Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

dunes delta Tom CarrDimarts, 25 d’abril de 2017.

L’ambre, borrissol de pell de préssec, en la llum de primeríssima hora. Claudio Monteverdi deixa volar l’alosa immortal (l’art és llarg, la vida un bluf). Uns sonets shakesperians per al desdejuni de la neurona. El tallafoc de la bellesa abans de qualsevol llot. Cafè proustià: el temps presenta els seus olis deformants, l’espai prepara la tela.

Animós en els primers compassos, tot i que els fràgils palaus de la continuïtat presenten severes esquerdes en la murada.

A correus per enviar un paquet de textos a una gent que els espera. Potser agrairien més un bon pernil. Hi ha esperits bellament suïcides que aposten a cavall perdedor, als quals ningú els donarà mai cap creu de sant Jordi. Tenim un cens d’herois abnegats i feiners impagable. La nau s’enfonsa, però ells reparteixen galledes entre la tripulació. A l’estafeta m’atén una xicota de cabells rulls i negres, una simpatia en tons mat amb eficiència de pianista que toca de memòria el minuet de les segellades i els mossos de la màquina.

Comprats croissants al supermercat del barri. El mal humor de les dependentes. Mal pagades, més hores que un rellotge –probablement sense remuneració les extres-, i tots els papers de l’auca en la franquícia on les despatxaran sense compliments quan se’ls acabe el contracte abusiu que deuen tenir firmat. Tres croissants per un euro és l’oferta que em fan saber. No són ni remotament parents dels croissants de París: peces frigorificades i reescalfades, amb un vernís de caramel·litzada que s’apega als dits i al paladar.

Vint-i-cinc d’abril. El mal d’Almansa, que encara dóna tants rèdits. Hi ha pergamins històrics verdejant una i altra vegada per la protecció del gran hivernacle que es pactà el 1978 . Vint-i-cinc d’abril: els clavells de Portugal, que tapaven les boques sinistres dels fusells. A vegades l’anhel de llibertat esventra les pors institucionalitzades.

En l’avui cremant, la ferum greu d’una corrupció sistematitzada i estructurada des de les altes bastides del poder polític a l’estat espanyol. Molts ex-ministres a la banqueta dels processaments, entre altres escalafons afectats en els pilars fonamentals. I, el més greu entre tanta gravetat, fiscalies i arbitratges completament decantats. En l’avui urgent les regulars exaltacions al franquisme, que gaudeixen d’una gran impunitat (fer acudits sobre carreró Blanco o el Valle de los Caídos per contra no té cap cintura de tolerància). Amb honors oficials al botxins de tanta gent, molta de la qual segueix perduda per les cunetes sense cap reparació en la seua dignitat i memòria. Amb un govern que es manega com a hereu directe de les formes i accions de la dictadura, i, com remarca l’humorista gràfic Ferran, ens diuen que hem de respirar alleujats perquè Marine Le Pen no ha tingut els excel·lents resultats que es temien (segueixen sent prou reeixits).

Ha deixat dit el llumenera de Rodríguez Zapatero que els socialistes catalans – o potser va adreçat a la majoria de ciutadania?-no s’empassen Susana Díaz per ser dona i andalusa. La fondària de la canallada, adreçada a una “autonomia” que, entre altres moltíssim detalls, tingué un fill de Iznájar (Còrdova) de president socialista de la Generalitat, és fonda i ben esbiaixadament enverinada.

Olleta de cigrons i pollastre per dinar. Cap a Vinaròs amb marge de temps. La visita de l’especialista veterinari, un xicot formidable. Queda tot clar. Faltaran un parell de proves que alteraran ben poc les dues opcions de quimioteràpia que es poden fer. Hem de rumiar. L’afer planteja alguns aspectes ètics. Òbviament, el que li puga quedar de vida volem que siga amb la qualitat indispensable, sense patiments. L’eutanàsia animal sortosament no topa amb les il·legalitzades de l’altra, la humana.

En un vial vinarossenc, en una rotonda, un ciclista de certa edat ha relliscat en agafar el revolt i ha anat a terra. Immediatament, quatre o cinc persones hem eixit dels vehicles per mirar si s’havia fet mal i auxiliar-lo, però no, pel seu propi peu ha cavalcat novament la bicicleta aparentment fresc com un gínjol (tenia, per cert, una retirada facial a Herman Hesse). Encara es veuen gests de bonhomia empàtica, no tot és la tibantor malcarada.

Cel clos, emplomat, i ruixat en la tornada. Un arc de Sant Martí entre Vinaròs i Alcanar, sobre la mar d’opacitat verdosa. La tristor serena. Les cartes adverses de la cega partida de la vida. Portem una ratxada ben asprívola, en determinats aspectes, però l’estem encarant el millor que sabem. La lluita dels estoics. No en queda una altra mínimament raonable. Ambtot, la flameta esperançada balla al fons del passadís.

Llegint en pantalla i llibre en ser a l’escriptori. Trio els sis o set poemes per llegir a l’aniversari de la biblioteca de Roquetes. Un dels sonets de “Rebotiga del brocanter”, un parell de “Uomo qualque”, un poema en prosa, que està inserit a “L’incert alberg”, i algun d’inèdit. Per llegir en veu alta no fa bon paper qualsevol poema, que potser en la lentitud de la pàgina sí que rutlla, doncs cal fer-se entendre a la primera, com passa amb les cançons, a més de donar-los el ritme i el to adequats als versos.

 

Contra els pobres sempre hi ha justícia.

Alessandro Manzoni.

 

Herois orientals nascut de verges. Revifadors de cossos morts: Apoloni de Tiana amb el fill d’una viuda, a les portes de Roma. Buda multiplicant una coca ínfima i donant de menjar a cinc-centes persones, o fent un altre “sermó de la muntanya” als seus deixebles i seguidors. L’aigua transformada en vi ja apareix en la mitologia de Dionisi.

Fa l’efecte que li afegiren molta literatura mítica poderosa, molta orientalista, i prou anterior a la seua vida publica, al Jesús històric, del qual, en rigor, se’n sap poqueta cosa contrastada. Estem davant un mite essencialment literari que cadascú interpreta i assumeix, si l’assumeix, a la carta de gustos i disgustos.

 

L’exasperació no acostuma a fabricar mentides. La seua temperatura brunzent les socarra totes.

 

Per a quant Sant Tornem-hi serà festiu?

 

Tants casos aïllats diràs que formen com un arxipèlag.

 

Reflectir sense cap rastre del jo? No som espills neutres i oblidants.

 

Dimecres, 26 d’abril de 2017.

Alçat a les sis. Un suc de taronja. Mirant materials. Assajant la dicció dels poemes per divendres. Matinar em prova. O me’n faig la il·lusió, que vindria ser el mateix. El placebo dels costums. Animals de costums –i climàtics.

La salutació habitual del gos. Un ésser viu, no és cap moble o una joguina. S’encomana dels nostres estats d’ànim. Ens fa companyia quan estem llampats, al llit. Costa d’acceptar saber-li els dies comptats, tenir la informació crua. Els dies comptats els tenim tots, és clar. Envellir, emmalaltir, morir no són el marc de la història, sinó un dels brous essencials, com deia Gil de Biedma. Les humiliacions del temps i el cos i les maneres de sobreposar-se’n. Però també la dignitat i l’esperança formem part del suc del trànsit.

Apareix Leonard Cohen al menú de la gramola. Bons poemes cantats. Allò que algun sobrat sentencia que no existeix. Hi ha qui no es posa per poc a fer el ridícul. Cap altre gènere és més atansat a la música com la poesia, que, com sap tothom, en els orígens era feta per ser dita en veu alta o cantada, precisament. La mètrica ens dóna la pista més evident de que l’oralitat, la cantada, foren primer que la pàgina i segueixen sent consubstancials, fins en les formes blanques o lliures.

Olleta de verdura i pollastre per dinar. Migdia suau. Instruccions de jubilats per als propers “bolos” del cap de setmana i dilluns. Repeteixen sis vegades la informació, per tal que ens quede ben clara. Feina amb textos i llegint. Al capvespre, un bol de crispetes i a mirar-se el partit del Barça amb l’Osasuna. Molts suplents de luxe a l’equip blaugrana. Amb aqueixos jugadors de banqueta, molts equips de primera farien un molt bon paper. L’Osasuna és el cuer de la classificació i s’emporta una golejada.  Llegint, després, fins al son. Una manera bona de fugir o sobrepassar  les notícies terribles que planegen per tot arreu i per les proves aspres que vivim en la proximitat.

 

Només el coneixement de la tradició, la seua personal lectura i digestió pot ajudar a trobar cert to propi. És mirant bé enrere que podem avançar una mica. L’art ha anar fent-se a còpia de provatures retroprogressives.

 

La política és l’art d’impedir que la gent es pose en allò que l’afecta.

Paul Valéry.

 

No es nota l’heroisme de la paciència. No passa per heroisme, no. No sol entrar als llibrots històrics.

 

El apetits intactes. Les cames que ja no poden anar. Les bromes pesades de la gran broma de la vida, concentrades, aguditzades impietosament en el darrer acte.

 

No hi ha criteris externs per mesurar cert benestar, tots són subjectius, condicionats per la pròpia subjectivitat.

 

Dissimulem, però busquem absoluts. L’absolut del no-res. L’absolut d’alguna cosa possible. Ja serveix prou fatigants mitjanies i bagatel·les migpensionistes la vida.

 

El coetanis del pintor de les cavernes no podien saber si aquella necessitat de comunicació era bella o no ho era. La idea de bellesa vindria després.

 

Als pobres no ens cal saber limitar-nos. En aqueix banquet tot ens és donat sense ni pensar-hi.

 

Sempre hi cap una mirada nova amb allò que ens pensem saber.

 

Amb el dubte i la curiositat no n’hi ha prou. Sense el dubte i la curiositat no n’hi ha per a res que valga la pena.

 

Els perills són grans i encara els magnifiquen més. Que la temor els guarde el doble folre del maletí.

 

Dijous, 27 d’abril de 2017.

Suspesa, per la pluja, la presentació i firma de “L’incert alberg” a la fira llibresca de València. De l’organització proposaran un altre dia, si queden buits a les graelles. En bona part, alleujat; el viatget sota la pluja no m’abellia gens i no ens venia gens bé: escanyat final de mes amb la mossegada de les despeses veterinàries i algun altre imprevist dels que ens fan tremolar com una fulla als fluixos d’armilla. Hi ha autors que, en ser anunciats en les fires, fem ploure: què desaprofitats ens tenen les cooperatives agrícoles!

El gos ha vomitat a la nit, molt probablement per causa de les medecines –fortes- que li hem de donar. Tret del puntual episodi d’aquesta nit, la seua vitalitat és alta, costa de creure que el maleït cranc va pessigant-li els endins. Estem en la famosa fase de no acceptació? El cert és que es veuen escletxes d’esperança en la mica de marge que poden deixar encara unes properes proves per fer la setmana vinent. Amar un gos -o un gat- potser forma part del millor repertori de l’ofici d’ésser humà. Lluitarem tot el que calga, sense que patesca. I tampoc cal descartar del tot la força simbòlica de desitjar un miracle. La mort és obstinada, però la vida potser encara ho és més.

Henry Purcell a la gramola. Del temple a la taverna. Els sants bevedors (demarcació anglosaxona). Després dels cants purcelians, discs dels setanta de Clapton, que feia molt que no escoltava i que de jovenet m’avorrien una mica, però que ara trobo excel·lents. Sempre he tingut la impressió de que Clapton és un home honest, que no s’ha posat monyos fastuosos, que ha anat fent la seua sabent reconèixer lleialment els companys que l’han ajudat en un moment o altre (J.J.Cale, George Harrison…) Els discs que ens avorrien quan passàvem pel tram on et penses que el temps passa a poc a poc i que hi ha marge per fer i viure un fum de coses, ara envernissen feliçment les sessions on em trenco la clepsa sobre unes narracions i el seu possible ordre de lectura.

La suspensió – o ajornament- a València m’ha fet guanyar unes hores casolanes precioses. Els aiguats de més al sud, al Montsià són, en la matinal, un xim-xim mansuet, mòrbid, relaxant.

Apareix per les carpetes líquides un poema que li vaig dedicar a Gerard Vergés el 2008, i que era el remat de la ponència sobre la seua obra que vaig fer, dins unes jornades d’homenatge, a Cambrils, pel juny d’aquell any. Vam llegir les nostres quartilles davant del poeta, que vivia aquella celebració amb un agraïment que no afluixava en la ironia escèptica. Les jornades foren impulsades i organitzades per Ramón García Mateos, i al cap d’un temps les ponències van quedar recollides en un llibre editat per la universitat Rovira i Virgili. Content d’haver participat en diversos dels reconeixements en vida que se li van dedicar. Eren subratllats, la majoria, vinguts dels companys de lletra. El 2008 pareix que era ahir mateix, però la velocitat del temps va rabent a partir dels quaranta…

 

(Incendis)

A Gerard Vergés.

 

De l’incendi Jean Cocteau salvaria el foc.

El fill del notari de Figueres l’aire de “Las Meninas”.

I un saberut venecià/tortosí el darrer sospir d’Anna Bolena.

 

Matinal amb molta excitació comunicativa, que m’ha distret de la sessió de manicura als tristos tigres de paper narratius. Instruccions i detalls d’intendències des de la fira d’Ares. Algun dels organitzadors em tracta amb un respecte detallista, com si fóra un sènior complet, mig momificat, al qui cal guiar amb ductilitat. El cas és que sabem arribar perfectament a Arnes, i que no som analògics del tot, encara.

També m’arriba el guió del sarau pels deus anys d’activitat de la biblioteca de Roquetes. Deu minuts per participant. Aviso a gent que pensava passar-se per la caseta de la Universitat de València, a la fira de Vivers, de que s’ha ajornat –potser suspès- la meua participació d’avui. Fa uns dies va estar el meu admirat Manuel Vicent, que potser es va emportar la bonança assolellada cap al seu Cafè Gijón –ja directament metafísic i camí del mite.

Arròs, col i fesols. Recapte deltaic. El barroc baix en el plat fondo dels segadors i sirgadors. El subjectat manierisme d’emprar el que es té a l’abast. Els recaptes del país, si no estan falsificats per les pretensions imitades dels inflats esnobismes culinaris i per les presses, donen una notícia prou aproximada del que hem estat i som.

Sesta feliç. La felicitat té més marge de maniobra quan no hi som del tot. La felicitat posa cara involuntària de badoc – que no ens podem vore, sortosament- i segrega un filet de melosa bava primaveral per la comissura del llavi.

No haver anat a València em dóna camp per córrer en la calma del llegir i escriure vespertí. Em sap greu per si algun conegut o saludat s’hagués acostat a la caseta de la Universitat de València, que ha aixoplugat magníficament les propostes de l’Editorial Afers, però potser he guanyat en salut i faena en quedar-me lligat a l’escriptori, amb alguna domèstica eixida a respirar al pati on la buguenvíl·lia presenta un esclat de quietud roja.

Temps també, en un recés juganer, per dialogar, en una pàgina dedicada a Josep Pla, amb Melcior Comes, que opina que amb “El quadern gris” se’n podria fer una bona pel·lícula. No ho acabo de vore i li dic que podria ser que de “Nocturn de primavera” en  resultaria una de notable. Fem volar coloms, és clar, perquè la nostra industria cinematogràfica va tan depauperada com la resta de disciplines que es mantenen amb una sabata –foradada- i una espardenya mig destrenada. I quin director es fixaria en la narració planiana? Es fa difícil de dir, no en som experts en la matèria.

Anuncia Podemos una moció de censura a Rajoy, davant l’escàndol de corrupteles que afecten el moll de l’estat, i la majoria de l’oposició a Las Cortes diu que no la recolzarà. Per molt menys, en altres tradicions democràtiques, es tira avant un moció de censura amb tots els ets i uts. La pèrdua del nord, la debilitat del PSOE fa més fort un P.P. que no pot ocultar de cap manera, tot i que ho intenten,  a què ha jugat i juga. En la premsa afí, de corrupte només n’hi ha un, a hores d’ara, el fill de Jordi Pujol. Els grans interessos que no volen arbitratges exigents i sí el sentir-se impunes, que alguns porten en la seua massa de sang política, fa un estofat indigerible.

La millor manera de fer l’autèntica vida literària és deslliurar-se’n de la miqueta de vida social que en va aparellada. La meteorologia ens ha donat l’excusa més plausible. Les pluges d’abril ens han servit un preciós parèntesi d’hores aprofitades. Tot el que porto entre mans i temples, textualment parlant, porta un ritme de travessia regular i positiu. Mos frugal per sopar. Llegint al llit. Demà sí que farem número en el festival, si no hi ha cap imprevist o daltabaix més, dels deu anys la biblioteca de Roquetes.

 

No hi ha mirades pures. La nostra mirada està construïda per setanta-mil estímuls i bagatges. Freqüentment veiem el que volem vore.

 

Diu un comentarista que tinc una prosa elèctrica. Espero que no l’hagen llegit a les oficines de la companyia usurera que ens cobra la connexió.

 

El monjo que, palplantat a l’hortet, agraeix la pluja assaonant, potser subjecta el darrer delicat tirant que impedeix que tot s’ensorre.

 

Una ració de mites fa més amena l’espera estèril on som clavats. Però sense exagerar, que tot exagerant hi ha qui aprofita per justificar una estructura de poder o altra.

 

“Només et deixaria per la Diana Kroll”, li va fer saber amb la sinceritat abrupta de la tercera copa. Uns dies després li regalà un compacte de la jazzwoman i el passaportà.

 

Qui torna als llocs on no hauria de tornar ja no és el mateix, per tant mai no tornem exactament al mateix lloc on no hauríem de tornar.

 

En el mapeta dels propers projectes: poemes, aforismes, contes i més dietari. Es veu, oh ordinària debilitat, que la meua gola comercial no té aturador!

 

La mà que arpegia en la caragola rossa de la guitarra fidel i la mà que és la de l’antropoide que ferma una aixada o fa una guerrilla de supervivències lineals. L’ asimetria de l’esperit que ve de la pols còsmica, de la despertada del fang primigeni. La discordança del cos que el raciocini ferreny no domina i el somni no calibra. L’esquerra que dibuixa una silueta entrevista. La dreta que fa i després, si de cas, es repensa. Mans de crim remot i carícies que ens reconstitueixen passavolants i arbre, diapasó del vent o veu en la noble congregació. La balança desequilibrada del contrasentit, del pacte entre sentida i pensada. Clavícula d’espantall que enyora les ales del mig àngel. Estèrnum d’albada o tempestes. Espinada col·leccionista de crepuscles. Terrós de trinxera, sang precipitada, civilitzada que obre la capsa de bombons de Mozart. Gramàtica xiuxiuejada dels tirsos entre la boira llenyosa. L’alteritat tèbia que canvia els nom de les coses. La balança tremolosa, o que obvia la por i es llença al tot o res de la quimera. Presó o colomar. Cisterna obscura esperant la invasió de la set sense retorn. Tron del nigromant i el miserable. Balancí en la lenta foguera de l’arena.

 

L’anècdota més trivial pot portar a la mà el bitllet per a una boca d’infern o altra. La prevenció completa no existeix. Hi ha qui ens vol vendre o llogar seguretat. S’anuncien arreu, tots els dies.

 

Sense la gosadia del lladregot audaç, gratuït i candorosament filantrop hi ha qui entra a les joieries del llenguatge a fer més nosa que servei.

 

Oblidem uns versos, uns brins d’herba, uns noms en una butxaca vella, i quan ho retrobem, sense esperar-ho, ja som els crítics astuts que saben el que sobra i potser el que falta.

 

El temps tot ho corromp, però tenim pressa, una pressa grotesca, i l’ajudem tot el que podem i més.

 

De tard en tard una enlluernada, un miratge bell i inútil, encertar l’adjectiu, el calfred d’una bellesa irreductible, afinen l’orguenet de l’anar fent (que potser és en realitat un orguenet d’anar desfent, però potser paga la pena de no reconèixer-ho del tot).

 

L’aparent facilitat dels grans polsos. Només els esperits veritablement humils saben la feinada, els milers d’hores solitàries, les dures caigudes que hi ha rere –o sota- d’una obra ben girada. Els altres, els poc humils, només encerten a disminuir amb el fibló de l’enveja a penes dissimulat per una conyeta més o menys tavernària.

 

Hi ha qui, en prosa, mata al violinista; altre liquida el percussionista. Una cosa o altra s’ha de sacrificar. La dinàmica de la idea que es vol plasmar sol indicar quina corda destorba. Els intèrprets mínimament dotats en tenen més d’una possible, i amb l’assaig-error dels anys tenen més possibilitats d’encertar en l’eliminació adient.

 

Divendres, 28 d’abril de 2017.

Que no nos quiten la gloria del intento.

Sancho Panza a Quijano.

 

Alçat a les set. Mentre dormia anava organitzant l’ordre de lectura dels poemes que he de llegir aquesta nit a Roquetes. Quines dèries, que habiten fins en la clepsa adormida. Patafísiques grogues, bombetes titil·lants. És quan dormo que hi veig clar, deia Foix, i qui sap si en les gestions somnolentes l’encertem més. On acaba el somni i comença la vigília? El cas és que poso els papers en l’ordre proposat pel coixí.

Un penja un sonet majestuós de Carner. Un altre una prosa plàstica –i plena de vida- de Sagarra. Hom participa un poema de Gabriel Ferrater. A primera hora ens adonem que és un prodigi, per a una literatura acorralada, haver donat tants gegants. Torna aquests dies l’enrònia de si ens donaran cap Nobel o no. Els romanesos, amb autors tan cabdals com han donat, no el tenen. Borges tampoc el va tenir. No paga la pena amargar-se per un guardó on els mèrits literaris van al darrere d’interessos polítics. Més que encaparrar-se amb un Nobel, potser caldria potenciar molt més les traduccions, cosa que faria via positiva en la internacionalitat.

Al Brasil, per polítiques d’austeritat –eufemisme indecent- com les que patim per ací, avui fan vaga general. Com diríem en barceloní progressiu: “són tremendus aquests brasilerus”. Més a prop, bona part de l’oposició, a Madrid, no es sent interpel·lada per cap punxa ètica per presentar-li una moció de confiança a Rajoy i el seu govern, immers en mil corrupteles i portant el joc democràtic als soterranis de l’inframon. I, a França, l’extrema dreta econòmica aturarà el pas a l’extrema dreta ideològica. Mala hora d’Europa.

Enèsim incident a la centra nuclear d’Ascó, dijous passat. Una manguereta de refrigeració del reactor no estava connectada i la de suplència senzillament estava desapareguda. L’organisme oficial de les nuclearitats, que ha emès informe, ens tranquil·litza: l’afer presentà un risc zero.

Pasta italiana, a la bolonyesa, per dinar. Becaina tranquil·la. Contestats correus i altres bagatel·les. Els esperits savis, quan han arribat a cert grau de bonhomia desperta, ens reconcilien amb el bon passar. La toaleta. Cap a Roquetes. La prèvia del sarau. Saludada la bibliotecària. Un cafè a la màquina del centre. Han decidit fer l’acte al pati dels til·lers –la vella estructura conventual del centre cívic on s’aixopluga la biblioteca i altres activitats, com ara la llar de jubilats. Optar per l’aire lliure, amb la baixada de temperatura de les darreres hores, no ha sigut un encert. L’acte va prou bé, en línies generals, però el fred en va enravenant i ens juguem el constipat quan no ens el podem permetre (“bolos” de demà fins dilluns). Presenta l’escriptor Miquel Esteve amb agilitat i paraula entusiasta. Lluís Martin Santos llegeix textos de diversos poetes ebrencs, de Zoraida Burgos a Albert Roig, i un de propi. Després, un grup poètic, dels que es donen arreu, de gent amb bona fe, però amb criteri molt discutible llegeix coses seues (la coartada, la collonada aquella de que són senzills i populars, quan el que són és defectuosos fins a la vergonya aliena i es nota que han llegit molt repoquet). Esteve em fa una presentació un xic ditiràmbica i llegeixo els meus sis poemes el millor que sé, amb alguna sumària introducció. La fredor ambiental es va aguditzant. Canta després Gaya, acompanyat per dos músics notables. Fa peces del seu espectacle sobre Ovidi Montllor i poemes que ha musicat d’Enric Casasses. Part del públic el formen incondicionals seus, que li troben totes les gràcies i més. Un pintor de la zona, Ferran Escoda, ens fa després una exposició confusa, amb “power point” inclòs, sobre la seua relació amb la poesia. Cita Paul Celan i ens fa l’explicació biogràfica, per si no sabem qui és. Ens hem d’anar aixecant de les cadiretes de tisora per moure peus i cames –fredor fins a la tremolina. Serveixen després un aperitiu. Prenc un got de refresc i alguna croqueta. Conversa amb Miquel Esteve. Ens quedem una estona de la segona part. Vista Laura Borràs, que ha arribat atabalada i tard, des d’un altre acte fet a Martorell  (exigències dels càrrecs institucionalitzats). A les dotze al cau. Compromís complit. Passat molt de fred al pati del til·lers dels antics monjos jesuïtes (una estàtua del cor de Jesús el presideix). A l’estiu deu fer bona fresca tonificant, però avui haguéssem estat molt millor a l’interior.

 

La cultura és l’organització, la disciplina del jo interior. És prendre possessió de la pròpia personalitat.

Antonio Gramsci.

 

La sang esmaragda de l’astènia.

El regle irisat de la disciplina.

El carreu fugaç a l’herbam despentinat.

L’error ambre del fibló de la melangia.

Ferrater que no volia fer olor de vell.

El robins muts del fullam de la buguenvíl·lia

–filatèlia sense destí.

Susan Sontag que espera a la pila de paper del balancí.

Prenc displicent possessió

de tots els particulars ajornaments.

Els fingiments es fan la trena davant l’espill.

Buscant un adjectiu agredolç trobo un substantiu cepat.

La vida pega en salada i es deshidraten

els pètals de la misericòrdia gratuïta.

El dits cecs a dins l’arpa  modal dels lloms transparents.

 

El humor y la curiosidad son la más pura forma de inteligencia.

Roberto Bolaño.

 

Dissabte, 29 d’abril de 2017.

Dempeus a les vuit. Dormida amb intermitències emprenyadores. Veig que una frase que vaig dir al recital d’ahir l’ha reproduïda un dels elements de l’equip bibliotecari a les xarxes, i es veu que ha agradat a alguns. El cas és que em va eixir completament improvisada. “Una biblioteca és una esperança”, es comprèn que vaig dir, a tall de la felicitació adreçada al centre. Em referia a un element fonamental dins el context general de desafecció per la lletra i el pensament, però això segon no ha transcendit. Descontextualitzada potser queda fràgil i vaga. El cas és que circula com si hagués amollat una sentència rotunda, quan es deu a un context concret i és filla tremolosa de la improvisació. Així van les coses en les velocitats líquides (ja des d’anit, en que Judit Tomé, de l’equip llibresc roquetenc, que la destacà en una piulada). Vam passar molt de fred, i si no pesquem un refredat tot haurà estat millor que bé. Anit, més que muses propicies i parnassos ingràvids, ens haguessen fet més servei unes bones mantes per embolcallar-nos i un cremat de nerviositat havanera.

Cafè amb llet d’intent de remuntada. Grisor al tendal. Em saluda el gos càlidament. Quan fa hores que no ens veu ens troba a faltar. Comencem a conjecturar si no es degueren errar en la biòpsia, perquè no dóna el menor senyal de defallença ni apatia.

Una lectora portuguesa m’envia vídeos de gatets juganers (miracles que s’esdevenen quan alguna ànima generosa et tradueix a l’idioma d’Eugenio De Andrade –el més mediterrani dels poetes atlàntics).

  1. va enregistrar un vídeo del darrer poema llegit. Em trobo tots els defectes del món i fins algun d’extraplanetari. Llegir versos en veu alta –i amb el fred que tenia al cos- no és fàcil. José Emilio Pacheco es negava a llegir els seus poemes perquè opinava que això condicionava el possible lector de la pàgina, i potser tenia tota la raó del món. També hi ha qui opina que la veu de l’autor/autora dient els seus versos és un document interessant. Tot es despatxa per les llotges minoritàries de la paraula en el temps. La insatisfacció és garantida en els diversos aspectes de l’ofici. Juan Ramón Jiménez anava reescrivint fins a l’obsessió la seua obra, mai no la donava per tancada, perquè mai no està tancada. Siga com siga, vam complir amb la comanda. Rebut un missatge de la bibliotecària roquetenca, Begonya Ferrer, d’agraïment. En deu anys han fet una feinada positiva en dinamitzar la biblioteca. En aquests temps, les biblioteques ja van sent molt més que un dipòsit de llibres a disposició dels socis i moltes vegades juguen un rol social excel·lent. També ha arribat un text de Martín Santos amb les impressions de la vetlada. Em dedica unes paraules molt elogioses, que li agraeixo immediatament. Els amics multipliquen per deu les escasses virtuts que ens veuen i callen els molts defectes que ens acompanyen. Feia anys que no ens trobàvem, amb en Lluís. La seua dedicació política –ara ja a la reserva- ens l’ha arravatat dels activismes culturals i l’escriptura, però fa l’efecte que torna a portar la seua espelmeta en la processó clarobscura on desfilem, penitents i amb una branqueta d’olivera al bec o a la mà.

Mirats materials. Poc marge de temps, per l’actuació a Camarles del vespre. Telemann m’acompanya els lents moviment del talleret. Escalivada i tall per dinar. Sesta cronometrada, superficial. Cap a Camarles a les quatre. Carretera agradablement deserta. Cel rúfol: caps de moro amb vetes fosques, que anuncien aigua. El campanar quadrangular de la vila, de maó a vista. Els records dels dinars familiars a la casa del rector, apegada a l’església, quan mon germà ocupava la plaça al balcó del Delta –com ho posen a la cartellera i reclams diversos. L’edifici, prou nou, on toquem, té un inconvenient: la sala d’actes és en un primer pis, amb la qual cosa ens toca carretejar tots els pataquets amb el doble d’esforç. Això sí, la sala té bona acústica. Comencem a les sis. Una primera part d’hora i mitja, i una segona d’una hora. Mitja de descans. Sala plena. Públic un xic més jove que l’habitual en els casals de jubilats. Fem una actuació impecable. Ens ho ballen tot. A l’intermedi ens obsequien amb un dolç i una copa de cava. Les tensions i tristors viscudes els darrers dies es veu que en han afegit energia escènica. La descarrega d’electricitats de l’escenari és garantida sempre. Tot i agafar fred a l’acte literari d’ahir, bé de veu i eficient amb la guitarra. A tres quarts de deu som a la carretera. Comentem la jugada i escoltem la narració de Puyal del derbi barceloní. En ser al cau, mos lleuger i intento llegir una mica, però el llibre em cau de les mans a les dues pàgines –magnífica notícia.

 

(Identitat)

Algunes velles pors

es van enriquint

d’espirals i contrallums.

 

A les noves encara els falta

el punt de rovell convenient

per al pas de gat de l’elegia.

 

A l’entremig, la llibreta de dubtes,

l’arpegi blau, les constel·lacions de la pell

i la capriciosa rosassa dels calidoscopis.

 

Diumenge, 30 d’ abril de 2017.

Alçat a les vuit. Bona dormida. Els “bolos”: treballant per apagar incendis. El viacrucis dels autònoms: ens deuen, devem, pagant l’IVA dels espectacles (el salvatge 21%, que ha sigut rebaixat, però encara la rebaixa no ha entrat en vigència; hi ha coses que van molt més lentes que l’afany recaptatori) en factures que encara no hem cobrat, i altres amenitats de l’estirp dels ofecs. Fregint i menjant, el funambulisme crònic.

La “Missa en Si bemoll”, del mestre diví, em dóna sempre serenor i alegria. És l’aposta segura per als primers brancals dominicals. Esmussa les dents de l’ànima pensar que la música de Bach va estar molt a punt de perdre’s. L’enlluernada de Mendelsson en mirar-se les partitures va ser el senyal del cel per a que els mortals poguérem fruir d’una obra impressionant, que no deixa mai de sorprendre’ns en matisos i fondàries. Mentre puguem tenir a l’abast el llegat de Bach, un abonament humil i feliç per commoure’ns amb la bellesa, potser no tot estarà perdut i els enterramorts mercantils hauran d’esperar una mica més a polvoritzar-nos.

Al pati ha esclatat un gerani. No se sap si el fet pot tenir influència en les borses del món, o evitar la metrallada de civils en les guerres obscenes que hi ha atiades en el tauler del món, però és un accent dels secreters de la botànica que també aporta reparació i ens dóna dret a ser una miqueta naïfs sense que ens coste un disgust greu.

La salutació matinera del gos. Ferma el musell contra les cames. Li acarones el caparró i el bescoll molsut i remuga de plaer –segons els entesos allibera endorfines. Seguim amb l’enrònia de que potser el diagnòstic que li han fet està errat. No dóna el menor indici de defallença o apagada. Aquesta setmana farem altres i proves i buscarem segons opinions veterinàries. Una criatura preciosa i bonhomiosa que ens alegra amb la seua innocència, que inclou menudes trapelleries, totes impulsades pel pur instint alimentari.

La xarxa recupera un perfil que vaig fer-li a Gerard Vergés per a un llibre de retrats editat l’any 2006. No recordava amb precisió el text (ara, ai las, el podria millorar; sempre es pot millorar tot, no s’acaba mai la dèria). El que sí que recordo és com el va llegir el mateix poeta, en donar-li el llibre a Móra d’Ebre, en una de les fires del llibre. Es va asseure en un dels esglaons de l’escala d’accés al teatre de La Llanterna, va passar les pàgines –dits de pianista que hagués volgut ser guitarrista, segons una seua confessió-, el va llegir, es va emocionar i em va abraçar. Res no val tant com un instant d’amor, com diu en un seu celebrat vers, i aquell instant fou exactament això, un senzill i lluminós instant amorós. Allà, en privat, mirant-me als ulls amb el seu bonics i intensos ulls blaugrisencs, em va dir “ets un escriptor de raça”, expressió que em va sorprendre, i que vaig poder respondre-li amb el ressort de la ironia: “de quina raça?” I va reblar: “ja saps què vull dir”, i sí, sabia què vol dir l’expressió. Després, presentant-me generosament les “Faules mamíferes” a la Biblioteca de Tortosa, sobreposant-se tossudament al repòs per una falla de salut, la va repetir en veu alta. El que solia opinar en privat, ho solia dir també en públic, perquè, entre moltes altres virtuts poc usuals, covava la de ser un esperit lliure.

 

Una gestió a Deltebre. Passejada amb el gos per la zona del moll de l’antiga barcassa. Assolellada amb un punt de teranyina. El riu, ample, poderós, ple d’aleteig vital d’aus i alguna petita embarcació. L’arbrat de ribera i el que posa fites a la terra conreada. Cada vegada m’agrada més ser a prop del arbres, passejar-hi la mirada per brancatges i fullams, badar, potser somiar. Molta animació al nucli de cases –molts visitants- i a la zona fluvial. Grups en bicicleta, familiars, potser educatius alguns; molts passejants endiumenjats o en indument esportiu. L’aigua corrent en el canals i sèquies. Podríem estar al port de Catarroja, a l’Albufera. Penso en versos d’Estellés, i en com Arbó retratà magistralment els detalls del paisatge deltaic. Hi ha autors amb paisatge propi. Arbó en fou un, com Faulkner, Moncada o García Márquez. Amb un relat destre afegit, els paisatges guanyen polisèmies inacabables.

A la plaça de la vila fan un festival per recaptar cèntims per a la lluita contra l’Alzheimer. Hi ha una ballada de jotes. ¿Quin se’n recorda, als despatxos on tallen el bacallà, d’aquest rerepaís –que en diuen ells-, de les seues genuïnitats i bregues? La malfiança envers la Barcelona administrativa, entre la ciutadania d’aquestes comarques, té la mateixa intensitat o més que la que es sent pel Madrid governant, i està prou justificada; els abandons i incomprensions han sigut continuats –i encara, encara, tot i haver millorat una miqueta la cosa.

Horaris d’atenció dominical als comerços. A l’estanc, i queviures en una gran superfície. L’afer dels horaris comercials és un galimaties de difícil comprensió.

En ser a l’escriptori, responent correus i altres bagatel·les ínfimes o divertiments innocus. No hi ha marge per molt més, doncs tornem a tocar al vespre. Avui, a Benicarló, on fem ballar pares i mares de coetanis, companys i companyes d’escola, de colla en els lleures infantils, d’adolescència o primera joventut. Alguns em reconeixen, altres no. En les relacions amb la ciutat anem tornant-nos íntims desconeguts. En una anterior visita, un dels iaios expansius, quines coses, provava de fer-me entendre la importància de la processó del Crist de la Mar i de com aquell dia no podien programar cap de les activitats del casal, perquè la gent anava a la processó. Reia per dins.

Pollastre amb patates per dinar. Becaina curta. Cap a Benicarló. Senyals, i primeres ràfegues, de vent de dalt. Varietat plàstica al cel: núvols d’aigua, però sol imposar-se el vent en les dialèctiques meteorològiques de la zona. En ser a la llar de jubilats, prenem un cafè mentre un dels cambrers de l’establiment escampa talc a la pista de ball. El muntatge i una entretinguda prova de so. El local té mil rebots emprenyadors. Aconseguim ajustar-ho el millor possible, retallant l’efecte dels micròfons i instruments: la mica de reverberació. L’actuació va perfecta. Hem trobat el punt dolç amb el què passar-ho el millor possible en la faena. Al davant de l’escenari, altra vegada la dona que camina amb un taca-taca, però que balla, animosa i somrient, unes quantes peces, sense la crossa de l’estri.

A les deu som de tornada. Gràcies als bons serveis nocturns de Ràdio 3 descobrim peces del percussionista i compositor brasiler Fábio Carvalho: mestissatge de ritmes , sons i colors. Hi ha un fum de música excel•lent fora dels circuits més masegats que ens empapussen a tothora per qualsevol altaveu comercial. Encara puc llegir una mica abans del son. Cansat i més o menys conformat.

 

A canvi de tenir la colònia Apatxe controlada, al virrei Pujol li van deixar fer i desfer al seu gust de megalòman irreductible. Amb el cas que afecta judicialment la seua tribu, es van sabent més coses de la gran trama d’espoli de diner públic, molt pareguda a la que hem anat descobrint del tot, els darrers anys, pel que fa al P.P.

 

Dilluns, 1 de maig 2017.

Despert a dos quarts de nou. Contestats correus. La fira llibresca a Ares del Maestrat de dissabte. Em fa gràcia ser-hi. L’organització, jove, il·lustrada i lluitadora, es mereix el petit esforç de mirar d’acompanyar-los el millor que puguem.

Els estudis de Chopin, interpretats per Adolf Drescher, en la sonoritat matinera domèstica. Amb música esperem a Godot: el gran callat, la presència de l’absència.

Primer de maig. Com anava allò del dret a un treball digne? En quin to? Es menjava amb forquilla o amb cullera? Amb cullera, segurament. Fa dia com per rellegir Maiakoski, aquell poeta metal·lúrgic del futurisme rus, que diuen que es suïcidà per estar enamorat de la muller del seu editor, però potser hi havia també en els gest desesperat l’adonar-se’n de que la revolució d’octubre, que havia empès amb versos, proses i cartelleria, no anava a ser el que ell creia que havia de ser. Maiakovski ens ensenyà que es podia fer poesia política de qualitat amb risc formal. Potser en les primeres passes del caminet escripturari va ser una de les influències més clares.

Llegint i escrivint, en el marge de temps alliberat: altra actuació a la tarda. Fent bromes pels canals cibernètics. La ironia i la temptació del sarcasme, tal com raja quasi tot. Mirats materials, versos i proses. X, ha fet un arròs al forn per dinar, senzillament sublim. Cap a La Sénia. Ens trobem el que no esperàvem: el padrí que porta el calendaris dels qui actuem a la sala del centre cívic s’ha errat i som dos duets a punt de muntar l’equip. Finalment es resol l’afer amb una senzilla negociació i toquem nosaltres, que teníem conformada la data en diferents correus. Tot correcte, com sempre, un cop desfet l’embolic. A les nou hem enllestit. Una mica de pizza per sopar. Llegint fins al son, que no tarda. Cansament raonable. Una mica de boira les lumbars.

 

A l’amor lliure, tan vell com els anarquistes i les comunes hippies, li han posat etiqueta nova: poliamor, en diuen. Tot lo novell és vell, reblà el clàssic. O: “vivir es ver volver”, que deia Azorín.

 

Dinàmiques celtibèriques. Manual de praxis convenients: “El Lazarillo de Tormes”.

 

Fora, abans, després del tu provisional

les callades – bellesa i dolors fantasmes-

que ens desvetllen i interpel·len

emprant qualsevol propici fil conductor

o el borrissol de les incompletes revelacions.