Home > Blocs > Plàncton. El Bloc de Josep Igual > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

EmilNoldeigual2017Dimarts, 17 d’octubre de 2017.

Alçat a quarts de nou. La ràdio. Presos polítics en un estat en descomposició que deriva cap a la passió turca d’Erdogan. El paper ofensiu de lacais verinosos de tants periodistes, intel·lectuals i, ai las, d’un PSOE que ja no és alternativa a res. Les complicitats necessàries d’una estratègia d’estat molt fosca.

Treballant en un parell de projectes: els solquets de la disciplina amb dret a escapades de descans. Ens seguen l’herba sota els peus, però ens hi posem obviant, que és molt obviar, el reguitzell d’anormalitats que se’ns volen fer la pell –també la cultural, no cal dir-ho.

Matinal conversa llibresca amb A.S. Desfilen per nostre guinyol de gustos i conjectures Julio Ramón Ribeyro, Borges, Delibes, Nabokov i altres espècimens de les primeres categories de la tinta simpàtica. Entre bromes apareix la sorpresa d’un angle de visió o altre poc o gens transitat.

L’ambre quallat del migdia en els finestrals. Els desastres de les notícies del món –les de proximitat treuen fum. Els carnatges a Somàlia, els ofegats al nostre mar mig mort, els atemptats que en ser en zones amb conflictes enquistats pesen a penes res en els titulars principals. El focs forestals a Galícia, el cinisme dels qui despullen els beats preventius per folrar els sants de la gola infinita.

Més programa disciplinat en retornar de la sesta. Quan més fas, més en pots fer, pel que es comprèn. Avanço més o menys. Músiques variades per companyia: de les caves del jazz al clavicordi conventual d’harmonies humils i meloses.

Llegint al capvesprol, en paper i en pantalla. Lectors nous que em saluden pels canals líquids. La bona gent que hi ha al món, majoritària, a pesar de les aparences. És curiós –i magnífic- com els esperits que només et coneixen pels llibres se’n fan una idea d’un a vegades ben sorprenent, llunyana i més ben plantada i moblada que la precària realitat. M’he passat mitja vida traient de l’error els qui es pensen que sóc professor. Si professo res deu ser fora de les aules i els sistemes organitzats.

Al final he entrat en una taula redona –l’enèsima- sobre la literatura ebrenca, perquè un dels que havia de participar no hi podrà ser. La recopilació de textos feta pel catedràtic de literatura de la Rovira i Virgili, Josep Sebastià Cid, servirà de pretext i fil conductor. A les jornades a la biblioteca comarcal, que comencen dijous, enguany m’havia estalviat qualsevol intervenció, però al final la sol·licitud de la bibliotecària per substituir l’absent m’ha enxampat. A la majoria de recol·leccions de textos de diversos autors en el marc ebrenc els hi falta un bon aparat crític que vaja més enllà de la descripció informativa i la cordeta cronològica, i el llibre de Cid no és l’excepció, pel que fa al cas, que hauria pogut ser. Com a inventari o caixa de bombons variats fa el paper, però hagués pogut resultar més incisiu pel que fa a la varietat de pressupòsits i estètiques dels diversos autors i autores. Ignoro quin recorregut pot tenir el volum més enllà del discret circuit universitari.

 

Sabent que els estats d’emotivitat enrabiada em donen resultats pèssims, paga la pena l’afluixada pacient, l’acollida dels plurals tirabuixons silents, sotjar les enagües de la llum lliurada, un bon grapat d’hores.

 

No haver pogut fet res més a penes que estratègies de supervivència… Un cas com un cabàs.

 

Dimecres, 18 d’octubre de 2017.

Algun ruixat intermitent a la matinada. Alçat a les vuit. Gestions matineres. Informacions i estratègies per la supervivència a cal gestor. La fatiga de ser pobres. Les contradictòries legislacions feineres en temps on el nou no ha acabat d’ instal·lar-se i el vell no acaba de marxar.

Cafè a la zona dels instituts en enllestir. Cap a Vinaròs després. Cel encapotat amb ullades esbatanades de sol rabiós. A recollir un llibre encomanat a ca Mariola Nos. Conversa amb ella i el seu company pintor i escultor; molt agradables. Una sumària gestió bancària després. Molt animat, Vinaròs, pel que fa a botigues llampants, dinàmiques crepitants i vianants que fa l’efecte que van a algun lloc concret i positiu.

Tornats a Amposta per la carretera d’Ulldecona. Apatia somnolent a l’ànim, certa tristor als solatges interiors. El desllorigador dels absurds vitals, que cal reinventar-lo cada cert temps.

Visita amb X. al cementeri. El nínxol familiar, amb un àngel de bronze. En els cementeris es pot comprendre prou com és una societat, sobretot les que no han crescut massa gegantinament. Fa bo d’estar en els enjardinats entre rengleres de nínxols i els panteons –alguns de sumptuosa fatxenderia. Fa bo d’estar qualsevol dia a l’any, menys pels volts de Tots Sants, on hi ha uns desficiosos tràfecs d’intendències municipals i familiars arreglant els guarniments de les làpides. Mentre passejo la mirada pels retrats i llinatges dels difunts cau una gotellada de medallons nostàlgics, sense deixar de fer sol. Es fan les bruixes crestalls exòtics? Tota pensada feta amb els peus posats en un cementeri tendeix a l’elementalitat més rasposa: el mur del misteri vital i el seu remat és impenetrable. Potser els xiprers en saben algun detall cert, però guarden un estilitzat silenci gòtic. Tant de tot per a res, com escrigué Pepe Hierro.

Més gestions urbanes, per la cosa de les flors encomanades, i a la farmàcia. Finalment a l’escriptori. Algun tro al cel, dia de molts canvis plàstics al firmament: del dramatisme escènic a l’epifania provisional d’un ambre resistent en una fondalada de verdor atapeïda.

Escampant davant dels ulls materials guardats per anar triant i esmenant. Dinar amb notícies. Cap gest d’afluixar tensions en el govern de Madrid, ans al contrari. Condemnats a presó, dels intocables, que no han trepitjat cap penitencieria. Sis indults, ahir mateix,  a corrupcions provades i sentenciades. Ningú és per sobre de la llei canta la tornada més cínica d’alguns falcons de les altes estrades governamentals. Judicatures i fiscalies plenament polititzades que ajuden a construir els relats que li convenen a la rancior més clàssica de l’estat, alterant al gust, sense complexos,  els procediments més habituals dels regiments judicials d’un vertader estat de dret.

El P.P. acaba apropiant-se, abrandadament i arbitrària, del que en una primera hora va combatre. El grup d’Alianza Popular de Fraga Iribarne no va votar a favor de la Constitució, opinava que els marxistes i els separatistes –segons el seu llenguatge i mentalitat- havien posat massa cullerada en l’articulat. Ara, després de demanar firmes per tot l’estat contra l’estatut que el tripartit de la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall, en consens amb CiU, aleshores a l’oposició, que va passar per les cambres corresponents i va ser votat favorablement per la ciutadania catalana, per ser finalment desplomat fins als ossos pel Tribunal Constitucional, a petició del P.P.; ara, sí, diuen a estones que el volen rescatar –la vigent versió repelada que no va votar ningú, és clar. Des d’aquell menyspreu escarnidor va accelerar-se tot. Si l’independentisme, que a dures penes assolia un vint per cent en les eleccions, és aclaparadorament majoritari avui a Catalunya, és en molt bona part per les maneres de fer dels governs de Madrid, sobretot dels del P.P., és clar. Incapaços d’escoltar res proposat des de Barcelona, negats per adonar-se’n de la realitat rasa i no de la inflada pels seus dossiers i corifeus deformants, segueixen amb el propòsit de matxucar la colònia rebel. S’anuncia el 155. La resposta, ja decidida de fa dies, a un ficció: una proclamació d’independència que en realitat no s’ha fet, que no ha entrat en la via de posada en marxa. La cartografia aspra de la repressió potser només ha fet que començar. Fins els amplis consensos educatius i culturals volen carregar-se; no tenen límits. No són gens descartables més detencions de gruix. Però hi haurà resposta al carrer, esperem que sia tot sense haver de lamentar cap sang vesada.

Aparat elèctric i tronada de certa entitat en les vespertines. El plaer melangiós de mirar ploure de la finestra estant. Les efímeres bijuteries de les gotes en el vidre. Un gest ancestral. Plou poc, la secada és manifesta. Les grapejades en el clima van començant a passar aguts rebuts dolorosos. Els incendis gallecs i asturians els ha acabat d’apagar la pluja que potser alguna “meiga” ha encomanat a les poderoses altures.

Avançant una mica més en els projectes engegats. Llegint tranquil fins a l’hora del partit entre el Barça i el Paratinaicos. A l’estadi, rastres evidents del moment polític a les graderies, que la retransmissió televisiva obvia, però que el comentarisme radiofònic explica. Que la realitat no espatlle el prejudici del discurs censor: curiós principi periodístic.

 

Dijous, 19 d’octubre de 2017.

La possibilitat de la seguida s’obre a dos quarts de vuit. El cel rúfol, amb algun incipient esbós de clariana lletosa, al pam de món que ens pertoca.

La ràdio. El cavall desbocat polític. La llibertat és el dret a no haver de fer el que altres volen que faces, deia Manuel de Pedrolo a qui, tenint tota la raó argumental, se’l va silenciar tot el que es va poder des dels virreinats autonomistes. Hi ha qui ha viscut- i encara, encara- molt bé en la zona d’ambigüitats de l’autonomisme. Però això fa tot l’efecte que s’ha acabat. Totes les equidistàncies i ambigüitats han quedat sense parracs d’aparença i mostren l’os pelat als quatre vents.

Mànega llarga, calcetins a les sabates tapades –adéu a les sandàlies de monjo apòcrif-, rebeca flonja… pareix que les prorrogues espasmòdiques de l’estiu poden haver acabat. La primavera de l’hivern para els tovallons al sobri tauler de la persistència.

Gestions per Tortosa. Despatxos amb fluorescents amb vistes a celoberts grisos –morbideses quirúrgiques. El palau Oliver de Boteller, la serenor depurativa del gòtic, després, a la delegació de cultura per uns registres llibrescs –funcionària simpàtica i eficient; pareix que li sona la meua cara; no és la primera vegada que visito la casa, tot i guardar-li les distàncies als rejocs oficialistes culturals.

Cafè davant del mercat, a l’establiment on hi hagué la llotja del peix i ara presenta un piano en un altell amb finestró. Croissant decent, cafè aigualit. Una anciana llegeix un periòdic, amb cara de fàstic –potser no s’hi veu massa. Una parella de sèniors nòrdics discuteix civilitzadament. El riu va molt baix de cabal. Un vianant, tocat de gorra marinera, porta un lloro gran i llustrós – cridòria blava i groga- al muscle, que escarbota les ales en una gimnàstica simètrica. Una ditada de pintoresquisme entre els somnambulismes normatius dels vials. Velles pàgines apareixen on menys t’ho esperes, com un miratge repintat amb traços grossos. Els verds intensos i els ocres aquosos en els camps dels voltants de la carretera –arrossars i tarongerars, la majoria. Els senglars baixen a buscar menjar per la zona i ja han causat algun accident greu. Tornem al campament base després de comprar un llapis de memòria en un basar oriental amb una dependenta com una nina de porcellana que passa, amb insípid gest mecànic, els codis de barres per un lector.

Les notícies. Resposta de Puigdemont al segon requeriment del gabinet Rajoy. En un paràgraf deixa ben clar que la declaració d’independència no es va votar i no entrà en vigència, però Madrid respon ràpidament i entén el que li convé entendre, perquè ja té amanida l’aplicació del 155, tan flexible que poden fer, encara més, el que els hi vinga de gust. Fa la impressió de que, indiferentment del que contestés el president de la Generalitat, l’escalada de més repressió i buidada de l’autogovern estava decidida i a punt per ser posada al microones. Més sender de pedregar a vista. Mitjans, judicatures “que ho afinen”, robocops sense miraments… l’estat té tota la musculatura per assolir el seu objectiu, que no és altre, en fa tota la sensació, que esclafar la rebel·lia de la colònia desafecta. Empreses importants encara domiciliades a Catalunya denuncien rebre pressions de tota mena –fins monàrquiques, diuen- per canviar la localització social i fiscal. El joc brut és palmari i no es molesta ni en dissimular. El statu quo es defensa amb ungles i dents, es sent amenaçat. La fal·làcia de que la burgesia ha animat el creixement del sobiranisme queda desmentida del tot, ja que han sigut els primers, de fa anys, en amenaçar l’independentisme, que presenta una transversalitat popular, interclassista, molt remarcable. I sí, l’onada amenaça en sacsejar els privilegis de les elits. També els boicots als productes catalans fa anys que rutlla. Uns boicots que es llencen pedres a la teulada pròpia, ja que moltes matèries primeres amb que es confeccionen arriben de molts punts del mateix estat. Comptat i garbellat, la tempesta perfecta es pinta al mural del curt termini.

Revisant materials diversos, prosa i versos. La il·lusió de l’ordre sobre el gavadal que espera les cirurgies adjectivants, els ajustos o estripades de costures. Treballs diversos de Miles Davis per companyia. Desconnectant una mica de les electricitats polítiques per unes hores.

Arriba a la bústia la novel·la de Teresa Duch “El silenci de Vallbona”, que fa molt bon aspecte –l’arrancada del relat ja resulta suggestiva, l’univers dels monestirs cirtercencs fa temps que em té captivat amb les seues llums i ombres . Faré el que puga en la presentació ampostina, de finals de novembre, del nou títol de l’autora de Vimbodí, per a la què em demana còmplice padrinatge.

Llenties per dinar. Les notícies, amb ribets sinistres. Avançant una mica més en els textos. Llegint articles enxarxats -i en paper. La tristesa amenaça en asseure’s a tocant. Li nego el pas com puc. Cal seguir resistint. De fet hi ha projectes engrescants a mitjà i llarg termini. En quines condicions sociopolítiques voran la llum? Tornem a les resistències, més  catacumbals encara?

 

No hi ha pitjor tirania que l’exercida a l’ombra de les lleis i amb aparença de justícia.

Montesquieu.

 

No li demanes el teu camí a ningú, sobretot no el demanes a qui el coneix, llavors no podries perdre’t, escriu Jaume Subirana, en el seu magnífic “Cafarnaüm”, que ho va dir un rabí.

 

Divendres, 20 d’octubre de 2017.

La superstició convenient de les vuit del matí. Les reglamentacions laxes del costum. La il·lusió de l’aprofitament de les hores. La carpeta rebregada de les disciplines. Els grans de sal de la direcció única. El blat amb dret a somni desmesurat.

Cafè i la ràdio. L’embafada política. La reinstal·lació dictatorial amb aparença d’estat de dret? S’aprofitarà el 155 per descavalcar dels comicis els adversaris polítics? De moment se’ls va demonitzant amb velles etiquetes a penes reciclades o amb una gota de perfum lleument dissimulant: “rojos, masones, separatistas”. L’esperit del 155 per a qualsevol dissidència? Avui, molta gent està retirant dipòsits de les entitats financeres que han girat l’esquena a la voluntat dels qui volen decidir el seu futur votant, que han jugat a fer pressió política des dels despatxos. Hi ha qui aprofita l’operació per passar-se a la banca ètica. La ciutadania, unida en objectius bàsics, pot tenir molta força. Potser a l’empapussada individualista del cru neoliberalisme li estan creixent dàlies en els clivells.

Al Baix Maestrat s’articulen queixes des dels municipis pel sot sempitern en les comunicacions ferroviàries de rodalies i llarga distància. Molta gent s’ha posat finalment les ulleres de vore què ha fet l’estat retardant o sabotejant el corredor mediterrani, abandonant territoris. L’àmbit que aporta més del quaranta per cent del PIB estatal es nota les costelles calentes i l’avenir compromès. Si Catalunya assoleix la república emancipada, el País Valencià en un primer moment patirà més del que ja pateix, però potser en segona instància es plantejarà objectius més seriosos que la resignada sucursalista. També a les Balears pot haver regirada de dinàmiques. Ja s’anirà veient tot, si ens deixen vore-ho.

No hi ha textos definitius, només fem esbossos. Per moltes passades de correcció que fem aqueix és el resultat. Qui ho treballa conscientment ho sap. El cansament, potser la desesperació, fan donar una versió com a tancada, però no ho sol estar mai.

Migdia d’habitud. Arreglades un parell de pàgines. Cap a la biblioteca. Compro un tall de pizza per berenar. Trobat Rafael Haro. Movem conversa sobre “el tema”. La inauguració de les jornades de les lletres ebrenques. Un acte inaugural un xic pesat, amb poca substància. Coneguts, saludats… intercanvi de paraules supèrflues, convencionals. Cada dia més crític amb el posat fava i les hipocresies flagrants. M’aparto tot el que puc de vernissatges d’aqueix caire, però entenc que encara m’allunyo poc. Serveixen un aperitiu, proposat per un establiment amb algun accent de les modernitats dels fogons, però sense abandonar la qualitat de les matèries primeres tradicionals. Hi ha gent que s’abranda amb grosseria explícita sobre els aperitius com si no hagués menjat en quinze dies. Espectacle depriment. Escapolida de la cosa a les primeres de canvi: un entrepà en un establiment simpàtic. Ja al cau, llegint fins al son.

 

L’eco d’un crit ja no és ben bé el crit, tot i que en pot conservar –o redoblar- l’alarma del crit.

 

La sobreproducció de sarcasmes d’aquests dies… ¿també deu d’afectar la capa d’ozó?

 

Han embogit del tot. Al club de futbol del Reus li han obert expedient per tenir desplegada una senyera de molts metres en una graderia. L’ensenya és oficial, és a dir acollida a l’estatut, és a dir encara una llei orgànica – i constitucional- de l’estat. Els autoproclamats  legalistes a carta cabal tenen uns buits molts preocupants.

 

Resistència passiva activa. Vivim dies d’oxímorons i desconjuntades.

 

No han trobat la manera de vincular el tiroteig de fa uns dies d’un pertorbat sobre el públic d’un concert de música country, a Las Vegas, amb el “desafío catalán”. ¿Se’ls està acabant el repertori de desbarrades recreatives o s’estan tornant a prendre la medicació?

 

Que Teresa d’Àvila era una patriota espanyola i que li demanen intercessió per mantenir la unitat de l’estat, diu un “pepero”. Esperem que l’Esperit Sant seguesca equidistant o estem perduts. “Muy Opus y mucho Opus” a l’ecosistema de l’executiu –de fa molt.

 

Coneixem la seua literatura, fins en racons on no toca el sol canònic, tan bé com ells –i a vegades millor i tot. Ells, de la nostra, a penes els quatre noms ineludibles, més citats que llegits, en la majoria dels casos. Hi ha ciutadans del món, com gosen qualificar-se sovint, que tenen molt més fortament marcades les fronteres mentals que els freqüentment menyspreats com a “paletos” o “aldeanos”.

 

Es pot mesurar la intel·ligència d’un individu per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar.

Emmanuel Kant

 

Dissabte, 21 d’octubre de 2017.

Aixecat a tres quarts de vuit. Cafè amb llet, la toaleta i cap a la biblioteca. He de substituir Manel Ollé en una taula de presentació d’una recopilació de textos on apareix l’Ebre, editada per la Rovira i Virgili. L’autor del volum és el catedràtic Josep Sebastià Cid. La meua aportació la justifiquen per ser un dels autors antologats. Podria ser molt i molt crític amb el resultat, però per la cortesia mínima i tenir la festa en pau em tocarà fugir d’estudi i parlar del meu conte inclòs. Peatges que cada dia em van més coll amunt, fins que en diré prou, qui sap si a no tardar molt.

Cap a la biblioteca a les nou. Desdejuni de càtering. Cafè amb llet i un dolç. Obre el programa dissabter la nostra taula. Em permeto alguna broma. Tràmit complert. Un senyor sènior se m’atansa i em regala un seu llibre de poemes en prosa guardonat a Manacor, em diu que m’ha utilitzat, no l’entenc, busca la pàgina amb un del textos, resulta que ha posat uns versos de “Uomo qualque” de cita d’entrada. Aqueixa és la utilització. Està bé. Cabell canós, ullets petits emmarcats en unes ulleres de pasta de vidre gruixut. M’explica que ha treballat com a bancari. Li agraeixo el detall de pensar a regalar-me el llibre de poemes. Converses variades amb gent del gremi: Anna Monner i el seu company Sebastià Carratalà, Coia Valls, Àngels Moreno… Hi ha una parada amb llibres dels autors congregats a les jornades. Va enfilant-se la temperatura a la zona del castell, arran de riu, on hi ha l’equipament bibliotecari en el que fou un molí arrosser. Pres un refresc a la terrassa d’un establiment proper en un recés. Més taules redones: el paper de la cultura com a motor dinamitzador social. El dinar. La remor que fa complicades les converses i una calor en creixent –ben desagradable per menjar. Un abadejo “as neves” reeixit al menú.  Dues taules més al vespre, amb novetats editorials, la primera, i amb autores la segona –molt destacada d’agilitat i qualitat en el programa- conduïda amb bon dinamisme periodístic per Mariola Nos. Els encara ben perceptibles sostres de vidres per a les dones escriptores. Prenc comiat a les vuit tocades. Cap al cau. Arribades les notícies de l’explicació de les mesures del 155 de gabinet Rajoy: duríssimes: un cop d’estat de manual, diuen comentaristes internacionals. Fa anys que la dreta espanyola somniava un escenari així, el suport del PSOE  resulta demolidor. L’atac més greu a les institucions catalanes des de les abolicions franquistes. Manifestacions als carrers, per l’alliberament de Sànchez i Cuixart i pel 155. Panorama d’una indiscutible gravetat.

 

Diumenge, 22 d’octubre de 2017.

(Crestall d’albada)

Acull en freturosa espiral

imatges de cent vides

-les solcades, les possibles- el crestall

en plenitud d’aleatòria efervescència,

a penes un sospir abans

d’esdevenir destrenat rosari

en la impassible besada del roquer.

 

Alçat a les nou. Dormida potable que entona els ossos i les energies. Entra una aleta de mestral. A les noticies, que busco immediatament, l’ombra sinistra de la imminent intervenció dels mitjans públics catalans. El dret a la informació, entre altres drets ciutadans fonamentals, han sigut vulnerats flagrantment de fa setmanes –i ara més encara. La indignació i malestar és enorme. El pla d’humiliar la Catalunya insurrecta amb les moltes trampes en els regles de joc de qualsevol democràcia estandarditzada: amb judicatures decantades, coacció policial –i amenaça militar-, la majoria dels mitjans tancant files amb el discurs unionista –d’una regressió tenebrosa. El govern de la Generalitat, escollit a les urnes, cessat – i amenaçat- a la brava; el Parlament buidat d’articulació decisòria. La repressió embogida no se sap on pot tenir els límits. Al final de l’afer unes possibles eleccions on podem preveure fàcilment, vist el tarannà, que els partits d’ideari sobiranista seran il·legalitzats –ja hi ha precedents al País Basc. Les primeres mesures anunciades per Rajoy incompleixen fins les pròpies regles de joc que diuen defensar a peu i a cavall –en lectura estreta i convenient quasi sempre. Diversos experts constitucionalistes el posen fora de les fites. Si es governarà Catalunya amb mà de ferro des de Madrid és que inequívocament el tracte és colonial, entre altres amargues herbes ultratjants. Mirada premsa internacional. No se n’estan de compliments amb el mètode emprat pel P.P. Venen dies molt complicats i nerviüts en els que caldrà mantenir la serenor i el cap fred tot el que es puga. La bellesa, la paraula, com sempre, ens pot ajudar.

Nét d’exiliats republicans. Em fa saber –els serveis lleugers de les xarxes- que em llegeix, i pareix que de gust –en paper, en llibre, res de càpsules digitalitzades. Em diu que em posa tocant dels seus títols d’Anaïs Nin i Julien Gracq. Quedo perplex i agraït. Ser llegit des de París fa volar els coloms de que en un ecosistema literari com el francòfon potser portaríem menys pes de devaluacions i marginacions de les que ens pertoquen per ací (sempre amb marge d’empijorada, com anuncia l’estalzí dels darrers mesos). A vegades els daus de l’atzar ens fan arribar un gira-sol de tebior confortant.

Fideuada excelsa per dinar. Cap a Tortosa, al feu per la gent major d’una entitat bancària. El muntatge, escenari minúscul. Sala insonoritzada, so net i polit. Comencem a les sis; dues parts d’hora i quart. Rutlla tot sense inconvenients. Cigarreta i cafè a l’intermedi, assegut en un pedrís des d’on s’albira part de la muralla de la fortificació històrica de la ciutat. Al local hi ha molts prestatges amb llibres. Ullada sobrevolant, títols d’autors i autores que he pogut tractar una mica i que ja no són en aquesta riba. En plegar passem per Camp-redó per comprovar la programació de ball del casal. Tornem per la secundària camperola. Vistes uns quants conillets que travessen l’asfalt. Mos casolà i al llit. A les dotze s’acluquen positivament les parpelles. Cap de setmana intens i variat.

 

Per molt bona que sigui una llei, sempre és maldestra. És per això que cal discutir-ne o qüestionar-ne l’aplicació. I la pràctica de fer-ho en corregeix les mancances i fa servei a la justícia. Hi ha lleis dolentes que legalitzen la injustícia. Aquesta mena de lleis són maldestres perquè, quan s’apliquen, fan complir exactament el que es pretenia que fessen complir. I cal oposar-s’hi, ignorar-les o desafiar-les.

John Berger.

 

Si el pur cinisme cotitzés en borsa potser el deute de la Pell de Brau, descomptades les ineludibles mossegades pel camí, fins podria rebaixar deute.

 

Els països que tenen un nivell de candor i de bona fe molt elevat van generalment al davant.

Josep Pla. “Les illes”. O.C. Volum 15.

 

 

La de problemes que ha deixar de vore venir –i creat- la mentalitat a curt termini de tants polítics de les voltes.

 

Dilluns, 23 de octubre de 2017.

Aixecat a tres quarts de vuit. La ràdio. Tralla política salvatge: plouen altes toxicitats. Ruptures probablement irreparables. Setmana que es preveu amb convulsions i repartiment a l’engròs d’arbitrarietats injustes. Cantates de Bach després, per relativitzar i guanyar qualitat acústica i d’esperit.

Deshumanitzar l’adversari d’idees. Potser podem descavalcar el tractament de cortesia parlamentària: deshumanitzat l’enemic que opina –i fa- distintament. Per a què deshumanitzar-lo? Per tenir més coartada a l’hora d’esclafar-lo, deu ser. Infame reportatge esbiaixat i falsificat sobre els detinguts Cuixart i Sànchez a la revista “Tiempo”. Un més. La mentida intencionada per confegir un relat determinat com a línia editorial, en compacte front comú. Hi ha prou mitjans internacionals que saben millor que la majoria d’estatals els trenats de la realitat social catalana. La pintura a l’odi fa brotxades grosses de fa temps i ara mateix són de quitrà vergonyosament bel·licista. El que està en joc ara mateix potser va més enllà de l’enquistat desnivell territorial, qui sap si estan experimentant les noves democràcies globals amb cor dictador folrat de legalitats que emmordassen les dissidències.

Avançant més o menys amb materials per a propers projectes. M’han caigut uns quants extres incòmodes per a l’agilitat dels plans que demanen cocció lenta, és a dir, més amplis marges de temps. El mateix programa fins a poqueta nit.

 

T’aculls a l’escriptura com a espai on el que mai no és,  tinga el camp per alenar sense temença.

 

Mirar-se els aparadors de les ambicions d’uns i altres i saber-se’n alleujat en no necessitar-ne cap, en no concedir-los el menor valor.

 

(Octubre)

Ets l’altre cruel emboscat, octubre?

El coure humit, la fulla rovellada,

els tribunals intimidants, el brancatge

que no assegura cap nova florida.

 

¿Ets l’altre cruel de l’almanac

que Elliot va ometre pietosament?

¿Quanta capa d’intempèrie més

li resta suportar al talaiot escruixit?

 

¿El que cou cura, com deien

les sàvies veïnes que paraven

la fresca al carrer terrós

dels dies blaus de la infància?

 

¿També claves tu la llançada,

octubre, al costellam de vidre?

Eliot et va ocultar, potser per pietat.

Però, a cada nou revolt, més et temo.