís amb la  vida col·lectiva, o en bastides de barruts disfressats de prohoms prosèlits, i la gola dinerària mai ha presidit cap dels principals ressorts vocacionals. Però bé, seguim jugant a la loteria, qui sap si algun dia, abans de les definitives trompetes apocalíptiques, podré internar-me en carn i ossos en el somni de l’apartament, que és la manera millor de copsar els seus laberints i epifanies.

Cafè de revifada –resultat magret. A les nou sóc a la porta de l’estanc governat per una família de músics. La trista porqueria de l’addicció al fumall perfumat.  D’algun mal hem de morir, cal donar-li marge de maniobra a la vella dama i, si tenim tremp histriònic suficient, convidar-la a una copa abans del tràmit, com suggeria el gran Edgar Allan Poe (un paio dur que gosava mirar on la majoria de mortals no gosem mirar).

L’allau de pregonades per al Sant Jordi. Un embalum gegantí, impossible d’atendre. Llistes i llistetes –algunes ben llestetes i decantadetes- de recomanacions, catalogacions i inventaris. En diverses apareixem, en altres han tingut especial cura en fer-nos desaparèixer (tocant d’altres notables desapareguts), així són les llums, les misèries, els interessos en joc del sector, no s’hi pot fer més i no paga gens la pena encaparrar-se. En les grans mogudes de diumenge, molts autors literaris anem de polissons en la bodega dels inclassificables, i per només cura i gràcia solidària de voluntarismes llibreters independents.

Gestions variades. Mans i mànegues per subjectar el que s’esmuny pel pendent de l’autoempleament més o menys multat. Migdia habitual. Bregant contra l’astènia (o potser és una mica de fluixesa deprimida?)

 

Soy un sabelonada.

Carlos Edmundo de Ory. (Aerolitos)

 

Dimecres, 19 d’abril de 2017.

El peu dret a la catifa a les vuit. El gos, angeologia   quintaessenciada, demana la seua ració de gratada de caparró.

El món està ben fet, deia un poeta optimista (després li caigué la història del segle XX al damunt i en els darrers llibres fosquejava). Cap somni tremendista ni sublim recordat. Què hem somniat quan ens pensem que no hem somniat?

Cantates de Bach per antídot. Llum rúfola. Cafè a la italiana. El cigarret primer, el de pensar per exemple en un ball de societat al palauet de Lampedussa (que cau a trossos, sense subjeccions memorioses, segons les cròniques).

Algunes notícies: El Madrid, que passà anit a semifinals de la Champions amb dos gols en flagrant fora de joc i amb l’equip rival disminuït, quan estava dominant, per una expulsió on no hi ha ni falta del jugador exclòs. El poder de la llotja del Bernabeu es veu que arriba als despatxos de l’europeisme futbolístic. I el cas Gürtel, que s’aproxima en escrutada judicial als cims del pastís: el president del govern espanyol haurà de testificar.

Treballant sobre les narracions. Converses divertides en els descansos. Publicitat el cartell de la celebració del desè aniversari de la biblioteca Mercè Lleixà, de Roquetes. He de llegir poemes propis, segons indicació de la direcció. Veig que hi ha anunciat bona part del “star-system” ebrenc de la música i la lletra, així com la intervenció de Laura Borràs, directora de la institució de les lletres. I el dia abans he de ser a la fira de València, als Jardins de Vivers. Es va carregant l’agenda de compromisos. Farem el que podrem. La part de socialitzada de la faena d’escriure cada vegada em va més coll amunt. Ara, això sí, permet conèixer gent i parts del país menys trepitjades.

M’arriben les dades de vendes de “L’incert alberg” del darrer trimestre. Són positives. A poc a poc va fent via. No és gens fàcil despatxar exemplars d’un dietari. Magnífica faena d’Afers, que sap acompanyar bé els seus títols. El quilometratge que hem fet per la nostra part, també haurà ajudat una mica. Encara falten presentacions i actes per fer, i sí, amb la certesa d’algun bon resultat vencem la recança de l’eixida de les invisibilitats de confort del talleret.

El cel grisenc, de plata bruta, en contrast amb els delicats daurats dels darrers dies. Les volubilitats primaverals. Olleta per dinar –confortant. Sesta plaent, sense monstres ni tenebres. Anant d’un solquet a un altre en les ullades vespertines a materials.

 

Van als premis quan els tenen lligats, tot i saber-se molt superiors, no volen sorpreses, ni refusen les “direccions assistides”.

Se’n fan uns farts de fer “bolos” sota paraigües institucionals –diner públic. Fan la gara-gara a persones que en privat menyspreen, però que remenen les cireres de les programacions i altres saraus.

Presenten arquetípics capricis i arbitrarietats de divo/diva. Gorrejar copes, àpats, vacances pagades és un dels seus esports predilectes.

Claven colzades al més pur estil neoliberal, però van disfressats de “outsiders” i de tard  en tard fins es despengen amb uns ois indignats, d’alta temperatura ètica, davant l’embafant panorama de pilotes, amabilitats de diplomàcies interessades i  manipuladors subterranis.

Hi ha molta gent de bona fe, que no coneix les misèries de les rebotigues gremials, que se’ls creu. El guardó que potser millor els escauria és algun atorgat a la millor interpretació.

 

Dijous, 20 d’ abril de 2017.

Gestions matineres variades. Els microuniversos dels cotxes de línia i les estacions, que ara freqüento menys i que m’han dat més d’una història que contar o recrear. Les psicologies són inescrutables. Els signes exteriors, les indumentàries, aparences i malentesos, adob de prejudicis i marrades injustes.

Cel enteranyinat, la coberteria de plata entelada de la primavera. Més fresca. La Ràpita. La mar. Luxós teló de fons per a tràfecs tirant a anodins. A un despatx dels que et deixen el paraigües quan fa sol i te’l prenen quan cau l’aiguat. Un estil de dona, mig estandarditzat, al davant. La publicitat dicta els nous mites i estètiques? Una comunicació adoctrinada en cursets on deuen d’extirpar la menor concessió a l’empatia. Rigideses d’acer inoxidable. Aconseguida alguna cosa. Llogant temps, fins allà on es deixa llogar el tirà. Recollides andròmines. Una bossa de cables i uns quants llibres. Els objectes abandonats. La desmemòria de com els empràvem en entra-i-surts que s’han tornat nebulosos i que potser ja no sabríem tornar a practicar.

Segueixo la ruta. Notícies familiars. La mare. Els desgasts dels anys. Les comunicacions cubistes amb la tribu. Retorn al cau. Ullada als correus. Postals virtuals de Portugal. Esperits lírics que m’han agafat simpatia.

Més reclams i anuncis per l’allau de Sant Jordi. Abans de començar cap sarau ja tenen cuinades les llistes dels més venuts els qui remenen els parquets d’aqueixos interessos de paper imprès.

Les notícies: el que anem sabent de les trames corruptes a Madrid i a Barcelona és un escàndol majúscul, però no passa res. Segurament els articuladors de les bastides tramposes, quan demanaven sacrificis a la ciutadania, i els mecanismes judicials anticorrupció presumptament fent el paper contrari, mostrant-se enganxats directament amb el cocou dels partits, tornarien a guanyar les eleccions amb marge folgat.

Escrivint una mica. Cansat. Llegint en pantalla i en llibre fins al son. A les onze de la nit arriba una mala notícia.

 

(Postal de Tessalònica)

 

La radiant, l’escollida

entre els capricis divins,

negadora obstinada

de les neutralitats dels deserts.

 

Mules fatigades escalen

sota la rosassa de l’etern

amb carregament de raïm

i sortilegis de murtra.

 

Diuen els orats fats glacials

que no tenim cap dret a somniar-te,

que cal privar-nos d’emblanquinar

la façana per a l’olimpíada dels saberuts.

 

Divendres, 21 d’abril de 2017.

Anit, rebut l’informe de la biòpsia que li feren al gos abans de les vacances. El tumor és maligne. De l’hospital veterinari de Vinaròs ens expliquen les proves que s’han de fer per saber si hi ha metàstasi o no i què en podem fer. El tractament proposat, si hi ha escampadissa del mal, és idèntic al dels humans. Revés que ens deixa impotents i trists. Caldrà fer tot el possible, de tota manera, no perdre l’esperança. El golden és jove encara (cosa que per als càncers, com se sap, pot ser un agreujant o accelerant). Déu n’hi do la ratxeta d’adversitats que ens ha tocat encarar en els darrers mesos! Proves exigents de resiliència. La criatura ha dormit plàcidament, pelatge càlid en acaronar-lo, ple de vida i bonhomia, al meu tocant. Costa de pair que el podem perdre. La setmana vinent li faran més proves per mirar com enfrontar la malaltia i on podem arribar amb els nostres recursos limitats. És un ésser intel·ligent, sensible, pareix que t’entén tot el que li dius. Té ara set anys. Un el passà perdut pel món, després de ser abandonat i finalment recollit per una protectora.  Intentem guardar la serenor i donar-li el millor passar possible –com sempre.

Sessions amb els relats i altres materials. Músiques variades per companyia. Merlí, que em fa la seua abraçada de tots els matins, amb el caparró contra la cama. Tot, amb ell, guanya ara intensitat, la intensitat de la vida asimètrica, injusta, dels reptes cantelluts.

La premsa espanyola, amb el tractament de les judicialitats per corrupcions, torna a magnificar les de Barcelona i intenta disminuir les de Madrid, tot i que afecten declaradament al moll del govern i diverses institucions cabdals de l’estat. La ferum de fons de rèptils espavilats es veu que plana per algunes redaccions. Tot, el de Barcelona i el de Madrid, presenta formes paregudes i assenyala l’estil de maniobra obscura en les institucions.

Nou atac del terror gihaidista al cor de París, a les portes de les eleccions, que pot influir molt  més –ja ho estava fent, pel que pareix- en els resultats. El panorama europeu i mundial ja no pot ser més desassossegant.

Macarrons amb picolat per dinar. Sesta plaent. Rosassa expansiva de la claror a migdia. Consultat el veterinari de proximitat, que s’està portant com un autèntic humanista amb el cas de Merlí. A mida que van passant les hores, des del cop tenebrós d’anit, veiem més escletxes per a l’esperança. Quan tinguem tota la informació essencial de l’abast del procés cancerigen prendrem les decisions, sempre prioritzant que la criatura tinga qualitat de vida i no patesca. Mentre escric, reviso materials i quadro horaris en l’agenda atapeïda i mig histèrica per als propers dies, es posa als meus peus, en un angle que li agrada especialment. Quan toco la guitarra també s’acosta molt a l’instrument i para l’orella amb curiositat sostinguda.

Conversa literària amb l’amic A.S. Jugant, jugant mig ensumem un sublimat homoerotisme en Borges, que no m’havia plantejat mai. Posats a especular apunto potser cap a un incest sublimat en la figura de la seua mare protectora i il·lustrada, que li feia també de sedàs crític i potser li imposà un molt pudorós sentit del ridícul que qui sap si va fer-li minvar les veres aproximacions a la vida real i als frecs i fats amb l’etern femení. Parlem també de Virginia Woolf i Proust. Xerrera lliure mentre ell arriba amb el trenet a buscar sa filla i jo acarono Merlí, dormitejant innocència peluda i, ai las, amenaçada, ajocada als meus peus.

Mos lleuger per sopar i buscant la calma davant els reptes cantelluts que s’han plantejat en un flanc vital (en l’altre fa sol i tot llisca amb certa gràcia propicia). Llegint fins al son, en pantalla i en llibre.

 

Prediquen el misteri amb desgana administrativa o pesada digestió (la nyonya rutinària). Tot cansa, és un fet. Però, un suposat místic no hauria de cedir a la permanent grisalla tediosa dels buròcrates. Entre ells i els que despatxen bijuteria de quarta mà, ens han espatllat una mica allò sagrat, una inaferrable sensació que apareix de tard en tard, una intuïció, un estadi que no es deixa posar noms fàcilment.

 

Dissabte, 22 d’abril de 2017.

Anit, al solars del twitter vaig tenir una sorpresa: Llull era “trending tòpic” i vaig obrir els reclams per mirar si és que hi havia alguna lluminosa epifania contra pronòstic, però no, resultava que parlaven d’un jugador de bàsquet. Cada vegada les llambregades candoroses ens duren menys, ai las.

 

Alçat a dos quarts de vuit. Mal humor i desgana davant la comedieta que em pertoca perpetrar avui, en la vespra de la santjordiesca, a Tortosa. Barrinant seriosament pegar l’espantada i quedar-me en la invisibilitat sencera entre parets. Allà on he d’anar, a la plaça de La Cinta, també serem invisibles, no cal dir-ho, però entres gests hipòcrites d’alguns col·legues i altres ungüents d’aparadoret on darrere hi ha poca cosa, per no dir res, que em fatiguen cada dia més. Al segon cafè, després de tornar de l’estanc – sol vellutat, aire picant- vaig apel·lant al sentit de la responsabilitat i el professionalisme i bandejant la temptació de l’espantada. Un intenta manegar-se amb paràmetres professionals, de cert rigor i compromís, enmig una desfilada d’esperits que només juguen en el lleure, o que compleixen un expedient o altre i als quals avui els toca fer un paper de recolzants i promotors de pel·lícules que en realitat els deuen importar un rave. Tot això de la literatura de kilòmetre zero, o local o comarcal, aixopluga tota mena d’aiguabarreig confusionari i freqüentment imitat de valors comercials empapussats pels discursos i mitjans dominants. El kilòmetre zero indiscutible, i amb possibilitats, és el que hi ha entre un text i el lector.

En ser al ball, en el nucli històric tortosí, pres un cafè mentre espero ser cridat per fer una entrevisteta amb la bibliotecària. El gos és l’atracció de criatures i grans. S’està bé a la plaça sense trànsit. El muntatge està mal plantejat de cap a cap, però m’ho prenc amb molta filosofia. Converses variades amb coneguts i saludats. Tertúlia amb el periodista Conrad Duran, l’historiador Ramon Miravall i el professor Tomàs Camacho. Bromes i veres. Miravall ha tingut algun ensurt de salut, però manté l’ànim i el ritme –feia anys que no el veia. Quan fou delegat territorial de cultura repartí joc, dins les cròniques limitacions pressupostaries de l’apartat, sense sectarismes i endogàmies. Finalment arriba l’entrevista. Un tràmit breu.¿ Qui s’escoltarà un espai radiofònic amb dues hores seguides de paraula? No ningú. L’instint primer de pegar l’espantada afinava. Però, després, hi ha qui es molesta. Però, és evident que m’he de replantejar seriosament deixar de fer concessions a pèrdues de temps irreparables. Si no hi ha unes mínimes garanties de fer alguna cosa de veritable profit, hauré d’estretir més el filtre –que ja havia aprimat, però es comprèn que no prou. ¿Algun segle o altre aprendré a deixar-me de compliments i candors? Dinar casolà. Feina i gestions en les vespertines. Traçant el mapeta dels propers dies.

 

Per celebrar Sant Jordi el govern espanyol ha decretat acabar amb l’assignatura de literatura universal al batxillerat. No volen arbitratges crítics a l’abast de la ciutadania, els grans demòcrates neoliberals, ja fa molt que se’ls hi nota la intenció.

 

23 d’abril de 2017.

 

El llibre és un moment de la ferida o de l’eternitat.

Edmond Jabès.

“Llibre de les preguntes”.

 

Dempeus a les vuit. Dormida decent. Llegir assajos filosòfics abans d’apagar el llum es veu que em produeix una bona disposició a l’engolida reparadora. Cafè, toaleta i altres menudalles –tractes amb el cos, que no sempre escolta el cervell.

Sant Jordi, cada any més desvirtuat. A la descarada comercialització s’han afegit els polítics a darrera hora, per mirar si xuclen una mica més de càmera i titulars. No té cap sentit que els qui creiem encara en la literatura ens afegim al carrusel confusionari. La literatura ja no pinta res en el muntatge. Encerten de ple els autors i autores que se n’abstenen. Hom, per amistat amb un llibreter afectuós i un editor responsable, em prestaré un any més a fer número en el formigueig acolorit. El tipus de lectors que anem tenint compren llibres tot l’any.

Les observacions del gos. Ha perdut una mica de la golafreria insaciable i el detall afegeix amoïnada. ¿A quants parents i amics d’un malalt de gravetat hem sentit preguntar si conservava la gana? Aquesta setmana podem tenir més informacions de l’abast del mal, si hi ha metàstasi o no. Els possibles tractaments són caríssims. Tot i haver-hi intents, no hi ha seguretats socials ni ajuts per als animals (lluny som de relacions més saludables amb els animals, en aquestes terres). El portem a la signatura de llibres tarragonina. Bon temps. A la Rambla, a la parada de la llibreria on ens esperen –l’odissea d’aparcar a la ciutat, i més en un diumenge com aquest. La firma va molt millor del que podia esperar. Ambient festívol. Una gentada. Una banda interpreta diverses peces diguem-ne populars, ballables, en l’escalinata d’un edifici oficial. Sona bé i dóna trempera a l’ambient. Em coneixia el repertori, hagués pogut afegir-me amb una guitarra. M’entrevista una xicota molt joveneta per a un periòdic on solen passar prou del tema la resta d’any. Conversa amb diversos col·legues aplegats a la taula d’autors. Amb alguns ens trobem cada molts anys i , és clar, cada vegada estem més envellits i contant malalties i altres desferres. Hi ha qui quan et troba et diu exactament el mateix que fa set anys, una mena de dibuix sumari o etiqueta sobre tu (ple d’inexactituds o afegits sorprenents, que no et molestes en esmenar).

En enllestir, un cafè amb llet fora del radi superpoblat de La Rambla Nova. Una gestió d’intendències més i cap al sud. Tot i anar molt bé la visita a Tarragona, rosegant els dubtes de primera hora sobre quin sentit té afegir-se de figurant a una celebració cada vegada més comercialitzada i poc genuïna. Potser li estem fent massa el joc als vessants més desvergonyits i glacials del mercat i pagaria la pena d’abstenir-se’n una mica, de no posar-ho tan fàcil. La literatura potser està llençada a perdre en un món cada vegada més apartat de les humanitats. De vore com fullegen un llibre i els raonaments que en fan molts dels ciutadans que avui compliran amb la tradició, et cau l’ànima als peus. Tot i l’atabalada ambiental i les histèries en la mola humana, les fatigants estupideses d’alguns elements, conservo en tot moment certa calma interior, potser fruit de l’escepticisme amb que m’ho miro tot.

Un sandvitx fred i un cafè per dinar. Una mica de becaina a destemps. Llegint i mirant algun material després. Una mica moix. Alguns detalls que mostra en Merlí, el nostre àngel pelut, ens tenen amb l’ai al cor. No tenir encara tota la informació possible ho posa més cantellut. Tota l’acció veterinària s’escurçarà en terminis a partir de demà. Farem el que podrem (i fins el que no podem).

Mirat el partit entre el Madrid i el Barça. Entretingut. Triomf en minutatge de descompte del Barça, a còpia de l’empenta genial de Messi en un equip més sòlid (tot i mostrar en alguns trams del partit la debilitat i irregularitat de tota la temporada).  Llegint fins al son.

 

L’amistat del que ens ignora.

 

Dilluns, 24 d’abril de 2017.

Dos quarts de vuit. Les llistes dels més venuts i altra xarcuteria discutible en la ressaca de Sant Jordi. El que hi ha i el que no hi ha. El nivellàs saltataulell és indescriptible. Tot prou depriment. Estem fotent uns pans com a hòsties. La deriva grotesca i inane on som clavats.

Peces de Lito Vitale a la banda sonora. Pianola amb blaus romàntics passats pel forn elèctric de certes formes aportades per les avantguardes componedores.

Cel escurat. L’atzur temptejant de la primera hora. La xerricada franciscana dels pardals dels patis, on una matinera mestressa va estenent la bugada. Els induments dels estrats subalterns, els prescindibles en un món d’aiguabarreig deformant on sempre guanyen els pocs que tenen molt.

Després de les eufòries futbolístiques d’anit la vida fa el seu continu amb tràfecs discrets i maniobres de supervivència. En les eleccions franceses, la dreta ha aturat la dreta extrema. Les sigles de l’esquerra, desaparegudes del panorama. Una Europa desdibuixada i amarga és remolcada pels qui tallen el bacallà de veres, que no es presenten a cara descoberta a cap elecció, com sabem.

El cercador més popular de la xarxa homenatja María Zambrano, una de les grans pensadores espanyoles, tants cops bandejada i arraconada, com és costum en les despistades i la mala llet peninsular. El detall és una mostra de que la justícia poètica a vegades es dóna en aquest món de mones. El masclisme que hi ha fins en les estrades acadèmiques han volgut fer passar com a menor l’obra de la malaguenya que patí exili. En un extrem de l’actualitat un ministre de Franco acomiadat amb el “Cara al sol”, i en la claraboia que ens fa de respirador lluminós, el record per a l’autora de “Democracia y persona” (gran prosista). En el guinyol negrós que ens ha tocat patir hi ha aquests contrastos. Només molt tardanament Zambrano va vore reconeguda la seua obra, tot i seguir estant encara prou bandejada en els programes educatius i culturals (on com sabem la filosofia, la literatura, els ensenyaments artístics, van sent triturats a força de decrets favorables a la mercantilització educativa).

En una crònica d’ambient de la diada d’ahir a Tarragona, el “Diari de Tarragona” se’n fa ressò de que hi érem amb “L’incert alberg”. La periodista reprodueix exactament el que li vaig dir, una síntesi sumària: ens passem la vida miniaturitzant tresc-centes pàgines que s’expliquen soles. Són els peatges del periodisme de titular i alenada curta –i a vegades desorientant o directament errada. En realitat no es pot condensar el que ha exigit un volum considerable de quartilles i temps. La síntesi ja és una falsificada. Però, vaja, anem vent bullir l’olla de pregonar com podem una miqueta la darrera criatura impresa.

Llegida una interessant entrevista a la narradora i assagista Siri Hustvedt, companya de Paul Auster. Lúcides reflexions sobre l’ofici i la vida. Una de les coses gracioses, potser venialment gratuïtes, que diu és que escriure almenys vint minuts al dia enforteix el sistema immunològic. Un lector, que també ha llegit l’interviu, m’envia un missatge dient-me que si vint minuts d’escriure reforcen els sistema immunològic, hom viurà uns dos-cents anys. Sortosament fumo, entre altres factors de riscs perfectament homologats i vulgars, i  evitaré de llarg l’escàndol de donar la lluna dos-cents anys, que li responc. El que segons la llei infusa de Hustvedt no queda clar és si reescriure o llegir també enforteixen les defenses corporals. Una parella d’escriptors ben atractiva, la de Siri Hustvedt i Paul Auster. La convivència íntima entre escriptors pot arribar a ser molt complicada, però la de la parella nord-americana pareix ser  una de les rutilants excepcions saludables i productives.

Fa tres anys que assistíem al funeral per Gerard Vergés a la catedral de Tortosa. La seua petja és vívida en els qui vam tenir la sort de tractar-lo una mica en la seua tèbia i sòbria proximitat. La seua obra poètica ha remuntat els despropòsits editorials que sofria, tot i que encara falta molta tela de qualitat que recuperar per a gaudi dels qui encara agraeixen la literatura de pes en unes pàgines. Fou un gegant en tot el que decidí tocar, sempre cuit a foc lent. Ell en tenia tots els dubtes de món sobre la seua obra, com ja sol passar en qui no viu emparrat en bombolles delirants. Però, la seua formidable poesia, el seu riquíssim i amè assagisme, les seus traduccions, no faran més que travessar la prova del pas del temps, mentre quede alguna minoria lectora preservada de tant de gat per llebre com es dóna.

Treballant sobre les narracions; n’afegeixo una feta, molt humorística, barrinada els darrers dies. Converses en els recessos. Hi ha qui em demana poetes revolucionaris per llegir en un acte del primer de maig. De memòria em surt una llisteta que inclou Vladímir Maiakovski, Erich Fried i Hans Magnus Enzensberger. Els més geogràficament propers ja els té clars qui demana la informació. De què serveix poder fer un trident a cop calent i ràpid de poetes? De poc, segurament. Rastres del que hem llegit. De la biblioteca en suspensió que carreguem entre temples.

Llenties estofades per dinar –fonaments per a la seguida. Gestions vespertines. Empro una porcioneta del penúltim candor per intentar una carambola. Faig també de secretari aplicat d’un paquet que he trametre. Hi ha triomfadors que no s’han de molestar a saber les tarifes de correus o si hi ha trens de tornada des de Girona un dimarts a la matinada. Entre la General Motors i un talleret d’artesania erràtica hi ha molt d’esglaó.

Nit llegint. El sèrum de paradís. Els antídots ben girats contra els estralls del temps i el món. La música verbal d’absents més vius que tants presents.

 

Despatxar exemplars a centenars no deu tenir molt de  mèrit. El que té mèrit és que se’ls emporten un a un, fins sabent-ne el nom del lectora o lectora, on viu, i fins part de la seua biografia –que ha tingut temps de sobres d’explicar-te.

 

En les darreres firmes he dedicat prou exemplars a altres escriptors. ¿Anem posats en aquella etiqueta d’escriptor per a escriptors o és que ja només ens llegim els uns al altres?

 

La literatura no salva la vida, però pot donar-li sentit.

Claudio Magris.

 

L’ego fa el contrapès del saltamartí. Potser és consubstancial a l’instint de supervivència, però és fullaraca que s’envola a la primera defallença important.

 

deixa cega la mà

per explorar

nous alfabets

sense culpa.

 

et retornarà

una memòria d’arena

que el vent despentina

amb els ventalls de l’incert.

 

però l’incert no és,

per força, el buit.

diuen antics pastors

que l’oasi somnia tot el desert.

 

Sabotejar sempre que es puga l’aliança amb mòbil i coartada de la por amb la peresa.

 

Ens construïm els laberints dels que volem eixir, en cert oficis de poques certeses i recomptats resultats.

 

El més probable i imminent en un projecte d’esquerra és una escissió o altra ( o més d’una).

 

La subjectivitat ens allunya d’alguns dolors. El cervell es defensa.

 

La niciesa malvada té tirada a reproduir-se molt.

 

La soledat escollida pot ser moltes coses, però mai sol ser vulgar.

 

Confessa’ls una desgràcia o una debilitat personal i els alegraràs l’estona.

 

Los hombres que están siempre de vuelta en todas las cosas son los que no han ido nunca a ninguna parte. Porque ya es mucho ir; volver, ¡nadie ha vuelto!

Antonio Machado, Juan de Mairena

Oblidant que és tantes vegades és resignació potser ens semble alegria.

 

L’empaussada continua i tòxica ja titlla sense compliments ni cosmètiques de fracàs l’honradesa.

 

És necessari tenir una visió interdisciplinar del que està succeint, perquè és necessari connectar aqueixos “camps” que institucionalment es mantenen separats. I tota visió que intente connectar-los serà necessàriament política (en el sentit

original de la paraula). La condició essencial per a pensar en termes polítics a escala global es vore la unidat del sofriment innecesari que existeix avui al món.  aquest és el punt de partida.

John Berger

“On som?”. (2002)

(Retalls)

Carrer de Cavallers (balustrades fumades) a les cinc de la matinada.

Antonin Artaud que udola com un llop des del fons dels desassossecs.

Cercle de foc, al bell mig del qual la Nico toca un basso continu – sol menor- somnolent a l’harmònium de resina fatigada.

Un desxifrant d’escriptura maia, en pijama, en el besllum d’una saleta, abocat al còdex acolorit (descartes un Hopper de quietuds mudes i ambres subjectats, per no redundar tant).

Un poltre rogenc sense brida en la praderia de terra cendrós.

L’acordionista cec que estrafà tres notes d’una melodia universal pel fred que desemboca al Sena.

La criatura que traça un cor al baf de la vidrera.

El frare de l’higròmetre que assenyala a la casella de l’incert –va sobre segur -amb la vara d’avellaner.

Cansat de remenar, cap a quarts de sis, m’ajusto la màscara de cuiro curat i me’n vaig al circ de tres pistes.