Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

albergaresigual2017Dimarts, 2 de maig de 2017

Aixecat a les set. Tramesa la part d’aquesta llibreta. Cafè en el meu racó d’esperar. Què esperem? Potser hem vingut a l’escorça del planeta a esperar sense objecte?

Gould i les seus “Variacions Golberg”. Vella mecanografia de cristalleria refinada. Sense Bach, la vida encara seria més estopenca.

Sessió llarga i capficada sobre les narracions; artesanies neuròtiques, arrossegament de mobiliari.

Llenties per dinar. Ioga ilercavó, sessió limitada. Gestions per terres de més al sud. Encara queda bona gent pels racons del país. Vista, en un establiment hostaler, una fotografia en blanc i negre, ampliada, amb unes dones en els safarejos d’una vila menuda. Podrien ser les nostres iaies, evidentment: rostres i posats ben familiars. El pal de paller de tantes societats nostrades, les dones abnegades, pràctiques, resistents, tan regularment menystingudes i maltractades.

Marge per fer un tomb oxigenant pels turons de la Serra d’Irta, a prop de l’ermita de Santa Llúcia d’Alcossebre, amb l’arbrat i el sotabosc mediterrani, ufanós, amb la immensitat de la mar al fons. Trobada després amb un ésser nord-europeu, que diu coses sàvies i prova d’ajudar a la gent. Té relació filosòfica amb Teresa Forcades i Josep Pàmies: la de cures alternatives, algunes ben antigues, que els interessos farmacèutics, amb complicitats en les administracions, refrenen o sabotegen; ancestrals ressorts amb els quals el cos busca les seues solucions. Hem parlat també de periodisme i de la situació general. Esperits estimulants, perspicaços, que fan ballar el cap positivament. La rara reunió de ciència i tremp humanista en un caparró esponjós.

En ser al cau, ullada als estímuls enxarxats. Pa i pernil per sopar. Conversa amb A.S., que deriva en comentaris sobre gustos musicals clàssics, després d’haver xipollejat pel desolador nivell de falta de curiositat i criteri que hi ha en molts claustres de l’ensenyament. Hi ha qui va complint l’expedient i que no ha obert un llibre serioset, de brou verament literari, des que superà l’oposició. Quina passió han d’encomanar elements així?

Llegint al llit fins al son. Amb la conversa del vespre, en un marc sedant i enjardinat, se m’han enriquit algunes perspectives que ja anava cavil·lant.

 

L’amor incondicional del pares pels fills és, al remat, després de tota la fraseologia i tot l’epistolari sentimental que sia de menester, un altre truc de la perpetuació de l’espècie.

 

Dimecres, 3 de maig de 2017.

Dempeus a les vuit. Somnis sensualistes, de plasticitats refinades i temperatura de suoreta. La sensualitat va abans que el raciocini. I, en els somnis, les trames de la raó solen ser convidades de pedra o rastre expatriat. Les narratives oníriques són amorals.

De bon matí, reprenem la conversa amb A.S. Més parers musicals i, al final, comentaris sobre el modernisme i diversos autors. Les enriquidores discrepàncies. La formosa llibertat amb la què opinem, entre bromes i veres. Un dels plaers de les proximitats líquides. Un gran tipus, A.S., una preciosa troballa en el camí.

Un altre dels plaers cibernètics és haver connectat amb l’escriptora txeca Monika Zgustova, narradora formidable, biògrafa, traductora i amiga de Bohumil Hrabal. He penjat un poema, “Noces a Praga”, que li vaig dedicar fa uns anys, i que guarda pols i temps pels calaixos dels inèdits en paper (Joan Navarro el va posar en una de les pàgines virtuals poètiques que governa). En la seua obra, Zgustova denuncia, amb coneixement de causa i perícia penetrant, els estats policials que patiren sota l’esclop de l’òrbita soviètica (les monstruositats del segle XX, que no estan cauteritzades, ni de bon tros, potser cosmèticament a penes mutades).

Més converses agradoses i creatives. La xerrameca entre esperits lliures. Revisant les narracions. Gestions variades. Començant a rumiar la xerrada per a l’institut de Picassent, que he de fer a primers de juny; també pensant en la poesia de Josep Porcar, que he de presentar a Vinaròs, també a primers de juny. L’espectre de com portar les properes edicions s’ha obert molt. Lamentant el temps i les energies malbaratades amb gent informal i incompetent. Però res no és en va, molta de la faena feta es pot reaprofitar en millors condicions.

Cigrons amb allioli per dinar. X. gratina l’allioli –i avui ha afegit una mica de xistorra. Dinar colossal. Migdiada de parenostre i orinal (escurant serrells endarrerits i lívids episodis d’insomni). Més faena amb les narracions. “És curiosa la figura immòbil d’una persona escrivint. És com estar adormit: el cos és allà, però l’ànima no. La persona que dorm vagareja per altres regnes diferents del real; i la persona que escriu també. Hi és i no hi és. Estan allunyats del tot, els qui escriuen.” Isabel-Clara Simó.

La biografia de Manuel Brunet, de Francesc Montero, editada per Afers, ha estat reconeguda per un dels premis de la crítica Serra d’Or. Excel•lent notícia. Brunet fou un periodista catòlic que quedà freqüentment a contrapeu en els contextos polítics tan abruptes del país en la segona meitat del segle XX. Fou director de “Mirador” i col•laborador de “Destino”. Atacà la república a ploma deixatada i després s’adherí al franquisme guanyador, però amb tota la incomoditat pel seu catalanisme cultural. S’integrà finalment a “La Vanguardia”. El vigatà amb vinculació amb Figueres tingué amistat amb Josep Pla, però Dalí el feia diana predilecta de tots els seus sarcasmes, titllant-lo de pitjor que mediocre, per les crítiques amb moralina sagristanesca  que el periodista li etzibava al surrealista. La biografia de Montero retrata un home que, creient guanyar la guerra, va perdre la ploma, entrant en els aiguamolls de la gran frustració. El reconeixement del premi dels crítics al llibre de Montero no fa més que confirmat l’afinada de criteri de l’editorial de Catarroja.

Al final de la tarda l’astènia venç la disciplina. Una mica de davallada –o potser certa infusa “saudade”. El panorama general és prou depriment. Ens cal guardar compassos d’espera sense cap certesa. Les polítiques de l’estat espanyol contra els pocs i dèbils contraforts de la llengua tornen a caragolar fort. De la situació fatigant de la pura resistència no n’eixim. I, en altre sentit, també fonamental, veiem com els bascs del PNB han aconseguit ampliar notablement el seu intocable “cupo” de finançament, allò que a nosaltres ens és negat per “no crear discriminació”, diuen els tafurs cínics. El PNB ha jugat les seues cartes i garantiran estabilitat al govern de Rajoy. La premsa afí al P.P. ja no els titlla de “separatistes” ni res, ara els lloen el sentit d’estat i bla, bla, bla. L’infrafinançament que rep el País Valencià, o la falta d’inversions que pateix Catalunya, són un escàndol descomunal que ens està comprometent el futur. Només falta la broma pesada de voler fer passar com siga el corredor mediterrani pel port de mar de Madrid. Comptat i garbellat, la història de sempre i les llaunes de sempre, ben lluny de la menor normalitat positiva.

Planificat tot el que vull enllestir fins a setembre. Però, amb atacs de desgana com el del vespre, el més calent serà a l’aigüera. Eixida al pati a respirar. La lluna en minvant, en el cel lilós esblaimat de la darrera llum. Els primers estols d’orenetes, amb el seu cant afuat i els vols aparentment erràtics i ansiosos. Mos lleuger per sopar. Llegint fins al son, en pantalla primer, i en llibre, ja al llit.

 

L’eternitat també guanya en antologia –una gota sublim en l’alambí de quinze segons- i perd en la redundància.

 

Pensar per compte propi s’està posant perillós. Hi ha tot un funcionariat –i espontanis afegits- decidits a exercir la mala llet còsmica.

 

Perfums d’erotisme, la poesia per provar de rebaixar la fortor de truc biològic. Som animals litúrgics –i retòrics.

 

(Pensant en Paul Celan)

Aigües nocturnes. Un pont del Sena. La darrera demanda d’auxili d’una mà escruixida. Llots de tenca hiperlúcida. Els ossos ebris d’indiferència. La quilla arnada d’una barcassa amb bitàcola esgotada.

Faune esquarterat –mig àngel en la llunyana molsa daurada d’una albada repensant. Tauler d’oca ordit per ditets de sofre i reconquesta.

Destrucció entre destrucció: eco amb sordina granulada. Antimatèria engolint les cèl·lules blanques i les rebel·lades constel·lacions del llenguatge i els seus topalls.

Ombres passavolants al call de totes les expatriacions. Constel·lació vessada, afegida al mantell brunyit de les generacions perdudes. Espill setinadament cegat. Alarma sense sageta al rellotge de l’espera. Bengala inversa en la callada abissal.

 

Trobar el lloc és difícil. Però, on voldrien que estigués alguns, segur que no hi és. Ja és alguna pista.

 

Ha dimitit tot el govern txec perquè el ministre de finances no ha pogut demostrar la procedència d’uns diners. Si en són d’exagerats, en alguns països!

 

Dia internacional de la llibertat de premsa. Camus ens diu la seua: Una premsa lliure pot ser bona o dolenta, però sense llibertat, la premsa no serà cap altra cosa que dolenta.

 

Una gent alegre, il·lustrada, lluitadora, hi posa relat cultural i literari a Ares el Maestrat. Content de poder aportar el meu granet de sal  dissabte, al voltant de “L’incert alberg”.

 

Dijous, 4 de maig 2017.

Alçat a les sis. Llegint, prenent alguna nota. La toaleta. El cos: gàbia i alcalí. Les notícies: la caiguda d’un popular servei de missatgeria ocupa i preocupa més que les distintes massacres de les darreres hores en els focus de conflictes.

Vivaldi a la gramola. L’atzavara fimbrant de la violinada joiosa contra tanta mort i brutícia xipollejada. Cap a Vinaròs. Sol amb ennuvolades parcials. Les proves veterinàries. Resultats bons, estabilitzada del gos, bons paràmetres. En uns dies iniciaran la quimioteràpia –la modalitat menys agressiva. Visita complida. Veterinari xerraire i pedagògic. Fins veiem com li fa l’ecografia a Merlí, que no es queixa de res i es deixar fer sense cap estirabot.

Pres un cafè en enllestir. Tràfec animat a Vinaròs. Vistos passar alguns personatges més o menys coneguts dels anys de bregues radiofòniques i periodístiques. Algun, en l’estadi del pur friquisme, i més fals que un duro sevillà. Fan com que no em reconeixen. Gran estalvi de fraseologia fava.

Cap al cau. Carretera plena, els volts de migdia. M’acabo els cigrons amb allioli gratinat d’ahir. Becaina reparadora –avui feia son. Preparació de plantilles per als propers projectes. Avançant en la repentinada final de les narracions. Endreçant altres materials. Recuperant pols disciplinat. Ningú no ens espera, però ens agrada arribar puntuals.

Menudes gestions de carrer, aprofitant per estirar les cames –amb el gos, que se’n fa uns farts d’enflatar cantonades, arbres, gespes i potser fins la cua cítrica d’algun fantasma o altre. El sabater simpàtic i econòmic, que ha encolat una sola de sabata que badallava indissimuladament. Persisteix la cel·lofana tèrbola al cel. Aire refrescant, rotgles acalorats. Cafè amb gel en un pub cèntric, dels històrics, amb hivernacle interior de sostre retràctil on és permès fumar. Conversa tranquil·la. Música suportable –textures del pop anglosaxó. Visita després al veterinari del barri, per comentar els resultats de les proves del matí. Bones sensacions; aferrats a l’esperança per la resposta revifant de l’animal.

En ser a l’escriptori, llegits correus. Invitacions per a exposicions. És prou trist que la majoria de coses que presenten molts plàstics contemporanis em deixen fred –o directament em pareixen una presa de pèl amb ínfules discursives com emprades del periodisme, de vegades gratuïtament inflades de generalitats de pamflet poc meditat, superficial, en realitat poc furgador en terrenys del moll de l’os.

Converses humorístiques entre enllaçats. Contactat amb més elements de la moguda llibresca d’Ares. Fan una faena encomiable. Tot i els revessos constants i les dificultats, tenim un patrimoni humà, a comarques, amb criteri i engrescador. Llegint articles i fragments d’autors del meu gust. Truita de patata per sopar. Llegint al llit. Diverses enrònies en fase de redreçament i vitaminada.

 

Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa, abella furiosa de sa mel.

Mercè Rodoreda

 

Fets per al naufragi?

 

L’oli d’oliva, Homer – ni que siga en pàgina digestiva cursi- i que mai ningú és responsable de res. Marques mediterrànies.

 

Feia uns entrepans de tonyina amb maionesa posant l’accent de les olives verdes sense pinyol, sense deixar de somriure. Les parades de queviures també feien entrepans. El serrell ros i el davantal impol·lut –blancors de bugada conscient. Què se n’haurà fet? A què es deu dedicar? La traça de l’etern femení orquestrant un entrepà amb destresa somrient.

La festa, pel mos amb regust de fons abissals i els sabors finament àcids, vinagrats, del groc i el verd. El cistell de la mare a l’alçada dels ulls –estatures de la innocència. La claror de les claraboies. Les remors i els colors del mercat. La llum d’un serrell en l’oval atraient d’un tènue misteri.

 

Què poca vitalitat ha tingut la memòria en el relat de la vida col·lectiva. Una anèmia induïda, no cal dir-ho.

 

Mentre s’esdevenia la caiguda de l’imperi Whatsapp, ell estrenava llibreta i espelma nova.

 

Divendres, 5 de maig de 2017.

A les set a l’escriptori. Matinar em convé. Amb la faena de músic a vegades resulta difícil la compaginació d’horaris, però amb l’ajut de la mica de migdiada quasi aconsegueixo quadrar el cercle.

Cafè amb llet i una magdalena. La salutació de Merlí, el golden retriever rescatat d’un abandó per X. Una raça que necessita el contacte físic, ni que sia lleu, amb els que pensen protectors.

Intercanvi de salutacions i comentaris per les transparents parets socials. Beethoven a la banda sonora de la matinal lenta i treballada. Firmament ennuvolat, somnolència en les criatures de l’aire.

Amb l’arxiu de les narracions i un altre amb proses diverses. Per una despistada, acompanyada d’un desmai de l’ordinador, em toca fer dues vegades unes correccions: a la segona surten molt millor, com ja sol passar.

Conversa amb Andreu Sevilla. Està fent una tria de textos de diversos llibres per a un opuscle de l’institut de Picassent, on he d’anar al juny a xerrar amb els alumnes. L’ha titulada “J.I. per a joves”. Fa gràcia. He nomenat A.S. antòleg de capçalera. Un llibre amb textos triats per a lectors joves podria fer alguna via positiva, però no crec que trobàrem un editor disposat a tirar-se a la piscina. Diria que sempre he connectat bé amb segments d’edat en primeres volades. Sóc un autor més post-modern, en temàtiques i ambientacions, sobretot en els contes, del que sospiten alguns. Amb el que ja hi ha fet –la majoria dormint als llimbs de les descatalogades- i el que vaig preparant, es podrien fer diverses coses i potser, a poc a poc, les podrem fer, qui sap. Càbales complicades en literatures minoritàries i minoritzades. La generositat d’A.S. és un regal preciós que els déus capriciosos i juganers han fet arribar a la meua platja.

Conversa sobre Miguel Torga amb una col·lega. La meua lleialtat al prosista i poeta fincat a Coïmbra és llarga i no perd tremp. Torga fou un home sobri, honest, insubornable, i les seues pàgines respiren exactament això. A Coïmbra, en peregrinació de fa uns anys, preguntaves per ells i tothom et deia “ah, el metge”. No tenien una idea massa clara del gegant literari que havia conviscut amb ells, i el detall tenia la seua meridiana explicació, perquè Torga (Correia da Rocha, de nom rere el pseudònim), feia la vida discreta i fraternal amb els seus veïns, se n’estava molt i prou de donar cap nota d’artistàs. Salazar el va empresonar i els caps visibles de la revolta dels clavells el volgueren entronitzar de patum, però no es deixà i també va ser crític amb els nous dirigents. Una independència insubornable. També, per no fer el joc a muntatges editorials que no anaven amb ell, es feia autoedicions dels llibres a la impremta del seu barri de Coïmbra. En tinc alguna i eren bellament sòbries: el text era el reclam principal de l’objecte.

La falla Amposta es queda burxada pel Castor. Els promotors, indemnitzats. En el rebut del gas sembla que hi haurà la mossegada per la compensació. La “Marca España” fa tot l’efecte que és quintaessenciada en la llotja del Bernabeu.

Les primàries del PSOE. Tot i el suport de l’aparell del partit per Susana Díaz, els avals presentats per Pedro Sánchez es queden a poca distància. Els avals van amb nom, però la votació és secreta i potser hi haurà variacions en els percentatges. Però, Sánchez dimití com a diputat i el grup socialista a Las Cortes el té en contra. Els suports i silencis socialistes dels darrers mesos motiven, per irritada, els qui diuen voler retornar de veres una miqueta a l’esquerra el partit.

Bullit de verdura per dinar. Una reunió de faena a les cinc. Pres un cafè amb gel. Es torna a encapotar el cel. Més feinejada amb les narracions, després d’haver-ne trobat un grapadet d’inèdites en un arxiu ocult entre el boscatge de materials emmagatzemats. Sorpreses que ens donem els caòtics des d’alguna oblidada galeria del passat.

 

Pensaments i situacions anteriors ens fan de mantell per als pensaments i situacions que es marciran demà passat.

 

No cal emprendre grans viatges per provar d’aprofundir. En la immediatesa, si sabem mirar, ja hi ha prou matèria digna de ser escrutada.

 

Resultar incòmode, escrivint, a algú o altre, té poc de mèrit. La incomoditat de l’escriure comença amb un mateix. Una de les primeres obligacions del jo narratiu és desafiar les cauteles del jo íntim.

 

El todo es imposible. El conocimiento es una forma de clasificar fragmentos.

Roberto Bolaño.

 

Com a “creador de continguts” vas sent una “marca ascendent” –o descendent. No tardarem en rebre consideracions “literàries” d’aqueix pelatge. El nostre món no és d’aqueixos regnes, i prou que ens ho fan notar.

 

Dissabte, 6 de maig de 2017.

 

Veure és estar allunyat. Veure-hi clar és aturar-se. Analitzar es ser estranger.

Fernando Pessoa.

 

Alçat a un quart de vuit. Els pardals amics: els xiscles de les orenetes, la cíclica novetat de temporada. Cafè amb llet, toaleta, i cap a Ares. Hora i mitja de trajecte. Els roquers esquerps, les carrasques, les alzines, el ramat –oví i boví- i alguns cavalls; la pedra seca: marges, casetes del pastor. Paisatge construït o matisat per mans de moltes generacions.

Quants anys fa que acudim a cites com la d’avui? Esforçades propostes de gent que vol preservar la seua identitat, que ofereix camins per saber i saber-se. Esperits que a vegades han de treballar a contracorrent, o entre densos barandats d’indiferència, quan no ho han de fer amb les rudes hostilitats de la ignorància o el prejudici del politiqueig gallinaci.

Recordo, tot pujant cap a Ares, que l’any 1981 ja vaig cantar en un Aplec dels Ports, a La Mata. ¿Quants anys fa que ens prestem a contribuir el millor que sabem en saraus com el d’avui? Una resposta aproximada: més o menys des de l’any 81, amb menys de vint anyets, una guitarra a les mans, uns papers amb versos i el candor i l’entusiasme per la represa de tants tresors genuïns negats, ocultats, menystinguts.

En una bifurcació ens aturen uns particulars amb armilles reflectants, reforçats per la guàrdia civil motoritzada, per deixar passar una cursa ciclista que baixa de Morella cap a Vila-real.

Sol muntanyenc, l’aire picant; plantat en l’asfalt, esperant Godot, el ciclista ressagat, per aplaudir-lo; passejant la mirada pels crestalls dels turons, per l’ala negra d’un traç estilitzat, pel cel de blaus límpids. Dos corredors molt destacats, el pilot compacte i uns quants corredors despenjats. La parafernal acolorida dels induments, els cotxes dels equips i dues ambulàncies que tanquen la desfilada.

Arribats a Arnes –més de mil metres d’alçada. Feia molts anys que no hi era. Poble molt bonic; passar l’hivern ha de ser dur. A la plaça major. La fira sota uns tendals. Pres un cafè a l’hostal de la mateixa plaça. Trobat Vicent Sanz i la seua companya, i una rabera de docents (no recordava el monotemàtics que poden arribar a ser els professors, amb les seues intrigues de claustre i rosari de queixes). Conversa de records amb V.S., perquè em comenta que està preparant diverses mogudes sobre la literatura del Maestrat. Parlem de revistes i activitats dels anys vuitanta, sobre les que va recopilant detalls.

Novament al costat de la fira, quatre passes des de l’hostal. Conegut un llibreter de Morella, que té exemplars de “L’incert alberg” (en una altra parada també s’han preocupat de tenir-ne). Parla de la possibilitat de fer alguna presentació a Morella (pareix animat). Celebra el bon servei de distribució d’Afers per aconseguir el llibre. Amb les distribucions llibresques hi ha inexplicables anomalies.

A la sala de plens de l’ajuntament hi ha una taula redona sobre revistes locals i comarcals. Objectius i dificultats molt sabudes. Un ball en el què també hem estat. Volta pel poble després. Niu d’àligues en la zona de la mola del castell. La cova museïtzada. Felip V també feu malifetes incendiàries sobre Arnes. El terròs mil·lenari. Comprats pa, pastissets i uns rotllets de matafaluga en una botigueta de queviures i una mica de tot autènticament pobletana. El xicot que ens despatxa ens explica que el productes li porten de Culla. Aperitiu a la terrassa de l’hostal. Una cervesa i conetes fregides. Morret, en diu la cambrera; feia temps que no en tastava. Fem cap a una presentació amb tast de vins després, novament a la casa de la vila.

El dinar a l’hostal. Conversant amb els editors d’edicions Godall i altres comensals veïns de l’entaulada. Temes més o menys gremials –que ja m’avorreixen molt. Complicat xerrar, de tota manera, per la remor ambiental. Trio olleta de cigrons i verdura, i tall de porc a la brasa. Coneguts Matilde Martínez i el seu marit,  d’edicions Godall (amb domicili social a Barcelona, però amb arrels godallenques).

Amb el previsible retard, els horaris de les fires i jornades es desencaixen fàcilment, comencem la presentació. Novament a la sala de plens consistorial –un dels edificis històrics del llogarret. Presència de Manel Ollé Albiol i la seua muller, que tenen especial interès en escoltar-me (Ollé sempre m’ha fet bona pesada en els ànims i lloances). Em fan una entrevisteta per a la televisió  Comarques Nord. Susanna Sebastià, de l’organització, una xicota riallera i dinàmica, em presenta breument. Som asseguts a la robusta taula presidencial, amb un cobertor típic dels eixits dels telers de la zona. Sala plena. A primeres hores de la tarda ha acudit molta més gent que al matí a la fira. Parlo durant tres quarts d’hora bons. A tall del llibre dono la meua visió de la jugada dietarista i literària en general. Hi ha preguntes del públic i de la Susanna. Crec que tot ha anat prou amè, tot i la nyonya d’haver ben dinat. En els marges d’improvisació, sobre les bigues centrals del guió, se m’ha acudit definir el que escric als dietaris com “literatura d’observació amb dret a la imaginació”. Darrerament se m’acuden frases així en el caldo improvisant de les intervencions. Evidentment, deuen ser fruit de llargues meditades, però és en la temptejada del piano juganer que darrerament apareixen formulades amb certa quallada. Firmo un bon grapat d’exemplars a gent ben amable. Hi ha després el lliurament d’uns premis per a estudiants i adults. Es presenta, tot seguit, “El guardià de les trufes”, novel·la de Fèlix Edo sobre la vida als masos d’Els Ports en diferents èpoques, guerra i post-guerra incloses. Més compliments i firma d’exemplars, ja altra vegada a les parades de la plaça Major, i prenem comiat. Tornada plàcida. Unes hores agradoses. Fer costat a voluntats que proven de fer coses amb cara i ulls en comarques tan secularment desateses en tants sentits, és el mínim que podem fer. Tot i que la situació general de la llengua i la cultura és prou depriment, pràcticament en esglaons d’acaballes, l’empenta de gent jove encara encén candeles entre els rams assedegats de l’esperança.

 

Diumenge, 7 de maig de 2017.

Alçat a les vuit. Dormida amb intermitències. Sense temps per a res d’escriptori en la dominical. Actuació a Els Reguers, per a un dinar de congregada d’associacions de jubilats. Abans de dinar hem d’estar muntats i provats, i després esperar i esperar. Avui, per menys d’un pèsol, enviaria el doble – de tenir-lo- a fer el paper.

Cantigues galaicoportugueses en la veu d’Amancio Prada, una meravella delicada abans de posar el programa eficient i assistir, si us plau per força, al sorollam d’una dinarot de germanor: del que menys m’abelleix passar avui. Va com va. Almenys, crec que ahir vaig fer un bon paper a la fira d’Ares, que és el havia d’intentar.

Si enguany fa trenta anys que vaig publicar el meu primer llibre, de la vessant joglaresca en fa trenta-sis. A més, he ajudat a fer revistes literàries i generals, a bastir jornades literàries i altres saraus relacionats. He fet ràdio, dotzenes d’articles i columnes, enregistraments, recitals de poemes, contes,  i de cançons per mig país. Que no em vindique cap lobby o capelleta, que m’esborren dels inventaris on alguns espaviladets s’atribueixen  faenes fetes per altres, que, tret d’una minoria llegideta i curada de prejudicis, reba una àmplia indiferència –o cosa pitjor- de tants conterranis, deu voler dir alguna cosa del grau d’independència amb el qual he anat tirant. I la intenció tossuda és seguir per la via del fer el més lliure possible –els preus que es paguen, en comparació amb els beneficis respiratoris, són suportables. Per molt menys del que vaig donant, tot fet a pulmó, sense crosses ni dreceres, hi ha a qui li pengen medalletes i li posen corones de llorer en subratllats que pràcticament ells mateixos impulsen (se les diuen i se les creuen). Que un no aparega mai, ni per equivocació, ni tan sols en les llistes més extenses de les travesses d’aqueixes ensabonades, deu  ser també un altre senyal nítid de que el nostre món no és d’aqueixos regnes. A vegades, segons qui i com et nega o invisibilitza, et fa conscient amb més precisió del lloc on vas estant.

Els Reguers. Arribats a un quart d’una. Muntem sense pressa: so i llums. El menjador gran del restaurant on hi ha l’escenari com de teatret parroquial, alt, amb terra de ciment. Prenem una cervesa a la terrassa, calor de migdia. Van arribant colles de gent major, de tota la comarca. Saludat l’alcalde de Tortosa, amb cortesia mínima, sense compliments. Ell també ha vingut de “bolo”, amb un molt millor catxet, no cal dir-ho. La darrera vegada que l’havia vist, per la televisió, parlava a la tribuna del congrés de diputats, a Madrid.

Dinem en un menjador a banda, solitari, apartats del gran banquet amb dos-cents comensals. A les parets, caps de cérvol i altres taxidèrmies relacionades amb els caçadors i els seus suposats trofeus. Vilatans a quatre passes d’Els Ports, hi ha dèria forta per la cinegètica –món que em resulta cada dia més antipàtic, ni que me l’explique el gran Delibes. Les visions i històries habituals. Ser vell no és cap ganga. Un entremès clàssic; escullo peix fregit de segon, per evitar l’enfitada excessiva, tot i saber que tenen el corder de primera a l’establiment. El peix, un lluç, una palaia i calamars, és, evidentment, frigorificat.

Prenem el cafè a la terrassa, en un racó que intenta ser “chill out”, on hi ha un altaveu a volum excessiu, que em permeto abaixar –ningú s’adona. En una taula propera, dos joves discuteixen a crits pels regiments d’alguna associació de caçadors de la que es comprèn que en són socis. Parlen de gossos, de senglars, de conills, dels indrets propicis de la serra, i també practiquen l’esport predilecte del país: posar a parir els qui no són presents en la conversa.

Ens canviem en un fosc i polsós quarto de mals endreços, sota l’escenari mateix. Hi ha els parlaments de les autoritats després del cafè de l’entaulada. Hi ha uns reconeixements –un plaques gravades-  dels organitzadors als qui han fet vuitanta-cinc anys. La nostra galvana és considerable. Comencem a dos quarts de sis, més o menys. Ens sobreposem a la nyonya i el carreu apegalós de la rutina. Tot rutlla bé, tot i no acabar d’estar a gust del tot –avui no m’he divertit massa. Un parell de senyores, més joves –potser cuidadores- ens donen la llauna al final, per tal que toquem coses més modernetes que els agraden a n’elles –això en un públic on la mitjana d’edat deu rondinar pels setanta-cinc-, emprenyant amb gests de rebuig davant meu una bona estona. Al final he fet una cosa que feia segles que no feia: dir-los pel micròfon que tocàvem per a tots. Han captat el missatge i ens han deixat en pau.

Dues hores seguides d’actuació. El ball hagués pogut donar-se fa cinquanta anys i, tret dels mitjans tècnics, hagués diferit poc. Uns ballaven, altres es miraven com ballaven els altres, xerrant a les taules que quedaven al voltant de la pista de ball, eixamplada en treure tres o quatre taules del banquet. A les nou ja estem desmuntats i carregats. Desfem la via. Encara hi ha llum solar, la del crepuscle d’ambres i blaus damunt els crestalls muntanyencs i els edificis i voluntats humanes. Ens va davant un camió carregat de garrins, que porten a l’escorxador. Depredadors industrialitzats som. Prou cansats. Les hores d’espera esgoten tant o més que tocar, muntar i desmuntar. És exercici altament recomanable no comptar a quant ens resulten les hores d’un “bolo” així. Picant pedra en l’art de sobreviure. Got de llet en ser al cau. Cansat, incapaç de llegir res. Cap de setmana intens i exigent.

 

Dilluns, 8 de maig de 2017.

Operatiu a les vuit tocades. Dormida reparadora. Lent submarina, lleganyes de l’ultramon. Cafè i magdalena. Més peces del cançoner galaicoportuguès medieval, interpretades per Amancio Prada. Una mica de mel que escalfe el cor abans de la tralla de la raó encarada als tràmits suposadament adults. Els nostres tràmits potser són d’una manera que molts, en aquests països d’història terrible i primarisme pres com a correcció estandarditzada, no reconeixerien: fer de literat dissabte i predicar en una fira esforçada, simpàtica, en les places de la nostra resistència cultural, i de músic diumenge, fent-nos l’orni i representant un personatge més o menys convencional en un ambient de revetlla clàssica. Sortosament, en la dillunserada, tret d’un parell de visites i la confecció d’uns papers administratius, hi ha marge per poder ocupar-me en les narracions i altres materials que vaig birbant i solcant. La disciplina es va entonant.

L’elecció d’Emmanuel Macron com a president de la república francesa ha alleujat el cocou europeu, davant el fort avanç de l’ultradretana Marie Le Pen. Macron ha sigut un home vinculat a una de les grans firmes financeres mundials. Tot en ordre. La recepta que s’espera del seu programa, calculadament ambigu en la campanya, i amb més d’un aspecte amb picades d’ullet atansades a les prèdiques tòxiques de Le Pen, es pot esperar: més neoliberalisme pur i dur. Mentre, a les taifes peninsulars, la repressió va avançant amb el velam ple de vent. El company escriptor –i jurista- Hèctor López Bonfill, ha estat citat judicialment per unes piulades de caire independentista. És a dir, per si alguns candors ho dubtaven, que hi ha vigilància policíaca per a determinades opinions en les xarxes (sempre n’hem tingut, abans de les xarxes també; ho coneixement de primera mà). Avui declara la presidenta del parlament, la xertolina Carme Forcadell, al Tribunal Superior de Justícia, per sancionar el que el parlament decideix aprovar. I, des del govern Rajoy s’ha anunciat que les empreses que els hi venguen urnes a la Generalitat per fer el referèndum, que s’atenguen a les conseqüències. El gran xoc entre legitimat i llei, redactada i interpretada a conveniència, està arribant al punt més ardent. Voler votar és antidemocràtic, segons l’escola política del neofranquisme, que ja anem veient molt clarament a què s’ha dedicat quan ha estat governant tantes institucions en els darrers anys.

Arròs a la manera cubana per dinar. El pa de Culla, comprat a Ares, és dels que poden portar el nom, no com tants artefactes succedanis que es despatxen arreu. Gestions per Vinaròs. Passat per l’espai de Mariola Nos. Està tancat, però és feinejant per dins i ens obre. Comprat “Nectari”, el llibre de poemes de Josep Porcar que he de presentar. Una mica de conversa amb la periodista, escriptora i llibretera –molt agradable. Tornada al Montsià, per la carretera d’Ulldecona. Ja coneixia alguns poemes de “Nectari”. Porcar és un de les veus essencials per entendre la nostra poesia contemporània. Sap congriar elements i resolucions de tall clàssic amb accents fills del bo i millor del segle XX, amb l’humus del simbolisme, principalment, en els fonaments de la seua poesia darrera, destil·lada amb un pols precís i un acurat treball de llenguatge i imatgeria. Magnífics poemes de claredats on no sobra ni falta res, plens de ressons suggeridors, que admeten segones i terceres lectures. “Nectari” neix d’un desengany sentimental i desplega un rejoc de llums i ombres amb molt punts que sotraguen i emocionen. No es pot demanar més d’un llibre de versos. A vore si hi ha sorteta amb la presentació vinarossenca. El llibre s’ho val.

En els noticiaris vespertins hem sabut el llenguatge en clau que emprava la família Pujol per moure la seua pasta tèrbola. Si empraven llenguatge en clau és perquè n’eren conscients de la irregularitat de les operacions. Hem sabut que el llenguatge era de tall religiós i que Marta Ferrusola n’era la “mare superiora” de la congregació, és a dir l’eix sobre el que pivotava tot l’entramat. Els milions a transvasar eren “missals”. Gent que anava donant lliçons de patriotisme i moral, que actuava com si Catalunya fóra la seua finca. Una més de les impostures del sistema establert en els pactes del 1978. Pujol en formava part dels acords de fons. El seu virreinat de peix al cove i regionalisme, que fingia inflada de pit només en els brindis en el buit, tenia les seues compensacions. Moltes veus independents, honestes, que ja s’ho ensumaven tot i ho denunciaven, van pagar amb ostracismes, vetos i arraconaments, les seues crítiques i denúncies. Qui se’n recorda ara d’ells i d’elles?

Responent correus variats. Ànimes dels sectors on anem de branca en branca com els estornells. Pa amb tomata i pernil per fer un mos. Conversa literària amb A.S., gran lector. Ponderem les qualitats de Quevedo i Lope i acabem fent cap a l’estació Mercè Rodoreda, amb visites de metge a altres capelletes apreciades. Ens vorem dimecres a València per dinar junts. Llegint Porcar i altres pàgines –de paper i virtuals- fins al son. Dia de prou trellat.

 

Es deixà un poal amb uns pinzells a dins d’un poema. Reculà a buscar-lo i ja no el vam vore més.

 

Soy subjetivo, ya que soy sujeto. Si fuese objetivo, entonces sería un objeto.

José Bergamín.

 

Si no és gerra historiada, prestigiada

de fossilitzades conquilles i verdet,

que sia el perol covador d’uns cants

de tardes solitàries i lentes càrregues coll amunt,

o una capsa del temps obstinada

–ben absurda- on potser algun visitant passavolant

conjecture l’intent, la rúbrica perdedora

del jonc a l’aigua, la clau rovellada.