Home > El Maestrat > Plàncton. El bloc de Josep Igual (@igualjosep)

Plàncton. El bloc de Josep Igual (@igualjosep)

Eugenio Granell 3Dimarts, 28 de març de 2017.
Alçat a dos quarts de vuit. Els desajustos de l’horari nou –molèstia cíclica. Tenim els rellotges alineats amb l’Europa central, no se sap del cert per quin despropòsit imposat. Tramesa aquesta col·laboració. Treballant en la retria i el poliment de narracions fetes els darrers anys. Exercici absorbent, que encana el caparró a ínsules patafísiques.
Cafès i converses gremials. Margarida Aritzeta, en entrevista per la seua nova novel·la, posa el dit a la llaga dels abandons que patim els literats en aquests països d’història trista i índexs de lectura depauperats, i més encara en una llengua que ha sigut prohibida en l’ensenyament a diverses generacions: hi ha idiomes que perden guerres. Una gravetat així, a la què s’afegeix l’analfabetisme funcional galopant d’aquests temps, i el buscat desprestigi de les humanitats, deixa un horitzó de nuvolada negra.
Peix per dinar: una moixarra (daurada) i un llobarro, amb patates. Gran dinar. Telefonades, responent correus. De la fira del llibre d’Ares del Maestrat rebo el cartell de la jornada del sis de maig. Creia que havia de participar en una taula rodona sobre l’assaig i el dietarisme, però veig que s’anuncia una presentació de “L’incert alberg”. Organització simpàtica, alegre i combativa, com la somnià en els seus versos Vicent Andrés Estellés en la llarga nit de la dictadura. La renovació generacional, la saba nova, en el negociats infusos i bandejats en que ens movem, és sempre una molt bona notícia. Trenquen les endogàmies i arrossegaments dels fatigats, es miren les coses des d’altres angles potser més salubres i vivificants que els nostres –tacats de nicotina i decepcions i manies egòlatres.
A les sis fem cap al Casino d’Amposta, on hi ha una conferència convocada per la lliga contra el càncer comarcal, amb la qual col·laborem amb el duet i la cooperativa. Una infermera de la unitat de genètica del Joan XXII repassa estadístiques, fa recomanacions d’hàbits vitals per reduir els riscos i comenta didàcticament les investigacions que fan amb famílies, per a les que sempre van curts de recursos –se’n queixa subtilment. Prou assistència, per ser les sis del vespre d’un feiner. En el col·loqui li pregunto per les estadístiques de fa uns anys, assenyalant les comarques tarragonines amb uns índexs de càncers molt superiors a altres demarcacions administratives. Li comento un estudi de l’Alfred Giner Sorolla i Marian Canício, que es publicà en un opuscle de la revista “Vinaròs”, als anys vuitanta, on hi havia dades contrastades sobre l’afer. Li pregunto si tenen informacions d’alguna millora. Diu que no en tenen. No es mulla, però deixa punts suspensius i sobreentesos (en acabar la xerrada em demana la referència de l’assaig esmentat i em diu que metges que han indagat sobre el tema han sigut convidats al silenci). Pres un cafè mentre escoltàvem la tècnica, que s’acompanyava de material gràfic en un “power point”. Escoltar-se una conferència amb constants diatribes, raonades i lògiques, contra el tabaquisme, a les sis del vespre en un bonic i fatigat casino amb detalls modernistes i domassos nimbats per penúltim sol de la jornada, té un efecte positiu inqüestionable: mentre ets assegut parant l’orella, i potser pensant també en altres assumptes, no fumes ni una pipada. Hi ha molts misteris encara en les geografies genètiques. Entre el públic assistent –majoria aclaparant de dones- diversos casos dels càncers més freqüents en la feminitat.
En acabar, porto unes sabates a un sabater per a que apegue la sola, que es va obrint com la mandíbula badallant d’un cocodril peresós. Trobar un sabater dels clàssics, en plena cultura de consumir i llençar, és una gran cosa. Comenta com es treballa, i amb quins materials, al sector. Diríem que ben bé a tots els sectors. Mà d’obra barata –o cosa pitjor- i materials justets de resistències –o amb l’obsolescència programada a l’entranya. Els temps de les coses fetes per durar molt fa prou que passà avall. Comprat també pinso especial per al gos, caríssim, per provar alternatives alimentàries davant dels seus problemes digestius. Una mica més de faena amb les narracions en ser al cau. Mos lleuger per sopar. Llegint fins al son. Menú variat. De l’Empordà als anells de Saturn, passant per Lisboa.
Curiosa funció la d’alguns intel·lectuals espanyols: blanquejar el franquisme per desacreditar el moviment ciutadà –sorgit de sota a dalt després del darrer intent d’encaix més o menys federalista, i no com ho diuen ells- que demana un referèndum a Catalunya. La sempiterna visió reduccionista de Madrid –per a tantes cultures i coses-, i testicular –com deia el mateix Unamuno- costa de pair.

Gaudeixo de gairebé tot. Tot i així tinc una incansable buscadora en mi. Per què no hi ha un descobriment a la vida? Alguna cosa sobre la que una pot posar-hi les mans a sobre i dir “és això”?
Virginia Woolf

Dimecres, 29 de març de 2017.
Més o menys operatiu a les vuit i vuit. Dos vuits, dues serps enroscades, dos infinits en les runes simbòliques. El nostre infinit limitat, de cafè i quartilla parada, mentre els pardals dels patis del veïnat intercanvien estratègies alimentàries o consells de prudència.
En visita barcelonina, Rajoy ha promès les mateixes inversions en trens que fa dècades que els governs de Madrid incompleixen. De pagar el deute gros amb la Generalitat no n’ha dit res. De complir les sentències del Constitucional favorables a la Generalitat, tampoc n’ha dit res. I, ja sabem quines intencions de centralisme radial tenen amb el corredor mediterrani. A qui es pensen que enganyen? El sot comunicacional entre Castelló i Tarragona, els rodalies precaris, i tantes altres anomalies a les que ens hem anat acostumant, només parlant de trens i transport (la decantada de l’aviació per Barajas és clamorosa i fins la denuncien professionals estrangers de les aerolínies), donen pista evident d’un maltractament sistemàtic i perfectament premeditat. Ens prenen per ximplets xaiets i potser ho hem estat – o paregut- massa.
La poeta Nela Martins va traduint-me amb cura fragments, aforismes i versos al portuguès. Sonen molt bé en la llengua d’Eçà de Queirós. Diria que ja em coneixen més lectors i escriptors lusitans, ni que sia a dosis menudes, que en altres demarcacions d’aquests països nostrats, tan perplexos i confusos tantes vegades. Més possibilitats, ara mateix, de fer algun “bolo” d’escriptor a Lisboa o Porto que en segons quines places de la proximitat. Paradoxes clàssiques del nostre context històric, traspassat per un filferro d’autoodi inacabable.
A Barcelona, per força de la directiva blaugrana, volen traure el carrer dedicat a l’escultor Arístides Maillol per posar-li el de Johan Cruyff. Glorificar –més encara- el futbol, arraconar l’escultura. Signes dels temps de puerilitats faves que vivim. Es presumeix freqüentment de seny, i potser es remarca en realitat una mancança flagrant. La grosseria i el desmemoriat “mainstream” no necessàriament representen l’assenyada.
Una reunió em priva de poder posar-me en les narracions. Una reunió per desfer una situació fictícia, que no ens deixava avançar amb claredat en altres projectes. Emprenyat com una mona amb les maneres de fer de certa gent. Ens han fet passar amb raons fins a deixar-nos fora de joc del tot. El remat ens l’han propiciat insultant-los la intel·ligència, amb un acudit pueril sobre una vague rumor de tercera mà . Enorme sensació de presa de pèl, d’usurpada de projecte i idees, de temps, recursos i energies. Però, bon vent i barca nova! Qui sap si serà per a bé, a la llarga. Encara sort que ja ens ho vèiem a venir i hem seguit teixint les mínimes xarxes de protecció i continuïtat. Algun any dels anys aprendré a no confiar tant i a no sobrevalorar. Disgustat.
Arròs a la cubana per mal dinar (excitació). Volta, amb el gos, per la riba de l’Ebre. Tocada una part del Port, pel terme d’Alfara de Carles. Tota la verdor, feréstega o conreada, presenta l’esponjós bull primaveral. Finalment fem cap a Xerta. Pel passeig fluvial. Una senyora amb aspecte de britànica, cabell blanc, boina color lila, i un llibre a la mà, asseguda en un dels bancs rústecs, a ple sol. Altres passejants de gossos, fesomies indígenes, i ciclistes amb tot l’indument fosforescent. Volta pels carrers del poble. Trobada Francesca Aliern. Prenem un cafè junts en la terrassa d’un pub posada en el solar balder d’una casa enderrocada, un solar pedregós entre dues altres cases. Conversa variada. Ens explica l’homenatge que li van retre a Móra d’Ebre i la declaració de filla predilecta de Xerta, amb la modèstia autentificada de qui té els peus ben posats sobre la terra. Comentem altres aspectes del gremi. L’escriptora passa per pesats tràngols de salut. La ideació de les novel·les l’ajuda a sobrevolar la seua vida pobletana –i prou solitària. A Setmana Santa estarem junts firmant a Val-de-roures. Ens acomiadem amb el sol crepuscular daurant el llom ample de l’Ebre. El prodigi de l’assut, enginyeria heretada dels àrabs.
Procurant rebaixar la tibantor de la jugada bruta que hem rebut –el remat d’un assumpte on ens han utilitzat vilment. Mos casolà: formatge i paté. Llegint fins al son, en pantalla i en llibre. Tot i el revés d’avui, no per esperat menys desagradable, em sento amb força per plantar-li cara a la conjuntura més estreta que se’ns presenta. Ja rutllava tot mig arregladet, darrerament, es veu que ja tocava el contrast. Amb pitjors tessitures ens n’hem eixit.

¿No tienes enemigos? ¿Es que jamás dijiste la verdad o jamás amaste la justicia?
Santiago Ramón y Cajal

Dijous, 30 de març de 2017.
Insomni a les tres de la matinada. Em poso sobre les narracions i avanço prou. Li veig el mapa possible al conjunt. Tapant el soroll dels greuges que ballen pel cap amb Telemann i Vivaldi. Girant pàgina d’una gran decepció –no per anunciada, menys amarga. Caldrà seguir lluitant sobre el filferro de la fragilitat. Però, una veueta interior remuga que el revés en realitat pot acabar sent positiu. Em sento amb forces per redreçar la situació.
Rebut un correu de l’alcaldessa de la vila valenciana d’El Puig. Fan un passeig poètic, consistent a penjar a sol i serena, en plafons o cartellera, poemes de poetes contemporanis. En trio un i el trameto, agraint-li la invitació. Creativa, literàriament, el meu replà professional té poc a vore amb les baixeses que ens toca encarar massa freqüentment. A més, un bon grapat de retorns diversos i encàrrecs són obertament positius i seriosos.
Paella mixta per dinar. L’aniversari de la X. Intenció de fer unes visites pendents havent dinat, però no em trobo massa fi i faig la migdiada amb molèsties bucals, suposo que com a conseqüència més o menys directa de l’estat nerviós des d’ahir. Em calmen els desficis més tard –amb ajut de la farmacopea.
Correccions de materials. Músiques i llegint. Mirant el cel en la seua llum declinant, les plantes i flors del pati, que X. cuida amb gramàtica de delicada eficiència. Toco la guitarra una llarga estona, per passejar pels despreocupats arpegis blauverdosos la mica de tristor que arrossego les darreres hores, que ha fet un parell de pics aguts, i que ara no em puc permetre.
Una copa de cava i pastís de xocolata, al sopar, per celebrar l’aniversari de X. Els darrers dies han sigut durs en diversos sentits. I, avui mateix, alguna adversitat i les dimissions del cos han posat sa peülla a la nostra pica. Però, també hem tingut els contracants lluminosos. Així és la muntanya russa de viure, en aquest país, més encara tenint oficis dels classificats com a sospitosos habituals.
Llegint fins al son –que no es fa esperar- en pantalla i paper. Un article que es pretén cientifista, fet per quadratures de les estadístiques de les màquines, explica com s’ha d’escriure i què s’ha d’evitar. El criteri que empren en el text és el d’assolir la màxima comercialitat dedicant-se a fer literatura o periodisme, amb la qual cosa és ple de collonades molt discutibles. Hi ha prou casos d’autors i autores que escrivint just a les antípodes de les recomanacions, mig robòtiques, i més acostades al màrqueting dels executius que a les selves neuròtiques dels escriptors, han assolit igualment unes vendes estimables i fins de llarga durada.

-Serem immortals –em digué, perquè apareixeran textos nostres en un volum recopilatori acadèmic.
-No ho sé. A mi em fa mal el queixal.
– I a mi la cama.
– Dons, ja veus tu quina broma, la suposada immortalitat, no?

Divendres, 31 de març de 2017.
All men need enough silence and solitude in their lives to enable the deep inner voice of their own true self to be heard.
Thomas Merthon.
Operatiu a dos quarts de vuit. Cafè a la cuina. La besada de salutació del gos: la humitat càlida de la llengua. On hi ha saliva d’estimació –més o menys interessada- podem pensar hi ha alegria. Si més no l’alegria del miracle d’estar viu. Si et reconeix un gos i es troba protegit a prop teu ja és alguna cosa.
Missatge de Jaume Subirana. M’ha fet trametre un exemplar del seu “Cafarnaüm”, que no arriba. Content d’haver estretit més la nostra relació. Home savi, d’una superlativa cordialitat i elegància. Una de les veus coetànies que val la pena escoltar-se sempre. Compartim moltes visions de l’ofici i fórem dels qui no es cansaven de vindicar l’obra de Gerard Vergés. Li agraeixo que m’anomenés en una entrevista que li van fer fa uns dies, parlant del dietarisme. No he deixat mai d’agrair res, però hi ha qui escampa el contrari: són les creus que s’han de portar en aquest context nostre, tan picat dels mals de l’enveja i la calúmnia, que tants estralls, fins a l’estadi del sinistre, han quallat; que tants trens importants han fet descarrilar en la vida col·lectiva.
Amb els traductors s’ha anat fent justícia els darrers anys, i en les edicions el seu nom ha anat més destacat, però, darrerament, en alguns títols veiem que el pèndol ha fet cap a la banda de l’excés i ens trobem que el nom del traductor va abans, i en tipografia més gran, que el de l’autor o autora. Pareix mentida el que ens costa trobar la justa mesura en països que tenen fama d’assenyats.
Aniversaris de les morts de Miguel Hernández i Vicent Andrés Estellés, remembrats per les lianes líquides de la xarxa. El club dels poetes morts proposa barra lliure. Estellés no fa més que créixer en les consideracions de qui sap del què va l’aventura poètica i collint lectors de diverses generacions joves. El pas del temps ha permès calibrar el gegant proteic que fou. Poeta de diversos registres que sabia de què anava la vida i era capaç de reunir registres populars de frescal autenticitat amb tocs desgranats del carroll de l’alta cultura (lector atent, ampli, eclèctic). Com el seu admirat Neruda, el de Burjassot fou poeta de llibre; l’extensió del llibre més o menys unitari, amb els seus lògics meandres, és clar, li era necessària per desenvolupar-se. Hernández potser era més de poemes, després recollits sense cap obsessió unitarista. La seua biografia, reflex penós de la història trista que hem sofert, potser interfereix en alguns en la lectura dels seus versos. Tots dos tenien moltes coses en comú. Estellés dedicà diversos poemes al pastor d’Oriola. No és casualitat. En Hernández, com en el cas de García Lorca, la conjectura, a partir dels textos dels darrers anys de vida, d’on hauria arribat en una plena maduresa, fa ballar el cap.
Quan parla amb mi té el molest costum de rebaixar-se. Fa uns dies em va dir: “jo sóc un petard, però escriure em salva”. Com que vaig escaldat amb les insidioses cretinalles del gremi –i associats-, per uns segons em va passar pel cap si potser alguna ànima pietosa li havia fet arribar que jo opinava això, i em vaig a afanyar a contradir-la amb arguments, però no sé si es va quedar molt convençuda. Amb punyetetes i porqueries així anem passant pels malentesos de la vida, per obra i gracieta dels intermediaris amb ganes d’indisposar el personal. Quatre desgraciats que som, en un sector que no li interessa a gairebé ningú, que no dóna ni per berenar, i encara hem d’aguantar tantes estúpides empastifades.
M’agrada W.G. Sebald. A cada lectura s’amplia el seu univers ple de ressonàncies. Ara, només té un inconvenient en Sebald, un inconvenient que té a vore amb la nostra indefugible condició d’animals climàtics: és un autor plenament nòrdic, i en les seues pàgines sempre fa, per als cors mediterranis, una certa frescor de llum pàl·lida i t’has d’abrigar una mica més per fruir-les. De Sebald en parlem a vegades amb en Jaume Benavente, que n’és també molt seguidor. Benavente va fent una obra sòlida, homologable amb qualsevol aparador europeu o nord-americà, però també passa la maroma del minoritisme, tan habitual en les nostres terres.
Migdia suau. Vespertines tranquil·les. Abaixant grumolls de ràbies i impotències. Sessió llarga amb els relats. Avanço prou. Músiques variades per companyia: de Beethoven a Vinicio Capossela. Vetllant els humors del gos, amb pinso diferent i medicació canviada. Diverses preocupacions a l’horitzó, però aconsegueixo apamar-les sense angoixes. S’ennuvola una mica abans de les sis i trona amb demorada desgana.

Piulada del compte oficial –verificat- del president Rajoy davant la situació de Veneçuela, amb un suposat autocop d’estat.
Mariano Rajoy Brey‏. Cuenta verificada. @marianorajoy
Si se rompe la división de poderes se rompe la democracia. Por la libertad, la Democracia y el Estado de derecho en Venezuela. MR.
Sona a pur cinisme. Com deia aquell altre figura: Visca Honduras! I fins afegiríem un hurra per Montesquieu.

Ens contava que en una fira del llibre capitalina l’havien asseguda a prop d’on firmava un figurot dandi, hiperbòlicament retòric, barroc, televisiu, faraònic. Remarcava la llarguíssima cua de pacients devots que esperava la firma de l’escriptor –i potser un gest, una paraula, un somriure, fins poder-se retratar amb ell-, però, sobretot, estava fascinada perquè un secretari enguantat li dipositava l’exemplar al davant i li passava les pàgines de cortesia per tal que posés el seu insigne gargot, amb el parroquià –o parroquiana, elles llegeixen més- content i pagat de poder estar a prop del seu ídol. També va poder adonar-se’n com alguns xicots joves se li oferien sense embuts.
Tot picant-li l’ullet li vaig dir que ja tardava en portar un secretari o secretària que li passés les pàgines de cortesia per a les signatures. Per les voltes la seua cua parroquiana és llarga.

Cuidava les aparences. Era l’únic que cuidava. Endins l’embolcall dels ecos no hi havia ni veu ni polpa.

Dissabte, 1 d’abril de 2017.
Dempeus a les vuit. Dormida intermitent. El gos demanava d’eixir al pati per fer de ventre més o menys a cada vint minuts: el canvi de medecines l’haurà afectat. Com es fan estimar, les criatures… El seu infantilisme involuntari ens deu avivar la nostra il·lusió d’innocències, de despreniments sense objecte.
Fer dissabte. La minúcia i l’asteroide incontrolable. Una cita a cegues amb una metàfora perillosa. Un veí repinta el marc de les seues finestres de blau. Potser ha decidit que el seu ull de bou recorde al·leluies mariners. Agranant les fulles del laberint. Enterrant la pell morta que s’ha calcinat en la darrera esforçada confiança en gent que no s’ho val. La ruda ha florit. Un pardal redó ferma una molla de pa amb el bec. El retrovisor s’inventa postals velles i serenes. Els mots encreuats del periòdic d’ahir, amb la paraula sobreseïment anotada. Fent dissabte. Els fantasmes es camuflen en les cues del mestralet. Els interrogants eterns van rovellant-se sense perdre cap vigència. En els obituaris es dessagna la teua generació. La dèbil xamba dels supervivents. La minúcia de l’artesania encaparrada. L’asteroide que somnia fer un cràter cinc talles més gran que la seua mineralitat còsmica. Donar de menjar a les calaixeres amb esbossos. La hiena que ronda les tendes del campament. L’actriu veterana que es desmaia al camerino d’un teatre de poble. El caçador blanc que torna a disparar-li a l’espill. El canós despentinat que es mira el seu herbolari. Els amants que estenen junts la primera bugada de la seua nova aposta. Fent dissabte. El pa àzim i el canelobre de sis braços en un apartament lluminós de Manhattan. Dues siluetes rere una cortina ocre, que assagen una coreografia per a un concurs comarcal. Desfer dissabte. Les reiterades lliçons de les pèrdues. Les presències sense corporeïtat. La tibantor de la dignitat. I tal dia farà un any, i estigues bonet, que encara queden viatgets a la pedrera.
El sociòleg alemany Wolfgang Streeck defineix, en un recull d’articles, ara editat per ací, l’era postcapitalista como un interregne inestable i ingovernable, en el qual els individus, abandonats a la seua sort, podran ser colpejats pel desastre en qualsevol moment. És evident que al sistema neoliberal, que agonitza amb cuejades crues, li és indiferent qui governe en un país o l’altre, perquè la democràcia com a sistema de proteccions i compensacions, d’igualtat de drets, està sent derrotada pels pocs que tenen el mànec de la paella global. Per a que aquest estat de les coses puga sostenir-se, el sistema incentiva quatre tipus de comportaments, que Streeck denomina “coping” (enfrontar la diversitat amb inacabables paciència); “hoping” (fer creure que a un l’espera un futur millor, a pesar de les circumstàncies en les que es troba); “dòping” (acudir a ajudes externes com, por exemple, les drogues); i “shopping” (ser un obedient membre de la societat consumista).
Fideus a la cassola per dinar –magnífics. Sesta complida. Contestats correus. Més feina sobre el conjunt de narracions, que va agafant forma, i altres textos. Un gavadal de cosa feta: per triar i remenar –i trio i remeno i reescric. Hores del pati per llegir articles i aportacions d’uns i altres als carreus virtuals. També en llibre: Charles Simic i altres heterodoxos gratificants. Vespre suau, aprofitat. He trobat un poema que encaixa en la temàtica del llibre col·lectiu que coordinen Antoni Gómez i Vicent Penya, i que no sé
per a quan el volen traure. Un d’inèdit, que dorm el son dels calaixos pacients: versos inspirats per una pedra catedralícia. Crec que pot encaixar en la proposta.
La cosa de les xarxes socials va obrant els primers miracles prodigiosos: gent que va anar amb tu a l’escola que a la presentació de la seua pàgina té deu i fins dotze anys menys que tu.

El que resen les pedres.
El que revifa l’aigua indomable.
Tot per al refugi de la figuració tèbia.
Enramada per l’ombra lliscant.
El minuet anisat, enmig dels deures.
Les declinacions del silenci germà.
La probabilitat d’ànima de la quietud.
Refugi a dues aigües: espai, temps.
La crida de la voluntat; el sobreposar-se.

Diumenge, 2 d’abril de 2017.
Tres eixides amb el gos, al pati, a la matinada. La medecina el fa evacuar seguit. M’avisa posant-me el musell sobre el braç adormit. Al pati, sensació de fred pel mestral. Les estrelles, a la volta, intenses en el titil·lar de flux i reflux, en el talc de la pigada del misteri. Dormida per capítols, per tant. Actiu a les deu. Conversa amb el músic i escriptor Miquel Ángel Marín. Idees, projectes en dansa; perspectiva engrescant. Diàleg també amb un narrador i periodista. L’oxigenada de parlar amb esperits amb criteri i volada. Desinfectants que ajuden a desfer l’agror de tan de primarisme barrut i depredador com ens toca endrapar per aquests comarques.
Ha mort, a noranta anys, Salvador Pániker. Home polièdric i interessant. Editor amb catàleg atractiu sempre. Esperit que atansava l’art i la ciència. Assagista verament estimulant. Lluitador eficient i lúcid pel dret a una mort digna, això tan pèssimament legislat, per variar, a les Espanyes, i tan anatemitzat per les inèrcies de cessió a la confessió dominant (el títol d’estat laic és una broma més del repertori constitucionalista). Cadascú en el seu estil i temari –confluent en diversos punts-, els germans Pániker han sigut un referent sempre abellidor. Per descomptat, els seus textos es queden a fer-nos companyia.
Feina avançada en un parell de projectes que van guanyant consistència. Enrotllant cigarrets. Cafès de revifada. Llegint textos de Martín Kohan, narrador i assagista argentí, coetani estricte: moltes concomitàncies de mirades i interessos, així com altres papers o taques de pantalla. Preparant els estris per al “bolo” del vespre a La Cava.
Truita de patata i cua de bou –tendra, melosa- per dinar. Becaina curta. Cap al cor del Delta, amb temps per prendre un cafè, muntar i provar el so sense presses. El mestralet despentina els arbres i augmenta la sensació de fresca. Bona actuació. Dues part descompensades, una de dues hores i la segona de mitja. Ho volen així, i així ho fem. Ens donen berenar, del que mengen ells, com tenen per costum. Un entrepà de pernil, un pastisset de cabell d’àngel i un cafè. Ens donem per mig sopats. Un senyor m’explica que fa classes de guitarra i que li agrada com toco. Li cito, amb un afegit personal, Paco de Lucía: és un artefacte que et pot tenir menjada la testa. Tornant, gola de llop entre arrossars i casetes amb bombetes marcides. Per un pany de senillar encara podríem trobar-nos el Tino Costa d’Arbó, esparracat, embogit per un context hostil a les expansions creatives de l’esperit. Un cafè amb llet per acabar de sopar. Encara llegeixo alguns articles en pantalla i després en llibre, ja al llit. No massa cansat, però potser una mica llampat, amb mucositat i picor de gola.

M’explica que li han fet una entrevista pel seu nou llibre. I que en una pregunta li preguntaven per autors del seu gust i que em va citar. L’entrevista no ha eixit. No pot imaginar-se de cap manera el grau de malícia mesquina i idiota que pot arribar a circular per les proximitats, per gentilesa d’elements tòxics que es vanten de difondre les notícies del nostre territori cultural (amb el que censuren n’eixiria un altre relat informatiu prou interessant i complet). Proliferen les ratetes cosa de no dir.

Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la independència de caràcter.
Salvador Espriu.

Ni quan estem sols estem realment sols. La de veus i altres silencis fecunds que poden arribar concórrer en unes hores solitàries.
La veritable ideologia de molts disfressats de “progres” és el diner que poden collir amb els seus paràmetres raquítics de botiguerets grisencs. El que més s’assembla a una colzada de dreta és una colzada d’esquerra cosmètica. Qui tinga més, que faça dues dinades. A l’avarícia recalcitrant sempre li falla el rellotge.

Dilluns, 3 d’abril de 2017.​
La música m’inventa un passat que no coneixia.
R.M. Rilke.
Alçat a dos quarts de set. Ha calmat una mica el vent. Una eixida al pati amb el gos aquesta nit. Li va minvant l’efecte secundari de les medecines. La “Missa en Si menor”, alta rebosteria a major glòria de Déu del mestre de capella Bach per començar la jornada amb alguna cosa irreductiblement bella i consolant, abans d’internar-me en l’enutjós disseny d’estratègia per mirar de recuperar alguna cosa en un assumpte lleig, on uns mediocres astuts es pensen que som uns passerells fàcilment manipulables i que ens han fotut canari impunement. Reuneixo totes les forces lluitadores per als episodis que ens esperen. La nerviositat que veu les coses claretes. Alhora, desbrossant altres senders de projectes interessants. Les dualitats cerebrals. Les unions de contraris dels poetes i els filòsofs. La vida ondulant. Els clarobscurs de ser home.
Treballant també en les narracions. En fases penúltimes, sempre tenint en compte que un original no s’acaba mai, que en tot cas s’abandona: mirar d’abandonar-lo en un estat el més potable possible és tot al que podem aspirar. La sensació de potabilitat és provisional, és clar. A la llarga, els llibres se’ns giren en contra, escampen les seues marrades, les seues vies potser no ben explorades del tot. Si a algú li retorna el passat per acusar-lo i fer-li tastar el licor del fracàs és a un escriptor. El millor llibre sempre se’ns queda per fer. Potser amb somniar-lo ja basta. D’esbós en esbós ens afirmem en reptar l’impossible.
A tall d’haver penjat un aforisme en la meua pàgina social es munta un debat/diàleg sobre el gènere entre Josep Conill, brillant especialista practicant, i l’assagista Josep Grau Santemases. Arribem a la conclusió, forçosament provisional que, grosso modo, hi ha l’aforisme que és una píndola concentrada de pensament, l’aforisme amb voluta més poètica, i l’aforisme d’enginy amb intencionalitat humorística. L’escriptor de Castelló i jo, per exemple som admiradors del polonès Stanislaw Jerzy Lec, que era capaç de reunir en un sol aforisme totes les característiques que més o menys hem acotat. És sempre un plaer intercanviar idees, parers, bromes, amb Conill. La teranyina virtual ens permet tenir la proximitat d’esperits que val molt la pena escoltar-se –o llegir-se. No tot són bagatel·les purament socials en les xarxes. Com tot, el mitjà és neutre i és l’ús que li donem el que aporta la coloració i el pelatge. En un altre rejoc de les liquideses amigues, el compositor Conrad Setó em dóna pistes de peces del pianista jazzer nord-americà Brad Mehldau. Li trobo reminiscències de la manera de fer de Keith Jarret (que titlla d’insincer Mehldau), i també s’origina un enriquidor intercanvi de parers. D’això de la sinceritat, en el món de l’art, n’hi hauria per parlar-ne llargament. Res no surt del no-res, ideure-li algun rebudet a un model fort com Jarret –o qui siga- no és cap demèrit, ans al contrari, és senyal de tenir l’antena ben orientada. La il·lusió de les converses substancioses, gràcies a la tecnologia que posa un cable telefònic enganxat a una màquina d’escriure. Reunions socràtiques sobre l’humà i, a vegades, fins el diví –o el que entenem per tal cosa.
Remirant, en un altre recés dels retocs a les narracions, pàgines de la “Minima moralia”, de Theodor W. Adorno. Gran interès. Desmunta un bon grapat de convencions interessades. Entre llegir un filòsof i una novel.la, cada vegada més la decisió es decanta per la primera opció. L’art d’agafar la vaca pels collons, que deia Fuster, cada vegada em resulta més atraient. Qui després dels trenta-cinc llegeix novel·les és un cretí, sentencià Pla, potser fent-ne un gra massa. Hi ha propostes novel·lístiques important i nutritives, el que passa és que amb l’embombafa dominant de les línies més comercials de la llibresca, costen més de trobar.
En qualsevol solució federal o confederal que es puga bastir o somniar sempre hi ha un os insalvable, un os antic que domina i no vol comprendre la menor diversitat: Castella. En aqueix os es recolza plenament el nacionalisme redoblat –i fet costum “natural”- pel franquisme. ¿I quina alta institució, sustentada pels poders fàctics i pel propi moll de l’estat, hereva del règim, garanteix que no es passe pàgina? La idea d’una república és tan perseguida com la de l’emancipada de les nacionalitats negades.
Llenties per dinar. El plateresc de la germandat dels humils. Les llegums, el nervat de tots els règims propicis per al cos. Sesta amb els daurats del migdia radiant en els pentagrames multiplicats de la persiana, com en cert poema de Ferrater. El savi Salvador Pániker feia la migdiada, que potser és un altre vas comunicant entre orient i occident. Treballant en músiques i textos en les vespertines. Diàleg sobre l’ars poètica i les seues tècniques amb l’amic Mariano Castro en un descans. Més retocs a les narracions fins a l’hora de sopar. Mirant documents, reproduccions de quadres i textos del gallec Eugenio Granell, que feia anys que no veia. Granell era surrealista, la qual cosa, essent gallec conscient i fondo, quasi que desemboca en una congruent fatalitat.
Lluna en creixent a la volta. Un magnetisme visual i cavil·lant que no s’acaba mai. Llegint al llit fins al son: Charles Simic i Theodor W. Adorno, curiosa parella de ball, potser no tan dissonant com podria parèixer a primera ullada. Sortosament, el meu eclecticisme lector ha criat un estómac de batalla positiu i ampli.

Quan d’un lloc comú –són ineludibles, en un moment o altre; les limitacions humanes davant el món són palmàries- n’extreu guspires, detalls vívids o volada profitosa o plaent, sabem que som davant un bon escriptor. Posem un Carles Riba, per exemple, o un Gabriel Ferrater. Els no tan bons ho fan l’inrevés, toquen un tema important i l’acaben immolant en el brancal del tòpic més adotzenat.

Spleen amb poncella, fugaç i eterna, enramada al filferro d’un vell galliner.

Potser tots els món possibles ja són anunciats en aquest, però la clau que obre els panys fonamentals no sabem quina pot ser.

La construcció defensiva, restrictiva, del jo –sobretot en els usos i imposicions occidentals. Qualsevol intenció d’oxigenar-lo, de desconcertar-lo, alleuja.

Aiguardent de pell i salabror d’Alfama, en un nocturn que espera. El verd incendi expansiu de l’amar desbocat, robat als suborns marcits, negant l’apocalipsi patètic de la infecta llobatera. La música callada que ens canvia de lloc i d’hora. La mirada rebatejada per l’alteritat. L’infinit rogenc del qual no es torna. El pom d’irrepetibles roselles en la ginesta del crani sorprès. El palpitant breviari de monosíl·labs que esbotzen murades corsecants. En un nocturn que ens espera, ple i criminal, tèbia crisàlide adormida, rebrem el salconduit nou per accedir a la font essencial que roman fins quan l’horitzontal de l’oblit rossega els garrons del trànsit vulnerable.

Per contrast evident i trist, és en els desafavorits, en els precaritzats, on millor es pot llegir l’estrall de la història.

Una de les treves pactades amb els frecs vitals es fa gran, s’embassa, cria un ecosistema i acaba determinant el carreu principal del viure. En una regular figuració o altra hem de parar el campament base.

Diumenge, “La Vanguardia” publicava una carta al director titulada ‘Per una mort digna’. Donava veu a una dona malalta d’ELA que, als 90 anys i en plenes facultats mentals, es veu legalment obligada a complir amb l’agonia lenta i dolorosa del seu cos paralitzat. Fins que ja no pugui menjar ni beure. Fins que el no-menjar i el no-beure donin unes anàlisis que n’excusin la sedació. Fins que mori “ofegada amb la pròpia saliva” davant dels fills i ‘que aquesta imatge els persegueixi per sempre’. I per a què haurà servit, tant de sofriment? La carta acaba: ‘Jo hauré hagut de patir per a tranquil·litzar les seves consciències […] No em sembla bé que després de tenir una vida plena, el sistema m’obligui a viure d’una manera indigna i no permetin que me’n vagi en pau i sense patir’.
(De “Vilaweb).

A vegades fem el ridícul per la por a la finitud. Sobretot, em pareix, l’element masculí.

Nos han abandonado en medio del camino, entre la luz íbamos ciegos. Somos aves de paso, nubes altas de estío.
José Hierro.