Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

arbreblocigual2017Dimarts, 24 d’octubre de 2017.

Matinal lenta i profitosa. Posat al correu un llibre per a la biblioteca de Móra la Nova, que me’l sol·licita per poder fer-me una entrevista en un espai radiofònic que fan a la SER. Claror assolellada, però amb incisiva agulla de vidre a l’airet. Escrivint, llegint, cafès i cigarrets (diminutes píndoles dels paradisos artificials). Subjectant la balança boja emocional que encomana l’ambient sociopolític. S’ha ajornat la ruta literària de la gent de Mequinensa, davant, diuen, les incerteses dels propers dies. No em caldrà predicar-los sobre la narrativa arboniana fins a la propera primavera, diuen. Tal com anem en el dia a dia darrerament la propera primavera és una terra incògnita. Olleta de verdura i pollastre per dinar. El ioga de l’hora sexta. Més programa llegint i escrivint fins a la nit. Vida domèstica, discreta i positiva. La nau de paper més o menys es mou. Mirades les notícies (carregats de raons ens preparen per l’abaixada de pantalons?) També el partit de futbol del Barça a Múrcia. Llegint després fins al son. La lluna en creixent en el badall de la finestra.

 

És un clàssic de l’autoritarisme deixar en vaporoses ambigüitats les reglamentacions amb les què afirma fonamentar-se, per tal que els sotmesos no sàpiguen molt bé a què atenir-se, queden en la pura indefensió i assumesca una autocensura i inacció potser fins superior a la buscada pels qui tenen la paella pel mànec.

 

Cafè per a tots. Però mai una cafetera pròpia per a les colònies.

 

Molts raonables són trets de les seues caselles. El temporal pot ser llarg i amarg.

 

El cas més greu i fondo de corrupció en els quaranta anys de postfranquisme pre-democràtic, el Gürtel, és en el tram final judicial però va passant quasi desapercebut entre tots els soroll inflat als mitjans. El partit amb centenars de càrrecs imputats i sentenciats, s’apresta a imposar, diuen, la legalitat a Catalunya.

 

Des de les polítiques amb el mitjans públics on han tingut poder, el P.P., amb la maquinària del 155, implementarà el llibre d’estil de TVE (o Canal 9 en el seu moment) als mitjans públics catalans. En vorem de grosses i de ben reculades.

 

Hem oblidat l’amor, l’amistat, els sentimients, la feina ben feta. El que es consum, el que es compra són tan sols sedants morals que tranquil·litzen els teus escrúpols ètics.

Zygmunt Bauman.

 

Dimecres, 25 d’octubre de 2017.

Aixecat a dos quarts de vuit, quan l’esperança potser serpenteja pels entrellums dels patis silents. La ràdio nerviosa. Entre altres moltes funcions, el 155 que ens caurà a sobre pot denegar permisos de manifestació. L’embut perfecte: muts i a la gàbia. A la gàbia pot fer cap qualsevol en la creixent indefensió. Tots sospitosos, menys els qui entonen himnes rancis i testiculars contra els diferents.

Al banc de proves del talleret, llimant cantells d’esbossos, jugant a l’art amb la seriositat que ho fan els xiquets, que no són conscients de que juguen, que són immersos en una seriosa activitat vital.

Arriben invitacions per actes i exposicions que em paren lluny, geogràficament i emocional, i que queden feliçment solapats per la faena de tocar. ¿Per què em diuen tan poca cosa la majoria de propostes plàstiques de la darrera hora? ¿Deu ser perquè hi ha molt gat per llebre i les preses de pèl barrudes em generen digestions pesades? De personal sense ofici i amb greus empanades discursives, amb gran parament tecnològic, això sí, potser ja anem saturats.

Per les comunicacions de les murades socials, gent que diu que va descobrir un autor o altre gràcies als meus predicaments o papers. Algun servei difusor fem, de tard en tard, pel que es veu. Amb ganes de sentir-se útil, el detall pot ajudar. Però no, no anem en el carro dels utilitarismes neoliberals. Saber-se inútil i prescindible descarrega molt i obre ventalls creatius més estimulants que anar quadrant la recepta recomanada pels botiguers del sector.

L’afer Gürtel no ocupa cap espai en les primeres pàgines dels principals rotatius de Madrid. Tot en ordre en els qui volen impartir lliçons de criteris periodístics veraços en les perifèries provincials. Línia única de pacte de silenci –o rebaixada- en la que diuen gran llibertat d’informació i opinió. Ens volen fer vore Sant Cristòfol nano i el pitjor és que molta ciutadania s’ho empassa.

 

Si has de practicar l’exercici del fals testimoni, que siga en dues-centes pàgines de bona prosa, si pot ser.

 

Aquesta tardor estan caient més màscares que fulles. Canvi climàtic?

 

Surts de l’abisme negre o vens dels astres?

Charles Baudelaire.

 

El que s’esdevé fora de la gramàtica a vegades també és literatura.

 

Primer envesteixen. Després potser els entra algun dubte i per si de cas tornen a envestir, potser al final troben alguna solució mig raonable amb el contrincant ja fet pols.

 

Amb el mateix mecanisme generós, inconscient, indiferent, tot ens és donat i tot en és pres.

 

Som animals que enyoren. Sobretot, potser, els camins que han quedat sense petjar.

 

Si en fan de mal els maldestres que ni conceben delegar en algun especialista en negociats on xipollegen amb tossuderia amateur.

 

Els jeroglífics capriciosos de les veus del vent.

 

Deshumanitzar les víctimes, carregar-los algun paquet de suposades malifetes… el manual obscur es va complint punt per punt.

 

De vegades retorna fugaçment alguna certesa de fa trenta anys, per ruboritzar-nos.

 

Dijous, 26 d’octubre de 2017.

Peu dret a terra, després l’esquerre, a un quart de nou. Una inoïda passa per a l’univers, un avanç discret i efectiu per al dret d’esperança i somni. Aixecar la persiana del talleret de paraules i pensament. La inèrcia tossuda, la peregrinació pels marges.

La ràdio. Dia políticament cantellut i de pes greu. El Senat i el Parlament com a escenaris historiats. No ha existit cap voluntat de que el Senat sia una cambra d’efectiva representació territorial. Un símptoma més d’on som posats. Nerviositats i crispacions. Mala peça al teler. Futur incert. El P.P. ha fet la implosió de l’estat autonòmic i va eixugant competències. El naufragi del règim de 1978 és evident. Si hi ha cap reforma constitucional fa tota la impressió de que serà encara més regressiva.

Sentit l’enèsim tertulià sobiranista barcelonauta dient “més enllà de l’Ebre” per referir-se al que, segons ell, ja no és territorialment Catalunya. Sí que l’aixecarem dreta la paret, sí.

Traginada amb textos. La necessitat d’escriure és el principal motor de les capbussades. El que ens espera als de la paraula és la bandejada completa, però la necessitat encara repica el picaporta. Cal estar a l’alçada del naufragi. Grumets o calderers, cal romandre en l’escarni i l’ensulsiada d’un món que ja no té la paraula com a eina de coneixement primera.

Migdia d’habitud. La llum que si ens plau pot refermar l’esperança entre les dents. Més disciplina esmenant de textos en les vespertines. Ullades cansades al que degota de la realitat política. La jutgessa del Gürtel sentencia que el P.P, durant dècades, ha atemptat contra l’estat de dret, entre altres coses per concórrer a eleccions finançades il·legalment. Qui li aplicarà un 155 al P.P. per tal que torne a la legalitat? Quina legalitat? Les conclusions judicials sobre el Gürtel, el cas més greu i fondo de corrupció des de la suposada represa democràtica, han quedat molt diluïdes entre la immensa remor del conflicte entre Espanya i Catalunya. En aquest aspecte ha sigut un dia frenètic, amb canvis d’escenari constants. El president Puigdemont ha esgotat el que potser és el darrer intent de pactar uns mínims amb el govern de Madrid per enretirar l’impacte d’un 155 que s’anuncia demolidor, renunciant a aixecar la suspensió de la declaració d’independència i convocant eleccions. Però fa l’efecte que no ha obtingut cap garantia en aqueix sentit i el vertigen del salt transcendent s’aguditza. De la naturalesa de les converses i pressions d’avui potser algun any dels anys en sabrem res contrastat.

Llegint a la nit. La novel·la que he de presentar, “El silenci de Vallbona”, de Teresa Duch. Àgil d’estratègies narratives, ambientada en els silents intramurs cistercencs. Última ullada a les notícies. Demà poden passar coses greus en una altra jornada de muntanya russa de tensions. Seria bo no haver de lamentar cap sang irreparable, que hi ha qui pareix que la busca amb repugnant càlcul.

 

A la impostura la majoria de preguntes li resulten incòmodes.

 

En aquestes hores de nerviositat confusa i informacions contradictòries potser ens faria servei el mètode paranoico-crític.

 

A Soraya se li confonen les “Yeneralitás” i envia advertiments al govern de Ximo Puig. Potser el lapsus piulant tinga algun bri de premonició.

 

D’un cop de ploma es pot canviar el passat.

Stanislaw Jerzy Lec.

 

Divendres, 27 d’octubre de 2017.

Pujada la persiana a un quart de nou. El cafè en el meu racó. Un pardal saltironeja sobre les rajoles de terrissa clara del pati. Els valsos de Prokofiev abans d’empomar les sacsejades de la ràdio crepitant. La bellesa i la intel·ligència ens aporten apòsits tebis.

El dur discurs de Rajoy al Senat. Sabent el que sabem per la jutgessa del Gürtel, les lliçons de democràcia i legalitat que enlaira per justificar la pitjada del botó nuclear contra les institucions i el govern de Catalunya són xarops indigestos per a la raó. Els inquietants aplaudiments de la seua bancada. Aplaudiments a la repressió desfermada que s’augura. Ara, això sí, reconeix que el dia u d’octubre va haver-hi un referèndum que deia que no havia existit. Afegeix ràpidament que era il·legal, evidentment. El codi penal actual no diu res de que convocar una consulta sia il·legal. Afegeix un reguitzell de falsedats manifestes sobre la situació social catalana, construccions interessades que els mitjans afins –la majoria del Reino- han anat esbombant i reiterant. La incomprensió de la realitat catalana és la mateixa que han demostrat els darrers set anys uns i altres. El PSOE queda presoner d’un suport al 155 que el pot desarticular per molt de temps. La regressió, a tot l’estat, és servida. La tempesta d’acer pot ser perllongada i espantosa. Espartero –i altres caps quadrats sinistres- deien que calia bombardejar Barcelona cada seixanta anys per mantenir el supremacisme  amb rèdits sobre la colònia. Ja estem al ball més trist i previsible? Rajoy és molt lluny de ser un veritable estadista. És incapaç de tenir la menor cintura autènticament política. Darrera seu, òbviament, els qui veuen qüestionats els seus avantatges privilegiats i temen el menor intent de canvi de paradigma cap a una democràcia directa, real. un govern destituint un altre govern escollit pels votants. En quin regiment democràtic universal es pot acceptar això? Tal com va la separació de poders en una part de judicatura espanyola, les multes, detencions i trepitjada de drets fonamentals fa la impressió que seguiran, probablement augmentats. El 155 és un estat d’excepció a penes encobert. Prendran mal fins els qui es pensen que n’eixiran beneficiats de la bestiesa; temps al temps.

 

En dies com els d’avui una notícia en digital que té divuit minuts sabem que no està actualitzada. Quins esquemes més delirants assumim acríticament amb tanta roda ansiosa.

Mentre provava –en va- de fer la sesta, el Parlament ha aixecat la suspensió de la declaració d’independència. Proclamada la República Catalana, aquesta vegada clarament, sense congelacions. L’escenari de la incertesa davant la ferocitat de la resposta estatal és immensa. En poques hores hi haurà més elements a l’escenari. Aconsegueixo desconnectar unes hores per avançar faena textual. Seguint els cucs informatius de tard en tard. Sense la rigidesa del govern del P.P., que té cuinat el 155 passés el que passés, potser no s’hauria arribat a aquest moment de transcendència simbòlica innegable. Fa feredat imaginar on pot arribar la maquinària penal i executiva de l’estat. Venen més dies complicats.

Un helicòpter de la Guàrdia Civil sobrevolant el Montsià a un quart de sis. Una remor que ajuda poc a concentrar-se. Primers indicis de la reacció espanyola? Recepta coneguda i tristament previsible. Intimidació i repressió en el darrer tram del full de ruta de divuit mesos explicitat per les forces independentistes és l’únic que ha ofert Madrid des de el superb menyspreu i plena incomprensió del que estava succeint realment. Als carrers esclaten les celebracions, tot i ser conscients del que pot anar caient en els propers dies, setmanes i mesos.

Mos frugal per sopar. Compareixença de Rajoy anunciant les primeres mesures del 155, cessant el govern català i estructures tècniques lligades a les conselleries i anunciant eleccions autonòmiques per al dia vint-i-u de desembre. Les dues legalitats exposades i enfrontades. El punt fort independentista són els dos milions de ciutadans que han empès decisivament. Escenari inquietant. Les lucideses del politòleg Ramon Cotarelo aporten claror. Llegeixo després fins al son: l’Argentina de Ricardo Piglia en els seus diaris.

 

No hay verdades únicas, ni luchas finales, pero aún es posible orientarse mediante las verdades posibles contra las no verdades evidentes y luchar contra ellas.

Manuel Vázquez Montalbán.

 

¿Com és que les persones sempre confiem que les coses «s’arreglin»? No pensem a arreglar-les nosaltres, sinó que confiem que s’arreglin soles.

Charles Dickens.

 

Hi ha jornades pesants, llargues, desgastants, però sabem que coven també l’àcid de la fugacitat i l’oblit a l’entranya.

 

El dubtós té un caminar de passejant. El convençut marca el pas lineal.

 

Posar-se a escriure és qualsevol cosa menys “natural”.

 

El principal combustible dels fanàtics és la ignorància.

 

Amb banalitat pretenen blanquejar l’ou de la serp. Ja avisava Hanna Arendt fa molts anys.

 

De ser cert que ens acostumem al dolor, ¿com és que amb el pas dels anys sofrim cada vegada més?

Cesare Pavese

 

Quina admirable i descansada desmemòria la dels qui mai no es penedeixen de res.

 

Dissabte, 28 d’octubre de 2017.

Despert a les vuit. El firmament del sud republicà és d’un blau com llavat a la pedra, a primera hora. La innocència del solet dissabter desafina gloriosament sobre els envans del melodrama.

De la sina blanquinosa de la deessa pressentida vessa la llum d’un octubre que ens madura en gestions de la por i en la rebrotada d’esperances bellament desgrenyades. Potser el coratge ajornat no estava tan rovellat.

Més cessaments a la matinada: el del Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Els propers dies probablement seran decisius. Encara queda molta tralla dura per empassar. Moment excepcional amb alguns actors gens excepcionals. Anit, atac dels ultres als estudis de Catalunya Ràdio. Els aldarulls violents registrats els darrers dies van a càrrec dels mateixos de sempre, que estan crescuts i ben estimulats.

Escoltar-li a Rajoy dir una i altra vegada “restablecer la ley a través de la ley”, tot reprimint el sarcasme agre, és un exigent exercici de perfecció de l’autocontrol –nivell budista.

Tot el que està passant aquests dies pels rodals farà córrer molta tinta analítica durant molt de temps, perquè hi ha singularitat absolutes, factors que no s’han donat en cap intent d’independència. Encara insisteixen els corifeus esbiaixats en que ha sigut cosa de la burgesia, quan ha sigut la primera en dimitir en vore que l’afer anava de veres i moure tots els fils per posar grans pals a les rodes –rodes de tractor, fins i tot; molt significatives. Qui té monopoli de la violència és molt previsible que arribe a fer-ne ús, però el món mira i potser torne a denunciar enèrgicament. Ja ho anirem veient i seria bo no haver de lamentar morts, però no les tenim totes vist el caràcter de diversos actors.

La dramaturga Lluïsa Cunillé –veu essencial i valenta de les darreres fornades de la literatura teatral- no concedeix entrevistes periodístiques, diu que el que té a dir ja ho diuen les seues obres. Té tota la raó. Quan atenem entrevistes sobre una obra o altra de llarga elaboració conscient, dins els marcs sintètics del periodisme, estem falsificant un discurs complet en píndoles concentrades. Si una obra no s’explica sola, malament rai. A més, la veu de l’autor o autora no garanteix en absolut que la peça quede correctament il·luminada. Ans al contrari, pot afegir distorsions que condicionaran la recepció de l’espectador o lector. El poeta José Emilio Pacheco es negava a fer lectures públiques dels seus versos precisament per no condicionar a qui s’aboca a una pàgina des de la seua soledat, des dels seus propis referents i vivències, des de el seu silenci melodiós. No, no hauríem de rebaixar la proposta d’una obra a un titular o dos, a un eslògan o reclam. Però, ai las, el muntatge està com està i per empentar una miqueta els llibres ens toca passar per l’adreçador –tan ple de malentesos i deformacions. A més, negant-se a atendre els pocs espais que es preocupen de fer bullir l’olleta promocional, i més en literatures marginalitzades, el gest pot ser interpretat com a divisme bufat o cosa pareguda.

Escudella per dinar. Ullada a les notícies. Migdiada inquieta. Llegint i escrivint a les primeres hores del vespre. Preparats els estris després: “bolo” a Camp-redó a la nit. Compassos de “saudade” quan entra la fosca. Amics del sud del Sénia que pregunten si ja ens han fotut a tots a la presó i els hi responc que encara no. Una altra gent que pregunta si em prestaria a una entrevista centrada sobretot en la vessant cantautora i si cantaria en directe en un estudi de ràdio. Tampoc cap problema, si aconseguim quadrar una mica les agendes, que van una mica esbojarrades d’imprevistos (harmonitzades amb els esdeveniments sociopolítics). També em demanen la cessió de drets d’un poema per a un llibre col·lectiu, derivats dels actes de protesta a La Ràpita i Roquetes contra la violència policial del primer d’octubre, del qual es destinaran els guanys a causes benèfiques. No sé si pot donar molts guanys un llibre de versos, però que no sia dit que no aportem un gra de sal en l’assemblea dels desoïts.

El “bolo” campredonenc. Una primera part correcta i sobrevivim amb més ofici que ganes en la segona. A l’intermedi ens donen una magdalena més rodorediana que proustiana i un refresc. Una senyora que llegeix molt s’ha empassat “Música secundària” i em diu que li ha agradat, però que “això no és una novel·la, això és la vida mateixa”. Potser és més aficionada a fastuosos vols exòtics? Li agraeixo el compliment, però entre la “vida mateixa” i un artefacte narratiu hi ha certes distàncies. La sensació de versemblança de la ficció es veu que ha fet el seu efecte en la senyora de vuitanta anys fets que m’explica que llegeix tot el que pot, un llibre darrere un altre. A les dues som a l’àrea de servei de l’autopista en l’eixida de l’Aldea, menjant una remota aproximació a un entrepà vegetal cobrat a preu escandalós. L’establiment és quasi buit, només dos empleats i nosaltres. Parpelleja una bateria de màquines escurabutxaques sota l’artifici abassegador dels potents fluorescents del negoci mentre mengem en silenci, cansats. Descarregat el material, en ser al cau no tarda la pesantor del son. Abans, endarrerits una hora els rellotges de referència. El de la majoria d’ estris digitals es canvien sols. Alineats en un meridià que no ens pertoca. De pensar que demà, que toquem a La Sénia, començarem amb una gola de llop aclaparadora.

 

Retards, sabotatges de despatx sobre infraestructures vitals; invasions competencials, acords incomplerts, deslleialtats institucionals clamoroses; regulars intents d’escanyada econòmica; policia política instruint relats sobre adversaris polítics; recollida de signatures contra el darrer estatut d’esperit federalista, passat pels tràmits corresponents, votat per la ciutadania, amb passada de ribot congressual, desplomat finalment per un alt tribunal de decantada política indissimulada; campanyes d’odi amb regada a manta als mitjans manipuladors; la dèria persistent de liquidar la llengua i la cultura pròpies; la repressió deixatada, detencions amb construccions jurídiques irregulars, abusius peatges arbitraris sobre tantes coses…Com és que hem arribat on hem arribat? S’ho pregunten molts que no han volgut escoltar ni apamar directament, que han preferit confondre els seus desitjos amb la realitat. El que no havia d’existir és ara mateix a la incubadora dels supervivents.

 

(Dringada d’absents)

Perduts en la llum

retorneu amb les veus

deformades de la boirina

de les hores absoltes.

 

No ets cap maniquí en la galeria. L’excés de concessions debilita els sediments de la pell. Quin eco d’aplaudiment barra el pas al dolor que t’és destinat? Apartat de la roda dels ullals mercaders, el teu pas guanyarà qualitats més corprenedores i càlides.

 

Quan esgotaren totes les variacions del canvi d’indumentària i rols, la princesa rosada i el príncep blau entraren en l’apatia.

 

Agafes el parany a la primera. La mica de processó periodística té plantats els sedassos crítics. Però penses en la quantitat de ciutadania de bona fe que s’empassarà i assumirà la barroera intoxicació i et deprimeixes.

 

Diumenge, 29 d’octubre de 2017.

Aquest octubre ha presentat la intensa sensació de que ha durat un any, i encara li queda una cua de metalleria profunda i crestalls d’esbojarrada perillosa.

En aquests moments els silencis, en l’afer català, suggereixen moltes conjectures. Al final fa tota la impressió de que es forçarà una negociació o altra, hi ha indicis de que això pot anar així. L’astuta convocatòria d’eleccions de Rajoy, que potser prova de fer caure en contradiccions els independentistes, no serà cap solució vertaderament eficient. També demostra, en escurçar el període del 155, que l’estat no té prou suports per allargar el càstig a la colònia rebeca. Deu ser una caprici humorístic Kàrmic que una de les principals impulsores de la recollida de signatures contra l’estatut català, acabe fent de presidenta de la Generalitat “de facto” en el parèntesi de suspensió de l’autogovern, que tindrà una resistència activa nombrosa que no reconeix la tutela estatal (per molt que s’entesten, dos milions de ciutadans decidits no s’esborren de la nit al dia). El factor econòmic serà decisiu en l’arribada de les negociacions havent-hi arribat al pitjor dels escenaris: l’atzucac.

Calcetins dobles, sabata emmotllada, pijama amb una botana (la penitència del pecat com un estigma de sang muda), jaqueta vella de llana cordada. El multiforme a les antípodes dels uniformes. Un infeliç com qualsevol altre, fent versos en la dominical amb sol de tardor a les finestres de rellogats crònics que és estar viu. Una tassa de cafè a tocant del paperam. El llarg hàbit d’escampar el trencaclosques dels interrogants majors i circumstancials. Un anar passant com tants n’hi ha per les variades valls del bell absurd. El multiforme dels estoics.

Arròs amb brou de rap i closca –galeres i musclos-, formidable. Becaina curta. Carregat l’equip. Cap a La Sénia. Trenta graus assenyalats pel lluminós d’una fàbrica de mobles. Muntatge i prova de so al centre social. Uns pensionistes fan una partida d’escacs, altres de cartes. Un cafè, canvi de vestuari i comencem a les cinc. Sala plena i animada. Entonats, en forma. A les nou hem acabat de desmuntar. Baixada de temperatura pronunciada. Algun peresós flagell mestraler a La Sénia, que no es nota a Amposta. Un entrepà en un establiment simpàtic obert per joves emprenedors del barri del Grau. Ullada a les notícies. Els grups d’energúmens violents d’inspiració feixista circulen pels carrers amb sorprenent mànega ampla, mentre els líders de manifestacions pacífiques fan presó preventiva. A la vella madrastra amarga se li noten totes les pústules. El Girona ha guanyat al Madrid. Potser Sant Narcís ha fey alguna centrada bona. Intento llegir unes pàgines, però em venç el son del cansament.

 

A condició de que no guanyes mai, et deixen tenir idees pròpies.

 

Hi ha inacabats infinits. Potser la vida ho és.

 

Quantes vegades amb la cara de la devoció i l’aparença

d’accions pietoses enganyem al mateix diable.

William Shakespeare. “Hamlet”.

 

Potser ens proposaran eixamplar una mica més la gàbia. Tota la seua capacitat persuasiva és limitadíssima per pura incomprensió.

 

Quan una utopia es deixa calcigar, con l’arena d’una platja, els utopistes de pedra picada queden desconcertats –i potser una mica decebuts.

 

Hi ha pors que només són un fantasmal mecanisme defensiu de la memòria.

 

Si no és almenys de dos ous, no paga la pena somniar truites.

 

La quantitat de sediments i subsòls grassos que hi ha en els aparents buits. Els buits tampoc s’improvisen.

 

Quan veges un gegant comprova abans la posició del sol, no sia cas que siga l’ombra d’un pigmeu.

Novalis.

 

La pluja és la fe de vida d’una terra, però plou poc i malament, darrerament.

 

La burrera pretensiosa d’Andy Warhol estava condemnada a triomfar als USA. Té més mèrit qui ho aconseguí empaquetant acudits empordanesos convenientment deformats i envernissats d’escatologia escèptica.

 

També un escriptor ha de tenir bona oïda.

 

Per als nihilistes també el no-res fa molts miracles.

Amb el nostres –tan grossers a vegades- fins a la darrera decepció, però ni un pas més.

 

Una de les proves més esclaridores de la limitació humana és que no copsem la majoria de coses si no hi ha un accentuat contrast remarcant-les.

 

En l’art i la lletra es pot ser qualsevol cosa menys esdevenir decoratiu per a uns desmenjats o altres.

 

Des de el seu sempitern segment de confort demanen audàcies –si cal fins al martiri. ¿Deu ser que no es volen perdre el sofriment dels altres tornat espectacle?

 

Els tics redactors són les arrugues d’expressió en els nostres rostres de paper.

 

Ens fabriquem paranys a la nostra mida i gust. Solen ser els pitjors.

 

No atenem tots els universos que tenen llindar als nostres endins per no enfollir del tot.

 

Dilluns, 30 d’octubre de 2017.

Sóc un pensament erroni. Tu no?

 

Alçat a les vuit. Cafè i la ràdio. El desconcert polític. ¿Farols de pòquer en la suposada partida d’escacs del conflicte entre Reino i República? Llençada a la piscina més simbòlica que altra cosa? De veres no hi havia res clau preparat? En la ciclotímica que ens assisteix ara hi ha la desinflada, a no ser que aparega alguna realitat que no siga metafísica. El 155 triomfa amb el domini majúscul que l’acompanya. La marea d’humiliacions possibles i trampes jurídiques i polítiques va en augment, alguns gasetillers de cull llogat aporten els seu pamflets oligofrènics. Goliat treu pit. Jerusalem guarda cauteles. Relliscoses incerteses, allò que no haurien de generar mai uns gestors una miqueta responsables, espècie que para llunyana dels nostres tòxics ecosistemes caïnites.

Gestions de paperam. Fórmules que funcionaven bé per al marc dels autònoms les van canviar per altres pitjors, però on hi ha pagament a cada paràgraf. Mig somnolent firmo documents. La rialleta d’algun empleat quan en els epígrafs comprova que malvivim d’epígrafs tan dubtosos per als seus esquemes mentals com el d’escriptor i músic. En enllestir, pres un cafè en una terrassa amb vistes al formigó de les tanques d’un centre educatiu. Ens saluda una parella coneguda: ella fresca i enriolada, ell encarcarat i amb cara de no trobar-se bé. Els misteris de les psicologies humanes i els seus pactes de proximitat.

Ara ofereixen desencallar el corredor mediterrani si la gent vota com cal (el convenient ventall que va de la dreta dura a la dreta més dura). És a dir, que està deliberadament encallat –com ja s’ha comprovat reiteradament, per criteris diguem-ne geopolítics que perjudiquen a tots. Entretant, possiblement un president de la Generalitat acollit a l’asil polític belga davant les escasses garanties jurídiques que l’esperen, presos polítics i altres amenitats de les nebuloses autoritaristes. Un “déjà vu” indigest i esgotador.

Revisant materials en el vespre. La foscor prematura i depriment de l’horari canviat. Refugiat l’esperit en solfes belles i antigues. Llegint havent sopat. Vida quietista, de canemàs positiu. El panorama és ben desassossegant i costen de creure les aparents ingenuïtats d’animals polítics –si es que ingenuïtats són, que s’haurà de vore. Aprendre a no perdre del tot el compàs és la lliçó d’aquestes hiperventilades setmanes històriques.

 

En un sol llagut, assistit per l’eficient gelor de la roda, tota l’assemblea d’ànimes l’enfilava cap a l’eternitat. Els veïns no en sabien res. Lisboa era una matinal de rosada a la verdura, tràfecs grisos i tornassols fugaços a l’escata del peix.

 

Gent que no ha vist mai un mitjà dient que manipula. Hi ha qui no sap ni elaborar-se els seus propis prejudicis.

 

També hi ha mordasses de vellut o de seda.

 

Setanta-sis panellets acuradament presentats en una safata gran. La diposita a la segona lleixa del rebost. Ha posat el cianur en un dels que tenen gust de cafè. Fa dies que torna a sentir veus com si emergiren de l’espill del rebedor, el que aprima.

 

L’esquerra “espanyola” fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta…

Pròleg del llibre “Franco i l’Espanyolisme” de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980)

Joan Fuster.

 

Com que els absents més familiars eren més de misses que de flors, n’encomano al mossèn del barri, tot i que sé del cert que no els hi en falten; suposo que més val afegir-ne que quedar-se curt.

 

al mineral de l’hermètic silenci

dels qui escapen fins a l’audàcia imaginativa,

poses la falç bonyeguda de la lluna minvant,

els acords d’un romanç lorquià,

el perfum mat d’uns branquillons de romer,

i bandeges les preguntes atàviques,

com si el joc fos el sentit més plausible

i la serenor la conducció més reparadora.