Home > Cultura > CONVERSA AMB JOSEP IGUAL SOBRE  EL SEU ÚLTIM LLIBRE

CONVERSA AMB JOSEP IGUAL SOBRE  EL SEU ÚLTIM LLIBRE

josepigualincertalberg2017Fa uns mesos Josep Igual publicava L’incert alberg (Editorial Afers), un dietari que abraça tot l’any 2011, on dia a dia l’escriptor va anotant les seues impressions sobre tot allò que passa al seu voltant, des de les coses més quotidianes a meditacions més profundes sobre la vida i la mort, l’escriptura o els diversos camps de la cultura. Tot això escrit amb un estil molt personal. L’incert alberg és un llibre d’una extraordinària maduresa i probablement el cim més alt de la seua ja àmplia producció literària. Per tot això hem volgut mantenir amb l’autor aquesta entrevista sobre el llibre.

En el llibre trobem aforismes, micronarracions, moments de molt de lirisme…¿és el dietari un sac on cap tot, com deia Baroja de la novel•la?

Hi ha moltes maneres de fer el dietari. En el meu cas sí, és un terreny de joc que procuro que siga el més obert possible.  Em permeto registres assagístics, uns altres més poètics o narratius. En el meu cas, tots els gèneres, fins el periodístic, hi poden tenir cabuda. El que potser, en referència a la pensada de Baroja, precisament no encaixa massa bé en el dietari, tal com jo l’entenc, és un desenvolupament excessivament novel.lístic; crec que funciona millor la tirada cap a la síntesi.

Per què fas referència quasi tots els dies a la situació climàtica del dia?

Som animals climàtics, deia Pla. I potser una mica més encara els mediterranis, podria afegir. Com a lector m’agrada saber quin temps feia en una pàgina de diari. I, al final, el temps meteorològic té a vore molt amb l’altre, amb el temps vital i els seus humors. També mirar-se el cel a vegades dóna joc poètic, plàstic, filosòfic, al·legòric…

La mort té una presència constant en el llibre, sobretot la mort del teu pare, però també la d’altres persones estimades ¿podem dir que d’alguna manera el llibre és fruit d’allò que deia el poeta, “Que la vida iba en serio”?

En bona part sí. El pas del temps, la finitud, la fragilitat humana són temes majors al quals ens encarem, els grans interrogants que ens fan pensar i crear. La pèrdua d’éssers estimats és un lògic sotrac emocional, però escriure emocionat és un problema, cal afinar-ho molt, i més en un dietari.             

Un dels temes que està més present en el llibre és la literatura, les teues lectures, els teus interessos literaris…Tornant als versos de Gil de Biedma, acaba dient: “envejecer, morir/ es el único argumento de la obra”. ¿És la literatura l’únic refugi per a superar el tràgic final de l’obra?

L’únic no. La vida, les psicologies, els sentiments són molt més complexos com per poder acotar-los sencerament amb el llenguatge. Però, ens fem la idea de que ens pot acompanyar una mica, i qui sap si fins donar-nos una mica de consol o la il·lusió de l’esperança. 

En el llibre és present la crisi social i econòmica del moment, la marginació de la cultura… tanmateix, malgrat el pessimisme, hi ha voluntat de seguir endavant.

Potser deu ser allò de la intel.ligència de la voluntat, que en deia Gramsci. O la fe dels escèptics, com ja apuntava en un vers d’Uomo qualque. O només cosa de recalcitrant obstinació, no ho sé. 

El teu mitjà de transport més habitual és l’autobús on trobes tot tipus de gent. ¿Què n’has extret per a la literatura?

Anant a peu o amb transports públics les visions de la realitat i els paisatges en són unes altres. I sempre hi ha troballes. N’he extret detalls i fins històries senceres, per als dietaris, per als contes, per alguna columna, i fins per algun poema, dels viatges i el seu entregent, on a vegades l’atzar fa prestidigitacions curioses. Això que en diem realitat no s’acaba mai. L’observació amb dret a la recreació imaginativa és un dels utillatges que diria que em fan més servei.  

L’adjectiu és la categoria gramatical més compromesa per a un escriptor. He llegit més d’una crítica de L’incert alberg que destaca el bon ús que fas de l’adjectiu. ¿És aquest el millor elogi que se te pot fer?

Per a la meua manera d’entendre la voluntat d’estil, de buscar el to personal, l’adjectivació és cabdal. Vinc d’uns models – Pla, Fuster, Sagarra, etcètera – que adjectivaven prodigiosament. També la lectura i el conreu de la poesia m’ha ajudat a incorporar recursos a les possibilitast de la prosa. L’adjectiu és un maldecap gran: a vegades cal buscar la precisió, altres el text potser agraeix certa volada d’adjectivació agosarada, depèn de si estàs en un to més buscadament ajustat o en un altre més diguem-ne de pinzellada impressionista.    

Josep Manuel San Abdón