Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

donaambpeixigual2017Dimarts, 11 de juliol de 2017.

Si una cambrera d’origen eslau et contesta “bon dia” amb una perfecta fonètica, és que potser encara ens queda país.

 

Més val errar-se sol que amb direcció assistida –doble errada.

 

Matinada habitual (les set). Músiques, cafès, cigarrets. Tramesa aquesta col•laboració. Revisant materials. La passejada del gos, que està una mica baix de to energètic. La calor el deu afectar: porta un abric de pèl a sobre. Ho faig curt, per no desesmar-lo del tot. La severa vertical del sol ardent.

Retorns de lectors dels llibres, engrescants. Algun em diu que hauria de ser més conegut. Li dic que ell ja em coneix i ja és molt i basta. En un altre ecosistema cultural potser fins arribaríem a final de mes amb les paraules, però som on som, i un no és gens bo amb les relacions públiques i altres tripijocs. Ser més o menys conegut no afegeix absolutament res a la qualitat de pàgina.

Ensalada russa per dinar. Becaina. El mateix programa que al matí, amb una eixida al parc dels Xiribecs per prendre cafè gelat. Calorada apegalosa. Més sessió textual en tornar. Puntes de coixí i altres menudalles romanceres. Diria que amb el teclats dels ordinadors encara fem més espifiades de picatge que amb la traca de les màquines d’escriure. El recursos dels “outsiders” no donen per a secretariats eficients i “negres” llestos, que acaben escrivint més agosarat que qui els lloga.

Llegint pàgines de Stephan Sweig en pantalla (la civilitat acorralada). La vida lenta i més o menys eficient.

 

Dimecres, 12 de juliol de 2017.

Alçat a les set. Baix, de mal humor. Discrepàncies en la proximitat. Músiques de reparació. Cafè que no aixeca l’esperit. Capbussat en el refugi dels textos. Reescrivint, organitzant. Coses ben girades, que em sorprenen des del passat –no molt llunyà.

Salutacions amables de col·legues i lectors. Catalunya Ràdio em concreta els detalls de l’espai on he d’intervenir. He de llegir un parell de textos i Ernest Macià, que també escriu –i no conec personalment- m’entrevistarà. El programa es diu “Gravetat zero”. Però això serà a l’agost. Abans, m’esperen pendents pronunciades i prou carretera de músic.

La passejada del gos, mig somnolenta: harmonitzats tots dos. Cap encontre amb endorfines canines en òrbita. Cap embornada amb altre congènere. Més sessió de correccions. Tocant la guitarra una bona estona. La calorada aclapara. Arròs mariner per dinar. Gestions a l’Aldea i Amposta. Vist un lledoner, a prop de l’hospital comarcal, amb un pedestalet de ciment amb forma de faristol i una placa color argent mig esborrada. M’atanso, per mirar a quin insigne ampostí és dedicada, però no, és un record del centenari del club de futbol Espanyol. De sobte he recordat que el novel·lista Arbó era de l’Espanyol, segons diu a les memòries finals –molt mal fetes i amb prou deliris ressentits. En una farmàcia, vist tot un llarg prestatge de dedicat a productes per aprimar. Acollir-se uns minuts a qualsevol aire condicionat forma part de la supervivència en dies de tanta calor. L’aire condicionat consolant, reunit amb l’olor d’eucaliptus, de les farmàcies, és un bany de profilaxi agradós.

Desgana de posar-me novament en els arxius, en ser a l’escriptori. Llegeixo espigolant pels periòdics digitals i pàgines d’autors i autores diversos. Torno al tobogan emocional dels diaris de  la Silvia Plath a la nit. El dolor dels lúcids.

 

“Sigueu diferents, però dins d’un ordre”, digué el Gran Líder des de la tribuna congressual del Partit Únic. L’ovació durà set minuts.

 

Necessitem les ficcions que han creat els demés sobre nosaltres per tal de formar-nos les pròpies ficcions de nosaltres mateixos.

J.M.Coetzee.

 

L’incert que retorna l’espill. L’incert que planifica una jornada, que ja deu ser inscrita en les regions bromoses on res, en realitat, ha acabat d’existir. De la matèria dels somnis és el que dissimula l’absurd de continuar, la rugositat del que ens figurem veraç, els peatges amb els congèneres, cada dia més llobaters per les gentileses del sistema ferotge.

 

La cuina tradicional del país, la connexió més directa amb la impunitat de la infància.

 

Dijous, 13 de juliol de 2017.

Alçat a les set. Temperatura alta sostinguda. El silenci abans de l’afuada de les orenetes i el tornaveu pigat dels vilers. Francis Jean Marcel Poulenc a la gramola (rebosteria francesa). Cafè amb llet i croissant recent fet (pensades de les mans que tornen de la punxada de les analítiques).

Temptant unes idees amb la guitarra. Bons articles de Francesc Serés i Xavier Antich. Serés exposa com volen minimitzar, ridiculitzar la nostra cultura. Antich remarca el valor positiu de la perseverança davant la tossuderia. En un post el poeta Hilari de Cara es pregunta per què “El cant dels ocells” s’ha tornat fatalment en una peça de caire fúnebre, quan no ho ha sigut mai. Tres caps pensants de gran vàlua. El pitjor dels qui ens volen rebaixar i acomplexar és que el seu discurs és interioritzat fins per molts elements conterranis.

Dutxa freda, l’efecte de la qual dura uns deu minuts de tonificada. Treballant sobre textos guardats. Perseverança, disciplina contra el clima somnolent. La passejada del gos, que ha vomitat en les darreres hores. El veterinari diu que és normal, dins el tractament. A l’estanc; dues iaies fent manyagueries a un nadó somrient –cara de pa redó. Intent de prendre un cafè gelat en una terrassa: totes amb un resol ennuegant. Més faena a l’escriptori. El ventilador al morro.

Als de la generació anterior a la nostra els hi fan compliments i llibres d’homenatge en qualitat –literal- de “sèniors”. Ens falta aquella finesa francesa. En la francofonia no serien tractats de sèniors, sinó de clàssics vivents o cosa pareguda. El llistat és incomplet. En les absències es noten potser les mil batalletes subterrànies entre les capelletes i el poc poder dels no alineats. El mapa d’absències moltes vegades és més suggeridor que l’inventari encartonat aspirant a motllura canònica. N’he tractat uns quants de l’orla ara confegida. Tots prou diferents en intencions i obra; tractables, la majoria, tret d’algun i alguna lliurat a un vedetisme que en el nostre context potser encara resulta més ridícul. Han passat els anys, entre rebots, maltractes i alguns resultats reeixits. Fins és possible la veritable amistat entre escriptors, al nostre àmbit menut, de lleves distintes.

Segona eixida –matinar allarga els marges. Cafè al parc. Mirar-me els arbres o la grimpada d’uns vilers em dóna cada dia més serenor. La redona aquàtica, al cor del parc, convida avui a capbussar-se tocant dels ànecs. Comprada beguda al supermercat del barri, l’aire condicionat del qual convida a allargar el tràmit.

Converses amb col·legues després, ja retornat a l’escriptori. Més manicura als particulars tigres de paper. Pensant històries per a l’encàrrec narratiu. Un parell de coses esbossades. Provocant-me sol, per saber si sóc capaç d’encarar-me amb temes complexos i treure’ls suc. Sortosament no he acceptat termini fix per al lliurament de l’original i puc vagarejar sense pressa. Llegits contes de Juan Villoro, remirant relats i els diaris de l’Anaïs Nin, i el contes magistrals de Kjell Askildsen , com per ambientar-me, tot i que em furga el desfici de que potser tinc una “nouvelle” possible, si una idea dóna prou joc de desenvolupament.

Migdia d’habitud. Sensacions i notícies dubtoses respecte a un flanc treballat per la X. Ho estan aconseguint, els amos del món: el tots contra tots i les males passades entre treballadors en l’àmbit laboral. Tenir talent, saber un ofici a consciència, voler fer ben fetes les coses, s’han tornat desavantatges per navegar per l’abassegador imperi de la mediocritat, que es sent amenaçat, delatat, i arma la grossera conxorxeta de torn.

Avançant en idees. Dibuixats, amb llapis dubitatiu, dos dels sis personatges mínims barrinats per a la possible “nouvelle”, així com l’ambient muntanyenc on es podrien moure. Traçada una escena, que no sé on anirà, on un pagès els hi ven uns feixos de llenya a dos dels personatges que, tocant d’altres companys, estan rehabilitant una masia vella. No sé on poden portar-me els rampells inicials. És el millor d’aquestes aventures, seguir uns personatges i àmbits que no sabem què admetran i què rebutjaran. Com els paraments més novel·lístics em costen molt més i m’augmenten les inseguretats, intento fixar el millor possible els mòduls narratius i les possibles ambientacions espacials i temporals. Banda sonora variada per companyia mentre traço els croquis nebulosos.

Eixida a la farmàcia per buscar un medicament del tractament del gos. Em fa certa gràcia, com metàfora irònica, portar una recepta veterinària a l’apotecari dels humans. S’ha d’encomanar el producte amb unes hores d’anticipació, deixar el nom i el telèfon, suposo que per raons comercials, perquè el medicament és caríssim i deuen assegurar la comanda.

La Guàrdia Civil entrant al teatre Nacional de Catalunya, en un acte informatiu de l’Assemblea Nacional. L’escena és potent i ben inquietant. Els silencis davant quadres així de tanta progressia espanyola ensordeixen. El subterfugi de “la baixa qualitat democràtica” potser l’haurem d’anar abandonant. La Guàrdia Civil entrant al Teatre Nacional i demanant la  documentació. Com dirigits/assessorats per Boadella?

Llegint l’estudi sobre Torga de Maria do Carmo Azeredo fins al son. La temperatura cívica i intel·lectual del poeta i prosista era de les admirables, com la de Machado.

 

El classisme cultural, que menysprea les genuïnes manifestacions creatives populars en nom d’una excel·lència, de la que es proclamen infusos àrbitres, és la pedregada en sec que també tenim mostrant el nas arromangat freqüentment. Per a un ecosistema cultural fort, atractiu, accessible per a tothom, calen tots els esglaons de l’escala. Calen alts estudis i bones traduccions, sense dubte, però també guanyar quotes en el quiosc.

 

Fer diverses activitats, o conrear diversos gèneres literaris, té un avantatge enorme per a alguns: si no els hi queda més remei, et prenen en consideració en el vessant que a ells els fa menys nosa o el consideren més fluix.

 

Com tants milers de ciutadans, em vaig manifestar contra el segrest i l’assassinat del regidor del P.P. Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA, entre moltes altres queixes ciutadanes contra accions etarres, però la utilització que n’ha fet i en fa el P.P. de les víctimes del terrorisme resulta d’una hipocresia indigesta.

Fa unes hores, l’ex ministre Jaime Mayor Oreja ha dit que el moviment pacífic, democràtic, en positiu, argumentant, somrient, per poder votar en referèndum a Catalunya, és la mateixa l’estratègia dels armats. Criminalitzar les idees que no els agraden, no saben fer altra cosa. I sí, és clar, perseguir-les.

 

En conferència recent –ara també és conferenciant alliçonador- qui fou president de la Generalitat, Francisco Camps, ha deixat dit que partits de veres ho són ells i potser el PSOE, la resta són accidents. És a dir, la pluralitat per a ell és una lesiva anomalia. No hi poden fer més: els hi surt la negror autoritària d’on procedeixen cada vegada.

 

Divendres, 14 de juliol de 2017.

Dempeus a les sis, per estratègia d’intendències. Cafè i escoltant l’actualitat a la ràdio. Les amenaces de l’estat -inhabilitacions, multes milionàries, pèrdua patrimonial- recorden temps molt obscurs: encara hi ha famílies que no han recuperat els béns i recursos perduts per la incautació franquista. Fa mal d’ulls vore la descarada nul·litat de la separació de poders i la ferum autoritarista.

La passejada del gos. Ennuvolat. Un borrim vaporós, agulletes refrescants, en espurnejada desganada. Temperatura menys dura. En tornar, treballant sobre materials i apuntant-ne de nous. Anuncien l’edició d’una altra agenda dietarista de Pla, trobada en el gavadal de papers del grafòman empordanès. Una altra operació d’oportunisme comercial de Destino (en el grup Planeta). Es veu que són quartilles esparses per a una possible continuació de les “Notes disperses” incloses en l’obra completa. ¿Què aporten aquests materials, preparats per una reelaboració que no van tenir, a l’obra de Pla? Poca cosa. Davant l’èxit de vendes de “La vida lenta”, unes agendes trobades dels anys cinquanta, l’editorial persisteix a pouar en els arxius planians. En vida, quan el seu editor, Josep Vergés, volia incloure unes agendes d’apunts esquemàtics de finals dels anys seixanta en el volum que fou “El viatge s’acaba”, l’escriptor es negava, i només la insistència de Vergés va fer cedir Pla, que va eliminar algunes pàgines i entrades. Conjecturem que les operacions comercials d’ara li farien poca gràcia. Una cosa sí que queda clara: l’interès per l’obra planiana no defalleix, ans al contrari, va en augment. També se sap que Xavier Pla, especialista màxim, decisiu, en l’obra del de Llofriu, està treballant en una biografia, que segurament posarà claror i justícia crítica en la trajectòria de l’escriptor (algunes d’anteriors derrapaven interessadament d’un costat o altre i elevaven la confusió més que altra cosa). I, casualitats, pensant en Pla m’arriba una salutació simpàtica de la Biblioteca de Palafrugell.

Gestions presencials i telefòniques. La quantitat d’inèpcia –a sobre maltractant- que hi ha destinada en taulells públics i privats fa feredat. S’instal·la un resol apegalós després de les llàgrimes indecises del matí. Migdia tranquil. Amanida il·lustrada per dinar. Programa idèntic al vespre. Algun resultat entre la dansada de la raó i el somni que és, a vegades, escriure.

 

Els hospitals d’Amposta i Tortosa, classificats entre els deu pitjors de Catalunya, segons un mitjà digital.

Les comarques més deprimides, amb gran risc – una realitat que es nota sense forçar cap perspicàcia – d’exclusió social, en la zona ebrenca.

Els magatzems i maquinàries de la industrialització més perillosa (algunes en plena ancianitat repapiekant).

Pel que fa als despropòsits subdesenvolupats dels transports i vies de comunicació, no passa setmana sense incidents increïbles.

L’amenaça indefallible sobre els cabals del riu i la regressió deltaica.

En resum de comptes: no ens falta de res.

És sorprenent, davant de tot això, el triomfalisme despreocupat d’alguns gestors de la zona i la inhibició de tants creadors i intel·lectuals, molt centrats en la mona de Pasqua, la postaleta bucòlica i el bonhomiós folkloret de dolç pintoresquisme.

 

El grotesc enverinat és el més probable que et pots topar en els nostres contextos.

 

Fins els no dotats d’imaginació inventen quan recorden.

 

L’art és el maridatge del conscient i l’inconscient.

Jean Cocteau.

 

(Dues ferides)

 

En fregar-se

les dues ferides

brollà l’espurna

que abolia

la freda set

dels desorientats.

 

(Anunci)

 

Minimalet de bon fingiment romàntic busca gòtica vitalista.

 

 

Que era d’idees fixes, deia, és a dir que no freqüentava la companyia de les veritables idees, que es mouen com ballarines, segons l’angle de visió i la conjuntura.

 

Els vostres defectes cap a on decanten més, cap al jesuïtisme o el benedictisme?

 

I encara hi ha qui confon l’adulació amb la lleialtat.

 

Sense els crítics, desobedients, càustics, heterodoxos, la humanitat no hauria arribat tan lluny en la majoria de camps importants.

 

Algunes modalitats de pau –que només són més controls i pèrdua de drets individuals- també mereixen una ferma objecció de consciència.

 

Dissabte, 15 de juliol de 2017.

El abismo siempre está ahí; nunca se cierra. Nuestros ojos son los que se cierran para poder seguir viviendo.

Chantal Maillard.

Alçat a les set. Textos i músiques. Cafè i cigarrets. La passejada del gos. Endrapa alguna porqueria del terra, a la velocitat del llamp, i em toca renyar-lo. Molta afluència de gent a la rambla. Una gosseta saluda Merlí, que la rep amb compliments. La propietària m’informa que la gossa està en zel. Els dictats biològics.

Una estona més de revisions i decidint coses del projecte narratiu. Tinc el títol, el final possible, i esbossats quatre capítols. No sé on em portarà la pensada, però intentar-ho ja posa en moviment ressorts interessants. Unes investigacions de caire periodístic que tinc fetes potser em serviran per a detalls del relat. Més projectes que records: l’aerostàtic planeja. No es pot demanar molt més.

Passeig pel parc. Ennuvolat a estones, resol embafant altres. Un ànec llisca mandrosament pel llac central. Si fem un reescalf del conte de l’aneguet lleig, no hem d’incórrer en el truc de donar la sorpresa final de revelar que l’aneguet lleig en realitat és un cigne, i que és la diferència que li procura el rebuig de la llocada.

Cafè a l’establiment de costum. Una sargantana travessa sigil·losament la terrassa, mig camuflada en uns brins d’herba desgrenyats, els darrers abans del tallant de ciment. El caparró enlairat amb dignitat mil·lenària, com un diminut drac de Comodo, quan sospesa els obstacles i perills de l’horitzó. Un senyor, a la taula del costat, es demana un cigaló de conyac i una copa de whisky sense gel. L’acompanya una parella molt jove que, en un moment donat li pregunta, sense embuts, si té diners. Ell diu que no en té. Potser és un nebot amb la nòvia – o a l’inrevés? Amb això, amb les preguntes que se’ns acudeixen, Simenon en tindria per engiponar una bona novel·la en quinze dies d’asseguda.

Rebut un correu preciós, sobre “L’incert alberg”, de la viuda d’un autor que admiro de sempre, que vaig tractar una mica i fins li vaig prestar algun petit servei de fantasmagories auxiliars en el seu taller saturat d’encàrrecs. Professora i periodista de les bones, la comunicant: els seus comentaris m’alegren el dia.

Migdia tranquil. Més repàs textual i gestions al vespre. Un mos al barri, en un establiment arcaic i honest. Picadetes marineres i un vi notable. Recollit després el gos i donada una volta. Llegeixo encara “Uma poética da autenticidade”, sobre Torga, al llit. Notícies de la revista “Presença”, que feien a primeries de segle XX a Coïmbra una colla de poetes, entre els quals Antoni Da Rocha (Torga), que en els seus primers poemes i proses ja perfilava les temàtiques que l’ocuparien durant tota la seua llarga i prolífica trajectòria.

 

La remodelació del govern del president Puigdemont, per encarar el tram més dur per intentar fer la consulta de l’u d’octubre. Els consellers que romanen fent costat al president es poden jugar –segons ben creïbles amenaces estatals- fins els patrimoni per complir la promesa electoral, votada majoritàriament, de “Junts pel sí”. Segurament és un dels gestos polítics més valents que s’han donat en molts anys. El govern espanyol no vol la foto internacionalitzada de gent votant i la  impedirà com siga. Mai havia arribat tan lluny el catalanisme polític, i tot arranca del revés al darrer estatut de caire confederal que s’intentà. Les estratègies del P.P. han sigut una màquina de fer independentistes. Tot i les maniobres intimidants de Madrid, fa la sensació de que molta ciutadania ha deixat de tenir por. Al supremacisme colonial espanyol se li han vist totes les vergonyes en els darrers anys, en tots els terrenys. Qualsevol ciutadà que no estiga adormit del tot –i no tinga interessos en les subdelegacions d’aqueix procedir- s’ha adonat de l’escanyada en apartats tan fonamentals com el de les infraestructures o el finançament (infrafinançament, per dir-ho més precís) tan desnivellat amb els peatges i tributs que aportem.

 

Firmaríem on calgués per tal que l’alta política fóra sempre sencerament inútil. Però el somni passa molt alt. Entre mil sorolls, Europa cedeix al TIPP, un tractat on les grans corporacions podran acabar de vulnerar qualsevol arbitratge de sobirania democràtica dels estats que puga frenar o negar els seus interessos.

 

L’atac neoliberal a l’ensenyament. Especialitzats acrítics en l’oferta de mà d’obra no molt cara. Huxley, en “El món feliç”, les encertà totes.

 

Diumenge, 16 de juliol de 2017.

Alçat a un quart de nou. Alguna premsa espanyola titlla el nou govern de Carles Puigdemont de talibà. Potser una de les animalades més gruixudes entre l’aiguat d’animalades gruixudes que s’escolten i llegeixen aquests dies pels altaveus estatals. El president Rajoy ha ofert, però, la pastanaga del “cupo” basc i navarrès per evitar el referèndum (que declara que evitaran com siga). Diria que mai cap president de govern espanyol ha ofert el finançament del cent per cent com el basc, ni res menor tampoc. També sura la idea de rehabilitar més completet el darrer estatut, votat per la ciutadania i amb passada de ribot a les corts. Però la memòria dels incompliments de Madrid és molt llarga. Que si ETA, que si el talibanisme… Molts nervis en el rovell del status quo. I el que falta per  vore i sentir! L’esmena al pacte del 1978 sembla imparable.

Vivaldi per a violoncel. Felicitat un escriptor portuguès dels que grata amb sentit i direcció. Cafès, volutes de tabac ros: senyals de fum sense receptor. Mandrosos i desgrenyats primers cants de pardals, una mica abans de la joiosa follia de les orenetes. Compromís del duet a Canet lo Roig, on ja tot el públic, per la velocitat ansiosa de la batxilleria, sap que hi tinc fondes arrels a la vila. Escrivint i pensant també en la xerrada sobre Fuster: la vaig tenint prou clara de plantejament i guió.

Notícies preocupants d’una amistat que passa moments envitricollats i coqueteja amb la dimissió. Les angoixes de la gent de gran vàlua, de sensibilitat desperta i talent, en un temps cada vegada més aspre i endimoniat, on arriba a defallir fins l’instint de pervivència. Els durs tributs per a qui intenta ser ell mateix en aquesta vall de mones –algunes seriosament trastornades per superxeries barates i ignorants gurus pelacanyes. Què dir-li, si un mateix, tantes vegades, trepitja per l’estora de vidres esmicolats?

Amanida d’arròs per dinar, fresca, deliciosa. Una mica d’estirada. Ullada als correus. Cap a Canet lo Roig. Ambient de festa major a Els Valentins i Sant Rafael del Riu, vist tot passant. Molta calor. El muntatge al centre cívic. Han canviat l’escenari, més baix i còmode. Uns ventiladors testimonials proven de rebaixar l’enxubada. Tot d’instruments de percussió de la banda local ens envolten. Primera suada muntant i provant so. Els canetans s’ho prenen amb calma i comencem quan ells acaben d’arribar de les saludables regions de la parsimònia, tres quarts d’hora més tard de la prevista. Tot rutlla sense complicacions. La gran calorada (emprada una tovallola a l’escenari, com els boxadors mig tocats). A l’intermedi em saluda un home que porta el segons cognom de ma iaia paterna: Juny. És a dir, cosí més o menys proper del meu pare. Del temps que no la veia, la senyora que fou la telefonista del poble ha perdut prou facultats i se la nota desorientada. El nivell lèxic, de finor fonètica, de bones construccions genuïnes, de les generacions més grans són una delícia. Resolem amb solvència la segona part. Compromís còmode. Desfem la via a les deu ben tocades. La carretera, descongestionada. Pel relat dels mig parents canetans he recordat diverses històries més o menys relacionades amb la família. Algunes dramàtiques, dels dies de la guerra i la postguerra. Per exemple la de la tortura i assassinat d’un sacerdot que era oncle del pare (encara vaig conèixer els seus missals i breviaris en llatí, edicions historiades, solemnes, que es guardaven a casa). La brutalitat i acarnissament del bàndol roig i la del blau eren tristament homologables. O la del xiquet, de la colla infantil del pare, que jugant en uns camps no conreats va trobar una brillantor metàl·lica, mig enterrada en uns cavallons, i amb curiositat la va inspeccionar i manipular, amb el resultat d’una explosió que li va segar els braços, entre altres danys que arrossegà tota la vida.

Després de descarregar l’equip i posar gasolina, mos a mitjanit: uns caragols de terra, regal del bar del barri, i un grapadet de seitó en cru, adobat amb oli, all i julivert (pocs plaers com fer una pipada de tabac amb el regust metàl·lic del seitó encara arrapat al paladar). Intento, en va, llegir una mica més de l’assaig sobre Torga. Diria que llegir en portuguès em fa dormir millor. Però el cansament del “bolo” no fa concessions.

 

Descobert, a l’estudi sobre Miguel Torga de Maria do Carmo Azevedo Lopes, “Uma poética de autenticidade”, que Pessoa i ell van tenir una relació epistolar breu i discordant l’any 1930. A l’aparició del llibre de poemes “Rampa”, de Torga, Pessoa el saludà amb alguna lloança i prou reticències, dient-li que havia d’ intel•lectualitzar molt més la seua sensibilitat, i Torga li respongué que pretenia just tot el contrari. Desconeixia l’episodi entre el poeta de l’assemblea d’ànimes i el fet d’un sol traç sobri.

 

Si un llibre ha de ser habitable, hauria de ser també (igual com s’esdevé en una casa) una mica desordenat.

  1. K. Chesterton.

 

Hi ha cosa pitjor que la incultura: la cultura a mitges.

 

Cada vegada que declarava que no havia de justificar-se, engiponava un llibre sencer com justificant-se.

 

El liquidà una allau, i en el comiat un amic un xic despistat va deixar dit, inoportunament, allò tan bonic de que “la terra et sia lleu”.

 

La nostàlgia també és una il·lusió òptica ( i a vegades acústica).

 

Les coses massa perfectes allunyen a la gent. Però no cal patir, de coses massa perfectes n’hi ha molt poques i admeten qualsevol sabotatge de la grosseria ignorant.

 

Creure’s tenir una identitat més o menys irrepetible ¿deu ser una forma de neurosi?

 

Dilluns, 17 de juliol de 2017.

Alçat a les set. Dormida bona, compacta. El soparet a mitjanit no m’ha farcit de rotllos onírics –o no els recordo, que vindria a ser el mateix. Encara recreant-se, el pensament vague i impressionista de les primeres passes aquoses, en les comes terroses dels records canetans. M’agradaria poder fer a la vila alguna cosa més que amenitzar de tard en tard la ballada dominical dels pensionistes, sé que hi ha alguna associació cultural activa, però no en tinc cap contacte directe, detall que suposo que resoldria fàcilment, però alhora també hi ha la recança de que potser tampoc val la pena escarrassar-se en la moguda només per complimentar cert ressort sentimental.

Cafetera plena. Cigarrets caragolats mentre miro l’actualitat peninsular, on tornen, si és que mai han desaparegut del tot, les legislacions que en realitat són la perpetuació del joc de triomfadors i vençuts, que ja descrivia Pla en les seues cròniques parlamentàries dels anys trenta del segle passat. Castella vol derrotar, castigar i sotmetre; la cultura del diàleg i el pacte amb les raons de l’altre no forma part del seu sempitern moll polític.

Bromes i veres pels canals líquids. Divertiments com a gimnàstica per lubricar els circuits neuronals. Comparteixo un poema inèdit, fet fa un parell d’anys, i apareix el comentari d’un lector que diu que fa massa anys que no publico un llibre de poemes (els deu tenir tots? No goso preguntar-li-ho). Li responc que només en fa set, que no cal precipitar-se. Hi ha seguidors molt al cas, quina cosa més sorprenent. Amb una mica de sorteta, potser algun dels artefactes propers per donar a les impremtes serà de versos. La veritat és que costa molt plantejar-se editar poemes. L’esforç és redoblat, en la pregonada mínima, que amb la prosa, i l’eixida molt restringida. Ambtot, hi ha editors valents que encara hi aposten. Malament rai quan necessitem sacrificats herois d’aqueixa talla. La poesia és minoritària en la majoria de literatures amb més nervi normalitzat, però en la nostra habita directament en la plena invisibilitat social i en vendes –fins de poetes d’ anomenada i llarga trajectòria- que no cobreixen ni l’edició. Molts fruits de poetes ens arriben en directa edició digital de l’autor, o en impressions de tirada molt ajustada. Un motiu important per no deixar d’escriure, si ens vaga, poemes. Si hi ha res als ufanosos marges de la botiga neoliberal és la poesia.

La passejada del gos, sense sorpreses: una lliscant navegació de cabotatge. Llegint i escrivint fins a migdia. Jugant amb el mapeta del projecte narratiu. Tinc una masia, sis personatges possibles: farts de la vida de ciutat, dissidents dels rols imposats, desenganyats de moltes coses. Ja vorem per a què dóna la pensada. Ni pressa ni pressió, tot i l’encàrrec. Ara, el terminis me’ls poso solet i els pacto amb la part contractant.

Migdia tranquil. Xafogor persistent. La disciplina i les seues defallences en les hores vespertines. Bromes i debats entre gremials. Demà acompanyaré ma mare a l’operació de cataractes que li fan a l’hospital d’Amposta. Un gest senzill, però que diu, sense dir-ho, el fonamental.

Llegint l’estudi sobre Torga havent sopat. L’atentejà concebia la literatura i la medecina com a opcions perfectament lligades. Tot un caràcter, l’autor de “Contes de la muntanya”. És pot fer res, en literatura, en l’art, sense tenir prou caràcter? Només el caràcter pot suportar – i refer-se- de les constants humiliacions i derrotes de viure amb una ploma a la mà.

 

Tot penja d’un fil. Sempre ha penjat tot d’un fil. Oblidar-ho freqüentment deu ser cosa de la faula convenient de l’instint de pervivència.

 

Quan s’aturen les lligues futboleres, els altres esports ocupen una miqueta més de temps en els segments informatius, però, això sí, tractats amb el to narratiu, tan fava com bel·licós, de la dèria futbolística.

 

Els miratges: patrimoni immaterial dels desesperats?

 

El més plausible de nosaltres sempre presenta cert to furtiu.

 

(Molt tard)

¿de què serveix

l’artifici indagador

enmig les prestigiades mentides

dels gabinets

i les burles baixes dels gregaris?

 

passar l’arada per l’invisible.

celebrar la llum d’uns ulls nets i cansats.

ajornar els suborns de la decadència.

fer el triple mortal sense xarxa.

ajustar els contrapesos d’un salm…

 

¿de què serveix, germans,

tot l’obstinat esforç a contracorrent?

¿només l’intent ja ens justifica?

és fa tard, molt tard… i tan juvenils

que haurien de vibrar les traçades!