Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

igualpicassent2017Dimarts, 23 de maig de 2017.

Dempeus a les vuit. Pels teletips líquids degoten les informacions sobre l’atemptat d’anit al Manchester Arena, sala de concert ben popular en el circuit internacional. Vint morts i una cinquantena de ferits, segons els raports de les primeres hores. Un possible atac suïcida. Terrible impacte. Tot i les grans mesures policials, la vulnerabilitat davant el nihilisme fanàtic és inevitable. Desenes de morts i ferits n’hi ha tots els dies en algun dels incendis guerrejants del món, només eixim de la indiferència quan ens paren a prop, quan qüestionen els models convivencials assolits –i ja tan fuetejats per les regressions de drets i substàncies.

Cafè pensant, no sé perquè, en Rubén Darío, pare de moltes modernitats líriques que ens han xopat més o menys, i que fa segles que no rellegeixo. Sempre tinc més ganes, posats a triar, de tornar a Juan Ramón o Machado, a Carner (quan més vell em faig més immens trobo Carner), a Foix o a Sagarra (també el pas dels anys em fan dimensionar millor el professionalisme inspirat de Sagarra). Deu ser perquè estic escrivint versos nous aquests dies l’encomanar-se a un tan rutilant santoral heterodox.

Faena sobre diversos arxius. Preparant una mica la visita de demà a l’institut de l’Om de Picassent. Un guionet bàsic, que sempre m’acabo saltant, a poc que s’anime la cosa. Alumnes de dos o tres classes s’han llegit la novel·la “Música secundària”, i Andreu Sevilla n’ha fet una tria de textos de diversos llibres –i fins fragments d’aquesta llibreta, sobretot aforismes. Una magnífica selecció tot pensant en els interessos i el món dels alumnes. Sobre aqueixos textos en farem xerrada i col·loqui. Sempre em sol anar bé quan he visitat algun institut.

Una estona assegut al terra del pati amb el gos, que se m’ha enganxat, sense cridar-lo, i, assegut tocant meu, mirava concentrat cap al mur blanc, potser veient alguna cosa que hom no podia vore. El mur blanc, la florida en les branques llenyoses de la buguenvíl·lia, l’escolania dissonant dels pardals diversos… Intentant deixar el cap en blanc, sense èxit: observar la cara de seny de Merlí, el seu posat d’asseguda elegant, comprovar com només acaronant-lo se’n sent a gust, potser protegit (la raça dels golden necessiten molt de contacte, pel que diuen els experts), malmet el meu intent amateur de respiració a l’estil budista: allò de respirar concentrat només en la pròpia respiració.

Cantants rosses, sandvitx vegetal i poetes antics. Un programa com qualsevol altre per a una nit de maig. Bona nit i bona sort!

 

En qualsevol dels humiliants controls dels aeroports, en molts –massa- controls policials de carretera, som desposseïts, de bell antuvi, de qualsevol presumpció d’innocència. Sobre el tema no s’escolta cap debat en els molls decisius. Ens van despullant de drets amb una enorme facilitat.

 

No en sóc especialista en aquests misteris, però em sorprèn el curiós consens comentarista i social –fins allà on arriba la pregonada literària en la celtibèrica-, de que Javier Marías és un grandíssim escriptor. Amb la seua prosa tartamuda, com traduïda de l’anglès, amb una adjectivació limitadíssima, amb el seu argumentari de demagog de vol gallinaci, amb les seues visions del món de confortable hivernacle de casa bona, gairebé podem exclamar tot hissant el didalet d’aiguardent… Fotre, què bo era el “fino estilista” Baroja!

 

La primera obligació d’un llibre de contes és ser suficientment irregular, no sia cas que la peresa etiquetant d’algun comentarista se’ns despiste.

 

És humà –i símptoma de no estar deshabitats del tot- tenir por. Però, cal tenir-ne la justa i necessària, que hi ha agents poderosos que en treuen molt de rendiment de la por ciutadana.

 

Informat només, com reconeix, per una sola font, la del diari “El País”, que ja ha demostrat de sobres que sembla voler disputar espais a la premsa més reaccionària del Reino, l’escriptor austríac Peter Handke, en visita per rebre un honoris causa de la Universitat d’Alcalà de Henares, ha deixat dit que “Lo de Catalunya fa por”. A un, el que li fan por són els intel·lectuals sentenciosos que només consulten una sola font i que assisteixen a rendir honors a criatures sinistres com Milosevic.

 

Hereu de pèrdues

si no ets encara pèrdua,

dialogant

amb les pèrdues,

pactant sargits

amb les pèrdues,

guardant

les tessel·les d’un gest,

un transfigurant somriure,

l’aiguamel,

el salobre distint,

la llum ambre

sobre els llençols

estesos d’Alfama,

la roja gosadia manllevada

a un atzur nigromant.

 

Hereu de pèrdues,

si encara no dorms

l’informe inventari

de l’oceà mineralitzat.

Potser els somnolents

rosers abissals

intueixen

el batec

d’una diàfana resposta,

els llavis fins

d’un somriure intuït

en l’embriaguesa

que bescanvia les claus

del pentagrama eixut.

 

Dimecres, 24 de maig de 2017.

El despertador a les sis. Dormida incompleta, amb intermitències; inoportú dèficit. Desdejuni. L’eixida a les set. Per autopista fins a l’autovia de Castelló. Molt atents a la jugada de l’accés correcte a Picassent. L’encertem a la primera. A l’avinguda del Nord, on és l’institut de l’Om. Marge per fer un tallat i un croissant en una granja de davant mateix del centre –l’olor de pa cuit.

Trobada amb Andreu Sevilla. Visitem la meua fullola Aloma a la guarderia, que és a quatre passes de l’institut. Ens somriu; les primeres dentetes, galtones dolces; comença a fer les transparents astúcies de la innocència que descobreix els ressorts per aconseguir més i millors atencions paternes.

El centre, nou, potser amb una mica d’aire de terminal aeroportuària. A. em presenta companys de claustre. De la biblioteca ha tret un exemplar de “35 poemes” que hi ha catalogat. La coberta descolorida –era rosadenca fa vint-i-nou anys i ara és d’un verós esblaimat. Li ha fet gràcia trobar-lo. Ja ha plogut, ja.

A les deu som a una classe. Assegut a la taula professoral. Presentació sumària de l’A., una introducció també breu meua i els alumnes –cursos molt bons, em diuen els professors- comencen a fer preguntes a partir de la lectura que n’han fet de “Música secundària” i d’una tria amb textos de diversos llibres i fins uns quants aforismes d’aquest bloc. Tot rutlla perfectament. Es confirma el molt bon nivell de l’alumnat. Perspicaços, informats, bons dialogants. Molt ben preparada la meua presència. Estona agradosa. Remuntada anímica a temps de l’espessor d’haver dormit poc i de la matinada. En acabar m’han aplaudit espontània i calorosament i alguns s’han quedat a seguir fent-me preguntes –pareix que s’ho han passat bé. Més salutacions de professorat i treballadors del centre.

Mentre esperem que A. faça un parell de classes més, volta passejada per Picassent. Cases del modernisme agrari –les dues reixes custodiant la porta, de dimensions per a l’entrada del carro, la majoria. Alguna em recorda la casa de Fuster a Sueca –finalment ja museïtzada.

Pres un refresc a l’ombra d’uns oms d’una plaça cèntrica amb quiosc de la música. Feliçment desconnectats una bona estona de tota urgència. A vista, la façana rococó de l’església sota l’advocació de la Mare de Deú de Vallirana (he recordat que Picassent i Morella estan agermanades, però ignoro si és principalment per la causa mariana). Prou bon nivell de vivesa de la llengua; el sabor dialectal de l’Horta.

Una mica més de passejada. Sol picant, però alleujada en l’ombra. Fem cap novament a la zona de l’institut. Trobada amb A. Ens porta a dinar a un establiment que fou dels que en diuen a la zona “cassallers” –l’alcoholisme socialitzat de les treves de les esllomades en les faenes del camp-, reformat per un familiar molt acollidor en casa de menjars i cafeteria lluminosa. Per dinar: un molt bon arròs al forn, de primer, i uns filets de daurada amb guarniment de verdura graellada, de segon. Per beure: un vi negre de la zona, molt decent. A les postres un dolços casolans excel·lents. Conversa variada, que continuem a l’ombra de la terrassa d’un altre establiment. A. m’ha portat “Examen de ingenios”, de Caballero Bonald, que li vaig encomanar.

Casualment, trobem una companya de l’A. que em coneix, germana d’una altra professora que ha fet cap a Portugal. Em recorda encontres amb professors i elements relacionats, a Benicarló; ella diu que feia vint anys que no ens veiem, però tirat el càlcul més precís, en fa uns quants més. De sobte m’ha fet venir a la memòria gent a la què li he perdut la pista i escenes que la pols del temps havia adormissat.

Emprenem el retorn, amb intenció d’entrar un moment al Puig de Santa Maria per mirar-nos el passeig poètic, on hi ha exposat, entre altres textos de diversos autors, un poema que em demanaren. Notem sorolls estranys en el vehicle i, gats escaldats, fem cap al primer taller que trobem. Novament problemes amb una politja i la corretja de l’alternador, una reparació de fa cinc mesos, que descobrim que no estava ben feta. Aconseguim resoldre-ho, després de passar nervis, per la perícia i bona disposició dels xicots del taller, eficients i ràpids. Li hem demanat auxili a l’A. per si es torçada l’operació, que ha vingut al Puig. Un cop resolt el problema ( hem tornat a estar a un pas d’una avaria greu i del risc de quedar-nos travats enmig la carretera; per moments ens ensumem, des de l’arcaic canalet supersticiós, si ens hauran llençat algun malefici), volta pel Puig i més conversa amb l’A. tot prenent una cervesa  en una placeta agradosa –amb el cimbori del monestir a vista.

Finalment trobem el passeig del poetes, en un carreu enjardinat. Molts amics i coneguts entre la selecció de poetes de diverses generacions –hom ja figura en el segment més sènior, ai las. No han estrafet cap paraula del poema. Prenem comiat d’A., amistat fonda establerta en poc temps. El retorn. La supremacia dels camions. Les darreres llums – l’hora malva perfilant intensament els turons calcaris- en arribar al Montsià. Molt cansats, avaluant el què ens hem estalviat, havent-hi estat suspicaços en sentir les anomalies acústiques del cotxe i acudir rabents al primer taller que hem trobat al Puig de Santa Maria. Un got de llet per sopar. Fullejo una mica el llibre de Caballero Bonald, però em cau de les mans als pocs minuts.

 

Dijous, 25 de maig de 2017.

Alçat a les vuit. Els turmells amb boirada, senyal de cansament no escurat del tot. Ahir, al final, amb la gestió sobre l’avaria, s’afegí tensió sobre el cansament de les hores de vol i l’exigència d’haver de parlar en públic. I sort també del recolzament de l’A. A.S. és una criatura d’una gran sensibilitat, tot i que a primer cop d’ull no ho aparenta, dotat d’una diàfana empatia, oferta amb una naturalitat de formes enlluernant. Conrear la seua amistat ha sigut un dels encerts d’aquest darrer any divers, exigent i treballat. Lector voraç i amb olfacte agut i exigent, encara n’estic sorprès de que la meua lletra li agrade tant i em faça tan bona pesada i pregonada arreu. L’amistat ben portada demana dedicació i finor en els detalls –potser més encara entre escriptors.

Ahir, assegut al cor ciutadà de Picassent, amb la faena de parlar-los als alumnes de l’institut feta, parant la fresca ombrosa d’uns vetusts oms ben tinguts, pensava, i més que pensar diria que sentia amb fondària la presència de figures com Estellés, Fuster, Valor, Ovidi, Alfaro, Ventura, Raimon, la gent d’Al Tall, i tants altres; sentia, de fet, com havien preservat, amb tanta incomprensió i hostilitat, l’essència del  valencianisme genuí, com s’havien de conèixer una mica aquelles terres per comprendre perfectament com aqueixes i altres personalitats en formaven part autèntica de les maneres de fer dels substrats humans que han calcigat la terra treballada, guanyada per al dret de la subsistència. El desconeixement que ha exercit – i encara, encara- un nucli cabdal com Barcelona –la Barcelona cultural-, o els altres centres potents de decisió, ha sigut un desastre probablement irreparable. El “Mural del País Valencià”, d’Estellés, és la gran crònica en vers, poble a poble, sabent de viu en viu, a peu pla, com vivien –i viuen-, patien i somniaven, els homes i dones de les comarques centrals valencianes. Si es vol tenir notícia directa i viva d’on venim, el mural poètic estellesià, i l’obra amb més intenció sociopolítica de Fuster, són imprescindibles. País desvertebrat, per no dir trinxat. En les darreres setmanes he trepitjat terres diverses i sent tan germanes, tenint tant en comú, comproves com es desconeixen olímpicament les unes a les altres. La provincialització espanyola, les fronteres de mapa obtús o malintencionat ha fet molt de mal.

Matinera de granulada submarina. La vida lenta a frec de desesmada. Pipades displicents de tabac. Tasses de cafè al pou mòrbid –els cullerots amb monocle el xarrupen. Mirant materials, llegint. Més cadàvers de nàufrags al nostre mar. El pitjor és que ens anem acostumant al reguitzell de xifres sense rostre. Molts menors ofegats, aquesta vegada. Més que a l’atemptat de Manchester.

Migdia habitual en feiner. Gestions a Tortosa, positives. Refent-nos en perspectives raonables, posant-hi el llom per a la resistència dels impassos i els enganys recents. En les perspectives editorials, també es pinta la possibilitat de l’estabilitat necessària per escriure més tranquil i apostant als registres que m’abelleixen. A vegades els revessos ens porten a dubtar, a no sospesar bé les capacitats que tenim. La candela de l’esperança oscil•la amb vivesa alegre. La mica de combustible que necessitem per seguir el sender. Augment de la temperatura. Tortosa, animada de tràfecs. En enllestir, presa la primera orxata de la temporada –que demano mesclada amb granissat de llimona.

Contestats correus en ser a l’escriptori. Mos lleuger per sopar. Ganes d’agafar, en sessió llarga, “Examen de ingenios”, de Caballero Bonald, una barreja de perfils i assagisme literari molt personal i incisiu. A noranta anys un escriptor ja pot llençar-les com li plaga, però és que el de Xeres ho ha practicat tota la vida. Davant una estatura com la seua crida l’atenció que els conglomerats mediàtics i editorials presenten, sense ruboritzar-se, Pérez Reverte o Marías com als alts referents espanyols. Bé, en realitat ens crida l’atenció prou relativament, tal com ragen es “camelos” de la propaganda.

 

Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

Joan Fuster

 

Divendres, 26 de maig de 2017.

Avui, el passat de demà. El primer cafè, el primer verí legal. Aixecat amb la tonada del “Bella, ciao”, la cançó dels partisans a la testa. De què en deu ser metàfora? Què pot significar, pare Freud? No recordo haver ingerit cap producte evocant res ni vagament atansat als partisans… Capricis del cresol oníric. Per senzill vas comunicant, després remugo “The partisan” de Leonard Cohen. A parelles, com les cireres, les cançons es fan –i ens fan- companyia

Llegint fins a la matinada, una panxada de més de dues-centes pàgines, els retrats assagístics de Caballero Bonald. La més alta prosa que ens hem llençat al magí en molt de temps. Lúcid, plàstic, ple de vida i de cultures, amb assaonat criteri propi, destriant finament els grans de les palles i les cosmètiques, exercint la justícia poètica amb les obres de biografies que li són antagòniques. Com ja sabíem d’altres pàgines, J.M.C.B. és un profund coneixedor de la nostra literatura (perfils de Carles Riba, Llorenç Villalonga, Eugeni D’Ors, Josep Pla; comentaris perspicaços sobre Ausiàs March, i demanen…) Un frondós i bategant retaule d’intel·ligència i voluntat d’estil. La irreductible meravella d’un orfebre de la literatura de veres.

Repassant arxius. Trobant poemes guardats dels darrers sis o set anys. Les decantacions de les esperes ajuden cosa de no dir. Una eixida o altra anirà tenint tot aquest material. I si no la té, tampoc passarà res: l’eix de la terra no es desplaçarà més ni els agents anfetamínics de Wall Street es llençaran per les finestres.

Amb les notes preses començo a fer el text per presentar Josep Porcar a l’espai de Mariola Nos, a Vinaròs. Fa uns dies, en un article que es pretenia avisadíssim, un que va d’àrbitre de les poètiques nostrades es deixava fora de les seues recomanacions l’extraordinari “Nectari” del poeta de Castelló. N’hi ha un fart amb les despistades –o cosa pitjor- d’alguns panxacontents mandarins instal·lats en el rovell de l’ou. Porcar fa uns rejocs destres i fondos i demana exigència d’atenció i bones relectures, però hi ha qui entronitza epigonalles desmenjades i modernetes, que potser fan més pels seus gustos o li ballen els nanos.

Gestions a Vinaròs. Per la carretera d’Ulldecona, més pacificada que la N-340, que s’està posant cada vegada més impossible i perillosa per l’egoisme psicòpata de més de quatre conductors infames –afegits a les penques descomunals de molts camioners brètols. Llum de la paleta de Sorolla en aquestes acaballes de maig. Les amenitats del sistema bancari. Quan tens raó en queixar-te d’un flagrant abús no acordat es treuen del copalta una normativa interna que no sabies –ni tenies perquè- i en el casino la banca guanya i avall, que fa baixada; i no hi ha molta alternativa de millora a dins la banca convencional (i l’altra, l’alternativa, no té despatxos en les proximitats).

En enllestir, tornem a Amposta. Pres un vermut en un establiment a la vora del riu, en un tram que té coloració i sentor d’aigua de mar –la salinitzada va pujant. Airet revifant –primeres calorades. Tres piragües s’entrenen en l’especialitat del rem. El lliscar elegant de les embarcacions afuades sobre l’escata que eriça un gregalet de certa empenta.

En retornar a l’escriptori, contestant correus editorials i conversa amb el poeta i músic Miquel Àngel Marin. Matí resolutiu, aprofitat. Ensalada fresca per dinar. Becaina de refetes. L’aixadeta sobre l’hortet textual en les verpertines. Pensant detalls per a un dels projectes a mitjà termini. Converses bromistes pels cucs de les missatgeries líquides.

Llegint Caballero Bonald. En les pàgines dedicades a Llorenç Villalonga recorda una dada important: que “Bearn o la sala de les nines” va ser editada dos anys abans que  Giuseppe Tomasi di Lampedusa donés a la impremta la seua “Il gattopardo”, per tant no hi ha cap ascendent directe sobre la novel·la del mallorquí, pel molt que els ambients i els trets socials dels personatges i la temàtica sugeresquen l’emparentada. Hi ha, per tant, prou apunt anacrònic en circulació, per no mirar els anys de les primeres edicions, sobre la fascinant narració de Villalonga.

Migdia d’habitud. Temperant cues de nerviositat absurda. Per encomanada de les pàgines de Caballero Bonald, busco a la xarxa una entrevista dels mítics “A fondo”, de Soler Serrano, amb Luis Rosales, molt bon poeta, deixant a banda els seus afectes ideològics falangistes (justícia lectora que ja teníem apamada de fa molt). Hi ha uns minuts de l’entrevista, tot parlant de García Lorca, de la seua detenció traient-lo de sa casa, d’alt grumoll emotiu. Rosales deixa clar que ni la seua família ni els seus germans –també falangistes- tingueren res a vore amb l’arrest fosc, criminal, del poeta, ans al contrari, s’encararen amb qui havia ordenat aquell absurd sinistre i intentaren aturar el crim. L’autor de “La casa encendida” reflexionava sobre què hauria arribat a fer Lorca d’haver viscut i el que s’havia perdut en la cultura espanyola per causa grotesca i sanguinària d’alguns que van voler escalar políticament a costa d’executar Lorca (així ho deia). Si amb trenta-vuit anys havia donat tanta qualitat i escumall de renovació com a poeta i dramaturg, la conjectura d’on hauria arribat en plena maduresa és enlluernant. Precisament, sobre aqueixa ucronia vaig fer un sonet ,”Que no fou”, inclòs a “Rebotiga del brocanter”. La càrrega –s’ha dit i escrit de tot sobre les darreres hores de vida de Lorca- amb la que va haver de viure l’autor de “Diario de una resurrección” (una operació poètica agermanada amb “La casa encendida”), degué ser per moments ben angoixosa i així ho deixa entendre en el document dels “A fondo”.

Entrepà de cansalada fregida per sopar. Contestat algun darrer correu. Al llit, a llegir fins a la terrossada d’ulls més episodis de “Examen de ingenios”. Caballero Bonald fou testimoni de primera mà i agent actiu, ocupant quasi sempre discrets segons plànols, de moltes de les iniciatives culturals de pes en temps de severes adversitats. Feu presó per la seua lluita antifranquista. El seu tarannà és d’un republicanisme conscient i, no cal dir-ho, il·lustradíssim (coneix perfectament el bo i millor de les tres literatures no castellanes i el que es feia arreu del món). Costa trobar un bagatge semblant, d’un límpid, genuí i ètic liberalisme d’esquerra, pels actuals horitzons espanyols.

 

La literatura està en els adjectius, avisava Azorín i ho reblava Pla. Però cal vigilar que els substantius, tot buscant l’adjectiu, no ens queden adotzenats.

 

L’estridència és el to més freqüent en la tradició política  celtibèrica, rarament conreadora del veritable bagatge democràtic. L’estridència no sap dialogar ni pactar. El pitjor que li pots encarar a l’estridència és una altra estridència: el terreny els és conegudíssim i propici. L’estridència tapa la falta d’arguments de l’autoritarisme.

 

La temperatura del pecat,

la confitada boca de l’infern,

l’estatura de l’urpa elemental,

el coll ofert –blondes de Modigliani-,

la desfeta de les absentes esbatanant

les defensives portes de la percepció,

el pit-roig que festeja un vetust capitell,

el crupier astut que es camufla d’atzar,

l’ alliberant resposta en oblidar noms i delmes,

el salconduit universal de les ales emmirallades.

 

Per atrapar una primera guspira d’idea no cal témer emprar el cercapous de malla grossa de la hipotaxi. La jardineria ja vindrà després.

 

I vindrà l’apocalipsi amb els seus focs fastuosos i imbècils –patrocinats pel penúltim anunci infantilitzant del capitalisme salvatge- i pels nostres solars encara estarem provant de desprendre’ns de les supremacistes rèmores ràncies del franquisme. Si en som de desgraciats!

 

Gent que accepta nòmines del sistema pretenent donar-nos lliçons de dissidències autèntiques als qui sempre hem anat de branca en branca, preservant gelosament mínims marges d’independència. I, és clar, ja no estem per aguantar segons quins cortinatges i monyos d’impostura –que precisament reforcen el sistema dominant, que pareix que tolera dissidències i no és l’esclop autoritari que en realitat és- i al final contestem i, és clar, s’emprenyen.

 

Detectat el que podria ser un estol d’erràtiques urnes famolenques pels volts de Collserola.

 

A los otros les queda el universo; a mi penumbra, el hábito del verso.

J.L. Borges.

Entornant les parpelles mòrbides

l’univers telegrafia

la prospectiva del joc de l’oca,

la destronada de Darwin,

la llum commoguda abans de la cendra,

el monumental bestiari il•lustrat,

les set paraules a la muntanya,

el lliri frescal i l’espasa arbitrària,

l’ofici de sobreposar-se,

les febrils constel•lacions del somni,

l’hàbit del cant després del conflicte i el zero,

la rasa de les necessitats tornades litúrgia.

 

Dissabte, 27 de maig de 2017.

Llegint fins tard Caballero Bonald. Llibre impressionant. Fruïm dels darrers mohicans de la literatura? Entre tant succedani, desmenjaments i collonades, s’agraeixen les joies d’un pols a fons, sense concessions de llanda; el bagatge tècnic, vital i intel·lectual d’un fora de sèrie.

Encara mig adormit se m’ocorre una nansa conceptual central per a la presentació de Porcar. A “Nectari” el jo poètic perdona, malgrat les ensulsiades de la decepció i el dolor, i es perdona. Els recursos tècnics –el pensament que sap sentir, la sentida que sap pensar- en la paleta del castellonenc són plurals i extensíssims. En cada llibre se la juga amb canvis de perspectives, tons i registres, sense deixar de ser ell.

Matinera de cafès i els altres petits vicis del presumpte adult (almenys crec haver evitat que la factoria Disney i la publicitat instal·le el seu programa en molls essencials). Revisant versos, proses i aforismes: els terrenys de joc on fio els carreus principals aquest període. Recessos per llegir i rellegir –en pantalla i en llibre.

En la discrepància –o en la lectura distinta, particular- amb diversos comentaristes del “Nectari” de Porcar, que he de presentar divendres de la setmana vinent, fio les meues notes de l’esquelet del text que penso escriure quan tinga una mica de marge de maniobra entre els variats entra-i-surts d’aquests dies. Hores de profitosa lentitud. No es pot demanar molt més. Demà al matí he d’estar a la fira llibresca de Móra, fer un mos en enllestir i a la tarda acudir a la llar de pensionistes de Benicarló a complimentar un “bolo” de música ballable.

Mirat el partit de futbol de la final de copa. Per informacions prèvies se sap que han requisat estelades a alguns aficionats barcelonistes. Finalment el govern de Rajoy pren en consideració que el moviment sobiranista no és la nimietat que han volgut fer vore que era. La capacitat d’anàlisi de la realitat d’alguns polítics costa de creure que estiga encanada exactament en deformats –i deformants- àtics delirants. També s’ha afegit, en les darreres hores. la rogallosa veu dipsòmana d’un fantasma tan xulesc com ignorant, amb paper en els governs d’Aznar, el nom del qual no vull recordar, comparant els independentistes amb els violadors. La de burrades que s’estan sentint en els darrers mesos pot ser mereixerien un capítol destacat en alguna nova història universal de la infàmia.

Mentre espero la retransmissió del partit, vistes dues entrevistes de “A fondo” amb Rosa Chacel –intel·ligència sòbria-  i Juan Carlos Onetti, el més veritablement faulknerià de la nòmina dita del “boom” o de la seua arrossegada recuperant i trobant altres autors de l’esfera llatinoamericana en els anys seixanta. El llibre de Caballero Bonald m’ha estimulat a eixugar zones literàries que no he pogut atendre amb prou insistència. A tot no es pot arribar en les limitacions de les intuïcions de l’autodidactisme, i més quan els dèficits sobre la pròpia tradició han sigut tan pronunciats.

El partit de futbol ha sigut poca cosa. La superioritat del Barça sobre l’Alabés no ha donat per a un partit bonic. La xiulada a l’himne s’ha intentat rebaixar en la retransmissió, servida per una empresa de comunicació estatal. També els tirs de càmera provaven de no pescar cap estelada de les no requisades per la policia. Que la realitat no t’espatlle el relat que et convé. Les insatisfaccions amb l’Espanya borbònica centralista i tramposa van en diverses direccions, per molt que proven d’obviar-les.

 

Molts, més del que podem sospitar, prefereixen viure enganyats. La post-veritat periodística – i la política- no els ha de fallar mai en el subministrament.

 

La urbanitat, la solidaritat, la sensibilitat, la veritable ciutadania, passaran –ja van passant- per pusil•lanimitat de dèbils prescindibles entre els fats de les noves barbàries.

 

Hem oblidat que el cicle de l’aigua i de la vida són el mateix.

Jacques-Yves Cousteau

 

En desmesura candorosa calia acollir-lo

-jardí d’asimetries, calze en flames.

En embassat estany d’odi desembocà.

No es pot esperar dejuni i treva llarga

en guaret o miratge pres al solc de l’antagonia.

 

Diumenge, 28 de maig de 2017.

No et treguis l’abrigall fins que el maig siga avall.

Alçat a quarts de sis. Episodi d’insomni i nerviositat, que no em convenia gens. Cabòries barrejades: rumiant sobre el llibre de poemes de Porcar, pensant en el món narratiu de Juan Carlos Onetti i, alhora, en diversos serrells de la faena alimentaria –subdelegació d’autònom autoexplotat.

Onetti deia que creia que va començar a ser escriptor de xiquet, quan mentia prou constantment tot explicant fabulacions de tota classe a la família i als amics del barri. El seu record ha avivat el meu, molt paregut. Era capaç d’inventar a partir dels fets més anodins, es comprèn contar senzillament el que havia passat no em satisfeia. En els dinars de les celebracions familiars ja em demanaven, en la sobretaula, que contés alguna nova aventura de Pere Rama, un personatge de mil rostres i aventures que m’havia inventat, no sé com ni perquè. I als amiguets del col·legi i de la colla més afí, també els mentia regularment. Potser, com deia el mateix Onetti del seu cas, ja es perfilava l’ofici i no he deixat de fer altra cosa. Amb aquella tirada inexplicable, amb la passió per Verne i els primers poemes apresos –recordo Lorca i potser Bécquer- segurament s’estava assentant la base de molt del que he anat fent. Segueixo fabulant, segueixo mentint, en la lletra i quan és de menester: la veritat de les mentides; les mentides de la veritat. Ara en sé més o menys les possibles raons principals: per ocultar-me millor, per timidesa, per tants episodis d’incomprensió soferts, per la insidiosa xafarderia dels pobles, del país, potser per disconformitat amb tantes vessants i rols de les nostres societats i les seues incomunicacions i dogmes podrits. Tots ens disfressem més o menys de cara als altres, i la fabulació, la mentida creativa o recreativa i, no cal dir-ho, la ironia, l’humorisme, són eines defensives de maneres d’estar especialment vulnerables, fràgils, socialment sospitoses, com ho és la meua i les meues activitats. “Ets un mentider”, em deien els companys de jocs infantils, quan alguna invenció queia en una incoherència narrativa greu. Ara ja ho sé, Onetti m’ho ha refrescat, estava començant a fer literatura a partir de la realitat. Trobar finalment el meu destí fou una alleujada, perquè abans de posar-me a fer les primeres provatures en una quartilla, no sabia del cert què m’estava passant i de què podia servir aquella tirada a muntar i contar històries. A còpia de ficcions es veu que he farcit un personatge que rep les guitzes i també alguna lloança. Mentre el veritable moll íntim, el coneix molt repoqueta gent.

La gramola – paquets de peces emmagatzemades- proposa Mozart i estic d’acord: La Flauta Màgica (millor que certes dolçaines de demagògia estètica, on va a parar). La toaleta: l’afaitat dels qui no ens afaitem; les fites marcades, l’escurada dels tallafocs del bosquet pelut.

Cap a Móra d’Ebre. Darrera predicació sobre “L’incert alberg”, si més no per una temporada (pareix que hi ha possibilitats de fer més presentacions, ja ho vorem). L’Ebre va baix. Pres un cafè en un establiment proper al teatre La Llanterna. Cambrer oriental, potser més adormit encara que nosaltres, però pels trets facials i els ulls com traus, potser ho dissimula millor.

Al recinte firal. Alguns canvis en la disposició dels espais i els envelats respecta a edicions anteriors. Pres un altre cafè –amb gel- a la terrassa del bar firal. Arriba Francesca Aliern i s’asseu amb nosaltres, també Silvia Maians i company, i Toni Orensanz. Una mica de tertúlia superficial, de queixes gremials pel de sempre: la barra de tants agents del sector pensant que amb vanitat i una suposada promocioneta ja n’estem més que pagats, mentre ells s’ho embutxaquen tot i ens enganyen amb les liquidacions i altres afers. Tot més vell que l’any de la picor, però cada dia més agreujat per la quantitat de corsariets desvergonyits que pul·lulen per l’ecosistema, per les conjuntures de la precarització de tot, i pels molts companys (?) que es presten a la jugada dels “vanity-books” i altres rentades de cara a canvi de no demanar el que pertoca per les faenes. Ambient agradós, de relaxació dominical. Prou genteta, es despatxen alguns exemplars i en firmo. A les parades, prou títols supervivents: llibres de poemes, col·leccions de contes, altres dietaris… milers d’hores de vol a les espatlles i, com comentàvem amb Orenzanz, plantejant-nos seriosament, cremats, si val la pena persistir.

Parlo amb l’organització per tal que em posen dels primers en la tanda de presentacions, perquè tinc el “bolo” a la tarda i poc marge de temps. Em posen directament el primer, amb Francesca Aliern i Marta Tena: una senyora professora que ha fet una novel·la, i a qui  se li nota d’una hora lluny que no sap ni remotament qui som. El format d’entrevista, àgil i convenient, després d’una breu introducció ben girada del llibre –més enllà de la solapa-, enregistrada amb una veu en off. Una jove periodista, desperta, ben documentada. Retransmissió en directe de la cadena SER. Enllestim en cinc minuts cadascun dels intervinents. Firmo algun exemplars més. Prenem comiat i tornem al campament base. A les notícies: Killian Jornet ha tornat a pujar, per segona vegada en pocs dies, al cim de l’Everest. En les informacions esportives i d’altres apartats, quan algun català té un èxit internacional automàticament passa a ser espanyol a seques; si ha fracassat, com el xicot que cantà a Eurovisión, pot passar, com en el seu cas, de “representante espanyol” a ser “el catalán”. Tot va així d’enverinat de pintura a l’odi. Fa molts anys que va així, però darrerament ja és d’una trompeteria indissimulada.

Havent dinat, cap a Benicarló. L’actuació al casal de pensionistes. Tot rutlla perfectament. Li hem trobat l’equalització més convenient a la sala amb molt de rebot d’ecos. Local ple. Molta calor: suada la carcanada a pleret. En forma. A dos quarts d’onze som a la carretera: reialme de camions, els neons prostibularis i els de l’hostaleria insomne en l’enllumenat intermitent, sobre la fosca que absol ferralles incertes i mobiliaris arrossinats. Amb el cordó de la N-340 en podríem fer un relat variat, de llarga i variada ficció autobiogràfica. La realitat, si ens fixem una mica, ja ens dóna totes les trames  i meandres possibles. Mos frugal per sopar. Encara puc llegir unes pàgines de “Examen de ingenios”. Rebudes imatges i un vídeo de la intervenció a la fira llibresca. Complimentat bé el programa carregat de la jornada. Qui dia passa, any empeny.

 

Dilluns, 29 de maig de 2017.

Alçat a les set. La dormida bona del cansament. Treballar és salut (visca la tuberculosi!) Bach per companyia primera: el consol dels genis. La despertada de les orenetes i els motors dels humans. La retirada dels escenaris de Raimon en els destacats d’informació cultural. Últims recitals al Palau. Que no trepitge escenaris no vol dir que no enregistre algun treball d’estudi nou, perquè en la tanda de comiat ha ensenyat dues cançons inèdites. A més, podrà reprendre l’escriptura, si es que l’ha deixada mai, i no deixarà de ser un dels caps més ben moblats de la intel·lectualitat nostra, a qui sempre convé anar escoltant. Sense la presència de Raimon, sense un seu recital on em van portar en l’etapa de melopea deformant de l’adolescència, el meu camí potser n’hagués sigut un altre. He escrit molt sobre la figura i obra del de Xàtiva. He rebut el seu parer i agraïment. He pogut tenir alguna conversa i he estat a sa casa, parlant també amb la seua dona, Annalisa, un ésser excepcional que ha sigut decisiu en la trajectòria del cantautor. Plega Raimon de la roda de recitals per tot el país i en tants prestigiosos escenaris internacionals. Plega en bona forma encara. Plega ensenyant cançons recents. S’abaixa de les taules en el moment idoni. La faenada lúcida i sensible que deixa és enlluernant. La seua actitud, un far constant quan a vegades ens perdem per foscúries particulars i col·lectives. Un dels valencians essencials, tocant de Fuster i uns quants més, per repensar-nos amb dret a la dignitat, a no ser esclafats.

Mirant materials en la matinera. Amb la presentació de Porcar se’m presenten tots els dubtes de com plantejar-la, de quin ha de ser el to. L’enfilo entre unes pinzellades del perfil ciutadà del poeta i una mica de comentarisme, sense saturada de recalades diguem-ne massa tècniques que puguen avorrir la concurrència. Els recursos d’ofici, el bagatge de lectures ben digerides, els diàleg amb criteri propi i veu singularitzada amb la nostra tradició –i amb les tradicions del món- del poeta castellonenc és fabulós. La prova irrefutable de que “Nectari” és un llibre excel·lent és que convida a tornar-hi, que admet relectures on seguim fruint d’un univers riquíssim, que no s’acaba mai.

Migdia de costum. Gens satisfet amb el primer esbós acabat de  de la presentació per a J.P. Provo d’anar refent-lo a poc a poc. La molta tela per tallar que hi ha en el llibre –de setanta poemes- potser m’ha fet fer un text massa adipós: hauria de mirar d’aprimar-lo i donar-li planejada més directa i lleugera.

Gestions menudes i correccions en la resta de vespertines. Deixo respirar el paper sobre Porcar per vore si demà al matí el veig més clar. Pa amb tomaca i pernil per sopar. Llegint fins a la matinada. Havien donat aigua i baixada de temperatura per avui, però els meteoròlegs s’han errat.

 

Bressol de salmó coronant el pendent.

Llamp de neu en les temples ansioses.

Colèriques negacions, esvelts alliberaments.

 

La pacient esponja sua amargors

i assaja el renéixer de vímets nets

i ambres flames aromatitzades.

 

La constant despentinada

dels grollers suborns mercaders

erosiona el rellotge i el crani.

 

L’orquestra dels fantasmes

singlota laments antics.

Els tirsos de l’amistat consolen

la rosa viuda de l’espera.

 

Bull a compàs de sol i salnitre

la recosida pell de la sorpresa,

l’agut vitrall matiner de l’esperança.