Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Goyacaprichos2017Dimarts, 10 d’octubre de 2017.

Dormida bona. Un fonament sempre positiu. La ràdio, de bon matí. El dia clau en el “procés”. Pendents tots de la declaració de la tarda del president Puigdemont al Parlament sobre els resultats del referèndum i la seua aplicació enmig les amenaces dures de l’estat. Amb declaració hi haurà resposta repressiva; sense declaració, també. A Madrid volen la rendició i passar al programa  d’humiliacions de la colònia agosarada.

Encara fumegen les agressions feixistes d’ahir a València. La manipulació dels mitjans espanyols, rebaixant el caràcter dels agressors a “ciudadanos con banderas españolas”. És el brou que es va donant –i el que falta! Cruïlla incerta; els coàguls històrics. Els nervis estrien l’aire.

Un blau intens al cel assolellat. Els sorolls habituals al barri: els motors enfeinats. Manicura sobre textos i altres entreteniments feiners. Tal dia com avui, el 1908, va néixer Mercè Rodoreda, una geganta literària de la qual sempre es pot seguir aprenent.

Enviada la part d’aquesta llibreta. ¿Ens fotran tancats en aquest estat que recula a pràctiques tiranes? Els delictes d’opinió ja comencen a ser portats als tribunals. Europa se’n tocat el nas, però potser menys, pel que diuen veus que són als passadissos de Brussel·les.

Arròs, col i fesols per dinar. Capítols de relats arbonians posats a l’olla. Cuinem el paisatge, la ferrenya domesticada de la naturalesa.

Amb un pastisset de codonyat, casolà i sublim, i un got de refresc em disposo a encarar-me amb la història uns minuts abans de les sis, però resulta que la senyora greu i parsimoniosa arriba amb el carruatge vellutat d’una hora de retard. De ser esportiu potser hagués valgut la pena anar-se’n a la piscina, com l’indiferent Kafka quan va assabentar-se’n de l’inici de la primera guerra general.

Al final, Carles Puigdemont, amb alçària d’estadista, ha fet un “sí, però esperarem unes setmanes”, ¿la via lituana? El mínim diferit per propiciar mediacions i diàlegs. Hauran hagut telefonades del més alt nivell dels amos del món. Una solució intermèdia, guanyant temps, crec que encertada. Ara la pilota és al terreny del gabinet Rajoy, que potser també haurà rebut comunicacions de pes. Esperem que en faça cas, tot i que no les tenim totes, perquè eludeix fer política sistemàticament. En les darreres setmanes, amb la greu crisi institucional de l’estat, que s’arrossega de fa anys, se li han vist totes les llagues purulentes i els drapejats fantasmals.

 

Ja no esperen ni dos paràgrafs per criminalitzar les víctimes.

 

Les eines de l’amo no serveixen per desmuntar la casa de l’amo.

Àngela Davis.

 

Dimecres, 11 d’octubre de 2017.

Després d’un dimarts nerviüt sol arribar un dimecres de ressaca. La quotidianitat és el refugi possible. La pedra de molí del temps va fent via. Totes les hores fereixen, la darrera mata. Papallones de cendra en l’horitzó. Quanta cendra cal per parir un diamant?

Alçat a tres quarts de vuit. La ràdio. Els ressons de la sessió d’ahir al Parlament. Moviment polític intel·ligent del president i el govern, però ja veurem quina resposta obté de Madrid, on potser tenen un guió cuinat de fa dies que, tot passant, els pot fer servei per tapar la trama de finançament il·legal i subjectar les dissidències ideològiques arreu. Qui va telefonar ahir a Puigdemont? ¿Parlà en alemany en l’ajornament d’una hora de la seua compareixença? Hi ha qui ha quedat desconcertat o decebut. Però és una jugada d’alta finor política, que té els seus riscs, és clar. La pilota és a la teulada de Rajoy. En les properes hores vorem si hi ha cap gest de rebaixa de tensions o tot el contrari.

La narradora de Vimbodí, Teresa Duch, em demana si li faria una presentació a la biblioteca d’Amposta de la seua “El silenci de Vallbona” a finals de novembre. No sé dir-li que no. Hauré d’aparcar una mica la meua creixent desgana lectora per les novel·les per atendre els misteris que proposa en l’entorn dels dominis cistercencs. La conec poc, hem coincidit en algun sarau a Tarragona i en alguna trobada d’animals de ploma. Incapaç de penjar aquell cartellet que hi havia en la casa d’un literat: “no es fan pròlegs ni presentacions”.  I menys encara quan em va fer saber la seua lectura de “L’incert alberg”. Alguna lligassa social del gremi cal atendre de tard en tard. Tampoc em demanen excessives presentacions –ni pròlegs-, per ara la quota de correspondències és venturosament prima i espaiada.

La resposta a la proposta de diàleg del president Puigdemont és la imminent aplicació de l’article 155 de la Constitució, que no s’ha engegat mai i té un redactat, com la majoria de l’articulat, prou ambigu com per aixoplugar qualsevol burrada. Costa de creure la submisa complicitat del PSOE. Europa no ha entès res i creu que amb una reforma constitucional a llarg termini es calmaran les aigües. Si el mediador amb el president Puigdemont era l’Europa dels mercaders, li han fet trampa. S’auguren dies molt difícils i probablement amb ribets dramàtics, i no només en terra catalana, perquè la carta blanca que han entès que tenen els grupuscles més violents, no pot portar res de bo. Rajoy no sap o no vol fer política, s’amaga rere l’aparell judicial i policial. S’han donat dotzenes d’oportunitats per tal que la cosa no arribés on som clavats ara, perplexos i mig espantats, però no els hi ha donat la gana.

Escrivint i llegint en les vespertines. Espigolant en articles de gent que pensa, en els descansos, acudint a les notes diarístiques de Piglia: com s’assemblen les cabòries domèstiques de tots els escriptors conscients. Nit allunyant tibantors ambientals dels cotons de l’ànima.

 

La pietat, aqueix espill cobert per un llençol.

 

Algunes democràcies practiquen constantment el respecte a les minories…dominants.

 

On menys t’ho esperes brota un branquilló d’esperança. Com ens alegra ser contrariats, en aquest sentit, als escèptics.

 

Un pam de desert

amb una fulla tardoral

timbrant la civilització

callada que es diu i es desdiu.

 

Barcasses en l’oceà inquiet del cel.

L’abraçada indiferent de l’univers.

La quartilla escolar i el nervat del cafè

en un racó lluminós i ventilat.

 

S’esvaeixen els nusos de la boira.

La merla parrupeja noms secrets.

En un pam de desert la set orientada,

la vindicació serena del dret a l’abraçada.

 

Quan era un xiquet jueu al camp de concentració vaig veure el comandant Wolf que anava en bicicleta i no semblava mala persona. M’hi vaig apropar i em vaig oferir per ser el missatger de la Packat Stelle, on arribaven els paquets i es censuraven. Hi vaig anar amb ell i va preguntar si necessitaven un missatger, i com que jo semblava el seu protegit, em van agafar per treballar. Allà, netejant, vaig trobar uns escacs. Vaig preguntar si algú hi jugava i el segon cap de l’oficina em va dir que ell sí i em va oferir una capsa de xocolata si el guanyava. ¡I vaig guanyar! Bé, no sé si vaig guanyar o em va deixar guanyar, perquè després vam jugar moltes vegades i era molt més bo que jo.

Harry Osers (supervivent de l’holocaust).

 

Coses que et trobes remenant llibres emboscats pel vell desordre de les lleixes. Dues notes del 1978.

A menos de un mes de las elecciones , está claro que el neofranquismo quiere continuarse a sí mismo, bajo las fórmulas democráticas imprescindibles.

 

Las elecciones se aproximan y yo creo que van a ser una discreta jugada para asegurarnos una democracia monárquica, conservadora, muy de derechas y nada prometedora en nada»…

Francisco Umbral

“Diario de un escritor burgués” (1979).

 

“La voz narrativa en primera persona es un prodigio de naturalidad y de artificio literario”, escriu un dels enlluernants genis literaris espanyols coetanis, criat a l’ombra de PRISA i protegit per l’Instituto Cervantes , sobre “El que resta del dia”, del Nobel Ishiguro.

Hom opina que la naturalitat, en literatura, en primera persona o no, ja és un artifici, un diguem-ne “efecte” més o menys aconseguit.

 

Dijous, 12 d’octubre de 2017.

Matinera de costum. Els pardals atrafegats dels patis silents, la tinta, el groc dels dits suïcides, l’ull que mira i és en ser vist, el carilló venecià que repenses en la innocència escumosa del planejar capriciós i reparador, la seguida amenaçada pels qui no concedeixen el benefici del dubte, per les llotges fredes que condemnen criatures a l’ofec, pels robots que poden calcar qualsevol fruit sensible i desactivar-lo en succedani deshabitat, pels milers de jacobins per civilitzar, per l’alteritat atacada, per les monstruositats emmarcades en papirs oficialitzats… Matinera de sargir els estrips, d’acollir-se a la sagrada tendresa, a l’exercici de revisar-se cada dia i de mirar al revers del que ens pretenen despatxar com a veritat dogmàtica.

Cua de bou amb patates per dinar (regal del bar del barri). Les noticies. L’escala de tensions no s’atura. Un avió que participava en la desfilada militar de Madrid, s’ha estavellat a prop d’Albacete, tornant a la base d’on s’havia enlairat, i un mitjà de pregonada digital no tarda ni dos minuts en relacionar l’accident amb “el desafio golpista de Cataluña”. El nivell de malaltia és molt greu. La fòbia regalima per molts racons de l’Espanya testosterònica i negrosa.

Llegits un parell d’articles d’interès, un sobre la figura de Dionisio Ridruejo, que començà de falangista i cap de propaganda del franquisme i acabà a l’oposició, sofrint presó i exilis. Ridruejo fou un prosista de qualitat i un poeta un xic marmori, fiat sobretot al sonetisme clàssic. Tocant de la seua muller catalana va traduir al castellà “El quadern gris” de Josep Pla. L’altre article, sobre l’apropiació del franquisme de l’obra i la figura de Jacint Verdaguer, escurant-li tot rastre de catalanitat i afaitant-li al gust la biografia al poeta –tan popular-, a l’excel·lent prosista, al sacerdot exorcista que s’enfrontà als poders que l’oprimien. Encara recordo els bitllets de cinc-centes pessetes amb l’efígie de mossèn Cinto i un fons amb el Canigó, curiosament vist des de la banda francesa. Doncs sí, el franquisme va incorporar el poeta, amb una maniobra contorsionista i tergiversant, als seus  mites culturals. Fins van gosar dir que les profecies “hispánicas” del poeta de Folgueroles anunciaven l’arribada del César visionari, del cirurgià de ferro salvador. Pintar al gust les posteritats de les grans personalitats és una pràctica més escampada del que podríem suposar amb un cop d’ull superficial.

 

Estar viu és tenir problemes. I qui no en té, espècie rara, doncs se’ls inventa.

 

Sense la mica de la fullaraca de la vanitat i amb un ego una mica reforçat, cap artista sobreviu el primer centenar d’humiliacions.

 

Darrera les impunitats de la brutalitat hi ha, en realitat, la por i la decadència.

 

Quina melodia deu covar el cor de la llum?

 

Les coartades burocràtiques, legalistes, de tanta mediocritat.

 

Els accidents que ens alteren la seguida: ¿són cosa del destí o del caràcter?

 

Divendres, 13 d’octubre de 2017.

Dormida bona, que ja és prou. Les vuit de la seguida. La ràdio. Facècies i gravetats en el laberint ibèric. Llegit un reportatge sobre la narrativa detectivesca de Manuel Vázquez Montalbán. Bromuro, Biscuter, Charo, Carvalho… personatges d’un retaule que retrata agudament les llums i ombres del seu temps, que és el nostre. ¿Què n’hagués dit en els seus articles àcids i rumbosos sobre tot el que està passant-nos? Ja en donà moltes pistes  en l’assaig “El Aznarato” i un bon grapat d’articles. Probablement l’haguessen foragitat de “El País”, que fa poques hores defenestrava l’escriptor John Carlin per un article, publicat en un mitjà anglès, denunciant la brutalitat policial del dia u d’octubre a Catalunya. Vivim en un marc inquietant. Titellaires empresonats, una adolescent que feia piulades humorístiques sobre Carrer Blanco durament multada… i anar fent, anar fent sense saber on són les fites clares de les noves mordasses que deixen el dret d’informació i expressió com un formatge ratat. Anem reculant cap a paratges tèrbols i perillosos. L’estat torna a fer –o voler fer- por.

 

Fetes unes notes per al guionet de la xerrada sobre Sebastià Juan Arbó que els he d’etzibar a la gent de “L’espai Jesús Moncada” de Mequinensa, que han forjar una ruta literària ebrenca, el propvinent dia 27.

M’han posat l’activitat en una de les pitjors hores, per mi, per estar despert del tot en la predicada, les quatre de la tarda, però bé, sacrificar el ioga de l’hora sexta imperial per provar d’encomanar la lectura arboniana als paisans de Jesús Moncada (que estan fent una feinada magnífica a partir del llegat de l’escriptor) val la pena.

Estaria bé, però no s’escau, fer una anàlisi comparada entre els pressupòsits narratius del rapitenc criat a Amposta i el mequinensà; donaria molt de joc i suc, de tan diferents com eren: un fiat a la musculatura russa estructural, amb un realisme informatiu que defugia cap voluntat d’estil –probablement inspirat en l’abrupta sequedat de Baroja-, que es parà en les coralitats elusives de Faulkner, i l’autor de “Camí de Sirga”, ja amarat del tot dels revulsius narratius de les modernitats, amb els mòduls del contista com a fonament i una voluntat d’estil fiada a l’humorisme i les plasticitats contradictòries de les psicologies –en Arbó hi ha més personatges fets d’un sol traç que actuen en línia recta. Però no, fer la comparativa subjectiva no és el que m’han encomanat.

Amb els anys, aprofundint més en la personalitat, en la biografia d’Arbó, m’he tornat més crític amb molts racons de la seua trajectòria, però la potència de la seua obra més reeixida val la pena defensar-la a peu i cavall i provar de ressituar-la on li pertoca i no en els llimbs marginals on encara navega. M’hagués agradat poder parlar amb tots dos autors, intueixo que m’hagués entès millor amb Moncada, però això són conjectures de la matèria dels somnis del que no ha sigut.

 

Mirat per la televisió, a la nit, el concert de Maria del Mar Bonet al Liceu. La mallorquina celebra els seus cinquanta anys de rodar pels escenaris. Per aquelles casualitats afortunades de la vida l’he tractada una mica. Una criatura ben misteriosa i lírica. Una professional immensa que no deixa d’arriscar en provatures alhora innovadores i assentades en sòlides tradicions. Curiositat per saber què ha fet amb la colla de músics cubans de que s’ha envoltat en el seu “Ultramar”. Li escauen els unts afrocubans als seus registres; cada vegada es mostra més fiada a les riques rebotigues del jazz. Mentre va desgranant cançons noves i velles el diorama dels records giravolta entre polsos i repassa geografies on el seu somriure d’ulls tristos encantava d’aiguamarines l’aire de la proximitat: Forcall, Gandia, València, Peníscola… Ha esdevingut tota una serena estrella de les cultures de les ribes mediterrànies, però segueix investigant, arriscant, provant-se els drapejats de les sonoritats més variades, sense deixar de ser mai ella mateixa; l’aposta d’un esperit lliure.

 

A vegades se’ls apareix la lucidesa extrema i, és clar, calcina, i ho troben anacrònic i insuportable, perquè ja som en l’era dels diferits i els simulacres elementals, infantiloides.

 

Faulkner és la frontissa que lliga els assentaments narratius del segle XIX amb les modernitats del XX. El seu ascendent és més estable que el de Joyce, pare de la revolta formal i conceptual més significativa de les modernitats.

 

Genteta que et posa paranys, creient que ets més burret que ells i que et fotrà canari. El supremacisme dels ximples, quina nosa més llefiscosa.

 

Potser escriure m’ha salvat la pell en més d’un tràngol; ha sigut un dels taulons on arrapar-se, tossudament, per surar. Una dèria o altra ens crea les passions per resistir.

 

La feminista li digué “no tens collons!” i s’adonà que calcigava un camp de mines.

 

Totes les innovacions creatives són dialectals, dissidents de la insípida cuina d’aeroport, cada dia més predominant.

 

Posats a fracassar, que no sia per sota de les nostres possibilitats. Que la morrada baixe de ben amunt.

 

Dissabte, 14 d’octubre de 2017.

Dormint se m’han acudit un parell d’idees potables, però en despertar-me ja no les recordo. Potser no eren tan potables… Qui no es conforma és perquè no vol. La vida és pèrdua. Només posat el peu a terra la divisa sura com fumall d’arabesc escàpol que s’integra a la boirina blavenca del fugisser.

Segons un decret espanyol del mil vuit-cents, els animals de companyia només són objectes, com les claus de casa, el telèfon portàtil o l’esponja del bany. Si falten els propietaris, els animalons no tenen dret a cap protecció. Segons la legislació italiana els animals domèstics formen part de la família dels propietaris i tenen més cobertura. Inspirada probablement en la llei italiana, la Generalitat de Dalt legislà per tal que les bestioletes tingueren el mateix tracte de familiaritat i compromís social de protecció en cas d’absència dels propietaris. Doncs, el govern de Madrid se l’ha carregada, perquè de fa ja temps li ha agafat tot el gust a carregar-se tot el que decideix legislar la Generalitat (cobertures per a l’exclusió social, entre altres). Un ésser viu sensible és un objecte, per al marc estatal, i avall, que fa baixada. La miopia, assentada en un paperot de fa segles contrasta amb els drets, superiors als humans, d’eutanàsia. Contrasentits del vestit amb desnivellades mànegues que és l’estat en matèria de legislacions.

Escrivint amb fluïdesa al matí. Cel grisenc, somnolent, finestra enllà. La toaleta i la preparació dels estris pel compromís del duet a Vinaròs, al vespre. Faves amb cansalada per dinar, positives, contundents. Una mica de sesta i cap a Vinaròs. Carretera amb alguna caravana lenta. L’antipàtica N-340. Castells de núvols compactes en al el tram inicial. No fa molts anys portaven pronòstic segur d’una gotellada o altra, ara res. Arribant a Vinaròs, a l’andana de l’asfalt gris, una xicota morena, asseguda sota un paravent, espera parroquians. El muntatge i la prova de so. Un altaveu que sempre rutlla perfectament, avui s’ha presentat endropit i treu menys volum. Fem el balanceig compensatori. Comencem a les set. Sala plena. En forma. Encert ple del repertori, és a dir, bon sondeig intuïtiu del públic. En algun número els pensionistes fan quadres de ball que es vol sincronitzat. Si no es pot ballar, no és la meua revolució, va escriure el gran Boris Vian. De moment, encara es pot ballar. Faig la suada de rigor. Et guanyaràs el pa amb la suor apegalosa, amb la teatralitat sobre uns temes que no els sents (lletres estúpides, la majoria, melodies trillades…)

A les deu acabem. Quan ja teníem l’equip carregat un dels iaios de la junta se’n recorda que venim d’Amposta i treu el tema de la independència tot reproduint fil per randa totes les mentides que han esbombat els mitjans espanyols, tret d’alguna recomptada excepció. Intento fer-lo raonar una mica. Assegura que hi ha “corralito” amb els estalvis, entre altres facècies que circulen interessadament. Justifica l’atonyinada de gent indefensa i en demana més. Així estem. Molts que no són iaios repapiejants i franquistes també entonen aqueixa tarara infame.  La carretera nocturna . Neons melangiosos enmig del res. L’egoisme criminal d’alguns conductors. La grosseria prepotent dels camioners… En ser al cau, mos lleuger. Molèsties amb una geniva que em donen mal de cap. Em prenc una pastilla calmant. Al final, puc adormir-me. Faena feta no té destorb. Demà, més música de ballaruga social.

 

Maniqueus ho són els altres.

 

Si no porta una part de desencant incorporada, no és una utopia.

 

En la política espanyola abunden els defenses centrals destralers, que mai no acaben expulsats.

 

Tots som vulgarment excepcionals.

 

Carregats de raons…anem enfollint.

 

Malaguanyat el país que necessita herois salvífics.

 

La majoria de lleugereses oculten tres quartes parts de la seua pesantor sota l’aigua de l’aparença.

 

El present és el resultat dels darrers errors, però, si més no, dura poc.

 

La majoria de miratges són autobiogràfics.

 

També s’escriu amb el cos: hi ha trossos que ens queden amb l’esquena carregada.

 

Et deixen només una porta per fugir, però et fan creure que l’esculls lliurement.

 

Et castiguen amb una indiferència fingida.

 

La pròpia idea de realitat ja és un trencadís on tot s’aprofita.

 

La rebel·lió  i només la rebel·lió és creadora de llum, i aqueixa llum només pot triar que tres camins: la poesia, la llibertat i l’amor.

Andrée Breton

 

I els invisibles ens expliquen millor que ningú la societat que els bandejà.

 

Per les mateixes característiques per les quals ens acolliren, acabaren rebutjant-nos. Tot cansa en els carreus humans.

 

Cap mèrit especial en les fites assolides. Cap demèrit especial en les errades que ens trepitgen els ossos i l’ànima. Som pura conjuntura amb un grapat de punts foscos que no depenen de nosaltres.

 

Hi ha qui és platònic per pura peresa, o per baldat de molèsties.

 

Diumenge, 15 d’octubre de 2017.

Dempeus a les nou. El calmant resultà eficient. La línia genètica, els anys i els petits vicis em van deixant una boca fràgil, sensible, dolorista i emprenyadora.

El precepte Bach, missa primera amb cafè i pipades de tabac ros. L’avi mariner al tabac ros li deia “tabac de senyoretes”. Doncs això fumem en el nostre disminuït Guermantes. Solet lleganyós als teulats i terrats del barri. El carilló desgrenyat dels pardals. El silenci pigat per algun lladruc espars de gos en l’ambre membrana airejada de la primera hora dominical.

Fa un any de la ressenya d’Enric Sòria sobre “L’incert alberg”. Una de les xarxes personalitzades m’ho recorda. Ja fa un any? Com s’escolen de rabents els dies. Tocant de la de Joan Garí, d’un article de Xavier Antich, una referència de Jaume Subirana  i uns altres papers de Ramon Guillem i Manel Alonso, el llibre ha gaudit d’excel·lents recepcions i brillants aportacions presentadores (Rafael Haro, Xulio Ricardo Trigo, Carles Lluch, Coia Valls, Oriol Fuster…) El comentarisme perspicaç, afinat, ajuda molt.

Treballant a poc a poc, entre altres originals possibles, en el proper títol dietarístic. El fragmentarisme variat des del dia a dia, els versos i els relats breus, s’han quallat com a l’humus principal de la tossuderia grafòmana. Una manera de viure com qualsevol altra. El dret a l’embriaguesa que sol·licitava Baudelaire. Amb la possibilitat d’escriure la vida guanya amenitat i fondàries.

Hores amb marge per vagarejar, llegir i fer alguna nota. Hores en pijama, el plaer dels horaris diluïts, de ser el gat de pati que percaça fulles caigudes que el ventet escamoteja… La treva monacal fins a l’hora d’anar a tocar, traient del bagul el personatge construït  que canta boleros i altres divertiments, per ajudar a recaptar fons a la lliga contra el càncer comarcal.

Excel·lent arròs al forn per dinar. Una mica de becaina. A les cinc som muntant a la sala de ball de La Lira, mentre l’organització –majoria de dones sèniors seriosament atabalades- para taules i exposa regals donats per comerços per a una rifa. El muntatge complet, amb els focus i monitoratge. Comencem a les set. Molt de públic, ambient de ball de diumenge d’altres èpoques. Fem una molt bona actuació: pista poblada en tots els números. Fetes dues parts, amb un descans de vint minuts on fan el sorteig dels regals. El sarau s’acaba a les deu de la nit. Desmuntem a poc a poc- cansats- i carreguem en la soledat i el silenci de la sala on no s’hi cabia feia una estona. Obrim els locals i els tanquem, els mecanismes de desparada ens ajuden a eixir del personatge intèrpret que ha fet el seu paper secundari sense abandonar els vials estandarditzats del negociet de les lúdiques fanfàrries previsibles de la ballaruga.

A dos quarts de dotze fem un mos a l’establiment hindi del barri, l’únic que encara no ha tancat la cuina. Una amanida i encenalls de vedella; un Terra Alta amb gasosa per tirar-ho avall. Satisfets de les actuacions del cap de setmana; les cames i els peus carregats, el cap ple de remors asimètriques i rostres, gestos i anècdotes en un gran espill deformant.

 

Vistos des d’una certa distància tots esdevenim insignificantment coherents.

 

Amb gran i dilatat esforç, cedint en sa naturalesa monolítica, ens presentaran la gàbia encara més estreta. És la pura incapacitat per comprendre res de cap alteritat.

 

Gent que mai no ha contradit el seu cap de secció exigint a altres que perden el patrimoni i vagen a la presó…

 

Els qui prefereixen que empreses grans de l’Ibex siguen abans italianes que catalanes van carregant les tintes sobre les eixides de seus socials –i alguna verament fiscal- empresarials –que han estimulat i facilitat. Deuen confiar en la memòria curta del personal. Però les hemeroteques canten diàfanes i incòmodes.

 

La complexitat els acomplexa.

 

En aquests dies de tanta escenografia tibada i fumat d’ombres convé mirar-se què n’opinen –i callen- els actors secundaris i preguntar-li al servei de neteja, com recomana Gay Talesse als periodistes que aspiren a seguir sent-ho.

 

I arriba un dia en que el menys possibilista és jugar al possibilisme. Anomalies d’una història trista i sangonosa.

 

A vegades es presenten dubtes sobre la idoneïtat de no deixar descendència, però poses els noticiaris del dia i s’esvaeixen sense estrips.

 

Forma part de la majoria d’orgulls locals de les voltes pensar que les coses reeixides es donen sempre lluny dels seus termes municipals.

 

La derrota – fins aplaudida- de la intel·ligència política.

 

Dilluns, 16 d’octubre de 2017.

El Picasso ancià estava estirat en un matalàs posat a terra, somrient, comunicatiu. Pel pis, amb rajoles de terrissa cuita, uns escorpins petits, blancs, corretejaven erràticament. El pintor deia que no havíem de patir, que no picaven, a una reunió estranya, amb desconeguts riallers i relaxats. L’espai pareixia algun dels seus estudis, tot i que no es veia cap tela pintada –o en procés- en les imatges. Cinerames dels que serveixen les calderes dels somnis. Ignoro quina interpretació freudiana o recreativa podria caber per un teatret amb aqueixes ínfules ucròniques. Picasso i uns escorpins albins…curiosa reunió, potser amb secrets ressons simbòlics. Entre els desconeguts que ens escoltàvem el pintor diria que també hi havia el rostre del poeta Josep Palau i Fabre, un dels principals especialistes en l’obra i la personalitat de l’artista. El que és clar és que sopar tan tard haurà excitat els guionistes onírics.

Alçat més tard, a les nou tocades. Veig que algú desconegut –un pseudònim- tria fragments d’aquesta llibreta i els difon en piulades per la xarxa twitter. Així són les contribucions involuntàries a l’hipertext. Amb la tirada creixent a les interpretacions esbiaixades en aquests dies revolts, els fragments poden acabar d’argument o acompanyament de vés a saber quin deliri. Més val no capficar-se massa amb operacions aparentment espontànies com la del seguidor –o seguidora- retriant.

Crema Galícia, amb focs presumptament provocats. A primeries dels anys noranta, tot participant en un congrés d’escriptors a prop de la frontera amb Portugal, en una excursió en cotxe vam ser testimonis de com acabaven de botar-li foc a un bosc a prop de Tui, vam anar fins a la caserna de la Guàrdia Civil per informar-hi, i vam rebre una resposta curiosa, que estiguérem tranquils. En aquells dies s’especulava sobre suposats interessos de les indústries papereres darrere la plagasitat d’incendis d’aquells temps a Galícia. No sabem a quins obscurs tafurs convenen les paoroses flames d’ara, que a hores d’ara ja s’han cobrat quatre vides.

La ràdio. Contestació política, jesuítica, del president Puigdemont al president Rajoy, refusant el binarisme proposat per Madrid i refermant-se en la via dialogada. Rajoy és la negació sistemàtica d’intentar fer política, sempre s’escuda en la legislació, interpretada amb eixuta literalitat, i no només amb el conflicte plantejat des de Catalunya –que ell ha contribuït decisivament a tibar. Demanar-li diàleg a una sordesa tancredista és com parlar amb una paret. Pintaran més bastos; que potser ja fa dies que estan decidits. Un desastre de dimensions imprevisibles. Qualsevol tercera via federalista, qualsevol diagnòstic ajustat a la realitat, no ha tingut, de fa anys, la menor possibilitat.

Més passos decidits en el sentit d’abocar l’ensenyament a la mercantilitat més descarada. Les humanitats van quedant arraconades en un dic sec terminal. El mercat vol especialistes que saben fer coses, però que no es pregunten com i per a què, privats de qualsevol sedàs crític dels que sol donar el pensament informat. El futur va adobant-se de distòpia molt freda i tòxica. I la paraula ja no és en la centralitat de les eines d’aprenentatge i apertura d’horitzons.

Han calgut poques hores per tal que el periodisme de trinxera culpés dels incendis gallecs al govern de Puigdemont. Quan creus que ja no es pot caure més baix, certes plomes no deceben mai.

Bullit de verdura per dinar. Treballant textos al vespre. En l’actualitat, pendent de les noticies de l’Audiència Nacional. Petició de presó de la fiscalia per a la intendent i el major dels Mossos. La jutgessa al final pareix que ho deixa de moment en una retirada de passaport i una fiança per un suposat delicte de sedició. Des que resolgueren tan brillantment els atemptats de Cambrils i Barcelona que era molt previsible que li buscarien les pessigolles al cos policial català. Càstig sever per als presidents de l’Assemblea nacional i Òmnium: presó preventiva sense fiança. L’escarment vol ser ben sonor. Certa judicatura espanyola fa por i vergonya en prestar-se a les construccions malaltisses del relat de l’executiu. El 155, tombant i girant fa més de tres-cents anys que ens l’apliquen, en un grau o altre. Però ara potser no els serà tan senzill imposar les falsificacions històries, els canals oberts no admeten moltes tanques (alguna ja han provat de posar-ne, és cert, però el núvol global igualment s’ha assabentat de tot).  Cassolada espontània a la nit al barri. La indignació es palpa a l’ambient.

 

No cedesques ; no baixes el to, no tractes de fer-lo lògic, no edites la teua ànima d’acord amb la moda.

Franz Kafka.

 

Ens van fer aprendre de memòria el testament de Franco, on, entre altres perles deia que “yo no he tenido enemigos…”; ens van fer cantar el “Cara al sol” al pati, arrenglerats davant una bandera – ja sabeu quina, amb pardalot- a mig pal. Els tres dies de dol oficial els vam aprofitar per jugar a futbol al carrer i per llegir tebeos a casa. Els adults temien que pogués haver-hi una altra guerra civil. Patien en va, tot quedava “atado y bien atado”. En pocs dies els mestres afectes van començar a lloar el rei Borbó. Adoctrinaments, diuen…