Home > El Maestrat > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Daido Moriyama 2Dimarts, 16 de maig de 2017.
Dormida bona. Caloreta: la destapada primera de la temporada. Trameses les notes d’aquesta llibrera: columbofília metafísica, espasmes diminuts dels cables. Cafè de reviscolada (la possibilitat d’una mica de “swing”). Ullada als correus, penjats textos a les particulars pàgines enxarxades (han obert més recepcions les virtualitats que les setanta-mil potades que hem fet arreu del país; fins tinc lectors a Moldavia, que no sé com s’ho apanyen per desxifrar versos i proses).
A la carretera. Gestions per la Ribera d’Ebre i terres de Lleida. El riu baixa alt, han obert comportes al pantà de Flix. Branques i brosses arrossegades, corrent de ritme molt viu. Pensant en un conte hilarant de Moncada: en una riuada de les grosses el taüt d’un vell llaguter, a qui vetllaven a la planta baixa de sa casa, acaba navegant fins a Tortosa, fintant tots els esculls i pilastres de pont, com si el difunt encara guiés el seu darrer llagut amb destresa i ple coneixements dels topants i humors fluvials. Moncada sempre és una festa. Dol que marxés tan d’hora.
La pujada general de temperatura es fa notar; pioneres missatgeries apegaloses de l’estiu. Parada a Bell-lloc d’Urgell. Mengem uns entrepans casolans – optimització de recursos dels autònoms, com en diuen alguns fluorescents estrategues de gestoria, de l’arcaic recurs de no estirar més el braç que la mànega- a l’ombra d’uns àlbers acollidors. Pres un cafè en una terrassa; cambrera simpàtica. Bell-lloc té un aspecte una mica desballestat, com agrumollat d’ al·luvió, sense cap gràcia, tocant de la vida del tren que el travessa. Visita a X.X., un dels caps visibles de la dolça revolució d’en Josep Pàmies, que fa productes alternatius a la medecina convencional. Conversa interessant; sap el que es manega. El moviment és assetjat per demandes judicials i desacreditacions mediàtiques de part dels interessos farmacèutics. X.X. és alt, amb barba curta, jardineria de geometria cuidada, en la cinquantena llarga, àgil, esportiu, d’aspecte saludable. Té una casa de la pagesia antiga rehabilitada amb gust –respectuosa amb les formes i solucions antigues- amb paret dobles que preserven la fresca en un jorn especialment calcinant a fora.
Fetes altres petites gestions. Tot rutlla prou positivament. Desfem la via. Fem córrer el gos arran de riu, en un parc de Móra d’Ebre. Una colla d’homes engrescats juguen a la petanca. Hi ha club local, que competeix amb reeiximent, si no ho recordo malament. La propera visita a la vila serà, si no hi ha cap imprevist, per a la fira del llibre. Pres un refresc a l’altra Móra, la dels masos, la Nova, en la terrassa d’un establiment cèntric, sota l’ombra de clapes verdoses d’unes moreres. Veig el mossèn obrint la porta de l’església i senyores que han recollit els néts a l’eixida de l’escola. Hi ha tràfec de furgonetes i altres motoritzades maquinàries llauradores que retornen dels camps. L’entrellat de passions, xafarderies i enemistats que bullen sota l’aparent monotonia calmosa dels pobles. Vaig passar uns dies entre les dues Móres, fa uns anys, acollit per l’escriptor, pagès i economista Miquel Esteve. Vaig fer de presentador d’una seua novel·la i dos dies després començava la fira literària. Pocs plaers com tenir temps per badar com a visitant pels pobles. Quan plegava de la faena, amb M.E. fèiem llargues xerrades. En recordo una, quasi monogràfica, parlant del món de Pessoa: una asseguda de quatre hores, sopada i beguda generosament. Fa uns pocs anys d’això, potser set o vuit, però la sensació és que passà en una altra vida, pels girs que han fet les situacions de tots dos. Els revolts dels camins de la vida, les mudes de pell, les exigències dels contextos nouvinguts, tan sorprenents en no pocs aspectes centrals.
Les notícies del dia, seguides per la ràdio del cotxe. L’abrupte president Trump pareix anar de dret cap a un “impeachment”. Ara s’ha revelat que ha pogut facilitar informacions confidencials delicades de la defensa dels EE.UU. a la intel·ligència russa. La fatxenderia esbojarrada del magnat incomoda fins i tot al partit republicà.
Arribats al cau a les set tocades, contents i cansats. Lluitem per apedaçar descosits, sense cap certesa de reeixida, en sectors molts volubles, farcits de picaresques variades i paranys fills de la gola insaciable d’elements bruts com un guilla i també sempre pendents de barrinades humanes a vegades ben capricioses i esperpènticament arbitràries.

¿Nunca se harán adultos los humanos?
Rafael Sánchez Ferlosio.

Dimecres, 17 de maig de 2017.
Un escriptor és un home devorat per un to.
Pascal Quignard.

La verticalitat corporal a les set; l’aigua de lenta bombolla de l’esperit. El minuet groc dels primers pardals. Jordi Savall a la “jukebox”, músiques antigues del lluminós i tràgic Mare Nostrum. Llegint, prenent alguna nota, si s’escau, revisant arxius. Les decantacions en el celler; el rovell del temps a vegades ajuda, altres contribueix a la descartada: la vella superstició de la inspiració és majorment paciència.
Diàleg en obert amb Margarida Aritzeta, que parlava ahir del suïcidi juvenil, i de com hi ha censura sobre determinats temes en l’ecosistema editorial. És l’escampada dictadura del políticament correcte. Bona comunicació amb l’escriptora de Valls. Encara no li he fet saber que vaig ser un dels culpables d’implicar-la, a primeries dels vuitanta, en una taula redona sobre la literatura de dones, tocant d’Isabel-Clara Simó i Carmelina Sánchez Cutillas, feta en una de les mostres literàries impulsades per l’Associació Cultural Alambor, a Benicarló. El suïcidi, jove o adult, és un dels tabús darrers que perviuen. També en la informació les dimissions per pròpia mà van silenciades o revestides de subterfugis –per no dir càrregues de culpabilitat i desaprovació. Molt suïcidis dels darrers anys han deixat esmolades preguntes a l’aire i és difícil no vincular-los d’una manera o altra amb les desfetes socials que ha infligit un sistema sense cap sentiment de caire humanista.
Eixida a una reunió. Agredolces cuejades del passat. Les gestiono el millor que sé. Caloreta suportable. El color del matí en els carrers. Conviure amb la gent en l’estadi transeünt desfà tots els tòpics i manies. Els ampostins són com els canareus, els vinarossencs i els canetans, no n’hi ha dos d’iguals. Arròs a la cubana per dinar. Becaina feliç –es a dir, sense memòria ni cabòries.
Vespre lleu, amb el programa saludablement descordat. Els gests i càlculs del personal pels tobogans de l’enxarxada social. Quan estem d’humor fan gràcia. Per exemple, en veus a dos, que saps que opinen l’un de l’altre en la realitat sense màscara, fent-se la gara-gara, celebrant-se amb xampanyeria retòria, i quasi endevines què s’han promès en la rifeta de les fires de les vanitats. Abans tot això passava en balconades més discretes; ara, sense ni voler-ho, t’ho trobes i rius per no plorar.
Firmades dues queixes civils, una per drets animalistes i l’altra política. Ben mirat les dues són polítiques, perquè som animals polítics, és clar. Un estat incapaç de garantir mínims essencials als seus ciutadans més desafavorits encara és més insensible als tractes dispensats als animals. Si es reuneixen prou signatures, algunes reclamacions líquides arriben a bon port. Tenim uns dirigents fiats al batec de les estadístiques i un número alt de reclamants els pot arribar a tocar.
El cap del Partit Popular a Catalunya li ha recriminat al president Puigdemont que “vostès volen emprar les urnes contra la democràcia”. Estan a mig dit de canviar aquell vell eslògan faroler i dir alguna cosa com que “en absència d’intencions de votar quan nosaltres creiem que no toca, es pot parlar de tot” . També anuncien vigilar els llibres de text històrics de les aules catalanes, que diuen que adoctrinen en favor del sobiranisme. També la conferència a Madrid del president Puigdemont vol ser boicotejada per la dreta extrema extraparlamentària i l’altra, la que toca escons. L’ofensiva va in crescendo. El múscul intimidant de Madrid potser delata que tenen molta por. Encara en vorem – i sofrirem- de més grosses.

Què està passant a Grècia? Després d’aquelles allaus d’informació de fa un temps, l’actualitat grega ha desaparegut de l’escena. Deuen seguir fotudíssim, no cal dir-ho. ¿Potser ha emmudit la informació hel·lènica per evitar fàcils lectures comparades? A Grècia no hi ha alternativa amb els dos principals partits (la dreta extrema de moment pareix que es manté allunyada en una prou despenjada tercera posició). El nivell de frustració ciutadana, amb més o menys resignada, deu ser fort. Els grecs no tenen alternatives oxigenants. En tenim nosaltres?

Comportem-nos. És a dir, desobeïm.

La sospita en creixent de que molts dels tractaments de llarga durada que collim al sistema sanitari actual no volen curar, sinó fidelitzar clientela.

Ni que tenim una fragilitat de ferro podem dir, en certes tribus culturals i lingüístiques.

El més creatiu –o recreatiu- de l’actualitat són els subtítols dels que ens priven.

Ser un desconegut dóna més llibertat d’observació. Davant d’algú més o menys conegut, la realitat, les persones canvien de relat, imposten tons, falsifiquen.

No és que no sia interessant. Potser és que t’ho has de tornar a mirar sense cartabons classificatoris ni excessiva metzina de prejudicis.

Cal triar meditadament la modalitat de fracàs en la què volem estar, no siga cas que ens apunten a una que no ens importa gens, que és fruit dels valors d’altres, que no són ni vagament singulars, sinó pura combregada mercantil.

En el fum que despatxen alguns no sol haver cap indici de flama.

En un manual i altre la mateixa tonada, però en diuen alternatives.

I darrera –o per sota- de qualsevol activitat o inactivitat, de qualsevol còlera, encís o dolor, hi treballa l’òxid del temps. No pensar en l’evidència, en la fatalitat, deu ser tot el benestar que es pot assolir en aquesta vida.

Dóna’ls a entendre que t’has rendit. Els alegraràs l’estona. I, com en una cosa o altra sí que ens hem rendit, la interpretació guanyarà verisme.

Quevedo era molt més creatiu, variat i, és clar, contradictori que Góngora. Les generacions posteriors al seu passos pel planeta hispà han sigut més gongoristes que quevedianes. Potser alguns narradors han sigut més quevedescos que els poetes.

Dijous, 18 de maig de 2017.
Aixecada la persiana a les vuit. La cereal alegria melangiosa de la llum. La piuladissa variada de les criatures de l’aire. La rosassa imprevisible del món: uns ciclàmens en un balcó, els esqueixos de gerani que han crescut uns vint centímetres, un passatger que perd un tren, pensant en els mòduls narratius de Sebald, recordant els somriures dels absents que encara ens parlen…
Estudis de Chopin a la gramola virtual: nervat pianístic resolutiu per al moaré dels camaleons lentament erràtics. S’escalfa el cafè, encens un cigarret. I ara què? Els recaptes de les ruïnes de la intel·ligència i el vol capriciós. Pensant també en les proses apàtrides de Julio Ramón Ribeyro, intentant rescabalar, sense cap resultat, tres cues de somni de la nit: només recordada la sensació de calma que donaven. El joc social de les xarxes –sales d’espills, alguns còncaus. Assolellada amb oliós tendal d’hivernacle. Hi ha blogs magnífics d’autors i autores, poc coneguts en els grans aparadors, cada dia més falsaris: espanyols, sud-americans, brasilers, francesos, italians; coetanis del món. Amb una mica de perícia o olfacte trobes el gra entre tones de palla.
Françoise Nyssen, editora d’Actes Sud, segell que va fundar a Arles (Arle en occità), a la Provença, el seu pare fa trenta anys, és la nova ministra de cultura a França escollida pel primer ministre Eduard Philippe, sota la presidència d’Emmanuel Macron. Actes Sud és una editorial amb un dels catàlegs de referència, sobretot després de la concessió del Premi Nobel a Svetlana Alexievitch i del Goncourt a Mathias Enard. L’editora també ha anat obrint diverses llibreries i, fins i tot, una escola per a infants amb dificultats o malalties. Nyssen, a més, ha mostrat una gran sensibilitat per la nostra literatura (ha fet traduïr diversos autors nostres, clàssics i contemporanis). Una ministra perfectament preparada, en la seguida de ministres de cultura francesos potents, posem des de Malraux… A França això de la gestió cultural i en quines mans la posen encara s’ho prenen ben seriosament. Una cosa com per ací, si fa no fa.
S’enfosqueix del tot a migdia i es posa a ploure, amb algun tro i llamp esparsos. Vespre vagarós. El llevat del pensament agraeix l’estripada del tiralínies de les agendes. Tastets per diverses pàgines d’autors i artistes. La pàgina de la fundació Gerardo Diego. Rellegint poemes dels més creacionistes. Se l’ha menystingut molt per motius polítics. En veritat costa de creure que donés suport i s’acomodés en el bàndol que matà el seu amic García Lorca i envià Antonio Machado a l’exili. Es comprèn que tenia molta por, el poeta càntabre. Dedicà versos a Primo de Rivera, a gestes militars i a la División Azul, que després no recollí en cap antologia o obra completa. Aqueixes nuvolades en la seua biografia li valgueren apartaments i buits en diverses òrbites. Ara “Pre-textos” edita la seua poesia completa, a tall de la qual hem tingut una conversa plena de justícies poètiques amb l’amic Jordi Llavina. Perquè l’alçada poètica –i com a assagista literari, musical i plàstic- de Diego admet pocs peròs. Tant en la corda més atansada a les avantguardes com en la fiada als ferms cavallets formals classicistes, l’autor de “Imagen” és immens de recursos, sorprenents troballes i altes inspiracions. Tot i tantes aproximacions llegides, la biografia més humana de Diego és per mi prou misteriosa. Era catòlic, en molta de la seua extensa obra queda meridianament clar, i tenia germans religiosos. Els corrents, per no dir vendavals, vinguts d’Europa i del món a cavall de les noves formes –o contrareformes- estètiques l’afectaren seriosament i en donava mostra de conceptualitats desfermades, valentes, amb una imatgeria d’escumosa juganera conscient, de les clarobscures psicologies humanes en el segle XX. Si descartem creadors per la seua ideologia l’inventari ens quedaria més sorprenentment prim del que podríem suposar. Tot i ser un dels pocs intel·lectuals de talla que podia passejar el règim, tampoc el valoraven suficientment (el franquisme es malfiava fins de la pròpia intel·lectualitat) i una part del conglomerat de forces i interessos sota la capa del general colpista el menyspreava, sense escatimar crueltats i bromes casernàries (un dels suposats trets sospitosos del poeta era que estava casat amb una senyora francesa: així eren els grotescos i malaltissos argumentaris dels individus dels “puños y las pistolas”). Molts dels que menyspreen Diego no li arriben ni a la sola de la sabata, dit sia tot passant. Amb aquesta i alguna altra visita en planejada passem alegrement les vespertines humides i grises.

La mente discursiva, la gran ordenadora que todo lo encubre.
María Zambrano

En l’esblaimat contrallum del casino, planetari de moscam destriat i oripell revellit, embotellament tediós de la galana llum, l’home pulcrament abillat, encartonat, anava llimant, amb demorades copes de conyac i notables cigars, l’arrel llunyana, audaç, del bon passar per als seus: unes quantes oportunes delacions.

Divendres, 19 de maig de 2017.
Per l’apunt rescabalat d’una amistat enxarxada descobreixo que Pessoa era tot un triper, i que li agradaven a la manera de Porto. Detalls que ens aproximen els gegants mitificats. Vaig tastar les tripes com les guisen a Porto, a la mateixa ciutat, al nucli històric
-granits, campanes greus i captaires nafrats- en un establiment cavernós, reaprofitat d’un antic celler de la celebrada vinassa. Tripes meloses, una finor suau, allunyades de les altres contundents receptes peninsulars, que servien acompanyades d’arròs blanc. No cal dir que Pessoa, de la ració servida en feia literatura arran de la metafísica –la seua metafísica sense déus. La part històrica de Porto, arrambada al riu, era bella, oceànica, misteriosa. La part modernitzada, de l’escola dels horripilants ruscs internacionals.
Matinal en els telers propis. Estímuls diversos i invitacions als correus. Cada dia em costa més vèncer la desgana d’acudir a presenciar un altre simulacre cofoi en nom de la lletra, la música o la plàstica per les voltes. Falta molt de control de qualitat en moltes de les propostes. L’enrònia de que tot és vàlid, de que tot està bé i ajuda, s’hauria d’anar acabant, perquè no ajuda en res, només a augmentar la cerimònia de la confusió, a afermar la sensació de que el de proximitat té poca qualitat i que el possible públic s’aparte del tot. Els intents de persuasió haurien de filar més prim per no fer concessions a la pura bijuteria botiguereta o cofoia, sense substància ni cocció ben meditada.
Article, ahir, de Francesc Marc Álvaro descrivint com els nats als seixanta som la darrera generació que s’ha fet una biblioteca personal. Els nostres pares no podien, i els joves estan en altres galàxies. Amb esforç emmagatzemem llibres –caixes i més caixes, quan toca fer un trasllat o altre. Poques peces de bibliòfil, l’armilla no ha donat per a grans inversions (tot i així, alguna cosa hem collit amb sacrifici esbojarrat). La biblioteca personal diu molt dels nostres descobriments, models i passions; les xinxetes roges en el mapa del sender. Sense la biblioteca –amb els auxilis de les públiques- no hi hauria el pany de títols i paperams propis. Diria que no sóc massa fetitxista sacralitzant dels llibres, que sempre els he emprat com una eina, que es poden guixar de subratllats, d’afegits i discussions als marges, de dibuixos o esquemes capritxosos. He adquirit uns pocs textos en digital, que dormien en els baguls arnats de les descatalogacions o oblits. Les prestacions dels digitals són magnífiques, d’un confort apreciable. No sóc un militant encaparrat de l’objecte de paper relligat. El destí de l’embalum reunit segurament serà trist –¿hi haurà drapaires i llibreters de vell en el futur àgraf que s’endevina?- però tampoc importa molt. D’alguna manera el rastre del que hem llegit, llegim i rellegim, ha traspuat en els escrits. No he amagat mai l’ou dels models i entusiasmes, ans al contrari, els he incorporat com a part essencial del magma. Segons i com, el que hem llegit i llegim dóna una pista més fidedigna del que intentem que els resultats donats a les impremtes.
Llenties amb tall per dinar. Migdia sense molèsties. Rematat el projecte de les narracions, m’endinso a poc a poc en altres arxius. Solucionades un parell de gestions en positiu. Les romanceres prèvies eficients per arribar a qualsevol magre resultat: la gent no escolta i va a la seua. Del fons de pou econòmic no n’eixim, per molt que prediquen optimismes de lectura esbiaixada les castes emparrades. Un dels símptomes de reconeixement de que l’ensulsiada és quallada, estructural, difícilment remuntable, és que l’assumpte d’una renda vitalícia per a la ciutadania ja exclosa, del que no fa molt no en volien ni sentir a parlar, ara fa l’efecte que és en fase de sondeig, de debat obert. No poden oferir cap altra alternativa per reduir la creixent exclusió. No la hi ha en el sistema únic.

Un crit i un picar de mans – o repicar en una copa amb una cullereta- per demanar silenci (els contrasentits del país).

Arran de la possibilitat de despertar
copsant la clau errada de la partitura.
A un fil de la salut pactada amb el vell sacerdot.​
Blanc fàcil d’agres mitjanies ressentides.
Parant els peus a la indiferència tot reforçant
els sentits d’aprenent, la voluble cal·ligrafia del misteri.
Acomplint potser cert destí difícil en l’escala de caragol
de la soledat moral, a l’espera de la llum correctora
i el tramvia verd cap a un nou intent, arran de completes.

Tenien les mans brutes de fer-se l’orni.

En la soledat i el silenci hi ha més possibilitats d’avançada seriosa cap a l’esbós menys imperfecte. L’estrena reeixida no és responsabilitat d’aquesta riba. Respirem la clorofil·la oculta, matem els suborns de la por industrialitzada, atenem els petits himnes sense gramàtica prefixada, el gests que no s’evaporen en la callada sense retorn.

Veient la sortida laboral –i social- que va tenint, potser calen més cursets en l’especialitat de “tonto/tonta útil”.

El cerebro es un mundo que consta de numerosos continentes inexplorados y grandes extensiones de territorio desconocido.
Santiago Ramón y Cajal.

Dissabte, 20 de maig de 2017.​
El cant de l’òliba entre el mantell vertical dels altres pardals. Les set dissabteres: la possibilitat de recomençar, d’una manera o altra.
El dibuix de talc, incomplet, de la lluna en l’atzur límpid dels
primers compassos de la jornada. ​
Obres de Marin Marais per inicial companyia musical. La intimitat de l’universal. Els finestrons diluint els metalls profunds de la nit. Cafès, llegint i escrivint. La fabulosa vida en pijama, fins allàon és possible permetre-se-la. Revisitant Valle-Inclán: el modernisme de la seua poesia, passat pels ancestrals misteris gallecs. Desmuntant els teixits de diverses trampes que veig instal·lades en diversos saraus, meditant si paga la pena seguir sent cordial en els que em conviden i també tenen dobles fons que em fan poca gràcia. Fent plans en projectes diversos. Cabòries de poc gramatge. Repics de la melangia i l’astènia a la porta. No les deixo passar. Gestions lleugeres, la somnàmbula esgrima dels autòmats. Peix fregit per dinar –palaies. Migdia d’habitud. Claror optimista a les claraboies del present. Preparant notes sobre la poesia i figura de Josep Porcar per a la seua presentació. També he d’estar a Móra, a la fira, parlant de “L’incert alberg”, però ja em sé la lliçó –la pràctica fa solatge. El mateix programa fins a la nit. Monotonies productives, cisternes que remunten cabal, reencontres amb solatges rics i juganers. Torna a cantar l’òliba. Àngels de borrim i orenetes desficioses repleguen els seus balls. Veus antigues aconsellen confiança en les mans i les neurones, encara bones aprenents. ​

L’extemporani cresol
en el mur descrostonat,
fumada rosa exhausta
del món ignorat
que es perd per sempre.

Estel apagat que invoca
llargs esforços del sobreviure,
perdudes danses d’enramada
en els cicles de les collites.

A primera vista, la relació entre el món i l’escriptura és un prisma senzill amb tres cares: hi ha escriptors que contemplen el món tal com és, d’altres que s’il·lusionen i el veuen com l’haurien desitjat i d’altres que l’intenten canviar.
Ana Blandiana

Una estàtua és un espantaocells a qui els ocells li perden tot el respecte més d’hora que tard.

La còmica condescendència dels ignorants…

Sempre hi haurà un esnobisme vagament hermètic, o una causa on tota pedra fa paret, per acollir un obtús o altre.

Diumenge, 21 de maig de 2017.
Aixecat abans de els vuit. Trobat un poema de fa uns anys, amb una cita d’Aleixandre sobre el vers primer que es dóna el cel, el comparteixo a la pàgina d’autor. Endinsat en la poesia. Revisitant autors i autores que tenia abandonats. Avançant també en les notes per a la presentació de Porcar a Vinaròs. El domini tècnic i conceptual del poeta castellonenc és prodigiós. Sap el què es manega en tot moment. Una veu pròpia que té ben digerides les tradicions millors –nostrades, europees i mundials- i els rejocs més lúcids i eficients de les avantguardes. Un poeta immens, dels millors apareguts en les darreres dècades al nostre àmbit i que no és en el nivell de consideració que mereix, però això ja no és ni notícia en el nostre ball, és la tristíssima anormalitat en un concert on diverses mediocritats fan i desfan en conxorxeta d’amiguismes i inòpies immensurables. Porcar, a més de la pàgina pulcra que ens dóna, ha entès perfectament les oportunitats per a la poesia que hi ha en els llenguatges de la xarxa, i basteix uns bells artefactes amb imatges en el seu web.
Diàleg amb A.S. Detalls del compromís de dimecres a l’institut de Picassent. Em diu que “Música secundària” i la selecció d’altres textos que n’ha fet ha enganxat a les criatures, cosa no gens fàcil, pels estralls que hi ha en l’ensenyament per les diverses reformes, cada una pitjor que l’altra. L’audiovisual i la recepta bestsellerista han fet molt de mal en les recepcions d’una narració amb estructura d’espiral, no lineal, i diversos monòlegs interiors. Les tècniques narratives han quedat majorment en mans dels telefilms i les pel·lícules. Els ritmes, la tirada a les històries planes, cap concessió a la conjectura o reflexió lectora, el llenguatge rebaixat i un psicologisme cada vegada més infantilitzat, ho van posant difícil a les altres propostes, més fiades als ressorts substanciosament literaris. A l’ensenyament en tenen notícia crua i directa dels trastorns socials que hi ha ara mateix. Algunes criatures que ja tenen la vida destrossada tenen el professorat com a un dels pocs elements “socialitzants”. Drames en carn viva asseguts a classe, que deuen pensar que per a què serveix que els expliquen les accentuacions o els clàssics medievals. I tot això s’afegeix en el marc d’un sistema que aposta per l’especialització d’una mà d’obra barata que es puga necessitar –no molta tampoc- i un ambient general on la paraula com a eina de coneixement ha sigut foragitada descaradament. Ajornem la conversa: A.S. se’n va a participar uns actes en defensa del Xúquer i jo vaig cap a l’estany de la cuina a fabricar-me un segon cafè per encarar l’apocalipsi zombie.
M’arriben imatges del Passeig Poètic del Puig de Santa Maria. Amb expositors –com els que veiem en les explicacions monumentals de les viles- amb poemes de diversos autors i autores –fons verd clar i tipografia en blanc. Una bona idea. Tot el que ajude a treure una mica els versos de la pàgina, amb bon sentit, amb trellat, sense cursileries jocfloralesques ni trompeteries excessives, tot el que ajude a que una literatura deliberadament marginalitzada en el seu propi territori s’oferesca generosament amb tot la riquesa, qualitat i pluralitat, és una òptima iniciativa. Em convidà l’ajuntament i vaig trametre un dels poemes de “Uomo qualque” que creia que podien entrar en una lectura de carrer, passejada. També em convidaren a llegir-lo davant –o al costat- del plafó. Hagués sigut una bona excusa per visitar la vila, amb tant d’encant, però la faena ho ha fet impossible. Em vaig adonar, a tall d’aquesta proposta, que no em queda cap exemplar de “Uomo qualque” i que, un dia o altre, a Can Serret de Val-de-roures, que manté fons de títols propis, hauré de fer aquell numeret estrany d’haver de comprar llibres propis.
Matinal atrafegada. Treballs fets fa uns mesos van donant el seu resultat. Llegint i escrivint –avançat prou. Corder i patates per dinar. El mateix programa en les vespertines. Idees per als projectes que vaig fent. Claror solejada, amb una mica d’enteranyinada en algun punt. Cap al tard s’agrisa i es presenta el clàssic airet d’aigua. ​

La flor de sal del tercer nocturn
guarirà les marrades, absoldrà
les llançades furibundes de l’orgull,
quallarà els capitells de les noves respostes,
amb mil·lenària paciència
esborrarà els nom confusionaris.

L’home que s’assemblava a Orestes va visitar l’aldea, comprà un formatge tendre i un pa redó. En abandonar-la, els cacics anaven de quatre grapes i els gossos dialogaven en llatí.

L’orgull dels que no poden edificar és destruir.
Alexandre Dumas.

(A Josep Porcar)
En l’esclop descompassat
a dins els boscos blaus,
en la pregunta
que es mossega la cua de peix,
en els llimats jeroglífics faraònics,
en el gronxador rústec de l’hort volterià,
en la zeta capgirada –penell obstinat-
desmentint l’edat de la finitud,
en el discurs de l’esparver
en el diumenge dels resignats,
en la llet al pit de la deessa blanca
–delegació d’oliverars de Deià-,
podem rellegir el sonet d’aigua i joncs,
el contínuum que, empobrint-se,
creix amb plenitud
de llevats misericordiosos.

Dilluns, 22 de maig de 2017.
Refugiat en la poesia, i en la bellesa de violoncels cordials de Françoise Couperin. En la francofonia, tota disciplina fa literatura –o en feia- mentre no s’indique el contrari. L’esperpent és tan escampat i intens que no ens en queda una altra: la llodriguera amb sàndals, el cap sota l’ala rosadenca d’un crepuscle venecià, el sofre a la cantonada d’una certa misantropia, l’interrogant posat al bany Maria.
La salutació de ca, quan torna del seu primer passeig. Et reconeix un gos, deus existir; els blans empirismes sentimentals, les blavenques boirines del somni dins d’un somni, de la persistent il·lusió de la vigília, de la irregular gramàtica de la continuïtat.
El Madrid s’ha emportat la lliga. Cap darrera sorpresa; no la podia haver, estava tot lligat i ben relligat. El darrer gol de la llotja del Bernabeu –secció esportiva i publicitària- fou en clar fora de joc, per variar. El Barça ha estat erràtic, ciclotímic, i ha deixat perdre punts amb equips de la zona proletària del muntatge competitiu (en va tenir un fart per superar ahir un èpic Eibar). La pusil·lanimitat de la directiva blaugrana porta a mal borràs. En consonància amb tantes coses estatals, la lliga ha tingut la seua sentor franquista, i d’equip que represente tot això només n’hi ha un.
On sí que s’ha donat la relativa sorpresa ha sigut en els primàries del PSOE. Pedro Sánchez tornarà a liderar el partit. La militància ha fet una botifarra monumental a l’aparat que defenestrà Sánchez i donà suport al govern de Rajoy. No han servit ni pressions ni manipulacions. Ja vorem on pot arribar P.S. en el segon intent. És gros que amb el que s’està sabent del P.P. i els seus governs, no hi haja una oposició capaç d’apartar del govern els qui ara reclamen presumpcions d’innocència, ells que han fet campanyes salvatges
–amb l’orquestra mediàtica i per compte propi- contra els enemics (cap cortesia formal de pensar-los adversaris). La vella guàrdia socialista, més propera a les gran conglomeracions d’empreses i oligopolis que a qualsevol rastre de socialdemocràcia autèntica, se n’hauria d’anar a casa, però ja es vorà, per les proximitats quasi ningú se’n sap anar a temps. Hi ha gerros xinesos –reeixides falsificacions- que persisteixen a remenar les cireres. A Sánchez se li ha girat faenada. No, no cal esperar molt de la seua reconquesta, però haver-nos-en lliurat de la maldestra demagoga Susana Díaz –una criatura com alliçonada pel gall Alfonso Guerra.
Els correus. M’arriba la invitació de la presentació del llibre “L’Ebre, un riu literari”, del professor Josep Sebastià Cid, al campus tortosí de la Universitat Rovira i Virgili, per al primer dijous de juny. El recopilador acull textos amb paisatge o ambientació fluvial. En el meu cas ha escollit el relat “L’home del pontó”, de “Fugida en cercles”, on apareix Hemingway com a personatge i com a tornaveu narratiu. Tocant de Francesca Aliern, Andreu Carranza i Albert Roig, formem el segment d’autors raonablement vius que ha seleccionat. No sé què ha portat Cid a escollir la narració. D’haver sospesat més bibliografia potser hagués trobat passatges aprofitables per al recull en la novel·la “El cor cansat”, ambientada de dalt a baix en el delta, i en més d’una capítol de “Torn de nit”. Agraït de que crega que he d’estar en el seu cànon literari ebrenc. En uns artefactes d’aquesta naturalesa ens inclouen, i en altres ens exclouen per raons extraliteràries de variat pelatge (en paus). L’afer dels cànons més o menys acadèmics és prou discutible sempre, i en acotació més o menys territorial, potser encara ho és més, perquè la lletra produïda en unes comarques concretes no és una capsula aïllada del context general de la pròpia literatura tota i de les del món. Recordo de gust algunes converses amb Gerard Vergés –evidentment actiu principal del nou llibre universitari- sobre la cosa: manteníem el mateix tipus de reserves sobre les operacions de “regionalització” o compartimentada d’un garbell d’autors i obres.
Migdia de costum –el costum darrer. Depurant versos i proses en les vespertines. Definitivament, escriure és reescriure. Amb el repòs, amb l’espera, quan tornem sobre els materials hi veiem més clar. El nou llibre de retrats amb opinions literàries de José Manuel Caballero Bonald, “Examen de ingenios” (Seix Barral), pot ser una colossal llaminadura. Que a més d’un excel·lent poeta Caballero Bonald és una prosista exquisit i lúcid ja no és cap novetat per a ningú. Els bon poetes solen ser també bons prosistes. En els comentaris més o menys promocionals del llibre, els periodistes culturals de la “Villa y Corte”, només recorden els “Españoles de tres mundos”, de Juan Ramón Jiménez, a l’hora de pensar en retratismes literaris. El nom de Josep Pla no el tenen gens present, o pot ser que, tot i les operacions de presentar-lo com a integrat en la seua literatura, el subconscient els traeix i l’autor dels “Homenots” o els “Retrats de passaport” no apareix ni de retruc en el seu paisatge de referències. L’escriptor andalús té el detergent costum de dir en públic- i escriure-ho- el que opina de diversos intocables i les seues obres. Fins amb diversos companys de generació –la dita dels cinquanta- emet judicis argumentats de fondària analítica. En un món podrit de linxaments privats de porteres reconcentrades i mutismes o insinceres i interessades lloances públiques, el bisturí amb voluntat d’estil de J.M.C.B. retorna glopades d’aire fresc; tot un antídot contra tants fàstics.
La conferència vespertina del president Puigdemont a Madrid, amb cada paraula amidada i pesada, ¿el darrer intent de diàleg? Com ha dit Ramon Cotarelo, en un estat normal tots els líders polítics hagueren acudit a escoltar-se’l, diríem que en tenen l’obligació moral, però res, alguns ho han fet a l’inrevés, han intentat sabotejar la compareixença per terra, aire i periòdics.

La sencillez es una treta de los incapaces.
J.M. Caballero Bonald.

Fent unes notes per mirar d’escriure un paperet o altre per presentar el formidable llibre de poesia “Nectari”, de Josep Porcar, tot buscant una altra cosa he trobat un dels “pensieri” del gran Giacomo Leopardi, que s’hi escau per a presentar el poeta de Castelló: “és curiós observar com gairebé tots els homes que valen molt tenen maneres senzilles i que, gairebé sempre, les maneres senzilles passen com a indici de poc valor”.

Poètic és el que talla en nosaltres el desig de reduir-ho a les mesures de la raó.
Georges Bataille

Borges tenia un recurs curiós per mostrar el seu menyspreu a algú: estrafer-li el nom o fer-ne alguna broma amb els llinatges. L’any 1979, quan li donaren el Cervantes “ex-aequo” amb Gerardo Diego (cas únic en el guardó dels qui tan diuen estimar-nos, on les altres tres literatures no són preses en consideració), en coincidir en el preparatius cerimonials, Diego s’atansà a l’autor de “El oro de los tigres” i li digué: “Borges, soy Gerardo Diego”, i el de Buenos Aires li replicà: “¿Cuál de los dos?” El cas es que tocant del poeta càntabre havien empentat junts, en el Madrid dels anys vint del segle passat, per inocular l’ultraisme en els corrents estètics de l’època. Per saber el què n’opinava Borges de l’impulsor del grup del 27, només cal llegir el dietari de Bioy Casares, on l’autor de “Manual de espumas” queda trinxat pel comentarisme “cuchillero” del màgic cec. ​

Sense capacitat d’invenció tot es queda en una anècdota misèrrima. Els bons memorialistes inventaven –i inventen. Per aqueixes regions evanescents deuen anar els carreus de l’ara tan pregonada ficció autobiogràfica –que, evidentment, és més vella que l’anar a peu.

La degradació analfabeta funcional del mercat sempre pot anar una pas més avall: l’increïble “creador de continguts” per a catalogar escriptors, pintors, músics i tota la resta, ha tingut un germanet més punyent i rebaixant encara: “proveïdor de continguts”. Veges si t’agrada el caldo!