Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

finestraigual2017Dimarts, 19 de setembre de 2017.

Dempeus a dos quarts de vuit. Dormida bona. La dolçor dels llençols en aquests entretemps de moderada indecisió climàtica.

Escoltada a la ràdio la ministra de sanitat del P.P., Dolors Montserrat. Entre altres il·lusions verbals disparades a ritme hiperventilat repeteix unes quantes vegades que a l’estat la llei és igual per a tots.

Bandejo l’oferta hertziana i em passo a la gramola privada: peces de John Cage per a piano preparat (a còpia d’estris de ferreteria inserits al ventre amb cordatge dels pianos). Cage era un músic intel·ligent, indagador, instruït que paga la pena revisitar. No en té cap culpa del imitadors oligofrènics que li han eixit arreu. Son plagasitat ineludibles, pel que es veu, lligades als fars polièdrics.

Sessió amb textos. La nau es mou, xalupa carregada de raons i habilitats collides amb els anys. Intentar-ho és el que compta.

Continua l’ambient de repressió sobre terres catalanes i en altres punts peninsulars solidaris, que s’ensumen la maniobra general regressiva que s’està donant. El que pot passar fins al primer d’octubre fa feredat només d’intuir-ho. Els intel·lectuals que diumenge publicaven un manifest dient que el més democràtic és no deixar votar la ciutadania, avui, secundats per uns quants catedràtics universitaris, i sintonitzant de ple amb el colpista Tejero, fan un pas més i demanen l’ús de la força contra la revolta pacífica dels somriures. Veges si t’agrada el caldo!

Bullit clàssic per dinar, patata i bajoca: la finor de l’oli comprat a la cooperativa del Mas de Barberans, en un “bolo” d’agost mig passat per aigua. Una mica de migdiada plaent. L’hora feliç que apaivaga les ploraneres criatures de l’aire del migdia.

A la copisteria, a fer-me enquadernar materials, per mirar-los millor sobre paper. Em fan esperar una hora i aprofito per anar xano-xano fins a la biblioteca. Conversa amb la Joana Serret al seu despatxet folrat de llibres. Em recorda el compromís de parlar d’Arbó per a una gent de Mequinensa que fa una ruta literària. De la figura del novel·lista en direm les llums i obviarem les ombres, perquè, al capdavall, fan més servei higiènic les llum que les ombres en tota obra i personalitat evocada. Recullo el paperam, en acabar la xerrameca lliure amb la bibliotecària de maquillatge egipci (una Cleopatra fiada a la Taylor de Hollywood, filla d’un treballador dels arrossars, quan eren més insalubres i escruixidors en el cicles de les sembres i les collites) i torno al redós de l’escriptori.

Resolts uns tràmits artesanals. Feta alguna nota. Mirat el partit de futbol (Barça-Eibar) més tard. Tot i la golejada resultant, l’equip de Valverde pareix en construcció, amb grinyols desajustats a l’engranatge. El futbol és la penúltima religió transversal de l’Europa comptable.

Fullejant fins al son el dietari del pintor  Jaume Pla, adquirit a la fira de brocanters de Móra la Nova. Dispara sense embuts: opinava que Miró era un bluf, una presa de pèl sostinguda. Llegir des de la disconformitat és un exercici engrescant.

 

Dimecres, 20 de setembre de 2017.

Primers presos polítics a Catalunya. Detencions de càrrecs tècnics de la Generalitat. L’acció, tan desproporcionada, de l’estat. Alta tensió. Algú busca que hi haja aldarulls greus al carrer? En fa tota la sensació. Ens despertem amb càrrecs públics detinguts per les seues idees. És molt gros. El P.P. ha traspassat tots els pactes bàsics. Estat d’excepció encobert, com qui no vol la cosa.

Terratrèmol terrible a Mèxic. Centenars de morts segons les primeres informacions. Les ballades de l’escorça fràgil on som posats –i que ho oblidem freqüentment- s’afegeixen a les informacions generals que no són gens tranquil·litzants: més amenaces del terror indiscriminat salafista a Londres.

Feta una gestió amb el departament de cultura de l’Ajuntament de Palma. Atès magníficament per uns responsables intel·ligents, amb ganes de facilitar-los les coses als ciutadans. La delícia de sentir la variant dialectal illenca. Els articles salats posen sal gràcil en la sonoritat d’un matí de ràdios ansioses i núvols negres sobre les llibertats civils.

Remirant-me “Tres tristes tigres”, de Guillermo Cabrera Infante, noto una connexió que fa anys no havia vist, el fil directe dels jocs de Cabrera amb el barroquisme caribeny de Lezama Lima, inaugurat pel modernisme de Rubén Darío (la literatura és un processó de coincidències, negacions fonamentades i embriagueses). L’operació de rellegir sempre té premi, entre altres coses perquè entre una visita i la següent , de vegades amb anys de distància enriquida per altres lectures concomitants amb un text. Escriure és ofici radicalment solitari, però és una soledat ben poblada de referents  que interpel·len l’oficiant des de les calderes patafísiques.

Faves tendres per dinar. Els plaers delicats de la clorofil·la. A mon pare li agradaven molt i se’ns van incorporant molts trets seus amb els anys. Al final, el cordó de l’ADN és més tossut del que acceptem en les arrogàncies despistades de la jovenesa. Som més de l’hortet casolà que dels jardins sumptuosos. Unes faves tendres, amb el toc just dels fogons, també reblen l’acotació de la consciència de classe. Quan descobrim a l’espill, en els acudits verbals, en els gests, rastres de la paternitat podríem acordar que trepitgem pols de certes madureses.

Atent a les notícies. L’estat d’excepció a l’estora de la porta de casa. Reaccions internacionals més o menys intenses. Europa se’n toca el nas, per ara. En altres punts de l’estat molts ciutadans finalment s’han adonat que, amb l’excusa del moment de Catalunya, es van aplicant mesures impròpies d’un veritable estat de dret. La indefensió jurídica plana per damunt de tots. I el paper que està fent l’esquerra espanyola – i els seus mariatxis de la premsa i la intel·lectualitat- de comparsa i còmplice de la reculada és de vergonya i explica moltíssimes coses de l’autèntica natura estatal rere la cosmètica. Moment històric. Probablement res no tornarà a ser com fins ara. Passe el que passe, la remoguda és de calat.

Més faena sobre textos. A dos quarts de vuit vaig fins a la concentració de protesta davant l’ajuntament ampostí. Aprofito la passejada fins al centre per lliurar uns papers a una entitat que els necessita. També em prenc una orxata en un establiment on en tenen de la bona, digna del carrer Russafa –si ens han d’arrestar a tots, que ens agafe el tràngol amb el tel·lúric regust de la xufla a la gorja.

A la plaça de l’ajuntament. Una gentada –mig miler d’ampostins i comarcals, diria. Detalls candorosos – i matusserament decantats- en l’organització. Malaptesa estratègica, quan l’afer ja va de democràcia, d’estricta dignitat, i és més transversal que mai. Cauen en molts detalls en la temptació del míting per a convençuts.  Ambient festívol, familiar. Barreja de totes les generacions. Cap presència policial (potser algun secreta infiltrat?) Un regidor d’ERC no pot evitar acaparar el micròfon d’animació (presenta regularment un afany de protagonisme incontrolable) per enlairar els eslògans que van donant-se des de l’onze de setembre i alguna parida dubtosa de collita pròpia. L’amic Eduard Sanxís i un company es canten unes versions de Llach tot fent uns minuts de cortesia mentre acaba d’arribar més gent a la plaça. El repertori més polític del cantautor – ara diputat- de Verges fa servei aquests dies. Se m’acuden cançons adients de Pi de la Serra, de l’Ovidi, de Raimon i de grups més joves, però Llach pareix el referent més a l’abast per a les improvisades (l’actuació d’E.S. en fa la sensació de pensada de darrera hora). Els parlaments: Josep Maria Simó, que fou alcalde -socialista- als anys vuitanta llegeix un manifest de l’associació de municipis; Joan Romeva, un veterà de l’ANC, intervé amb to de pura soflama, i finalment intervé Adam Tomàs, l’alcalde actual, que demà ha d’anar a declarar en seu judicial a Tarragona (diversos autocars noliejats per acompanyar-lo) i que fa un discurset emotiu i ferm. Es canten i criden les consignes, més popularitzades encara en les darreres hores. Estelades i draps del sí. Però molta gent ha acudit, sense dubte, sobretot pel dret de vot, per la dignitat democràtica trepitjada. En els esperits congregats, la pura transversalitat de sensibilitats sociopolítiques. Però no, els convocant no han pogut evitar decantar cap a la campanya, amb sobradeses puerils, d’escassa astúcia política, com ara convertir la façana consistorial en un gran plafó pel sí, quan l’essencial avui era apel·lar a la participació –també dels que votaran no.

A un quart de deu tornem al cau. Concentracions a tots els ajuntaments. En moltes ciutats de l’estat, manifestacions de suport davant la situació de suspensió, de facto, de l’autogovern català i l’atmosfera d’estat d’excepció per la via dels fets consumats. Molta gent al carrer. Una resposta cívica notable. Molts han deixat de posar-se de perfil amb al qüestió. Els han tocat un voraviu ciutadà que no està adormit del tot, pel que es veu, i que no és forçosament independentista. Entre els molts desconeixements de Madrid, el d’ignorar la gran vitalitat cívica catalana, que és la que ha empès i mogut els polítics, un moviment de baix a dalt, contràriament al que diuen els relats que es fabriquen –i es creuen- per la cort.

Mos lleuger i llegint fins al son. Als volts de les deu hi ha una nodrida cassolada al barri –convocada via xarxes socials- i arreu. Potser es nota l’amarada musicalitat ampostina, perquè sona bé,  amb curosa disciplina rítmica. Dia de molta electricitat i algun episodi d’hiperventilació sensorial. Mos lleuger i llegint fins al son. La calma de la bona lletra.

 

Dijous, 21 de setembre de 2017.

Alçat a les vuit. La ràdio. Encara retinguts els càrrecs tècnics de la Generalitat. Les famílies no saben ni on són. Denegats els “habeas corpus”. Garanties aigualides –per dir-ho suau. Cap incident greu en les mobilitzacions ciutadanes d’ahir (avui, noves convocatòries). Queixes i manifestos plurals en confluència de vindicació pels drets civils fonamentals flagrantment vulnerats de fa dies –i especialment en les darreres hores. Rajoy ha aconseguit aglutinar transversalment. La cosa ja no va només d’independència, va d’higiene democràtica. L’amenaça, la conculcació de drets, l’estat policial, accions amb molt dubtosa cobertura legal, unes formes grosseres buscant la foto intimidatòria, i demanen… La seducció autoritarista va rajant i des del govern de Madrid anuncien que poden haver mals majors (on poden arribar?) Tot l’enrenou fa una tristor enorme. ¿Es repeteix la història sempre de la mateixa manera, amb les mateixes errades, en determinats estats?

Me’n surto una estona del tobogan ardent de l’actualitat per obrir el talleret escriptaire. Les puntes de coixí del solitari necessiten una mica de serenor. La tardor envia els seus baguls d’aposentada, però el nervi polític anuncia potser una abrupta primavera de renovacions i refeta de relats.

A les onze del matí, sobrevolada baixa, a prop dels terrats ampostins, d’helicòpters de la Guardia Civil, el dia en el què l’alcalde de la vila ha de declarar –un més- en dependències judicials de Tarragona per voler posar unes urnes el dia u d’octubre. Amb tanta desficiosa tristor com genera l’espectacle d’exhibició intimidant és difícil concentrar-se.

Arròs a la cassola –recepta lliure de la X.- per dinar. Una finor de relligat, l’al·leluia asserenant. En el repertori dels arrossos potser es vertebra bona part del nostre sender.

Sesta amb notícies; mala pensada per una bona aclucada d’ull sedant. Pendents de l’evolució dels esdeveniments de Barcelona. Segueixen arribant equipaments de caire policial i militar i centenars d’agents. Els “mals majors” advertits per Rajoy no se sap on poden arribar en el despropòsit repressiu. La resposta cívica, pel moment, intel·ligent, impecable, en no caure en provocacions agressives.

Apareix més visible, en mitjans digitals i periòdics, el manifest d’escriptors firmat. Facilitant la faena, si algú vol prendre’n nota del llistat en negatiu. Alguns sospitosos habituals es comprèn que no sabem deixar de ser-ho. Fa molts anys que sabem que d’una manera o altra ens vigilen. D’alguna manera saben que la promoció cultural i lingüística és clau per mantenir les constants vitals de la nostra manera d’estar al món.

Faena variada a les vespertines, més o menys de la que m’agrada. Converses del ram: ofici de tenebres. Visites a pàgines de museus del món, la bellesa escura un xic els solatges pesants. Un tall de codonyat per berenar. Cal alimentar el xiquet incert que ens interpel·la des del fons de la desmemòria. Pa amb codonyat, el berenar que ens donaven les protectores tietes abans de descobrir tots els ressorts de l’ofici absurd i bell de viure.

Nova cassolada a les deu. Els esquellots en la nit pacífica dels barris davant l’escandalosa regressió explicitada del tot. La mobilitzada intensiva. Vivim dies que deixaran rastre, en un sentit o altre. Ens hi juguem la dignitat i el futur.

Llegint, fins al son, assaigs de Fuster i el diari del pintor Jaume Pla, un dels gravadors importants de casa nostra. La lectura estova el nus estomacal que tiba a estones per tot el que està passant.

 

Sentir a alguns recordant que “nadie està por encima de la ley” esdevé una seriosa prova per als sucs estomacals i mentals.

 

La línia més recta i curta entre dos jesuïtismes és l’arabesc.

 

L’estupidesa va guanyant destreses: ja sap ridiculitzar hàbilment el bon sentit en nom del progrés.

 

L’ excel·lència… són els altres (de vegades).

 

Els territoris amb índexs de lectura paupèrrims els “forma” la televisió.

 

A vegades, per crear-nos una passió que ens anime, suspenem els bons consells de l’escepticisme, posant les fermes bases de la propera gran frustració.

 

Per la sagrada almoina que protegeix els saures de Comodo. Pel brindis desdentats dels abocadors de pells somniadores. Per la ferida coent que un desconegut et participa en una estació oxidada del desert. Per la pedra polida que aspira a la misteriosa i mengívola perfecció de l’ou. Per la carícia de bronze que et torna a salvar la pell. Per la maleta fatigada, que reapareix amb manuscrits de mars mortes per recordar-te que, si no tens cap missió noble en el trànsit te la pots inventar i afegir-hi voluntat desperta i fer-la parir tigres d’or o aiguaderes amatents en brolls emboscats. Per la sagrada fragilitat que ens agermana. Per les mateixes preguntes transversals. Pel puny que ha comprès el crim de colpejar el més dèbil. Pels escapularis en les mans tremoloses. Pel coratge dels descartats. Pels copistes que emplenen el revers oficial amb les desventures dels colpejats. Per l’alegria de trobar una alegria no televisable. Per la lletra que nos es deixa subornar. Pels qui presten veu als emmordassats. Per tot el sutge gloriós que amoroseix l’evidència de tanta artificial malvestat. Per tot això, i algun detall més, hem d’aguantar una mica més.

 

El tedi és l’os pelat de l’absurd que ens fa i desfà.

 

La sensació de recomençar, que es pot donar cada dia, amb sorteta enganya provisionalment les impietats del pas del temps.

 

Divendres, 22 de setembre de 2017.

Un tro en sec en la matinada, que m’ha despertat. Fins que el mòrbid picarol d’un gotim mandres no ha repicat als terrats hi havia el dubte de si el tro no fóra alguna altra cosa, com vivim amb racions seguides de sorpreses desagradables i en alerta de paranoies, no he descartat qualsevol altra circumstància d’origen no natural.

En obrir els noticies, una detenció a Vinaròs en relació als atemptats salafistes de Barcelona i Cambrils. No falta de res al menú aspre d’aquestes darreres difícils setmanes col·lectives de clavells, tiranies revifades i sorollams tòxics.

Matí variat. Fer-li la trena a la continuïtat. Textualitats adobades i dits a la guitarra repassant cançons i percaçant-ne alguna de nova. El clima és nerviüt. Es nota fins en les menudalles quotidianes. Van caient totes les caretes i on menys t’ho podies esperar apareix un conegut i saludat que et pensaves que no, però que és que sí, que justifica l’animalada que el govern Rajoy està fent per sabotejar la consulta del dia u d’octubre. Es va agrejant els gest i les paraules. La sotragada no dóna marge a les ambigüitats. La fractura convivencial pot tardar en guarir-se. Molt de confusionisme. La circulació de mentides i collonades immenses, que costa de creure que la gent s’empasse –però que combrega acríticament des d’uns nivells de desinformació i incultura demolidors.

El mateix programa en les vespertines. Nova cassolada al barri. El pitjor, en els carrers de Catalunya, està per venir, segons tots els senyals. Intentar arribar al col·legi electoral s’ha tornat una sinistra carrera d’obstacles. “Tumults sediciosos” és la fórmula de l’estat per caragolar més la repressió. Una minoria ultra ha ocasionat més incidents en una sola concentració que totes les gernacions que volen votar, però no passa res, mai passa res amb els involucionistes violents. El que s’ensuma fa feredat. Espanya repeteix la seua història. La presumpta esquerra estatal és incapaç d’oferir cap alternativa, combrega de ple la versió i model de la dreta. Humiliar la revolta dels somriures pacífics i democràtics és l’única proposta política que se li acut a la dreta. La descarada inexistència de la separació de poders curtcircuita l’estat de dret. Dies convulsos, perillosos, potser irreversibles. Ni en els dies més durs al País Basc s’havia enviat tanta policia i guàrdia civil a un territori.

Llegint a la nit. Passeig pel món de la pintura amb la prosa de Jaume Pla i les seues visions creatives, on no falten punxades al conglomerat dominant i les seues icones discutibles.

 

Al gobelet de  l’atzar agraeixo una alleujant, menuda, discreta gràcia: no envejar res ni a ningú. Qui tinga més, que sope dues vegades.

 

Dissabte, 23 de setembre de 2017.

Alçat com sempre. Les vuit. Primer dia del lànguid violoncel tardoral dels simbolistes. Els replans tardorals ens fan saber que també les nostres passes van trepitjant fullaraca fonamentalment tardoral.

Es preveu una tardor en altes flames històriques. Es poden vore episodis inèdits en els propers dies. Nervis i preocupació. Presentar el moviment cívic pel referèndum com a violent és l’objectiu clau del govern de Madrid. I, si no n’hi ha, els aldarulls es poden fabricar, que ens coneixem els humors del clavegueram. Tota cautela serà poca i, probablement, inútil. Hi ha qui ja ha confeccionat el relat que li convé i la realitat no li ha d’espatllar.

A mig matí sabem el que estava cantat: els Mossos queden sota comandament del Ministerio de Interior. També cal preveure la possible intervenció dels mitjans de comunicació públics. Desmantellada tota acció de govern de la Generalitat. Amb uns cops així es fa complicat endevinar alguna via de diàleg. La trencadissa és greu, potser irreparable. El fracàs de la política és absolut –de la política de bona llei i talla gran, que va escassa al món d’avui.

Sessions, amb un ull a les notícies, sobre poemes i proses. Migdia d’habitud. Els Mossos rebutgen passar al comandament directe de l’estat. Montserrat Tura diu al seu compte enxarxat que:   “el comandament suprem dels Mossos correspon al Govern de la Generalitat; ho diu l’Estatut d’Autonomia que és Llei Orgànica de l’Estat”. Així estan les coses, en un punt perillós. Hi ha qui encara manté, davant dels fets, una neutralitat que potser és més greu que qualsevol altre posicionament. Tot i que ja és un posicionament, és clar, el més indigne.

Llegint el diària de Jaume Pla i altres papers. A tres quarts de nou mirat el partit entre el Girona i el Barça. L’estadi municipal de Montilivi ple, posat dempeus quan ha arribat el president Puigdemont a la llotja i entonant que “votarem”, “independència”i “Els Segadors”. El moment polític, crucial, convuls ho impregna tot. Està per vore que es puga votar… El govern i els poders fàctics de Madrid només volen derrotar i humiliar la colònia rebeca. Nova esquellada d’olles, a les deu, al barri. El partit té poca història. El Girona juga bé la primera mitja hora, però els blaugranes s’imposen sense massa brillantor. Més lectura i mirat un filmet policíac fins al son.

 

(Teologia domèstica).

Saben per quin càrrec els romans condemnaren aquell predicador de Galilea? Per sedició.

 

Qualsevol sensació de felicitat és pels inaferrables estadis del futur.

 

Les personalitats que s’avancen un poc –o un molt- al seu temps, solen conèixer bé el passat.

 

La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!

Joan Fuster

 

A còpia d’artificis culturals es pot assolir certa civilitzada.

 

Dins les evolucions i contorsions curioses dels nostres dies apareix l’etiqueta de “solidaritat interessada”.

 

Gli italiani sono irrimediabilmente fatti per la dittatura.

Ennio Flaiano.

Ai, els italians…

 

Diumenge, 24 de setembre de 2017.

Dormida incompleta; pesantors, calor i desficis. Les lucideses deformants de l’insomni. Cafè i faena sobre versos; tries, manicures; l’adjectivació i les seues lleis vagaroses. ¿Hi res més autòcton que treballar en diumenge, sobretot en certs oficis irregulars, mig condemnats? A més de les paraules, avui també “bolo” de ballaruga geriàtrica a La Sénia.

Els qui encara tenim el costum de traduir els preus en pessetes som condemnats al dolor de l’evidència de tanta carestia, agreujada per la mitjana de salaris que hi ha ara mateix (lluny queden aquells reportatges sobre els miracles supervivents dels mileuristes…) També constatem la poca qualitat de molts dels productes que fins han triplicat preu en poc temps.

Conversa amb una lectora benicarlanda que viu al nord. Evoca els temps de l’escola i em fa recordar fins episodis que no sabia que tenia guardats en un calaixet o altre. Coincidim en les radiografies a l’esperit del color local d’aleshores. A tots dos ens va tocar fer esforços per rebel·lar-nos i desenquadernar vies grises i buscar-nos informacions i finestres amples per vies alternatives: l’autodidactisme matriculat al carrer. La ficció del record ho pareix menys quan coincidim amb algú o altre en les parets mestres en que descansa la plàstica memòria.

Moltes activitats arreu pel referèndum, amb caire festiu. L’ocupació policial i el 155 aplicat encobertament, sense passar els filtres de les cambres,  amb tantes irregularitats interpretatives de la legislació, amb l’evidència escandalosa de sector judicials al servei de l’executiu, ha aglutinat més, fins amb sectors que estaven apartats de cocou independentista, i que ara volen votar –molts votaran, si els deixen, que no. També en l’escena internacional es veuen alguns gests i denúncies que potser signifiquen que la picada de crostó a Rajoy pot ser imminent. En les democràcies assentades no s’empassen el (des)raonament que no deixar votar és el més democràtic per resoldre conflictes. En fi, ja ho anirem veient… Les ferides del que ha passat aquests anys, aquests dies –i el que encara falta al menú de la intimidació i la repressió- costaran de cicatritzar i caldran altes dimensions polítiques més acurades i eixamplades.

La faena a La Sénia. Molts animalons aixafats a la carretera. Sol tibant, augment de temperatura, la suada en el muntatge. Resolt el tràmit sense cap inconvenient. Sala plena, públic agradable. En l’intermedi, escoltada conversa d’una iaio pagès sobre les avionetes que desfan les tempestes, una remor que circula molt entre els treballadors de la terra i emparentats. A dos quarts de nou som a casa. Cansament suportable. Mos lleuger. Encara puc llegir una bona estona els diaris del pintor Jaume Pla.

 

En el subtext de molt del que etziba el govern Rajoy –amb retòrica de barroc rovellat- brunz la llei que troben definitiva: el “derecho de conquista”.

 

Alguns clubs enxarxats han deixat de ser equidistants i censuren textos i imatges favorables al referèndum. Desconeixen la dissortadament llarga tradició que tenim amb provar de fintar les mordasses.

 

Dilluns, 25 de setembre de 2017.

Alçat una mica més tard, a les nou. La ràdio. Amenaces del sindicat de la Guàrdia Civil a mitjans i periodistes. S’ho permeten tot; barra lliure. Ahir, diputats electes de Podemos i altres partits, a Saragossa,  foren assetjats pel mig miler d’ultres i retinguts al pavelló on feien una reunió de debat, amb escassa protecció policial. Aquesta setmana pot ser molt llarga i aspra. A l’encarnadura de les elits pressionants i del moll de l’estat els hi toca la claror i veiem que fa molt que estan instal·lades en una rancior imperial.

 

 

Sense desobediències i rebel·lions per millorar i evolucionar, la humanitat hagués desaparegut fa molt de temps.

 

Sintonia en una passió inútil

de callades denses i verbs insegurs.

Neons tremolosos, gramínies insòlites

en la barriada del contramà.

Delicat servei d’habitacions

en els marges de llavor agredolça.

L’alambí degota

l’ambre licor de l’expansiu somieig.

El gest dels extraviats

fa l’esvelt contrapàs als suborns del temps.

 

Si saps mirar-lo bé, el melic és un “aleph” de milers de bifurcacions, un “mil llets” del món dels altres. La vida és una lectura del jo, i el jo canvia de color a cada cirsumstància.