Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

portageranisDimarts, 3 d’octubre de 2017.

Dempeus a les vuit. Oficinista amb violí blau. El minuet que voldria elevar-se, galvanitzat de revelacions de manantial i potser en somniar-ho ja frega el tènue prodigi.

Quatre anys de la mort del pare. El record altera les distàncies temporals. En l’impietós catàleg de les pèrdues de l’existència, n’hi ha de majors i de menors. Les majors totes són de pell, d’una mirada, un gest en la platja del records mesclats. Esgotant els tolls del vulnerable balandre anem fent les artesanies i les ardents embriagueses que ens proposen fils vertebrals per l’espantall dels absurds.

 

El lent esforç de la benignitat

s’adormia al ribatge sense retorn

(afegiu, oh vella esperança,

els florits clivells al mur),

mentre la vida, tossuda,

espargia altre cop

– fràgil plenitud en flagell o epifania-

les daurades llavors

de tots els rebrots possibles.

Alhora, en el caprici

del calidoscopi somniant,

mesclats els temps distants

en aquest marcit salm esquerdat,

un xiquet de la postguerra

aturava les corredisses del joc

per mirar-se arribar

el polsós cotxe de línia

entre les comes d’oliveres.

 

Vagarejada entre el cel –de Bach- i l’infern dels noticiaris. Cafè, cigarrets i músiques. Un silenci eloqüent als carrers. Aturada general per rebutjar la violència soferta diumenge. Però, a mig matí, mentre riuades de gent de tota condició acudeix a la concentració davant l’ajuntament, un parell d’helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolen, molt baixos, el cel ampostí. Ciutadans pacífics tractats com a delinqüents? Continua l’estratègia de la intimidació. Espanya és un gravat de Goya, una superstició elevada a dogma ranci, una masmorra on agafa l’asma la intel·ligència.

Mentre l’enfilem cap a la concentració trobem el mossèn de la parròquia del barri, nascuts als Ports, que també es dirigeix a la plaça. Fem broma. Poder fer bromes amb un mossèn espanta moltes dèries fosques de quan ens feien temor en la timidesa de la infància.

Col·lapsada la plaça i els carrers adjacents. Molta més gent encara que en les concentracions d’abans del referèndum. Ambient festiu, familiar. Gegants i cap-grossos dansant al ritme d’una batucada. La revolta dels somriures al sud pot portar, sense enfarfegades, el ros ritme d’un Brasil endevinat.

Pancartes plenes d’humor, amb paraules de Rajoy sobre els catalans, que fan coses. Caloreta humana i de la verticalitat solar. Senyeres i estelades onejant. Parlen un regidor de l’ajuntament i l’alcalde, que demana mantenir l’actitud cívica i pacífica, que avisen que hi ha infiltrats en les concentracions i actes buscant que hi haja incidents. Megafonia deficient, però s’endevinen les consignes, que ja fan com un rap ondulant, de rimes gràvids i picar de mans a la recerca d’un tango improbable de bandoneons ajornats.

Molts dels concentrats diuen d’anar a la manifestació de La Ràpita, un dels punt on més ferits hi hagué diumenge per les càrregues desaforades dels antidisturbis de la G.C. Es canten “Els Segadors”, que el mateix serveixen per a un virreinat autonomista que per a una estripada de la baralla marcada de l’estat. Per la megafonia afònica deficient sona “L’estaca” de Llach, que s’ha enfilat encara més a la categoria d’himne útil. L’avi Narciset torna a mirar-se passar els carros de Verges. Altres solcs del cantautor ens han interessat més, però ja se sap que alguns sempre quedem als afores de quasi tots els consensos espontanis –i dels altres- i no se’ns pot fer molt de cas.

Migdia suau. La mel lenta després d’haver passat por i ànsia i tristor en els darrers dies. Volta pel poble, més tard; fem cap a la concentració comarcal de les sis a la Plaça del Mercat. Fem mitja vida als carrers, darrerament, i enganxats als noticiaris; el moment ens hi porta. A vegades la història ens cau a sobre i ens fa suar la carcanada i improvisar manuals d’insurreccions pacífiques.  El mateix ambient festiu que al matí. Una gentada. Presència dels bombers, que són ovacionats; agraïments per als serveis sanitaris i per als Mossos. I, pot ser per pura paranoia, detecto un parell d’elements que podrien ser perfectament “secretes” infiltrats. Les declaracions del govern del P.P. de les darreres hores atien l’odi amb falsedats i insults gruixuts, com ara, ja tardava, comparar la moguda que omple les places i els carrers, que suportà amb desimboltura èpica les esbatussades rabiüdes diumenge, de moviment nazi (mai insulten dient franquistes; o inflar els agents ferits, segons ells, que ahir n’eren una vintena i avui ens són quatre-cents). També la fiscalia s’alinea amb les tesis del govern, però observadors internacionals que han estat a Catalunya les darreres setmanes entonen una partitura distinta, més ajustada als fets. Moments trencanervis. La bona gestió serena de tots de la ràbia i la tristor pels fets de diumenge. Ens hem tornat tots més simpàtics i fraternals, de sobte. I, en dos dies, la base emancipant s’ha eixamplat moltíssim, davant la impossibilitat de res acostat ni lleument a cap entesa.

A les nou sentim el discurs del rei Felip VI, completament integrat amb el relat del P.P., abandonant el menor sentit de neutralitat i arbitratge moderador (cosa escassament constitucional, tant que se’n vanten de constitucionalisme), donant permís per a que facen el que vulguen –més encara. S’ha topat amb la història i ha comès un error monumental. En declaracions a la BBC, el president Puigdemont diu que a final de setmana hi haurà la declaració d’independència. Una espiral cantelluda. S’anuncien dies de més emocions fortes i garbuix sorollós.

 

Dimecres, 4 d’octubre de 2017.

Alçat a les vuit. Moment greu, desficiós, on cal apel·lar a la fredor més racional i a l’assedegat julivert de l’esperança. La represa de la quotidianitat, pendents de les informacions noves.

Gestions a Tortosa. El funcional i trist mobiliari de les oficines on anar pagant els tributs i les quotes. La mansuetud del riu –molt baix de cabal- i els camps, que ja groguegen.

Des de l’organització dels actes per al proper cap de setmana, que ja vorem si es poden fer, tal com va rajant tot, als pavellons de La Ràpita i Roquetes, on hi hagué dures càrregues policials diumenge, em demanen si puc cantar, perquè ja hi haurà molts que llegiran versos i textos i hi ha pocs escriptors a la contornada també desdoblats de músics. Els hi dic que sí. Comentem les mínimes condicions tècniques que necessito. És complicat entendre’s sobre detalls de connexions i so amb gent no familiaritzada amb el tema. Em poso a pensar què puc cantar. Suposo que caldrà confiar-se a les versions que van rutllant aquests dies, com ara de “L’estaca”; també penso el algun de poemes més cívics d’Espriu musicats per Raimon. Tinc algunes cançons, com ara “Flors d’hivernacle”, que encaixarien també en l’acte poètic de queixa davant la violència, però suposo que serà més eficient que puga participar el públic en els cors de les tornades conegudes. Fa temps que no canto en públic en la vessant de joglaria i estava preparant coses per més endavant, però la conjuntura ha avançat els plans. La roda dels “bolos” ballables manté les eines engreixades.

Accions organitzades a viles de l’Empordà a la nit, amb rebentada de rodes dels vehicles del veïnat. Tallers oferint-se a reparar-les gratuïtament. La resposta de la ciutadania aquests dies és formidable. Però som molt a tocant de que les pitjors espurnes puguen brollar en qualsevol instant. La gasolina llençada pel govern de Madrid i el Borbó ajuden poc. Ple europeu sobre el tema. No cal esperar molt. Fins l’Església s’ha ofert a fer de mitjancera, però a Madrid fa l’efecte que tenen altres plans.

Mirats materials i assajant cançons al vespre. Una amiga lectora m’envia records i unes lloances des de Girona del periodista i escriptor Xevi Planas. Detall agradós.

Declaració institucional del president Puigdemont, potser amb més sentit d’estat i ponderació que anit el cap d’estat, que es permeté donar curioses lliçons democràtiques, com si a ell l’hagués votat algú.

 

I, entre moltes altres coses, el discurs coronat d’anit, sembla flagrantment inconstitucional, perquè el paper constitucional del rei seria l’arbitratge i la moderació, i anit l’abandonà descaradament. Però, en fi, no cal somniar truites, la tan invocada Carta Magna, redactada sota pressió del soroll de sabres i altres poders fàctics, s’ha tornat una autèntica llei de l’embut. A alguns sempre ens toca la cànula estreta.

 

“Més lleig que pegar-li a un pare”, sentíem en els carrers on jugàvem, amb sanedrins parant la fresca als portals i carros que tornaven del camp. Ara ja sabem que hi ha una cosa més lletja que pegar-li a un pare: pegar-li a una anciana.

 

Hi ha governants per als quals governar és només una operació de revenja.

Joan Fuster

 

Si l’Església finalment pogués fer de mitjancera entre el Reino de España i la possible República Catalana… quina novelassa en pot sortir, només de pensar-hi una mica.

 

La confortabilitat de fer-se el distret sol durar poc.

 

Dijous, 5 d’octubre de 2017.

Despert a dos quarts de vuit. La ràdio. Dies de molta ràdio. Triant les emissores que no ens procuren úlceres mentals. La calma tensa en l’ambient. Pot caure el famós article 155 en qualsevol moment (quan els interessa, els habitualment lentíssims mecanismes judicials entren en programa exprés), i si hi ha una declaració d’indepèndencia des del Parlament, poden ploure més accions “proporcionades” de l’estat. De l’Europa mercadera, dominada per tants colonitzadors gens penedits, no cal esperar proteccions, com va quedar palès ahir.

Viatget fins a Mas de Barberans per comprar oli a la cooperativa on ens lloguen per tocar. Les oliveres van molt carregades. Boirines de gasa blanca als turons, la pau del matí. El paisatge conreat pareix aliè a les grapejades crues dels darrers dies. Ens atenen amb simpatia a la cooperativa. La sentor densa que desprenen les maquinàries de premsar les olives. Cap comentari de tall polític. La bàscula on munten l’escenari on toquem torna a ser una impassible bàscula de ferro pintat de verd.

Compres en tornar i un cafè vora riu, mansuet, resignadament salinitzat i contaminat, amb llepó pastós en rotgles riberencs. Mirats textos en tornar a l’escriptori. Pensant un ordre de lectura per a un plec de poemes; escrivint altres coses. Provant de reprendre el compàs de la disciplina, quan la monotonia enfeinada guanya un sabor més gustós i una paleta més eixamplada.

Avisos i recomanacions pels actes del cap de setmana, on participarà molta gent de la lletra i la música. La consigna reiterada de ser breus, que alguns no entenen. Hi ha qui, quan li posen un micròfon davant, perd la mesura. A més de cantar, em diuen que he de prestar servei d’acompanyament musical a alguns dels lectors. Tot anirà sense cap assaig ni res, a la babalà de les improvisades, com sol passar en aquests saraus. Com tot, la iniciativa, empesa per Jesús Tibau i l’associaació rapitenca “Mar de fora”, que immediatament ha trobat moltes complicitats, depèn del que puga esdevenir-se en els propers dies, amb tanta reculada repressiva. Van dir que no hi hauria ni urnes, ni paperetes, ni votants, i va haver-hi urnes, paperetes i molts votants, a pesar de l’operatiu policial paorós que desplegaren; estan molt ofesos i volen passar comptes de la forma desgraciadament massa tradicional. A més de les prohibicions i sabotatges de diversa índole i calat, els rebentadors organitzats han aparegut, com calia preveure, en escena. Hi ha programats dos actes, dissabte a La Ràpita i diumenge a Roquetes. Intervindré al de Roquetes, per incompatibilitats d’agenda amb l’acte rapitenc. Es diran poemes i es cantarà: res massa subversiu ni delictiu, en circumstàncies normals, però com algunes percepcions han enfollit, vés a saber amb què ens podem trobar.

En vendes, “L’incert alberg” va fent caminet, a poc a poc, segons em fan saber de l’editorial. Per a ser un dietari, que costen molt més de despatxar, no està gens malament la notícia. La bona faena de la casa editora ha fet molt per al petit miracle.

En una curta sortida al vespre una senyora major, una coneguda del barri,, m’ha preguntat si “posaran això del DIU”, i m’ha fet riure. L’acudit involuntari dóna per fer-ne molts més, és clar.

El Nobel de literatura per a Kazuo Ishiguro, l’anglès oriental, el nom del qual feia anys que anava per les graelles del muntatge suec. No l’he llegit encara. Només he  vist una pel·lícula basada en una història seua. Amics de fiar diuen que les seues novel•les són excel•lents. En una vaga palpitació interna em pensava que els suecs ens tornarien a sorprendre i li darien a l’argentí César Aira. Dos premis seguits a la llengua anglesa. Si més no, ens hem lliurat de la colossal tabarra que hagués suposat –i més en aquesta vidriosa hora política- que li haguessen donat a l’encartonada pretensiosa de Javier Marías. Qui sap si en les traduccions sueques Marías millora, no se sap mai; a vegades els traductors bons fan prodigis. Jo votava per Aira, ja que els de les llengües minoritàries i minoritzades, mig esclafades, des d’una aparició en les graelles de la cosa del gran Jesús Moncada, de Baltasar Porcel i Pere Gimferrer, em penso que no pintem massa, i encara menys quan tens tot un estat que fa la contra sistemàtica a les literatures escrites en les tres llengües no castellanes dels seus dominis.

 

TVE silencia el que va dir Puigdemont –cap tall; la figura invisible-, però posa la rèplica, feta als cinc minuts de la declaració, de Sáenz de Santamaría. Innovacions curioses en els gèneres del vell i fuetejat ofici del periodisme, deixant a la conjectura dels receptors què pot haver dit el president. Sortosament, la vicepresidenta ja els ha donat mastegat què n’han de concloure.

 

Llenya policial en les darreres hores, per temes que res tenen a vore amb Catalunya, en manifestacions a Múrcia. Deu ser una nova versió “pepera” del “café para todos” de Suárez? Els qui es manifesten no deuen ser “ciudadanos de bien” com ells i els seus, és clar. Tot curosament proporcional. Els mou una secreta passió turca?

 

Els poders fàctics, descendents directes dels qui vigilaren la redacció de la sacrosanta Constitución, deuen estar animant totes les dureses que irradia el Madrid polític en les darreres hores. Sangoneres velles, arrapares al mateix moll de l’estat. Canvien els encarregats, però els amos no volen perdre cap privilegi. La història espanyola, com escrigué el poeta Ángel González, és com la botifarra, és feta amb sang i retorna.

 

Mirant fragments d’un diari de Melville, on diu que feia novel•les per poder comprar-se tabac, i que havia après a anar per la vida (embarcat, a temporades) amb una maleteta. Saberut, l’autor de la monumental “Mobby Dick” havia arribat a la màxima riquesa possible: no necessitar més que una maleteta per transitar el fugisser de la vida.

 

El gran cap indi, el carismàtic Aixella Poblada, va decretar el monoteisme a la tribu: “ja n’hi ha prou amb tants déus i tanta conya!”, va declarar a l’assemblea de l’Olla Bullent. Des d’aquella nit que la seua popularitat va començar a caure en barrina. El bruixot Cara Tallada, que l’havia ajudat a arribar al cim, va començar a conspirar i predisposar el déu de les Casualitats Necessàries contra el cap de la tribu i sa descendència.

 

Divendres, 6 d’octubre de 2017.

El cap adormit com una bola de neu agitada tota la nit: partícules variadíssimes, lògiques i grotesques segons trams de cabòria.

Alçat a les set. Trenant vímet per les cistelles dels plans alternatius a aspectes que s’han torçat o han obert un nou llarg compàs d’espera. Remenant entre les cendres de la fatiga. Posant-hi múscul resilent a revessos injustos. Quan creus que no pots més i apareix un dipòsit ocult que pot ajudar a poder una mica més. Que els déus no ens donen tot el que es veu que podem arribar a suportar.

Gestions a Tortosa. Pres un cafè en un establiment de davant del mercat al detall, en un edifici que fou el mercat del peix. Establiment lluminós, amb un piano mitja cua, negre, amb la tapa aixecada, que calla davant un finestral curull de claror. Cafè bo, croissant potable. Pensant diverses històries, sobretot en el vessant de les cançons. De moment, diumenge faré alguna cosa a Roquetes en l’acte contra la violència soferta, potser serà el punt de partida per retrobar-me en un escenari cantant les meues cançons. També donant-hi voltes a l’organització d’una setantena de poemes dels darrers anys. És el segon original de versos que puc rematar en pocs mesos, a més d’un altre de contes i d’anar polint els dietaris, que ja tenen destinació fixada.

Assolellada dolça sobre la lenta escata del riu i els tràfecs dels vianants. Tot i algun cop de vent contrari i l’ambient sociopolític tens, mantinc prou serenor i fins cert optimisme. Em sorprenc recordant-me un recepta elemental: per al que depèn d’un, tinc dues mans i sé fer algunes coses per anar navegant millor o pitjor, i als aparadors i barems que regeixen aquesta societat malaltissa no els hi dono la importància que molts els hi concedeixen. D’una manera o altra procuro fer-li tot el contrapàs que puc al regiment neoliberal imperant. Hi ha essències molt més importants que els xantatges i gàbies que ens proposen tan amablement. Crec que les vaig conreant cada dia millor, aqueixes essències que eixamplen l’esperit.

Més llimada de materials. Músiques variades per companyia. Renuncio per unes hores al degoteig de l’actualitat rampant.  Lasanya d’espinacs i croquetes de recuit per dinar. A les sis vaig xano-xano fins a la Biblioteca Arbó. Travesso tota Amposta. Una estirada de cames plaent. Caminar ajuda a pensar millor, diuen. L’ambre secret de la llum setembrina. Els rostres variats dels vianants i dels qui fan tertúlia en les taules de les terrasses dels cafès. Una bonança amb ditades estiuenques. Una figuera borda, ufanosa, en el bosquet del ribatge del riu, pàmpols verds en estampat fimbrant sobre la blavor metàl·lica del riu (un Fortuny apòcrif?) Trobat Oriol Fuster. Breu conversa. Coneguts i saludats a la presentació del conte, que despatxen com a eròtic, escrit i il·lustrat per Mariajo Guinovart. Il·lustracions gracioses. Hi ha els originals exposats. El relat pareix més de la plenitud de l’amor i la celebració vital que no de les gimnàstiques de l’erotomania narrativa. Rafel Haro fa un presentació encertada, amable, didàctica.

Quan s’acaba la presentació cap al cau, desfent les passes de la caminada. Si hi penso molt, encara vaig xocat pel que hem viscut des de diumenge. Els fantasmes del franquisme recorren la Pell de Brau. Fins al PSOE ressonen, en algunes vaques sagrades, refregits retòrics falangistes.

Mos lleuger per sopar. Llegint fins al son, salto de Piglia a les notes del pintor i gravador Jaume Pla. Desgana gran, ara mateix, de les novel·les.

 

(Per reprendre el fil)

On ens havíem quedat?

Lòbul temptador i abraçada mamífera,

els submergits provant de fer foc

fregant cantells de frustracions i ajornaments.

 

L’escata fluvial llisca pel marbre clivellat

de l’espera revellida, rastres de la mel

i del rom en el boscatge de ribera,

arena a les butxaques i brasa als ulls.

 

Què dèiem quan la fosca ens protegia?

Era aquesta la saliva fecunda

de les velles promeses o és un record de records?

 

Quina continuïtat pregona la intermitència incendiària?

Era aquest el tribut per tenir les audàcies desencaixades?

De què parlàvem en el silenci gronxant de la marinada?

 

Animant empreses a abandonar Catalunya, el govern de Madrid va esquerdant el que afirma que és indissoluble, i atorgant categoria de subjecte polític al que diu que no existeix. L’amenaça economicista deu formar part del pla d’esclafament. El cas és que els experts en la matèria presenten xifres que diuen que durant el procés s’han incrementat les inversions.

Divorciar-se serà complicat, pedregós i amb “mals majors” de part dels “hooligans” del “a por ellos”, però quedar-se, amb alguns oferiments dels que fins ara sempre han incomplert, potser encara serà pitjor. Un moment complex que demana fer bé els tempos i alçària de mires.

 

I els del “suflé” i el “ladran, però no muerden”, ¿què vaticinen ara?

 

La vicepresidenta Soraya va prohibir a Telefónica que es desfés de les seues accions de “El País” per evitar la caiguda de Juan Luis Cebrián. Es va entenen tot perfectament. Hi ha com una línia editorial de front comú a les capçaleres madrilenyes i “El País” s’ha afegit de ple. Amb les coses nostres fa molts i molts anys que va marranejant a base de bé, tampoc li haurà costat massa el darrer esforç.

 

La memòria és la forma en que seguim contant-nos a nosaltres mateixos les nostres històries.

Alice Munro

 

Molta de la majoria silenciosa, tan invocada, haurà de venir de fora de Catalunya per dir la seua diumenge a Barcelona, que ja sabem quina és.

 

(Diamant)

El diamant que trobaràs

en tota cendra,

si saps buscar sense prejudici,

no és fill de la terra excavada

ni del cisell de la intempèrie.

És vessada inaferrable

que la intuïció sap respectar

emmordassant els ois de la raó.

 

Dissabte, 7 d’octubre de 2017.

Fer dissabte. Passar-li un drapet a la guitarra, perquè demà ha d’estar polida per cantar contra la violència. Fer dissabte. Versos contra la barbàrie. Menjar-se una ballarina de massapà per desdejunar. Acollir-se a sagrat, Bach, per emmotllar els nervis i sentir el llunyà brunzit de les abelles que fan mel clara després dels vols obscurs. Fer dissabte. Besar el cofret d’unes cendres que foren el cos de la innocència i la joia sense objecte. Fer dissabte. Conyes que espanten les pors. Els monstres s’ha tret la careta i veiem que són d’acer inoxidable. La confiança del ventre sense complexos de Benicio del Toro sota els daurats modernistes de Sitges. La granera no és una espasa. El sabó moll fregat a l’espatlla del dofí que ens guia cap als canals de la incertesa i els giravolts de l’esperança. Fer dissabte. La matinal dels suïcides ajornats. El rímel corregut de la deessa que ja no ens espera. Les parpelles adormides de la rosa deshidratada. El vals de plata i betum de l’acordionista cec sota els arcs vetusts. Fent dissabte. Almanac franciscà dels pardals que s’escuren el bec en l’ampit d’uns dipòsits amb verdet. La llibreta als genolls amb taques de cafè i una botana com un adjectiu ofegat.

Cel rúfol. Baixada de temperatura. Faenes d’escriptori. Fent dits a la guitarra i repassant una mica el que vull fer demà a Roquetes i altres cançons recents. Pasta italiana per dinar –excel·lent, saludable. El mateix programa al vespre. Ansietats del personal per l’actualitat política. El quadre de pressions i amenaces es completa amb alguns sectors econòmics. Tot prou de manual: de manual coaccionant dels qui creuen que el seu vot és més important i determinant que el dels altres. La descarnada dels poders fàctics. Refugiat en lectures i solfes. L’art és llarg, la vida breu…

 

Hom no traslladarà la seu social de la seua pobresa de modest treballador d’una llengua i cultura prou escanyades pel mateix estat fustigant de drets elementals en la civilitzada. Em quedo a la zodíac punxada: allò important és naufragar, deia algun remot optimista estètic. Per sort, fa temps que alguns hem criat una mena de visió submarina, i des de xiquet que m’agradaria saludar el capità Nemo.

 

És una revolta burgesa, diu, entre altres, una de les llumeneres de Societat Civil, convocant de l’aquelarre espanyolista de demà a Barcelona (les mogudes dels tractors i els estibadors deuen ser per dissimular). La prova palmària de que té raó és el pont de plata –armat en quaranta-vuit hores pel govern de Madrid- pel tal que les grans empreses tinguen la seu social domiciliada en vertader territori espanyol (la DUI conceptual ja l’han declarada ells, i de fa temps; és un fet).

 

Practicava l’elegància d’arribar tard a les grans oportunitats.

 

Diumenge, 8 d’octubre de 2017.

Alçat a les vuit, amb mal de cap –cranial; Hamlet és viu. Cafè i una aspirina. Repassada l’afinació de la guitarra, preparats els mínims estris per al xou d’avui. Repassant mentalment les lletres. Encara calma a les notícies de primera hora. La majoria silenciosa unionista de Catalunya ha de venir en autobusos des de diversos punts de l’estat. Una majoria, per tant, prou precària i falsificada. La millor manera de comptabilitzar majories, silents o cantaires, és votant, no falla. Però el dret de vot darrerament va car.

Cap a Roquetes per ser-hi a les onze. Cel escurat, llum ensonyant. El camp treballat i els turons blavencs amb calitges. El pavelló esportiu. Els coneguts, els saludats, els amics. Aconsegueixo desxifrar els secrets de l’equip de so. Una prova breu. L’acte va amb agilitat. Presència de Manuel Pérez Bonfill, home d’una integritat i intel·ligència immenses. Obre l’alcalde de Roquetes, descrivint els episodis viscuts al mateix indret on som fa set dies, amb les càrregues policials per confiscar les urnes. Es va plantar davant els antidisturbis com a primer autoritat local, li van passar per sobre amb la grosseria agressiva que hem vist en tantes intervencions que feren i que estan filmades. S’emociona encara en reviure l’hora estúpida i cruel d’haver de passar un tràngol tan humiliant i irracional. Van desfilant autors i autores, professors, activistes i músics per la zona abillada d’escenari, en un ampli lateral al capdamunt de les graderies de la pista esportiva. Poemes i textos propis i aliens en la desfilada. Molt públic, per al que són aquestes convocatòries. Em toca fer el primer segment musical. Em faig “Flors d’hivernacle”; crec que ha quedat prou apanyada. Bon ambient, moments d’emotivitat, encara mig xocats tots pel que anem vivint aquests dies. La resposta ciutadana en tot moment ha sigut corprenedora de germanors. A les dues s’acaba tot. Un tomb per Jesús intentant trobar una taula per dinar, però és festa major i l’intent no resulta.

A mitja tarda, una volta per la fira romana de Traiguera. La romanitat encara ens marca quotidianament. Saludats els jubilats que ens lloguen per tocar, que han posat una paradeta i s’han posat una túnica senatorial. Molta gent. Els feliços anacronismes, pel que fa a atrezzos historicistes fiables, de l’afer temàtic. Estona agradable. Mos casolà i llegint fins a la nit.

Diumenge atrafegat, alliberat dels “bolos” alimentaris, atenent el flanc de la joglaria. Rumiant coses sobre les cançons i com moure’m una mica més. La paraula cantada és un bon conductor de continguts literaris. Potser val la pena d’intentar avenços, ara que ja en sabem una mica més i som capaços d’estar davant del públic amb suficient calma i capacitat de comunicació. Per no perdre el costum, caldrà fer-ho a contravent i pels marges.

 

Dilluns, 9 d’octubre de 2017.

Alçat a dos quarts de set. La ràdio. Tralla i més tralla política. Grans complexitats atacades amb reduccionismes de talla menuda.

Refiat, en la bellesa, en peces musicals antigues, Marin Marais i altres daurats de cambra. Revisitant també la poesia de Félix Grande; l’amic Lluís Martín Santos em recordà ahir que la tenia massa ajornada. La fragilitat de la paraula enmig del sorollam convuls i esmolat.

Els escriptors valencians Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli abandonen la seua col·laboració a “El País” pel desacord amb la línia editorial sobre el que va passant a Catalunya. En altres mitjans, casos pareguts. Hora de posicionaments i accions amb reacció. L’acte d’ahir a Roquetes, referenciat en diversos espais periodístics –de paper, radiofònics, televisius i virtuals. Un pas compromès, lluminós, de complicitats obertes. La situació decanta els més òptims vessants de tots. Ha canviat el to de la partitura, és un fet.

Faenes variades al talleret textual. Migdia de costum. A les noticies, Casado, portaveu del P.P., li diu al president Puigdemont que pot acabar com Companys, és a dir, empresonat i afusellat. A cada bugada els hi surt el pedigrí. El pitjor és que la barbaritat no li costarà ni una amonestació seriosa, potser fins serà aplaudit. El cas és que els qui diuen que la il·legalitat és intolerable, demà mateix poden rebre d’una fiscalia que es veu que no controlen, l’acusació en ferm del cas Gürtel del seua llarga i extensa trama de finançament il·legal.

El mateix programa després. El més humà, aquests dies, deu ser estar desconcertat. El vertigen del desconcert. Un tobogan en espirals. Res que cent anys dure, ho sabem, però l’electricitat és alta en un present on molt passat declara la seua baixesa i crueltat.

Arriben notícies amoïnants de València, per la celebració del Nou d’Octubre. Al matí ja s’han donat els primers símptomes en la processó cívica d’autoritats, amb una esbroncada de grups d’extrema dreta, i al vespre, atacant una manifestació del valencianisme veritable, il·lustrat, amb la policia nacional que havia de vetllar prou impassible, segons molts testimonis dels participants. Com no han d’estar engrescats els grupuscles feixistots, amb el marc tan propici – i  de granit institucional- que els ha quedat… Pregunto als amics si estan bé i pareix que l’editor V.O. ha patit una estrebada o un cop. L’A.S. em descriu que ja fa dies que es veien a venir les agressions, que es notava en l’ambient quotidià l’ullal de ràbia de la reacció pel que va passant a Catalunya. Hi ha a qui li convé atiar l’enrenou incendiari on calga, i més en terres valencianes i balears, no sia cas que també hi haja el contagi de la desvetllada que té tan espantat el cocou estatal. No volen guanyar, que volen escarnir, humiliar, sotmetre les colònies rebels. La manifestació agredida a València era en favor de la llengua. La impunitat amb la que actuen els grups feixistes és antiga i segueix de la mateixa manera. En manifestacions dels anys vuitanta i noranta, pel mateix tema, la supervivència idiomàtica, ja vam viure escenes paregudes a les d’avui, amb una sorprenent passivitat policial.

 

Moltes especificacions per tal que el lector no pense per ell mateix. També això va amarant molta producció llibresca.

 

Tot i ser presentat com a Nobel de la Pau (no devien estar per literatures, els convocants), en la manifestació per la unitat d’Espanya, Vargas Llosa no va decebre i més que pau va treure foc pels queixals. Els congregats, majoria silenciosa catalana vinguda en autobusos subvencionats (i això qui ho paga?), si no foren tan perillosos serien dignes de compassió, la que ells no concedeixen a qui pensa diferent.

 

L’irreparable d’una edat en que no sabíem prou que no en sabíem prou.

 

La complexitat d’una xicoteta realitat no hi ha artefacte ficcional que l’esgote.

 

L’exigència de l’èxit en el capitalisme competitiu es nota fins en agents i discursos suposadament alternatius. És metzina molt apegalosa.

 

(Remembrança de Porto)

Fregaven l’arquet de violins imperfectes

els autòmats del cau de segones vides

del barri històric de Porto.

Un nyigo-nyigo de play-back burlesc

entre mobiliari de difunts elegants.

Sentor de vernís en la macilenta càpsula

d’una vida extraviada.

 

Agonitzava Eugenio de Andrade

en el revers de la moneda explícita

amb gavarres vinateres travessant

l’arc del pont obert.

Murs de granit supuraven la indiferència

de les llotges i les menudalles.