Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

LucyLeeSmith2017Dimarts, 27 de juny de 2017.

Les domesticitats i gestions habituals. Escoltada una mica la ràdio d’actualitat. Sentint les notícies generals, la sensació de que potser estem a poca distància d’un enorme col·lapse és forta. Pagarem, ja les estem pagant en crues bestretes a terminis, les grapejades al medi en favor d’una gola insaciable: roda dentada que pareix que no es pot –ni es vol- aturar de cap manera. ¿Desembocarà la intel·ligència humana en la més estúpida capacitat autodestructiva?

Passejada del gos. Una mica més d’airet tamisant la calorada. Cafè als Xiribecs a l’hora de l’Àngelus. Un pardal agosarat es planta a la tauleta que m’acull. Ales negres sobre cos de tonalitat làctia. El premio amb una engruna generosa del dauet de cóc que donen amb el cafè. Adolescents a la terrassa. Els dictats hormonals de l’astuta biologia ofereixen espectacles ridículs, que tots hem fet. En una taula veïna una senyora li explica una dita romanesa a una companya, que tradueix com pot: la dita diu que el més malgastador és l’avar, si ho he entès bé. Hi ha intencionalitats més o menys universals en tots els refranyers i repertoris de frases fetes del món.

Revisats materials. Davant la notícia udolant d’algú que ha perdut un original perquè l’ordinador li ha fet figa, ens en recordem de fer còpies de seguretat del que anem trafegant. I, enmig de l’operació de lacat preventiu, m’arriba un encàrrec de part del director literari d’una editorial, després de dir-me que la xalava amb “L’incert alberg” (crec que sol dir el que pensa, sense embuts). L’encàrrec té ampli marge creatiu i encaixa en un gènere narratiu que ja he practicat. M’agrada que esperits amb criteri professional hi confien. Tot el que m’he apartat d’aqueix context ha sigut una pèrdua de temps, i freqüentment una presa de pèl en nom de vés a saber quins plumbis brindis, que amaguen en realitat altres intencions més venals. Li responc que si hem donen prou marge de temps intentaré fer alguna cosa. Les condicions que ofereixen són les habituals en la correcció contractual. La inesperada proposta m’engresca.  A vegades, els encàrrecs resulten reptes d’allò més creativament estimulants. Un projecte més en el que rumiar i anar fent en els propers mesos.

Amanida fresca per dinar. Llegint, escrivint i pensant en com organitzar-me el millor possible per a tot el que vaig empentant. Músiques variades, incloent-hi mosaics dels que bastia el genial i lúcidament iconoclasta Frank Zappa (una pedregada constant als paranys del somni americà i les seues exportacions de models).

 

Estar viu, no hi ha altra volta de fulla, és resultar molest o conflictiu per a algú o altre.

 

No té més mèrit ni finesa el darrer programa, a frec de la intel·ligència artificial enlluernant -i perillosa-, que el marge de pedra ben fet i resistent que domestica una mica  l’erm i les torrentades.

 

Ofesos i sorpresos. Pensaven que tenien impunitat. Són moltes dècades tenint-ne. Per a això van guanyar la guerra i es van amnistiar el 1978? Deuen pensar.

 

A vegades ens dóna més l’essència d’una muntanya la pinzellada impressionista d’un poeta que la quadratura cientifista d’un geòleg.

 

(L’esbós)

Ets perquè camines.

És el camí l’esbós

del prospecte incert

que guareix o arrabassa.

 

No esperes aixopluc ferm

dels gronxants ventalls

de dubtes i miratges.

 

Som perquè triem, sabent

– i alhora oblidant a cada pas-

que cap traç no garanteix

congruents tancaments

d’esferes esveltes i perennes.

 

Dimecres, 28 de juny de 2017.

Que la literatura dita del jo (o des del jo) no interessa, hem sentit a dir a més d’un i de dos doctes sentenciosos. En auditoris plens, aquests dies es passeja en roda promocional el noruec  Karl Ove Knausgaard, que lliura el cinquè volum, “Ha de ploure”, de la seua autobiografia “La meua lluita”. Relatar des de l’autobiografisme no ens aparta de la intenció literària, per tant les deformacions i ficcions, voluntàries o involuntàries, són garantides. Hom arriba a la conclusió, amb el suposat jo per davant o no, de que tot és ficció, en els gèneres literaris, potser fins comptant-hi l’assagisme, o certes formes d’assagisme.

Disciplinada sobre materials i pensant en l’encàrrec nouvingut: fent l’escaleta de guió de per on la podria enfilar. La passejada del gos en l’intermedi. Amb l’amor exagerat pels animals acompanyants, fa l’efecte que hi ha persones que expressen ostensiblement el menysteniment pels bípedes alegrement dits racionals. Les variades coartades de les misantropies. Més fresca, atmosfera menys enganxosa. Molt activa la brigada de parcs i jardins ampostina. Vist un ratinyol arrossegant-se molt dificultosament arran del rastell d’una vorera, probablement enverinat. Les simultaneïtats, les descompassades de la vida i la mort. Les constants dissonàncies.

La NASA, amb altaveu oficial parlamentari, informa de que van tenint indicis seriosos –i que encara en tindran més- de que algun planeta o exoplaneta, fins de la nostra pròpia galàxia, podria estar en un flanc propici per tenir aigua. Experts com ja som tots en conspiracions, conjecturem què deuen voler tapar o distreure amb una confessió d’aqueix gruix. Les barrabassades del govern Trump? Operacions desaforades d’equipaments militaristes? En els relats oficials hi ha aplicada sempre la tècnica hemingwaiana: el crestall de l’iceberg en la superfície i un grapat de nivells submergits. Evidentment, del tema ofert, dels més magnetitzants, de la possible vida fora de la Terra, també en deuen saber molt més del que expliquen –i de fa anys.

Les mateixes forces que han amenaçat les empreses fabricants d’urnes, ara diuen que no haver-ne trobat cap amb el material homologat segons el concurs de la Generalitat, és un fracàs del “procés”. També van espantant el funcionariat, pressió de la qual també en vorem alguna notícia convenientment esbiaixada. Pel que se’n va sabent, per reportatges i entrevistes valentes, i per comissions parlamentàries, deduïm que algunes clavegueres de l’estat puden a ressorts i mètodes de policia política. Però, en la majoria de mitjans d’abast estatal, les informacions que no interessen senzillament no existeixen. El “procés”, i alguns jutges, pel que fa a trames corruptes, també van deixant clarament exposat el marc on som incardinats, tant si vols com si no. Eufemísticament en diuen “baixa qualitat democràtica”. Tampoc es pot descartar que l’afer del concurs desert de les urnes sia una estratègia del govern per acabar comprant-les, un cop fet el tràmit legalista, on vulguen.

Conversa amb l’editor Olmos, d’Afers. Ens entenem amb una perfecta senzillesa, salpebrada amb un polsim o altre d’ironia. Parlat amb ma mare. Les seus bromes sobre el pas del temps i les falles del cos i el cap. Bromes marca de la casa: mon pare les feia del mateix tenor. Abans dels grans irònics i els jocs verbals dels models llibrescos, a casa ja circulaven les relativitzacions humorístiques.   Migdia mansuet. Encapotada del cel i més enxubada que al matí. Pasta italiana per dinar. Becaina amb notícies. Medalla a Martín Villa per gran demòcrata. Un jutjat argentí en demanà l’extradició per episodis molts obscurs de quan fou ministre de Franco i en els anys de la “ejemplar transición”, que ja hem vist, amb el mural complet, després de quaranta anys, que potser no fou tan modèlica i, ni de bon tros, tan pacificada com subratllen les retòriques oficials.

Accident domèstic a la nit. Una ensopegada, potser per pensar en setanta coses alhora, mentre posava els peus de qualsevol manera en un gest rutinari i em vencia el cos cap endavant, colpejant-me el costat esquerre del front contra el cantell d’un prestatge. Un trau esbiaixat i superficial. Retronada de caparró que deixa un fil de mal de cap. El pregó de la sang al punt més afectat. No raja massa estona. Nyanyo superficial. El que no passa en cent dies s’esdevé en quinze segons inexplicables. Suposo que hagués pogut ser molt més greu. La refiada domèstica dóna avantatges a tot tipus d’accidents, ja ho diuen els experts en riscs.

 

Dijous, 29 de juny de 2017.

El despertador a les set. Cafè, cigarrets, Liszt i notícies. Liszt és una benedicció; les notícies, un error segur. El rei titular, Felip VI, va deixar dit ahir, en la celebració dels quaranta anys de postfranquisme predemocràtic que “fuera de la ley sólo hay arbitrariedad e imposición”. També cità, malament (intencionalitat esbiaixada?) el Machado més popular: el de l’una de les dues Espanyes i la gelada del cor. Després del discurs commemoratiu condecorà Rodolfo Martín Villa, mentre a Barcelona números de la guàrdia civil interrogaven funcionaris de la Generalitat, després de visitar empreses que s’havien prestat a fabricar les urnes per al primer d’octubre. Quaranta anys d’impunitats per a uns i problemes per a uns altres? Una escenografia que tenia tots de trampes a la rebotiga, com s’ha demostrat a bastament. Si Martín Villa és un heroi democràtic, ja no cal que ens expliquen res més.

Gestions per la vila. Oficina bancària, amb un empleat que vol ser graciós i no li acabo d’agafar la freqüència d’ona (l’humorisme, suposo que basat en coses televisives, em deia fora de joc: en consumeixo ben repoqueta, de llum catòdica). A la farmàcia. El medicament del gos, el de la quimio: el mateix que per als humans pessigats pel cranc (una rifa en la que estem tots). Una mica més tard, cafè al parc. El cambrer italià, amb els girs i frases fetes del terreny. Al fil musical desfilen cançons del pop italià. Espero, en va, si apareix Lucio Dalla. Terrassa prou concorreguda. Sóc l’únic, d’una quinzena d’ànimes, que llegeix un paper o altre (l’estudi sobre Torga). A prop de la meua tauleta, una dona, amb uniforme fosc, potser d’un supermercat o d’una empresa de neteja, amb fesomia bruna, solcada a navalla, que recorda una matriarca índia, es fuma un cigarret i també beu un cafè amb gel. En els diminuts turonets del parc, operaris passen la segadora i enlairen l’aroma endolcit.

En tornar a l’escriptori hi dono voltes a l’encàrrec arribat ahir. També  miro altres materials narratius. Rebo, precisament, casualitats, una floreta lectora per un parell de llibres de contes. La gent segueix comprant-se exemplars de títols suposadament descatalogats, pels que no rebo ni mig cèntim de drets. Quins misteris més divertits.

Conversa, amb intercanvi d’idees i parers, amb el músic Conrad Setó. Necessitaria molt més temps per diversos projectes amb l’escriptura eixint de la pàgina. Ara mateix no el tinc i em fot. L’hauré d’anar trobant d’una manera o altra. ¿Com llogar més temps sense voler acudir a les martingales que s’hi despatxen en les beques, ajuts i tants concursos? Caldrà anar pensant-ho.

Vint-i-set anys del traspàs de Manuel de Pedrolo. La seua capacitat de treball, la seua versatilitat –un veritable tot-terreny en gèneres, tons i registres- en temps ben obscurs i quasi impossibles per a un autor en la nostra llengua, són admirables. Encara no se li ha fet justícia al d’Aranyó; les seues idees polítiques en les qüestions nacionals i de classe, segueixen molestant prou. Les dècades de pujolisme es dedicaren a sabotejar les idees de personalitats com Pedrolo, Joan Oliver o Joan Fuster. Els danys del virrei i els seus governs i tramoies, en els terrenys culturals, foren terribles –i encara no hi ha refeta sòlida. Pedrolo es deixà la salut abocat a la màquina d’escriure, fent tots els papers de l’auca per sobreviure en un sistema editorial precari –més que el d’ara, que ja és dir- sense fer la menor concessió a res que tingués a vore amb cap oficialitat i preservant tothora la seua lúcida veu independent, argumentadora i denunciant. No, encara no li ha arribat la reparació justa, a l’autor de “Joc brut”. Encara fa nosa, encara. La bugada encara presenta taques.

El Parlament de Catalunya ha declarat nuls els consells de guerra i judicis de tot el franquisme, en la sessió d’avui. El detall més significatiu és que ho ha fet per unanimitat, incloent-hi el P.P. i Ciudadanos. No sé si mai el P.P. havia votat res en el sentit d’avui.

 

Julivert: el follet hipotens que anima les cuines.

 

Són plans i previsibles, denuncien com a impostura tot el que s’escapa de la seua limitació.

 

Anàfora amb mal de queixals. Capitell erosionat. De sud a nord recorro la confiada espinada. Em retornes cap a grumolls revifants.

Retaule amb blavets i floridura. Ibuprofè i René Char. Herbes que avui no es fan males en mon ribatge, sinó que llepen mon cor salvatge, que ha decidit no pagar tributs llardosos a xantatgistes bruts.

Orenetes freturoses i la carnissera que abraça una carcanada rogenca. Horaris de trens, que potser fan cap a un tot o res que promet alterar els programes de mà de l’opereta monocord dels normatius.

Oxímorons que trenquen garjoles. Una cançó de Brassens, remugada en una espera anodina. Salvat- Papasseit que baixa al port. La partida de billar d’uns poderosos que han llogat carn i peix de lloguer per la seua voladura clandestina.

La vida en una safata amb aigua i sal, i els galindons d’un poema que obren els porus i deixen entrar a les vies subcutànies imatgeries que han desdejunat amulets de tribus del Congo.

Anàfores escruixides. Capitell amb un diable alat i una flor de lis. De sud a nord acarono l’estela d’un somni en préstec.

 

La postura del filòsof grec Protàgores (486 aC-411aC), expressada a “Sobre els déus”: “Sobre els déus, jo no puc dir si existeixen o no, ni tampoc quina pugui ésser la seva forma, car hi ha molts impediments per a poder-ho saber amb seguretat: l’obscuritat de l’assumpte i la brevetat de la vida humana”, li va valer l’enfilada de proa de les autoritats, que van decretar que es cremaren públicament tots els seus llibres, per tal d’evitar que el seu dubte sobre la religió oficial tingués massa escampadissa.

 

Als somnis no els preocupa cap trama.

 

Divendres, 30 de juny de 2017.

Dempeus a les set. Les maniobres casolanes d’habitud. La soledat potser atenua el dolor de l’humà. Crec que la Woolf escrivia alguna cosa pareguda als seus diaris.

Crema la Serra Calderona. ¿La debilitat de les polítiques de protecció forestal deu ser una síntesi d’insensibles despropòsits i interessos sobre les cendres?

Més fresca. Tramuntaneta pietosa. Pensant en l’encàrrec narratiu. Dubtant en si plantejar-lo com un recull de relats, amb cert ambient general entrelligat, o com una novel·la. Entretant, una veueta impertinent es planteja que per a què més llibres, en un país on la majoria de la ciutadania viu amb una immensa prevenció o menyspreu per la llibresca i fa burla o escarni dels oficis intel·lectuals (la propaganda del sistema els ajuda a refermar-se).

Gestions variades i disciplina en el talleret. Avanço prou. Pastís de tonyina, fred, i mandonguilles per ben dinar. Becaina reparadora. Cafè, cigarrets, llegint articles i noticies després. Més sessió de tries i esmenades. Bull negre amb pa amb tomaca per sopar. Molèsties bucals i malestar. Unes dècimes de febre. Potser un cop d’aire.

 

De la veritat en portem a penes un voluble gra de sal, mai el terrós sencer.

 

Convé no creure  mai les pròpies limitacions ajustades amb els límits del món.

 

La postveritat titlla de demagògia quan li aixequen el faldó.

 

Al penell que perdé el nord, els propietaris el reorientaren amb un sistema de potents imants.

 

Dissabte, 1 de juliol de 2017.

Refet del malestar d’anit. Automedicació i dormida bona i llarga. Ambient tardoral a primeres hores. Carés d’aigua, que no garanteix cap llagrimeig. El calidoscopi trastornat dels cels desdiu el vaticini de la ullada del pagès.

Fets uns versos. Cafès, enrònies flonges, andròmines amb regust domèstic. Revisió de materials. El molt probable error de continuar. Potser valdria la pena callar i retirar-se d’uns contextos tan confusos i humiliants. Però la necessitat acudeix, juganera i greu. Emplenant quartilles a la sentina del Titànic. El desprestigi de la literatura avança devorant, implacable. Per a què tants sacrificis?

La passejada del gos a mig matí. S’ha imposat el sol: un sol amb menys nervi que unes setmanes enrere, suavitzat per una límpida aleta de tramuntana. Recorregut llarg, cal que la bestioleta estire bé les cames. Molta concurrència de cànids i bípedes passejants. Una xicota jove, morena, em demana una bossa per a les deposicions del seu exemplar –un bòxer. Es justifica en la petició perquè el seu gos ha fet una segona defecada i ella només ha agafat una bossa per a la recollida. Ulleres de sol de marca, o d’imitació de marca. Cabell negre atzabeja, en melena curta. Indumentària informal: texans fingidament desgastats, grisos; brusa negra. Veu rogallosa. Potser anit la va fer llarga i li ha tocat la passejada matinal del gos familiar.

En tornar a l’escriptori prossegueixo amb l’escrutada de materials diversos, i cavil·lant amb com enfilar-la en el nou encàrrec narratiu. Per moments m’entra una desgana gran de posar-m’hi en capbussades de llarga durada. Certament, el panorama no convida a corbar la carcanada per a compensacions tan discretes. Suposo que quan m’endinse en l’aventura m’engrescaré prou i ho resoldré. Centrat en altres registres, la comanda m’ha agafat del tot a contrapeu i encara no m’he centrat massa en el projecte. A penes he esbossat una vaga escaleta guionista i prou.

L’estat està carregant contra el procés sobiranista per terra, mar i aire, amb tota l’artilleria comunicacional, amb tots els ferros musculosos i les serps de claveguera, i hi ha alguns de la corda independentista que s’ho prenen amb la conyeta i la coloraina kumbaià. Al nucli dur de la brega pel referèndum pareix que tot el contrari, van jugant amb prou astúcia i habilitat, però en els entorns, les bombolles d’ingenuïtat o desinformació ofereixen per moments uns números d’immaduresa cursi esparverants.

Havent dinat, preparatoris d’estris i de la roba de músics i cap a Vinaròs, encara en festes –les acaballes. Tot rutlla bé. Sala plena. Bona actuació. Acabem a les deu. A les onze som comprant menjar a l’establiment del barri que fa horaris adaptables ales deshores dels músics. Unes fulles de col farcides d’arròs, uns farcellets. Un formatge fumat i una empanada farcida d’un fi formatge tendre. Recorden la cuina de base grega les menges i condimentacions –un sentit de menta en les fulles de col. En torcar textura de llençol la carcanada cansada, pesant figues en pocs minuts.

 

Des de la barana vella del viure

-verdet o caragolins atònits-

veus salpar el ferri tan convenient

per a les amatents descansades.

Per amor el perds, un cop més.

Decadència i derrota en diuen

del llumí sostingut en la boirada.

 

Les veritats fan lúcids. I la lucidesa fa mal.

 

Diumenge, 2 de juliol de 2017.

Alçat a les vuit. Dormida bona. Mozart a la gramola. Certa modalitat d’alegria: flautes liloses en un horitzó escurat.

Refrescada notable de l’ambient: argenteria quasi tardoral. L’anunci a terminis elèctrics del mestral. Cafès de resurreccions parcials.

Fent unes notes per parlar avui, al llegendari pub Llar ampostí, del recull “Mot i mirada”, fet per una associació cultural sorgida enguany a La Ràpita, amb base de gent jove. Una bona notícia, remenadora de les aigües estantisses, en el terreny cultural, de la vila marinera. El recull miscel·lànic es diu “Mot i mirada”, i fa d’inventari d’imatges fotogràfiques i versos de diversos autors. Em demanaren tres poemes, i ara, en la presentació ampostina, que diga algunes paraules (després d’intentar que participés en altres presentacions, amb els imponderables de la meua agenda impedint-ho). Sense moltes ganes complimentaré el desig d’Eduardo Margaretto, un dels motors de l’invent.

Converses nutritives amb músics i escriptors. Les discrepàncies mínimes – o no tan mínimes- ens fan repensar fórmules que tenim assumides i potser reclamen posades al dia o revisions serioses.

Eixida a Deltebre a per queviures i tabac. L’alt serrell verdigroc dels arrossars. Els camins de l’aigua i els seus miratges. Ales blanques i ales grises pels malacons i asfalts. Moltes ànimes passejant o fent el vermut a la plaça. Una placa a la carretera recorda que la vila és agermanada amb Reinosa. No és difícil imaginar-se’n el motiu. Olmos, el que fou ciclista celebrat, segueix oferint, en rètols apaïsats, els creuers per l’Ebre. Crec que del negoci –amb un establiment hostaler afegit- se n’ocupen més els hereus. Juraria que a l’estanc –que també és quiosc, llibreria i botiga de regals- la xicota que despatxava, un simpàtic rostre oval emmarcat pels parèntesis d’una melena castanya, un somriure lleu, m’ha reconegut –o m’ha confós amb algú o altre. La mirada pareixia dir: sé qui ets. Llegint els periòdics digitals fins a l’hora de dinar. La vida alentida és qualitat: més profitosa i saludable.

Lasanya a la bolonyesa per dinar. Sesta solemne. En versió portuguesa, de la mà de la poeta Nela Martins, apareix en format digital una tria d’aforismes –molts dels quals d’aquest blog. Sonen molt bé. És curiós com material no encabit per ara en cap llibre circula sense grans intermediaris a velocitat alta. Encara ens enlluernen les facilitats transfrontereres i la botada de sedassos i inconvenients de les eines telemàtiques. Martins coneix la nostra llengua i domina la d’arribada (una obvietat que no ho és tant com ho hauria de ser en el món de la traducció). Detalls agradables que ens ajuden a anar passant. El joc dels aforismes potser ens ensenya més sentenciosos del que en realitat som. El gènere ja s’ho porta, això.

L’acte al pub Llar. Resolta, quan em toca el torn, sense massa inconvenients la meua intervenció. L’acte potser queda una mica desmanegat i crec que prou anacrònic. Els compliments d’habitud, fets amb eixutesa calculada: incòmode. Amb tot, és refrescant l’espenta neta –i deliciosament candorosa- de la gent jove. Presa una cervesa i cap a casa. Llegint fins al son. Novament sorprès del nivell d’alguns personatges, que creia més sòlids.

 

La salmòdia o soliloqui de l’abellot sobre el pom de ginesta: el baix continu de la sorpresa de la innocència.

 

Sembrar una cosa o altra en el que fou un dia una trinxera. L’antisolemnitat d’alguns pagesos quasi que frega certa traça poètica internada en les regions de l’oblit pietós.

 

Quantes variables cal descartar per ser un esperit tothora positiu? La naturalesa humana en realitat tendeix a la incertesa dubtosa i poruga, a l’errada i la confusió, i de trespols ferms no n’hi ha.

 

Amb tantes pertorbacions quotidianes, potser haurem de començar a afinar el sedàs per saber quines tenen algun veritable calat i substància.

 

Hi ha silencis que ens tracten de vós. Marquen distàncies.

 

Arqueja els braços en el gest d’aixecar-se una mica la falda, tot ballant. Aferma el cap contra el muscle esquerre, amb gest de mitja enfurismada, taloneja amb grapa. Entre la Lola Flores huracà – o cicló- i la Chunga deu estar la imitació –potser inconscient.

 

– I què creus que hem vingut a fer en aquesta vida?

– Dubtar?

 

La perdem de vista i ens acaba fotent: la possibilitat inesgotable d’intervenció de l’estupidesa, fins en àmbits suposadament dedicats a les potències de l’ànima.

 

Dilluns, 3 de juliol de 2017.

Johannes Brahms a la gramola matinera. Pot ser la dillunserada un vals amable? Molta més fresca. Els pics ondulants en la sorpresa del juliol primerenc. Roba còmoda, per gastada, i empassada de notícies. L’estratègia de la por pel referèndum català va aguditzant-se: infame primera pàgina del diari “El País”, avui, equiparant les propostes de les forces sobiranistes amb l’autoritarisme bolivarià. La nerviositat desaforada del nucli dur, econòmic i polític, de Madrid, qui sap si és símptoma de que el que menyspreaven sense provar de comprendre mínimament, va camí de quallar-se en ferm. Entre unes coses i altres, el relat transicional va quedant panxa enlaire, ensenyant totes les vergonyes i trampes.

La passejada del gos, prou enjorn. Més afluència de personal, cosa poc habitual en feiner. Dedueixo que l’inici de les vacances d’alguns sectors poden ser la causa de l’efecte. Saludem el arbres habituals. A alguns, el ca els distingeix amb una dosificada pixarradeta de marques territorials. Bon estar amb la davallada de temperatura. Sí, el sol pica amb dignitat de juliol, però les llengües oxigenants el contradiuen. Cap incident ni troballa especial. L’animal fa el seu inventari capriciós d’enflatades tranquil·lament i puc badar sense episodis molestos. En les resolucions tècniques de la passejada vaig assolint l’elegant displicència de l’artesà destre.

En tornar a l’escriptori em llenço a fer l’esbós primer d’un dels relats per a l’encàrrec, sobre una esquemàtica idea inicial prou vaga, a penes una imatge, però que, a mesura que avanço, els dos personatges protagonistes m’imposen la seua llei i la narració exigeix ser ambientada a Nova York. Són aquests temptejos, amb sorpreses ni llunyanament contemplades, els que aporten la part de joc excitant, de divertiment, en el propòsit de contar una història. També el final, rotund, inesperat, m’ha vingut donat amb la lògica de les plausibles resolucions a problemes imaginaris (que això és quasi sempre la narrativa). Una hora i mitja després del primer paràgraf el dibuix, de sis pàgines, està prou definit. El deixo reposar a la gaveta corresponent, em faig un cafè gelat –me l’he guanyat- i em poso en altres materials que esperen manicures.

Per les casualitats causals, pesco al vol un comentari sobre la narradora nord-americana Amy Hempel i una recent edició dels seus contes complets – cinc-centes pàgines- a preu de llibre de butxaca. En prenc nota, perquè ara mateix sento que llegir contistes potents em convé per a la dieta lectora acompanyant del nou projecte, que no creia que seria el següent, en haver enllestit ja un aplec de narracions i un original de poemes. Pensava aplicar-me, ja ho estava fent, en els solquets dels aforismes i en trams diversos del diari, però em cal anar entrant novament en el programa de les ficcionades. Els canvis de plans a vegades van bé, sobretot si són comandes sencerament professionals de gent que sap de què va. De gent que no sap de de què va, tot i creure’s, o fer creure, que sí que ho saben, ja n’anem prou servits en aquests terrenys. Llegir Hempel i altres bons contistes i anar escrivint relats podria ser un bon pla per emplenar l’estiu, si no tingués res més a fer, que no és el cas: em tocarà compaginar la parida de textos nous amb els “bolos” ballables i altres gestions de bagatel·les, tan grises com necessàries quan no ets rendista. La grisor permet menjar, la vocació ens ajuda potser a no rebentar de fàstics.

L’empleat de banca que es creu que és banquer, i, des de l’alta bastida de la seua il•lusió menysprea i maltracta alguns clients, que deu copsar com a dèbils; amb els importants i els seus superiors ens imaginem perfectament el règim de complides genuflexions que deu emprar.

Cigrons per dinar. Becaina. El mateix programa, llegint i escrivint, en les vespertines, bandejades seriosament les distraccions que, si vols, no s’acaben mai en els bigarrats servidors indiscriminats. Feta també alguna gestió telefònica.

 

El temps ha esgrogueït la fotografia, però en la memòria cada està més nítida, en entendre millor el context obscur, difícil que envoltava a l’orfandat de les criatures que, a pesar de tot, somreien, endiumenjades, al desconegut retratant.

 

Christa Päffgen, més coneguda amb el pseudònim de Nico, fou la cantant de la Velvet Underground, entre altres ocupacions, com la de model. Visqué diverses temporades, des dels anys cinquanta, a Eivissa, on va morir el 1988. Una icona mítica dels costats salvatges, dels subterranis obscurs, de les ferides interiors. Aquests dies diversos articles i reportatges la recorden. L’atracció per aquestes personalitats sofrents i autodestructives és gran, i prou sorprenent en remembrants que, de fet, han portat camins ben allunyats dels traçats per les epifanies i sòrdids arrossegaments de caràcters com els de la Nico, i fins han tocat poder en mitjans i ben assentades i carcamals estructures polítiques.

L’amazona rossa sobre un cavall blanc que trotava compassat i mansuet en una platja, amb una voleiant brusa lleugera, d’un anunci de brandi, era la Nico.

És una evidència que els qui en els seus dies joves, i potser rebels, escoltaven les cançons de la Velvet, entre altres iconoclàsties més o menys interpel·lants dels rols de les generacions anteriors, ara són als comandaments dels altaveus que de tard en tard es permeten rescabalar alguna postal del camí que no van triar. Potser es tracta d’això, de l’enyor del que hagués pogut estar i van bandejar per vies més tèbies i segures.

La desolació, el dramatisme de moltes obres en solitari de Nico, d’origen europeu, filla il·legítima, amb anys de dependències terribles, no, ja tenen poc a vore amb els qui ja no es mesclen ni de conya amb els costats dels lúcids perdedors.

 

M’arriben ofertes de productes que sí, encaixen amb els meus gustos generals; però els triadors-buscadors afinen poc. Sí, llibres, bé: però no els que m’ofereixen. Músiques? Perfecte, però no les més comercialotes de la ràdio fórmula. En fi, esperem que els germans majors vagen afinant els criteris de captació a partir de tota la informació que els hi regalem cada dia. Seria curiós, quan l’encerten, saber quina etiqueta ens pengen als qui mirem en altres prestatges de l’oferta.

 

(Paisatge)

L’ull suspès – hora muda- en la lliscant volta del dia.

L’escumall en dissonant sil•labeig a l’esquerp escull

–cetaci dorment amb el bull de la nit al ventre.

La claror a l’espill del passadís de la casa perduda.

Tinells de randes amb mirades mig esborrades.

L’oli horitzontal de les absoltes en la plana que eixuga tot crit.

L’ombra antropomòrfica que repica una pissarra en el clar del bosc.

L’opi de la memòria desquadra el guinyol de la migdiada del faune.