Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

ClaudeMonet2017El blog farà l’aturada de costum de l’agost. Bon estiu i gràcies per l’interès.

* * *

Dimarts, 18 de juliol de 2017.

Dempeus a dos quarts de set. Les altes aigües calentes del juliol. Les maniobres domèstiques habituals. Tramesa la part d’aquesta llibreta. Intercanvi dialèctic pels correus oberts.

Tal dia com avui, de fa disset anys,  va morir José Ángel Valente, un del grans poetes – i assagista agut- l’obra del qual sempre paga la pena de revisitar. El seu misticisme sense déus de l’etapa darrera de la seua producció és d’una alta, delicada i suggestionant orfebreria amb quallat rerefons filosòfic begut tant de les tradicions orientals com de les occidentals.

També un 18 de juliol va començar la guerra fratricida que encara porta cua llarga, més de la que caldria. Ahir mateix, unes senyores regidores de Màlaga van deixar dit que homenatjar Federico García Lorca era molt perniciós, perquè podien tornar idees inconvenients, i es van quedar més amples que llargues. El relat rigorós d’hispanistes com Paul Preston sobre el cop militar contra la segona república, la guerra i la repressió franquista, no ha escurat gens les moltes manipulacions interessades; no en va el franquisme s’amnistià en la transició –i continua la rèmora.

L’actualitat ha tardat poc en deixar a contrapeu els qui neguen un tipus de referèndum a Catalunya que aplaudeixen entusiastes a Veneçuela.

Dinat d’hora. Cap a l’hospital. Amb ma mare i ma germana. Ma mare, nerviosa, com és lògic. Els preparatius. Quan entra al quiròfan, anem a prendre un cafè. Parlem llargament. A més de la seua labor habitual, fa voluntariat, en equip, amb persones amb problemes greus, i fins visiten centres penitenciaris, on els reclusos als qui permeten reunir-se amb ells els agraeixen que els tracten com a persones. A les sis surt la mare amb l’ull aparatosament tapat i encara amb un punt de mareig de l’anestesia -parcial. Ens donen la informació de la intervenció i les precaucions postoperatòries. Condueixo la mare del braç, a poc a poc, fins a l’exterior del centre, mentre ma germana atansa el vehicle. Prenem comiat. Camino fins al despatx.

Al correu, les preguntes per a una entrevista de Josep San Abdon, que em comenta que troba “L’incert alberg” el meu llibre més madur. Crec que ja fa anys que trepitjo per les franges de la maduresa literària, fins on això és possible, però entenc el sentit del comentari. Contesto l’interviu, amb alguna pregunta exigent, com és d’esperar venint d’algú que sap el que es diu en temes literaris.

He pogut fer poca cosa amb les textualitats guardades. Llegint una mica l’assaig sobre Torga. Una truita per sopar.

 

En un cap de setmana d’agost, després d’una telefonada de la Merkel i amb l’acord de Mariano, aleshores en l’oposició, Rodríguez Zapatero va alterar la sagrada Constitución per posar-los-ho bé als mercats i encetar les retallades.

Amb l’amnistia fiscal del gran Montoro, que ha resultat flagrantment inconstitucional, ¿també hi haurà requeriment per a que la paguen de la seua butxaca?

I què passa amb la barruda condonació de l’ajut de 60.000 milions a la banca?

Cops d’estat, diuen? Fa l’efecte que ja en portem uns quants.

 

Dimecres, 19 de juliol de 2017.

La calor apegalosa, des de primeríssima hora. Alçat a les set. Cafè amb llet i primer cigarret. Gregorià a la gramola pal·liativa.

Sóc el primer parroquià en obrir la porta de l’oficina de correus. Trameto un certificat cap a terres de Pontevedra. El sistema informàtic manegat pel funcionari correcte i còmicament rondinaire es penja i es pronostica sol que tindrà  un dia complicat, sobretot si persisteixen les infartades robòtiques. L’excessiva dependència telemàtica pot donar-nos ensurts molt més grossos qualsevol dia.

Segon cafè. La penombra de d’ala de perdiu de la cuina. Pensant, en aiguabarreig capriciós, afers rasos i altres de més volada creativa.

Em miro el reportatge “Les clavegueres de l’estat”, dirigit per Jaume Roura, amb l’ús dels cossos de seguretat de l’estat com a policia política en diversos casos dels darrers anys, emès anit per Tv3 i Euskal Telebista: la resta de mitjans estatals n’obvien l’existència. Diuen que som en un estat de dret i que la llei és igual per a tots. En els diversos casos analitzats, documentats i amb testimonis de primera mà, apareix una frase clau “el presidente lo sabe”. La persecució per mitjans tèrbols – al.legals, se’n diu al documental- dels adversaris polítics i les seues idees seria un escàndol de serioses conseqüències en qualsevol sòlid sistema democràtic, però ja sabem on som, en el constructe deformat i deformant de “baixa qualitat democràtica”, que té l’arrel en la llarga nit dictadora.

En els cucs informatius, el suïcidi de l’ex-president de Caja Madrid, condemnat a sis anys de presó per l’afer de les targes Black

– havia recorregut la sentència. Es deixaten les conjectures de tota coloració per la xarxa. Ja en van unes quantes morts relacionades amb processos judicials oberts d’àmplia teranyina en horitzontal i vertical. Les tintures “noir” reals es succeeixen.

La passejada del gos. No sé si influït pel documental de Roura, i perquè ja sabem com va la pel·lícula també en les proximitats, i no d’ara, topem amb tres tipus amb ulleres de sol que es passegen per la rambla i que tenen molt d’aspecte de policies secrets. Entre el posat dels policies i el de certa classe de facinerosos, a vegades no hi ha ni mig cabell de diferència. Descarto la paranoia, però el dubte entremaliat ha posat trama al passeig.

A l’estanc i cap a l’escriptori. Comunicació de Manel Alonso, que ha fet una ressenya marca de la casa –amb treta de barret inclosa- sobre “L’incert alberg” a la revista “Lletres valencianes”. Em farà arribar també el seu dietari nou.

Més gestions de taula. Les aventures del facturam i  l’IVA fins del que no ens ha sigut encara retribuït (encara el gloriós 21% dels espectacles).  Les continues alegries de l’autònom.

Preguntat per la mare. La previsible tibantor molesta en passar els efectes anestèsics i suposo que d’algun sedant. Una remenada d’ull no és impune, per molt que es minimitze el tràmit de netejar les cataractes.

Amanida freda de llegums, tomaca i abadejo per dinar. Novament cap al taller del mecànic de l’Aldea, que sempre té feinada, però que no perd el compàs. Solejada tibant. Deixem el vehicle. Excursioneta fins al bar més proper, tocant de l’església. Aire condicionat reparador. Establiment net i polit. Dues taules de sèniors fan la partida de cartes. En una pantalla donen en directe el Tour de França. El ciclisme televisat no m’emociona massa, però el paisatge dels Alps de les imatges té un enorme interès i capacitat d’evocació.

Acabem tota l’operació del taller a un quart de vuit. Contestats correus –res urgent- en ser al despatx. Entre ahir a l’hospital i avui, moltes hores d’espera. Humans avariats, cotxes avariats. Temps per pensar i repensar. A la ràdio del vehicle, les notícies. In crescendo les amenaces contra el referèndum català. Fins el voluntariat pot rebre. Potser el to tan agressiu vulga camuflar debilitats? L’uníson entre el govern de Madrid, fiscalies i el TC, per moments presenta la compacta evidència d’escandaloses anomalies pròpies d’una democràcia de baixa qualitat –com en diu el subterfugi. Curtcircuit en la divisió de poders.

En el segment diguem-ne cultural dels informatius, l’exhumació imminent de les restes de Salvador Dalí, enterrades sota una pesadíssima làpida a l’escenari del Teatre-Museu, i les possibles dificultats per a la prova de l’ADN, perquè l’artista fou embalsamat. Tota l’escena serà prou daliniana, comptat i garbellat. Va pintar i predicar mil vegades sobre l’estructura molecular de l’àcid desoxiribonucleic i ara miraran minuciosament la seua. Si es confirma que fou pare d’una senyora figuerenca que es dedica a les ciències ocultes (activitat també molt vinculada a la vida de l’exhibicionista que en realitat s’ocultava prou), serà un cop d’efecte de gran revolada, dels que el plaïen tant. El rigor periodístic estiuenc ja fins li troba semblances físiques i de caràcter a la vident amb l’artista.

 

Dijous, 20 de juliol de 2017.

El que realment importa, en l’aventura de l’existència, no és quants talents hom ha rebut, sinó la capacitat que tenim de donar fruits amb el poc o molt que tenim.

Claudio Magris.

 

El despertador a les set. El clatell xop. Els somnis també fan suar. En mode conscient o inconscient, la pell va a la seua.

Cafè i caragolat el primer cigarret. Mentre caragoles un cigarret pots pensar en la prosa de Chateaubriand o buscar l’adjectiu que necessites. Si trobes l’adjectiu ja tens feta la sort del dia. També cal tenir cura de que els substantius no ens queden estopencs o adotzenats.

Conversa amb el poeta Josep Porcar. Delicat i intel•ligent sempre. Jordi Savall i els seus preciosos rescabalaments a la gramola ( pans d’or del Renaixement).

S’ennuvola. La passejada del gos sota un ruixim mansuet. És agradable deixar-se ploure i consolar l’assedegada d’aquests dies escalfats. L’olor de l’arbrat i la terra mullada: memoriós fil atàvic. Quatre gotes mig fangoses, sense constància ni ambició de fer-se aiguat.

Repassant textos fins a l’hora de dinar. Ullada a la convulsa actualitat de tard en tard. El neofranquisme, amb les seues martingales tramposes i ignorants, domina en moltíssims apartats de l’estat.

Ha aparegut en diversos mitjans amb versió digital la ressenya de Manel Alonso de “L’incert alberg”, amics, coneguts i lectors afegeixen la seua opinió o alguna salutació. Una tribu curiosa. A vegades em dibuixen amb traços on em costa de reconèixer-me, però ja passa això: una cosa és llegir algú i l’altra haver-lo de suportar en la proximitat. La bona gent afegeix al retrat els seus valors i concepció de la vida i el món: es figuren que estàs en la seua sintonia. No passa res. Hi ha un personatge, un espantall al qual se li poden afegir tots els monyos i drapets que vinga de gust. Sense voler crear un personatge, d’una manera o altra apareix, amb els anys. Un ninot molt menys tímid i reservat que l’original, perquè generalment parlant, els lectors i seguidors són més expansius i joiosos que un.

Lasanya d’espinacs per dinar. Sesta plàcida. Dos dies amb els principis mig alterats, en ser privat del ioga d’havent dinat. Sessió llarga amb diversos artefactes verbals. Canvis d’escenografia al cel. Ennuvolades intermitents, resol de baf ardent. Músiques variades per companyia. Converses gremials. La majoria de companys amb el peus ben posats a terra, davant el panorama, tan confús en diversos sentits, que ens embolcalla.

 

Els membres del tribunal de comptes espanyol: una exministra del PP, un germà de José María Aznar, un cunyat de Rodrigo Rato…

Són els que han decidit fer-los pagar als caps visibles del govern d’aleshores, amb Mas al capdavant, les despeses de la costellada consultant del 9-N. Que ningú no en dubte de l’exquisida separació de poders a l’estat i de les inexistències del nepotisme. ¿Aqueixes són les garanties que exigeixen els de Podemos/En Comú Podem per fer un referèndum vinculant?

 

Divendres, 21 de juliol de 2017.

El despertador a les set. La veritable despertada, una mica més tard, amb l’ajut de la cafeïna i les reserves de candor detergent, reforçat per cantates de Bach, per continuar la continuïtat.

Segons la Constitució un Parlament és inviolable. Però les interpretacions constitucionals són molt flexibles quan convé. Entrada de guàrdiescivils ahir al Parlament de Catalunya, buscant materials sobre el famós 3% convergent i documents de Germà Gordó. La sospita de que en realitat buscaven informació dels preparatius del referèndum són molt fortes. ¿On són les urnes i les altres intendències, que fa l’efecte que estan preparades? L’unionisme amb musculatura d’estat juga fort i sense compliments.

Escrivint des de primera hora. Esbossos per l’encàrrec editorial. La passejada del gos, amb una xiqueta d’ulleretes, despistada, llençant la seua baieta cotonosa amb potes i ullets de botó negre sobre Merlí, que l’ha acollida amb un admirable indiferència estoica. Una mica després es repeteix la jugada, perquè la xiqueta d’ulleretes i dues cuetes més o menys simètriques a les temples, continuava badant.

En tornar a l’escriptori, una lectora, que està llegint contes, em diu que a estones li recordo a Vázquez Montalban. No està gens malament l’eco que se li acut. Em diu que he d’intentar el gènere policíac, que em donaria resultats. He fet algun relat més o menys negrós, però ara mateix tinc l’esperit molt allunyat de pensar trames detectivesques. Ara, potser un any o altre, quan finalment haurà aparegut el mecenes entusiasmat que em darà una renda anual folgada, quan puga anar un cop a la setmana a Casa Leopoldo, m’hi pose a intentar-ho. No entenc com, amb el panorama político-judicial que tenim exposat els darrers anys, no hi ha més textos narratius seguint el carreu que obrí el gran Rafael Chirbes.

Arròs amb bolets a la manera italiana –rissoto- i tall de bacallà per dinar. Varietat d’entreteniments i tasques en les hores del vespre. Bull esbojarrada l’olla política.

 

Algunes peces clau de l’etapa surrealista són a Madrid, al Reina Sofia, mai no han viatjat al Teatre-Museu de Figueres ni com  a préstec temporal (amb aqueixes obres incorporades permanentment, el centre de Figueres guanyaria moltíssim, no cal dir-ho). Al canvi del testament de Salvador Dalí, fent finalment hereu l’estat, van contribuir diversos ministeris de la UCD i el PSOE, espantant una personalitat ja prou espantadissa –i entrada en severes decadències senils- amb la seua situació fiscal (bens i capitals a Mònaco, París, Nova York, talons sense cobrar a la bossa de Gala, un immens mercat de falsificacions, secretaris-marxants prou tèrbols…) No, Figueres no és tan estat com Madrid, va quedar clar i continua quedant clar una i altra vegada. No és gens descartable que, rere l’afer de l’altament improbable paternitat de l’artista, puguen ocultar-se altres interessos.

 

Dissabte, 22 de juliol de 2017.

Aixecat a l’hora habitual. A les set del matí tot està per fer quan pràcticament no hi ha res a fer. Vivaldi per a violí. La mel del rusc amatent.

Madrid anuncia l’escanyament complet de les finances de la Generalitat de Dalt per evitar que cap cèntim es destine a les intendències del referèndum. Prefereixen deixar sense serveis als ciutadans que permetre’ls votar. La mesura s’acosta al setge. On farà cap el crescendo?

Amb l’afer de l’exhumació de la mòmia de Dalí ha quedat novament clara una cosa: el gran exhibicionista guardava moltes claus biogràfiques essencials sota innumerables efectes i cortinatges. En el seu cas, tot va embolcallat d’incerteses i misteris. Em demanen un article sobre l’escriptor que també pintava: cap gana de fer-lo, rebutjo la proposta. El reguerall de tinta sobre el surrealista de Por-Lligat no s’acaba mai. Tot el que va relacionat amb l’autor de “Rostres ocults” genera dòlars: fins el articles van una miqueta millor pagats. Però m’agafa en la desgana articulista –a sobre redundant, doncs ja he escrit prou sobre el Dalí escriptor.

Matí assetjat per la falta d’esma i cert mal humor lleument misantròpic: l’estupidesa humana és immensa. Revisant materials lentament. La passejada del gos, somnolenta. Ennuvolat calorós; ni una gota alleujant. Feina sobre textos i amb la guitarra. Macarrons a la bolonyesa per dinar. Becaina gravitatòria, amb el ventilador removent l’aire estantís. Cafè gelat. Conversa llibresca i vital amb Andreu Sevilla. Pensant després en els projectes a vista. Faena del duet. En enllestir, llegint fins al son l’estudi sobre Torga.

 

La palmera amenitza la severa indiferència fumada de la gàrgola.

 

Adjectivar amb la sordina a la trompeteria, quan cal la vellutada i no la cridanera rossa. Els matisos jazzístics de l’escriptura.

 

Estem escrivint després de la fi de la literatura. Fem com que no ens n’hem assabentat, de la rebentada.

 

Viu i deixa votar.

 

No hi ha pitjor tragèdia que tenir vocació d’escriptor de culte en un país on gairebé tots els lectors són literàriament agnòstics.

Joan Garí

“Senyals de fum”. 2006.

 

Diumenge, 23 de juliol de 2017.

Tot i les ganes convenients de fer la peresa, alçat a l’hora habitual. Llegint l’actualitat. Trump i Putin tenen una afinitat clara: l’antieuropeisme. I el poderós imperi de la Xina potser marcarà l’avenir. Fins fa callar les cancelleries del dit món lliure quan massacra els dissidents democràtics interns i les seues famílies, coneguts i amistats.

Telemann posa la pianola i uns violins en la possibilitat del consol. Corre pels cucs líquids l’entrevista que em va fer Josep Manuel San Abdón sobre “L’incert alberg”. Amics i lectors diuen la seua. Tot ben estrany i més o menys afectuós.

La passejada del gos. Ennuvolat –caramulls de nata sobre un gris compacte. Airet d’aigua. Les previsions l’anuncien, després passa el que passa i plou poc. El clima també està sospita de grapejada criminal. Les indústries dels pardals. Els altres gossos i propietaris. Compliments i refusos. Les desconegudes afinitats electives dels cànids. Fem el trajecte llarg, ja que no tiba la calorada. La dominical dels pobles. Dues veïnes, una a dins i l’altra recolzada a l’ampit de la finestra de planta baixa repassen les novetats de la batxilleria amb ullal ressentit.

Revisant materials en ser a l’escriptori. Avanço més o menys. Idees esparses per al projecte narratiu i molts dubtes de si val la pena l’esllomada. Els dubtes, que sé que signifiquen precisament que compliré la comanda. Les certeses del dubtar, deia un barbat teutó.

Carn amb pèsols i bolets –gírgoles- per dinar. Sesta plaent. Remors de trons, que acaben descarregant un ruixat rabiüt i curt. Refresca una mica. Després apareix el sol més dèbil de l’inici del capvespre. Llegint l’estudi sobre Torga i els diaris de Silvia Plath.

 

En la soledat potser sabem més coses, però ens falta l’escumall de la sorpresa del món, les asimetries dels petits misteris, la dansa cadenciosa de veus que vulneren les fronteres del temps, els plànols de l’ésser i el no ésser.

El llevat del pensament gronxant-se en l’ascensor del lleu i el tràgic, del soterrani a l’àtic de l’esperit, s’incuba en la soledat i les seues gramàtiques ondulants.

 

Les roges sargantanes verbals, projectades cap a almanacs emboirats, des del present: l’únic patrimoni, aigua en cistella.

 

“No jutges i no seràs jutjat”, diu el bíblic. Segur que eren visions i consells destinats a la humanitat?

 

Desafiar per esport el perill és una de les gran fites de l’estupidesa. I, el cas, és que aqueixes actituds a vegades queden reblades en els manuals històrics com a heroïcitats.

 

Qualsevol ens pot ensenyar alguna cosa, si no tenim obturades del tot les fibres de la sensibilitat i l’assumpció de les pròpies limitacions.

 

El pensament creatiu és un treball, en l’estricte sentit de la paraula, més que no una llambregada de perspicàcia inesperada que sorgeix sense esforç.

Juhani Pallasmaa.

 

El declivi és palmari. Els “Doctors No” que tenen el mànec de la paella mundial ja fa temps que avisen de que sobra gent (van afinant-ho amb la matemàtica glacial: un 15%, més o menys). Ja s’han aplicat a anar posant remei. Fins reapareixen malalties que dormien perdudes en els arxius quasi arqueològics. I, evidentment, amb els sistema únic d’exclusions i precarietats per a tanta gent, l’esperança de vida va baixant en els balanços estadístics.

 

Per a disgust dels fills, que la renyaven, l’aristòcrata eixia a passejar el seu gos amb el batí d’anar per casa i els rul·los encastats a la clepsa. “Els qui em coneixen saben qui sóc, i no els importa; i els qui jo no coneixo,¿què m’importen a mi?”, els hi responia.

 

Abans de redactar-la, una història, llarga o curta, s’ha d’haver quallat a dins nostre, sense paper. Aqueix és l’encant i aqueix és el perill. El perill és que com ja ens hem explicat la història, ens entre una fatiga peresosa de tornar-nos-la a explicar. Per sort, en posar-la en el paper o la pantalla, les situacions i els personatges poden obrar distints prodigis o sabotatges emprenyadors.

 

Amb l’afer de la prova d’ADN a Dalí i l’enrenou muntat, no ha faltat qui ha menystingut el Teatre-Museu, perquè només és una atracció principalment per a turistes. És curiós, la gent no es sent turista, turistes ho són els altres… I, ¿no ho som tots quan fem cua per poder entrar a l’Hermitage o a la que fou darrera casa de Pessoa? Crec que alguns volen dir que l’obra daliniana no té cap valor i que només interessa a les masses despistades i ignorants. Però no gosen explicitar-ho, per si algun especialista els esmena la plana i els incorpora a la massa de despistats i ignorants que es queden en la superfície de les coses.

 

L’artificialitat de l’orgull. L’aigua fresca de la humilitat.

 

Hilaritat o commiseració. A vegades això cullen el pioners, els avançats de pensament, els prospectius. El temps els hi dóna la raó, però ja ningú se’n recorda de disculpar-se per la hilaritat i la commiseració que els escarní el pronòstic o l’invent.

 

Dilluns, 24 de juliol de 2017.

Alçat a les vuit (el cosmos no se’n dóna per assabentat dels nostres regiments horaris).

Refrescada notòria en la nit. Mozart –eternitat somrient- per subjectar el parèntesi de mig candor de l’hora tendra i cafè negre per a zombis interracials. Fa uns dies moria George A. Romero. Va ser el director de la primera pel·lícula de zombis “Night of the Living Dead” (1968), tot i que encara no se’n deien així. De morts vivents n’anem ben servits. No tots són simpàtics ni es reunien en la seua joventut de lavandes insurrectes en el sanedrí parisenc del surrealisme tot perseguint amb monocicle de circ alliberat les evanescents muses deformes i els desficiosos detritus onírics sense depilar. A Gimferrer li agraden les pel·lícules de zombis. Potser en té la clau per llegir les seues gelatinoses partitures de gemecs i gana de carn humana. En els zombis, com en l’home llop i els vampirs, hi ha, evidentment, la metàfora de les pors de cada moment. Han tornat amb força en aquesta crisi, que té tota la traça de quallar-se en convenient malaltia crònica (convenient per als amos del món, és clar). Entre les bandades de zombis reviscolats, el plenipotenciari fantasma del feixisme, capaç de posar-se qualsevol indumentària per resultar més eficient i burlar els infusos arbitratges democràtics.

Eixida urgent a l’estanc. El vertigen del darrer cigarret. Els amagatalls sense resposta. Estem fotuts. Estem ben fotuts. Tres com jo, que s’han posat qualsevol samarreta, que potser no anem massa ben pentinats –les fuetejades d’un mestral que assaja ens fan de coartada. Hem corregut al primer minut de l’expenedoria de verí legal –estigmatitzat, però amb segell recaptatòria estatal. Estem fotuts. L’addicció fatal. Tirabuixons de metzina rossa i cantaire per la cànula de l’esòfag. Anatemitzats. Hipòcritament anatemitzats. La qualitat dels temps que vivim és tan ínfima que fins les heretgies són una collonada: que si els grassos, que si ets fumadors… Ja tot és un succedani cretí.

El passeig amb el gos. El mestralet centrifuga les fulles ahir adormides. Sol amb paper de vidre que llima rostres i voluntats. Recorregut llarg. Merlí fa els mateixos rituals més o menys als mateixos llocs. Mamífer de costums; parents en el calembur biològic. L’agradosa fressa en la copa dels àlbers. Les veus que desperta el vent. Veus dels diversos estrats del sandvitx dimensional? A l’ombra d’un arbre sonor s’hi està bé. Ben senzilla la recepta elemental. Això tenim, a bon preu, i som ben capaços de destrossar-ho.

Més apunts per al nou projecte narratiu, en retornar a la trinxera pacificada de l’escriptori. Penjo un parell de contes breus, ja editats en llibres, a la pàgina d’autor. Les noves vides dels materials descatalogats. Per cert, he descobert, de pura xamba, que una llibreria de vell despatxa exemplar de “35 poemes” a vint-i-cinc euros. El llibreter diu que els exemplars estan en bon estat. Fa vint-i-nou anys, quan va eixir, no costava ni sis euros (encara anava en pessetes el preu). D’on els ha tret? En quin magatzem dormien? Desconec com funcionen els circuits de llibres vells. Misteris insondables.

Migdia suau. El mestral i un sol tibat. Gestions per Vinaròs més tard. Gentada pels carrers. Deixem el vehicle a l’aparcament subterrani que forada la plaça de La Mera. Visita a la llibreria de Mariola Nos. Anem quedant per fer una cosa o altra a la tardor. Prenem un granissat de cafè a la terrassa d’un establiment apropat a la llibreria. Volta després per la zona del mas de Sant Pau, entre els termes de Masdenverge i Amposta. El gos fa unes corredisses explorant racons i bardisses. Ens atansem també a la Torre de La Carrova. Més passejada parsimoniosa. Caminar ajuda a pensar, ho sabien els antics i ho recorda Xavier Antich en un article recent. Vist uns joves que practiquen el descens amb corda d’escalada en la cara més esquerpa d’un menut desnivell. Tornat a l’escriptori. Els correus, res de particular. La calorada al cos. Feta aquesta nota. Mos lleuger pe sopar. Amb els contes de l’Amy Hempel –gran interès- i l’estudi sobre Torga.

 

Generem 100 euros. Ens en prenen 90. I, com no podem afrontar totes les despeses amb els 10 que ens queden, ens en presten unes miquetes del que ens han pres i ens cobren interessos. Així és el finançament colonial de les nostres “autonomies”.

 

La pràctica no fa mestres, fa tècnics més o menys solvents, fa artesans més o menys hàbils. Per a l’art cal un mica més. I aqueixa mica més no ve en els manuals.

 

Tots hem sigut, som o serem turistes en un lloc o altre, però és curiós que només veiem turistes -emprenyadors, molestos, depriments- en els altres.

 

Ficció som i en el camí de la faula potser ens trobarem.