Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

JulienPacaudcollatgeDimarts, 13 de juny de 2017.

Despertador a les set. Obrint escletxa amb ungla erràtica en el submarinisme lent de la parpella indecisa. Mirar i vore no són exactament el mateix.

Cafè i preparant papers de la cooperativa. Inenarrable llauna del laberint burocràtic. A l’estafeta de correus abans de dos quarts de nou. Els uniformats d’un furgó blindat entren abans a l’oficina. Ens han fet una ullada displicent als de la cua de tres persones. Es veu que no entràvem en el perfil de sospitosos capaços d’assaltar-los. Sóc el primer en ser atès. Un funcionari eixut i eficient. Envio un llibre als Estats Units. Coses curioses que passen. He de posar que és un regal – i ho és- per evitar dificultats a les duanes. I declarar que és un llibre i no un paquet amb explosius, posem per cas. Si l’artefacte de tinta i paper conté cap explosiu deu ser mental. Suposant que desxifressen l’idioma ¿potser interpretarien algun tram com incitacions a activitats nord-americanes?

Retorn a l’escriptori. Segon cafè de remuntada. Més gestions telefòniques en els laberints burocràtics. En una em fan el clàssic ping-pong entre departaments. Mentre espero posen musiquetes d’ascensor. Si tocant sones a música d’ascensor estàs acabat (a no ser que toques en un ascensor, és clar). El departament nou em remet a l’anterior, i l’anterior al nou. No aclareixo un brot. La dignitat i la paciència és allò que perds quan te les heus amb el gremi funcionarial quan no li dóna la gana de facilitar-te la vida. No m’estalviaré la visita física. En temps de velocitats telemàtiques, algunes coses fa l’efecte que rutllen encara a ritme de cavalcadura de peu redó.

Enviada aquesta col·laboració. Penjo un poema dedicat a Zoraida Burgos a la pàgina d’autor. La poeta i prosista tortosina s’oculta molt i prou de saraus i collonades vàries, i ben fet que fa. Qui la vol llegir ja la busca. Un altre secret molt ben guardat. No ha mogut cap dit per escalades ni promocions i paga el peatge de les constants bandejades, mentre s’inflen autèntiques anorèxies líriques. Admirable criteri, el seu. Els qui encara contemporitzem en règim de mitja pensió, pel que fa al tema, anem ben errats, però no ens en queda una altra, ara per ara. Som mig secret en un miratge.

Amanida i salsitxes per dinar. Becaina amb les notícies posades. Rajoy ha tornat a deixar unes quantes perles humorístiques en el debat per la moció plantejada per Podemos. Entre altres, comptant-hi una frase apòcrifa de Galileu, o “¿Ustedes piensan antes de hablar o hablan tras pensar?” Llegir només premsa esportiva es veu que afecta; o potser, ja més seriosament: té alguna malaltia, perquè els despropòsits expressius són continus. Sort que és monolingüe militant o potser faria un poti-poti com la interllengua a pedaços de “Blade-runner”.

Un parell d’eixides a l’estanc i el supermercat, per, sobretot, estirar les cames. Calorada alta. Alguna gestió. Llegint i escrivint fins a la nit. Conversa amb l’escriptora Margarida Aritzeta, que em llença una floreta ufanosa. Em sorprèn el detall. Fa anys que la segueixo i és una narradora de llarga distància molt hàbil i interessant. La seua opinió sobre literatura per mi té pes i és d’agrair que em faça saber que li agrada el que faig. Entre col·legues aqueixes expansions es donen poc. N’hi ha molts que per dubtosa norma no llegeixen els seus coetanis.

 

-Aprendrem algun dia, tu i jo, a dir que no a certes embarcades?

-No.

 

Hi ha errades de teclejada

que fan la seua arcana justícia:

penses “veloç”, però els dits

i el moaré dels ulls submarins,

inventant-se la juganera

i ajustada sinonímia opinen

que ha de ser “feroç”.

 

Oh, la ferocitat, ja hi som al ball,

magrana oberta, origen d’orígens.

 

Et compres unes sabates noves i les escrutes amb ullada paranoica

per endevinar-los si tenen aspecte de voler sobreviure als peus.

 

A García Lorca i a Pasolini els assassinà, si fa no fa, la mateixa cosa.

 

Dimecres, 14 de juny de 2017.

Alçat a les set. A la matinada ha refrescat prou i quan millor es dormia evidentment ha sonat el despertador. Les intendències i planificacions  de primera hora (sol, per unes setmanes, a la base operativa de la cooperativa).

Vivaldi s’afegeix a la rosassa sonora del l’ocellam del barri. Repassats materials, sobretot poemes. Avanço més o menys. Cap al centre ampostí. Solejada a plom. Inspiració no ho sé, però la transpiració és garantida. Juny avança tibat. Em refugio a la biblioteca Arbó. Conversa amb Joana Serret, la bibliotecària. Comentem les propostes possibles per a les jornades literàries de l’octubre, que ha costat prou, però estan plenament consolidades.

Cap a La Lira després. El so de mantegosa bruna d’un violoncel que assaja en el primer pis de l’edifici. Prenc una cervesa i espero el senyor de Lleida. Pocs plaers més diàfans com estar assegut sol en una terrassa a l’ombra i anar barrinant sense guió una estona. Un pidolaire professional autòcton, amb plaça guanyada, em demana xavalla, li dono un cigarret i prou. Té un repertori d’afalacs i reduccions a l’absurd com els de qualsevol comercial d’empresa. És delicat de dir, però és un gitano més llarg que la fam (com el “mig amic” que cantava Peret). Quan perd els nervis pot posar-se molt incisivament impertinent. Quan arriba el lleidatà resolem ràpid. Torno al despatx. Em refresco. Penso en diferents informacions rebudes en les darreres hores. Alguns assumptes de l’avenir semblen més clarificats que uns quants del present estricte. Però, mentre els viatges temporals no siguen possibles, la linealitat diu que cal petjar i treballar amb intel·ligència el present per tenir la possibilitat d’arribar a l’avenir.

Diverses defuncions sensibles, arreu del país. De la nostra edat, com deien les iaies en els cors asseguts de la fresca.  Esperits de vàlua. Caràcters no deglutits per l’adotzenada. El suïcidi d’un talentós home de teatre a qui no li han fet el cas que mereixia.

Dinar de peix: rap en salsa. Sense temps per res més, en acabant, que fer cap a l’Aldea per gestions amb el vehicle: les enèsimes, gràcies a l’ esparverant falta de professionalitat i les picaresques d’alguns mecànics que tenen parada oberta . Deixem treballar un mecànic seriós, experimentat –rostre oval, ulls de bonhomia, cabell amb entrades, canós, que es mira els motors minuciosament, com qui analitza una partitura de Bach abans de posar les mans al piano, tancant les ulleres, que duu penjades amb un cordonet, per l’imant del pont –papallona que refà la seua simetria.

Anem a prendre un cafè amb gel al primer establiment que trobem. En el passeget, travessant uns descampats, en xiulo una de clàssica –del cinema de la infància- d’Ennio Morricone, per als espagueti westerns de Sergio Leone, el tema principal de “El bo, el lleig i el dolent”, i comento que només ens falta el ponxo i el rosegat puret apagat. Riem mentre ens anem calcinant estoicament, fins albirar l’oasi d’una terrassa amb taules a l’ombra, a prop de l’església. Com amb el cafè no ens calma del tot la set, compartim un gintònic ben gelat. Veiem passar unes senyores molt tapades, en mànega llarga. Penso en els tuaregs i, altra vegada, amb el ponxo polsós de Clint Eastwood quan feia de pistoler. Les criatures que porten, però, van en samarreta de mànega curta. Quasi dormitejo; la vulneració del precepte de la sesta m’entravessa el cos i l’ànima. S’aixeca l’al·leluia auxiliant d’un garbinet. Passa un senyor per la vorera i em pregunta si em pot donar un imprès. Per un segon em faig la il·lusió que és d’alguna secta religiosa i que mataré una mica l’espera discutint-hi, però no, el pasquí de paper setinat és una oferta de pneumàtics. Una mica més tard, ja descalç i arrepapat el millor possible en una cadira de plàstic dur de les que facilita als establiments una marca de cervesa, d’un portal apareix un xiquet amb ulleretes ( una cosa entre Milhouse i Scooter, però encarnat, no en vinyeta animada) que l’enfila directe cap a mi amb pas desnivellat, desconec si per alguna limitació motriu o per ocurrència juganera. A mesura que s’acosta, posa cara d’espant, sense deixar d’acostar-se, però, a darrera hora, ha fet com una ganyota al caire del somriure i m’ha dit hola, li he contestat, retornant àgil de la melopea, i ha seguit carrer avall. Coses que et passen a l’Aldea en plena solejada impietosa, mentre esperes que et revisen el cotxe i valores la qualitat de la campana de l’espadanya eclesial per la rotunditat de les freqüències greus i la durada dels harmònics, i recordo, no sé perquè, que avui és, si no m’erro, Sant Antoni de Pàdua, teòleg cabdal al segle XIII, escriptor de sermons, amic i còmplice de Sant Francesc, predicador de clara envestida contra el catarisme, i generós en el repertori de miracles. A Portugal l’anomenen Sant Antoni de Lisboa, que és on va néixer; Pàdua és on va finar. Segons la fe popular és propiciador de relacions sentimentals felices, la seua invocació fa trobar coses perdudes i és patró dels paletes.

Retorn al taller. El sol, ja una mica en clau atenuada. Encara ens toca esperar una mica més. Asseguts al terra, amb l’esquena contra la paret de la façana del taller, a l’ombra. Temps per pensar setanta coses distintes, per remugar un tema de Roy Orbison que estem preparant i que té una pujada final compromesa. Penso també que Orbison emprava recursos de cantant operístic freqüentment. Quan tenim el vehicle adobat tornem a refugi.

Mirats els correus. Un lector diu que troba molt bons els relats de “No és el que sembla”. Editat fa set anys, el comenta amb més detall ell que jo, que no recordo del cert quines narracions anaven al llibre i quines no: les confonc sovint, en la memòria, amb les de “Fugida en cercles” (no m’aixeco a remirar-ho). Li dic que està convidat a una copa per la lloança. Tinc plans per als relats passats i els nous, ja vorem si puc realitzar-los ara que he millorat d’escuderia editora. Nit tranquil·la. Llegint fins al son.

 

Dijous, 15 de juny de 2017.

Les set del matí. Quan la refeta del món té alguna possibilitat encara de dret a candor i al bri de lirisme pietós, o ens en fem la il·lusió de temperatura escolar.

Llegit un lúcid  article del senienc Joan Todó sobre el paperot del literat en aquesta societat, especialment escrutat sense edulcorants la situació immediata. Redactat en un castellà molt solvent per a un mitjà digital dels que encara fan periodisme del que pot portar-ne el nom: és a dir, apartat de les fulles parroquials condicionades pels grups polítics, lobbys i altres mans invisibles falsificants o censurants. Amb Todó mantinc una relació entranyablement estranya, carregada de timideses que poden ser copsades com a arrogància des d’un riba i l’altra. Va donant obres i parers d’un enorme interès. Avisadíssim de les literatures d’alta graduació d’arreu del món, crític amb molts dels muntatges que naveguen pels aparadors de llibreria fent passar bou per bèstia grossa. El seu interlocutor còmplice, en la proximitat, és l’ampostí Yannick Garcia, amb moltes afinitats estètiques amb l’autor de “A butxacades”. Entres tots dos han oxigenat prou l’aigua estantissa de la lletrarada d’aquestes comarques. De les seues plomes d’exquisida heterodòxia – que té els seus nombrosos clàssics, no cal ni dir-ho- podem esperar, després dels seus sòlids primers llibres, obres rellevants.

La cafetera. La picadura de tabac ros. Pels claus de Crist, i ara què? Vells discos dels Pentagle, folk d’ecos cèltics amb aproximacions al pop intel·ligent i al jazz, per entonar la seguida: la seguida en aquest context que ens ha tocat, on som exiliats en la pròpia terra i cultura (absurd terrible).

La passejada del gos. Un quatre per quatre –facció pseudomilitar del trànsit rodat- s’ha saltat un pas de vianants i ha anat d’un pam que no envestís un ancià, que havia fet la primera passeta trípode –assistit per un gaiato manescal. El iaio li ha llençat un reguitzell de dures imprecacions al conductor, bastó enlaire, però el vehicle, de color verd guardiacivil, per acabar-ho d’adobar, ha accelerat més i se l’ha deixat en la desemparada miniatura del retrovisor. Uns quants transeünts ens hem mirat el cretí amb severitat, i això ha estat tot.

A l’estanc i retorn a l’escriptori. Mirats materials. Llegit, en un descans, l’article d’una autora argentina sobre el professionalisme dels escriptors ara mateix, unes maneres de fer i estar, independentment de si es poden guanyar la vida o no. Tret d’alguna molt discutible adherència vinguda del màrqueting pur i dur, Gabriella (a seques), hi toca mare en les seues consideracions. És d’origen britànic, però viu a Madrid de fa molts anys, segons informa en el seu blog.

Migdia d’habitud. Xafogor enganxosa; cel grisenc en les primeres hores del vespre. Passejada amb el gos d’hora, davant l’amenaça de possible ploguda. Gestions i mirant materials. Ullades als estímuls enxarxats. Corpus: l’ou com balla al claustre de la catedral de Barcelona i a diversos patis més o menys historiats. L’enginy poètic de la pensada m’ha agradat sempre. Convoca reculats guinyols de criatura sorpresa i enlluernada. Notifica que el xiquet encuriosit i somniador encara aleteja en certs racons indefallibles de la senzilla alegria sense relat ni objecte. Per la ballada ovoide cal extreure la clara i el rovell per un foradet com el que es fa quan es vol beure un ou. El foradet cal tapar-lo amb cera després i situar-lo a al raig de la font.

Conversa amb Conrad Setó, a tall del concert que em va passar per tal que li donés el meu parer (una confiança que m’afalaga). És una peça de cinquanta-quatre minuts, enregistrada en directe, amb molts trams d’improvisació de base jazzística. Un mural impressionant, riquíssim, amb barreja de meditada decantació de saons de vària estirp i difuminats. Un experiment amb direcció, intencionalitat, risc i substància dels que se’n donen molt pocs per aquests països nostres. Parlem també dels plans en col·laboració que anem pensant. La comprensió i sintonia, l’estímul d’haver-nos conegut, és un dels regals preciosos que m’ha fet el camí en les darreres estacions. La maduresa compositiva de Setó està presentant, els darrers anys, unes alçàries de feliç vertigen. Amb una solidíssima base, investiga en coloracions i estructures amb un ventall expressiu magistral. Pujar a un escenari amb ell, que és la intenció inicial, és un dels plaers i orgulls que el futur a mitjà termini em reserva.

 

Rebut un missatge personalizat, esclaridor: “Simplifica tu vida con una toallita autobronceadora cada cuatro días”. No m’explico com he badat tant fins ara.

 

El que faça un escriptor per provar de no morir-se de gana i de pena, potser no se li hauria de tenir molt en compte, o, en tot cas, contextualitzar-ho convenientment. A un, per exemple, a temps parcial, em toca fer un paperet de bufó per a adults, però només és això, una construcció més o menys teatral que poc té a vore amb els registres més autèntics –i de més intenció i qualitat. Ara, els contactes amb la realitat tan sovint bruta, fins amb sanefes sòrdides, en l’alimentària faena, com en altres exercides anteriorment, em fa una aportació distintiva respecte d’altres maneres de fer més liofilitzades.

 

Ha acabat un aforisme de set paraules, després de barrinar-hi intermitentment les darreres dues setmanes. Necessita un altre cafè concentrat, potser la pensió vitalícia d’un mecenes que no siga massa fatxa, una excussió solitària per les boscúries de la Tinença de Benifassà, potser un altre gintònic perillós a l’ombra de les divorciades en flor, per refer-se del desgast. De pensar en la possibilitat de bastir en un llibrot de tres-centes pàgines la suor i el mal d’esquena li augmenten impietosament.

 

Dreta franquista i esquerra còmplice (a excepció d’alguns bòlits més o menys afortunats que intenten alternatives i enllaçar amb la mica de republicanisme més apanyadet, però que mai no pesen prou). La madrastra continua assentada en la seua picaresca sòrdida, en el seu orgull grotesc d’imperi polvoritzat

 

(Pàndols).

 

L’injust fertilitzant

– ossos acaronats

per la llarga intempèrie-

fa pujar, blavor ufanosa

– sedós punt de llibre de la nit-

la tremolor de la lavanda.

 

Fressen memoriosos himnes

o tènues pregàries

els irregulars orgues

dels ecos escarpats.

 

Divendres, 16 de juny de 2017.

Del yo al yo

la distancia es inmensa.

Cuerda sobre el vacío.

Juan Goytisolo.

“El sitio de los sitios” (1995).

 

El Bloomsday. Que l’obra i la personalitat de Joyce s’haja convertit en una festivitat expansiva i contradictòria, en un reclam turístic de la ciutat de Dublín, constitueix un d’aquells sacsejants miracles que es donen a vegades en la matriu d’un cultura forta.

“A man of genius makes no mistakes. His errors are volitional and are the portals of discovery.” (Joyce). Trobar portals en les errades, quasi res porta el diari! És un aprenentatge que arriba amb els anys, saber remirar-se les marrades per endevinar si coven certa brasa aprofitable. Els geniüts arriben abans, és clar.

Sensació de vint-i-sis graus de temperatura en les darreres hores. Refrescada conciliadora a la matinada. Viatge a la cafetera tot passant per la mar de les Sirtes. Julien Graq ha tornat d’entre els silencis terrosos per demostrar-nos que era el més modern, quan el prenien per un pobletà quan es retirà dels focs artificials de París.

M’entretinc en fragments de “Paradiso”, de Lezama Lima (també poemes). Alta joieria de llibertats formals i conceptuals. Barroc conscient, exigent, plata brunyida al caliu d’una foganya verdosa. Lezama patí l’ostracisme castrista en premiar-li un llibre a Heberto Padilla en un concurs d’abast internacional, quan el poeta Padilla ja havia estat humiliat per la sectària bota roja que pretenia desqualificar tot el que s’allunyés del realisme socialista en l’art i la lletra. La dignitat amb la què han suportat els ostracismes tants literats i artistes del món és un far indefallible.

Sortida a l’estanc i a estirar una mica les cames pel parc dels Xiribecs. L’ombra d’un salze, la coral greu d’un renc d’oms centenaris. Assaboreixo l’aixopluc. L’arbrat de tot el nostre paisatge sentimental, ara molt més personalment valorat, ple de diàlegs possibles. Se m’apareix entre temples la figura del monjo escriptor Thomas Merton, que descrivia i fruïa de la naturalesa amb una joia admirable –i després sabia expressar-ho en negre sobre blanc amb pols de gran prosista i violí de poeta. Aconsegueixo que el cafè amb gel me’l facen curt i concentrat. A dins l’establiment, colles de xicalla que arma remor de concorreguda festa infantil. A uns pocs metres, grups de gent gran. Navarresos, pel que li diuen al cambrer. En una altra taula propera, dues dones del terreny: una diu que això de la independència només és per fer-nos pagar més i que els polítics puguen robar encara més i millor. Com s’informa la gent? Més val no pensar-ho massa, està prou clar. A Barcelona, pel que fa a l’anhel independentista, no saben ni mig borrall del que es cou en realitat a comarques. Farien falta unes quantes “missions pedagògiques” per donar informacions clares i el més objectives possible, perquè l’empapussada de toxicitats i amenaces –fins d’intervenció militar, com hem vist i sentit darrerament- fa més forat del que el desig pot fer entendre. Hi ha un esbós d’esmerilada tramuntaneta removent el fullam dins l’assolellada dura. Ara una passa, després l’altra, torno a l’escriptori: calor intensa. Llegint i escrivint fins a l’hora de dinar. Migdia d’habitud. El mateix programa a les vespertines. La calor que aixafa. Retocs sobre fragments. Gestions menudes de la faena de la cooperativa. Conversa telefònica amb un senyor de Montblanc, a qui li han recomanat el duet i vol llogar-nos, però les dates que proposa les tenim totes compromeses.

 

Ballaven sincronitzats set copaltes, a la casa de barrets, el dia de Corpus, i al maniquí del racó li venia llet al pit. Les cavalleries ajupien la testa en passar per davant de l’establiment. Al pati amb falgueres la mestressa feia ballar l’ou en la font grisa de motius vegetals.

 

Les intensitats sobtades es proposen distreure l’efímer?

 

Dissabte, 17 de juny de 2017.

Les set i un minut. La remor al llunyedar de la motoritzada de la carretera. Els vilers en primer pla horitzontal: la primera claror i els aguts lliscants de les imprevisibles orenetes. Fresca des de la matinada, després del dia pesat d’ahir. La salutació peluda i candorosa de Merlí, el golden que ens ha tocat en la sort del carrusel. Ordenant poemes. Cafè amb gel. Remunta la calorada cap a les onze. Passejo el ca per l’ombra. El pelatge li dóna molta calor. Un bòxer el vol saludar. No està per compliments i li marca distàncies. La calor ens torna més irascibles a tots.

En tornar, més ordenació de poemes i altres materials. Philip Glass i altres de la corda minimal ocupen la gramola de l’ordenata per infús decret de la màquina. Llegint en les pauses. Article infame de Gregorio Morán, a “La Vanguardia”, insultant la memòria i el talent de Joan Sales i la seua magnífica novel·la “Incerta glòria”, que l’articulista troba ben poqueta cosa. El tarannà liberal de l’escriptor i editor et titlla, entre altres perles, de feixista. Insultar els escriptors en català també surt gratis. I tot això per lloar, no sense reserves matusseres, Juan Goytisolo. La catalanofòbia té premi a les Espanyes. En aquest i altres temes Morán menteix pels descosits. En l’article d’avui demostra que el seu grau de per exercir de miserable és fondo i verinós.

Bullit de verdura per dinar. Una mica de becaina. Molta xafogor. Cafè amb l’amic Xavier Miró a les cinc, a la cafeteria del parc dels Xiribecs, que he convertit en segona oficina. Avui, oficina una miqueta socràtica. Conversa sempre interessant amb X., amb ullades a diverses disciplines i sobrevolada social. El plaer de xerrar sense guió ni objectiu. Darrerament el busco i sortosament el trobo en amistats travades els darrers anys. Com també busco l’amistat, la proximitat dels arbres, que em fan molta companyia i m’asserenen. En moltes viles nostres, l’al·lèrgia administrativa a l’arbrat urbà és desagradablement sorprenent. La proximitat del camp no hauria de suposar cap excusa admissible. Un pulmó com del parc dels Xiribecs és una bona inversió de futur. La vitalitat que ha agafat en diversos sentits per a la ciutadania més variada és positiva. En tornar al cau: una mica més de repassada de materials i més lectura, en pantalla i en llibre.

 

I vaig canviar d’estat:

d’erràtica incomoditat

a la recerca del paradís enfonsat

a la incomoditat a ritme de bolero

amb la prevenció de guardar distàncies

amb qualsevol oferiment

de paradisos en la terra.

 

Dius els tirsos i dius la dàlia secreta. Evoques Riba i Graves, discutint en llatí en una sobretaula de les clandestinitats per les quals s’han hagut de moure els saberuts en aquests països corsecants.

Manicura a tigres de paper adormits al celler de l’espera. Dissabte. Un veí es grata les aixelles i es llufa amb virtuós pianíssim. La seua muller arruixa el pati. Trànsit de juny. Ara i res. Amb el tallaungles intercepto un principi de licantropia que pujava pels peus.

Olor d’embragament cremat. De palla rossa. Assegut a la trinxera pacificada. Dius els tirsos i la clapa de tarongerars. Llegeixes unes pàgines de Sándor Márai, que es comprà amb enorme facilitat un revòlver a San Diego, per no cedir la seua decadència final als qui neguen drets de dignitat i eutanàsies compassives.

Regues la dàlia. Obren el bar dels “outsiders”. Irregularitats a la menuda. Les nota tothom, menys qui les hauria de notar. Hi ha certa mànega ampla amb els mercats negres. I millor si el personal es liquida abans d’arribar a les assistències –que s’han polit en préstecs que no reclamaran mai i en la trituradora del deute sobre deute.

 

Diumenge, 18 de juny de 2017.

Hi ha estudis científics que asseguren que els pardals de totes les espècies canten molt més del que necessiten per aparellar-se. No sempre la naturalesa estalvia. I si canten gratuïtament, per gust, potser som davant una voluntat creativa o recreativa. Oliver Messiaen els estudià a fons, incorporà els seus refilets a la seua música i els tractava de mestres. Els mestres dels patis, a primera hora, fa l’efecte que estan joiosos o cridanerament expansius.

Es donen per perduts 60.000 milions d’euros pel rescat a la banca. Alguns dels diaris principals, editats a Madrid i algun de Barcelona, ni en recullen la notícia. I molts dels altres de manera secundària. A la banca, tan implacable, no la desnona ningú, ni li fan tornar els préstecs. Costa trobar algun pilar dels fonamentals de l’estat i el sistema que no estiguin corcats de la més gran de les perversions.

Gerard Vergés ja té una plaça dedicada a Tortosa. En les plaques del nomenclàtor li han posat que era poeta i farmacèutic. Una fórmula una mica reductiva: també fou un excel·lent prosista, assagista i traductor. No sé perquè es desdenya tant el clar terme “escriptor”. A “Plaça de Gerard Vergés”, el “de”-que potser no calia- també va amb la negreta del nom, un error de fàcil estalvi, amb una mica més d’atenció revisant. En fi, la intenció és bona, de justícia, però els acabats presenten marge de millora. El vial queda al nucli històric tortosí, que havia trepitjat tant i coneixia millor que ningú en les seues llum renaixentistes i ombres decadentistes.

Cafè, cigarrets, diumenge bla en la matinal. Mirant documents d’autors que el llibre de Caballero Bonald ha refrescat o avisat. Preparant els estris per tocar, havent dinat, a La Sénia. Encetada la temporada de dutxes fredes, sandàlies i dutxes fredes. Fets uns versos i un esbós de conte. Terrible incendi forestal a Portugal, amb molts morts i ferits.

Covard atac, disfressat de valoració crítica, de Vargas Llosa a l’obra i figura de Juan Goytisolo. La diatriba biliosa està motivada sobretot perquè l’autor de “Señas de identidad” atacava a Espanya i la seua tradició rància de cànons tramposos, interessats i conservadors (per no dir feixistes). Però els nacionalistes perniciosos ho són els altres, ja se sap. Alguns plantejaments i parers de Goytisolo tampoc em fan el pes, però davant la metzina de Vargas i altres de la corda, quasi que ens quedem amb la seua valenta heterodòxia. El Goytisolo que més m’agrada dels tres és Luis, novel·lista, dietarista i contista sempre interessant i de fites formals enlluernants. El més graciós del paper de Vargas és que insinua que la qualitat del novel·lista s’havia perdut en l’assaig, quan molts opinem que això li ha passat moltes vegades a ell. El que sí que no té el menor valor són les seues opinions sociopolítiques, flagrantment desinformadíssimes moltes vegades, o matusserament esbiaixades tantes altres.

Conversa telefònica amb la mare. Li van creixent les limitacions i falles de salut, com és normal. Fer-se vell no és cap ganga. Paella mixta per dinar (fabulosa). El toc de la X. amb els fogons, tradició i detalls recreats en les receptes. Estirada curta. Carregat l’equip. Cap a La Sénia. Sol dur, calorada. Conductors fent idioteses increïbles a la carretera. El muntatge, la prova de so, pres un cafè amb gel. La simpatia de la dona romanesa que porta arrendada la part hostalera. Estreno una corbata, blava, amb motius clars a guspires, triada per la X. L’hàbit ajuda al personatge amb concessions a la convencionalitat gremial. Molt bon so, volum adequat –més d’un audiòfon en la concurrència. Ens saluda una parella ampostina que ens segueix per diversos punts del circuït que fem. Públic una miqueta més major avui. Decantem cap el segment més clàssic del repertori –moltes peces dels anys quaranta i cinquanta-  i ho encertem de ple.  L’aire condicionat avui estava encertat de mesura. A la mitja part una taula de bona gent del Mas de Barberans ens convida a un pastisset de cabell d’àngel. Cigarret al carrer. En un parc de tocant del centre on toquem, una estesa de motocicletes de cilindrada, uns música enllaunada i l’olor de rostida. Hi havia concentració motoritzada avui a La Sénia. La segona part també llisca sense problemes. A les deu som al cau. Mos lleuger i al llit. Sense esma per llegir res.

 

Com els agrada el folkloret! Estan còmodes, perquè el folkloret és amable, acrític, no sostova res en cap substrat: un bucolisme de tòpics amb vernís pintoresc –i freqüentment d’imitada cursileria.

El folkloret no qüestiona res i, segons com, timbra certificats de patrioterisme de campanar. Els agrada a la majoria de gestors de proximitat el folcloret, perquè no els qüestiona i fins el poden emprar a gust i conveniència.

Per exemple, celebren fets i bregues vitals de posem fa uns cent anys, mentre han deixat ensorrar-se, sense cap pla o acció, tot el patrimoni material i immaterial d’aqueixa època.

Folkloret…Fins molts dels que es creuen desperts i alternatius, hi incorren.

 

Amar el fugisser que s’esmuny

pels dits endevinats del cel.

 

Ofici de pèrdues i miratges t’ha escollit,

tenaç cuca de llum en la soledat del mai.

 

Al remat, tot tan higiènic i plural com el buit.

 

El van convidar a tot durant tot el dia, entre amabilitats i somriures. No va saber entrellucar amb qui l’havien confós. Feia tres anys que no tenia televisió ni xarxa ni telèfon. A l’endemà, en anar al quiosc sospesaria si reconsiderar el pèssim concepte de la humanitat que tenia.

 

Dilluns, 19 de juny de 2017.

Alçat a tres quarts de set. Bona dormida. Ha refrescat a la matinada. La dantesca tragèdia portuguesa per l’incendi emboscat, a cinquanta quilòmetres de Coïmbra. Conec una mica la zona. Seguint el rastre de Miguel Torga l’he trepitjada en dues visites. Fa uns quants estius que pateixen la plaga incendiària. També un nou atemptat a Londres, a prop d’una mesquita. El teatre apocalíptic presenta credencials arreu. Inserits de ple en la societat de l’alarma permanent?

La pau en Do Major de Bach per internar-me en la dillunserada. Hauria d’haver dormit una mica més, però no m’ho puc permetre. Complementem l’ai al cor autònom amb faenes extres agafades les darreres setmanes. Tots els paper de l’auca. Ens espera també un altre cap de setmana exigent amb el duet: dues revetlles santjoanesques, la vespra i el dia del sant, i actuació dominical per a jubilats. Si en fem de feinada els cansats que, a sobre, en tantes mentalitats ràncies del país, encara passem per dropos per ser del gremi de l’artistalla.

Llegida una entrevista de Sebastià Benassar a Valter Hugo Mãe, novel·lista, artista plàstic i músic portuguès. Un altre coetani ben interessant i de lucidesa oberta. A més d’incendis paorosos, a Portugal hi ha una riquesa creativa quantiosa que no sempre ens arriba, com ja va sent la normalitat entre els dictats del “mainstream”, amb sender límpid. La teranyina enxarxada supleix una mica els arraconaments de propostes de vàlua que hi ha al món.

En els intervals de les faenes més alimentaries revisió de materials. Revisant poemes guardats dels darrers set anys. Recordo que un dels primer llibres que em vaig comprar, en eixir de la missa dominical de la barroca església de Sant Bertomeu, de Benicarló, en un quiosc que hi havia –crec que encara hi és, però el porten altres propietaris- en un expositor vaig vore que hi havia una edició de butxaca de Juan Ramón Jiménez, que es deia “300 poemas” (encara dorm per alguna lleixa), i el preu era assequible a la paga setmanal, sacrificant alguna llepolia o deixant d’anar al cine. En el candor jovenall vaig pensar que tres-cents poemes per uns pocs duros era una molt bona pesada. Des que vaig començar, fa trenta anys, a ara, també podria recopilar tres-cents poemes i oferir-los a preu assequible.

Passejada del gos, que tot i estar vigilant, avui me la fa, i en un gest dissimulat s’empassa a la velocitat del llamp alguna infecta deixalla caiguda entre l’herba dels parterres. Em toca renyar-lo, perquè forma part de l’ensinistrament. Uns operaris amb monos blaus, del servei de parcs i jardins municipal, passen la segadora, en un altre tram, per la gespa i enlairen una olor que indefectiblement em reporta els dies infantils, quan la sentor de l’herba recent tallada entrava per les finestres del pis pairal, que donaven a un dels racons del cèntric camp de futbol benicarlando. Una gossa saluda Merlí joiosa. La seua propietària em dóna conversa de les que no diuen quasi res: és a dir, la meteorologia. El gos sap perfectament que ha comès una infracció i dissimula amb cara de pena. Què dir-li de la pura imantació de l’instint? L’he renyat, però no tinc raó, com passa amb tants regiments legalistes. Legalitat i justícia, legalitat i parament científic poques vegades encaixen sense sonores grinyolades.

Escric una estona més i surto a fer la passejada pel parc dels Xiribecs. Cafè a l’ombra del parral de la cafeteria. Saludo els oms, que són esperits seriosos que donen confiança. Més pardals espigolant per les taules, el terra i les cadires, que humans a la terrassa. Un s’apropa audaçment i li premio la gosadia amb una engruna del dauet de cóc que donen amb el cafè. N’hi ha més d’una dotzena saltironejant a prop. Bona companyia. Quin agradós misteri que són els pardals. Torno al despatx. Migdia d’habitud. El mateix programa relativament voluble en les vespertines. Conversa amb el músic i poeta Miquel Àngel Marín sobre l’humorisme, apareix Pirandello en les referències (han traduït ara la seua darrera novel·la). Nou atemptat de signe gihaidista a Londres. Llegint al llit fins al son. Menys calorada.

 

Tota política que no hem fet nosaltres, en l’estret marge que ens han deixat, política tan decididament agenollada, acomplexada, ambigua, pusil·lànime, subsidiària, ha sigut feta contra nosaltres des del 1977. Entre Alfonso Guerra i Rodolfo Martín Villa ja hem comprovat que no hi havia ni mig matís de diferència.

 

Els excessos es paguen, agombolen coneixements més enllà de les fites de la mitjania, desencaixen el compàs i espurnegen en el cap

el que eixuguen en la presó decadent. En la vida, quan li prems la cua a una intuïció forta, ja és quan quasi et retiren de l’equip i dels cartells del carnestoltes.

 

Que “això que la gent en diu infidelitats ens les passem a casa, sense ocultacions ni mals rotllos”. “Ah, molt bé”. “I el cas és que el cap de setmana volem fer-nos un regal d’aniversari…” “ I perquè m’ho expliques a mi, tot això?”. “Perquè a la D. li agrades de fa temps… i, tranquil, que jo només miro… un bon soparet i…ja saps”. “Hosti, m’afalagueu, però jo no jugo a aqueixes coses”. “Ah, no? Em pensava que sí”. “No et cregues tot el que diuen de mi…” “Però t’agrada la D., no?” “No em desagrada…però no jugo a aqueixos jocs, ja t’ho dic”. “Entesos, doncs res, disculpa, ens hem errat de comptes… vols un altre whisquet? ”No, ja en tinc prou, gràcies”. “Estàs preparant res?” “Sempre vaig fent una cosa o altra, però està tot molt cremat… i tu com vas?”. “Ens hem hagut de reinventar molt després de l’ensulsiada de la totxana, ara comencem a refer-nos-en”. “Bé, he de començar a passar…” “És clar, ja parlarem, oblida això que t’he proposat”. “Tranquil”. Mentre arrencava el cotxe pensà si l’havien posat en una estranya prova.