Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

còmic dona llegint x blocDimarts, 6 de juny de 2017.

Les vuit. Telemann retorna del fons dels callats per deixar un branquilló de farigola al pitxer de la taula. A correus i al banc. El primarisme matina més que els dubtosos. Moltes de les mancances de la zona són fruit directe de la mitjana dominant de primarismes incorregibles. En un sobre de tres quarts se’n va el que probablement serà el meu principal avenir editorial. D’alguna manera m’obligo a obligar-me a resistir. La temptació de deixar-ho córrer va presentant-se amb ordinària regularitat. No són molins, que són monstres despietats els que ens esperen.

Passejant el gos després per la rambla enjardinada. Les melodies dels plàtans i les moreres, apuntades pels ditets de l’aire. Una xicota saluda el gos pel nom, és molt popular al barri. Però s’oblida de saludar-me a mi: hi ha animalistes que potser en fan un gra massa.

Mirant materials en tornar al talleret. Buscant un poema concret que sé que està guardat pels arxius, però que es resisteix a ser retrobat. Potser és un senyal de que potser n’he de prescindir? Portava una cita d’Emilio Prados, recordo bé de què va, però no sé on el vaig entaforar: quan em torno ordenat la cosa és pitjor.

Cigrons amb allioli gratinat per dinar. Recepta morellana, amb variant de la X. Llegums amb harmònics memoriosos. Sesta complida. Gestions a Tortosa i l’Aldea. Bones notícies de l’editorial: “L’incert alberg” va tirant en vendes –dins la modèstia garantida per a un dietari. Esforços amb algun resultat. Potser ja em mereixia un editor seriós, complidor i transparent. De fantasmes, incompetents amb ínfules i barruts ja n’hem anat ben servits.

Temperatura canviant. El sol picant, però les ombres tenen pessigada de vidre secret. A refugi a quarts de nou. Converses i bromes desengreixants via telemàtica. La tribu que les afinitats electives han dibuixat al núvol virtual fa patxoca. Esperits seriosos, que saben riure-se’n d’ells mateixos i tenen compàs liberal per al món discrepant i les dèries dels altres.

Han soterrat Juan Goytisolo al cementeri de Larache, a molts quilòmetres de Marràqueix, a tocant del seu admirat Jean Genet. Cementeri encarat a l’Atlàntic, dels pocs no religiosos del Marroc. Genet era una bomba de rellotgeria per als rols socials. Goytisolo al Marroc era un bon hoste: cap crítica als governs, ni en anys de molt de plom i drets abolits. Els dos escriptors dormen tocant de les despulles de soldats i víctimes civils de les guerres colonials al nord africà.

Bullit de verdura per sopar. Llegint fins al son. Les conductes dictatorials del govern espanyol cada dia són més palmàries. I, a Barcelona, el cas Gordó destapa la ferum de l’entramat de doble fons convergent durant tants anys. “País de cabreros”, escrivia Gil de Biedma, i es fa difícil, molts dies, no assentir amargament.

 

Sense dissentir, tots d’acord, embogiríem.

 

Sigues enganyós i el mercat t’encimbellarà –fins que ja no dones resultats en els comptes.

 

Dimecres, 7 de juny de 2017.

Alçat a les vuit. A Tortosa. Matí de gestions en taulells oficials. L’afany recaptatori, les multes per l’autoempleament amb l’aigua al coll: la implacabilitat per als dèbils. Però, en un estat amb tanta pulcritud en els regiments públics, sofrim de gust, s’ho val. Un funcionari irrespectuós en un taulell, amb símptomes d’haver abusat del perfumat de l’esmorzar. En un altre, una funcionària més amable, competent, igualment rígida, i negant-se militantment a atendre’ns en la llengua del país.

En enllestir, consultes d’assessoria. Matinal aspra. Les angoixes i les solucions possibles. El raciocini fermat – torxa tossuda- al mig de tot l’ull de l’huracà. Dinat tard. Becaina desassossegada. Més gestions amb paperassa després. Una allau de burocràcia laberíntica defensa a les institucions de la ciutadania.

Fastiguejat i una mica deprimit m’aferro al rem de l’escriptori quan puc espolsar-me l’ambient dels despatxets insípids i els seus habitants anodins, però revifats sobtadament amb una mala llet reconcentrada (es comprèn que la dòmina que lloguen en les escapades clandestines no els estova prou, o que se’n vengen de frustracions i vida malmesa).

Encara he pogut emplenar les fitxes per ingressar al Pont, la cooperativa d’escriptors. Em demanen una biografia literària, que és redactat diferent de la mera enumeració d’obres. Des que sé que espontàniament ja m’inventava històries de xiquet que encàrrecs com aquesta biografia els tinc més resolts. Feta aquesta nota i poca cosa més en les textualitats. Llegint, en pantalla, abans de sopar, i al llit fins al son. Dia horrorós en diversos detalls angoixosament imbècils.

 

Hombres y cosas, suben, bajan, se alejan, se acercan. Todo es una comedia de distancias.

Antonio Porchia.

 

Se’n foten de la fe, però llegeixen l’horòscop.

 

Dijous, 8 de juny de 2017.

Matí reprenent el pols més calmós, posant iode als frecs aspres d’ahir. Sol de tonalitat primaveral, temperatura raonable. Poliment de materials variats; prou afinat de resolucions i escatades: sessió llarga i profitosa.

Recés per passejar el gos. Ja en sóc un destre guiador. Tocs subtils amb la corretja, per indicar-li un gir o altre. Mirant uns metres davant seu, per si hi ha res susceptible de ser endrapat amb la voracitat atàvica del llop que porta adormit a dins. Passejant modèlic, escrupolós complidor de les normatives municipals i universals. Em posen de mala jeia els qui no porten els seus cans lligats –pocs- o no recullen les deposicions –uns quants més. També anem a l’estanc on deixen entrar animals.

El mateix programa a la tarda: peritatges delicats sobre materials diversos. Caballero Bonald, quan em canso. Eixida al pati a mirar el cel, les flors, a respirar. Ni fred ni calor. Converses telemàtiques amb amistats. Truita de patata i escalopa de vedella per sopar –gran sopar.

El xoc de legalitats i legitimitats entre l’estat i Catalunya arriba a la cruïlla clau. El gran soroll. Formes dictatorials de l’estat, que mostra la seua clàssica carta de naturalesa. També, enrocaments sense comunicació transparent del govern de Junts pel Sí, i al rerepaís, que en diuen, a comarques, molta temor i incerteses: les campanyes des de Madrid han calat més del que sospiten a Barcelona. La cera que crema.

Més C.B. fins al son. Una prosa riquíssima, anàlisis literaris argumentats, retrats aguts i memòria de primera mà cultural, social i política dels darrers seixanta anys.

 

Un perruquer-barber de Palafrugell em fa saber que em llegeix de gust. Si això no és una revelació definitiva, poc se’n deu faltar. Potser li dec recordar una miqueta el seu conterrani del Mas Pla.

 

Ens disgustem per nimietats que a llarga no deixen cap rastre. Una manera estúpida de malmetre la vida autèntica i recomanable.

 

Les seguides de les màquines. Em notifica que és l’aniversari de la poeta Angelina Gatell, que va traspassar farà uns mesos. Però la màquina no s’ha assabentat. En la virtualitat la caiguda del teló no es contempla. Si hi ha rastre d’un o altre, el rastre continua amb les seues rodes impassibles. Pervivències líquides. El xou infinit?

 

Abans que s’esdevinga, el cervell, que es protegeix, ja ha decidit que anirà a la trituradora de l’oblit.

 

Refusava la hiperespecialització, però era estricte monògam.

 

El compte de resultats ja és un subgènere literari?

 

Simplifiquen fins el misteri inabastable. No saps si és per peresa mental, comoditat de baix perfil, o perquè el seu joc cerebral no dóna per a més.

 

Creuen – o volen fer creure- que fora de les seues presons intel·lectuals no hi ha seny.

 

El camí recte d’un objectiu a vista. És el més curt, però no promet moltes amenitats.

 

Hem superat el desencant. Ja estem en la plenitud de la infàmia i el cinisme?

 

Amb tanta allau d’informació, en realitat cada dia sabem menys què passa. La postveritat amaga l’ou.

 

Divendres, 9 de juny de 2017.

Les vuit i sis minuts. Per Mallorca ens surt el sol. La foto de l’albada mallorquina, compartida per un arquitecte matinador. Polpa rogenca amb venes rosadenques sobre la mar nostra, bressol i tomba, pensament, mercaders i guerrers.

Articles i notícies. Xavier Febrés fa una evocació dels passos de barca ebrencs i esmenta el recentment aparegut llibre de Josep Sebastià Cid, “L’Ebre, un riu literari”, amb textos de diversos autors, on l’autor m’inclou en l’alineació més o menys canònica de la cosa. A l’Ebre em tracten bé, en aquestes històries, que tenen exactament la importància que hom vol donar-li, probablement cap.

Més gestions oficinesques. Tanta faramalla de paperam en realitat policial fan venir ganes d’abaixar els braços. Quan notes clarament els nivells de tractament per a les grans empreses i corporacions, les impunitats o acomodaments per als grans defraudadors, en contrast amb la collada vigilància sistemàtica a les petites i mitjanes empreses i els autònoms, els agres atacs de ràbia no escassegen.

Desplaçament a Vinaròs. La bogeria de la N-340 a ple rendiment. Caloreta. Diverses xicotes sota ombrel·les, als marges de la carretera des d’Alcanar a Vinaròs, sobretot. Una, mulata, rogenca cabellera anellada, balla una música callada –o qui sap si porta auriculars a les orelles- oferint el swing d’un darrere rotund, a dures penes contingut en una minifaldilla vaquera. Un camioner de davant nostre li celebra la dansada amb un expansiu cop de clàxon.

A l’hospital veterinari. Analítica i ecografia del gos, amb bons resultats. Docilitat col·laboradora de l’animal quan és en mans mèdiques. Mentre esperem penso en les tècniques que distingeixen els bons escriptors, o com compensen un flanc que se’ls dóna pitjor amb un altre on reïxen, gràcies al fi pols sospesant de les vívides lliçons de Caballero Bonald. Escriure bé és molt difícil. M’ho deia el recordat Gerard Vergés i hom assentia amb cabotada subratllant d’escolanet posat en verals de diàfana humilitat.

El retorn. Més bogeria a la N-340.  Tot i passar-ne moltes, greus i seguides, per als disbarats que es veuen encara en passen poques. Les xicotes continuen oferint els seus serveis a peu d’asfalt. M’hi fixo millor i n’hi ha algunes d’aspecte veterà entre altres prou joves. Feia temps que no se’n veien tantes a la zona, però de fa poques setmanes es nota un augment d’oferta. País de cabrers i puters? En quasi tots els sumaris, transcendits a la premsa, dels casos de corrupció emergits els darrers anys, hi ha una festassa o altra amb prostitutes.

Compres en un supermercat. Dinat tard. Diversos núvols dubtosos i negres a l’horitzó immediat. També això passarà, acabes pensant. El que no depèn d’un mateix, paga la pena diferir-ho una mica i esperar amb actitud estoica o l’ennuegada pot ser aguda.

Ja hi ha la pregunta per al referèndum: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” I la data: u d’Octubre. El P.P. nega la consulta, però alhora ha començat a fer campanya pel no. La premsa internacional ho recull clarament.

Ha tancat la sinistra Model de Barcelona. Alguns mitjans, dels nostres també, n’han fet un tractament d’una frivolitat esparverant. Els xarops de la informació feta espectacle desfibrat i desmemoriat ho empastifen tot. Ha tancat la Model. Aviat ja quasi no caldran presons, perquè ja ens van tenint a tots engarjolats i distrets, sense ni remotes ganes de provar de serrar algun barrot entre tots, perquè l’ entre tots l’han desactivat i els barrots tenen tot de coloraines i sorollets que ens allunyen de qualsevol reflexió fonda i seriosa, de qualsevol possible audàcia.

Acabem a urgències al capvespre. Atac de lumbàlgia de X. L’Hospital Comarcal. Tres hores d’espera. Escenes variades, ben depriments, la majoria. El dolor democratitzat, i les decadències de la gent gran. Plors, crits, sang. Una senyora muda, acompanyada per una dona més jove, també comunicant-se amb el llenguatge dels signes, i una tercera, que parla amb dificultat, però fa de pont amb els metges i auxiliars. Una altra senyora gran, també instal·lada, com sol ser preceptiu, en una cadira de rodes, em mira a estones fixament, alternant un gest de severitat i algun altre de curiositat (potser li recordo a algú). La gent de la sala d’espera perd la paciència i carrega ràpidament contra els professionals sanitaris, que van de cap –equip i recursos minvats; ¿el personal deu creure que tot això de la desmantellada del sistema sanitari universal és una ficció de la tele i que a ells no els tocarà mai? L’episodi, després de les tensions dels darrers dies, em posa en l’atac d’ansietat. El combato com puc. A les onze tocades ja han atès del tot –atenció per capítols- la X. Mos lleuger i al llit, amb l’esperit prou decaigut. Un sedant i ganes de dormir. Sense esma de llegir ni mitja ratlla.

 

La distància -espacial, temporal- ajuda a la idealització. De lluny no es distingeixen els peus de fang dels pensats com a prohoms o semidéus.

 

Rellegir: ¿qui era aquell despistat que s’errava en els subratllats essencials i donava l’aprovat a gangues prescindibles?

 

Dissabte, 10 de juny.

Alçat a les vuit. Encara una mica mal posat, quan tenim un compromís ben exigent: un càtering per a dues-centes persones i l’actuació del duet, per a l’assemblea comarcal de la lluita contra el càncer. La nostra col·laboració desinteressada és la musical, evidentment, i amb el càtering ajustem tot el que podem, sense lesionar qualitats.

La joiosa piuladissa dels pardals. La salutació tendra del golden. Amoïnat amb tantes exigències cantelludes, que per moments ens fan deixar de tocar amb el peu al fons de la bassa. Calor des de primeríssima hora. Palestrina i Tomás Luis de Victoria en les músiques. Amoïnat per l’atac d’ansietat d’anit, que encara no noto escurat del tot: el resultat de dies de tensions i estrès, de la màquina i la testa forçades. I, avui, el que em ve menys de gust, el que menys em convé: la submergida en les intendències d’un sarau, els desficis i sorolls d’una gentada, el programa de la vida social posant bona cara.

Aconseguim fer curts els tràmits del matí. Taules, cadires, guarniments. La sala de ball de La Lira. Una cova fosca, en ple dia, amb sentor reconcentrada de tancat. Viatge als anys setanta en tots els detalls i mobiliari. Les ballades de cinc o sis generacions ampostines i comarcals. Temps per retornar a reposar. No gens entonat. Em distrec llegint. Alenteixo tots els moviments. Reserva d’energies per aguantar fins a la matinada. M’estiro una estona per desconnectar. Remunto cap a les dotze. Escric uns versos que se m’han acudit. Una imatge recuperada en un obrir i tancar d’ulls. Una llambregada per agafar al vol.

M’escriuen d’una falla de Gandia, per si vull col·laborar amb ells. Però no aclareixo en què puc col·laborar –part del text s’ha esborrat. Fa un parell d’anys, i organitzat per l’animós Lluís Roda, vaig participar en un llibre col·lectiu, amb escriptors i il·lustradors, que edità primer la falla La Corea i després Bromera. M’ensumo si voldran fer una jugada pareguda en una altra falla, però el cas és que no sé res del cert i no sé qui m’escrivia. Qui s’ho anava a pensar tenir tan bona connexió amb falles saforenques. Les iròniques caramboles de la vida a vegades donen el seu color.

Migdia tranquil. Amanida i pollastre a la planxa per dinar. Becaina reparadora. Cap a la Lira. El muntatge, vaig lentíssim; una mica amb el cap evaporat. La gent del càtering. Simpàtics, eficients: treballen molt. Donar faena a una empresa de Lleida també deu ser fer país, i potser amb més eficiència que altres teatrets amb molta fanfàrria, però sense el menor valor afegit.

En enllestir, retorn al cau. Se’m compliquen les coses: febre. Arribo a trenta-nou. Medecines. Tornada a La Lira. El sopar, tràmit pesat, per mi. Un reguitzell d’acudits eròtics dels comensals, molt sèniors, que ens han tocat a la taula. Menjat el menys possible; bevent aigua. Em baixa una mica la febre a temps. Comencem a tocar a les dotze: dues hores seguides. Resolem sense complicacions. El cap incert en algun tram amb presentant discreta pàtina psicodèlica amb la fosca de l’escenari i el ball capriciós dels focus. Em perdo en un tema i improviso un solo de guitarra. Però la maquinària ha anat sirgant prou ferma, donades les circumstàncies. Molt bon so, dissenyat en la prova del vespre (sala propicia, sostre baix, insonoritzada en parets i sostre). A un quart de quatre s’ha acabat tota la marató. Escruixit, cansadíssim. Feia molt que no actuava enfebrat. Fa l’efecte que el cos encara sap refer-se prou al toc de la tossuderia del cervell. En el professionalisme del negoci circula la consigna de que un “bolo” no es suspèn mai, per fotut que estigues, que només el certificat de defunció t’eximeix de no complir.

 

La poesia implica una decisió de canviar la funció del llenguatge.

Paul Valéry.

 

La il·lusió del blau

en el cor del sentit

provisional.

 

L’afuada cort d’orenetes

reporta estius confiats

on el pare et subjectava

mentre xipollejaves

aprenent a nedar.

 

La il·lusió del càntic

esmenant calcinades,

projectant-se en avenirs

a l’ombra de l’amar

sense esperar cap torna.

 

El vol escurat de la dansa

desfilant ansietats estèrils,

collint transparències

que no reclamen cap justificada.

 

El fil congruent

–verticalitat d’esfumat-

entre l’arcaica arrel segura

i l’ensonyat magisteri del vol.

 

Diumenge, 11 de juny de 2017.

Alçat a un quart d’onze. La gran suada dormint. Covada convenient. Pou refet. La perspectiva d’un diumenge sense sotracs. Intensa xerricada dels pardals dels patis. Claror melosa en els primers compassos. Música renaixentista veneciana a la gramola.

Les notícies. Tralla dura. La descarada ferum franquista estatal pel l’anunci de la data i la pregunta del referèndum català. Entre altres matisos, la pregunta interroga sobre monarquia borbònica o república. Els constitucionalistes –de lectura estreta o a conveniència-, passant de l’article segon del que diuen defensar –aquell de les nacionalitats-, i passant el ribot al darrer estatut de tarannà federalista, han conduit a l’actual estat de coses. El festival d’animalades s’anuncia encara més indigest. A vegades alguns diuen Constitució i a la traducció simultània –gata escaldada- li sona a Inquisició.

Atemptat gihaidista a Iraq. Trenta morts. Un infern més, però els cadàvers de l’Iraq pesen molt menys que els de Londres o París i així anem.

Millor confiar-se als poetes i contadors d’històries que en els noticiaris. L’apocalipsi estult pot esperar i una mica de serenor ens és imprescindible. Hores al llac de la calma. Llegint i escrivint alguna cosa. Paella mixta per dinar. Les cultures de l’arròs. Migdiada complida: les restes de la bregada d’ahir, en condicions de salut minvades. De la pantalla al paper després, deixant escolar el vespre amb parsimònia estoica. Diàleg amb un escriptor mexicà coetani. Coincidim en gustos i disgustos. Un sandvitx lleuger per sopar i llegint fins al son Caballero Bonald. Quatre-centes trenta sis pàgines prodigioses d’alta cuina i fabulosa intel·ligència.

 

Les llicències –creatives i vitals- que ens neguen. Per aqueixos paratges deu anar el sender d’allò que cal conrear i aprofundir.

 

Molt més dignes i sàvies algunes suposades derrotes, en aquests dies malaltissos, i tants altres del passat, que tants suposats triomfs amb substància d’inanitat.

 

-M’agrada la gent a qui li brillen els ulls…

-Si és per causes naturals…

 

¿Trobar el que no busques i quedar-ne encisat deu ser ironia de l’atzar o omniscient refutació de plans i dogmes?

 

Trist destí el dels nostres filòlegs actuals. Si no hi ha poc menys que un prodigiós miracle enviat per Ramon Llull, no faran altre que posar balises d’alarma i, al final, a contracor, certificar el coma profund o la defunció. La seua sort, no cal dir-ho, va aparellada amb la dels editors i escriptors.

 

Hi ha qui no l’encerta ni quan vol fingir amplitud de mires i tolerància, per una escletxa o altre ensenya la poteta negra.

 

Les maledicències apòcrifes –o les mitges veritats deformades vulgarment- poden suposar un camí de perfecció: si més no assemblar-nos una mica a l’espantall o monstre de fireta que dibuixen enemics que en realitat no ens coneixen ni molt ni poc.

 

Hi ha moltes maneres d’estimar els llibres, però totes són fetitxistes.

Joan Garí.

 

No em vingueu amb recomptes

ni balanços inclements.

Tinc la tinta i l’encorbada,

que em fan de dubtós parament

diguem-ne identitari.

Massa? Massa poc?

Què voleu, venim d’una gran

i perllongada estafa, doctorats de garrot

i desesmants ranciors de quarto clos.

Les eines adients eren ocultades,

la il·lusió de l’esperit escarnida.

Tinc la tinta i l’aposat a l’encorbada.

Massa? Massa poc? No és de plenituds

satisfactòries la vigília de saber no sabent.

 

Una certa solitud és inherent a qualsevol vida interior, i, en particular, a un aprenentatge de la veritable llibertat.

Etty Hillesum.

 

 

Nada se vive antes ni después. No hay conjugación en la existencia más que el tiempo presente.

José Emilio Pacheco.

 

Dilluns, 12 de juny de 2017.

Aixecat a les set. Calor en la nit. Em sua, sobretot, la cara i el cap. Directa herència del ramal matern. En les dolències decanto més pel tirabuixó genètic patern (els fantasmes de la diabetis). He somniat que en una estranya reunió, feta en un saló gòtic d’un indeterminat castell apareixia el president Puigdemont. No és estrany, donades les insistents imatges dels noticiaris i les xarxes d’ahir. No reconeixia a cap altre dels participants en l’estranya i penombrosa assemblea.

Telemann a l’oboè. ¿La immortalitat és un enregistrament adaptable als diversos formats nous? Escrivint i repassant des de bon matí. La vida més saludable que puc concebre ara mateix. Hora del pati per borinotejar per les xarxes i per passejar el gos i estirar les cames. Juny s’inicia nerviüt d’escalf.

Penso en Max Aub, recordat pel perfil que li fa Caballero Bonald a “Examen de ingenios”. En parlàvem de la lletra d’Aub amb l’enyorat Sergi Beser en les cereals clarors de la vila emmurallada d’Els Ports. És evident que molta de la literatura que va haver d’exiliar-se va ser obviada o menystinguda per molts inventaris i cànons durant dècades. També el conservadorisme –o cosa pitjor- ha escamotejat, o ho ha intentat, moltes coses durant molt i molts anys. La majoria de pesos i balances dels cànons ja sabem que també van interessadament decantats molt freqüentment, i la majoria de vegades per un conservadorisme estrenyit infumable –o cosa pitjor.

Migdia de costum. La calma i els seus vímets melosos. Somniat, en la becaina, una mena de rebel·lió confusa on una banda de gegants, de pell com a blavenca o moradenca, atacava un edifici on hi havia gent coneguda i apreciada. Quines convulses desguitarrades oníriques. El mateix programa que al matí en les vespertines.

Es noten els sabotatges informatius en les xarxes sobre l’afer sobiranista. També en alguns cartells i accions, que fan dubtar molt de que veritablement hagen eixit de qualsevol partit o agrupació independentista i porten el tema on el volen els unionistes: en terrenys de l’odi pur i dur. D’ací a l’octubre en vorem –i potser en patirem- de gruixudes. La primera flamarada d’on hem arribat, la posà, abans de desplomar el darrer estatut federalista o confederalista, el mateix Rajoy i el seu P.P. demanant firmes a tot l’estat en contra, per la gola tàctica de poder guanyar a Rodríguez Zapatero.

Un article a “La Vanguardia” farcit de collonades sobre la transcendental qüestió “Els escriptors ja es cuiden”, on donen consells de com estar presentable per al mercat i diuen que les vides esgarrades i els “torpes aliños indumentarios”, que deia Machado d’ell mateix, ja fan lleig, molesten i són signes de desmodada. Ho redueixen tot a postureig i superficialitat idiota. Però el pitjor és que aqueixos barems valoratius calen més del que sospitem en bona part del sector editorial, dels lectors i, ai las, en més de quatre col·legues. El paperet no diu res sobre si escriure bé i tenir coses a dir té alguna importància. Pel que es veu han matinat els primers rigors estiuencs en les redaccions i cal omplir buits amb qualsevol serpeta frívola.

L’amic Xavi Miró, que manega una programació cinèfila en la universal proximitat em fa saber que, pensant sobretot amb mi, programarà “Paterson”, de Jim Jarmusch. El detalls preciosos de l’amistat. Sentir-se estimat mai no és notícia sobrera. Ha coincidit, i alguns lectors i el filòsof Xavier Antich ho han assenyalat, que en una entrada de “L’incert alberg” en parlo de William Carlos Williams, el poeta que forma part de la substància de la pel·lícula. Ja el mateix títol és manllevat d’un llibre seu on barrejava lliurement prosa, poesia i collages. Les seues aportacions formals foren influents. Fou coetani d’Erza Pound i exercí de metge. Opinava que la visió de la realitat objectiva ja menava a la imaginació. I del Jarmush en sóc seguidor de fa anys. Espero que la cita no se’m solape amb cap “bolo” ineludible.

Pa amb tomaca i pernil. Reunió després –la darrera pel sopar d’enguany- amb la presidenta de la lliga contra el càncer en la terrassa d’una gelateria. Quan portem una estona rematant els detalls del sopar-ball de dissabte, apareix per la vorera un personatge completament passat d’alcohol, que en un principi crida uns udols indesxifrables i fa com un ball grotesc acompanyant el seu gutural monòleg desconjuntat. En un moment donat fa una esprintada i l’enfila directe cap a la X. amb un braç aixecat en gest agressiu. Amb reflexos atents m’aixeco i em planto davant seu i li dic “què et passa?”, també avançant un braç. Es frena, ens mirem als ulls, i retrocedeix cap a territori fora de les taules. Brut com una guilla, ulls intensos de boig, d’animal ferit, com un personatge crispat d’un gravat goyesc. Finalment marxa –de l’establiment han telefonat la guàrdia urbana i s’ho ha ensumat- i podem acabar en pau el tràmit. Ja només em faltava la possibilitat d’arribar a les bufetades amb un borratxo impertinent, aquests dies. El recurs més baix, humiliant, estúpid, l’agressió física. Ell ha continuat en la seua melopea amarga i jo m’he quedat electritzat, com sempre que em passa quan apareix la bafarada de la violència a prop.

 

Sense una expedició o altra als límits un creador va greument incomplet. Des del confort permanent no s’ha bastit mai res que suporte unes atentes relectures.

 

La conjuntura l’ha menat al carrer sense eixida. Però el servei d’empapussada li fa creure que és culpa seua i només seua. Hi ha tot de gabinets astuts en serveis preventius davant qualsevol mínim bri d’insurrecció amb relat i organitzada.

 

Amb una mica de costumisme pasteuritzat ja compleixen amb la mica de color local. Mentre, molt de patrimoni material i immaterial va escolant-se per l’aigüera del temps entre el dits de la seua desídia.

 

Ho escrigué Pessoa, ho escrigué Torga, i uns quants més que somniaven confederacions ibèriques: el problema és Castella, la mentalitat transversal i orgànica de Castella, incapaç de reconèixer cap dret a la diferència. I en això seguim.

 

Amb una mitjana de tres-cents dies de sol a l’any que tenim, els països nòrdics faciliten més els tràmits, i fins estimulen l’aposta per l’energia solar. El que està passant ací amb l’afer és una obscenitat més dins els conglomerat de quotidianes obscenitats que ens (des)governen.

 

(Tomba marinera)

S’esborraren els cants nupcials dels cetacis,

el corall difícil de les esperes patidores,

el costellam cruixent en la zenital del migdia,

les veus ondulants de la flor de sal,

les fecundades de pol·len, arena i salobre,

les danses irregulars dels peus errabunds,

els fraseig de les algues i les maregasses…

 

Fuga de la persistent musculatura

del frondós misteri cantaire.

Tomba marinera

per a caragola desmemoriada.

 

La curiosa tendència a criticar les vanitat artístiques, quan és un virus que és presentíssim en tots els gremis i, en un grau o altre, en tota ànima vivent ( pàgines bíbliques i altres ciselladors plomats ja assenyalaven la ben humana característica). És debilitat i és guspira alcalina, la vanitat. És a tot arreu, però alguna pareix viatjar pel món més ben camuflada.

 

Maurice Ravel desperta uns dies de la neutralitat per escriure un “Concert per a la mà dreta”. En aquest plànol, en un parèntesi anterior, en va confeccionar un per a la mà esquerra, en assabentar-se que el germà pianista del filòsof Wittgenstein havia perdut el braç dret. Quan el talent s’acompanya de finor empàtica fa l’efecte que les malvestats tenen alguna possibilitat de contrapès lluminós.

 

La senzillesa que rutlla és la que porta a les espatlles unes ingents faenades d’assaig-error, així com serioses incursions en les mines de l’obscur. Hi ha qui esgrimeix en fals la senzillesa, com a justificant de la seua peresa mental o incapacitat.

 

El Nobel de Cela se’l mereixia molt més Delibes. El de Saramago molt més Lobo Antunes. Però hi ha caràcters que només de pensar en intrigues i maniobres de politiqueig els hi venen basques. I ara, si els vaga, parlem de literatura, que això dels suecs en puritat en té molt poc a vore.

 

El retratista, sabent com va el negoci, el pintà una mica més major, però li ha arribat l’hora en la què ja és més vell que la prospectiva del pintor. Pensa en Wilde/Gray en associació fàcil, però mai l’han atabalat aqueixes dèries. Posa la cafetera italiana al foc. S’enrotlla un cigarret de tabac ros. Fa la llista de compra. Aquesta nit cuinarà sèpia amb faves per a l’amic apotecari i segurament parlaran de Borges fins al segon whisky.

 

Hi ha un risc major que els maltractes i vetos dels “altres”: quan “els teus” – o cosa aproximada- volen posar-te una medalleta al mèrit –tampoc no saben del cert quin mèrit tens, però tant és- i arxivar-te, perquè com ja manen “ells” ja tot estarà bé i no hi haurà cap motiu per mantenir despert cap eriçat nervi crític.

 

En el doll d’aigua negra

–pissarra implacable-

els dolors del món

deformaren la sorpresa

del vetust i sempre urgent Narcís.