Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

SantiagoRusinyolDimarts, 20 de juny de 2017.

Despertador a les set. Campaneta antipàtica. Campaneta sense gregorià ni olor d’encens. Campaneta enregistrada en la neutralitat mecànica. Innegociable intel·ligència limitada i fingida.

Cafè i peces renaixentistes a la gramola. Retocs a poemes i proses. Passejada amb el gos. Es comporta, busca les ombres amb lògic deler. Menys escalf avui. Una llengua de tramuntaneta. Barrinant bagatel·les i moviments. Des del seu ja intemporal dietari d’angoixes la Pizarnick diu que no paga la pena intentar res, però certa inèrcia encara ens embarca en possibles futures decepcions. Les decepcions importants no s’improvisen.

Fer polítiques pensant en les persones hauria de ser possible. Avui, dia internacional del refugiat.

Tramesa aquesta col·laboració i un tast del que els puc oferir a una gent que edita poesia i pareix que compta amb mi. Des de fa anys que aposto per les cases mitjanes i petites veritablement independents. Les dinàmiques dels segells grans, amb els qui també he fet alguna cosa, les conec i m’interessen poc. És una decisió, una juguesca, que dóna pista de la mena d’expedició que vaig fent. Sí, estem al mercat, però d’una determinada manera i no d’una altra. Si no podem triar l’escuderia –o l’escudella- on anem inserits, llavors té tota la raó la Pizarnick i surt a compte entaforar-ho tot en un calaix, o cremar-ho, i anar-se’n a passeig passant de tot.

El premi Sant Joan per a Rafael Vallbona, a qui he tractat una mica. Li he muntat algun “bolo” en activitats picapedreres d’aquelles on sacrifiquem el nostre voluntarisme socarrat. Tenim sintonia en gustos i disgustos lectors i musicals.  En la nota de premsa del guardó se’ns fa saber que ei, no cal patir, que no és cap desconegut, en Vallbona, i immediatament la suspicàcia es fa preguntes: ¿no pot guanyar segons quins concursos un desconegut amb un bon llibre?

Sense Grècia ni Roma estaríem penjats en el buit. Som deutors dels clàssics cada dia, conscient o inconscientment.

Migdia d’habitud. Gestions al vespre, alguna amb dret a detalls sensibles per a l’almanac de l’etern. Llegint a la nit. La literatura d’idees em diverteix més que tanta de suposadament pregonada com d’entreteniment. En aqueixos contrapeus tenim apostada la sorteta (així anem!)

A vegades, fingint candor aconseguim les millors revelacions (fins de nosaltres mateixos).

 

El desconcert de la consciència? Una runa més en les acaballes de la civilització?

 

Dimecres, 21 de juny de 2017.

Primer dia, a l’almanac oficial, de l’estiu, tot i que la bestreta calefactada ha sigut ja intensa. Giravolta la sínia, passen els cursos, els anys, passa la vida.

Heinrich Shütz, pare inspirador de Bach, a la gramola. El cafè civilitzant els sargassos enganxats del son. Una mica més de fresca, si se’n pot dir, en les dues darreres nits.

Sabuts més detalls sobre l’operació Catalunya dels serveis secrets espanyols. Tots vigilats. La político-social franquista és rediviva, posada al dia. Ara, fins la senyera oficial –sancionada constitucionalment- és sospitosa, i cantar o escriure en la llengua pròpia, una provocació. L’estratègia persuasiva de Madrid va fent independentistes a grapats. Tot començà amb la campanya de recollida de signatures contra l’estatut, després desplomat, del Partido Popular. En set anys la massa emancipant ha crescut com mai en la història recent. Ara hi ha el dubte de si se sap guanyar, de si se sap manar, perquè tres-cents anys de sotmesa no són fàcils d’escatar.

Vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster. Gran escampadissa homenatjant per les xarxes. Diversos llibres recents el vindiquen des dels diversos angles de la seua personalitat i obra. La figura més decisiva per repensar modernament i amb paràmetres universals la nostra societat tan deliberadament desdibuixada. La rèplica de l’energumenisme casolà – amb beneplàcits poderosos- fou, al capdavall, posar-li dues bombes a casa. Una barbaritat de la què els instigadors i executors encara se’ns deuen estar rient, perquè ja sabem que determinades accions de certs sectors cavernaris la majoria de vegades queden impunes. Fuster ens ha ensenyat a mirar i pensar críticament les realitats, que no és poca cosa. Sense dubte, per mi ha sigut un dels models més determinants. El seu assagisme diguem-ne pur, vull dir a banda dels papers de servei cívic que li tocà fer, és un camp lúcid al qual sempre convé retornar. Tenim, amb l’editor Olmos, una excursió pendent al número deu del carrer de Sant Josep de Sueca.

Una lectora i poeta portuguesa em va fer arribar una biografia de Miguel Torga, feta per Maria do Carmo Azeredo Lopes, editada per la Universitat Fernando Pessoa, fa uns anys; un llibre d’un enorme interès, il·luminant passatges de la tan discreta i sòbria vida ciutadana de l’escriptor de l’Alentejo. Ja fa anys que llegeixo en portuguès amb prou solvència. També m’han traduït fragments narratius, en prosa, aforismes i poemes a la llengua de Camoes. Crec que ara mateix tinc millors relacions amb esperits il·lustrats de Lisboa que amb segons quins elements de comarques més properes, més directament relacionades amb la meua biografia. Va com va, no s’hi pot fer més. D’haver nascut autors portuguesos alguns de per ací probablement seríem una miqueta més feliços. I, d’haver-se donat la xamba caient a França o Itàlia, potser fins i tot menjaríem dels fruits de la nostra lletra i neurona.

Migdia d’habitud. Novament al taller mecànic del cotxe, a l’Aldea, per auscultar uns grinyolets que fa el motor. Mentre esperem, llegeixo una estona assegut a l’ombra de la paret del taller. A l’esquerra, una fàbrica de tovots que va fer fallida fa temps.  Les instal·lacions degradades, fantasmals, d’una fàbrica és un espectacle tristoi, inquietant. Corre un garbinet que alleugera la severa assecada. Fem un cafè amb gel en la terrassa a l’ombra del pub proper a l’església. La campana, penjada en un dels dos ulls de l’espadanya, segueix mantenint el bon to de greus i els solemnes harmònics de cua llarga de la setmana passada. Toquen les cinc. Totes fereixen, la darrera mata, portava gravat al seu rellotge de butxaca en Pío Baroja. Enllestim més d’hora que la setmana passada. Gestions i compres per Amposta.

Excel·lent article de Josep Conill sobre la figura de Fuster i el seu impacte real en terra del meninfotisme, les ambigüitats de la progressia i altres deslleialtats i desastres.

Missatges positius pel que fa a plans literaris a mitjà termini. Convidat a fer una xerrada, més o menys de caràcter divulgativa, sobre Joan Fuster, per a la tardor. No m’ho havia plantejat mai que puc predicar amb certa traça i convicció sobre l’obra del Voltaire suecà.

Nit tranquil·la. Llegint variat, en pantalla i en llibre. Passant alegrement els pedregosos compassos d’espera dels diversos flancs.

 

L’autenticitat també s’ha d’assajar.

 

Que els hi fa llàstima, diuen. Però en realitat els hi fa por.

 

Segur que els pardals no saben una modalitat o altar de solfeig o xifrat?

 

Manies de vell! Ho sentim a dir encara. I, ben apamat, hi ha cap edat sense manies? Vés que no siguen necessàries per sobreviure.

 

El piano d’Erik Satie ens resulta proper, entranyable, perquè notem que pateix com d’una mica d’artritis.

 

Quan uns descansats o altres exigeixen sacrificis, malament rai!

 

¿I no deuen patir d’un tedi insuportable els incapaços d’entendre cap diferència?

 

És quan es disfressen quan molts queden millor perfilats.

 

Què ens poden fer perdre més? Han caragolat tant, que molts ja saben que no hi ha quasi res a perdre.

 

Dijous, 22 de juny de 2017.

Arraulit al fons de l’espill pareix que hi haja un fotògraf, deia Gómez de la Serna en una seua “greguería”. Potser el predicador de la Cripta de Pombo ja intuïa el narcisisme creixent.

Alçat a les set. La millor classe de cafè sol ser el cafè sense pressa. Donem temps als darrers auxiliars de l’imprevist a camuflar els paranys del dia. Llegint i escrivint quan els ulls guanyen terreny a la miopia somnolenta.

Conversa amb A.S. Avui apareix Julio Cortázar a col·lació. A cap dels dos ens convenç el que provà de fer amb “Rayuela” (un Ulisses “latinoché”i afrancesat?) Però li lloem els contes i els llargs recorreguts sense la premeditació de la novel·la.

La passejada del gos. Cou el sol. Les clapes d’ombra: mapeta elemental per a canins i erectes. Uns operaris esllemenen, em fa l’efecte que amb poc criteri, amb una serra mecànica, rames de l’arbrat urbà. La noia que passeja una gossa, de nom Ona, se’ns acosta: els quadrúpedes es saluden amb entusiasme fraternal. Els passejadors intercanviem el poc dir del comentari sobre la calorada. La passejadora és pleneta, baixa, de redones faccions africanes, tímidament somrient.

Músiques variades per companyia, entre les quals diverses peces de diferents etapes de l’amic Conrad Setó. Sense pensar-hi molt vaig pensant idees possibles per aportar a la seua manera de fer i també m’imagino els vestits entallats que pot fer-los a les meues cançons. Qui té projectes avança més o menys.

Enllestit i tramès un original de poesia –seixanta poemes. Se l’estan mirant en una casa editora de les independents i clares, que em llençà l’esquer suggeridor . Aquestes propostes em posen resolutiu en tries i esmenades, posen una data aproximada per deixar de mirar i remirar. Quasi que em fa il·lusió poder treure un llibre de poesia, després de “L’incert alberg”, potser  acompanyant-se l’un a l’altre. La poesia segueix estant en el nucli central del que faig. Ha saltat a la prosa, no cal dir-ho, en més d’una pàgina. Els barandats dels gèneres fa molt que se m’han tornat dúctils, porosos. També tinc plans per l’original de narracions, que va creixent amb noves aportacions. Amb els anys potser he après a gestionar millor els tempos dels materials per donar a la impremta i les relacions amb les editorials, sense prestar-me a cap de les magarrufes que concedeixen alguns col·legues, que només amb vore publicada una obra ja estan més que pagats (no cal dir que alguns aprofitats els hi han agafat la matrícula, tan beneficiosa per a ells).

A les onze tocades faig el passeig pel parc del Xiribecs. Poca gent, avui. Pres un cafè amb gel a la terrassa de l’establiment del parc. També hi ha pocs parroquians. Cap pardal escrutant amb saltirons els panorames engrunats. Les cambreres, assegudes en una taula propera, parlen en italià (l’establiment és arrendat a un senyor italià, que governa altres establiments, incloent-hi una previsible pizzeria de les bones, a Amposta). En un retall de conversa, confeti reverberant que m’arriba, entenc que s’expliquen que han millorat l’espanyol i el català gràcies a les telenovel·les. Acabat el cafè m’assec a llegir l’estudi sobre Torga de la professora Azeredo –prosa límpida, a to amb la de l’autor estudiat- a la gespa a l’ombra dels cinc oms que hi ha en un recolze de la part sud del parc. Cavil·lo que Torga també era com un om: el tronc era la poesia, i des de la poesia es ramificava en la narrativa i els dietaris. Una operació ben familiar, com he explicat abans, a tall dels quefers propis. Una horeta de senzilla felicitat. El que no sé del cert, i ell en donava poques pistes, és quina mena de metge seria. Per alguna entrada dels diaris en sabem les reflexions humanistes que li genera la professió, però no en tenim una noció clara, o jo no la sé trobar, de quin escalafó concret ocupava. Quan vaig aterrar per primera vegada a Coïmbra, a finals dels noranta, després de preguntar com arribar als indrets freqüentats per l’escriptor (encara no hi havia la seua casa museïtzada), amb el seu nom real, Correia da Rocha, no el de ploma, la gent em responia “ah, sí, el metge!” En un canalet, ramal del canal de l’Ebre que travessa la vila, alguns ànecs de gruix mitjanet llisquen molt lentament i canten desesmadament; altres són ajocats a la gespa ombrosa. Una estona agradosa.

Migdia neutre i vesprada suau. Escoltant músiques, tocant la guitarra, eixida per comprar rosquilles per berenar i fer una volta pel barri. Dues dones tapades de cap a peus, una amb ulleres fumades, de sol, en el poc trau que li resta a la franja dels ulls, que ixen d’una botiga de cosmètica veïna. La porta oberta de la parròquia propera. Conec d’anys el sacerdot que la porta, de quan era seminarista. El sol tamisat pels vitralls, que afegeixen un pujat to ambre. Un crist crucificat en un dels laterals de l’altar. Des de l’entrada, i des dels bancs, se’l veu de perfil. El temple és relativament modern; dels anys setanta potser, sobri, resolt i moblat amb materials nobles, però sense luxes d’oripells. No puc saludar el rector, no se’l veu des de la vorera de la placeta. Acabo de fer la volta per la mançana i torno a l’escriptori. La calor d’avui, per aquests solars d’enlloc, és enganxifosa, sense les llengües de garbinet d’ahir. La idea del canvi climàtic està molt escampada. Qualsevol l’etziba, a la cua de la caixa del súper, en converses de carrer o de bar… Els cervells privilegiats de la fundació FAES diuen que no n’hi ha cap de canvi climàtic, i l’emperador Trump també diu que no li consta res de paregut. Per tant, podem estar tranquils. No s’estén com la gent desconfia dels dictàmens de les llumeneres del món.

 

A TVE diuen que Cristiano Ronaldo té “bona voluntat” en voler pagar el que li ha ocultat d’impostos al fisc. No recordo un tractament tan “empàtic” amb el cas de Lionel Messi. Cal canviar de lliga…periodística i vital!

 

A vegades la vida et diu “fes-me el que vulgues” i t’entra l’ansietat.

 

El que es fa més enllà dels interessos particulars, de clan o tribu, és el que al capdavall hauria de comptar, però és el primer que s’oblida en països desmemoriats (desmemòria forçada, tan freqüentment).

 

¿Es pot avançar en res sense haver-hi ensopegats dotzenes de vegades?

 

Fui sempre todo doente, todo agónico, todo inocente, todo sensual, todo humilde, todo violento, todo sincero, todo pecador, todo poeta.

Miguel Torga.

 

Cercant la bellesa, de vegades li endevinem un bri o un faldonet a l’inabastable, inconcebible, absolut. Li posem aquest clàssic nom ; altres en posen un altre. Tant s’hi val. La sensació ja fa el seu paper en els temptejos pensaires i creatius.

 

Som uns desgraciats, cobrem poc o res, naveguem en la barcassa foradada d’una llengua i cultura moribundes, ¿i ni una miqueta de vanitat – que ningú ni pensa a voler subornar- ens deixen tenir? Ni en això podem fruir de la normalitat universal?

 

Divendres, 23 de juny de 2017.

Heitor Villa-lobos i els pardals dels patis del veïnat en primera desclosa de parpella. Feia temps que no tornava a les peces del gran compositor brasiler, que era fill d’un home llegit i músic aficionat, que començà tocant el violoncel pels cafès i després es dedicà a rescabalar la música tradicional dels estats brasilers. Els  guariments melòdics, per tal que la bellesa guanye la primera partida en les domesticitats.

Nit pesada, calor. Cafè amb llet i magdalena reprimint les ganes de tornar al llit i fer-me un Onetti solsticial. El genial Juan Carlos Onettit visqué enllitat uns quants anys, en una lenta convalescència imaginària de cal·ligrafies lentes i drassanes des d’on feia salpar naus cap al frondós impossible que rau sota la suposada normalitat.

El proppassat 16 de juny, el fotògraf republicà , deportat al camp de Mauthausen, testimoni important en els judicis de Nuremberg,  Francesc Boix, fou enterrat amb honors en el cementeri Père Lachaise, reconegut per las autoridats franceses i menystingut per les espanyoles. Després de ser català conscient i exercint-hi, ser republicà és un inconvenient major per als qui reescriuen o esborren parts de la història que potser posa en evidència d’on venen i qui són. El cas del fotògraf republicà ens reitera en el fet de que la dreta espanyola no és molt homologable amb cap altra amb veritables pòsits democràtics al sarró. De fet, qui ret homenatge a Boix és el govern dretà de Macron. Però, entre Macron i Rajoy hi ha molta distància.

Llegint i escrivint. La passejada del gos. La llum sobre el fullam, repentinat amb queixalades en diagonal, ahir, per uns efectius de la brigada de parcs i jardins municipal. Els préstecs de la llum, que escrigué Gimferrer en els seus primers poemes. En desconec la manera de tornar un tan gruixut préstec de la bombeta còsmica que escalfa els pollets que som. Mirar-se en Merlí és tot un espectacle. Quan som a pocs metres del llindar que coneix, demana que plegues la corretja i li poses a la boca per, acte seguit, emprendre un trot viu i elegant fins a la porta. El numeret de circ només el podem fer si no hi ha vianants en el tram de vorera que va des de la cantonada fins a la portalada comunitària. Si hi ha concurrència, sap que cal renunciar al costum i no ho demana (hi ha qui s’espanta de vore’s venir un gos grosset solt). En sóc part activa i espectador únic alhora de l’acció de finesa ensinistrant.

Ensalada russa per dinar. Becaina suorosa i inestable. Els sabotatges climàtics. Cafè gelat i mirats, en retornar als ulls oberts, diversos documents dels arxius televisius sobre –i amb- Joan Fuster. La quantitat de manifestacions de tota mena sobre el Montaigne de Sueca ha fet emergir filmets i programes que dormien pels magatzem de diversos mitjans. Hi havia una cosa en el Fuster oral que queda exposada manifestament, una característica que sol acompanyar a tots els “creadors de continguts”, com en diuen ara des dels desmenjaments mig robotitzats i esterilitzants, que marquen fita: el caràcter. No sé si és possible un escriptor sense caràcter.

La pitjor estratègia de Madrid en l’afer del procés seria no permetre el referèndum tot aplicant el famós article 155, suspenent l’autonomia i inhabilitant el president i els càrrecs electes. I hi ha una veueta que ens diu que potser és exactament el que faran. Si juguen aqueix carta, tindran la partida perduda.

Joan Buades és un escriptor d’Inca especialista en assagisme sobre el fenomen turístic i els seus impactes en les nostres societats. Buades va fer una novel·la intitulada “Crui. Els portadors de la torxa”, sobre els negocis d’un nazi en el sector turístic. L’envià fins a quinze editorials del nostre àmbit i només dues li van respondre amb la clàssica carta estandarditzada de rebuig més o menys elegant. Finalment, amb l’ajut d’una mica de verkami, va autoeditar-se-la i ha saltat l’inesperat en el nostre ecosistema: que un jurat lliure i amb criteri ha decidit que és una molt bona novel·la i l’ha distingida amb el premi Crexells. L’assumpte posa de relleu, una vegada més, com funciona el sistema editorial nostrat, tret d’algunes recomptades excepcions: amb mitja sabata i una espardenya esgarrada. ¿Com és possible que ningú es llegís l’original en les quinze editorials? Va, que en siguen tretze, concedirem el benefici del dubte a les dues que li van respondre. En diversos guardons passa el mateix, se sap: paquets d’originals que retornen intactes als seus enganyats destinataris. D’impressors de paper en tenim uns quants, ara, d’editors de veres, no tants. Potser s’ho haurien de fer mirar, al gremi. Buades no és l’únic que, fart d’atzucacs com el que ha patit, recolzat en les plataformes digitals i la mica de verkami d’amics i coneguts, tira pel dret en el paper d’autor-editor. Bona part de textos importants, desatesos per les receptes úniques o les badades d’alguns segells editors, van circulant per aqueix circuit d’esperit punk (“fes-t’ho tu mateix”). Sí, potser que s’ho facen mirar, al sector editorial.

Article de Xavier Aliaga sobre Blasco Ibáñez i Azorín. Se’ls notava a tots dos la formació francesa i que pensaven en la llengua materna. Potser se li notava encara més a Azorín. L’ascendent francès és clau, potser molt més decisiu i tot que el castellà, en la majoria dels nostres intel•lectuals i creadors del segle XX.

Els solstici. Les fogueres. Els petards que espanten els gossos. Apartat de les pantalles. Llegint tranquil·lament. Les atiplades orenetes en llançadora erràtica pels volts de la finestra. La mica d’airet que afluixa la caragolada suadora. I un punt de melangia, en recordar alguns absents, i, en el vagareig en aixecar els ulls del llibre, fent cap a  com els hi van prendre –o estretir- la infància amb pors, treballs i responsabilitats d’adults. Xiquets de la guerra, crescuts en la postguerra. Estralls irreparables que encara van portar –i porten- amb prou bon to. El foc del solstici. El silenci, contrapuntat de petards esgarrats. Els dolors i les revelacions de la vida, quan comprenem del tot els solatges avinagrats al que s’han sobreposat els qui ens han estimat com han sabut.

 

A vore, una persona malalta no és cap combatent ni culpable de res, fotre! Cal llegir la Sontag sobre la malaltia i les seues metàfores.

 

Som tan bons exportant, que fins en un guardó sud-americà els hi hem fet creure que Joan Margarit és un gran poeta.

 

Potser ens aniria millor si la vida fos, en les grandeses i les menudalles, més concloent.

 

En les relacions, i en tants altres aspectes, la literatura romàntica ha fet uns estralls de ca l’ample.

 

La transgressió ja passa desapercebuda, però hi ha qui no pot deixar d’emprar-la en les seues propostes. En molts casos l’ingredient no té fondària ni intencionalitat, només és un detall que potser calma certa consciència de l’oficiant -o un decorativisme més.

 

Escriure bé, amb passió, amb menys inhibicions, ser més càlid, més autocrític, reconèixer el poder de la luxúria tant como la seua força, escriure, amar.

John Cheveer.

 

Del trencadís de trames possibles, superposades, de la vida, escollir el fil d’una. La primera decisió arbitrària – i sense garantia d’encert- de la narrativa.

 

Dissabte, 24 de juny de 2017.

Tret d’algun recomptat cas, la majoria de caves del país són el pur vinagre. Ardor estomacal per un parell de copes d’anit amb el tall de coca. No ens dóna l’armilla per a la companyia dels vins del Rin ni els xampanys francesos.

Alçat tard. Dormida a intermitències. Calor i desfici. Espessor matinera. Compromís a Masdenverge, que es berenarà bona part de la jornada i part de la vetlada. Hem de muntar d’hora, per un acte previ al mateix recinte del ball de presentació de pubilles. De les moltes hores solitàries passo, darrerament, a parar, sense transicions, enmig de gernacions festívoles. Pics de gran contrast.

Tot i la limitada de marge, puc fer una mica de feina de la meua al matí. Se m’ha acudit un títol per a un possible projecte futur. Els vaig guardant en una llibreta, els possibles títols, perquè quan arriba l’hora de donar el bany de tinta una cosa o altra a vegades et quedes bloquejat.

També, en els compassos d’espera i les menudalles d’intendència i toaleta, penso en el gènere assagístic tal com se’l plantejava, en obertura llibertària, en Fuster. El senyor de Montaigne és una llumeta que no es cansa en la nit dels temps i cal tenir-la en compte.

Carregat tot l’equip. Amplificació doblada i tots els focus. A la pista poliesportiva, coberta però amb els laterals oberts, als afores, a prop del barranc de la Galera, intimidant quan perd la mansuetud en dies de puges fortes, envoltat d’atapeïda forest característicament autòctona. Ens esperen un parell d’elements de la brigada de manteniments i el mateix alcalde, simpàtic, que també arrenglera taules i cadires (els alcaldes a peu d’obra dels llogarrets són fets d’una altra pasta, sense emparraments ridículs). Feta la prova de so, refresc en una cafeteria de les instal·lacions esportives veïnes, tocant del camp de futbol. Resulta que els propietari, d’origen de l’est europeu, ens coneix o li han parlat de nosaltres i ens demana una targeta perquè diu que vol fer algun sarau a la seua terrassa.

Més tard hi ha la presentació de pubilles i mossos. Familiars de la X. Després, la banda fa un concertet. Majoria d’instrumentistes joves. Més voluntat que encert. El fenomen bandístic al Montsià és arrelat i potent. Un clar element de cohesió social en moltes viles. Passejo fins al centre del poble per comprar tabac. Ens donen sopar d’un càtering que ha llogat l’ajuntament i es produeix un fenomen molest: s’ha aturat l’airet, s’ha quallat una humitat alta i han aparegut núvols de formigues voladores, mosques i algun mosquit. A algú se li ha acudit apagar diverses de les fases de l’enllumenat de la pista i la plaga emprenyadora s’ha pràcticament acabat. En el racó on ha quedat llum –fluorescents potents- ha aparegut oportunament un estol de rat-penats que ha acabat d’escampar el núvol. Finalment retorna una aleta d’aire. L’ancià que sopa davant meu diu “ara torna a alenar”: només per sentir l’expressió ha valgut la pena integrar-se en les entaulades; la gent gran manté encara part del nostre ric lèxic, a pesar dels aiguats comunicatius a la contra. En les viandes servides per l’empresa del càtering: unes mandonguilles amb sèpia, fiades a la manera de les racions de bar, passables.

Comencem uns minuts després de les dotze i fem les dues hores –amb propina- acordades. Diverses colles vingudes d’Amposta, a quatre quilòmetres, amb molta relació amb la vila. Alguna sorpresa tècnica que a la prova no s’ha manifestat, i que només notem nosaltres. Un escenariet oscil·lant com un balandre. Sobreposats a les incomoditats fem una actuació més que correcta i efectiva. A les quatre de la matinada s’ha acabat la sessió. Molt cansat, i una mica encaboriat amb les possibles causes dels detalls que avui s’han tornat bojos.

 

Diumenge, 25 de juny de 2017.

Aixecat molt tard. El despertador de la calorada. Cames i peus carregats, a pesar de la dormida, no prou llarga i densa. Matinera espessa, mòrbida. Escric una mica. Llegeixo des de l’escepticisme dels desesmats. Papers de Julio Camba, el solitari del Ritz, articulista sempre amè i ple de vida, a qui la literatura no li treia ni el son ni la gana. Camba feu el columnisme amb aroma de carrer, la història menuda que no surt als llibres històrics, per als periòdics. Un personatge interessant. Admirat per grans plomes del periodisme literari (quan la reunió era quotidianament possible als tabloides), admiració que no l’afectava ni molt ni poc. També hi ha literats que fan carrera sense les cabòries habituals del gremi. Qualsevol entorxat que li volien fer portar, el de Pontevedra el canviava per un bona ració de viandes de la tradició cristiana dels fogons, com en deia un altre geial gurmet gallec: Álvaro Cunqueiro.

Amanida i ous farcits per dinar. Becaina imprescindible. Cap a Benicarló. Carretera lleugera. Toquem a la terrassa. Tot perfecte. Bon ambient. Han retardat una hora l’inici del ball. Acabem a les onze tocades. La tristoia carretera nocturna del diumenge. Parada en un establiment, dels que no tanca mai, a comprar tabac. El cambrer sènior, que té una retirada a Jaume Sisa, manté la faena. Descarregada de l’equip. Mos casolà i al llit. Molt cansat. Resistida la “tour de force” santjoanesca.

 

Per a què pot servir la malenconia? Potser per viatjar.

 

Quantes lectures calen per saber deixar de ser massa llibresc quan cal?

 

La més reeixida literatura infantil per a adults s’està donant en la publicitat (hi ha res que ja no estiga amarat de publicitat?).

 

Les sensacions no són filles del rejoc dels argumentaris. Ni cal.

 

Segur que és verament esfèrica l’esfera pública?

 

Afinar propòsit i mitjans. La revàlida on normalment fracassem. És fàcil, això d’escriure, et sents a dir a vegades per gent que, evidentment, no escriu, que creu que perquè l’eina del llenguatge és comuna, en arrenglerar uns mots ja està fet.

 

Amb il·lusions, òptiques, acústiques, emocionals, el cervell enganya el cos per fer-lo rendir adequadament.

 

Els teus laments no els convenen. Però sense laments no hi ha cap possible sacsejada autèntica.

 

Molts dels grans reporters d’investigació seriosa i arriscada s’estan refugiant en la novel·la de lladres i serenos. Un símptoma aclaridor de que queden pocs mitjans fiables en l’escorça de l’oferta més visible.

 

Dilluns, 26 de juny de 2017.

Alçat a les set. Els correus: res d’especial. Senyals de la depressió d’un amic que escriu cançons i ha tastat l’aspror de com està el circuit d’intentar oferir en directe la música pròpia (possible causa o ingredient de la seua davallada). Molt espès i amb ombres de queixa en les articulacions dels dits de les mans.

Cançons de Rosa Balistreri, la cantant i autora siciliana que provava d’alegrar i enorgullir les estretors dels desheretats. Una biografia a frec de tragèdia: un rebrot de julivert contra pronòstic la de l’entonadora de Licata. Una manera de cantar molt familiar i genuïna. Te la podries trobar integrada perfectament en una rondalla de jotes deltaica o valenciana. Meravelles insubornables arrapades a les arrels de la supervivència i la dignitat.

Crema Doñana. Quins interessos, protegits pel govern –pels governs- hi ha rere tants incendis? La llei de requalificació dels boscos i paratges incendiats per a projectes “d’utilitat pública” costa de creure que siga innocent. Un d’aquest projectes, d’una potent companyia de gas, d’aquelles que et fan pensar en els oligopolis que tenim en el suposat mercat lliure, va pensat per incardinar-se, precisament, a Doñana. Legislen els tramposos o els condicionats pels tramposos?

Cert enrenou en el veïnat lletraire perquè, en un article recent, el cada vegada més infatuat Javier Marías ha deixat dit que la poesia de Gloria Fuertes no val res de res. Per no quedar-se curt en la comparativa l’encara amb l’Anne Sexton. Fuertes, la Fuertes per a adults, pot posar-se sense complexos al costat de qualsevol poeta de la generació dels cinquanta i de moltes –i molts- de l’esfera universal. Cascú té els seus gustos, però dir que Fuertes no val res és molt dir. En prejudicis i decantacions, el novel·lista més avorrit i inversemblant de les Espanyes, amb una prosa entrebancada i encartonada, que amenaça d’ennuegada quasi a cada paràgraf, cada vegada s’acosta més al seu pare: olor de rancior de quarto tancat. Com a lector de poesia, l’autor de “Negra espalda del tiempo” tampoc és gens fiable, tan poc com quan s’ocupa de la nostra llengua, cultura i literatura. Entre la biografia de Gloria Fuertes, a qui no li regalà res ningú, ans al contrari, i la de Marías, hi ha els abismes que separen la vida directa i crua i l’anada entre cotons protectors. En l’article de qui s’autoproclama àrbitre d’afers, que fa tot l’efecte només els ha copsat des del diferit del confort, altre cop s’ensuma un masclisme supremacista vergonyós.

Escriure com Keith Jarret toca el piano. El bon jazz potser ens fa millorar. Sentit del ritme, de la melodia, del trencadís… Tenir molts recursos i fonts cabaloses, i saber en tot moment, sobretot, què no ens fa falta.

La passejada del gos, amb visita a l’estanc. La salutació de la xicota que porta una gossa setter que s’anima quan troba en Merlí, tot i que ell es deixa fer amb posat d’indiferència. Amanida fresca de fesols, tomaca i abadejo per dinar. Becaina solemne. El mateix programa a les vespertines: revisió de materials, llegint i escrivint.

Una de les notícies surrealistes de la jornada –no la única, ni de bon tros- és que una jutgessa vol exhumar el cadàver de Salvador Dalí per una demanda de paternitat. Pel que sabem, per fonts prou contrastades i properes, fins allà on això era possible, a la intimitat del pintor, una paternitat daliniana frega tècnicament l’impossible, però cal suposar que la magistrada deu tenir algun indici mínim.  Als anys setanta, un italià també va plantejar una demanda encara més arriscada, doncs assegurava ser fill de Gala i Dalí, quan l’exparella del poeta Paul Eluard –amb qui tingué una filla- feia dècades que era esterilitzada. L’afer complauria el de Port-Lligat, amb una prova d’ADN inclosa, i uns quants titulars més guanyats a la posteritat. Si reeixís la demanda, hauria de pagar l’estat, hereu del pintor, gràcies a unes pressionants maniobres ministerials socialistes, que li feren canviar el testament. Amb l’afer de l’herència daliniana va quedar ja ben claret que era més estat Madrid que Figueres o Barcelona. Peces cabdals de l’etapa surrealista no han estat a Figueres ni com a cessió temporal.

 

Prometen ofegar-nos, però, això sí, amb aigua potabilitzada. Avenços de la civilitzada!

 

Desconfiant sistemàticament d’ella mateixa, pot ser que la intel·ligència assolesca l’estadi superior de la bonhomia.

 

L’estadística convenient ens fa morir del que li convé a la fal·làcia oficial de torn.

 

Amo dels seus silencis, se’n diu a vegades. Però hi ha silencis molt expressius i la propietat privada, en matèria de silencis, encara és més discutible.

 

La defecació del colom et declara estàtua possible, però apòcrifa i provisional: a les estàtues no els cal anar a la tintoreria.

 

La sentimentalitat sempre exagera.

 

Els fantasmes de la raó són tan rars i movedissos com la raó que els engendra.

 

I l’orgull no deixa de ser certament egoisme, però també forma part de l’instint de pervivència (que no en siga, de fet, l’espina dorsal).

 

Som irònics per pura impotència. Hi ha realitats que no es poden encarar frontalment sense resultar-ne socarrat.

 

La bellesa ens fa mal perquè hem estat conscientment mal educats en la culpa.

 

La fraternitat no consanguínia potser és la millor.

 

El cervell és un traductor que no en sap l’absolut del text original.

 

Amb una cadena una mica més llarga, ja hi ha qui es conformaria. Però ni això estan disposats a cedir.

 

El més valuós que tenim és allò que ens neguen els qui no suportarien la idea de que ens va bé.

 

Que et pengen una medalleta –les fabriquen en quantitats industrials i serveixen tant per a un pedaç com per a un descosit- no vol dir que et donen la raó: potser fins és la seua manera de provar de desactivar-te.

 

L’esperança és polisèmica. Tants caps, tants barrets.