Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

LaRapita2Dimarts, 26 de setembre.

La pujada de la dreta extrema a les eleccions alemanyes. Les potents vacunes, els relats assumits de la culpabilitat i l’esmena, pareix que han deixat un clivell per a l’ou de la serp.

Si amb tots els aplicats cordons sanitaris alemanys puja el nou nazisme a la tercera força, ¿què no ha de passar per ací, en que ha perdurat la serpeta obscura sense cap entrebanc des de la fi de la contesa fratricida? Per ací va caragolada de fa molt a la mateixa nervadura de l’estat, amnistiada i afavorida, internada en les elits que tallen tants abadejos d’esquena a l’interès general.

El sorollam peninsular, entre altres funcions va tapant el mapa, ja prou complet, de les corrupcions organitzades, estructurals, del partit que pregona que cal complir la llei de totes passades.

També ha arribat el setge informàtic a terra catalana: la Guàrdia Civil mana tancar pàgines web de propaganda del referèndum per iniciativa pròpia, sense cap ordre judicial (causa general contra els perillosos que volen votar). De pàgines d’exaltació feixista, de burrades amenaçants i atiada d’odi, no se’n ha tancat cap.

Ni en els anys més durs al País Basc s’havien vist unes mesures tan excepcionals –i  gens primmirades- per sufocar un desig democràtic, empès per més de vuitanta per cent de la ciutadania catalana.

Fa la sensació, per moments, que som reculats a dies de la dita transició. Independentment del que passe diumenge, amb una consulta suspesa per la legalitat espanyola, sabotejada per tots els flancs, totes les cartes són damunt la taula i encara falten moltes mogudes per anar digerint. Potser al final hi haurà política de veres i no una judicialització –tan influïda pel govern del P.P.- i tanta ferum de claveguera per esclafar l’adversari d’idees.

 

Els fulgors solen ser breus, però en alguns territoris desgraciats encara ho són més, de breus. Ara, un fulgor copsat de ple pot justificar tota una vida.

 

Si ja ho saps tot abans de començar: ¿per a què narrar? Però mai no se sap tot en res, i menys en la dèria escripturaria.

 

Dia de domesticitats invisibles. L’escriptura i la lectura en samarreta o en pijama. Convalescent de revessos metafísics i algun de materialment llardós, dels que propicien aquestes contradictòries comarques nostres. Cafès, cigarrets, músiques variades, i el sedàs enlairat davant la guerra informativa peninsular i internacional.

Ballant a estones amb fantasmes de consum intern i cabòries esmunyedisses. Àpats saludables. El somriure sardònic davant alguns xous amb posat de proïsme i dignitat que es munten alguns col·legues, del quals conec prou com funcionen realment en la jungla literària, a les antípodes del personatge que exhibeixen en els mitjans i els actes públics.

 

En la foscor, hi ha gats negres que en realitat ni gats no són.

 

Un bany de silenci i quietud… i la quantitat de coses supèrflues que cauen…

 

Per qui toquen les campanes? Toquen per tots. La pensada del clàssic metafísic anglès, John Donne, emprada per Hemingway en el títol de la seua novel·la sobre la guerra civil espanyola, borinoteja en un moment del vespre i em porta a visitar el poeta isabelí. Complimentant capricis de fins daurats certs i eterns d’aquesta naturalesa a vegades trobem calma i escalf en la ronyonada i el cap.

 

Dimecres, 27 de setembre de 2017.

Matinal suau, lliscant, aprofitada. Sol enteranyinat al firmament. Viatges a la cafetera. Les notícies. Monstruositats que tornen. La bondat que no escolta l’ambiental pulsió irritada i sargeix altres discursos del formós i el sagrat. Treballant un plec de poemes. La disciplina, la voluntat, el joc.

Llegits textos de Juan José Saer. Un altre dels ocults argentins. Tocant d’Onetti, potser dels autors sud-americans més irradiats per l’univers de Faulkner. Buscant papers sobre Juan Filloy m’he entretingut en les grans descripcions d’al·luvió de Saer. Una proposta, la seua, que cercava lectors dels que ja en queden pocs

– cada dia menys. Podria haver sigut un més de l’enlluernant carrossa del dit “boom”, però passava de les maniobretes promocionals i fins menystenia críticament molts dels noms més esbombats de la jugada. Caràcters independents que viuen d’esquena als cants de sirena comercials i els bombistes llogats.

Llegides també unes cartes inèdites de Lampedussa, que s’han editat ara a l’estat. Gran interès. Familiar ironia, elegantment desesperada, sobre les realitats humanes de Palerm i Sicília. El to de l’autor de “Il Gattopardo” resulta tan pròxim com el de Rodoreda o Sagarra.

 

Criden “ a por ellos”. Una redundància, perquè la política d’ultratges i de vulneració de drets ja s’ha aplicat a fons. Una ordre de la fiscalia, en una nova probable extralimitació amb tufet més polític que jurídic, de precintar, amb un radi de cent metres al voltant, els col·legis electorals per diumenge, i encomanen la mesura, tan racional i proporcionada, als Mossos. Volen laminar com siga el prestigi i l’afecte ciutadà  guanyat pel cos policial en la resolució dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Busquen aldarulls, com siga, per diumenge. Si més no és l’efecte que fa.

Que gent de Castelló s’afegesca al cor de qui anima a esclafar catalans produeix una tristor insondable. Ja hi ha símptomes del que l’estat fa i vol fer amb el País Valencià (l’equidistància del govern de Puig i les retòriques d’Oltra poden eixir, a la llarga, ben cares). I la ignorància de gent andalusa, que també arenga els cossos policials i militaritzats (la Guàrdia Civil ho és) a donar canya als fills i néts de conterranis que hagueren d’emigrar a Catalunya a guanyar-se el pa, és depriment.

Enmig del temporalot mediàtic també hem vist que a Extremadura i a la mateixa Andalusia fan números del que podrien deixar de rebre si Catalunya assolís la plena emancipada…

 

Les democràcies, almenys aquí, sempre les han fotut els enemics que s’han servit de la democràcia per poder-la destruir.

Jaume Pla.

“De l’art i de l’artista (Dietari, 1982-1991)”.

 

El desplegament d’uniformats a Catalunya que estem vivint… No serà un lectura esbiaixada del “poliamor? (Riem per no plorar).

 

Les preguntes que pensem que ens fa la natura, manyaga o desbocada, en realitat són interiors i tenen la via millor del fil conductor que va d’un silenci a un altre.

 

La sentor fermentada, de palla i roderes de fang remogut –amb

l’al·leluia blanc d’algun martinet que percaça cucs- dels arrossars, que s’escola per les finestres, més il·luminades que d’habitud aquests dies per siluetes al besllum que percuden olles tot queixant-se de la greu reculada en drets civils dels darrers dies.

 

Em penso que des de molt petit la meua dissort i la meua sort, alhora, va ser no acceptar les coses com em venien donades.

Julio Cortázar.

 

Dijous, 28 de setembre de 2017.

Despertat a tres quarts de nou. Nuvolós als primers compassos, clarianes després; certa xafogor. La tralla política, que es juga als mitjans. Manipulacions barroeres i altres amenitats. La rancior amb mala llet, reviscolada per les guspires viscerals. L’heroisme antipàtic d’intentar arribar a votar, les ansietats de la indefensió davant una maquinària cega.  Els paraments repressius freguen per moments el grotesc i el nyap barroer.

El talleret particular amb textos de collita pròpia i altres bagatel·les. La vida de l’autònom, que no cobra si no treballa –i treballant, a vegades tampoc cobra. Buscant la calma en els llibres i les músiques acollidores. Concert dels Stones anit a Barcelona; encara et trobes periodistes reescalfant la fal·làcia d’enfrontar-los als Beatles. No cal remenar molt en documentacions per saber que no hi havia cap enfrontament entre ells, ans al contrari, tenien més d’un pacte amical i feren col·laboracions, però la peresa i l’apressat recurs fàcil fa estralls en les redaccions.

Llenties per dinar. L’honestedat diàfana de les llenties. L’escalf antiretòric de les llenties. La solemnitat descalçada de les llenties. El barroc desmentit de les llenties. El franciscanisme amb tènue pebre zen de les llenties dels pobres. Les llenties ens vertebren la biografia, fan la rateta en els entra-i-surts de la memòria. Amb unes llenties posades en remull el dia abans i un bolígraf i un tros de paper ens fa l’efecte que podrem amb tot: una candorositat com qualsevol altra. Mentre redactava les totxanes de “El capital” Karl Marx menjava patates per resistir, mentre desatenia, diuen, les precarietats de la muller i els fills. La patata, les llegums, ajuden les lucideses i la textura de la prosa assagística. En l’assaig hi cap tot, ho deia Fuster. Els terrenys de joc on hi cap tot ens resulten favorables a certa mena d’esperits. L’assaig veritable, el que ens agrada llegir, no té res a vore amb estudis i tesis monogràfics. Preferim l’amanida variada, la capacitat de síntesi, alguna broma collida en l’anecdotari de la seriositat tragicòmica dels quefers dels transeünts que som tots. Hi ha un estil, una prosa, uns versos, de les llenties. Hi ha la lletra dels homes entre els homes. Hi ha la compassió i comprensió del plat fondo i la cullera pouant. “El capital” és una murada en la digestió de les patates teutones. “La transformació” de Kafka el resultat de la sopa d’hospici i els violacis depriments dels vespres agrumollats i fantasmals de Praga i el terror del pare arbitrari i castigant.

L’hora sexta, amb cobrellit prim i somnis mig horacians. Vespertines de profitosa lentitud. Visitant belleses en les col·leccions de papallones dels museus i els escriptoris pensants de tots els segles, en els reportatges sobre animalons fascinants i misteriosos. Fugint una mica, no prou, dels rampells de l’actualitat. L’ONU amonesta el govern Rajoy per les abolicions pel camí del mig de drets fonamentals a Catalunya. La rebullida és alta i fonda. Entitats cíviques de tot pelatge –i  religioses també- ofereixen els seus locals per acollir col·legis electorals per diumenge. Un detall més de la transversalitat de la taca d’oli, que ja és un oceà. La cosa ja no va només d’independència o no, la cosa s’ha abillat de drets civils i democràtics que han sigut trepitjats amb una supèrbia tramposa descomunal.

Bereno un tall de codonyat. Cal mantenir els mínims per desbrossar el sender d’un sol que mena al dret a la innocència. Més ullades a materials i feta alguna nota nova. Escrivim i som escrits, com deia el poeta Jabès, jueu d’Egipte, místic sense déus.

 

Com ens acompanya, fraternal, iconoclasta, la queixa de l’alosa enmig d’una encastellada de núvols de tempesta.

 

Infantilitzats que et tracten com un xiquet… Maleït Disney!

 

És Donald Trump l’Andy Warhol de l’escena política mundial?

 

Els pacients treballs de la intel·ligència que hi ha en els estils literaris que s’ofereixen amb el gust de pa de l’aparent simplicitat. S’arriba per escatada d’equipatges. Quan és l’excusa de la pura incapacitat es nota el truquet.

 

Divendres, 29 de setembre de 2017.

Matinera lenta. El luxe de la lentitud, la probabilitat del pensament. Els ufanosos geranis del pati. La benedicció del solet setembrí en els emblanquinats silents dels terrats. Remenant papers, cafès de resurrecció, la tinta i el setge de les ansietats…

Tancat l’espai aeri de Catalunya, fins que passe el “pic-nic”, que diu un “pepero” (menyspreen, privats de tot llenguatge de seda diplomàtica, incapacitats per a l’empatia o la seducció, el que no entenen ni vagament). No sóc molt especialista en el tema, però tenia entès que des d’un satèl•lit, si volen fins ens poden fotografiar l’etiqueta dels calçotets… La mà militar sobre un afer polític; la judicialització sense Montesquieu en un conflicte polític. El cúmul de despropòsits, l’agenda de posar gasolina a les flames. El paper actiu i valent de la societat civil, que ha pres a les seues mans la possibilitat del miracle. Una despertada transversal que fa l’efecte que no es podrà aturar amb l’agra halitosi de la intimidació. Una revolta que sacsejarà tots els rols i que potser també li buscarà les pessigolles a un “status quo” podrit fins al moll.

Migdia de costum (les roderes dels animals de costums). A dos quarts de sis agafo un autobús cap a Vinaròs. Desembarco a la parada del Cervol i passejo fins a l’espai de Mariola Nos. Racons on recordo haver participat en distintes activitats de tota coloració, musicals i literàries, la majoria. Nits de reivindicacions i l’amor de feminitats llibertàries que mossegaven amb dentellada cubista els dogals repressius. Els vuitanta: copes, trèmuls cigarrets voladors, verdes guitarres atzaroses i esmolats sintetitzadors de ballada glacial; festes de maniquins hedonistes, insomnes; estripades rabioses per la gran estafa, que ja s’ensumava llarga i fonda, consignes elèctriques i flagrants contradiccions entre l’arrel i el núvol; contrabans, en el besllum de l’hora incerta, de saliva de colors; la carcanada encuriosida que suportava nits en blanc i jornades amb horari de peatge supervivent… Corrents passats dels rierols expedicionaris, l’art de viure recercant, entre arnats marcs refrenants i policies hipòcrites…

Un cafè en un establiment del carrer Socors. Cambrer simpàtic. Molt d’ambient al centre.  A la llibreria. Conversa amb Mariola, que fa una feinada, en el seu espai, brillant i necessària. Tem les solapades de programacions que s’han congriat (una visita del president Ximo Puig per la celebració de la carta de població vinarossenca, i altres actes). Saludada i conversa amb Martí Domínguez quan arriba, al llindar de l’espai; potser havíem coincidit en algun sarau a València fa molts anys. Saludada una parella que són a l’organització de la fira llibresca d’Ares. La presentació de la novel.la de Martí,“L’assassí que estimava els llibres”, va bé. Sala plena, esvaint tots els dubtes de la Mariola, que és evident que té una parròquia fidelitzada. Molt posat professoral a les cadires. D’acord amb tot el que diu el narrador. He llegit tots els autors que cita com a referents. Hem begut més o menys de les mateixes fonts. Té molts recursos persuasius en la prèdica. Home de ciències i humanitats en perfecte rejoc de lucidesa i plasticitat oberta. Fa anys que el llegeixo de gust; potser m’interessa més com assagista que com a narrador. Una copa de vi al remat. Em saluda una companya d’escola, que feia molts anys que no veia –els nostres envelliments en l’espill del dels altres. Altres converses de cortesia lleugera. Comprat el segon volum dels diaris de Ricardo Piglia. Cap a casa a quarts de deu. Mos lleuger i fullejant el Piglia fins al son. Notícies de l’ocupació de centres educatius de la gent per evitar la precintada dels punts electorals per diumenge. La societat civil ha agafat el gruix més actiu i decidit del repte per poder votar enmig l’estat policial imposat per Madrid.

 

Sense unes dosis àmplies de mediocritat en les tres quartes parts del nostre temps personal, no sobreviuríem.

 

La vida no deixa obrir i tancar parèntesis, per molt que ens en fem la il·lusió.

 

Dansen els titelles, però endevinem perfectament la veu del ventríloc; fa molts anys, massa anys que la sabem.

 

Els esclata una insurrecció als morros i no la reconeixen, els professionals dels manuals quadriculats –ja tan perfectament domesticats per les maquinàries poderoses.

 

Fins el voluble es cansa de ser voluble. Viure és cansar-se.

 

Solidaritat d’usurers? Ni els anuncis endolcits ajuden a empassar-se la broma.

 

Mitifiquem les heretgies perquè mai van assolir el tron únic de l’ortodòxia (que cobejaven, no cal dir-ho).

 

Sempre senyalaran allò que no fas com el que hauries de fer, els qui et neguen per complet. No cal capficar-se en la menor esmena; és, pel capbaix, una pèrdua de temps.

 

Hi ha egoismes massa pareguts al nostre. Cal guardar-los certa distància higiènica.

 

Dissabte, 30 de setembre de 2017.

Alçat a les vuit. El crit alarmant d’alguna sirena de policia i el vol d’un helicòpter en la celístia de bromall grisenc de primera hora. El marcatge policial es fa notar tot el que pot. Intimidar, l’única proposta dels qui diuen estimar-nos tant. Amb tan de soroll, sort que he après la tècnica budista per reflexionar, tot i que ja està tot més que reflexionat, a hores d’ara.

Un incident greu a Manlleu amb uns ultres que ha disparat balins contra els concentrats en un col·legi. Cap detenció. En un percentatge molt alt, curiosament les violències de l’extrema dreta queden impunes. Els desnivells del zel per l’ordre públic presenten aquestes penyores desassossegants.

Faena variada. Llegint, escrivint, tocant. La brasa dels miratges que ens fan i desfan.

 

Gust de “cuina internacional” en molts artefactes novel·lístics dels darrers anys. La recepta, que circula per diverses agències de representació d’autors, torna una i altra vegada. Eludir demanar esforços als lectors; remats concloents, inequívocs, poques experimentacions formals, alguna cullerada de gènere –el policíac, darrerament-, visions acostades als filmats cinematogràfics, i una prosa prou lineal, en la majoria de casos, sense gosadies adjectivants, acostada al realisme informatiu més trescat.

Un avorriment multiplicat, per als qui busquem altres coses en un llibre. No anem en el gros de les masses lectores, és un fet. Com qui no vol la cosa, el consell d’abraçar el receptari que recomanen o imposen certes agències de representació també m’han arribat, però em fan més aviat el paper de contramodel. Pagant el vot de pobresa ens permetem, alguns, el luxe d’escriure com ens dóna la gana, al·lèrgics a les cadenes de producció mimètiques. El mercat ofereix les seues temptacions. Qui vulga que les assumesca, però als altres que ens deixen en pau en el nostre racó de vols lliures i investigacions híbrides, errant-nos per compte propi.

 

I arriba un any en que els dogmes dels sacerdots majors els contradius rotundament. Per exemple aquell de Borges tot dient que Chesterton és molt millor que Proust. ¿Per què el nigromant argentí queia en mesures d’olimpismes de millors i menys millors? Tan Chesterton com Proust, tan diferents i rics, son dos maons importants en el gran mur de la lletrarada universal. Millor acumular-los en la lectura que aplicar-los capriciosos pesos i mesures, d’erràtica eficàcia quan parlem d’art i de literatura.

 

Periodisme d’investigació? Ah, que potser n’hi ha algun altre?

Ramon Barnils.

 

No acceptis la derrota fins que no trobis que en sortiràs guanyant.

Joan Fuster.

 

No, no escriuen senzill, escriuen malament.

 

¿En quin taller escripturari, dels molts que hi ha, expliquen que de vegades és necessari violentar la gramàtica?

 

Diumenge, 1 d’octubre de 2017.

Davant les primeres informacions, eixim d’hora al carrer. Un escenari ben rebèstia. Fem cap al pavelló firal ampostí. Una gentada, ambient de calma tensa, mirant de reüll si apareixen els antiavalots. Informacions de la comarca, ferits i corredisses a La Ràpita per unes càrregues desaforades i indiscriminades.

Cues llargues i gent que ja ha votat, però que ocupa plaça en el recinte per, donat el cas, fer resistència passiva. El voluntarisme ciutadà ha fet una feinada magnífica. És molt gros que, per no abdicar d’un dret democràtic fonamental, per no recular a la foscor dictatorial –el neofalangisme amb obscena visió de rèdit electoral del P.P. al bell mig de la sopa- ens haguem de vore en una tessitura tan infame.

Parelles d’ancians agafats de bracet, amb dificultats motrius, fent cua per votar (però els deixen passar tots entre aplaudiments); pares i mares amb els fills; molta gent jove; una colla de músics que amenitza l’espera; ambient festívol i somriures, malgrat tot. M’emociono un parell de vegades. Generacions que han viscut la llarga nit franquista decidides a votar a pesar de l’estratègia intimidatòria de l’estat. Espera intranquil·la d’hora i mitja. Gestió callada de la ràbia, de la tristor, de la fartanera i els nervis. Ens pot tocar el rebre en qualsevol moment. Les imatges i informacions que arriben als mòbils, del veïnat i d’arreu, costen d’empassar: una vergonya, una tristor fonda. Continuen les apagades de senyals cibernètiques per fer impossible la normalitat i el recompte. Un cas insòlit en l’Europa contemporània.

A les onze i uns minuts arribem a la taula. Els voluntaris que formen la meses es juguen molt, fins un probable arrest, com ja s’ha vist en alguns punt de votació. Més notícies d’arreu amb les intervencions, tan “proporcionades”, d’agents de Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Totes les línies roges i els bàsics tractats internacionals són vulnerats avui ferotgement. Per a ser un “pic-nic” no vinculant s’han pres moltes molèsties. Una repressió bestial, que suposarà que potser res no serà igual a partir d’avui. La coratjosa resposta ciutadana, transversal, pacífica, serà determinant.

Havent votat ens quedem una estona a l’exterior del pavelló, disposats a fer la resistència passiva si apareixen els qui avui estan vulnerant flagrantment uns quants drets fonamentals. Molta gent fent el dens cordó per provar de protegir les urnes. Com ens hem de vore encara! Fa anys que l’estat dóna proves de la seua veritable carta de naturalesa, però avui l’ha explicitada sense miraments ni embuts.

Prenem un cafè al parc dels Xiribecs. Taules plenes, ambient d’excitació festiva. Mos casolà. Mirat, mig dormitejant, el partit del Barça contra Las Palmas, fet a porta tancada, quan el club no ha aconseguit poder ajornar el compromís (el president de la Liga cantava el “Cara al sol” a ple pulmó fa uns dies, a Madrid) i potser li ha faltat audàcia per negar-se a jugar-lo (dimissió de os directius).

Tornem pels volts del pavelló firal, per fer número a l’hora del tancament del col·legi electoral (pràcticament unificat per a tota la vila, pels sabotatges informàtics soferts als punts oberts a les seus de la Fila i la Lira). No apareixen els antiavalots desaforats que hem vist arreu. A més de les primeres hores, especialment des de migdia han fet actuacions salvatges, com de pura estratègia militar, en nuclis menuts. Han disparat bales de goma en diverses càrregues de carrer i a la tarda han incorporat gasos lacrimògens. Les bales de goma estan prohibides a Catalunya, però tant els hi fot, evidentment.

Conversa amb el músic J.N. Fem broma de la regressió que ens han inoculat avui. Al pati del pavelló trobo el meu editor, Vicent Olmos, que ha vingut amb uns amics, des de Sueca, per fer una ullada a l’ambient (m’havia avisat que venien, però no sabia si ens trobaríem). Conversa sobre el que passa i una mica sobre els nostres projectes llibrescs.

Es tanca el col·legi, hi ha una concentració espontània a fora que crida que “ja hem votat”. Aplaudiments densos i valoració d’un xicot amb un megàfon de com ha anat la cosa a les Terres de l’Ebre (esbatussades greus a Roquetes, a La Ràpita, a Móra la Nova, amb tancament de diversos punts de votació i robatori d’urnes i vots). Ambient emocionant. Es canten “Els Segadors”, amb l’acompanyament d’un grup de músics de l’abundosa pedrera local. Tornem a casa, una mica magolats emocionalment, encara xocats per tot el que hem viscut.

Jornada estranya i intensa. El que ha passat avui serà una pàgina inesborrable en la memòria de molts. Mirades les darreres informacions, amb el recompte del que s’ha pogut salvar (quatre-cents punts on no s’ha deixat votar o s’han confiscat les urnes). Han pogut votar, a pesar de tot, dos milions de persones. Possible convocatòria d’aturada general per dimarts com a protesta per les demencials càrregues policials patides. Ha guanyat el sí de llarg. Els resultats, si més no, es poden copsar com a tendència. El percentatge del sí és molt superior al que tragueren totes les formacions sobiranistes juntes en les darreres autonòmiques. La cintura política del P.P. és una infatigable factoria creadora de nous independentistes, alguns dels quals no fa molt no votava en aquest sentit. En una consulta pactada i sense repressió policial cal suposar que el percentatge del no seria més alt i els desnivell seria menor.

M’adormo a la una amb una mica de mal de cap. Molta gent ha eixit aquesta anys, aquestes setmanes, de la closca per donar una sorprenent talla cívica.

 

Dilluns, 2 de octubre de 2017.

Alçat a les vuit. Els ressons d’ahir, les reflexions a fer en una cruïlla política i de convivència ben complexa. Escoltant la ràdio. La realitat paral·lela, amb ribets pronunciadament repugnants, dels governants i mitjans de Madrid sobre la ignomínia perpetrada ahir a Catalunya, ja amb quasi nou-cents ferits a hores d’ara, ignorats per alguns que es diuen garants de l’estat de dret i l’ordre públic, però als quals certes ciutadanies es comprèn que no els mereix ni un tènue gest d’empatia.

Des dels modestos mitjans particulars, i coneixent una mica l’espai comunicatiu –foradat pel fort sabotatge d’obstrucció- vaig posar, els darrers dies, alguna engruna de col·laboració periodística i difusora: la guerra informativa i les censures i sabotatges potser anuncien nous temps farcits de dures partícules tòxiques (ho avisa aquests dies en Julian Asange, que ha estat molt actiu amb assessories eficients per superar els tancaments de pàgines web).

Avui toca tornar a la faena de l’obra personal feta en aquesta acorralada, maltractada llengua. Qui fa el que pot… Remirant un ordre de lectura possible sobre uns poemes prou madurats i llimant cantells en proses i relats. La confiança i aposta de l’editor d’Afers és un estímul gran per treballar amb calma i profit. Potser ja em tocava trobar un bon editor, honest, seriós, que sap acompanyar els autors; per a tot arriba un dia.

Confirmada la convocatòria per a una aturada general per demà, una fórmula distinta i per a tots els sectors, no seria la vaga general de connotada més sindical. La Unió Europea –clubs d’estats i molt poc dels pobles- segueix inhibint-se del senyal català, tot i que ha afegit algun matís sobre com la violència és un pèssim recurs polític, que de fet sanciona la falta de política vera. Des del “gobierno” segueixen amenaçant amb més canya si no hi ha rendició incondicional (n’ s’han assabentat de res en set anys, adobats pels seus propis dossiers falsificants, i ara tampoc). Tot apunta a que queden moltes hores de tornar a eixir al carrer. El carrer és de la gent, tot i les porrades, un detall molt significatiu.

Tiroteig al cor de Las Vegas sobre el públic d’un concert country. Desenes de morts, i el franctirador causant dels crims abatut per la policia, segons les primeres informacions. Està tan filmada i recreada Las Vegas, que la familiaritat de l’escenari fa la impressió d’estar molt a prop. No evoluciona la humanitat en la maduresa de trencar els estúpids cercles de la violència. La política sobre la tinença d’armes als USA és un debat que allà no es pot ni plantejar. Ens gitem amb violència a les notícies i ens despertem més amb violència als butlletins. No, la humanitat, en alguns aspectes, pareix un fruit estrany, que normalment es podreix abans de madurar.

En aquests dies agitats m’ha cridat molt l’atenció el sorprenent decreixement del nivell, del poc i mediocre argumentari de la intel·lectualitat –i la universitat- espanyola, amb recomptades excepcions, com ara la de Carlos Taibo. Ho comentàvem divendres amb l’escriptor Martí Domínguez, més connectat amb els envans academicistes, i ahir amb l’editor Olmos.

Dinar mirant les notícies. Puigdemont fa declaracions amb roda de preguntes per als periodistes; Rajoy no, això quan no s’amaga en el diferit d’una pantalla. La Unió Europea, com té per contrastat costum històric, va ressagada, potser deliberadament ressagada –de  moment, però haurà de posicionar-se i potser fer de mediadora entre Barcelona i Madrid. Si no respon caldrà contemplar altres alternatives?

Migdiada sense fondària reposant. Encara reboten massa els sorolls i les imatges vistes i viscudes ahir. Llegint i escrivint en les vespertines. Enyoro Merlí, el gos que ens ho entenia tot. Músiques variades per companyia. Llegint les notes de dietari de Piglia. Cada poques entrades ens recorda –s’ho recordava en el quaderns?- que era, de llarg i de lluny, el millor de la seua generació. I el cas és que potser tenia raó. A vegades els egos grassos l’encerten.

La premsa espanyola li té tirat l’ull a Josep Lluís Trapero, Major dels Mossos d’Esquadra, des de l’eficient resolució dels atemptats de Cambrils i Barcelona, i ahir tenia un paper molt complicat per obeir l’ordre judicial que requisava els materials electorals i alhora protegir l’ordre públic. El cas és que els Mossos tancaren ahir més col·legis que la Policia Nacional o la Guàrdia Civil, però sense danyar a ningú. Desprestigiar els Mossos és un dels objectius meridians que han aparegut les darreres setmanes per part de la premsa alineada amb el govern Rajoy i l’estat més intransigent i reculant. Sí, la policia catalana desmantellà més punts de votació que els altres cossos, que es comprèn que tenien altres intencions i objectius, a més de requisar urnes. Aqueixos altres objectius tenen uns responsables polítics evidents, i el que potser és pitjor encara: unes complicitats i caps sota l’ala que costen de creure en gent i partits que es proclamen demòcrates. Els portaveus del P.P. menteixen barrudament sobre el que va passar ahir als pobles i ciutats de Catalunya, però la veritat és tossuda i ha agafat volada internacional. El retrat ajustat és el d’una acció policial cega, brutal, amb sinistra coreografia d’atac militar sobre ciutadans indefensos que només aspiraven a votar per decidir el seu futur.

 

L’orgull dels conterranis que ahir, vencent la por, organitzant-se amb eficiència i sacrifici, per moments amb imaginació i enlluernant habilitat professional, van jugar-se-la, indefensos davant la musculatura ferotge d’un estat fiat, un cop més, als seus ressorts històrics més obscurs, que volia esclafar i reblar el recordatori a la colònia de qui és l’amo.

Un dels ingredients importants de les mogudes dels darrers anys és l’alegria d’una joventut joiosa i valenta, que ens fa sentir gloriosament anacrònics, depassats per la seua força, companyonia i intel·ligència. La positiva tossuderia, les estratègies ben pensades (no trobaven les urnes, els qui les negaven, perquè estaven repartides en els domicilis particulars dels milers de voluntaris, que les custodiaven i les transportaren tot jugant-se-la) del generós voluntariat de mil accents i coloracions, fa ensumar l’alfàbrega de l’esperança enmig la general distòpia tèrbola de l’avenir i el més proper tancament de les estafes socials i territorials transicionals.

 

Els darrers dies, arribades sol·licituds d’amistat, als canals particulars de la xarxa, molt sospitoses. Les vigilàncies? No són gens noves, però les eines han canviat, és clar. I no, no és paranoia aguda, n’hem tingut proves fefaents de que hi havia qui es mirava els articles quan en posava més a la premsa de paper. La pestilència de les exhalacions coactives l’hem notada molt a tocant prou regularment. D’alguna manera saben que el moll cultural i lingüístic és clau per la nostra pervivència com a poble i actuen, pel que fa al cas, lligat als altres aspectes essencials, per acabar amb la molèstia de la diferència que molesta el supremacisme homogeneïtzant. Els plans de liquidació cultural i lingüística no els ideen estrategues policials o militars, precisament, els inspiren tècnics en la matèria.

 

Els qui ens tracten com a criatures manipulades per quatre polítics espavilats obliden que la gent normalment va unes passes per davant dels seus representants, que atenen demandes quan els empeny, una mica majoritàriament, la ciutadania, i llavors aproven lleis de reconsideració quan en la quotidianitat, en el carrer, ja fa temps que s’han imposat de facto.

El ric conglomerat cívic que empeny el govern de la Generalitat de fa temps té criteri propi i és exigent. Els moviments de tants matisos dels darrers anys poden eclosionar en una revolta –pacifista i democràtica- amb canvis de valors en molt diversos sentits. Tenim al davant una seriosa burxada, res de favades naïfs, però hi ha qui no ho veu –o no ho vol vore.

 

En els gèneres dits autobiogràfics, confondre els desitjos amb la realitat pot aportar moltes qualitats. En el periodisme de crònica estricta és inacceptable de totes totes.

 

Què íntimes, provisionals i fràgils són algunes respostes que a vegades ens fa l’efecte de trobar. Serradures del llapis de la llibreta de dubtes. Bombolles de sabó.