Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

masiairiuetigual2017Dimarts, 12 de setembre.

Segons les lleis dels auxilis marítims, si no vaig mal informat, si un transatlàntic veu una zodíac punxada al mar, té el deure de rescatar-la, no d’envestir-la.

 

Gent amb talent, amb criteri, gens convencional, sintonia gran, bromes i veres de calat… I, llavors, per algun rebot no buscat, surt “el nostre tema” i et quedes amb un pam de nas, perquè el nivell baixa al subsòl i aquell cervell tan brillant en tants temes, ha combregat totes les falsies, tòpics i esbiaixades animalades que fa tres-cents anys que ens llencen al damunt.

 

Jornada aspra on res ha girat redó. Retirada al silenci i la meditació moltes hores. Fitant les articulacions de les cruïlles i els seus humors ocres, blancs, violacis, verds, negres…

I, a la nit, entregat a la màgia del follet  Messi i companyia davant la Juventus de Torí. El futbol és la droga barata dels insolvents?

 

Dimecres, 13 de setembre.

Despertat a les vuit. Anestesiades una mica les cabòries de les darreres hores. Avançant feina amb uns textos amb termini més o menys posat. Per moments m’he d’animar sol per no llençar la tovallola davant la sensació, cada dia més forta, de que és fer feina en va.

Cafè, cigarrets, la toxicitat neofranquista de les notícies de proximitat. En el pacte del 1978 el franquisme s’amnistià i es blindà. Quan llegí la Constitució, parida sota vigilància de canons fàctics i privilegis que no volien ser molestats, Joan Fuster va fer un article dels de traca tot comentant que com a text pornogràfic, en coneixia de molt millors. L’encertava de ple, com sempre, però li van dir de tot, evidentment. Aquella esquerra temorenca, que feu tantes concessions, és la que avui és incapaç d’esmenar-li la plana a un P.P. lliurat a una deriva cada dia més retrògrada.

Vist un filmet de la televisió cubana, de l’any 1954, on un periodista entrevista Hemingway, a la seua Finca Vigía, a Cojímar, arran de la concessió del premi Nobel. L’escriptor presentava la perfecta imatge de turista nord-americà recuit de vinassa o vermut. Respon en castellà, un castellà sincopat amb el qual queda limitadíssim d’expressió i aporta poc de substanciós al tall catòdic. Amb la concessió del Nobel, ja en seu anglès eixut i precís, va dir coses més interessants, com que no aniria a recollir el premi suec personalment perquè mai s’havia preocupat de tenir roba de mudar, o interessants esplaiades sobre les novel·les de temàtica marinera, ambientades sobretot a les costes cubanes i amb excel·lents retrats dels homes i dones que malvivien de la pesca. S’ha sabut en les darreres informacions que en la seua casa de Finca Vigía ronden lliures els gats descendents de la seua “White snow”, que tenia sis dits als peus, i que segons els cuidadors de la casa –ja museïtzada i visitable- alguns dels seus descendents també presenten la característica que es veu que complaïa a l’autor de “El vell i la mar”. Com la majoria d’habitatges cubans, Finca Vigía ha resistit sense danys importants l’aterratge de l’huracà Irma. El veu que el pla preventiu de l’illa caribenya davant els assots naturals és reeixit.

Sublims faves a la catalana per dinar (potser també van camí de ser sospitoses?) A fer unes còpies en paper dels originals rematats darrerament –contes i versos. La papereria i copisteria, empresa familiar, a la zona dels instituts, que ja sap com ho vull. Saturats per l’afer dels llibres escolars del curs nou, m’ atén el pare, parsimoniós però eficient. Retorn passejant. Presa una orxata en un establiment amb una corpulenta cambrera mulata d’una simpatia frescal, com eixida d’un relat de Faulkner per recordar-nos potser els generals orígens africans. Més faena d’escriptori fins a la nit. Encara tinc la constant sorpresa, entre els tràfecs d’interior, de no trobar-me el gos a tocant.

 

Si més no, a bord d’una zodíac punxada, la possibilitat de naufragi es contempla tan a tocant que pots provar algunes coses per sobreviure. Ara, des de la suposada robustesa d’un transatlàntic, si s’esdevé l’alarma toca improvisar molt, potser massa.

Qualsevol cosa que s’acoste a la democràcia directa, real, els espanta.

 

Manuel Carmena, alcaldessa de Madrid, biografia d’arromangades directes per les llibertats civils, és la decència política encarnada.

 

Em refugio una estona en la lletra d’Ennio Flaviano per desengreixar tant de tràngol convuls. El de Pescara, fincat a Roma, era un lúcid irònic que sempre fa bona companyia. Era com un Josep Pla d’esquerra, amb perfecta reunió de coneixences de carrer lligades amb els atris més alts de la cultura clàssica i contemporània. Fou amic de Pasolini, detall que el defineix molt. Fumava en pipa –estri dels observadors pacients-, gastava un bigoti poblat, era d’estatura baixa i es folrava en indumentària convencional de fals oficinista, caracterització que probablement l’ajudaven a infiltrar-se entre els humans i les seues contradiccions i burxar amb bisturí de tinta en tanta farsa per res.

 

Dijous, 14 de setembre de 2017.

Alçat a les set. Remuntada d’ànims. Clariana després d’ennuvolades greus. Cafè i notícies. La deriva antidemocràtica del govern espanyol. Violades a la brava llibertats cíviques. Mariano Rajoy judicialitza els problemes polítics i s’inhibeix de les responsabilitats que li pertoquen. Una talla ínfima. La separació de poders ni està ni se l’espera de fa molt. Amenaces de detencions d’alcaldes pel referèndum, pressió censora sobre els mitjans de comunicació, registres policials a empreses i desembarcada exagerada d’efectius dels cossos policials… L’exagerada és tanta que fins el món ho està notant i capçaleres d’arreu i veus polítiques se’n fan creus de la fallat de diàleg i propostes del govern de Madrid. No, Rajoy no és Cameron. En la contorsió més absurda de tot hi ha la idea de que la repressió del dret de vot és en favor de la democràcia. El cap de l’estat segueix la corda de l’executiu i potser està cometent un error que pot tenir conseqüències demolidores. La cúpula tremola, està molt nerviosa. El relat transicional ha quedat deslegitimitzat a ulls de tots. Aquell “atado y bien atado” de Franco no era cap farol superb, era la biga del guió.

A correus a primera hora. Ben atès per un jove empleat diligent i correcte. Les tarifes són caríssimes. En un context amb salaris depauperats, els peatges de les necessitats quotidianes cada dia van més incrementats.  Començant a preparar altres coses en tornar a  l’escriptori i prendre el segon cafè de despertada. Quan més faena fas, més en pots fer, no falla. Les monotonies disciplinades obren la possibilitat d’aconseguir algun resultat.

Arròs al forn per dinar, a la manera valenciana, amb algun toquet personal de la cuinera, amb un talent, inventiva i traça amb els fogons admirable. Més seguida pacient a les vespertines. Una mica d’hora del pati de recés tot mirant les novetats en el pràcticament estat d’excepció de l’estat amb el preparatius del referèndum, amb algun toquet d’humorisme agredolç, com l’anunci seriós de Rajoy de tallar el corrent elèctric als col·legis electorals. Tot l’excés repressor del P.P. un dia o altre els hi passarà cap factura? Tot ha quedat ja molt a les clares. Tota dissimulació de cosmètica democràtica s’ha fos sota la irradiada candent que va degotant quasi minut a minut.

 

Un efecte lumínic, natural o artificial, pot fer que una immobilitat ens faça l’efecte d’estar articulada o animada. Això ens passava a vegades en les hores de missa i catecisme de la infància amb les estàtues dels sants, les marededéus i el crucificat. Els jocs de llums i ombres afegien misteri al misteri, certa gravetat intimidant. Poques alegries en l’estatuari catòlic, abundància de dolorisme. Potser només els àngels bufadors lligaven amb la lluminosa possibilitat de la joia.

 

-El que fas és molt útil…

-Útil? I ara! No, home, no, al contrari, és perfectament inútil, que és una de les poques gràcies que presenta la dèria.

– Sempre tan negatiu, tu…

 

Era guanyada sense esforç l’exacta certesa de tenir-nos. Esclatava la corol·la de menta dels cossos i els somnis entrelligats,

oposant-se al dolorisme castrant de les rebudes educacions malaltisses.

Però els déus gelosos no regalen impunitats. La fel de la caiguda fou asprament humana, ineludible.

 

Amb unes simpàtiques nuclears i unes quantes indústries energètiques més instal·lades al veïnat, i Mariano ens ha de tallar el corrent al col·legi electoral com si no pagàrem –i a preu d’or- els rebuts?

 

Divendres, 15 de setembre.

Aixecada de teló –de telonet de guinyol- a dos quarts de vuit. Grisor del firmament i més fresca. Escoltant la ràdio. Gentada anit en un míting d’inici de campanya pel sí, a Tarragona, al que fou la plaça de bous, ara remodelada en espai cultural i d’espectacles. Les localitats plenes i una gernació que es quedà a fora del recinte. L’acte estava declarat il·legal per la fiscalia que acompanya el govern de Madrid, amb possibles sancions i fins detencions a vista, però l’empenta de la ciutadania no defalleix: potser amb l’estratègia del gabinet Rajoy fins es desperten els indecisos.

Ordenant papers, seleccionant i adobant textos. Arxius de naufragis i epifanies; les passions creades – o trobades- per continuar el manuscrit que no s’acaba mai, que interromp l’intempestiu argument de la fi de la partida. Secretariat minuciós en la delegació d’enlloc, síl·labes de cants resseguits, comptades amb els dits d’escolaritat i nicotina. Cafès modulants i cigarrets de la rossor artificial que ens jura lleialtat criminal.

Passejant pels universos de Marcel Schwob i Georges Perec, brillants heterodoxos, en un recés com una barra niquelada de bombers per on fugir de la sordidesa analfabeta funcional de la dictadura nova i vella  que ja arriba al veïnat: citats alcaldes a declarar, perquè voler donar veu a la ciutadania; més mitjans i impremtes amb aspres visites tricornials, intervenció dels comptes de la Gene de Dalt; penúltim intent de diàleg, enèsima porta als morros… Han tornat els qui mai havien marxat i les seues supèrbies casernàries.

Caldo de verdures per dinar. El sol dimissionari i el llagrimeig vaporós en les vespertines. Escrivint, escoltant solfes variades, més tries i manicures de tigres de paper. A partir de certa edat s’agraeix l’afluixada de setembre, haver sobreviscut a un agost perillós més, a tenir encara ganes de posar-s’hi en les grafomanies variades, quan l’ambient convida a canviar de negociat, com va saber fer el cometa Rimbaud una mica després de cantar un parell de misses poètiques de domador de llamps i tornar-se un facinerós d’acció africana i directa.

 

On creix el perill, creix també el que salva.

Friedrich Hölderlin.

 

Només les lucideses que tenen el comodí d’una fe o altra  transmeten alegria; les altres, generalment, amarguegen com amargueja la vida i la humanitat.

 

La mort és una resposta o un pregunta més del repertori de l’absurd? Tots hem de passar pel sedàs i ingressar en l’oblit, aqueixa és la nostra riquesa o la nostra pobresa, segons angles de visió i circumstàncies.

 

Al final, els títols ja fets i descatalogats –la majoria- ens fan d’almanac en la ficció de la memòria, refresquen la mentida, el calidoscopi, el lent inventari inclement de les pèrdues, les nits amb clavells impensats en la reixa del desig i la rebel·lia, les provatures, les exploracions, el trencadís dels desorientats manuals de viure de mirades que no tornaran mai més, les vides que vam entrellucar i que no eren per a nosaltres, polissons en un balandre fugaç i fràgil. Els llibres, llegits i fets, són banderins grocs en l’estepa llunyana, tènues papallones seques, que els miratges gebrats fan dansar al compàs melós de l’ensonyada i els seus relats fragmentaris que ens busquen en un context desenquadernat, quan ja no hi som ni vagament el rellotge d’arena dels remots candors i sets de portes de la percepció distintes a les imposades per tants silencis plans i pors sense grandesa.

 

Premien, estimulen sobretot la voluntat en l’alumne. Castiguen la intel·ligència que les agafa al vol i la creativitat. La tendència delata la seua mediocritat espiritual i intel·lectual.

 

La biografia clarobscura de les arrugues perd la memòria en la carícia.

 

El llenguatge tecnològic menysprea totes les llengües, les va titllant d’anacronismes folklòrics sobrers. I el pitjor està per venir.

 

La veritat és espúria. Va construïda de partícules de moltes veritats. Ningú la té del tot.

 

Algunes ofertes d’èxit són els catàlegs lleugerament redissenyats de gàbies per a veus que entonen fora del cor convenient.

 

Veus com es construeixen alguns relats culturals i et quedes amb un pam de nas de l’empanada triomfant de la mediocritat defensant-se i, a sobre, posant-se monyos d’excel·lència.

 

La vida i sentida autèntiques de tants apartats, dels exclosos… Un amor lliurat des de la llibertat solitària i heterodoxa sol ser més intens.

 

La vida és misteriosa i caòtica. Donar-li alguna forma, atansar-la a algun estil, ja és prou i massa, tenint en compte les nostres grans limitacions.

 

La pressió ideològica del consum, que va empobrint i uniformant, veloç i implacable, l’individu.

 

La ironia, la lliçó clara i rasa, que rau en la contemplació d’unes ruïnes.

 

Dissabte, 16 de setembre de 2017.

Flassada al llit. La gronxadora indecisa de les transicions tèrmiques. Les orfebreries amb esfumat del baix argent de setembre.

L’electricitat política a l’ambient. La ironia, com sempre, és el recurs, òbviament defensiu, de la impotència. La ferum repressiva és molt densa.

Mirats materials. Perspectives raonablement positives per a les criatures de paper; decidint prou sobre terminis i condicions –dins les modèsties gremials del país, és clar.

Diàleg amb esperits aguts pels cucs telemàtics. Es noten les prudències i distàncies de molts animals de ploma amb la tempesta coaccionant que està caient. Res més vulnerable que la soledat d’un escriptor, que va tirant tot reunint quatre engrunes d’ací i d’allà i va dissimulant posicionaments pel tal que no li tanquen una aixeta o altra. L’ambigüitat calculada no ha sigut –i és- cosa només de politiqueries. Perdre una col·laboracioneta o una faena en els engranatges editorials no és gens complicat.

M’ha preguntat sobre “tot aquest embolic”. Li he preguntat, tot i saber-ho,  a quina hora és el partit del Barça, i també he comentat la baixada de temperatures, per experimentar els plaers de l’equidistància.

Gestions variades de carrer. Una claror ensonyant, llengües d’aire un xic picant. El rellotge d’esfera grossa, blanca, al canell, amb corretja pàl·lida, d’explorador impossible: reacostumant-me a portar-ne. Regal d’un esperit preciós, que sospito que vol que presente una imatge menys rància, amb penyores més posades al dia o a l’hora efervescent de la joia de viure. La meua afició a les robes fosques o grises es comprèn que donen un to tristoi i vagament capellanesc. Ens adoben les feminitats, amb retocs incorporats a poc a poc, pinzellades eclèctiques de les crepitants regions dels cromatismes optimistes. La meua desgana per qualsevol remot dandisme ve de lluny. Les sofertes teles informals ens ajuden a transitar els passadissos dels segons plans, el tauler dels qui no volen ser notats massa. Però algun gest decidit, més d’hora o més tard, accentua un moment o altre el moaré dels tímids amb un crestall o altre com un viu capitell dels escumalls joiosos.

 

Les gallines havien deixat de pondre. Va ensumar-se la maniobra de la mestressa del mas veí i acudí a la bruixa a encarregar un antídot i un rebot proporcionat: que les vaques deixaren de donar llet uns dies. La bruixa havia intervingut en els dos mals amb el tacte precís per no arribar a l’excés criminal de les venjances desfermades.

 

L’única proposta clara del govern espanyol, amb les increïbles complicitats que hem vist (perquè en el fons estan d’acord) és acabar d’esclafar-nos per terra, mar i aire.

 

Quants galls inhibits ara que la gallina és la ball.

 

Davant la immensitat del firmament estelat paga la pena el silenci conscient de qui no sap res de res.

 

Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres.

Manuel de Pedrolo. “Cròniques d’una ocupació”. 1988.

 

“Ufologia i catalanisme”, ja endevino l’allau de tesis, conferències i assaigs. Els –segons el fiscal- abduïts: ens deixarem confiscar l’Ovni?

 

Rellotge de sol al cor.

 

Llimones d’epifania.

Estacions de pas.

Carrusel i laberint.

La golfa lluminosa guanyada a l’erm.

Faltes estultes i càstigs desmesurats.

El ram collit contra pronòstic.

L’òxid dels vells interrogants.

Les mans que et pertanyen del tot en donar-les.

L’amistat del gratuït i fugisser.

Les rutilants vies no triades.

El clavell del brindis de sang captivada.

El contrapeu als rols convenients.

La pluja fina sobre els absents.

Les estampes heterodoxes.

L’enyor del que no ha estat.

L’esvelta derrota en les llotges falsàries.

 

Rellotge d’arena a la memòria.

 

Diumenge, 17 de setembre de 2017.

Besllums de dominical. Encenedors, un llibre del pensador Vergílio Ferreira, les conyes davant la dictatorial de qui regressa al seu franquisme original. No hi ha en George Cloney a la cafetera que anuncia en la ficció adoctrinant de la propaganda.

Triant i retriant textos, manicura adjectivant a l’escala de caragol del moll dels artefactes.

Els diumenges infantils són una recreació de l’adult, l’escapada per ensumar una essència candorosa o altra per alleujar la pesant autodestrucció adulta –la privada i l’ambiental.

Besllums de dominical: claror de setembre, mes de revàlides que tornem a suspendre, perquè hem vingut a naufragar amb desimboltura desafiant i brindis de vent.

Plànol i contra plànol del viatge immòbil. La refrescada amb poals d’aigua fresca de la Moby Dick que ens figurem perseguir per l’oceana barrejada de l’ofici de viure. El pomell d’herbes boscanes al pitxer de l’escriptori. El timó maternal per als mals de panxa. Els anells de Saturn en cromo setinat (després descobreixes els de Sebald).

Màgics misteriosos obrant prodigis en el guinyol domèstic. Sordideses mamíferes que esventa el bessó obscur, que malda per apoderar-se del pilotatge.

Dominical d’el·lipsis i claustres somniats en antigors inconcretes. La cal·ligrafia de Thomas Merton en la cel·la freda. Les confessions del gran pecador redimit d’Hipona. La finestra gòtica del contrafet Leopardi, que espera que aparega la criatura que salta a la corda en el racó dels salzes vespertins.

Besllums i un grapat d’arròs al paelló d’oli brunzent i xup-xup voluptuós. Full de calendari amb numerologia roja. Tot està per refer als afores de la mentida institucionalitzada.

 

Firmat un manifest d’escriptors, proposat des de Barcelona, on es demana poder fer el referèndum, poder votar; no hi ha cap decantació d’intenció de vot.

Davant reptes desmodats, respostes gremials també prou desmodades… Qui fa cas dels manifestos? Quin pes tenen els més o menys dits intel·lectuals en una societat que els hi gira l’esquena amb quotidiana perseverança?

També els científics n’han emès un…

El més interessant d’aquestes operacions voluntarioses i probablement estèrils és mirar en els buits, en els noms que no han donat la signatura, que neden i guarden la roba. Un interès de consum intern, xafarder, de collir decebudes o refermar conjectures, una miqueta malaltís. En el llistat dels que sí que hem donat la cara gent que es té tírria – o un odi cerval- junteta per la bona causa democràtica: una fraternitat falsa, com amb tants relats i prestigis falsificats va rutllant la caravana… Tot molt humà, excessivament humà. Els suposats esperits refinats també tenim la cua de palla, vés quina sorpresa més desagradable!

Havent dinat, visita a la fira de brocanters de Móra la Nova. L’ànima dels objectes. Els encants de la memòria. La intrahistòria dels immediats avantpassats. Estona amb accés a l’elegia. Les resistències, les llums i els assots suportats pels nostres avis. En una punta de llibres de vell d’una parada adquireixo “Tres tristes tigres”, de Cabrera Infante, que vaig extraviar en alguna estació de pas. La biblioteca perduda potser fa més goig. El cas és que algunes peces ens van retrobant i les reincorporem a les lleixes del present.  Parlat amb el bibliotecari de la vila. Vol que fem alguna cosa al centre, li dic que cap inconvenient, superant la quallada sensació de si en veritat pot valer la pena… El bibliotecari d’Els Masos també és un dels elements pencaires de l’equip de l’anual fira del llibre que es fa a l’altra Móra.

Pres un cafè en una terrassa amb sopluig de moreres de fullam groguenc. En una taula veïna, una colla amb quatre mascles i dues femelles, emeten enormitats xenòfobes i masclistes. En una altra un tipus de rostre pàl·lid diu alguna cosa dels “astròlegs majors”. Com està el pati… La tornada. El riu, molt baix al pas per Móra d’Ebre –es deu poder travessar amb el camal arromangat. Els arbres fruiters d’algunes finques, alineats amb tensors d’acer. El prodigi sempre sorprenent de l’assut de Xerta.

Nit casolana. Mirant un reportatge, molt sensacionalista, sobre la possible identitat nord-americana de Jack l’esbudellador. Llegint i prenent alguna nota fins al son.

 

El presentador televisiu Pablo Motos, Premio Nacional de la Cultura, i un torero retratat amb la bandera del pardalot… Devem estar de veres abduïts per no caure en aqueixes seduccions.

 

La secreta eloqüència de la llum.

 

El carilló solitari retorna el ressò

-reguerol transparent- de la veu enriolada

que t’inventava noms a cau d’orella.

 

La secreta eloqüència de la llum

calafata el balandre que aprima vertígens.

 

Dilluns, 18 de setembre de 2017.

Alçat a les vuit. Espessor somnolenta. Cafès, la ràdio. L’acció i la reacció amb l’afer català. En les tertúlies principatines representants cridaners de l’unionisme; en les que es fan a ponent, quasi mai cap representant de l’argumentari independentista.

Un manifest de la intel·lectualitat i l’artistalla d’esquerres aparegut ahir a “El País”. Un llistat molt previsible. Diuen que pretendre deixar votar la ciutadania és un atac antidemocràtic. Un raonament estrafolari de veres. Volen els manifestos. Ahir en vaig firmar un d’escriptors desorientats que entenem que votant podem arribar a saber on som. S’estan trencant cortesies i toleràncies. Les costures d’algunes amistats van forçades. La girada de calidoscopi és palmària. On desembocarem? El ridícul carpetovetònic de les diverses desmesures de l’estat conviden al sarcasme. Entre tantes, la intervenció dels comptes de la Generalitat, l’aplicació del famós article 155, sense explicitar-ho del tot. En mans d’un govern del P.P. ja sabem que els cabals públics estaran millor custodiats i les polítiques socials guanyaran alenada.

Feta molta faena al matí, en diversos racons de l’hortet. Tenir projectes contractats fa pujar l’energia. Dec ser una dinamo a pedals? Crec que manego materials potables. Potser el millor està per venir, qui sap.

El capital no coneix fronteres. Ara abandonarà un mercat de set milions i mig d’empadronats, en plena façana mediterrània… Hi ha profetes que confonen el desig d’escanyar-nos amb la realitat. De fet, les inversions, durant tot el pedregós procés, no han minvat gens, ans al contrari. Amb la pertinença o no al club europeu –tan mercader-, doncs el mateix. El neoliberalisme no sol deixar nínxols de mercat abandonats.

Pasta italiana per dinar. Sesta sense malsons ni cabòries. És en despertar-me que arriba el tragicòmic malson “berlanguesc”en les llambregades noticiaries: els alcaldes van sent citats a declarar i arriben tancs a terra catalana. S’han begut l’enteniment. Els més tramposos enlairen la vara de la legalitat. I el cas és que un ex-jutge emèrit del Tribunal Suprem diu que tot el que està fent el govern de Madrid a Catalunya no ho és gens, de legal. El més desolador: la complicitat de la suposada esquerra, incapaç d’articular la menor alternativa a tanta regressió foscant.

Més faena sobre textos i fets apunts nous. En un recés, conversa a còpia de provocacions al canal del twitter, amb dos escriptors, un ocult rere un pseudònim que homenatja Roland Barthes, que sé qui és, i un altre a cara descoberta, sobre poetes variats del món. Em toca defensar Leopardi i Valéry. Citen Gombrowicz, al qui només he llegit prosa assagística, els dietaris i la narrativa, però que es veu que té algun títol poètic, vessant que desconeixia –o no recordava, que és el mateix. De fet, la provocació ha arrencat perquè un dels dos piuladors asseverava que hi ha molt pocs poetes intel·ligents, que ha sigut quan he citat el francès i l’italià, entre altres. Qui no té faena, el gat dels poetes pentina. Però a mi, funcionari de mi mateix, me’n queda, de faena, i abandono la tertúlia bizantinista –i una mica esnob, en alguns moments.

Arriben les cendres de Merlí, en un cofret de fusta, amb uns fisns brocats vegetals, bagulet de màgic de conte, acompanyades d’un certificat de defunció. “Ja tornes a ser a casa”, li diu X. Fiblada homologable amb la que sentim pels humans pròxims.

 

Ens queda el tauló desesperat del sarcasme.

 

Abandonà la comuna hippie cansat de sentir-se sol.

 

Les situacions greus no sempre són serioses.

 

Sembla que els intel·lectuals progressistes espanyols sempre acaben acudint a l’auxili del vencedor. A la mitificada República també passava el mateix.

 

I no serà Espanya un intent de la divinitat de desmitificar-se? Ja sabem que els esperits seriosos solen riure’s d’ells mateixos.

 

No he optat a ser un intel·lectual progressista espanyol (n’he tingut alguna bona oferta), entre altres raons de menys pes, perquè no m’ho puc permetre.

 

Potser una vintena de dies memorables en una vida… I la resta fan de farcit o túmul de pedra per al rastre antològic. Som un dispendi colossal, no hi ha dubte.

 

Les errades existencials donen més joc per fer literatura. El encerts resulten més avorrits, i a més poden generar enveja en el veïnat.

 

Topo amb una etiqueta llibresca: “ficció contemporània”. ¿I no ho són totes, de contemporànies, les ficcions, mentre la natura humana no assolesca la plena fredor robòtica? De Shakespeare ençà tot és contemporaneïtat.

 

La immensa oceanografia de la imbecil.litat et titllarà de cínic si exerceixes la bona educació de la claredat.

 

Desdenyava els superlatius… que els hi dedicaven als altres.

 

Deformes, doncs existeixes.

 

Quants malentesos i omissions necessita una amistat per mantenir-se duran prou temps?

 

L’amor mou moltes coses, però no necessàriament les explica.

 

Els cors senzills a vegades van endinsats en un cos complex, sofisticat, de perillosa imantació.

 

Estultícia d’estat. A vegades també dita, confusionàriament i exagerada, raó d’estat.

 

Posar un blau prussià en un versos per mirar d’elevar-los o d’occir-los del tot.

 

Els curts de memòria només arribem a poder fer la memòria confessable d’un dia, en el dietari. Amb les omissions provem la ficció.

 

Massivament comprès i despatxat aspira també a la genialitat. La fórmula no quadra. El mínim que se li pot exigir a un geni és ser incomprès.

 

Provant d’explicar-nos-la, de justificar-la, amb una errada anterior estem posant les sòlides bases d’una de futura.