Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

roquerimar2017Dimarts, 4 de juliol de 2017.

Posem la data a l’almanac vulnerable, eclèctic. Recurs potser gravat en les matinals escolars. Dolces colònies infantils contra el risc de polls, caparrons mig espantats – encara rebíem llenya en els primers cursos, dins la pedagogia imperial del règim- encarats a l’encerat verdós fosc. La data completa. La cal·ligrafia elegant del mestre, com imitant la cursiva tipogràfica. Per descomptat, en l’idioma d’ells, dels qui mai no han imposat res, segon tenen la santa barra de dir, fins en els velluts pomposos dels discursos monàrquics.

Puigdemont ha fulminat el conseller d’empreses Jordi Baiget, per tenir dubtes sobre la convocatòria del referèndum del primer d’octubre i demanar la suspensió o ajornament. Teníem clar que una part de la quinta columna refractària a l’independentisme era incardinada a la mateixa vella Convergència –sector pujolista, amb derivada fins a, sí, el mateix Mas, que va posant-li pals a les rodes al president gironí que l’ha succeït i que, pel que pareix, practica noves polítiques amb fermesa audaç. Destituir un conseller dubtós sobre el mandat ciutadà de fer una consulta, és estricta coherència, però, no cal dir-ho, la premsa i alguns polítics unionistes gosen fins titllar la decisió de feixista (sentir a un del P.P. dir-li feixista a un adversari polític pot fins esgarrar-te la pau estomacal, si encara no t’has pres la medicació). Si prendre decisions de govern lògiques és feixisme, no oblidar-se de la subvenció, un exercici rere l’altre, per a la Fundación Francisco Franco, entre altres decantades anomalies, ¿què deu ser?

Avançant en l’escaleta del nou projecte narratiu. Bromes, salutacions i converses enxarxades en els descansos. Les variades coloraines opinants. S’ha aturat l’airet d’ahir i remunta la calorada. Passejada del gos –amb visita a l’estanc. Una convenient estirada de cames per trencar la seguida d’assegudes capficades. Escrivint lentament en aquesta i altres llibretes obertes al cartipàs de l’ordinador.

Una alta eixida per prendre cafè gelat al Parc dels Xiribecs. Una parella d’ancians els hi dóna pa als ànecs del canal que travessa el parc. en el raport estadístic d’avui de la terrassa pugen els ulls lectors. D’una desena d’ànimes, una dona, en la quarantena, amb aspecte professoral, llegeix el periòdic provincial, que no es desmaia mai de ser ben provincial en quasi tots els apartats i detalls. Una altra, més sènior, fulleja una revista il·lustrada, no encerto a vore si és de xafarderies o no. I hom planeja per l’estudi sobre Torga. Els pardals avui guarden molta distància. En tornar al despatx, diverses gestions telefòniques (m’assabento del preu d’un sensor de combustible, informació que no sé si em podrà servir mai per a cap pàgina) i més repassada de materials.

Retrospectiva al Guggenheim de Bilbao del videoartista novaiorquès Bill Viola. Un discurs meditat i potent en cada peça  seua. Burxant en les paradoxes, interrogant, amb cura compositiva i estètica. La seua trajectòria posa en evidència la quantitat de morralla i gat per llebre que s’ha donat i es dóna en el mitjà audiovisual artístic. Hi ha xops importants entre tan de ball confús de fullaraques de la inanitat.

Excel·lents notícies del raport de vendes del mes de juny de “L’incert alberg” des de l’editorial. Migdia amb alguna tensió per cartes que no lliguen en la reestructuració del marc de les activitats, i per la mala intenció d’alguna batxilleria tan delirant com cretina, ben característica de molts esperits d’aquestes terres. Una gestió al vespre al centre ampostí, terrasses animades. Paso de qualsevol manera la vesprada solitària: és a dir llegint, escrivint, escoltant músiques i tocant la guitarra. Seitó per sopar. Aladroc, en diuen en algun port de la mar ebrenca. Una paraula preciosa, l’etimologia de la qual apunta a la mitja lluna. Hi ha moltes metàfores en les etimologies, com comentava Borges.

 

Alguns que visitaven Josep Pla al seu mas de Llofriu, explicaren després que l’indret feia una intensa olor de vaca. Hi ha urbanites incorregibles en els seus penjaments. I quina olor es pensaven que feien les masies? El cert és que l’olor de vaca ajudava a passar casa al periodista i escriptor en dies difícils. Cobrar la llet, en el seu esquema de supervivència, amb una ploma a la mà, en aquest país tan difícil per a oficis així, i més encara als anys quaranta i cinquanta, estava anivellat amb la dèria de cobrar els articles i els drets dels exemplars que s’anaren despatxant. L’olor de vaca dóna certa seguretat. És una sentor càlida, confiada, tel·lúrica, que estabilitza les gronxades de l’esperit davant les malvestats del món. Gosaríem dir que no només les estances del Mas Pla feien olor vacuna, potser més d’una dels milers de pàgines de l’autor de “El rellotger de Crexells” també encara desprèn el caràcter de la sentor dels ferratges, la palla, les exhalacions corporals i els excrements de l’animal més totèmic en les estabilitzacions agrícoles i ramaderes davant els antics nomadismes. L’olor de vaca, dit sia tot passant, també forma part de la meua educació sentimental: un detall dels que conformen caràcter o, si més no, permeten no fer el ximplet sorprenent-se de que una masada faça olor de vaca.

 

Davant el lògic i coherent cessament del conseller Jordi Baiget, refractari a fer el referèndum, m’han vingut a la memòria unes paraules de Jordi Pujol tot dient que davant les idees de Joan Fuster i altres (Manuel de Pedrolo, per exemple), ell i el seu partit havien fet mans i mànegues – i moltes mans i mànegues van tenir- per a que no s’escamparen massa. Quan opines que part de la quinta columna contrària a la consulta, que en el fons no s’ho han cregut mai, és al mateix si de la vella Convergència, no falta qui encara t’arrufa el nas.

 

Deia Blaise Pascal que l’home viu entre l’abisme de l’infinitament gran i l’abisme de l’infinitament petit. L’home sap que no pot abastar l’univers amb el seu sol i els seus estels. El que li sembla molt més insuportable és estar condemnat a deixar passar de llarg també l’altre infinit, el proper, el que està a l’abast de la mà. (…) El que se’ns hagi escapat l’infinit exterior ens ho prenem com un destí natural. Però haver deixat escapar l’altre infinit ho considerem fins a la mort com a culpa nostra.

Milan Kundera. (“El llibre del riure i l’oblit”)

 

Tan lúcid amb tants temes i tan obtús amb aquest, l’humorista gràfic El Roto. En les darreres vinyetes veu monstres en els nostres desigs de no deixar de ser el que som. Una asimetria ben curiosa (no és cas únic, ni de bon tros). El tancament de files a “El País”, pel que fa al referèndum, és increïble: en la línia  dura de la pura reacció.

 

Hi ha cert consens general en pensar que els atacats per la síndrome llepaculs, o per la que porta el nom del grec antic Procustre,  la que vol segar el cap o els peus a qui destaca massa en un terreny o altre, sempre és un defecte que comença i acaba en els altres.

 

L’home que escrigué que “l’infern sempre són els altres”, no detectà en cap moment que el seu admirat Josef Stalin n’havia bastit un de dimensions descomunals. En no pocs temes i visions, Sartre fou un pensador ben desencertat i fins sinistre.

 

El maltractant es manega millor en l’estadi de conflicte –que segurament ha generat i alimentat.

 

La imperfecció fa més bona companyia.

 

Tampoc l’han llegit, però dius un nom d’aquells inapel·lables dels cànons i assenteixen beatament.

 

Dimecres, 5 de juliol de 2017.

A les sis el veïnat ja no suporta més silenci. El cel protector m’ha fet a mans un pijama nou, flonjo, còmode. Els eficients instints maternals quan suspenen la llançadora frenètica de les postmodernitats i llurs trampes i retornen a la seguretat de la còmoda ancestral. Les penyores noves, els estris distints, canvien la lliscada de la prosa i el cant. Fer vida en pijama molts dies a l’any seria un estadi probablement reparador. Però no pot ser, els autònoms, si no breguem no cobrem –i bregant, a vegades tampoc.

Adormissat encara busco en els armaris ambres d’algun barroc consolant, però per algun malentès o caprici de la màquina apareix un garbell de cançons d’Elvis Costello. Segons quines cares posa, Costello/McMannus em recorda l’escriptor Rafael Vallbona. Si no ha canviat d’escuderia, que em penso que no, Vallbona era més springsteenià, dylanià i cohenià que no costellià. Recordo uns comentaris de text, en divertiment a a dues veus, sobre les “Memòries d’un faldiller” del joglar jueu de Montreal. Retalls que em fan somriure per dins. Com el d’ahir, en un punt melangiós, recordant una nit llarga i galega, intercanviant parers i petites discrepàncies amb Anton Reixa, ànima de Os Resentidos, poeta punk, director de cinema… un dels caps més inquiets i brillants de la moguda viguesa dels vuitanta. Busco informacions recents sobre Reixa pels cucs enllaçats del núvol i veig que, després d’un accident greu i d’haver sobreviscut a catorze mesos de ser el president de la tèrbola SGAE, torna a estar en forma i, sobretot, escrivint.

Vaig tenint idees sobre el projecte narratiu nou. Compro per la xarxa els contes complets de l’Amy Hempel. La ironia d’haver gestionat i empentat l’apertura d’una llibreria per a la proximitat, durant més d’un any d’encaparrades, per no voler ni acostar-me a l’establiment –que en realitat ja té molt poc a vore amb el nostre projecte sospesat i repensat segons les possibilitats de l’entorn-  i haver d’encomanar els llibres en les botigues virtuals. A sobre de què ens han pres el pèl, el temps i algunes coses més, no em dóna la gana, a sobre, de donar-los a guanyar ni mig cèntim a uns espavilats. Sí, les amargants ironies dels taulers volubles de la vida. Però, superat el tràngol –que ens ensumàvem de feia prou, sortosament-crec que ha sigut a fi de bé. Hempel és coetània i una de les contistes més decisives dels balls amb les modernitats humanes. En els seus relats hi ha sempre l’essencial de la història, sense digressions ni fullaraca. Eixuta i directa, mostra els problemes, el pes de les sensacions i fins els deliris de la identitat individual en les aspres societats contemporànies.

En algun lloc tinc llegit que la democràcia és el respecte a les minories. Per variades que siguen les teories sobre el regiment menys dolent de tots els possibles, cap encaixa del tot amb la tradició política espanyola, on els períodes veritablement democràtics han sigut escassos i breus.

La passejada matinera amb el gos, amb algun punt d’emoció: una porció de pizza caiguda a la façana d’un establiment que en fa i les reparteix a domicili. L’he detectat abans que el ca i he pogut retenir-lo i distanciar-lo, amb dos cops decidits i eficients de canell. Una mica després, ja trepitjant l’herba dels parterres de la rambla de costum –dedicada a la memòria de Tarradellas-, ha fet un gest de protesta i s’ha gitat a terra, perquè ja no volia caminar més. Li convé caminar –i  a mi també-;  m’he imposat, l’he fet aixecar i prosseguir el passeig una mica més, sempre buscant l’ombra de l’arbrat.

Sessió de destriada i remirada de materials fins a l’hora de dinar. Rebuts estímuls delicats, elegants, d’autors que respecto i admiro. I més notícies positives de l’editorial Afers referents a les vendes del darrers trimestre. La carreta va tirant, els lladrucs blancs –i  els altres- en certifiquen el moviment.

Hi ha gent que em demana assessories per acabar fent tot el contrari del que un recomana. Fa temps que ho tinc comprovat. El fet m’ha inspirat un relat breu. De tot se’n pot treure una penyora positiva, si es vol.

Vesprada lenta i aprofitada. Arreglada una trentena de pàgines. Tocant la guitarra –repassant cançons pròpies. Amanida per sopar. Llegint un mica més fins al son.

 

(Macbeth)

 

No se sap mai on desembocaran

els detalls oblidats per la pietat dels anys.

Potser en el cervell i circumstància

d’un dramaturg, a qui el crim o l’encert

li darà joc per resomniar-nos

dues talles més grans.

 

Dijous, 6 de juliol de 2017.

Alçat a les set. Espessor gran. Remunta la calorada. Cafè i les notícies. Més girades de caragol en les amenaces pel referèndum d’octubre. Han caigut totes les caretes, a esquerra i dreta, de la concepció estatal des d’una Castella imperial. Més amenaces de llençar l’exèrcit sobre territori català. A Barcelona creuen que la política de la por de Madrid no farà efecte. Coneixen poc de prop els humors d’aquest sud, on episodis de la guerra civil encara porten rastre amb ombres esmolades en moltes viles i relacions. La consulta municipal a la ciutadania tortosina per la retirada o no de la ferralla commemorativa franquista que està clavada a la llera de l’Ebre és recent, i el resultat deixà pocs dubtes. És a dir, que l’estratègia amenaçant de Madrid pot estar fent més forat del que creuen els de “Junts pel sí”. La gent s’informa com s’informa, amb mitjans on els arguments emancipants mai no són convidats. Si hi ha referèndum, serà molt curiós apamar els resultats que es puguen donar a les comarques tarragonines. La foto, fent front comú contra la consulta, de González, Rodríguez Zapatero i Aznar, esvaeix qualsevol dubte del posicionament estatal.

Nova reunió, matinera, amb la bibliotecària, per comentar les activitats de les jornades literàries de l’octubre, en un establiment simpàtic empentat per gent jove. Cel ennuvolat, xafogor. Avancem amb la possible graella. Estona agradable, que m’aparta de la cuina textual, variant que també va bé, no cal dir-ho. De part d’una associació mequinensana, que fa una ruta literària que tocarà Amposta, m’arriba la proposta de fer una pinzellada sobre Sebastià Juan Arbó en una de les activitats que fan. Cap inconvenient. A Mequinensa, al voltant de l’obra i figura de Jesús Moncada estan fen una feinada molt ben girada que va collint cada dia més interès i visites. En altres places, segueixen dormint amb els recursos que pot generar el patrimoni literari. Paisatges amb un relat consistent: és una qüestió que ocupa de fa prou a molts dels sectors turístics europeus.

Migdia d’habitud. Amb els textos al vespre. Monotonia amb vistes a cues de somni. Llegint variat per les pantalles del món. Els científics quàntics estan convençuts de que el futur influeix en el passat. Fa rodar el cap. Fascinant rejoc que tiba les costures de les limitacions imaginatives. En la lletra, gent boníssima arreu. La majoria, perfectes marginals, no cal dir-ho. Hi ha com una sintonia en angles de visió i desmuntatges de paraments socials en els coetanis. Podia ser d’altra manera?

 

La venjança pot ser un bon – i legítim- combustible literari. Però qui no l’hauria d’emprar mai és un historiador.

 

 

Ningú. Mai. Enlloc. Heus ací certs topalls de possibles absoluts

dels que a vegades dius cercar.

 

Divendres, 7 de juliol de 2017.

Alçat a les set. L’estantissa de l’aire. El ventilador engegat a les vuit. Apareixen cançons del Cohen, dels darrers anys, en un canal distint a l’habitual, que he sondejat poc. La salmòdia del jueu errant i heterodox acompanya la mel lenta dels primers compassos.

Llegit un article sobre Tenesse Williams en les visites al Tànger obert i internacionalista dels anys cinquanta. Un esperit turmentat, el de l’incisiu i brillant dramaturg. Buscava la soledat i la temia, segons diversos testimonis propers al seu trànsit.

Llegits diversos poemes del Ted Kooser, versionat per Jaume Subirana i Miquel Àngel Llauger en una edició recent d’El Gall Editor. Un contemplatiu gens complaent, el poeta nord-americà.

Cafè gelat i repassant les notícies. La política espanyola presenta les seues pitjors credencials i deixa a les clares que alguns fons no han mudat gens. El Tribunal Constitucional com a executor polític. Ja no hi cap més esbiaixada.

Sessió mirant materials. Gestions del duet de ball: navegacions en un submón on abunden els pirates estults i els llogants regatejants. Vist el tràiler de la pel·lícula “La pell freda”, basada en la novel·la d’Albert Sànchez Piñol. Sense proposar-m’ho he estat una mica al cas de les negociacions amb la productora nord-americana que comprà els drets de la història del faroner destinat a una illa remota i el que li toca viure. Hi ha empreses estatunidenques que es dediquen a comprat drets de novel·les –i fins contes- d’arreu del món, encara que no tinguen inicialment la menor intenció de traduir-les a producte cinematogràfic. Es comprèn que el negoci és tenir els drets per si algú o altre sí que en vol per la pel·lícula o la sèrie basada en els relats. Per contracte, quan un o altre vol emprar la narració com a fonament adquireix el dret a canviar tot allò que li done la gana en escenes, trama i personatges. Un altre món, el de les indústries culturals nord-americanes, d’un gegantisme i estratègies que resulten inimaginables per a molts homòlegs europeus.

La passejada del gos. Segueix rebel en no voler caminar més quan ja ha fet les seues necessitats fisiològiques. Avui s’ha aturat en sec i ha girat cua, com volen dir “va, ja he pixat i cagat, per a què caminar més amb aquesta calor?” M’ha tocat aplicar la llei tan dubtosa de fer-lo caminar una mica més perquè “és pel seu bé”. Quants poders ens imposen tantes coses “preventivament”, perquè “és pel nostre bé”? Ells saben què ens convé molt millor que nosaltres mateixos. ¿Qui ens ha manat pensar per compte propi, quan ells ja ens ho donen tot resolt, mastegat, sense cantells, legal?

Cap a les dotze faig la volta pel parc dels Xiribecs i prenc un cafè, mentre vaig cavil·lant l’organització de diversos projectes que vaig empentant a poc a poc. Patafísiques dels fogons textuals. Quan ens apartem de la carpeta oberta és quan ho veiem més clar tot, després, en tornar al xafarranxo solitari, tornen tots els dubtes. Poca gent al parc i a la cafeteria.

Macarrons i una melosa maneta de porc per ben dinar. Més cançonera entretinguda de tria, retria i retocs a materials. Avanço prou. Els ulls arenosos, al final, com és lògic. Persisteix l’encapotada del cel, que deixa un ambient enganxifós. Donen aigua les previsions, però cada vegada plou menys.

Diuen Noam Chomsky i altres experts politòlegs, que mai com ara hem estat més atansats a una guerra nuclear dels grans blocs, dirigits per dos personalitats certament inquietants, cadascun en el seu estil. Ni en els pitjors moments de la guerra freda, diuen, el rellotge nuclear ha estat tan ajustat en la franja d’alarmes. L’amenaça no pareix preocupar massa, no va en el repertori comentarista professional ni amateur. En el gran teatre apocalíptic no és un element menor, però no, no ocupa el lloc escènic adequat a la seua rellevància.

 

I als generosos els diran- ja els ho diuen- exagerats.

 

A vegades amb un gest sobri i elegant resolts amb bon to i compàs una envitricollada. Altres, en una tessitura idèntica, les variables dels humors, les punxes de les circumstàncies, la desquadrada d’un parell de detalls opacs, queda l’episodi en un nyap escruixidor, irreparable. La regularitat en els encerts de l’entregent és rara.

 

Pagat d’ell mateix fins a la sobreeixida. Creient que el seu val moltíssim i el teu no val res, et proposa un “quid prou quo”. No comprèn perquè li dius que millor deixar-ho córrer.

 

Un càrrec cultural. No concebia de cap manera que uns quants escriptors en taula redona havien de ser retribuïts, a sobre de que els hi donaven magnànimament difusió. Un tècnic, situat entre les dues parts, va trobar la solució: que no serien honoraris, sinó dietes de desplaçament. Aquell concepte li resultà, al càrrec cultural, més digerible, sempre quedant clar que per emetre quatre opinions en una taula redona ell no estava disposat a retribuir a ningú. Així anem. Així ens va. Cultura, com cantava Pi de la Serra, quasi mai rima amb confitura. El més negat, el més obtús de la llista del partit de torn, per algun estrany costum sol fer cap a gestionar el que no valora ni necessita.

 

Em fatiga la paraula, sovint llastimosament imprecisa, en alçària tonal “ex càtedra”, de l’espontani energumenisme del país (una plaga molt escampada).

 

Els versaires de campanar, les exhalacions dels quals un moment o altre et toca empassar-te, com qui sent ploure, per aquelles confusions en la falta de criteri de tants programadors –i potser perquè surten gratuïts-, que amb feliç falta de sentit del ridícul s’atorguen el tan car títol de poeta –que tants poetes bons són renuents a concedir-se-, i que, mentre els sents expectorar de qualsevol manera els despropòsits que són capaços d’engiponar, et preguntes què diantre hauran llegit en aquesta vida, i la resposta no pot ser altra que “quasi res”, i que del “quasi res” n’han fet una infame digestió que fins et fa dubtar de les seues prestacions mentals.

Per la mateix dinàmica de preocupant aiguabarreig, a vegades van de guarniment de poetes conscients i de qualitat, i notes clarament que realment no aprecien la diferència entre el que ofrenen ells i el que ofrenen els qui saben de què va la cosa. Però, ¿com ho han d’apreciar i mirar d’aprendre’n res, si de fet no els interessa el més mínim i ni pensen en anar eixugant les seues immenses llacunes tècniques i de lectures? La ignorància orgullosa, està prou comprovat, no detecta els desnivells. Et preguntes també què els ha portat a atansar-se al gènere més exigent de la literatura, si el que volen és cert reconeixement social, quan això ho tindrien resolt estant en alguna de les mil associacions que res tenen a vore amb la lletra i el talent.

 

Dissabte, 8 de juliol de 2017.

Ruixats nocturns. Poca cosa. Persisteix l’enxubada. Liszt  a la pianola virtual. Ja fa anys que ho tenim clar, però s’han esvaït les darreres ambigüitats i queda el mur palmari: no hi ha cap força en tot l’espectre polític, a Espanya, que permeta el referèndum a Catalunya. Els darrers en mostrar la vella carta: els Podemos –i l’alcaldessa Colau. Ahir, l’exèrcit feia unes proves en la costa catalana, entre banyistes perplexos. El supremacisme de Castella –amb costaner colonial pagà- va davant de tot, orgànic, irracional, inflexible, de qualsevol altra consideració. Dos-cents cinquanta set any dient no a qualsevol intent d’encaix més o menys federalista. Les terceres vies s’han escanyat una darrera l’altra.

Dissabte minvat per a revisar textos. “Bolo” a Camarles a la tarda. La crossa principal per l’anar tirant en la supervivència a vegades es torna incòmoda per al gat cendrer. La toaleta. La dutxa freda que dura poc en la refrescada, perquè la humitat ambiental és notable. La passejada del gos, prou plàcida. L’encontre amb Ona, la gossa amiga, guiada per la xicota simpàtica. En l’entusiasme, Merlí es rebolca de gust pel terra mentre la femella nerviosa li fa compliments. Enfarinada de croqueta de gos entre un núvol d’endorfines destades. A l’estanc. Els paraments de carrer de la festa de l’associació de veïns l’Acollidora, amb feu al barri. Inflables infantils, una barra cervesera amb una terrada de cadires de tisora i un escenariet per als desconeguts col·legues amenitzants de revetlles. El vial tallat, tot i no haver cap activitat al matí. Un mos desdejunant en tornar al cau. Arreglo un parell de pàgines dels arxius. Preparo la guitarra i els estris per al desplaçament havent dinat. La nova pàgina de música m’ofereix un seguit de temes destacats de vells “folksingers”.

Es nota en les menudalles quotidianes; no ens aguantem els uns als altres i la guspira agra pot donar-se en qualsevol moment per qualsevol puerilitat. La malfiança amb el veí va corcant. Mentre ens matem entre nosaltres estem distrets d’on para veritablement la diana. Matant-nos entre nosaltres, qualsevol possibilitats d’ajuntar idees i esforços para molt i molt lluny.

Faves amb cansalada per dinar. Dinar fabulós. Becaina de mitja hora. Carregat l’equip. Cap a Camarles. La sala –gran- on toquem és en el primer pis d’un edifici municipal de nova planta. Cal carretejar les andròmines fins a un ascensor, en operació doblada de tocar tots els pataquets. El muntatge i la prova de so. Temps just per demanar un refresc, pipar un cigarret, canviar el vestuari i assumir el personatge. Molta gent. Ambient festiu. Tot i l’aire condicionat de la sala, la primera gran suada en la primera part. Tot rutlla bé: agafats quasi que sense ni pensar els segments convenients de la jugada. A l’intermedi ens posen en una taula amb gent amable i ens donen un dolç i una copa de cava. Resolta amb el mateix tremp eficient la segona part. Ha caigut un ruixat que ha alleugerit la sopa apegalosa de la jornada. La carretera deserta de la nit. A dos quarts d’onze som fent un mos a l’establiment hindú del barri, cansats i contents. Veiem d’esquitllentes l’ambient de revetlla de la festa de l’Acollidora, però ens n’abstenim: ja portem prou tralla de revetlla al cos, per avui.

 

I si la humanitat som una còpia, defectuosa, descartada, abandonada d’una altra humanitat?

 

Diumenge, 9 de juliol de 2017.

“Mira, el mapa de les clavegueres de Nova York”, deia un desconegut amb una bata blanca. Miraves, i veies la radiografia d’un braç sense cap fractura o anomalia. Cinemascop oníric.

Dempeus a les vuit. Keith Jarret a l’aparell: el canal nou ofereix prou treballs seus. La manera de fer del pianista em seda i em revisa alhora. La devoció per Jarret ha donat per a converses substancioses amb Conrad Setó, que també n’és admirador, i amb més coneixement diguem-ne tècnic de la seua paleta creativa i interpretativa.

Cafè i repassant materials –un parell de pàgines. Detall d’afecte d’un escriptor amb el qual estèticament i temàtica, vitalment, som antitètics –ell en el confort i l’hedonisme exquisit regularment, hom en la intempèrie polsosa i emprenyadora. Potser per això, la picada d’ullet subtil té més valor. Hi ha gent encara capaç d’exercir la justícia poètica amb els negatius de les seues opcions. Fa la sensació que “L’incert alberg” ha fet que alguns gremials hagen posat més interès per les meus coses.

Samfaina i pollastre rostit per dinar. Estirada curta: suavitzant l’alineació de les queixes de l’esquena. Cap a l’Ampolla. Ambient de vacances a la vila marinera. El blau temptador de les piscines de les urbanitzacions. Els tràfecs de les platges i terrasses. Comencem a tocar a les sis. Prou desgana, accentuada per la descoberta de detalls lletjos de qui manega la cosa de les actuacions, que concedeix privilegis descarats a altres duets. Hi ha qui fa una política de relacions públiques especials amb els responsables dels casals. El cas és que en el calendari, en algunes places ens deixen els darrers, quan els altres ja s’han triat les dates que han volgut i en una quantitat que pot fins doblar la nostra. Comptat i garbellat, fins a la coroneta de tants detalls bruts de part d’autèntics friquis repapiejants i de “companys” que deu fer molt que van perdre la mínima dignitat.  Complim amb les dues parts correctament. No se’ns nota l’emprenyada. L’art dels fingiments professionals. La gran suada. Suem, doncs existim. Mos lleuger en ser al cau. Encara puc llegir una mica. Els circuits de la música de ball continuen igual de grossers i llardosos que fa quinze anys. Pensant seriosament d’anar deixant-ho només puguem.

 

Més projectes que records. Encara hi ha aire a la gaita.

 

Cremem la vida somniant llogar o comprar oxigenats compassos d’espera.

 

El que ens encaterinava fa vint anys, en remirar-ho li notem tota la fusteria i els trucs. No hi ha pàtries segures. Millor no remirar molt. Oblidar i seguir caminant és la divisa més plausible.

 

No es clavava en embolics. Era destre en mirar a una altra banda si hi havia soroll. Quasi tant com prest a acudir a reclamar la seua part si de cas els agitats aconseguien algun avantatge.

 

Dilluns, 10 de juliol de 2017.

Alçat a dos quarts de vuit. La joieria barroca del mestre de capella de Leipzig. Més val iniciar la jornada confiat a les altes bastides que milloren la humanitat. Antídots contra la negror general (tralla dura).

Repunta la calorada. Llarga sessió amb un banc de textos arxivats. Avanço prou. Cafè i cigarrets com a modestos paradisos artificials. Recessos per llegir articles i altres textualitats (acollit a l’aigua de farigola de la prosa del monjo Merton, solució contra les ansietats). Pensant també en eixides reestructurades en els carreus de l’actualitat feinera. La passejada del gos, sense incidents. Un filet de garbí a ràfegues enmig la humitat apegalosa d’un sol lleganyós.

Les bromes classificatòries. Un esperit entusiasta em fa saber que en un inventari –que desconec que es bastia, i imagino paperam intern més o menys institucional-  estic catalogat com a “bé immaterial”. Em pega per riure. Bé immaterial? El meu mal d’esquena no se n’ha assabentat. Suposo que es deu referir a la lletra, però l’economia expressiva ho ha deixat així. Ser immaterial, al cervellet que gastem li resulta senzillament inconcebible. En uns llocs i negociats em treuen dels inventaris (silencis forçats), en altres m’hi incorporen. No cal patir per tant per les emparrades, la balança està prou compensada i el sentit del ridícul encara no l’hem perdut del tot.

Em conviden a un espai  literari, dins un magazín estiuenc, a Catalunya Ràdio. Es tracta de llegir alguna cosa i d’una entrevista a l’estudi de la Diagonal. Una bona excusa per fer una volada barcelonina. Han fet comentaris dels llibres en un espai o altre, a la casa, però d’invitació presencial feia molts anys que no en rebia cap, des dels dies de les matinals amb Josep Cuní –ja ha plogut, certament. Es comprèn que, de tard en tard, als perifèrics “outsiders” també ens toca una miqueta de microfonia pública.

Més revisions de textos en fonda capbussada vespertina. Eixida de radi curt per una gestió en una botiga musical ampostina, precisament quan el cel lívid decideix ploriquejar uns gotellots llargament reprimits. Quan em canso dels retocs i reescriptures llegeixo en espigolada eclèctica. Bon article sobre Joan Fuster de Francesc Marc Álvaro.

Esperits revolucionaris, antisistema, que si s’ha de fer cap mobilització seriosa exigeixen que sia dins la garantia plena de la legalitat vigent. Els productes “light” van arribant a tots els racons. La força aquella de les indignacions a les places ha sigut subvertida i envasa en cel·lofana innòcua, que no treu el son a cap entramat poderós. No esperàvem molt, que ens coneixem el pati una mica, però una eixida tan fraudulenta tampoc.

 

Per una conversa amb Conrad Setó he recordat un “bolo” alimentari de fa molts anys.

En format de grup orquestral- en el balcó consistorial d’un llogarret sorià amb sis habitants. El balcó feia un metre just d’amplada i estava molt alt, tant, que amb el so fèiem harmònics amb la campana major de l’església –encarada al vetust edifici de l’ajuntament. Sortosament era llarga la balconada. Que fóra prou robusta ja no estava tan clar. Estàvem muntats en fila alineada. El públic ens quedava a uns cinc metres per sota. Com que era estiu -i vacances- alguns habitants emigrats havien tornat per a la festa major i la població s’havia doblat – és a dir, dotze ànimes. Tot i ser agost, feia un fred agut i va caler recórrer al vestuari hivernal. El balcó va resistir el pes dels components i equip, l’aspecte que més ens preocupava.

 

Una fressa tènue, sempre present, és la soledat que transportem. Una fregada sedosa del temps percussionista emprant les graneretes. S’adapta als distints ritmes de les circumstàncies.

 

(Internada)

T’internes uns pams en l’impossible.

Ja saps, hi has estat, que s’arriba

sense mapa ni equipatge. Però tampoc

la premeditada nuesa garanteix saltar la tanca.

La gràcia es vessa on i quan vol.