Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

igualjuny2017Dimarts, 30 de maig de 2017.

Alçat una mica abans de les set. Ahir, un nou dia, cantaven els Jethro Tull. Els “vintatge” encara ens posem discos de la banda de l’Anderson –un tipus agut, divertit, teatral, que repescava sons i històries del món cèltic, dels mites nòrdics, i ho incorporava a les seues posades en escena. Però els Jethro no són a la tria sonora de la primera hora, fiada als translúcids trenats de cant gregorià: antídots contra els absurds, intent d’amorosida d’asprors ambientals.

La gent d’edicions del Buc ha fet una invitació per a la presentació de Porcar a Vinaròs irònicament florida. Buc és un altre d’aqueixos miracles que dóna la societat valenciana a pesar de tants roquers indiferents o directament hostils. Un gran esforç i amb bon criteri. Editar poesia: quasi res porta el diari! Qui posarà roses a aquests herois bellament suïcides? El cas és que ja he alleujat el paper per llegir a tall del “Nectari” del poeta de Castelló. En un visita a un escriptor castellà a sa casa, fa anys, en un retolat emmarcat al llindar de la porta de la casa, deia: “no se hacen prólogos ni presentaciones”. En un altre posava: “visita no concertada, visita no deseada”. La nostra, sortosament, estava concertada. Acompanyat d’un dels principals editors seus, les portes del reialme de l’escriptor famós se’ns van obrir de bat a bat i fins ens donà una copeta d’aiguardent de gran caràcter, un beuratge d’aquells que t’escuren les manies i timideses d’un sol traç en travessar la cànula de l’esòfag. Hom fa pròlegs i presentacions, quan li ho demanen, si l’autor o autora sol·licitant és de confiança i la seua lletra em fa el pes. Donen faenada les presentacions i els pròlegs. El “Nectari” de Porcar, ric, extens, complex, me n’ha donada prou –i fins alguna desvetllada inquieta. Però ja està resolt el pas redactant. Ara només faltarà llegir-lo amb parsimoniosa correcció comunicant.

Cafès i cigarrets –el vicis dels pobres, cada dia més cars. Rejoc de correus diversos. Epistolaris que es perdran com les llàgrimes en l’aiguat. Revisant materials. Hores del pati llegint en l’embull informatiu. Bon article d’Agustí Colomines, “No hi ha orxata sense xufles”, al nacional.cat, on també Jordi Galves li pica el crostó al conseller de cultura Santi Vila, per l’enèsima campanya de promoció lectora que han engegat, que Galves interpreta com una manera més d’eixir als noticiaris d’un polític molt ambiciós, al qual la conjuntura processista ha frustrat una mica, perquè tenia altres pensaments d’escalada, pel que es nota. Però, és clar, no cullen tants titulars i fotos unes campanyes de promoció lectora com quan inaugurava carreteres. L’escepticisme davant unes campanyes tímides –i amb didactisme infantilitzat- engegades des de l’oficialitat, és gran. Potser se li hauria de fer cas a la idea de Monzó i prohibir els llibres, qui sap si així s’aconseguiria l’efecte de desitjar allò vedat, un dels ressorts més freqüents de la condició humana.

Cap a les dotze he firmat un contracte editorial per quinze anys. Després diran que sóc un pessimista. Si no els aguanto raonablement viu –i actiu- li hauran de lliurar el quaranta per cent de les cendres a l’editor (una broma marxista, de Grouxo, és clar; l’altre Marx potser no tenia molt d’humor).

Llegits alguns fragments dels diaris de la poeta Alejandra Pizarnik. Estava molt destrossada, molt malalta: els terribles verins esquizoides. Els ingressos en centres de salut mental i la desembocada del suïcidi (pastilles de Seconal) estan nítidament anunciats quasi en cada anotació. Com a poeta, el seu hermetisme em deixa prou fred (una cosa semblant em passa amb Paul Celan).

Arròs, col i fesols per dinar. Gran plat de recapte amb regust ben tel·lúric. Probablement serà el darrer de la temporada, per òbvies raons climàtiques, ja que és vianda calenta, d’alcalina energètica. Una mica de sesta sense carnestoltes de rotllos gòtics o cabòries angoixants.

A les sis, quedada amb l’escriptor Eduardo Margaretto en la terrassa d’una cafeteria cèntrica. Em porta el llibre col·lectiu fet per l’associació rapitenca “Mar de fora”, amb versos de gent diversa –alguns molt dolents de gent que va sobradíssima i menyspreant per la vida- i amb alguna aportació en prosa d’involuntària comicitat (primaris que es volen posar monyos). L’edició és més que correcta –participació de joves esperits dissenyadors- i els textos van acompanyats de fotografies de La Ràpita, potser excessivament fiades a l’antigor, al bucolisme de postaleta, massa allunyades de les posades al dia, amb les seues troballes i contradiccions, de la vila marinera. Ens posem al dia de projectes, d’anades i tornades. Ha estat a Itàlia acompanyant la traducció de la seua biografia de John Fante, on ha rebut un tracte exquisit que, és clar, contrasta amb les freqüents carallotades i criteris amateurs amb els que topem pels rodals. Ens entenem perfectament, més o menys estem en la mateixa freqüència de gustos, interessos i sucoses heterodòxies. Estona agradosa.

Menys xafogor. Torno passejant a l’escriptori. Contestats diversos correus. Saturació de convocatòries diverses. Una altra ullada d’escatada aprimant sobre el paper per a la presentació de Porcar. “Omelette” per sopar. Conversa amb A.S. sobre gravetats vitals i parers literaris. Llegint fins al son. El llibràs de Caballero Bonald, que em corrobora en una intuïció antiga: que Blas de Otero era una poeta més dotat i important del que les consideracions canòniques academicistes a vegades han suposat.

Amancio Prada musica, en el seu nou treball –un llibre-disc- poemes i contes del lleonès Antonio Pereira, a qui sempre he trobat esmentat tocant de José María Merino o Luis Mateo Díez, però al qual no he prestat encara prou atenció ( Pereira morí el 2009). La veu magistral de Prada em recorda l’assignatura pendent. El meu marge de temps lector ha minvat considerablement: inconvenients d’haver-se de guanyar la garrofa amb activitats que cremen moltes hores. Et farà guanyar la vida el que la vida fa perdre, cantava Raimon en una cançó dels vuitanta (un període seu no prou valorat, on hi ha joies rutilants). En això estem, en això no estem. Pereira era un poeta interessant i un destre contista. El llibre de C.B., com tots els que valen la pena, convida a altres lectures de profit.

 

Un calaix no és una jardinera,

però pot acollir la terra grassa i la llavor.

 

Una jardinera no és un calaix,

però pot fer-ne les funcions.

 

Un poeta no és un estrateg,

però pot, amb una mica de xamba,

encendre l’espurna fàtua

dels grans giravolts expansius.

 

Dimecres, 31 de maig de 2017.

Dempeus a les sis. Un punt d’estrès, que no em fa cap gràcia. Les produccions de l’ansietat solen ser un desastre. Tomàs Luis de Victoria per intentar la serenor primera. El panorama general –i  molt de proximitat- no ajuden: les quantitats industrials de grosseria ignorant i tafur que ens hem d’empassar cada dia, en aquest país, són desmoralitzants.

Més retocs al paper sobre Porcar: el compromís m’està donant feinada exigent, però crec que ja li tinc posat el peu al coll. “Nectari” és proposta de moltes possibles bifurcacions, en va farcit de referències, i no només poètiques. El domini tècnic i la juganera inspiració del poeta castellonenc són impressionants. Mirats també altres materials, avançant prou.

L’alegria ciutadana de fer la declaració de renda d’autònom autoexplotat sabent-ne les habilitats resolutives del fiscal anticorrupció amb els seus “problemas para disolver”…

Més hores de vol solitari al vespre. Llegint i escrivint sense destorbs. Algun resultat aprofitable. Conversa, havent sopat, amb A.S. Les seues lliçons de narrativa. Ens lamentem d’algunes rifes vitals que ens han tocat els darrers anys. La voluntat de seguir intentant-ho. Ens animem l’un a l’altre. Xicot lluminós; impagable amistat. Em regala l’anàlisi generós i agut del que faig. Em veu sòlid i coherent. La miopia afectiva? Tan limitat i defectuós que es nota un, quan no té el dia de les absoltes. Llegint Caballero Bonald fins al son. Magnífic.

 

L’art és llarg, la vida una breu

suma d’angles cecs, de partícules de pols

en el raig mandrós que desconeix

el nom de les coses, les agredolces

sintaxis de l’amar, l’arpegi del brancatge

que el torna somnolent vitrall.

 

Tenim l’edat dels nostres prejudicis.

 

Intentar matisar, superar, el carreu de la condició humana, també és condició humana.

 

Sobrepassar la significació és l’estadi més adient del lector de poesia. La imatgeria no li deu forçosament res a la conceptualitat.

 

Dijous, 1 de juny de 2017.

Primer de juny. No corre no, que vola, marededéusenyor! Som el marge que ens queda. Som el càlcul impossible, la pura incertesa, el sèrum de l’instant, l’almanac d’aigua del fugisser.

Olor de cafè i Keith Jarret revifant la casa i l’esperit. Dormida potable. La salutació del gos: el regal del candor universal. La toaleta acurada. He d’anar avui a la presentació del llibre del professor Josep Sebastià Cid, amb textos -suposo que comentats- de diversos autors ebrencs ambientats en els tràfecs, vides i morts de l’entorn fluvial. La cosa es fa al campus de la Rovira i Virgili, a Tortosa, i cal esperar prou faramalla institucional, detall que encara em fa venir més peresa. En aqueixos actes et trobes gestors, que saps fefaentment com actuen realment davant les expansions d’esperit culturals i literaris, fent la comedieta, i la irritació va per dins –i a vegades per fora, ni que siga a còpia d’ironies amb dret a fuetada de sarcasme. Segons m’han comunicat, Cid ha triat el conte “L’home del pontó”, de “Fugida en cercles”, que és un relat que vaig bastir pensant en les nines russes: és una narració que a dins té el tornaveu d’una de Hemingway en dies de guerra civil, a la riba ampostina de l’Ebre. El Hemingway contista és el millor. El pas dels anys ho ha quallat clarament. Els contes nord-americans poden arribar, com els de l’autor de “Mort havent dinat”, a l’extensió de la “nouvelle” europea.

Les notícies espanyoles: la banda de lladregots –com diu el lúcid Ramón Cotarelo- que se suposa que governa l’estat, quan es distreu una mica del seus assumptes panamenys, es posa a donar lliçons de moral que sonen, quina estranya cosa, a nacionalcatolicisme i al fatxenda “usted no sabe con quién está hablando”. D’altra banda, no hi ha alternativa grossa. Pepe Bono finalment ha assumit l’ideari del seu pare falangista i homenatja confraries dels “puños y las pistolas” per anar contra la Catalunya sobiranista. I Pedro Sánchez ja ha garantit el pacte amb Rajoy per aturar per la via que sia de menester el referèndum. La premsa de bàndols diu la seua i comprovem com en el fons estan tots d’acord. Entretant, es van saber els descarats infrafinançaments al Principat i al País Valencià. Creuen més a Madrid en una possible confederació de les terres de l’antiga corona d’Aragó, que molta ciutadania i polítics d’ací. També es van revelant els mètodes de les clavegueres d’estat per sabotejar qualsevol anhel emancipant. Un any després de passar el ribot a l’estatut darrer, ja estaven engegades les operacions antidemocràtiques.

M’ha vingut la idea per a un inici de relat –potser curt o potser més llarguet. L’anoto, la deixo en la gaveta de les esperes i continuo amb les repassades de poemes i altres proses. Quanta més feina fas, més idees acuden, no falla. Al minotaure Picasso la inspiració sempre l’agafava treballant.

Eixida per ventilar la neurona a les dotze. Passejada fins al Parc dels Xiribecs, pulmó mínimament arbrat del nucli urbà. Potser falta més població d’arbres, però l’inici ja és prometedor i fan el manteniment correcte. Prenc un cafè a l’establiment del parc, planejant pels pensaments capriciosos (el demano curt i me’l fan llarg i asprament torrefacte, no hi ha manera de trobar un cafè ben fet, en aquestes rodalies nostres). Un estol de pardals es reparteixen davant meu les engrunes del que ens sobra als humans. Dotzena i mitja d’ànecs són ajocats sobre la gespa, sota l’ombra d’un salze que el garbinet tonificant remou. Em venen al cap les passejades d’Azorín i Baroja, sense dir-se res, pel Retiro. Penso que tot i no ser cap gran estilista, Baroja no era mai avorrit. Sospeso la idea de l’arrancada de relat que se m’ha acudit quan, tot jugant pensava en noms possibles per a una població on fer maniobrar els personatges. Inventar-se una ciutat, fer-ne el mapa, no és res de nou en la narrativa, evidentment, ni em fa cap falta que ho siga. Passejo la mirada pels distints racons del parc. La contemplació de la llum primaveral és una festa tranquil·la que s’aprèn amb els anys. El variat brancatge fimbrant, els passejants…tot està bé, tot dóna la mesura d’estar viu. La veritat és que a Amposta hi ha uns quants detalls importants per poder fer el badoc amb certa qualitat (només ens falla l’ingredient de no ser rendistes). El parc és un agradable espai on passejar sense l’empipadora pressió dels cotxes  i la biblioteca Arbó, antic molí fariner redefinit, un altre on passar unes hores llegint. Altra oferta, musical, d’espectacles, els caps de setmana, poden completar un programa de sopetes i bon vi en la soledat vianant. Ara, falla el mecenatge en aquestes contrades, i no som rendistes. Què hi farem! Però, no dura la felicitat en la casa del solitari i la meua respiració amb cafeïnada i contemplativa ha sigut atacada per un estol d’adolescents, que, estant tota la terrassa buida, han hagut de venir a instal·lar-se a tocant meu, desplaçant mobiliari, envaint el meu espai i emplenant-lo d’estridències gratuïtes –crispat orgue de gats hormonal. L’adolescència és una etapa ben penosa, tan per travessar-la com per sofrir-la. S’afegeixen dues suposades monitores o professores, que els parlen de cursets d’estiu de gestió del lleure a crits histèrics. Plego veles, torno a l’escriptori.

Migdia de costum. Cap a Tortosa, sense moltes ganes. Passejada cap al campus. Pel barri històric, a l’ombra de les pedres vetustes i alguna severa degradació enfebrada. S’ha obert avui mateix, després de les obres, la passarel·la per a vianants del pont de Ferreries -altrament dit d’Estat –que no trepitjo. La ferralla del monument feixista llueix al madur sol de la tarda. Paper ben galdós del consistori –ni memòria històrica ni res; la rancior local triomfant. Aturada a l’establiment, que és també llibreria d’ocasió, de tocant de la catedral. Cafè amb gel a la terrassa. El campus és al final de l’avinguda de Remolins. La calor tiba, arribo entresuat. Un edifici com una horrorosa flatulència de ciment amb asmàtics finestrons d’aire carcerari i uns relleus enconats, com de pel·lícula de ciència ficció de baix pressupost. Un malson que no lliga amb res de l’entorn, amb boscatges de ribera i el veí edifici firal amb sòbria cristalleria verdosa a vista. Entren, en contemplar-lo, unes intenses ganes de plorar, o de recular immediatament a mirar-se la catedral i curar-se l’hemorràgia ocular i emocional.

A dins, la rebuda informativa d’uns conserges. Arriba el catalogant i comentarista, Josep Sebastià Cid. Ens hem vist en alguna fira o sarau. Han fet un muntatge plàstic amb alguns dels autors seleccionats, al vestíbul –enginyós en l’el·lipsi de la forma; previsible en el contingut. Un cop a l’aula magna puc saludar Manuel Pérez Bonfill, en cadira de rodes. Li pregunto com està i em respon que viu. També hi ha gent de la plàstica, que ha posat il·lustracions al llibre. Penso que en els vint-i-cinc anys que se suposa que funciona l’antena de la Rovira i Virgili a Tortosa és la primera vegada que em conviden a res. Vivim d’esquena els uns als altres, però després tot són plors i victimismes. Als quatre autors que som a la sala, ni tan sols la majoria de la gent del cocou organitzatiu ens reconeix. Algunes intervencions amb vol de politiqueig de baixa intensitat. Un regidor tortosí, que diu “textes” dues dotzenes de vegades, emetent un bon grapat de tòpics i desimboltes bajanades (era el de la cartera de comerç i no se’l veia gens còmode).

“L’Ebre, un riu literari” fa tot l’efecte de tesi potser actualitzada i aprimada. Serveixen una copa de vi i ens donen un exemplar. El rector m’explica que el vi l’han confeccionat els alumnes de la URV en un taller enològic. Un xicot, amb aire professoral, atlètic, em parla una bona estona, però no aconsegueixo recordar de què ens coneixem. El llibre no crec que tinga molt de recorregut, fora d’alguns canals universitaris. A l’aula magna només hi havia professorat, gent que ha posat il·lustracions i els pocs autors encara no difunts que hem pogut acudir. Ni un sol alumne. L’acte ha sigut una cerimònia de consum intern –amb un protocols encartonats, potser una mica ridículs.

Retorn a tres quarts de nou. Ullada als correus. Pa i pernil per sopar. Llegint fins al son. M’hagués pogut estalviar el viatget a Tortosa. Ja passo el sedàs més fi darrerament i m’allunyo de segons quins numerets, però aquesta vegada m’he enganyat, creient que el paraigües acadèmic donaria més joc. Hores esmerçades a benefici de la creixent disconformitat.

 

Alguns historiadors i gasetillers espanyols han errat en el gènere, amb tan bon paper que haguessen fet com a fabuladors de ciència-ficció.

 

La vida, la mort: misteris fortuïts.

 

La por dels canvis, sense deixar de menysprear el que hi ha i bona part del passat. Hi ha intel·lectuals que viuen en una estranya cruïlla.

 

I passen els anys i rodem les mateixes torres de les preguntes fonamentals –ni accedim a la torre ni ens allunyem del tot. Canviem de litúrgies, de lectures, d’oblits, però l’experiència no ajuda a cap conclusió rotunda, plausible. El dubte, la paradoxa, ens és lleial. Les certeses d’alguns no ens impressionen. Condició d’agnòstics. El veritable humus liberal. És la cera que crema.

 

Perverteixen el llenguatge, en necessiten un, és clar, el seu, amb pèssima sintaxi i sense sinonímies.

 

Divendres, 2 de juny de 2017.

Alçat una mica més tardet, a un quart de nou. Excel·lent notícia. Darrerament els insomnis i les matinades inoportunes em visiten regularment. Debussy per al primer cafè; literatura francesa: tirabuixons salobres cap al núvol de l’atemporal.

Trump treu els USA del pacte sobre el canvi climàtic –que incompleixen tots. La mort del periodista Carles Capdevila, un dels fundadors i directors, fins que la malaltia li ho va permetre, del diari Ara. Caràcter vitalista i positiu, que seduïa molta gent amb els seus textos i conferències. Especialitzat en pedagogies infantils. Encarà el càncer que patia amb el mateix discurs “happy” que emprava sempre.

Com qui no vol la cosa, donant ara una poteta, després l’altra, els “Ciudadanos” d’Albert Rivera van facilitant la regeneració política que van prometre.

Mirats materials. El contínuum, la seguida. Les profitoses monotonies, la veritable vida literària, en pijama o en samarreta, un ull de bou i un telescopi, una granera i un estel per continuar, la domesticitat, els estris i els estímuls, els espills i la caragola, el parèntesi on som i no som, el llenguatge de les tribus terrejants i de les fantasmals. El sí i el no a dins el silenci artesanal.

Repassant el text de la presentació del vespre. Altres bagatel·les nervioses, emprenyadores. Detalls d’històries distintes, amb tempos i exigències variades. Del cel al subsòl, sense replans per a transicions. Migdia tranquil. Un home de principis no perdona la sesta, deia Fernando Quiñones, l’escriptor gadità de bohèmia substanciosa. Arreglat després. Cap a Vinaròs per la carretera d’Ulldecona. L’animació de transeünts i les terrasses plenes. Trobada amb Josep Porcar i Àngels Moreno. El poeta em regala una edició lisboeta, de l’any 1964, de la poesia completa de l’heterònim pessoà Álvaro de Campos. Un preciós, elegant i encertat detall, pels serveis presentadors.

Enregistrem per a una televisió comarcal amb Mariola Nos: una conversa a tres veus. Prenem una cervesa, en enllestir, amb el poeta, en un establiment del veïnat. Comencem amb poc retard la presentació. Prou genteta per al negoci d’immensa minoria que és la poesia. Suposo que és parròquia fidelitzada pels bons oficis de l’amfitriona, que ens presenta: una dona plena de detalls exquisits i un saber estar admirables. Llegeixo el meu paper –cinc folis amb cos de lletra gran. Porcar fa una extensa lectura comentada i es recrea en la il·lustració que el seu pare, el pintor Porcar Querol, ha fet a partir dels poemes clau del llibre. Quan enllesteix, Àngels Moreno també llegeix poemes i jo mateix un dels que potser més condensen l’esperit de “Nectari”. Prenem un vi negre i cóc salat, de gustos variats, en el petit vernissatge. Crec que ha quedat prou apanyat l’acte (l’autor sembla content amb la meua exposició). Conversa amb Manuel Valls, que ha estat a l’acte, ja al llindar de la llibreria. Més conversa després, amb tots els intervinents i manegadors. Porcar té el lògic interès per no tornar tard a Castelló. Prenem comiat. Carretera densa en direcció a València, més neta en el nostre carril. Encara passem, a Amposta, a deixar uns papers per a una faena de la setmana vinent. Mos lleuger, casolà. Faig aquesta nota. Llegeixo fins al son Caballero Bonald –immens de recursos tècnics i volada conceptual.

 

L’eix de la terra no es commogué,

no hi hagué terrabastall de danys colaterals.

Només fou un bes, clandestí, polisèmic,

un llamp sens tro, el traç roig de la desmesura,

-mig àngel, mis bèstia- en la fingida litúrgia

de les goludes clorofil•les biològiques.

 

Dissabte, 3 de juny de 2017.

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,

car fou escrit que l’amor venceria la mort.

Salvador Espriu.

 

Fa molts anys que no ens veiem, però ha aparegut en un ramal de somni. Algú, que es feia passar per fill, disfressat de clown com per a una festa infantil, m’explicava que tenia problemes psíquics greus, que telefonava a la policia si provaves d’acostar-te a sa casa per mirar d’ajudar en el que es pogués. Fa uns dies vaig vore una imatge seua. Han passat els anys per a tots. Potser la visió s’ha infiltrat, animada, recreada en tint d’absurd, als desballestat calaixos onírics.

Aixecat a les vuit. Avui no he de presentar cap llibre ni acudir a cap sarau: una perspectiva sedant. Pierre Boulez a la gramola sense trompeta floral. Amables dissonàncies, a tall de despertador, enmig les boirines de l’esperit de primera hora. Plovisqueja amb desgana a estones, en la matinal; en un segment surt un sol  desesperat i en altre trona amb mandra horitzontal. Les orenetes s’han abstingut d’afegir-se a la cridadissa dels altres veïns de l’aire. Ignoro si l’observació de les falzilles refugiades, disgustades amb la pluja, té cap fonament cert en els breviaris d’ornitologia.

Cafè i nicotina, drogues anatemitzades, però encara legals i amb alts gravàmens. Rumiant detalls i estímuls dels darrers dies. L’Àngels Moreno, poeta i metgessa, és un espurnejant espectacle entendridor. Devora dotzenes de llibres en poques setmanes i no para de perseguir i emmagatzemar els que encara no ha endrapat. Molt jove, amb posats i gests d’un candor entranyable, amb refrecs de gateta somnolenta a estones i desficiosament encuriosida en altres. En les derives i confusions lògiques, en els flagrants contrasentits de la joventut dels altres –amb vocació literària- reconeixem exactament les petjades erràtiques de la nostra, i absolem i ens absolem amb un somriure obert en els replecs de l’esperit. Cal haver-se errat milers de vegades per assolir algun resultat. La poeta valenciana, que treballa a Reus, acaba de guanyar el Maria Mercè Marçal amb un llibre que eixirà a setembre, segons ens comentava. En els darrers anys han aparegut moltes poetes de gran interès en el panorama. I en la demarcació valenciana han aparegut darrerament llibres de molta qualitat, com el presentat anit. En general, la qualitat, també en narratives i proses de diversa intenció, és bona. Que no sia atesa com es mereixeria, que quede tapada per pàgines de gola de supervendes amb autoria molt mediàtica, és una altra cançó de l’enfadós per a l’ampli repertori queixós. L’idioma es va evaporant a alta velocitat, però hi ha molts flexos insomnes que van parint obres de pes. L’orquestra del Titànic afina més del que ens pensem. Potser ens enfonsarem per damunt de les nostres possibilitats.

 

Els espills del passat són els més volubles.

 

No van a les fonts, als textos originals dels seus dogmes. No se sap si arriben al dogmatisme per incomplets, o són incomplets per no defallir en el dogmatisme.

 

La botella buida a la tauleta, el llibre per terra, pensant si ser abandonat és el destí natural dels heterodoxos, pensant que és superior la imaginació en desmesura que l’enginy defensiu dels tímids. La botella buida –un Priorat agredolç. La traïció de pells per les que te l’has jugada més d’una vegada. L’oceà de la Pizarnik, lletosa, agitada, balcó enllà. La llàntia de la culpabilitat de Celan al passadís, entre altres fantasmes il·lustres, com ara Rulfo o Perucho.

¿Fets per a ser abandonats mentre el món fa les seues noces apocalíptiques? L’amistat de l’estabornida és tramposa. El solatge del calze porta metalls pesants i el record de les ales voluntarioses s’allunya cap al desert.

 

No hay más vidriosa desventura que equivocarse de enemigo.

J.M. Caballero Bonald.

 

Diumenge, 4 de juny de 2017.

Ull obert a mitges a quarts de nou. Cel grisenc, plou mansament. Baixada de temperatura. Les volubilitats primaverals. La xerinola del pardals dels patis, quan emmudeix una estona la pluja: ordres territorials, estratègiques, alimentàries? Faules per passar l’estona? El diminut bestiari que ens fa companyia. La salutació del gos, confiat, movent la cua, desprenent endorfines. La temptació de la malenconia també mou la cua.

Les notícies: un altre atemptat a Londres. Nou morts i una trentena de ferits, en les primeres informacions. El president de govern espanyol no pot anar a declarar pels comptes fraudulents del seu partit per incompatibilitats d’agenda i llunyania, diu, però pot desplaçar-se a mirar-se una final del campionat europeu de futbol. El Madrid torna a ser l’equip del règim. Guanyà bé la final on, en bona llei, no hauria d’haver arribat. Però la llotja del Bernabeu és poderosa, fins fronteres enllà, pel que es veu. Drapets amb l’aligot preconstitucional en prou seguidors; per descomptat que ningú els confiscà l’ensenya feixista. El que genera violència és una estelada, ja se sap. Tot està tan clar, que fa feredat. Els qui cínicament diuen que no s’ha de barrejat l’esport amb la política, vestien el morat del penó de Castella.

Escric versos i en remiro de fets. Sobrevolo estímuls virtuals d’arreu del món. Coetanis portuguesos, coetanis francesos, coetanis italians, coetanis que toquen mare dels fàstics i enfonsaments, coetanis que surten volant sense escafandre, germans de dolors, de brins d’esperança, els cants i les proses en les golfes de les nits del món. Contesto correus irònics. La ironia és la defensa dels impotents. Hi ha realitats que no es poden abordar més que amb el diferit de la ironia: encarats sense escuts protectors poden destrossar les enfornades sensibles. Escric, xarrupo cafè, fumo. La llàgrima eixuta de la perplexitat i la ràbia. Gosar mirar el que calcina. Gosar defugir el trenet escapista cap als consols de les pinzellades insignes. Versos. Mentre torne la inèrcia de fer versos tot estarà mig bé. Exercici depurant. La voluntat del cant. El recolliment pensaire. La recerca de la sorpresa. La recerca de la bellesa. El revers del superflu. La claraboia entre els manaments de la prosa.

Toaleta fonda. Compromís a Traiguera del duet. Una de les places on toquem que més agradosa em resulta. Diàleg amb Josep Porcar. Diu que hauria d’estar al Pont, Cooperativa de Lletres, l’associació d’escriptors de les comarques castellonenques per provar de revitalitzar les recepcions socials del nostre patrimoni literari. Crec que té raó i li demano que m’apunten. És curiós que el poeta m’ho haja suggerit tot dient-me que ja sap que sóc un “outsider”, però que creu que estaria bé comptar amb mi. Fa gràcia això del “outsider”… Potser ja ho som la majoria, en una societat que ens dóna l’esquena sistemàticament. Hi tinc amics, coneguts i saludats al Pont. No entenc que apuntar-se a un redós o altre li faça perdre a ningú cap grau d’independència de criteri. La iniciativa, que ja ha fet un grapat de coses, em sembla ben plausible i el seu esperit m’escau. Cap inconvenient, per tant. Potser és arribada l’hora d’unir les nostres debilitats. En la zona ebrenca no hi ha res de semblant, pel que fa a l’autoria. Sóc soci de l’AELC i de la cooperativa de gestió de drets CEDRO. No crec que un autèntic “outsider” cerque aqueixos aixoplucs sindicals.

Arriba a migdia la notícia de la mort a Marràqueix de Juan Goytisolo, a vuitanta-sis anys. “Coto vedado”, “Makbara”, “Señas de identidad” o “Las virtudes del pájaro solitario” em van agradar. Però la seua excèntrica incomprensió del que ha sofert la nostra llengua i literatura, tenint-ne notícia directa, costava d’empassar. Els seus silencis sobre el que va passant al Marroc, contrapuntats amb encertades denúncies sobre l’estat Espanyol i els franquismes que no s’acaben mai, també oferien una curiosa asimetria. Els altres dos germans Goytisolo em resulten més propers. He participat en homenatges al poeta, José Agustín, i amb la literatura de Luis m’identifico prou i fins he pogut dialogar amb ell via telemàtica. Un greu, ambtot, no cal dir-ho, la desaparició de l’escriptor. La notícia em fa pensar en tot l’univers literari de la zona de Tànger i Marràqueix, algun en clau de turisme xalador i passavolant, com el de Capote o Burroughs, altre amb assentament sensible com el de Paul Bowles, o la regular intermitència obscura de Jean Genet. I pensant també Mohamet Chukri, indígena, com a contador d’històries en les dipsòmanes taules dels “xaperos”, en les vigílies malves dels rols subvertits. Juan Goytisolo era part d’aqueix món ja evaporat, només emergit amb les pinzellades bromoses en l’aquarel·la dels mites heterodoxos.

Carn graellada i escalivada per dinar. Una mica de becaina. Ruixats i persistència de la llum emplomada. Carregat l’equip. L’anada, sense problemes. Firmament de tempesta a rotgles, algun ruixat inconstant. El muntatge a l’espai Labernia. Sala plena, expansiva, balladora. Bona actuació. A fora del recinte per moments plou amb intensitat i aparat elèctric, però no se’n va la connexió elèctrica. A la mitja part, ens donen un cremadet poderós dels que engiponen els pensionistes traiguerins. En el públic, gent dels pobles dels voltants. Estrenades incorporacions al repertori, amb bon resultat en el pacte de la ballaruga. Ens divertim prou, fent bromes privades a l’escenari. A dos quarts d’onze hem acabat. En algun tram de carretera han plogut granotes. Els carrers deserts de les viles en el nocturn dominical. Fem una parada breu al pavelló de Masdenverge, per mirar-ne les dimensions (ens ha eixit un “bolo” imprevist en una presentació de pubilles). Al cau a frec de les dotze. Mos lleuger i un tallat descafeïnat. Encara puc llegir unes pàgines abans de sucumbir al ple del cansament.

 

Que la destrossada arribe

amb una mica de sang alta al celler,

potser cercant l’adjectivació

d’un amorós silenci asserenant.

 

Que el brot obstinat de l’intent

accentue l’enderroc, el vulgar desmai.

 

La bellesa amoral de la naturalesa, que no sap els rudiments dels xantatges.

 

Dilluns, 5 de juny de 2017.

Alçat a quarts de nou. Bona dormida. La fresca ha allargassat el repòs. Astor Piazzolla a la gramola: tanguisme per a grup de cambra. Desdejuni i eixida a l’estafeta de correus a pagar les mossegades telefòniques. Baixada significativa de temperatura. Carés tardoral. Pesantors als ulls; visions des del fons de la piscina.

Llegit un article guardat d’ahir, de Xavier Antich, sobre Gaston Bachelard i l’imaginari dels quatre elements i la imaginació del llenguatge. Antich ens aporta nutrients al millor preu. Haver enllaçat directament amb ell em convé molt. Saber-lo lector dels meus artefactes em procura estímul i potser encara més responsabilitat. Antich és un dels pensadors importants d’aquests temps i terres. La seua capacitat de treball és alta i intensa en diversos flancs i la seua vocació pedagògica, dotada d’un agut sentit de l’amenitat, és impagable.

Lenta repassada de materials. Ara mateix tinc pretendents editorials fins per als poemes. Un replà al que estic poc acostumat. Més propostes que originals enllestits, ara mateix. Potser sí que, com diu l’amic A.S., ja em toca. De tota manera surt a compte no esperar massa. En el que sí que m’ajuden les cases editorials interessades és en prendre decisions i deixar d’anar d’uns solquets als altres i posar banderins de terminis aproximats, per no eternitzar-me en els dubtes i les retocades infinites. Enguany fa trenta anys que vaig publicar el primer llibre. Fregint i menjant m’he anat fent. Potser que ara em passen certes coses de pulcre professionalisme és el resultat de tota la faenada feta. L’important és que encara en tinc la necessitat de posar-me a escriure, la curiositat viva i les ganes d’anar tapant els dèficits de l’autodidactisme solitari, que en tinc més recursos tècnics i les fonamentals lectures païdes. La resta…ja s’anirà veient, si és que s’ha de vore. El darrer llibre de poemes s’edità fa set anys i tinc material potable per preparar-ne algun de nou, potser sí que ja toca. També he rematat una col·lecció de narracions breus. Ja vorem què apareixerà primer en les rodes de paper imprès. Hi ha l’avantatge de no tenir cap pressa. Encara empenyem “L’incert alberg”, per suplir amb sola gastada el que els grans grups editorials resolen amb campanyes més descansades i potser més cridaneres. Juguem amb altres elements alternatius i potser més saludables en la botiguereta de paper imprès. Sense deixar d’estar en el mercat i les seues punyetes i desigualtats, procurem si més no donar joc al plantejaments més sensibles.

Passejada amb el gos, a les onze, amb visita a l’estanc. Màniga llarga altre cop. Plàstica en gris en plafons de núvols. Continuació del programa lax amb les textualitats guardades en els cartipassos immaterials. Llegits papers sobre l’obra i la figura de Juan Goytisolo. Un heterodox lluminós, potser ens en caldrien més, tot i no entendre molts dels seus parers. Recordo una conversa amb el professor Sergi Beser comentant precisament algunes de les seues curioses dèries, obviades lacerants i distintes vares de mesura per a fets molt semblants.

Migdia d’habitud. Gestions a l’Ametlla de Mar i El Perelló. Pica un sol esclatat després del carés rúfol del matí. Una mica absent en els tràmits,  amb la molesta desgana de qui no vol ser arrancat de l’el·lipsi de l’escriptori. Però faig el paper que toca amb el pilot automàtic posat. Una cervesa en ser a Amposta. Conversa literària amb A.S. sobre Julio Ramón Ribeyro i poetes i narradors txecs i les traduccions que han tingut per ací. Sense ganes de posar el fil a l’agulla d’apedaçar llegeixo per les pantalles universals fins a l’hora de sopar. Caballero Bonald en ser al llit.

 

Del cicle de la rosa

l’enramada de les figuracions,

la penúltima innocència,

l’inventari de fragilitats.

I potser el cant del rossinyol

en els fimbrants canyars de la nit

-o el salm pacient de la rebrotada.

 

Del cicle de la rosa

l’abraçada que travessa l’espill,

la trena de llum resurrecta,

l’alta desmemòria al pit.

I potser l’albada indòcil

que desfà cegueses i envans,

rere el cansament dels erràtics pelegrins.