Home > El Maestrat > Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

ramón GayaDimarts, 11 d’abril de 2017.
Res comença en nosaltres. I res no acaba en nosaltres. Som una lleu continuïtat entre tantes continuïtats.

Guanys de l’esperit. No hi ha barems ni llotges per mesurar-los. Ni falta que fa.

Incapaços d’unir-nos ni per a la menor solució fora de l’egoisme, ells guanyen. Ho saben de llarg. Ho fomenten. Tots contra tots i l’abús i la usura descordada s’inflen més i més.

Jornada suau, casolana. Gestions des de l’escriptori. La roda frenètica de la proximitat de Sant Jordi. Un dia a l’any on ens exhibeixen a la gàbia d’espècies exòtiques, per si algú vol llençar-nos uns cacaus o unes llaminadures.
Abril d’escumes suaus sota els peus temptats per l’astènia a fer els contemplatius. Hores per al silenci, que fa salut. I per llegir. Mirats els relats. Els deixo una reposada decantant abans d’una altra sessió revisant encara més primmirada.
Abril de crueltats sordes enmig l’embull fecund de les llavors i els daurats finíssims. Mesada on delicadeses de l’esperit giren redones, però que en els frecs humans pareix una cursa d’obstacles convidant a la misantropia ferrenya. Abril de gira-sols en la testa groga de Van Gogh. Trànsit de crineres confitades i bucs fantasma en la deriva dels fiords més obscurs. Els contrapesos de la balança de la continuïtat. Asteroides amenaçants, que es fan grans als telescopis de l’arrogància tecnològica. La sorpresa dels cicles de la naturalesa fent la seua roda d’almanacs desenquadernats. Petjades en l’herba dels parcs solitaris. Els llims dels pous que reben la notícia mítica de la rosassa esbatanada. La mar rutilant en un faristol medieval. Pàgines aromatitzades en la memòria dels malalts. Esmussada en el dentat de les urgències. Abril dels rosers indesxifrables en els canals invisibles. De xicalla rient en la tarda prenyada de presagis ajornats. La mel sobre les clapes adolorides. La cera enfebrada de les abelles amenaçades pels pesticides del creixement continu. Les margarides que s’afegeixen, trèmula violinada blanca, a les músiques revoltes dels veïnats suburbials, al canemàs de la lluna que cobreix fragilitats, a les discretes revelacions i els detritus industrials. La pluja verda d’una promesa descendeix els esglaons fumats d’un temple antic. Abril del mite, corredor de les cereals esperances de la dignitat.
X., que ha anat al veterinari per rebre les darrers instruccions per a la preparació de la intervenció de demà de Merlí, s’ha topat amb una parella que volia sacrificar el seu gos de dotze anys, perquè han de marxar de vacances a l’estranger i diuen que no se’l poden endur. El gos estava sa i estalvi i el veterinari s’ha negat a “adormir-lo”, complint escrupolosament el seu jurament hipocràtic i clavant-los una esbroncada de pulcre raonament ètic als desaprensius, que han ignorat l’especialista, s’han irritat d’allò més i han abandonat l’establiment traient foc pels queixals. Cal témer el pitjor per a la criatura – un “mil llets” pacífic i simpàtic.
Li han donat una de les creus de Sant Jordi d’enguany al llibreter de Val-de-roures, Octavi Serret. No és que hom crega massa en les medalletes institucionals, però segur que a l’amic li haurà fet il·lusió. Dijous ens hem de vore, per la firma d’exemplars a ca seua, i segur que brindem pel reconeixement a un esperit emprenedor, que ha ajudat tant a dinamitzar múltiples resistències il·lustrades en la franja territorial del nostre idioma, sota administració aragonesa (tan freqüentment hostil, o directament escanyant, per a la pervivència lingüística del que no és el castellà a l’Aragó).
Conversa amb la poeta i metgessa Àngels Moreno sobre Ted Hugues i Silvia Plath. Difícil no fer el que desaconsellava Roland Barthes amb els textos, que és afegir les dades biogràfiques de tots dos, que tingueren una relació tempestuosa que agreujà els problemes psicològics de la poeta nord-americana, el suïcidi de la qual acabà culpabilitzant – fins socialment- i torturant el poeta britànic. Hugues fou un molt bon poeta, i Plath també. Hugues destruí les llibretes del dietari de Plath dels anys de la relació (detall cabdal que no impedeix als reclams editorials recents oferir-los com a complets, quan no poden ser-ho de cap manera).
Mirat el partit de Torí de la Champions entre el Juventus i el Barcelona. Un nou desastre blaugrana. Un equip desmanegat, bla, en caiguda lliure, que no se sap exactament a què juga i que ha perdut, o li han fet perdre, els rutilants recursos “guardiolistes”.

(Alegries gremials meridionals)
-Quan l’encertes, ets molt bo.
-Tu també ets molt bo, quan l’encertes.
-Què insinues?

Crítics, comentaristes que acusaven, i amb raó, de cartellista alguna etapa molt “avida dollars” de Dalí, que no s’ensumen que el “Guernica” picassià també ho és, de cartellista. Que haja funcionat tan bé com a pòster els hauria de donar la palmària pista.

De grans expectatives n’estan els fossats suïcides plens.

L’espai i el temps on no s’és objecte ni imatge és – o era- la vida privada, que ja sabem que va incorporada cada dia més al carnestoltes del res no és sagrat.

En cada melic hi ha una molt possible història universal.

Poques veritats resisteixen un canvi de perspectiva.

Dimecres, 12 d’abril de 2017.
Alçat a les vuit. L’article de Xavier Antich tot comentant “L’incert alberg” va fent via per les xarxes. Bona notícia. El grup de Jordi Savall per companyia matinera. Tessel·les de vímets amorosos. Ullada als correus i notícies. Explosions a Dortmund. Ferit l’ex-jugador del Barça Marc Bartra en una. Corea del Nord diu que està preparada per la guerra amb els EE.UU. Stephen King piula que el president nord-americà és una mena de psicòpata perillosíssim (ell els té estudiats els psicòpates). Fa temps que l’autor de “Misery” va avisant de la marrada sinistra que pot arribar a resultar en deixar-li tant poder a un malalt agressiu. Les previsibles emocions fortes amb la presidència imperial no estan defraudant.
Cap a Vinaròs a meitat de matí. Al carrer Sant Francesc és ubicat l’hospital veterinari. La recepció del gos. Li donen un sedant per preparar-lo i s’endormisca en un quart d’hora. L’hospital és un espai lluminós i ampli, agradable, amb ressonàncies de guarderia infantil, per les decoracions i mobiliaris. Bons professionals. Potser els hi falla una mica el protocol comunicatiu –com passa també en molts hospitals humans. El moment de compromís emotiu quan se l’emporten al quiròfan ja plenament adormit, com un drap inert. Sembla mentida com s’entranyen aquestes criatures. La imatge d’un ésser estimat transportat cap a un box de cirurgia no és una glopada impune.
Mentre intervenen Merlí prenem un cafè en la terrassa assolellada del cafè Socors, on havia desdejunat moltes vegades, fa anys, en una altra vida, i on, entre moltes altres coincidències i aventures, havia tingut més d’una conversa divertida i substanciosa amb Carles Santos. La ciutat, en el rovell, es veu animada (claror radiant, caloreta remoguda per un airet picant.) Es nota en els gestos i els posats que molts dels transeünts ja són de vacances i porten un altre ritme en les passes i en les salutacions conversades. Passem un momentet a saludar a l’espai Mariola Nos. Parlat amb el seu company, enfeinat amb l’allau d’arribades per l’onada expansiva santjordiesca. A frec d’estiu he de ser-hi per acompanyar, en la presentació del seu llibre de poemes “Nectari”, a Josep Porcar.
Tornem a l’hospital veterinari. Mentre esperem asseguts en una saleta llegeixo els aforismes poètics de “Lo clarinet és l’aixada”, de Miquel Àngel Marín, edició amanosa, apaïsada, veritablement de butxaca. Aeròlits lírics amb pensament i teoria musical subjectiva. A quarts de dues ens trauen el gos, encara somnolent i de petjada erràtica pel efectes de l’ anestesiant. El veterinari ens explica els detalls de la intervenció i ens dóna recomanacions per a les hores postoperatòries.
En ser al cau, mos lleuger (sobres d’àpats recents i embotit). Al correu, el cartell per a la signatura d’exemplars a la Fira del Llibre de València, al jardí de Vivers, el dia 27 d’abril, i també el cartell de la fira d’Ares del Maestrat, el 6 de maig. Dos dels diversos compromisos que em caldrà atendre fins a primeries de juny. La roda per “L’incert alberg” va sent llarga i més satisfactòria del que podia esperar. Molt bona faena de l’editor.
Mirant les narracions en les vespertines, amb recessos de vol lliure per diverses pàgines literàries i periodístiques. La possible volta al món en vuitanta cops de tecla. Bunyols quaresmals –de matafaluga- per berenar. La rebosteria de les iaies recreada per les nétes en la segona o tercera postmodernitat. Tot torna, però mai de la mateixa manera.
Truita amb formatge per sopar. Les notícies. Formes, gests, grotescos numerets del “nacionalcatolicismo”, emparats i promocionades per nervis claus de l’estat, en revifalla constant. La mínima reparació general a les víctimes del franquisme va descarrilant en cada intent impulsat per la societat civil o algun jutge no alineat amb la bafarada dominant. Les pressions del govern de Madrid han aconseguit que ens internacionals declaren, amb prosa eixuta, que els anhels de fer un referèndum a Catalunya són un afer intern espanyol. Recolzaments internacionals per un afer intern, curiosa contradicció. L’ex-ministre Margallo ja va fer saber quin era el rebudet de favors per aconseguir aqueixes declaracions. Ja se sap que des de la reforma, que amnistiava el franquisme i les seues oligarquies del 1978, en absència de violència es pot parlar de tot, tret de penjar banderes republicanes, fer acudits sobre ministres dels governs dictatorials, criticar la corona i un grapadet de coses més de l’estofat regressiu que ens serveixen.
Vist un episodi de la sèrie del detectiu Wallander, basada en els relats de Henning Mankell. Intriga amb suc: les màfies europees i les seues connexions poderoses. Trama ambientada en Lituània i Suècia. Paisatges de verdor sedant, llenguatges de narrativa cinèfila allunyats de les ànsies gratuïtes de tant de producte nord-americà. També llegint fins al son (Silvia Plath).

(A Àngels Moreno)
Amb una cama suspesa
al límit del penya-segat
a l’hora sense alarma del trenc d’alba
mesurava l’edat del seu vertigen.

Novetats mil·lenàries que ens esperen en el trencall de la sorpresa.

La partícula concentrada que perviu en tot giravolt i circumstància, que ofereix el seu dúctil baix continu abans, enmig i després de tots els contrasentits i ensulsiades. La partícula irreductible que és a punt de tenir tot el sentit.

El gos li lladra a la lluna. També ells reconeixen els temes eterns.

I aquell gegant, entre la somiquejada i la vigília, portava un molí de vent per barret.

També hi ha la discapacitat metafísica.

Les anècdotes apòcrifes que et pengen presenten un caràcter cinc o sis vegades més audaç que la teua timidesa.

Podologia verbal per al desconegut. Efecte placebo que fereix, a la llarga, a l’oficiant.

L’angoixa és la torna de la insubmissió.

La veritat que no li serví prou al propietari –o propietària- del llibre de segona mà on es pronostica bona part del futur.

La riallada que descomprimeix una tarda, un cos, una espera, una sentència persistent.

Hi ha conservadors que no deixen res tal com ho han trobat.

Les semprevives de la llambregada, que ja no li deuen res al dolor del temps.

A la confiança plena li falta informació. A la desconfiança sistemàtica també. Sempre ens falta informació.

No hi ha joc de subjecte sense el llenguatge.
Dijous, 13 d’abril de 2017.
La Passió segons Sant Mateu. S’escau. Fastuosa catedral sonora. Un barroc que escura, com sol escurar més el gòtic.
Alçat a tres quarts de vuit. Salutacions de col·legues, amics, coneguts i saludats. Una postal de Lisboa. La confraria de solitaris simpàtics. El dijous santificat. Les dents d’acer de la guerra entre blocs esclafants anunciada al neó roig i absurd del diürn passar. La candela d’Erasme tremola.
Foscor. Kitsch tètric. Roses artificials amb fortor de dolcesa rància. La naftalina i les mirades marcides. La por. La melopea incomprensible i inacabable dels rosaris. La tragèdia de les imatges. Els patiments continus. La pobresa. Els crits i la bufetada. Les malalties com a càstig diví. L’amenaça de les flames eternes. De molt abans de saber-ne res del “sentiment tràgic” de l’existència, del tan contradictori Unamuno, ja en portàvem moltes cullerades d’oli amarg. I, a fora, en poder fugir, el perfum de la tarongina i el sol a les façanes emblanquinades, la seriositat del paper de qui juga i no sap que juga, la jove de trenes rosses – un ros com el de la promesa de Capità Trueno dels tebeos- que passava amb la bicicleta i un cadell de musell xato al cistell. Els treballs que ens han calgut per sargir els estrips al cervell tendre. Per desculpabilitzar l’alegria de viure i les ganes de saber.
Ullada a materials diversos. Ens esperen a Val-de-roures al vespre. Després tot rutlla més o menys cordialment, però d’entrada, una peresa gran, moltes ganes de quedar-me en la invisibilitat entre parets o en el radi curt. Però, s’ha de complit amb la paraula donada. Celebrarem la creu de Sant Jordi amb la què han distingit la faena del llibreter Serret. L’amfitrió ens ha reunit en tercet, amb Francesca Aliern i Jesús M. Tibau. Per Setmana Santa el Matarranya és molt concorregut. Han sabut fer una oferta amb relat vertebrador: natura, història i una miqueta de lletra. Moltes segones residències a la zona.
Llenties amb arròs per dinar. Becaina tranquil·la. A dos quarts de cinc emprenem la carretera. Molt de trànsit. La polifonia de verds en el paisatge ebrenc. Sol esclatat, caloreta. Arribats a Val-de-roures a vint minuts de la cita. Un cafè amb gel –el primer de la temporada- amb la Francesca Aliern en una terrassa. Conversa gremial. A la llibreria. Felicitat Octavi Serret per la Creu de Sant Jordi. Ens convida a un vi fresc, un “Viscaí”, elaborat i embotellat al mateix Val-de-roures. O.C. ens explica que a la zona, un “viscaí” és un gendre mal acceptat per la família. La firma d’exemplars transcorre com sol ser habitual a can Serret. Llarga tertúlia amb Tibau, Aliern i el llibreter. Les penes i senyals del sector. Estona cordial. Saludats alguns visitants (una xicota que em saluda i feia molts anys que no veia, i que no aconsegueixo saber de què la conec). X. ha passejat el gos per mitja vila. A dos quarts de nou hem enllestit. Tornada sense cap problema. Mos frugal per sopar. Ullada als correus i llegint una mica en pantalla, després en llibre, ja al llit. EE.UU ha llençat una bomba de les més bèsties, diuen que no nuclear, en territori d’Afganistan. El panorama internacional els darrers dies fa feredat.

El tremendisme, el dolorisme de tant de catolicisme celtibèric, perfectament aparellat amb la falta d’empatia i respecte pel veí.

L’absolutòria arqueologia de l’heura sobre les premeditades pedres de la memòria.

Sempre hi ha una coartada o context favorable per exercir la intransigència. La facilitat hauria de resultar sospitosa d’entrada.

Objectes vells, abandonats. Espills que callen els batecs superposats.

El silenci deu ser anterior al temps.

Pensar és transportar conscientment, amb ròssec garantit, algunes contradiccions.

Divendres, 14 d’abril de 2017.
El que veritablement s’esdevé, el que vivim, la resta, tota la resta, on és? El que s’esdevé cada dia i torna cada dia, allò trivial, allò quotidià, l’evident, allò comú, l’ordinari, l’infraordinari, el soroll de fons, l’habitual, ¿Com rendir comptes d’això, como interrogar-ho, com descriure-ho?
Georges Perec.

Les vuit. Silenci al barri. Cafè. Embolico cigarrets. Unes pregàries simfòniques del místic estonià Arvo Part a la gramola. Refugiats en la bellesa. Ajornar la plena desesperació. Les dosis mínimes de relativisme per no començar a udolar contra tantes estafes acumulades.
L’activitat d’ahir al Matarranya. La pura resistència. Les soledats que ens esperen. Mals temps per a la lletra, per a les humanitats. Pensar, escriure: ditades contra el temps en un racó cada dia més desatès. El paquet general per a la humanitat és prou desolador. El xivarri de les buidors és colossal. El futur ja s’endevina com un camp minat d’incerteses i fragilitats. I ho serà molt més encara per qualsevol esperit creatiu i pensador en terres d’orgullós analfabetisme funcional. Tot ben depriment.
Catorze d’abril. El record de la república descarrilada. Una república que cometé errades monumentals i tampoc ens va entendre gens –perquè en determinats temes, com deia Pla, el més paregut a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. Una llum somorta de la memòria republicana, enmig els concentrats de ranciors que han tornat: banderes a mig pal en les comissaries i casernes, per decret, per la mort de Crist (el prodigi de la seua resurrecció es veu que l’acaben de vore clar). Primaris fanatitzats cantant –desafinant com a cossis- a la mort en una unitat de terminals hospitalaris. Regressió ideològica descarada al pastitx franquista, al resclosit repressor, enmig l’alta putrefacció de corrupcions inacabables. I, en l’horitzó, les previsions d’agències diverses de més misèria i més retallades. En els informatius estatals, la manipulació més barroera, que ens temen que funciona prou i massa. Divorciar-se de tot això és l’únic projecte plausible, tot i que ja s’albiren les repensades deslleials en els molls partidistes (el vol i dol que defineix un poble poc audaç).
Article interessant de Xavier Febrés sobre una estada d’Atahualpa Yupanqui a la vila empordanesa de Monells, en una setmana santa del 1978. En cantor era una gegant de les cançons amb assaonada substància poètica i de pensament. El cantautor italià Paolo Conte el vindica constantment. Feia molt que no escoltava el cançoner de l’argentí i l’article de Febrés m’ha fet venir les ganes de revisitar-lo, en la matinal amb boirines sobre el riu en el primer tram de la vulnerable continuïtat. Personalitats com Don Ata, com li deien els admiradors, són tan insubornablement autèntiques i bategants, que més d’hora que tard, en aquest món de tants simulacres i succedanis pregonats a tota potència, pareixerà un heroi de ficció somniat per alguna enfebrada creativitat pouadora de belleses i veritat.
Abadejo en suc, carxofes i ous per dinar. Recepta deltaica de divendres sant. El bacallà dóna molt de joc en els costums d’eludir la carn, dins l’ascendent catòlic. Recordat un fabulós bacallà “as neves” (a la nata) a na Baixa, a la Lisboa que calcigava Pessoa en les seues melopees d’absenta i personalitats literàries rellogades en el mateix habitacle.
Becaina solemne. Els daurats en la finestra. Les notícies de l’apocalipsi dels xerifs del món de fons. Quan entra el son, l’amenaça dels grans sàtrapes pot esperar una mica. Sis-cents morts al mediterrani en els darrers mesos –fugitius desesperats de la guerra siriana. Tot monstruós. Però, ens anem acostumant a la monstruositat, a còpia de protectors estomacals i diferits preparats d’entreteniments i xim-xims inacabables.
Llegint i escrivint en les vespertines. Sessió llarga, fins a l’emborratxada d’ulls i neurona, sobre les narracions i altres materials. Avanço prou. Hores casolanes, diàfanes, en compàs d’espera relativista. Entrepanet de tonyina i quatre carxofes torrades per sopar. L’efecte depuratiu de la carxofa. Llegint al llit fins al son. El gos va recuperant el seu ple to vital. Ja fa trapelleries amb la seua astúcia d’infant juganer i golut.

El jo que es relata és un tu, un espai cedit al lector. El jo que es relata ja no és exactament el jo íntim.

Melic encarat a melic esdevé espill i potser calidoscopi.

Hi ha coses més eficients i menys salvatges que llençar megabombes, com ara tancar l’aixeta de finançament del que es diu voler atacar. Però, ai las, potser en el finançament hi ha aliats, inversors, amics.

Una aroma de sofregit, amb ressò de nítida evocació maternal, olorat en un carrer de Nàpols. Això és quasi tot l’essencial tot en el destí d’un home.

L’efímer és humà. L’etern insondable.

Ja no escollim quasi res. Però ens recorden, governs i propagandes de grans corporacions, que som lliures.

La majoria d’abillaments de la moda es sustenten en l’epidermis dels costums i instints més sempiterns.

Les sorpreses agradables solen demanar un cert esforç de civilitat, cultural, en l’acollida Les altres arriben de qualsevol manera.

Les coses, els detalls menuts ens diuen la veritat que mai busquem en les coses menudes: una veritat que parla de trivialitat, fragilitat i insignificança.

Canviem de monotonies. Mudem la pell del que ens pareix certa identitat.

La caixeta redona dels formatgets en porcions triangulars de “La vaca que riu”, la sorpresa infantil per l’absurd poètic, i no haver trobat mai una vaca riallera, si de cas només amb certa remugant indiferència vellutada i com a mig tendral –apreciació dubtosa, és clar.

E, aquele que não morou nunca em seus próprios abismos, nem andou em promiscuidade com os seus fantasmas, não foi marcado. Não será exposto às fraquezas, ao desalento, ao amor, ao poema.
Manoel de Barros.

Dissabte, 15 d’abril de 2017.
Ars longa, vita brevis.
Hipòcrates.

Alçat com sempre. El sempre de darrerament i les seues conjectures (vol dir-se si no hem tingut algun “bolo” nocturn). Dormida bona. Potser escurant serells endarrerits de tensions i insomnis.
El “Rèquiem” de György Ligeti a la gramola. Emocions atmosfèriques. La força de les veus ben empastades, portades a simpaties harmòniques inusuals. Les estries de les dissonàncies sobre sòlides praderies de baixos continus. Ligeti, ciutadà romanès i hongarès, finalment nacionalitzat austríac. Morí a Viena el maig de l’any passat. La música del segle XX i el faldó d’aquest, que es toca i s’estudia poc en les inèrcies dels conservatoris nostres. Si de cas, la música contemporània ja la interpretaran d’ací a dos segles o tres, si es que perviu cert criteri en les fredors distòpiques de la incerta posthumanitat.
Llegint i escrivint. Rellegir, reescriure. Un peu al coll a la col·lecció de narracions. Faltes les darreres podologies subtils abans d’abandonar el projecte. Claror tendral, pasquera, als finestrons. Eixida a l’estanc. Dependenta d’origen de l’est, una guapesa tristoia. Substitueix la iaia que s’atabala amb els estris informàtics i només troba la remada segura amb un llapis, un paper i ajudant-se en els comptes amb els dits, com Machado comptava les síl·labes dels seus versos. em moaré fresquet a l’aire. La llum solar elevant a daurats renaixentistes els angles dels edificis lletjos del barri.
En els recessos de la birbada de textos, visites a pàgines de fotògrafs contemporanis d’interès. Molts són a prop de les millors troballes pictòriques i provoquen l’ull, encarant-lo amb el que potser no voldria mirar. Som el que gosem mirar, i més encara el que no gosem mirar. Els assaigs de pensadors tan aguts com Susan Sontag o Roland Barthes sobre la fotografia es comprenen perfectament. Una imatge acotada no és la continuïtat dels fotogrames del cinema. Permet la meditació lenta. Molts dels fotògrafs d’ara mateix expliquen bé les dureses, violències i absurds de les nits i els dies en les ciutats, la simultaneïtat de realitats que, sent coetànies, pareixen d’èpoques distintes. La lent d’una càmera és una fredor mecànica. Els fotògrafs que s’ho valen solen portar la foto feta al cervell, o saben caçar les fortuïtats significatives. Sí, la fotografia és més acostada a les escenificacions teatrals que als tempos narratius del cinema.
Un llibre de l’amic Toni Mollà, i un altre amb una tria de textos a càrrec de Xavier Aliaga fan tornar a l’actualitat el llegat de Joan Fuster. L’obra fusteriana ha patit uns silencis curiosos, per no dir sospitosos, en els darrers anys. L’home que buscava el diàleg i no el va tenir mai (els seus detractors no li arribaven intel·lectualment ni al garró) segueix oferint en els seus textos la incitació a mirar-se el dors de les coses, sobretot de les que serveixen en safata des de les oficialitats o el grans poders corporatius. Els anys no han fet més que donar-li la raó a les seues visions cíviques i donar pista nítida de la seua alçària de pensament. Com deia en un aforisme, el servei dels heretges fa avançar les societats. La dissidència és segurament una de les primeres obligacions del pensament i la creació. Mollà és probablement qui millor ha sabut retratar la humanitat, el Voltaire en sabatilles i bata casolana, que fou Fuster, condemnat a ostracismes i atemptats per una societat adormissada i empapussada de falsificacions franquistes. I Aliaga dóna prova constant del seu pols de bon periodisme amb estil i trellat en cada article que lliura als oceans del paperam i les pantalles insomnes. Torna Fuster. Per a uns quants no havia marxat mai. La garantida qualitat, pàgina rere pàgina, de la prosa eficient, treballadament transparent i saborosa alhora, de l’autor de “Diccionari per a ociosos”. La seua vigència és exactament la dels clàssics, que tenen la tirada a comentar-nos el present i el futur. Tenim planejada una visita amb comentarista de luxe a casa Fuster, a Sueca, amb l’editor Vicent Olmos. Un dia o altre l’haurem de fer. Sense Fuster hagurem sigut una altra cosa, també escrivint i, sobretot, pensant.
Menestra de verdura i peix fregit –palaietes i mòlleres- per dinar. Migdiada trencada: sorolls, telefonades i un noticiari posat a volum excessiu. No es dorm quan es vol en aquest país on fins la fe es demostra a còpia de timbals i sorollam exaltat.
Un terratrèmol de 3’8 a part del litoral català. Més sessions textuals. Reenvio una versió més completa i revisada del poema sobre una catedral per al llibre col·lectiu que preparen a Sagunt uns coneguts. Ullada a les narracions. Van prenen sentit de conjunt. Desfilada de velles i noves obsessions. Caravana de plànols i humanitats.
Conversa amb Andreu Sevilla, que ha visitat la família a Conca. Bromes variades apreciacions sobre l’art de narrar i l’art de fer versos. També, intercanvi de bromes i textos amb la poeta Àngels Moreno, darrera guanyadora del Maria Mercè Marçal, lectora voraç.
Visites per altres pàgines de pintors i fotògrafs. La vida lenta de les hores de la mitja vacança, per a nosaltres, i vacança sencera per a molts. Feta prou faena i marge per divertiments discrets i saludables. Escalivada de pimentons i albergínies per sopar. Mirat el partit del Barça amb la Real. Un Barça molt fluix, sobretot en defensa. Llegint al llit fins al son. Els diaris de Plath i la seua gronxadora bipolar, i uns assaigs de Charles Simic.

Consells morals amb una gran musculatura poderosa darrere? Ja sabem de què va la pel·lícula. Marrameu!

Multes a Òmnium Cultural, per escanyar-la. Subvencions per al a Fundación Francisco Franco. Sempre la peguen al mateix costat. Què aspiren a negociar els somiatruites amb un moll granític així?

Volen docilitats, allunyen la necessitat de les biblioteques.

El jocfloralisme complaent, inflador d’orgulls que no són res, sobre una societat, és una adormidora apegalosa a la què no cal estalviar-li cap espàtula detergent. Una de les pitjors perversions creatives i pensadores que hem sofert- i sofrim- en aquestes comarques carregades de dèficits, complexos paralitzants, gestors burrets i obedients, d’avenirs ben inquietants. La sobreexposició dels qui es presten a fer el servei edulcorant i nefast és d’una lògica aixafant: no molesten a qui no s’ha de molestar i els no incordiats els llencen quatre engrunetes d’un pressupost municipal o altre.

Humà és, prejudici incuba.

(Rotllana)
La rotllana d’estels apagats
que encara fingeixen pólvores setinades
ens fan de planisferi lleial
als foragitats de poltrones i suborns.

Alfabets de capgirada us daran
la nostra adreça estrangera, la clau d’accés
al catàleg desenquadernat on resseguir
la rúbrica de bava sobre l’aigua d’escurar.

Diumenge, 16 d’abril de 2017.
The only thing more tormenting than writing is not writing.
Cynthia Ozick.

Somniat com un tigre caçava i es cruspia un cervatell. No sé què haurà posat l’escena truculenta al cap adormit, i potser més val no indagar-ho. Com a metàfora evidentment pot prestar servei a qualsevol de les animalades que anem veient i vivim.
La música callada de Frederic Mompou en la tornada a la vigília de les vuit. Confessions pianístiques per a saleta intimista.
La Pasqua de la resurrecció. Una història potent que interpel·la la raó. Fe i dubte són en la mateixa moneda. El triomf sobre la mort d’un home prou misteriós, que no deixà ni mitja nota escrita, que fou interpretat per cronistes de formació política romana vint anys després de la vida pública, tortura i execució. Sense el ferreny proselitisme universalitzant de Sant Pau, sense la traça literària dels cronistes, els canònics i els altres, despenjats en els secreters apòcrifs, l’episodi molt probablement hagués quedat en una nebulosa llegenda local –o comarcal. El càrrec que empraren per eliminar el que pareixia un profeta més dels tants que circulaven predicant, més plenament incardinats –o matisants del tronc jueu-, fou el de sedició. No sé si ho tenen molt present, això de la sentència imperial a un sediciós, els dos de pit que cada Setmana Santa enlaira el “nacionalcatoliscismo”, tan arrapat a les estructures de poder, passat pel microones neoliberal, sostingut com a senya d’identitat de certa facció de l’espanyolisme orgullós i rampant. A Castelló, pel que expliquen alguns testimonis, un cap de confraria, enmig una processó, va cridar arengues lloant el “gloriosos alzamiento”. No acabem de despertar-nos del malson. Ni la Il·lustració ni el Vaticà segon han comptat amb prou partidaris pels solars celtibèrics.
Magnífic article de Xavier Antich al diari “Ara”, reunint la contemplació d’un quadre de Paul Klee amb la narració “El funàmbul”, de Jean Genet. Comprovo que tenim moltes devocions compartides i potser la de Genet és significativa. La despertíssima curiositat del meu padrí barceloní en la presentació del darrer llibre pareix no tenir límits. La capacitat per congriar elements aparentment llunyans i fer-los dialogar en un text és senzillament prodigiosa i engrescant. En sap un niu de moltes coses, i a més sap explicar-ho amb un didactisme que posa a jugar activament el lector. Val la pena no allunyar-se massa de les personalitats que ens fan millorar en les cavil·lacions i els plaers estètics.
Connexió directa amb la poeta Pat Lau, l’esposa del també poeta i narrador de Recife Alberto Lins Caldas. Ens descobrim afinitats electives un grapat de soledats, cuques de llum en l’oceanografia mundial, i ens fem companyia i ens donem pistes d’autors i artistes ocults en la seua aposta per no cedir a lliscants ballades de mercaderies blanes. La parella d’escriptors brasilers.
Els USA han llençat a l’Afganistan una megabomba –la més bestial de les no nuclears, segons diuen- i ens expliquen en les cròniques oficials –informació de guerra, la menys fiable de les poc fiables- que el sinistre artefacte no ha causat ni una sola mort. O ens prenen per plenament cretins, o alguns enginyers –o el que siguen els qui dissenyen i fabriquen aqueixos terribles ferros- han sigut fulminantment despatxats.
Havent dinat, “bolo” a La Sénia. Tot rutlla sense cap contratemps. Sala plena i animada. Un cafè en arribar, un refresc sense sucre per a l’escenari. La llum penúltima de la tarda, randes meloses sobre els terrats i els arbres, al descans, mentre els organitzadors fan uns sortejos. Un dels jubilats fumadors ens dóna conversa sobre la meteorologia (temàtica sense riscos). A quarts de deu ja som a refugi. Ullada als correus. Llegint fins al son.

Una de les seues preocupacions, quan ja no podia sortir de casa, era si la missa televisada també valia. El mossèn nouvingut li deia que i tant que valia, però ella tenia els seus dubtes, perquè al mossèn el trobava massa modern, perquè no portava sotana.

Estan pendents, esmolen dagues i falsies, ensenyen l’ullal, per si fóra cert que vas sortint de les marginalitats i els oblits. Fins desperta cert punt de tendresa, tanta dedicació.

Amb visions que no van més enllà dels quatre anys d’una legislatura, amb el comodí permanent de les inèrcies popularistes mai qüestionades, i quasi sempre amb el reüll posat a les directrius d’un partit amb despatx lluny, és molt complicat ajudar a bastir res que puga deixar cert valor afegit a una societat, a un territori.

La sinceritat no és cap valor literari. Hi ha qui es pensa que sí.

Dilluns, 17 d’abril de 2017.
Piuladissa efervescent dels pardals dels patis. El trio de Keith Jarret per companyia a primera hora de reverberades submarines. Cafè de revifalla amb magdalena a la recerca del temps perdut. Volta pel barri, per comprar tabac. Claror tendral, amb un punt de calitja en el llunyedar. Animació als bars (els estancs tancats). Partides de cartes i parelles que esmorzen. Matinera per respirar les prèdiques gòtiques de l’arbrat. Per visitar el fantasma d’un molí mig en ruïnes. Per allunyar-se de les misèries del ball de mones estúpid i violent on hem anat deixant que ens posaren. Hores revisant materials, fent plans, visitant els museus i escriptoris virtuals de velles companyies. Renegociant empenyoraments amb l’esperança.
La despoblació aguditzada de tants nuclis rurals. Enclaus en paisatges preciosos i salubres que es van marcint al bany de les malenconies. Cap pla per revitalitzar-los, tot i tenir possibilitats en diversos aspectes. Fora dels grans carreus dominants, on tanta gent va quedant bandejada, cap alternativa, cap il·lusió, cap visió des d’altres angles, que no són impossibles, però que demanen una miqueta de volada de pensament i l’acompanyament de recursos en pla d’inversió de futur. En un país amb tants beneficis naturals, que podria ser capdavanter en energies netes, amb terra bona per sembrar esperança i convivència fora de l’enemistat creixent en els convivències, ens fan passar per l’adreçador únic d’un sistema que ha col·lapsat, que ha eliminat qualsevol arbitratge regulador, que va emmalaltint-nos i desesperant-nos. Es va fent tard per revirades convenients, però l’adormida és greu i la falta de pensament crític aclaparant. Anem prou recuits per ser anorreats completament.

Titllar la diferència de barbàrie és barbàrie, per molts oripells i domassos solemnes que se li posen.

L’estima, que obvia la sòrdida zoologia i en fa litúrgia a benefici d’ànimes (sobretot d’ànimes).

La roda gira en el circ de puces. I hi ha un triple salt mortal audaç. I una màscara que levita a contrallum. I el domador que recita amb falset verdós Antonin Artaud. I una aixada sense mans fermant-la que fa solquets d’or en el terrari de les serps. I un deixeble de Frègoli que ofereix quaranta dues nueses distintes. La roda gira en el sentit invers de les sagetes del rellotge en el circ de puces. El somriure en purpurina sense rostre ni circumstància planeja pel devessall de pèrdues. Banderins de color primaris assenyales les fites del miratge. La roda gira durant cent-cinquanta compassos al tempo espasmòdic del desgrenyat foxtrot de l’orgue de gats. El bufó, amb casulla d’arpillera, reparteix pasquins per la graderia amb un sol versicle: “ateneu la superstició acollidora de les ciutats on no hem estat”. Un imitador de Faulkner destapa ampolles de xampany francès. Camilet, el manescal, prova de fer la melodia del “Himno de riego” amb les botelles arrenglerades i reomplides a diversos nivells. La roda del circ de puces anuncia la darrera volta. El caçador de llamps ha quedat fora de programa per una indisposició de darrera hora.