Home > El Maestrat > Plàncton. El bloc de Josep Igual

Plàncton. El bloc de Josep Igual

Amb Merlí al riuDimarts, 5 de setembre.
Alçat a les vuit. Les vuit de la ficció domèstica. Les vuit verdoses del rellotge de les catedrals i els penombrosos colomars de les rutines. El fil essencial d’un got d’aigua, el sèrum de les ciutats i els rastre dels ulls panòptics dels àngels callats, en la fràgil hora submarina on tot podria recomençar amb el pas canviat o les brànquies més visionàries.
La dormida reparadora que alinea els serrells asimètrics i la borra dels cansaments entre les aixelles i els escumosos crestalls del somni en vigília.
Fent tentines emocionals per la seguida. Quantes vegades més ens caldrà reaprendre a caminar? El gos presenta baixades i revifalles d’energies. No es queixa, no pareix que hi haja cap dentada anomalia alarmant. Un passeig curt i lent –passes ralentitzades per la carranca del sí i el no, solcada en l’herba municipal. El sol de setembre, que madura el codonyer, si el molinet dels cicles no s’ha trastornat del tot. La vibració de l’insomne groc trèmul i el pàmpol encerat de la morera – tan grega i tan romana- entre tanta cultura de la mort i la banalitat. Res no s’acaba en la llàntia oscil·lant de la nostra tristor. Passejo un gos sentenciat, i potser diversos fantasmes ens acompanyen en el petit laberint desdibuixat. Una mort és totes les morts. Sense perdre d’esma que potser el sentenciat és el passejador. Tots som a la mateixa distància de l’halitosi de la dama sense rostres.
Cafès elèctrics i nicotina espavilant. La tralla artificial. El que ens ajuda a viure sabem que té els seus reversos corcants. Qui pàgina passa, llibre empeny.
Llegint articles i informacions. El xoc de trens Catalunya/Espanya pareix imminent. Les callades fàctiques –tàctiques- que es noten en l’afer poden estar dient moltes coses, cap de tranquil·litzadora.
Treballant textos i preparant altres compromisos amb el pols aplicat de la rutina amb dret a volada, tot i que una internada veueta argumentant fa dies que opina que potser eixiria a compte començar a replegar-se de les poques coses on encara no ens han marginat o vetat i deixar-ho córrer i canviar de perspectives.
Ha mort John Ashbery, a noranta anys complits, en braços, segons les cròniques, del seu marit. És sorprenent l’èxit d’un poeta tan innovador, a voltes obscur, hermètic, que dipositava en els seus versos unes ironies d’àcid corrosiu capaç de badar els marbres dels panteons canònics. L’univers nord-americà de les lletres permet aquest i altres miracles. Les nostres coordenades no serveixen de res per mirar de comprendre’l sencer.

L’estiueig té una cosa bona: s’emprèn amb una gran il·lusió i s’acaba amb una il·lusió encara més grossa: la de tornar a la calma del pis i a la seva monotonia.
Josep Pla.

Dimecres, 6 de setembre de 2017.
Les aparences no enganyen, són aparences.
Joan Fuster.

No es tracta d’aprendre
la tonalitat més regular,
l’alfabet d’arena i cicatrius
del temps d’unes mans.
Cal trobar els nous tons
de l’enllaçada – majors, menors,
dissonàncies, harmònics
del silenci tebi- i apostar
per la difícil figuració
de creure poder desdibuixar
l’insubornable carreu del temps.

Passada mala nit. Pendents del gos, Merlí, amb símptomes d’estar començant a patir. L’eutanàsia a les onze, a l’establiment del veterinari del barri, que s’ha portat magníficament en tot el procés, dissortadament una via sense cap esperança de millora. Tràmit dur, dolorós, dels que esquinça el cor. Descol·locats i trasbalsats. Incapaç, després, de concentrar-me en els solcs textuals. Per comiat, mentre el veterinari li injectava la sedació prèvia a l’operació sense retorn, l’he besat i acaronat i li he dit guapo, perquè ho és: el més pinxo del barri i l’univers. Un fart de plorar… un episodi molt cruel.
Ullades, com entrevista des d’una peixera diferida, a l’actualitat. Article de l’economista i ex-conseller Mas-Cullell, comentant com s’ha arribat a l’actual trencada de ponts entre Madrid i Catalunya: tot ho impulsà Aznar amb la conscient debilitada autonòmica i la recentralització manifesta, fins amb infraestructures fonamentals com l’aeroport del Prat o el llargament ajornat –i també amb traçat alternatiu recentralitzador- eix mediterrani, amb la treballada debilitació lingüística i cultural… La intenció ha estat liquidar i no provar d’encaixar l’estatus nacional català. Avui, en sessió al parlament, el pas més audaç del catalanisme en molts i molts anys: la convocatòria, en desobediència a la legislació espanyola, del referèndum del primer d’octubre. La tempesta es pronostica grossa i envitricollada. En informe de la cambra anglesa, fan saber que reconeixeran com a vinculant el resultat de la consulta. L’afer “intern” ocupa cambres del món. Ja vorem què en dirà l’Europa mercadera…
Migdia tristíssim. La coïssor de l’evidència del buit de la criatura que hi afegia ànima a la discreta domesticitat. Els seus estris i joguines, el seu llitet, el nino –un gosset de vellut, verd- que va venir amb ell des de la protectora que el recollí…, penyores, rastres del naufragi que també han mort una mica. Escric sense tenir-lo als peus, sentint-se protegit i estimat, sentint-me tan ben acompanyat. Ulls intel·ligents que ho copsaven tot, oïda atenta –o dissimulant- que comprenia perfectament què li deies. Els golden demanen molt contacte físic, amb una ració de carícies i atencions movia la cua i et besava – quan volia, no era gens desmesurat- amb la càlida llengua humida a la mà. El fèiem participar en tot el que podíem. Sabedors de la malaltia irreparable, en les darreres setmanes el vam portar d’excursió sempre que podíem, pel Delta, a la platja, pels nostres amats paratges de la Tinença, a la senienca Font de Sant Pere, on prenia el bany i feia les seues prospeccions d’olors i rastres… Ens esperava a la porta, fóra la deshora que fóra, quan arribàvem de tocar.. El carrusel, editat capriciosament pel pensament, dels records, fa la seu rodada somnàmbula, agredolça. En el fons de les escenes recreades, l’alegria d’haver-lo tingut, d’haver-li pogut donar una llar càlida després d’haver estat abandonat…
Mal de cap. Aspirina i una passejada lenta pel barri, sense rumb definit. Provo de fer alguna cosa en tornar a l’escriptori, però no me’n surto. Llegeixo articles, escolto músiques… Segueixo la llarga sessió del Parlament per la convocatòria del referèndum d’autodeterminació. Números de la guàrdia civil vigilant una impremta de Constantí i escorcollant els empleats, per si portaven paperam o arxius relacionats amb la convocatòria. Tricornis analògics versus “pendrives” amagats als calçotets? Una imatge molt frustrant i rància. A l’estat espanyol mai res és el que sembla –i hauria de ser.

Dijous, 7 de setembre de 2017.
Dempeus a les vuit. L’evident absència del gos. Els mecanismes de tant de temps que el busquen infructuosament. Els àcids protectors emocionals encara no han començar a rosegar, no han tingut temps, amb la mínima eficiència en la polpa del buit. Missatges amistosos de gent preciosa i sensible. Hi ha més bona jeia de la que sospitem. Però els cors generosos no despatxen periòdics ni augmenten audiències i així anem.
Sessió amb textos. Eixida a l’estanc, un passeig fet amb Merlí molts cops, avui ben trist. Els déus, gelosos, ens han pres molt prematurament la criatura preciosa, intel·ligent i bonhomiosa que no deixava de sorprendre’ns i ensenyar-nos cada dia.
Cigrons amb allioli per dinar, en recepta de variació personal de la X. Sesta amb notícies. Altes tensions. Podem viure episodis esquerps, l’estat va a totes i ja s’ha comprovat que no dubta en emprar cap dels ressorts del seu clàssic repertori obscur. Canta tot en clau de repressió pura i dura, en reculada de trenta anys. Les picabaralles i insults s’escampen per les xarxes. Els marges de tolerància s’han encongit. Si algú va planejar “ulsteritzar” la situació, potser va començant a tenir els primers resultats (enhorabona, cervells preclars de la FAES i rodalies!)
Més sessió mirant materials i escrivint en les vespertines. Les puntuals fiblades melangioses, quan aixeco la mirada i no em trobo Merlí arredossat entre la taula i els meus peus, els ullets negres i intensos… El nostre àngel pèl-roig , la innocència i les menudes magarrufes de l’instint (remots confins dels orígens llobaters). L’estela amorosa que ens ha endolcit la seguida, i que hem hagut, en dolorós acte d’amor final, d’adormir abans de les més greus pessigades del maleït cranc.

No s’hi val. Les astúcies i forçades de costures dels reglaments només les poden practicar ells.

La filla d’un ministre del franquisme –cop d’estat i règim feixista que no han condemnat mai enlloc- donant lliçons democràtiques i parlant de vergonyes… Potser el pare renyaria la filla: “¿vergüenza democrática, niña? ¿Para eso ganamos una guerra?

Landelino Lavilla al Consejo de Estado! No sé si rejovenir-me trenta
anys o abandonar-me del tot a la fatiga.

Divendres, 8 de setembre de 2017.
La primavera de l’hivern potser s’avança. Frescor blava a primera hora. Els tràfecs d’habitud –l’habitud dels darrers anys. Les cròniques polítiques peninsulars, en un punt de forta incandescència, amb rebotides sinistres. Terratrèmols, guerres oblidades en els titulars, salafistes afiliats al P.P. (si foren de Podemos o d’altres sigles, els rius de tinta baixarien grassos; ara, res, o poc: un breu dins la panxa del bou i obviant el detall de l’afiliació). I, en l’escenari mundial, els orats que pareixen disposats a emprar el seu arsenal nuclear… Un animal racional, l’humà, diuen…, discutible positivisme.
Treballant sobre textos. Enyoro Merlí, el gos, un buit que grata de viu en viu. En els darrers dies seus només podíem esperar un miracle. I el vam encomanar, cascú amb les seues supersticions i postaletes, però les pregàries no foren ateses. Rebuts missatges afectuosos dels veterinaris que t’atengueren amb una destresa i humanisme confortants. La vida és pèrdua, diuen barbes il·lustres; anem collint les restes de la suma, com a supervivents desconcertats… El que podíem pensar marc de l’obra en realitat és l’argument del subtext decisiu, com escrigué Gil de Biedma. Els relats de l’Amy Hampel són plens d’animals de companyia que han de ser sacrificats, o que formen part de l’inventari de disputes d’un divorci, entre altres quotidianes tragèdies. Aquests dies els he aparcat preventivament. Els artefactes narratius de la nord-americana beuen de la recepta Hemingway, la de la superfície que corona al sol les altres parts de l’iceberg. Una recepta que també seria, amb variants, la de Txèhov. Entre altres coses, Hempel descriu el reguitzell de banalitats amb les què ens compliquem l’existència (més encara en un sistema con el dels USA, que evidentment ja va sent el nostre).
Nela Martins, la poeta i professora de Viana do Castelo m’ha traduït al portuguès més aforismes i un poema breu recent. Les sorpreses agradoses del comerç incert de viure amb la ploma a la mà –o al pensament. La devoció de Nela és un regal impagable de l’atzar o els déus. Per la seua propagació resulta que tinc un grapat de lectors besnéts directes del mestratge de Pessoa. Alguns miracles es donen, altres no, ja se sap. Ara mateix hi ha més probabilitats d’anar a fer un “bolo” literari a Viana do Castelo, a Porto o a Lisboa, que a segons quines places de proximitat on m’han esborrat de totes les llistes i inventaris, cosa en realitat ben comprensible tot veient les rutilants llumeneres que prediquen i actuen, en amical roda incansable, per a les masses àvides d’alt pensament, lletra i música ben girada. Qui no està, no fa falta, que diuen els arrossaires i altres cors blancs del terreny.
La plataforma a la que m’he inscrit ofereix en el seu catàleg velles músiques que sentia en vinils fa molts anys. En els núvols digitals no hi ha descatalogacions, tot pot recobrar batec fàcilment. Escoltant obres de l’amic Max Sunyer dels anys setanta i vuitanta, que feia temps que no revisitava. M’agrada molt com composa i toca. Del barroquisme virtuós rocanroler dels inicis –d’hora hibridat de vernissos jazzístics- ha anat depurant-se en la justa mesura de la nota necessària: aqueixa via l’hem feta molts. El massaluquer per mi no és només un record de la meua educació sentimental sonora, sinó un estímul actualíssim per seguir les investigacions en la nostra expedició creativa i pensaire.
Eixida de l’escriptori cap a l’amenitat de les oficines bancàries i altres rotllos de gramatge llaunós. La claror de codony del sol de setembre (Antoñito López intentà atrapar-la en el seu pinzell demorat de feliç anacrònic). Setembre de convalescències i exàmens de recuperació. Els idus de març són temibles, però els d’agost no es queden gens curts. Les artèries cèntriques ampostines concorregudes de tràfecs variats. Càrrega i descàrrega; sanedrins de permanents emulsionades comenten el cens de novetats escandaloses en la guerra de sexes de la immediatesa. Em saluda l’encarregada de supervisar els estacionaments en la zona blava i la presidenta de l’assemblea comarcal de la lluita contra el càncer –entitat amb la què col·laborem, amb intendències i músiques. Resoltes sense massa embarbussaments irracionals les gestions de taulells i llums en contrapàs fluorescents. Sabem que els empleats bancaris no en són responsables de les directrius que els donen, que potser en són també damnificats de la dentellada freda del capitalisme sense rostre humà del sistema. Els executants implacables deuen estar per despatxos remots, rient-se’n de que no els caldran tornar les injeccions de diner públic per evitar-los ensulsiades (algunes tampoc s’han eludit, només s’han dissimulat a còpia de fusions forçades). Pres un cafè de tornada. Cap comentari a cap taula –o a peu de barra- sobre la cremant actualitat política. Si cal eixir al carrer davant les plantofades repressives de l’estat, no se sap com anirà la cosa. Hi ha més prevenció de la que creuen en les altes esferes barcelonines. Tothom és conscient de com pot ser la fúria castellanista i ja s’han donat primers episodis amb tricornis –i desembarcada policia numerosa- buscant els elements per al referèndum a porta d’impremta i regirant vehicles.
Olleta per dinar. Els recaptes que ens han sostingut i ens mantenen els peus ben clavadets al terra –cosa cada dia més complicada. Reunió de faena al vespre per activitats de promoció lectora (aigua en cistella). Gent que creia que tenia criteri resulta que no, que fa volar uns coloms de pur diletantisme i despistada greu. En tornar al despatx puc encara fer una mica de faena sobre dos projectes. Ullada a l’actualitat. Plouen hòsties. El sistema polític espanyol fa aigües, però es defensa a la brava. L’afer del referèndum català ha obert la llauna. En un llibre de text editat per Santillana, per a aquest curs escolar, en el tema dels feminisme redacten unes burrades increïbles. I… “La Guardia Vivil confirma el finançament il·legal del PP en 2007, organitzada por Alfonso Grau. La Unidad Central Operativa constata que “la misma operativa” de financiación ilegal “se repitió” en 2011 y 2015”. Fa uns dies la senyora vicepresidenta del govern de Madrid enlairava una indignada cantarella sobre “vergüenza democrática”… No donem l’abast a digerir l’estil, tan antic i conegut, del govern Rajoy i el conglomerat estructural que li fa costat, quasi en cada informació que els atany que traspassa els blindatges dels culs llogats de la premsa.

A més d’asseure’s, o ajeure’s, als meus peus mentre escrivia o llegia, quan tocava la guitarra Merlinet s’acostava molt a la caixa de ressonància, amb un viu interès, i havia d’inventar-me una pulsació de la mà dreta que alternés l’arpegi o la gratada de cordes amb una acaronada a la seua testa sedosa. Tenia una comunicació especial amb la música. El que hagués donat per saber què pensava en aquells moments. El fet comprovat és que la música el sedava prou. Ja era de natural calmós, però la gramola o la guitarra encara l’asserenaven més.

La pueril errada de la diputada de “Catalunya Sí que es Pot” (CSQEP), Àngels Martínez, enretirant les banderes espanyoles dels escons dels diputats absentats, fins desobeint l’amonestació de la presidenta del Parlament… Què es pensava que aconseguia amb el gest?

Des que s’ha posat de certa moda que he deixat d’abraçar arbres. Ara només els saludo en silenci –potser el llenguatge més adient per a la seua fèrtil i majestuosa indiferència.

Ja ho diu el vell bolero: “dicen que la equidistancia es el olvido”.

(Agraïment)
Acaronar l’aigua dolça
de l’agraïment
sense esperar
musculatura ni suborn
en el remat dels bells absurds.

L’amenitat d’una candela –de la flama d’una candela-, l’hipnotisme del foc. L’elementalitat diàfana, l’atavisme gravitatori. L’evidència de la fragilitat fugissera que som. Potser el somieig d’alguna informe sacralitat que s’ho deixa posar tot…

Dissabte, 9 de setembre de 2017.
Matinera lenta. Músiques, ungüents per a l’esperit: Jordi Savall. Cafè, cigarrets caragolats i escrivint. Eixida per pagar els darrers serveis del veterinari del veïnat (una bellíssima persona). Li deixem un sac de pinso i els medicaments sobrers, que faran servei a algú o altre. Encara no ha arribat el sobri recipient de fusta amb les cendres de Merlí.
Pres un cafè en una terrassa del barri. Airet de pluja i núvols enrinxolats en gris blavós. Personatges curiosos: l’ancià que deu ser crític de culs, perquè escruta i valora els que passen per la vorera i no responen als rols genèrics de la masculinitat. Un andalús, amb pinta de rocanroler de la vella escola (deu cantar Rosendo a la dutxa), que era empleat de la telefònica –secció fils grapats per les parets, i que coneix la X.) Té nom de torero, Curro, i gasta una cua llarga recollida, platejada per les neus del temps. Explica que està jubilat. Sosté una botella de cervesa, palplantat al llindar de l’establiment, a la mà, amb una elegància digna de les aristocràcies de matrícula lliure del barri de Triana.
Refent l’ordre de lectura d’un original, prou avançat, de relats. Repentinat versos d’un altre, també en fase de remat o abandó. Mentre, arriben noves notícies del tarannà de l’estat davant el referèndum que l’interpel·la, davant del qual no ha fet el govern el menor gest ni oferta de negociació política: ho fia tot a la judicatura que dominen, perquè ells l’han confegida. Un setmanari vallenc escorcollat per agents de la guàrdia civil, tocant d’amenaces a diputats, alcaldes, impremtes, voluntaris, webs, mitjans en les darreres hores, en una escala que es fa notar. Un “rivaival” grotesc, desagradable.

Fèiem de jurat en un concurs de narrativa. Hi havia un parell de contes que destacaven i sobre els que deliberàrem. Un dels membres era un professor -de literatura!- de l’Opus, que tenia reticències sobre els relats, perquè els autors, segons ell, “jugaven a ser Déu”. Li vaig dir, quan em baixà la perplexitat, que tots els narradors del món tenen la ineludible obligació de ser déu sobre els seus artefactes. Em vaig preguntar quina mena de classes de literatura devia fer amb aquells increïbles prejudicis encastats a la testa… En les rebotigues dels concursos que es fan i desfan en tants pobles, a vegades et trobes coses d’aquest delirant caire.

Números de la Guàrdia Civil, amb armes llargues a les mans, pels carrers de diverses ciutats catalanes (Berga, Manresa). Els imperials arguments de la democràcia a l’espanyola amb les colònies rebeques. La testicular ennuegant les neurones, ja ho va escriure Unamuno. O fou Azorín? Crec que tots dos.

Sense garanties de l’ordre establert –i si pot ser amb unes copes i unes ametletes salades o croquetes- hi ha revolucionaris que no s’hi posen.

De ser-ne coetani, alguns dels relats de Tolstoi haguessen pogut anar introduïts a l’Antic Testament.

Davant el “rivaival” que el govern –i còmplices- ens estan oferint, li he demanat a ma mare, que també ho guarda tot, com la de Raimon, que veja si em troba els pantalons de campana, altrament dits de pota d’elefant.

Mentre encén parsimoniosament la pipa, Jules Maigret em corrobora la conjectura de diletant: “és clar, monsieur, que les urnes deuen ser fora del territori espanyol”. ​
​​
Diumenge, 10 de setembre de 2017.
(Albada)
Guant desaparellat
a la reixa amb pigues de rovell.
La pacient llengua de l’albada
el setina com per a una festa impossible.

Crear-se la passió de la pregunta.Tota aparença de resposta és una intuïció provisional. La pols de les sabates és el rellotge possible.

Alçat a les nou. Molta tralla política en les xarxes i informacions. La guerra informativa. Vista una fotografia feta a Valls ahir, amb un agent de la guàrdia civil palplantat al carrer, amb els braços creuats, que té al davant una tieta que se’l mira amb gest de curiositat perplexa. És la tieta de tots, una autoritat moral capaç d’ interpel·lar -nos sense ni badar boca. La imatge és molt expressiva. A Valls, ahir, la ciutadania respongué amb ironia festiva i pacífica a l’escorcoll de la redacció del setmanari “El Vallenc”, amb cants, urnes de cartó i clavells per als armats.
Entreteniments i disciplines, en clarianes, en la matinal. Em diu un conegut que ha vist llibres meus a la Setmana del Llibre en Català. Quina cosa més estranya, sent ja un autor tan discretament invisible i gairebé galaico-portuguès…
Feina a Traiguera del duet al vespre. S’ha aixecat el mestral, no excessivament agressiu. Arribats amb temps prenem un cafè a la plaça major. La llengua viva i expressiva dels traiguerins, amb girs de gran puresa, sobretot en la gent gran. El muntatge al centre Labernia. Comencem a dos quarts de vuit. Tot rutlla bé. Sala plena. Públic molt ballador. Una taula de canetans, coneguts de quan toquem allà, que ja saben que tinc arrels fondes a la vila. En donen un cremadet dels que espolsen totes les manies al descans. A dos quarts d’onze hem enllestit. La tornada, sota un cel de delicat dramatisme escènic, amb el lacti medalló de la lluna en minvant, entretallada per l’horitzontalitat d’uns núvols esgallats. L’escumall agitat dels bancals d’oliveres florides. La planejada erràtica d’alguna alba au nocturna –mifa, òliba o mussol. Informats d’un accident al matí, per una topada amb un senglar, en la zona de Santa Bàrbara, moderem la velocitat del retorn. Coincidim, per l’alçada de La Galera, amb un vehicle de la guàrdia civil, però no ens atura. A les dotze tocades descarreguem l’equip i fem un mos casolà lleuger. L’evidència de que Merlí no ens espera a la porta per fer-nos l’abraçada –el morro encastat, empenyent, entre les cames- i, mig ensonyat, ajeure’s a tocant a esperar alguna engruna de formatge o pernil . Anem paint les llesques eixutes del dol. Ja comencem a rememorar moments seus graciosos i tendres. Una setmana difícil en diversos sentits. Però tot passa i ens deixa tels de la matèria dels somnis que ens fa i ens desfà.

La nostra mirada afegeix o obvia. Per tant, les coses mai són el que són.

Dilluns, 11 de setembre de 2017.
Entre les raons no dites, en l’atac, tan esperpènticament neofranquista, al referèndum d’autodeterminació de Catalunya, hi ha, no cal dubtar-ho, el percentatge de PIB que la colònia aporta: sobre un vint per cent, segons els estudis més ajustats.
Així com també, és clar, el possible efecte de contagi entre nacionalitats històriques infrafinançades i maltractades (que algun pedagog pacient li explique al líder del PSOE que el País Valencià també ho és).
El mapa de l’antiga confederació de la Corona d’Aragó, el Madrid poderós el té més present que molts autòctons. El problema, com sempre, és la mentalitat castellanista, orgànicament incapaç de reconèixer cap dret a la diferència (no només pel que fa a la nostra), i amb superb supremacisme de “morro y tronío”…
Hi ha qui buscarà episodis violents al voltant de la Diada i en els propers dies (la premsa afí al govern de Rajoy l’anuncia i fa l’efecte, en alguns casos, que fins l’anima), fins al primer d’octubre. Hi ha maneres de provocar-los, les sabem, si és que ningú no respon a les provocacions (cosa difícil, perquè sempre hi ha grupuscles que primer fan i després pensen, si és que arriben a pensar…)
Set anys després de recollir firmes, en operació electoral, perquè l’anticatanalisme els hi dóna rèdit electoral, de passar el ribot al darrer estatut –el vigent, desplomat-, ni una sola proposta s’ha emès des de Madrid, cap intent de diàleg polític, només l’amenaça.

(El cresol de Baruq Spinoza)

La pluja entenimentada
-la que deixa saó-
amera els lilàs de l’albereda deserta.

Un fanal groc alleuja
el cotonós insomni dels àngels.

La convocatòria d’una vila petita. Havia tirat perquè, per variar, anava pels carreus més magres. Era un conte de vuit folis, amb una delicada escena eròtica, resolta amb diferit parament líric, estrictament necessària per fer avançar la narració. Crec que vaig quedar el darrer o directament fora de concurs. Al jurat havien posat el capellà del poble, un d’aquells amb sotana una mica polsosa i mentalitat preconciliar, que en les deliberacions va deixar anar que “per damunt del seu cadàver guanyaria aquella marranada”. En el Llibre en el que es fonamentava la seua fe, que potser hauria d’haver conegut a fons, hi ha marranades moltíssim més incisives i inquietants que la del meu relat.

El pa del viure
El camí que es sap i no es sap
El somriure del cor o d’un déu somniant
Arbre i saltamartí, arrel quallada
i branques èbries de rosada o vent
El passat de l’avenir trepitges
Sigil d’onada debilitada
El somriure dels pardals
en el pregó de la descordada
L’ombra al mur amb blavet
que no nega ni empeny
El pa i les coartades llescades
en apòsits per a cada incendi o esgarrada
El camí que oblida
i el salconduit dels ballarins
L’assumpció de l’etern retorn que no ho és
El pa d’esperar i l’heretada ombra de l’atzavara
per tot trespol i domicili.