Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

joaquimmirigual201710 d’agost.- Potser la veterinària és la branca de la medicina més nigromant. Els pacients no poden explicar què els hi passa, on els hi fa mal: el punt de partida ja és emboirat. He conegut darrerament un parell de veterinaris de prop i m’ha fet l’efecte d’estar davant uns éssers excepcionals. Probablement els bons veterinaris deuen formar part del grapat d’esperits justos que sostenen els contraforts del món.

 

12 d’agost.- Només per les disfresses que ha fos, potser el dit “procés”, independentment del resultat,  ja ha valgut la pena.

 

Els han estafat, criatures. Tot i tenir un vehicle prou nou, d’això que en diuen gammes altes, amb un fum de prestacions, els hi han escamotejat els intermitents. O…, potser és que són centristes de pedra picada i això de decidir –i comunicar- que giraran a la dreta o a l’esquerra, els deixa bloquejats. Em fa l’efecte que la passa va en augment.

 

13 d’agost.-En la secció dels saldos d’una botiga de souvenirs, entre les ombrel•les i les sandàlies de goma, a mig euro la peça, al capdamunt d’una pila posada en una caixa de cartó, un exemplar en tapa dura, amb la tipografia amb relleus daurats en la coberta, on, en una bandereta en diagonal, al marge superior dret, es feia saber que l’obra era de “l’autor revelació de l’any”(1984). No n’ha sentit a dir res més de l’autor revelació. Compra una ballarina amb “faralaes”, per fer-li una broma a un amic, i un barret de palla, i li abelleix prendre’s una cervesa fresca abans de tornar xano-xano, pel passeig mariner, al càmping.

 

Un grumoll d’innocència, ni merescuda ni immerescuda, ajagut als peus. Biologia i ànima: trenta vuit quilos que el cosmos no deuen notar gens. L’esvelta gratuïtat del mai, del sempre. Els peatges de les pèrdues…

El fotut cranc ha servit la seua pitjor carta, tot i els intents de subornar-lo, fins més enllà de les possibilitats, que s’esmunyen entre les mans  impotents on s’escola l’arena.

L’estima intensificada i les manyagueries redoblades (abolides les disciplines i les mesures de manteniments salubres). Àngel d’ala ferida.

 

Bona part de la cultura musical diguem-ne popular peninsular es fonamenta en la cançó de l’estiu de torn. Vist el panorama general, ¿podia ser d’altra manera? I cada vegada són més infames. Tocant d’algunes de les darreres, Georgie Dann gairebé ens aproxima, amb ajut d’estimulants eficients, és clar, als afores de Shubert.

 

La mort de Jean Moreau. Com diu el carnisser del barri: “se’n van els millors”. “I ens quedem els saldos”, li replico, si estic d’humor. “Home, no exageres!”

 

En un tram del guinyol oníric apareixia el personatge de Cyrano de Bergerac, tal com se l’ha caracteritzat habitualment.

Només obrir els tirabuixons enxarxats em topo amb una imatge del personatge, interpretat per Gérard Depardieu.

Que en els somnis podem estar gestionant el futur, diuen fins i tot alguns científics. Els meus es veu que no tenen massa allargada i només són capaços d’anticipar-se unes hores, o que els afecta la calorada i perden visió prospectiva.

 

“La radicalitat de fusta de Ginzburg…” Cada dia entenc menys alguns comentaristes llibrescs. Què és una radicalitat de fusta? De quina mena de fusta, de pi, de carrasca, de boix? No pot haver-hi radicalitats de metall, minerals, de materials barrejats? Potser apel·la el ressenyista a allò que en diuen fustes nobles? Potser quedaria massa classista-elitista… I, pel que fa a la radicalitat, suposo que el recomanant es deu referir a la literatura d’estil que cerca que no es note, sobri, deliberadament eixut de jocs retòrics i ressons… Una forma que sembla que sorprèn l’exegeta per la singularitat i, oh, la novetat. Què repoqueta crítica que sap el que es diu tenim, marededéusenyor!

 

La perseverança del soliloqui del grill: és gratuïta o compleix alguna funció?

 

Els mateixos que ens recriminen exercir el victimisme són els qui ens vigilen, neguen i sabotegen. El llop vigila el corral.

 

Preguntar en una llibreria on tenen la secció d’inclassificables, que, si fem cas dels suplements i comentaristes, deu ser ben nodrida.

 

Una de les poques vegades que m’he escoltat amb algun interès l’Albert Rivera parlava de millorar la situació dels autònoms si tenien ascendent governamental. Ara que ja el tenen, finalment han arribat els primers resultats: pujada en un 3% la multa mensual per autoemplear-nos, i les condicions continuen amb els mateixos desavantatges i negacions.

 

La dignitat humana hauria de ser més sagrada que la mateixa vida.

Ernst Jünger.

 

Amb tants veritables éssers de desgràcia que veiem tothora arreu, potser la coqueteria dolorista de l’ofici d’escriure -o altra disciplina creativa-, pel que fa a obradors i recepcions, a més de ridícula ja frega fins i tot l’obscenitat.

 

No sé si som a les autèntiques portes de l’apocalipsi, però la capacitat de respostes civils, tret d’algunes excepcions, sí que semblen predominantment zombis, esbravades.

 

Per arribar al cinisme cal intel·ligència. Per a la crueltat, no necessàriament.

 

L’eternitat potser és la infantesa.

 

La gratitud, la tristesa, reunies en la sal lenta d’una llàgrima brollada sense cap concret motiu aparent.

 

Amarades les temples de la darrera rojor, veient els murs ensulsiats del mas –dues guerres civils i pedregoses collites- abraçats per la conquesta dels matolls ufanosos, et figures els polsegosos sudaris d’absències en estrats barrejats.

Qui disparà primer? El cercle atroç no s’acaba mai.

El mansuet fraseig del vent en l’alt fullam sil·labeja grogors mòrbides. El reguerol emboscat disposa el desvetllat contracant que proposa cadències de continuïtat.

Qui dispara primer? Per què accelerar les destruccions que la natura sap exercir amb ordre i parsimònia pietosa?

 

Orgullosa de les seues ignoràncies supremacistes, aspirava a la sofisticació multicolor.

 

Rabiosa actualitat, en diuen. Rabiosa sí que ho és, i d’actualitat…si de cas la dels clàssics.

 

Les lliçons de Goebbels les tenen ben apamades. Les de Montesquieu no els fan gens el pes.

 

11 d’agost.- Matí amb bagatel·les diverses i preparant els papers. Poques ganes d’escriure: dies de deixar reomplir-se la cisterna. A la cartera, un exemplar de “Poemes escollits”, que em fa de carpeta, i un altre de “L’incert alberg”, per si de cas cal afegir algun text més: un fragment que és un poema en prosa.

Dinar suau. Ambient dels preliminars de la festa major als carrers ampostins. Posada gasolina. El viatget. Escoltant les notícies i músiques variades. Carretera no gaire congestionada. Els peatges del tram d’autopista -caríssims. Entrem d’hora a la Diagonal, amb poc trànsit. Deixat el cotxe en un pàrquing net i modern –amb el ferm emblanquinat.

Prenem un cafè a prop dels estudis de Catalunya Ràdio. Deixem dit que ja hem arribat a la xicota de producció. Passeig desvagat pel Turó Parc. A l’entrada, un monument, lleig i negrós, amb un poema d’Espriu dedicat a Pau Casals. A l’horitzó, l’edifici del periòdic “La Vanguardia” (al què, amb el posicionament sobre el referèndum, se li han acabat de vore totes les velles enagües). La bona companyia de l’arbrat centenari. Criatures jugant en uns gronxadors i andròmines acolorides. S’ennuvola com per fer un ruixat, però no cau una gota. Els nenúfars del llac oval: brunyida massa verdosa, sense florida.

Fem cap novament als estudis, on hi ha obres en alguns espais. El recepcionista-vigilant ens demana els carnets. Comprensible i antipàtic detall policial. Baixa a buscar-nos la noia de la producció de l’espai. L’activitat de la redacció silenciosa –rostres emboscats entre pantalles. Les peixeres i els equips de diversos estudis. Una enlluernada, per als qui hem fet ràdio comarcal amb una sabata i una espardenya, pel que fa a les dotacions tècniques.

Esperem una estona en una saleta, tocant d’un xicot simpàtic de pell bronzejada, gelater de professió, que també participa en l’espai. Sentim un duet –guitarra i veu- que canta en portuguès (sonen molt bé). Ens criden després, saludo l’Ernest Macià. Quan em toca, llegeixo dos poemes (Ernest en diu –nogensmenys!- que un de Carner). Em demana també que pense la notícia que m’agradaria escoltar al següent noticiari. No sabia que havia de pensar això i em toca improvisar, amb pocs minuts de marge.

No sé com ha quedat la cosa; no coneixia els detalls de com aniria exactament. El xicot gelater ens dóna un tast de gelats de farigola i figa –una finor- mentre fem una mica de conversa sumària, en acabar l’espai, amb els col·laboradors –un amb parentela a Ulldecona- i emprenem la tornada. Més trànsit que a l’anada, retenció al peatge d’Altafulla.

 

Hi ha esperances a mida per als coratjosos, per als heroics, com n’hi ha per als porucs.

 

Un redactor de Catalunya Ràdio em va comentar: “Així ets de Benicarló… com el “Pitxi” Alonso!” No és la primera vegada que comprovo que l’ex-futbolista, entrenador i comentarista és el benicarlando més conegut arreu. Les pregonades del món del futbol no tenen rival.

 

12 d’agost.- Pensava en quin estat d’alarma deu estar el rellotge nuclear quan m’he topat amb el titular salvador d’una crònica amb toc de realisme màgic: “En estat crític després d’ofegar-se”. Sospesant els primers estímuls periodístics reunits, li he demanat al cambrer de confiança que passàrem al “pla b”, consistent a afegir un rajolí de rom al tallat de la prudència.

 

Amb la ideació de les venjances pareix que hi ha a qui li ha augmentat el coeficient intel·lectual i la imaginació.

 

Aire de mar que festeja les dunes, dansa d’argent i ajornament, gronxant enramada de posidònies, graciosa sil•labejada dels tamarits en l’hora de l’ambre aquós, en el sempre de la llum amansida dels infants i les maregasses guardades en el secreter de l’espiral mil•lenària.

Conjur d’estelles rosses o guspires d’impossible en el silenci sagrat de la rialla agredolça, per provar d’espantar la fatigada fantasma del cranc, que rosega, orb i mut, en la sang de la innocència que ens absol (hi ha miracles en els flonjos confins salobres del darrer naufragi?)

Rovell d’algues agrumollades i metalls pesants del suborn dels presagis. Aprofitem que les cavitats delicades de la innocència només viuen en to de present per farcir l’auca tendral del joc i intentar congelar la gangrena dels rellotges deformants.

 

16 d’agost.- Ahir ens va fer servei la cultura agrària que portem empapussada des que ajudàvem a escampar les borrasses per plegar olives, per exemple. El cel jugava amb nosaltres amb capricioses i intermitents ruixades indecises –pixadetes irregulars d’àngels andrògins camuflats de normativa grisalla? La sequedat de totes les delicades connexions i aparats depenien del bon joc de canell -i el càlcul a ull- a l’hora de fer la coveta resguardant amb el dens tendal de dotze metres. Comptat i garbellat, un “bolo” que començà ahir a les cinc de la tarda, acabarà avui cap a les dues de la matinada. La vida fàcil de la bohèmia –com encara ens ho diuen tants cors senzills.

 

17 d’agost.- Al final l’oratge va permetre completar anit l’actuació a la cooperativa Sant Isidre, del Mas de Barberans. Humitat xafogosa a l’ambient. Tot va anar bé. Ben atesos pels efectius del pinyol organitzant. En acabar tota la moguda, amb la penúltima llumeta neuronal titil·lant endins del sord marasme del cansament, vam fer una bona inversió: comprada una garrafa de l’oli que la casa confecciona.

Una parella de la vila, que ens segueix fervorosament per alguns casals de pensionistes de la comarca, van dir-nos que no es trobaven molt bé, però que van pensar que tocant nosaltres potser els passarien una mica les molèsties físiques. No sé si al final va donar-se el remei, però el que és ballar, ballaven. Aqueixos retorns directes i bonhomiosos ens fan pensar que potser sí que fem certa funció social en la roda firaire de la música d’entreteniment ballable.

 

18 d’agost.- Rostres seriosos al carrer. Sacsejats pels greus esdeveniments d’ahir a Barcelona –amb l’episodi afegit d’inquietud en la matinada de Cambrils, i amb la relació directa de les explosions a Alcanar amb els atacs. La proximitat entre les tessel·les convivencials de la calculada amenaça. L’entorn que es pressent rere la logística sanguinària.

La tristor  en els silencis, que són més llargs i densos en el rejoc dels mecanismes de la seguida. La repugnància per qui no ha esperat ni un editorial de cortesia per provar de treure’n rèdit polític dels atacs d’ahir, amb verinosa tinta esbiaixada –el que passà i passa encara, és culpa de l’independentisme, segons la seua agra arbitrarietat reconcentrada.

Ajudo a travessar el carrer a una anciana que camina dificultosament amb un taca-taca amb rodetes i fermant al corretja d’un gos rabassut, cec d’un ull. La dolorida ens fa estar més atents als detalls, potser ens millora en les nobles fraternitats.

Compro croissants. Sortosament, cap primari etziba cap burrada en veu alta en els establiments visitats.

Quan trepitjo novament la vorera em passa la banda de La Filharmònica Ampostina per davant, compacta, afinada: el tornassol, avui agredolç, de la música en el cor d’un carrer amb el ritme marcit. El blau emmidonat del clarinets potser infon el bri de coratge renovat per no cedir ni mig pam de pell i esperit als suborns de la por.

 

Gestions per Vinaròs i el Montsià. Passats tres controls dels Mossos. No ens han demanat ni la documentació. Amb una ullada hem quedat descartats en el perfil del que deuen buscar. Han demostrat un professionalisme, agilitat i intel·ligència, en les darreres hores, de primeríssim ordre.

 

19 d’agost.- No cal anar molt enrere en l’hemeroteca per trobar unes declaracions de fa uns mesos de l’aleshores ministre d’exteriors, J.M. Margallo, tot dient que a mitjans d’agost passarien coses greus a Barcelona i Catalunya. Les conjectures davant l’afinació profètica del polític, que també va dir que un atemptat terrorista es supera, però el trencament d’Espanya no, són ben desassossegants.

 

Sí, una televisió espanyola situà Alcanar en terres de Terol, però també hem comprovat les dificultats d’alguns comunicadors urbanites del país per situar Alcanar en el seu mapa mental. Terra incògnita, uns pams “més enllà de l’Ebre”, com ben desafortunadament diuen manta vegades.

 

21 d’agost.

La ferida alimenta

les preguntes del lliure arbitri

i ses quotidianes bastides artesanals.

 

En l’espatlla fràgil de l’escruixida callada

l’incipient rebrot, en les clivelles del mur,

del vell somni de la dignitat pietosa.

 

21 d’agost.- En la cerca i captura d’un malfactor de ficció se t’acut que una experta fisonomista, casualment aturada en la benzinera d’un nucli petit, podria ser el desllorigador del relat i sospeses que ho tens agafat amb fils molt dubtosos i que ja hi pensaràs una solució millor. Però la realitat, com a narradora, empra els recursos que li plauen sense tants compliments.

 

M’ensumo que la internacional de l’estultícia orgullosa també fa pujar la temperatura climàtica del planeta.

 

22 d’agost.- Aquests dies, dolorosos i tan inquietants, l’instint periodístic –que creia adormit al fons del bagul- ha emergit revifat i perspicaç i no ha deixat de fer-se preguntes –i evidentment encara continua conjecturant i preguntant. La intuïció ha encertat més d’una peça del relat abans de donar-se, però, com que ara només treballo per a la redacció del silenci, m’ho he remugat en distància curta i prou.

 

Des de l’ansietat no es pot copsar l’essència de res.

 

24 d’agost.- A poc de l’estabornida, una veueta amarada de literatura “noir” i certa experiència periodística, va xiuxiuejar: “han deixat que passe”. Confiava que el pas dels dies i les informacions fiables la desmentís i li curés la tirada paranoica. Però la veueta persisteix, reforçada, prenent tonalitat de tenor greu, solemne, sinistra.

 

25 d’agost.- La distància muda, el caparró sota l’ala, de tants intel·lectuals, escriptors, artistes espanyols –tret d’unes recomptades excepcions- davant campanyes de tanta gasòfia manipulant, tan flagrant alta toxicitat atiadora d’odis, tantes lesions al joc verament democràtic, aguditzades en la darrera setmana, tan dolorosa, va guanyant cos d’obscuritat còmplice. Com deia Erza Pound, en certs oficis callar –i més en contextos tan perillosos- és una canallada.

 

En el seu amè i autèntic “Les petjades de l’home invisible” (Quorum llibres, 2017), Manel Alonso empra, entre les cites d’entrada (suports paratextuals, si ens posem tècnics), un fragment de “L’incert alberg”. Una sorpresa que agraeixo, tot i que fa cert vertigen anar en una alineació entre gegants com ara Montaigne, Fuster o Pla.

 

26 i 27 d’agost.- Cap al Matarranya, a Maella, per tocar en el dinar de germanor d’una penya barcelonista. El ciutadà de la vila que més conec és l’escultor Pau Gargallo. L’art és llarg, la vida breu…

L’Ebre, verdós, en cadència matinera festejada pels tràfecs de les aus. Carretera potable (es comprèn que els conductors psicòpates no són partidaris de matinar).

Arribem a La Bombilla, un restaurant deliciosament ancorat en els anys setanta, en la majoria de detalls decoratius i mobiliaris. L’esperit lleument ranci, ambre macilent, familiar, dels objectes, amb la garantida guspira de records infantils. Les ràdios grosses i quadrades que presidien les còmodes de les iaies, en un racó. L’establiment obrí portes a primeries del segle vint i fa l’efecte de ser un dels nuclis socials cabdals per saber-ne alguna cosa de l’entregent de Maella. Si les parets de l’establiment parlaren, repassaríem les històries tristes o gracioses d’un univers que va desapareixent.

Muntem en un escenariet d’inestabilitat suportable, fustam de conglomerat folrat amb moqueta grisa, tocant de la porta d’accés a la sala. Ens donen de dinar en una taula llarga de la cuina, entre un matriarcal desfici de preparatius, que em recorda l’ambient d’antics dinars celebradors familiars. La qualitat confortant, argument de la nostàlgia, del pa. El regust amb caràcter dels harmònics del pernil.

La llengua vívida, salpebrada de lèxic castellà, però amb moll de pureses impagables i expressives construccions genuïnes.

Sol embafós, calorada a la contornada de La Bombilla. En l’espera, guaitant els camps i el nucli de cases. La fama dels préssecs, que ens han ofert per postres –vellut melós. Una cooperativa agrícola, en el veïnat, en plena activitat. Sitges, molls de ciment, articulats metàl•lics en les abruptes interferències de les línies del cel.  Els vilatans actuals es presenten eixutament expansius, saludadors. Ens pregunten d’on som i altres comentaris innocus sobre l’oratge.

Abans de començar a tocar, prestem la microfonia als de la penya barcelonista. S’expressen en la llengua mesclada del carrer. Els compliments habituals en aquests actes, amb plaques, insígnies i regals del merchandising blaugrana. Parla un directiu del Barça, el síndic dedicat al moviment de les penyes, Ramon Térmens, que sembla no tenir molt clar on li ha tocat fer cap i decideix perorar en un castellà defectuós. Parla del valors del Barça, interpretats amb un fort accent opusdeístic. No pot evitar fer-nos saber que és un triomfador que té empreses a vint països, on ha comprovat que el Barça és un equip global (la vanitat, la fatxenderia clàssica de cert empresariat català). Menysprea el “procés”, tot passant, sense venir a tomb, li clava unes extemporànies puntades ressentides a la memòria de Nicolau Casaus, i reprèn després el to de sagristia opusdeística sermonejant. Tot en un to de tibada supèrbia classista. Els comensals potser no l’acaben d’entendre, improvisa desmanegadament. I el que hom ha entès del galimaties oratori m’ha refermat en que el llibre d’estil de la directiva actual és ben indigest. Després intervé un home bru, que resulta ser Francesc Xavier Sánchez Jara, que fou jugador sobretot del segon equip, però que disputà uns partits en el primer equip i fins fou convocat a la selecció. No el recordava ni poc ni molt; només, vagament, el nom.

Fem la feina. Tot rutlla correctament. Els més sèniors ballen animats. Els més joves, que ja no saben ballar, s’animen, amb moviments com d’ossos en captivitat, amb algun rampell espasmòdic, quan ja han buidat part de la barra lliure oferta en el banquet, en el segment en que nosaltres enfilem la recta final, i, després de tres hores de tocar, se’ns queixen de que hem tocat poc (un clàssic del subgènere). Aconseguim gestionar bé el previsible inconvenient, gràcies les moltes taules i quilometratge.

S’arma una tempesta inconsistent amb alguns llamps i trons al cap-al-tard. El flash d’un llamp, de trèmula verticalitat nerviüda , il•lumina l’ermita de Santa Bàrbara, enfilada en un monticle. Maella sembla un bon lloc on apartar-se a fer salut. Els ressagats del dinar disparen coets, traques, i encenen bengales d’un porprat violent, ja al carrer, mentre nosaltres desmuntem i carreguem l’equip. Prenem comiat del l’equip familiar que governa La Bombilla. Desfem la via. Tots els matisos dels conreus i els desgoverns de les vegetacions lliures queden deglutits per la negror de la nit ennuvolada.

 

29 d’agost.- On no som, en la recòndita callada, on cap cervell limitat ha posat nom als penyals i els rierols, deu haver la possibilitat de la innocència. Som la indefectible màcula batxillera i estulta per allà on trepitgem.

 

Agost terrible, amb telegrafies calcinants del futur aspre que ens hem treballat a pols. Trastorns de les aigües i la terra; la sang i la rosa en la llamborda abocada a l’escata salobre. L’estiu, el broll enganxifós de l’agost, sempre m’han resultat temibles. La rellotgeria ansiosa de tant soroll per poc, i quan hi ha soroll sol ser una rúbrica d’ossos esberlats i ànimes triturades entre la laxitud eixuta, les ansietats de confetis banals i la velocitat en coloraines de la insubornable sangonera temporal, que llima clarianes i resiliències.

 

Tots ens sentim una mica còmplices de tants estralls sistèmics, menys els còmplices directes.

 

T’asseus al racó dels gats cendrers . Et fabriques un cafè

en l’hora jove, l’hora vella, el mai de sempre.  Fas unes pipades ansioses contra la fatalitat lànguida del vespre. Quantes pèrdues més pot suportar la inèrcia supervivent? Potser hi haurà una porta oberta a frec d’aleteig en el nocturn de les ruïnes…

Hora ancestral, préssec còsmic de lluna colrada. Hora jove de renéixer en la pell nova d’amar sobre l’abisme.

 

Faenes diverses que m’han ofert, les van fent altres. Hom, pel que tinc comprovat, té un inconvenient per als promotors espavilats: aspira a cobrar la faena –segons els barems gremials, res d’emparraments vedetistes. Que et trien per regalat i no per altra cosa, quina tristor i falta de dignitat. Alguns dels que es presten a la pràctica –viuen d’altres ingressos i amb els massatges de vanitat es comprèn que ja estan satisfets- fins es permeten, quan s’aixequen estupends, donar lliçons de moral.

 

La passejada del gos. La fresca amb bestreta tardoral –alleujada agradable. Una bicicleta es troba el seu carril, incrustat al bell mig de la rambla, ocupat per dues adolescents que van mirant els mòbils i no s’han adonat de la presència del ciclista, que ha hagut d’eixir-se’n del seu carreu delimitat tot fent una ziga-zaga per no atropellar-les. Un altre adolescent, fora del carril, va enfilat en un patinet dels que van sols, amb el mòbil enlairant una peça de “regetton” –totes pareixen fotocòpies. En passar per davant seu, una criatura de trets pakistanesos s’aparta del gos, fins pujant a un brancalet. Li dic que no fa res, que no ha de patir, però no se’n refia i fins que no hem avançat uns metres no es desencana del brancalet. M’ha recordat quan, de molt menudet, també tenia temor dels gossos i era capaç de canviar de voravia quan coincidíem pel carrer.

 

Descoberta, gràcies a un amic lector, una edició de “Rebotiga del brocanter” que no coneixia, de la que ningú m’ha dit res que la farien. Pel crèdit editorial veig que la va fer “Edicions de la vorera”, de Premià de Mar, fa uns anys. N’hi ha per com per llençar la gorra al foc amb aquestes maneres de fer tan corsàries. Busca qui t’ha pegat!

 

1 de setembre.- Pendents de l’estat del gos. Consultes veterinàries. Encara presenta suficient qualitat vital mínima.

Cap a la Serra del Montsant, per visitar l’amiga Montserrat Domingo. El paisatge del Priorat, les vinyes: el geometrisme esforçat de la mà humana. La terra rogenca i grassa. Les frondoses masses d’arbrat, menta per a l’esperit; els grisencs o pissarrosos abruptes penyals còsmics. Solet manyac i fresca.

Conversa amb la religiosa anacoreta. Ens ensenya la capella ermitana sota l’advocació de Sant Joan. Hem despertat un rat-penat que dormitava per les petxines de l’altar. Una marededeú, petita i articulada, en un petit pedestal de fusta, amb cara de nina de porcellana: em recorda una mica uns autòmats vists en una botiga de vell de Porto. Més xerrada asseguts a la terrassa, parant el solet. El silenci dens, asserenant, de la serralada. Caminants que passen –zona excursionista- i saluden la M.

Mirat novament el sonet de Josep Carner dedicat a la contrada. Té un tercet d’una força sacsejant, però el de remat sembla un xic més fluix, resolt potser a cop de canell d’ofici –domini tècnic absolut, amb gràcil volada en diversos registres. Cada vegada més carnerià: un dels més grans.

Baixem a Cornudella. A la terrassa de l’Íntim, establiment càlidament arcaic i pulcre, dinem i movem més conversa. El propietari ens fa els compliments amb to humorístic ben girat i respectuós (no cal dir que coneix la Montserrat i l’aprecia). Menjada una excel·lent amanida tèbia amb formatge de cabra i unes postres sublims. Un vi negre del terreny excel·lent per tirar avall les viandes.

Havent dinat tornem a Sant Joan de Codolar pel caminet estret. En trepitjar el Montsant s’ha de tenir una mica de cura amb dues espècies animals de cert perill: els escurçons i els escorpins de sota les pedres. Més conversa a l’ascètica caseta on s’aixopluga M., que desprèn la sentor de la llenya cremada a l’estufa (una olor memoriosa, que fa molta companyia). Treu llibres dels prestatges. Parlem de Thomas Merton, el monjo i escriptor nord-americà. En lloem la qualitat de la prosa i la lucidesa: fou un místic que no estalviava cap crítica argumentada als paraments dels poders, fins els de la seua pròpia opció.

M’ensenya una guitarra que va rescabalar i que li han reparat. L’afino una mica, toco alguna coseta, en arpegiada suau, mentre seguim dialogant. Li agrada molt la música, hi entén un niu, sobretot de clàssica. La Montserrat explica moltes coses, amb una gran vivesa expressiva. Li faig alguna pregunta sobre el seu dia a dia en la solitud muntanyenca. El seu seny, amb porosa i documentada obertura de compàs espiritual, exhala una joia vital farcida de detalls lírics. La seua ferida lluminosa observa el món tocant mare: no hi ha dubte que l’apartament dóna millors perspectives. Se la nota una dona de caràcter. Fins que no trobà el seu lloc i la seua manera per desenvolupar la seua vocació, la seua recerca fou tan pacient com orientada.

Desfem el caminet novament, la deixem a la plaça de l’església de Cornudella i prenem comiat, amb algun gest i paraula tocats per l’emoció. La recolliran uns amics per anar a Escala Dei a mirar-se una pel·lícula que projecten. Nosaltres l’enfilem cap al Delta.

 

Dissabte, 2 de setembre de 2017.- Amoïnats pel gos. Va candint-se. Una pena gran. La difícil decisió d’adormir-lo a temps per tal que no sofresca. En aquesta tessitura d’eutanàsies, encara tenen més drets els animalons que els humans, en aquests països tan contradictoris.

Reprenent les relatives normalitats de la vida d’artista –com canta Amancio Prada. Normalitats heterodoxes, que un buròcrata trobaria excèntriques i insanes. Cafè i cigarret primer. Encara el pensament emboscat per les geologies del Montsant. Penso en la facilitat que tindria en adaptar-me a una opció pareguda a la de l’amiga M., i sense necessitar certeses d’absoluts. Hi ha molts casos per la via civil; dels més notables, el de Thoreau.

 

3 de setembre.- Pronunciada davallada de temperatures. S’anuncia una tardor ben inquietant per tots els flancs (ni el clima se’n lliura del benefici de la innocència). Treballant en diversos textos, correccions i coses noves, tot i estar cada dia més fastiguejat de com rutllen tants aspectes en la nostra societat literària, però sortosament encara resten alguns clars de bosc oxigenats i independents per anar fent.  Poc marge d’hores, per’xò: “bolo” compromès amb els jubilats de Benicarló, i amb el pes afegit de la tristor i la impotència, arrapades als endins, perquè clarament és arribada l’hora cruel d’adormir Merlí i estalviar-li les acaballes més sofrents. Un tràngol amarg. No voldríem separar-nos tantes hores de la criatura que ens ha acompanyat tant, però no en queda una altra. Se suposa que som professionals i resoldrem amb eficàcia l’actuació. Les preguntes que planteja la situació no són gens menors. Fer el paper de déu i decidir tallar el fil d’una vida, tot i saber que és una resolució amorosa, és complex i emprenyador.

 

Una de les “autonomies” que paga més, però de les pitjors finançades i maltractades en infraestructures vitals, i el senyor ministre diu que ja n’hi ha prou de plorar, i el senyor president del “gobierno” diu que no permetran de cap manera que cresca l’independentisme. Comptat i garbellat, que el P.P. també treballarà en la revifada dels seriosos anhels d’emancipada del País Valencià.

 

4 de setembre.- Anà bé el “bolo” a Benicarló. Muntats a la terrassa, veïna del pati de la residència d’ancians. En un moment donat, algunes infermeres –o cuidadores- i internats ballaven. Només per això i algun altre detall cordial ja va valer la pena el sobreesforç de sobreposar-se a la tristor.

En la tornada, a l’alçada de Vinaròs, un vehicle ens avançà en contínua, superant de llarg la velocitat indicada en el tram, i un vehicle policial eixí del no-res, el seguí i l’aturà, amb la conjecturable gratada de carretera en la multa i potser la pèrdua d’algun punt del carnet. D’animalades així en veiem freqüentment, però fins ahir no vam vore que l’infractor fóra pescat in fraganti.

Alçat a les vuit. Tres viatgets al pati amb el gos a la matinada: la medicació pal·liativa el fa orinar molt. L’enrònia depriment de que qualsevol gest seu pot ser el darrer. Les intensitats carregades, la perplexitat pel destí de la criatura, que ha trobat protecció i estima tothora tocant nostre, però que en el darrer passeig hem d’assumir la vidriosa responsabilitat de no portar-lo a la vida. Serà una pèrdua, un buit molt sensible. Hi ha gent que no ho entén: “només és un gos”, et diuen. Però la sentida no en sap res de freds distanciaments antropocèntrics.

Remuntant, a gatameus, la desgana, la desinflada; aferrat a la inèrcia de la disciplina, preparant, a poc a poc, materials diversos per treballar-los. Enfilant també baules de l’encàrrec d’una editorial. Pensant també en la xerrada que he de fer sobre l’assagisme de Joan Fuster a l’octubre; també unes pinzellades generals sobre la novel·lística de Sebastià Juan Arbó per a un grup de Mequinensa que fa una ruta literària. Projectes innocents. Hi ha qui en té altres, per exemple disparar míssils atòmics en proves de provocació.

Políticament s’augura una setmana amb turbulències. El govern de Puigdemont haurà de signar el paperam per al referèndum i el govern de Madrid anuncia que ho aturarà com siga. La supèrbia i falta de talla política del govern de Rajoy i el P.P. és colossal. El cantautor Paco Ibánez deia ahir en un entrevista que té la sensació de seguir en el franquisme –una sensació prou escampada. La legalitat llegida a l’estreta i a la parcial, i la determinació legitimada a les darreres eleccions autonòmiques de la coalició Junts pel Sí –amb el suport de les CUP- toparan en pocs dies i es pot vore qualsevol cosa. Sense dubte, el plantejat a Barcelona qüestiona a fons el pacte del 1978, que, com nota el gran Paco Ibáñez, ha quedat demostrat que era a penes un maquillatge per a que res de l’essencial en el moll de l’estat abandonés la inèrcia dictatorial. Amb el P.P. al timó, amb la increïble complicitat de l’esquerra espanyola, no és possible ni la separació de poders.

Setembre de revàlides i intents de represa, després d’un ple de l’estiu on les serpetes per omplir buits en els mitjans han esdevingut gegantins dragons incendiaris i fins es poden, si ens vaga, entrellucar les siluetes dels fumosos genets apocalíptics.