Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

igual2017claustrecarmeDimarts, 9 de maig de 2017.

Alçat a les vuit. No és horari de músic, certament. Cafè i juganera dialogada. Tramesa aquesta col·laboració. Heinrich Shütz a la gramola acompanyant –a tall de lenitiu. Sol d’hivernacle: sanefes primes, de gasses sense costura, al tendal. Rematant materials narratius –fins allà on es pot rematar res en aquestes aventures de l’esperit. Prenent notes sobre el llibre de poemes de Porcar –molt bo- per a la presentació.

Llegits extractes –dels promocionals- del llibre sobre l’escriptura de Murakami, que pareix que es sent menyspreat al Japó (les elits literàries no li perdonen l’èxit internacional i els seus tons narratius amb hàlits occidentals). Ningú és profeta a la seua terra, i els qui ho són potser és perquè mai no han fet cap nosa ni revisió crítica de la fatalitat de la immediatesa.

L’artista Bansky –identitat desconeguda, però amb marxant autentificant de les seues espontànies aparicions- ha fet un mural a Dover sobre el “Brexit” i la Unió Europea: ha dibuixat –artista que encara creu en el dibuix, detall significatiu- un operari tramuntat en una escala llarga que extreu a cop de martell una de les estrelles de l’ensenya europea. Europa té el cranc del blanqueig del feixisme a l’entranya i les solucions d’economicisme implacable – neoliberalisme ferreny- de Brussel·les potser només fan que servir-li coartades i combustible.

Sopa tèbia de galets i pollastre per dinar. Sesta feliç. Gestions telefòniques i tastaolletes de bagatel·les variades. Un bon lector, que està llegint Sándor Márai, em comenta que el to i les visions del gran narrador hongarès li recorden coses meues. No està malament la cuina baix, no caldrà pujar escales. Més val estar a prop de Márai que de segons quines poètiques que es despatxen pels bulevards de les modernitats, amb més pa que formatge, amb més posturam que substància.

Rebuda també una felicitació generosa de la Càtedra Josep Pla, de Girona, pel dietarisme que vaig fent. Elements que toquen mare regularment, en aquell escó saberut (i no ho dic perquè aprecien el meu). Pareix que “L’incert alberg” ha obert alguns finestrons importants. Bona feina de l’editor Olmos –que acompanyo el millor que puc. I el cas és que ja estem enfilats cap a altres projectes. “Sólo el que ensaya lo absurdo  es capaz de conquistar lo impossible”, deia el cantellut Unamuno. No estem per conquestes ni altres emparrades ansioses, però sí, si tot l’humà presenta entreteixit d’absurd, viure escrivint, en aquests països nostres, s’emporta la palma de picar la testa a la paret.

Bereno pa i formatge al pati, mirant-me la velocitat dels núvols d’esfumat grisenc –van cap al nord- que anuncien pluja. Ha afluixat la mica d’enxubada dels dos darrers dies. Entre la certitud de l’anunci clàssic i la realitat meteorològica d’ara, en va un tros llarg. D’escenografies de tempesta que acaben en no-res, darrerament n’hem vist moltes. Els pluviòmetres passen set. Qui sempre està amanit per desplegar-se en la seua ziga-zaga electritzada, demencial, al terreny, és el vent. Els xiscles afuats de les orenetes ratllen l’aire.

Les notícies del món i espanyoles. Panorama horrible. Reculades increïbles en drets i ampli analfabetisme polític sobre el que regnen autèntiques mediocritats. Envits de talla gran i dirigents, en general, d’una mediocritat intel·lectual esparverant (manen les grans corporacions, sense a penes arbitratges, amb una extraordinària comoditat).

Pizza casolana –excel·lent- per sopar. El refugi de les cuines governades per mans amb esperit ordenancista i higienista, que saben amassar perfectament la base d’una pizza mentre pensen i fan trenta coses més. Llegint una estona més, en pantalla i llibre. Hi ha escriptors coetanis que han llegit i llegeixen molt repoquet, i se’ls nota, se’ls hi nota molt.

 

Quan la cautela avança, l’impudor ja torna: en alguns aspectes, la velocitat del pensament encara és més pronunciada.

 

La indiferència encerta totes les mides de cada mordassa.

 

Dimecres, 10 de maig de 2017.

Dempeus a les set i catorze minuts. Cafè i vaporosos esborranys de pensaments capriciosos i ensonyats: galeries ondulants de la mirada lenta. Peces de Toti Soler a la gramola: la guitarra meditabunda dels seu darrers treballs, bastits en la calma de Palau Sator.

Les notícies del món; terribles. ¿La certesa de que hi ha intel·ligències superiors pels pèlags de l’univers és que no han provat de contactar amb nosaltres?

Llegint coses ben engiponades –articles d’Eugeni Xammar- abans d’emprendre la carretera cap a València. Xammar és un altre d’aquells oblits sagnants del país que es pensa ser just i memoriós. Un periodista de ploma destra i perspicàcia aguda. Anuncià tot el que faria Hitler només analitzant les seues primeres passes polítiques. Pla deia que havia après més de Xammar que de cap classe universitària. Les llumeneres, en tots els terrenys, ens surten per les orelles, però ens permetem el luxe de prescindir-ne i caure en complexos malaltissos –tot i els dos de pit histriònics que veiem sovint.

El viatge, sense problemes. Les geometries dels tarongerars. Els contrapunts d’una teulada graciosa o la blancor d’una alqueria supervivent. Sol intermitent, rotgles amb nuvolada. Faena i lleure són els particulars, asimètrics objectius. Especialitzant-nos en amorosir asimetries?

Trobem aparcament, gran xamba, a l’albereda. Policia nacional a cavall a dos pams de l’estacionament. Els cavalls –un de blanc- són preciosos (gent seriosa, els cavalls, escriví Gómez de la Serna). Els genets, amb l’habitual antipatia marcial als rostres. Cap al centre històric. Molt d’ambient. Força turisme, però potser sense l’ennuegant superpoblació barcelonina. Una cervesa en una terrassa de la plaça de la Reina, a frec del carrer de La Pau. Un establiment tocat i posat, caríssim. Els cambrers parlen amb fluïdesa i bona fonètica l’anglès del turistam, però posen cara d’estranyesa superlativa quan els hi demanes en l’idioma del país, vés quina cosa.

Arriba A.S. Passem per sa casa, a prop, al carrer del Mar. Ens porta a dinar a un establiment del barri, que coneix. Decoració artificialment cavernosa –com d’un admirador Gaudí potser amfetamínic- de pub gòtic, probablement acollidor, en algunes nits remotes d’addictes a la música “heavy”, però amb bona cuina. Un esgarraet d’abadejo, clòxines (musclos de la nostra mar) i una paella per a tres, menjada, amb ortodoxa germanor, directament del  paelló, de conill i pollastre, amb bajoqueta i garrofó, baquetes, i un sentidet, mig medievalista, de romer. Una finor. Pastís d’ametles per postres. Conversa variada, bon humor de comensals civilitzats.

Baixem la dinada tot passejant pel nucli històric. Caloreta. El Consolat de Mar. A tocant, cantonera, la casa que fou de Jaume Roig, sense cap plaqueta que ho recorde (¿càstig per misògin, per redactar en la vera llengua del país, o per la sempiterna desídia institucional?)  També és el barri de la parròquia de Joanot Martorell, i uns carrers més enllà hi ha la casa nadiua del poeta i gramàtic Carles Salvador, subratllada per un granit del rat penat del 1957, quan l’entitat encara no covava grotesques manies secessionistes. És la part de la ciutat més bella i agradosa (amb algun sot, de contrast sorprenent, en algun punt cec).

Visita al centre d’art contemporani d’El Carme. La meravella assossegant del claustre renaixentista. Hi ha proposades dues exposicions de la darrera hora de la inanitat plàstica. Una, infantiloide a més no poder; i una altra, al nivell del sobreclaustre, amb pretensions i vinga pantalles i ginys electrònics, sense el menor rastre de dibuix, mà o ofici, amb un brou conceptual atansat al periodisme de titular pamfletari. Les propostes de després de la fi de l’art ens deixen amb un pam de nas i certa intestina molèstia de vergonya aliena. Els uniformats conserges de les mostres posen cara de patir foscos malsons per les nits, segura causa directa d’haver-hi de conviure tantes hores amb tant de llaunós despropòsit.

Visitem després algunes llibreries de vell. L’any Blasco Ibáñez es nota en els aparadors dels llibreters d’ocasió. Obres completes i un fum de títols. Amb temps per remenar, es poden trobar tresors a bon preu i practicar el pòquer arcaic del regateig per una punta d’edicions antigues i precioses, fent-li entendre al propietari que no valen tant com ell es pensa arran del teu interès. Fem cap finalment a la Fan Set, al centre Octubre. Comprats alguns llibres. Salutació de les llibreteres i algun conegut que mira els prestatges. Prou títol de fons (cosa cada dia més difícil de trobar en llibreria). Topo amb títols propis, algun a la secció poètica, un altre a la de narrativa, i el més recent, “L’incert alberg”, a la lleixa dels dietarismes i memòries. Anem a la processó, és un fet. Aportem una cerilla i un creixent mal d’esquena.

Més conversa variada i un cafè després, sota les acàcies d’una quadrada placeta recollida. Un xicot amb una trompa – imponent caragola daurada- ens toca una popular peça de Morricone i passa la gorra. Més volta “flâneur » i un refresc en la terrassa del vell Lisboa (que ja és un altre Lisboa, és clar). Molta conversa de vida i llibres amb A.S. Ens acompanya fins l’albereda i prenem comiat. Ennuvolada dràstica, escenificada en un moment, i fins cau algun gotellot espars (prou ventet com per quallar l’aiguat). Un ésser encantador, generós, A.S. En sap un niu de moltes coses –lector voraç- i és ple de vitalitat autèntica. En dues setmanes ens tornarem a trobar a Picassent, per la visita que he de fer a l’institut. Una alumna li ha preguntat, en llegir i comentar, en els preparatoris de l’afer, la tria de textos que n’ha fet –i que em diu que els engresca prou- si l’autor era difunt, i ell li ha respost que no, que era raonablement viu i que visitaria el centre. Nosaltres, de xiquets, també pensàvem que els autors i autores que referenciaven els llibres de text eren tots morts. Amb el temps descobriríem que no, que alguns encara estaven ben actius quan els estudiàvem i fins que, molts anys després del pupitres primers, fins a algun el sentiríem cantar una jota procaç amb potent engolada. A nosaltres no ens portaven de visita xerraire cap autor, cosa que potser accentuava la sensació funerària i llunyana pel que fa als món dels llibres.

Tornada bona, carretera suportable. Mos frugal. Ullada ràpida als correus –res d’urgent. Fullejant una mica els llibres nous. Cansat i content. No tarda en pujar la marea melosa del son. Avui tot ha sortit millor que bé.

 

Si no temptegen amb el que ens queda més lluny i difícil, no ens sabem els límits. Sotragar repertoris i habilitats és prestació del convenient assaig-error.

 

Dijous, 11 de maig de 2017.

Alçat a dos quarts de vuit. Un agradable ruixat de certa grapa.

Encara pensant en els sabors i detalls de la passejada d’ahir. València està esplèndida –verdor d’arbrat i flors ufanoses- i potser s’hi deu viure bé ara mateix. De la València de mogudes lletraferides dels vuitanta i noranta no en queda res. Els caus que ens acollien s’han reinventat, com nosaltres, que, a més fem, no cal dir-ho, més bondat salubre: les forces llargues i les nits en blanc han passat avall.

Pensant en la figura de Blasco, en com algú que retratà tan perspicaçment l’entrellat de la societat valenciana, fou incapaç de fer cap a una veritable i fonda consciència nacional, sent republicà, més atansada a un federalisme amb tots els ets i uts. Part del blasquisme – hereus inclosos- ha fet cap a unes posicions de regionalisme agenollat, de folklorisme superficial, que costen de creure. Fuster ho atribuïa a la rivalitat o discrepància amb Teodor Llorente, cappare de la renaixença valenciana, home conservador. L’ exuberància vital i l’èxit de l’autor de “La barraca”, principal actiu del naturalisme peninsular, no era perdonat pels de la “Generación del 98”, però al final Azorín, una biografia a les antípodes, li va fer una mica de justícia assenyalant que havia donat més peces majors de les que la seua colla podia imaginar –i empassar-se.

Tot i que el batlle Ribó i el seu equip – pacte amb Compromís- han desbloquejat en positiu assumptes que feia anys i panys que estaven travats o aparcats, i han ventilats estances que feien sentor de rancior concentrada i alguna cosa més, a la ciutat hi ha la sensació, com una remor de fons, que fa pensar que el Partido Popular, tot i el que s’ha sabut pel que fa a corrupteles, podria recuperar l’alcaldia –i potser també la Generalitat- en poc temps. Cosa que fa cavil·lar sobre quina societat masoquista o còmplice hi ha al territori amb imposat nom insípid de comunitat de propietaris. També a l’estat, en sondejos més o menys cuinats o precuinats, la dreta, tan retrògrada, tramposa i dura en tants aspectes, manté una altíssima intenció de vot.

Músiques variades per companyia. Cafès de reviscolada. Mirant, en passada finalista, l’artefacte narratiu. Abans de les onze apareix l’assolellada. X. replanta uns esqueixos collits en les darreres excursions. Botàniques matriarcals assistides tothora per la tendresa. Hi ha Versalles a mida, que caben en uns quants cossiets i jardineres.

En un aparador del barri històric de València, vista ahir, en una botiga amb samarretes amb icones pop estampades, que n’hi havia una amb Ovidi Montllor, amb gest característic, cantant davant d’un micròfon. No sabria dir què pot significar. Fa uns anys era impensable trobar-se, tret de la producció casolana, espontània, de la corda admirativa i circuit minoritari, una penyora així a València. Passem per tantes anomalies, que un signe de normalitat eixamplada, que hauria de ser d’una perfecta regularitat desacomplexada, ens crida l’atenció com una espurneta miraculosa.

Arròs al forn, recepta recreada per la X., per ben dinar. Sesta plàcida. Rematat l’artefacte de les narracions al capvespre, donant-li el bany d’un programa fixador –lacat virtual. Ja no hi vull donar més voltes. Mirats altres materials. Músiques variades a la banda sonora, i el xiscle agredolç de les orenetes. Faena feta no té destorb. Llegint en pantalla i en llibre fins a l’hora de sopar –carxofes al forn- i d’anar al llit, a seguir llegint.

 

Als desmodats –o ja una miqueta sèniors- ara ens diuen “vintage”. Suposo que deu haver coses pitjors que parèixer “vintage”.

Fets de retalls, com les flassades que apedaçaven les mares i iaies en la cultura domèstica del reaprofitament estalviador. A vegades engavanya la flassada. Altres fa passar la fredolada dels hiverns dels humors interns. Unes altres la rebutgem per la calorada. Fragmentaris som i fragmentaris ens expressem. Sent tan evident la cosa, sorprèn l’anhel d’absoluts amb què ens encaparrem i ens extraviem tantes vegades.

 

Les ensonyacions també són coses que ens esdevenen. Tenen quelcom d’infància i fullam de darreries. Són un badall pietós en el temps i l’espai?

 

Encarats a un objectiu o altre, potser el brou de la veritable vitalitat sia en el que deixem enrere.

 

Que la partida siga més o menys llarga no fa saber del cert si estem guanyant, perdent o fent taules. Una sensació en un sentit o altre potser només és superstició del cervell, dissenyat, ja se sap, per a sobreviure.

 

Divendres, 12 de maig de 2017.

Alçat a les vuit. Cafè, cigarrets i tinta. Els tràfecs dels pardals dels patis. Els aguts al·leluies de les orenetes. El bon dia del gos: escalf pelut. Barrocs clàssics a la gramola, com una vaga declaració de principis.

Les notícies: decisions que ens acosten a la desfeta, però que som incapaços d’aturar. El progrés pareix que passa per avançar rabents cap a l’extermini. No som en la modernitat, ni en la post-modernitat, som en la condició pòstuma, diu la pensadora Marina Garcés: “Parlo de condició pòstuma, com una manera d’anomenar els nostres temps. Hi ha aquesta acceptació de la irreversibilitat del col·lapse produït, en el que la nostra mort, sigui com a civilització o com a forma de vida o com a espècie en extinció, ha ingressat en el nostre imaginari. No parlo de la mort en el sentit de la finitud mortal sinó de la mort de matar. Per mi, és important distingir morir de matar. Que ens morim és allò que ens fa humans, que ens matem és allò que com a humans hem intentat no fer o fer menys, o només en situacions d’excepcionalitat. Ara, en canvi,  tornem a acceptar la normalitat que vivint ens matem i això avui potser no és matar el veí del costat però és acceptar que només podem viure contaminant. Llegim els índexs de contaminació de Barcelona i no aturem la ciutat! Què vol dir, això? Per mi, això és condició pòstuma, acceptem que només podem viure produint mort. Quina renúncia és aquesta, com a humans? Això és la cosa més trasbalsadora del nostre segle.”(En entrevista a Vilaweb).

Deia José Antonio Primo de Rivera que el millor destí per les urnes és ser destruïdes. Fa poques hores un ex-ministre del P.P. ha dit exactament el mateix pel que fa a la voluntat majoritària del poble català de decidir el seu futur votant. Altres moviments, a Barcelona, per aturar el referèndum: una suposada tercera via, que no té cap valedor seriós en les Castelles mentals, majoritàries i transversals. Veient Iceta, Duran Lleida i alguns juristes conservadors en la foto de la moguda, ja queda tot prou clar. La sacsejada va despullant personatges. La presa de pèl exercida tants anys per alguns ha sigut immensa. I és increïble que hi haja gent de bona fe que encara se’ls crega. Duran Lleida ha socarrat un partit històric abans que deixar els comandaments i la poltrona, i els socialistes catalans, que ocuparen una centralitat segura en l’espectre, deriven decididament cap a la residualitzada o cosa pitjor.

Passejada per portar un paperam a fer enquadernar (les arcaiques desconfiances en el núvol endollat dels analògics –o “vintage”). Caloreta suportable, agradosa. Estirar les cames em convé. Massa hores d’asseguda en els oficis heterodoxos que fem. I quan no és asseguda llarga és càrrega, descàrrega, muntatge de l’equip, esperes i tres hores de palplantada en un escenariet o altre. També, telegrama delicat de les calderes del cos, enviat als dits de la mà dreta, secció articulacions. Potser una incipient artritis de pianista que prem un teclat monocord de tecles negres. Carrers ampostins animats. Els tràfec dels feiners. Estudiants que prenen cafè i revisen les pantalletes del mòbils. No fa l’efecte que seguesquen la vaga d’avui contra les taxes prohibitives. Quin món els espera? Pareix que ja ens van adobant per a la posthumanitat. Per exemple amb les terrorífiques notícies dels refugiats ofegats al Mare Nostrum –o tancats en camps indignes-  amb la fredor –o l’hostilitat, fins atiada- amb què són rebuts en aquesta Europa regressiva i obscura. A la papereria, regentada per dos germans. Ho fan ràpid i bé. Tenen molta parròquia de despatxos i indústries fidelitzada. Desfaig el camí urbà per tornar al cau: les exuberàncies de les flors en els jardinets privats i els parterres públics, i en les floracions de l’arbrat –algun desprèn un borrissol groguenc.

Fideuada per dinar (un brou de peix que ressuscita els esperits). Els fogons de la X. són de gran categoria i maternal genuïnitat casolana. Sesta beata. Diàleg després amb Pep Macaya, de Reus, un home tot bonhomia, que fa novel·les i em demana ajut per poder presentar la darrera que ha fet en terra ebrenca. Li facilito la informació que li pot fer servei. Hem compartit alguns actes lletrats, amb la improvisada entaulada informal de després, i la simpatia mútua va ser immediata. L’entregent gremial a vegades –no moltes- aporta detalls entranyables.

Gestions de carrer. Recullo les enquadernacions de papers. Llum de maduresa primaveral. Compres de terra i tractaments per a les plantes del pati. La d’estris curiosos que hi ha per als horts i jardins en un establiment especialitzat. El discurs ecològic es va implantant i porta etiquetatge industrialitzat. Reivindicacions que als anys seixanta eren motiu de mofa i menyspreu per tants poders i ciutadanies, ara són dogma de bon comportament que ajuda a vendre.

Un refresc en una terrassa a prop del parc dels Xiribecs. Un garbí complaent en la primera declinada del vespre. A l’estanc després: en la cua hi ha un iaio que s’empenya en que un aparell, que té aspecte de ser la carcassa/altaveu d’un tocadiscos d’aquells monos dels anys setanta, amb els avenços que hi ha ara, diu, pot reviure. L’estanquer jove prova de desenganyar-lo, però l’home exclama que ja trobarà algú o altre que li pose remei a la seua encaparrada.

En ser a l’escriptori, llegint en pantalla. L’excés d’informació; i impregnada la majoria, la més accessible, de la postveritat de conveniència, fa el mateix resultat que no tenir cap informació clara. La hipertròfia  desemboca en el zero. Una informació que pareix fiable, perquè emana de mans i cervells sensibles, és que més de dues-mil set-centes  parelles de flamencs es reprodueixen al Delta, en el que suposa el tercer millor registre històric del parc natural. La colònia de l’espècie, diuen els especialistes, es recupera després de quatre anys de reproducció minvada.

En les darreres hores apareix als teletips líquids que diverses empreses i centre públics europeus i estatals han patit com una mena d’atac cibernètic massiu. Sabotejar l’enorme dependència dels computadors és una diana òbvia per als qui volen fer mal.

La velocitat de vertigen amb la que passen les setmanes, els mesos, els anys! I la de temps que ens toca perdre en tràfecs secundaris!

 

Assajades quasi totes les maneres d’errada possibles –i alguna de mig impossible- arriba la resposta provisionalment encertada.

 

No cal posar-se agre: alguns traïcions en realitat esdevenen alliberaments.

 

Sempre és possible el pitjor. I en alguns solars, encara ho és més.

 

Exiliar-se de la vida –de certes modalitats de vida- també és viure –i potser amb més intensitat o valor afegit.

 

Jo sé que la poesia és imprescindible, però no sé per a què.

Jean Cocteau.

 

Hi ha quelcom pitjor que un miserable. Un miserable que ho és per encàrrec.

 

Peace demands the most heroic labor and the most difficult sacrifice. It demands greater heroism than war.

Thomas Merton.

 

Dissabte, 13 de maig de 2017.

Fer dissabte. Arena dels pares del desert als ulls en la trèmula hora primera. Reblanit mobiliari barroc en les solfes guaridores –perdurabilitats sense a penes angles rectes; ondulacions d’una idea d’etern.

Un versos que borinotegen la corol·la del gira-sol innocent i mortal. L’adolescent operació de fixar-los en qualsevol tros de paper (el revers, avui, d’un pasquí que anuncia viatges al Japó) abans que obrin la gàbia irremissiblement. El gest adolescent, el mateix que fa trenta anys, atrapant d’urgència les tessel·les fràgils; després ja vindrà el suposat veterà del taller a mirar què se’n pot aprofitar.

Fer dissabte. Paul Léataud dóna menjar al seu estol de gats. Vicent Andrés Estellés resol el trencaclosques del periòdic i un sonet mariner. Un vaixell ha desembarcat caixes de vinils americans als molls de Liverpool i dos adolescents reuneixen la xavalla per mirar si poden fer-se amb un parell de singles en la botiga on els prenen per delinqüents. En un jardí particular de Romanyà de la Selva una senyora de cabells blancs remou la terra negra que alimenta un pom de camèlies. En la taverna amb parets de granit i vistes a la ria, el vell fabulador es demana una ració complida de formatge tendre –sina de deessa- i un vi blanc. Dissabtes desenquadernats, cartipàs de partitures esparses, manual de pèrdues i resiliències, fulles al terra calent del laberint. Agranar-les o deixar la catifa voluble, heus ací la qüestió.

A quarts d’una el solet manyac dimiteix i s’arma una tempesta esgarrada. Els humors de la primavera clàssica. Pel maig, cada dia un raig, sancionava l’adagisme agrari. En la ruleta dels nous climes a vegades queden acomplerts els pronòstics a ull nu –estadístiques del calendari arcaic. Una mica més tard reapareix la bombeta còsmica que ens sustenta, esgallant els plafons de núvols oleaginosos. A estones plou i fa sol i les bruixes potser es pentinen displicents en els espills còncaus de les faules.

Les sobres de la fideuada i les carxofes al forn per dinar. Desconnexió benestant en fer la mica de trencada de nyonya. Contestats correus d’un parell de lectors generosos després. Algun  em demana permís per penjar fragments en les seues vidrieres socials enxarxades. Visitant estacions d’autors d’interès i llegint articles accessibles. La quantitat de lletra –periodística, literària- que es pot trobar pels pèlags líquids és inesgotable. L’hipertext del món. Resoltes menudes bagatel·les i gestions. Entrepà de pernil per sopar. Llegint fins al son.

 

Pensar que el lector en sap tant com tu o més. Tota rebaixa d’aqueix pacte és fer la sisa i, no obstant, és l’estratègia que et recomanen freqüentment tants agents del sector que pensen més en possibles en comptes de resultats que en valoracions vagament relacionades amb l’intent de la bona lletra. Certes promeses i propostes són una altra cadena de producció, una fàbrica sota el sol malaltís d’uns fluorescents, i d’això ja anem massa ben servits.

 

Era endinsar-se en l’infern o en el dret a vertigen de núvol carmesí en les valls al·lucinades de la cadència del seu accent de patis emblanquinats i llimones solars.

Apostar sense xarxa de protecció era el ver sentit. El possible resultat, una sòrdida gramàtica de golfes polsoses i sudaris esquinçats.

El caprici historicista, ballant amb els verdosos prismes de l’absenta, la rebatejà com a Lucrècia, filla d’astúcia pontificial, pantera de les glorioses acaballes, transfigurant temperatura de pecat mortal.

Apostar sense traçades vies de fugida era el ver sentit.

El possible resultat? Un renovat “fets per a la cendra” al final del fred, importava poc.

 

Som el remugat soliloqui confús d’un déu adormit.

 

inventari d’espill

memòria de lloro

noms de nàufrags.

 

salobre i petroli

en el crepuscle

d’un port intimidant.

 

Esmolen els seus ganivets en la conreada pedrera de tanta indiferència.

 

Amb menys orgull d’esclaus potser es apanyaríem una miqueta millor.

 

Encarar-los a les humiliacions de la temporalitat, els intents d’atemporalitat de la bellesa. En això, més o menys, estem posats de fa anys. No ens hi posem per poc, tot i saber que la nota final sempre és un suspens sense pal·liatius.

 

A un sentit de llibertat una mica conscient i treballat –filatures de projecció o somni, és clar- és difícil inocular-li dogmes.

 

Escollir el mal menor. Però resulta que el mal menor també són ells, amb suposat tempo i terminis més laxos durant algun temps.

 

Dissabte, 14 de maig de 2017.

Despert a les vuit. Fins allà on es pot estar despert a les vuit d’un diumenge. Dormida bona. Azorín, Gabriel Miró i altres consideracions lectores en conversa amb A.S. La literatura lliga amb la vida –i viceversa-, perquè és vida.

Cantates de Bach per la revifalla serena. Per la gràcia de Bach són guarides moltes esgarrinxades de l’esperit. Reforç cafeïnat i nicotínic per a l’ossada del jorn. Mig afònic les darreres hores, i al vespre hauria de poder cantar. Beuratges –les propietats de la mel de les abelles que anem exterminant amb pesticides- i medecines de cantant.

Arrossego una mitja afonia i avui he de cantar en un “bolo” alimentari per a alegres jubilats, en un dia on l’alta cultura musical peninsular està molt sensibililitzada amb els galls. Ara resulta que a tothom li interessa la cursileria del festival d’Eurovision, quines coses. Quan menys t’ho esperes arriba una pressió afegida.

He pogut arreglar un parell de pàgines de prosa dels arxius. No tinc marge de temps per molt més. Llegits diversos textos sobre l’autoficció, un de Xavier Pla i altre de Francesc Serès. Un etiquetatge prou indefinit on fan entrar diverses propostes. A vegades, els textos més aparentment intimistes són fets just per al contrari, per preservar la veritable intimitat. En el pacte amb el lector avesat, ja se sap que entre el jo i l’expressió del jo ja hi ha una màscara d’abstracció, una capa de ficcionalitat en el relat.

Pollastre rostit -encomanat- i patates per dinar. M’entra mal de cap i em preocupa la falta de to a les cordes vocals. Becaina, que no resol el mal de cap ( aspirina efervescent). Un quart abans de les sis som a Vinaròs. La llar de pensionistes més gran. Muntatge i prova de so. Vaig escalfant la veu, dubtes sobre si aguantaré les tres hores amb prou to de veu. Arreglo l’equalització del meu micròfon d’acord amb les circumstàncies –recursos de gat vell. La incertesa, la prova física, l’edat dels envelliments testada, afegeix emoció al tràmit. Comencem a les sis i passa el que confiava que passés: que la veu es va escalfant i guanyant robustesa. Entre els remeis emprats, un beuratge que utilitza l’escolania de Montserrat davant dificultats paregudes, i que també fa efecte en veus no blanques. Les atàviques savieses benedictines són imbatibles! Tot rutlla bé. Sala plena i balladora. A l’intermedi berenem un dolç i un refresc. En la segona part –hora i quart més- el to de veu assoleix el punt de la normalitzada. Acabem a les deu. Carretera deserta en tornar. Mos lleuger: bull negre –bisbe- i formatge. Sense esma per llegir res. No tarda gens l’abraçada densa, absolutòria, del son.

 

Dilluns, 15 de maig de 2017.

Pareix superat el fantasma de l’afonia. Treballar és salut! Concerts per a violí de Vivaldi: fruites d’un bosc solar i joiós. L’ autòmat de primera hora. L’hora Proust o l’hora Shakespeare amb un cafè amb llet: principi de la continuïtat, perenne embolcall maternal. Mantenir-se és tot.

Portar una estelada a l’estadi del Llevant és “incitació a l’odi” i immediatament és retirada. Onejar “rojigualdas” amb l’aligot pre-constitucional en una graderia futbolera ja se sap que és fomentar la concòrdia. Hi ha qui sempre guanyarà totes les lligues, mentre no es canvie de col·legi d’àrbitres.

Pels calaixos vaig trobant poemes i textos oblidats. Uns són encenalls de projectes ja fets, altres esbossos volantiners. Alguns mereixen una revisió, altres l’esgarrada. Ser prolífic és el més natural en algú que s’hi posa poc o molt tots els dies i va tenint una idea prou estable de les consciències de l’ofici. Les circumstàncies també han contribuït a la grafomania. No ens hem pogut permetre llargs silencis, dilatats compassos d’espera, el no tenir cap urgència, per poder deixar reposar i retriar amb sedàs prim els materials. M’ha tocat ser home de fer feines en diversos negociats, generar una gran quantitat de paper per a variades modalitats del periodisme i altres comandes. Però bé, al capdavall, escriure és escriure, i de totes les exigències i gèneres n’he tret ensenyaments valuosos. Tampoc una producció curta i primmirada garanteix res, evidentment. I, tal com ragen les adversitats per a l’univers literari i humanístic, la gent igualment deixa de llegir una trentena de títols i uns centenars d’articles que un parell de llibres de versos d’alta destil·lació formal i conceptual. Sí, escriure és escriure, i no llegir és no llegir.

L’atac cibernètic mundial. La velocitat i la delegació en la maquinària connectada ens fa més fràgils. Gurus diversos remarquen les amenaces que assetgen en el futur immediat: enverinades no virtuals, armament químic, convulsions del medi, conflictes violents, etcètera. Res que no es pogués endevinar més enllà del fals cordó del confort. El present és tan fugisser que només es pot llegir en el passat. I en el passat, amb altres estris i distraccions, amb tantes veus desoïdes, ja hi ha previstos els mals que potser ens acosten al suïcidi general. Sí, en el segle XX, el de la megamort, hi ha les claus essencials, escatades les repintades mutacions, dels reptes cantelluts que hi ha plantejats, acollits amb tantes ciutadanies ja macerades en estat d’anestesiada individualista.

 

Qualsevol cosa que desconcerte la inèrcia, l’hàbit, pot arreglar-te un dilluns, o mitja vida.

 

Les errades per impaciència. Les marrades per excés de paciència. Per a l’almanac únic de la nostra paciència no hi ha fiable indicació dels tempos.

 

Presentar als inabastables altars de l’univers un ordre alfabètic –o cronològic. Heus ací unes penyores de la pàrvula matèria de les nostres limitacions.