Home > Cultura > DELS MISTERIS INTERIORS

DELS MISTERIS INTERIORS

Terradaigua2017RAMON GUILLEM. (2017). Terra d’aigua. Cullera. El petit editor.

Terra d’aigua comença amb el poema Un silenci que dóna testimoni dels misteris interiors: “Hi ha una part de mi que no és meua (…)/que sempre és misteri.” És el pòrtic que enceta aquest poemari que anirà indagant sobre aquests misteris, principalment el pas del temps, la mort, el desig i l’amor.

El pas del temps ve expressat en poemes com Salmòdia, on se’ns presenta la monòtona repetició cíclica de les coses, el “cercle insomne/ de la vida” que porta inevitablement a la mort, “caramell/ de cera en l’aire extingint-se.”

La decrepitud física ve magníficament expressada en el poema Pont de fusta, on s’estableix un paral·lelisme entre el vell pont de fusta on van enfonsant-se els taulons i els ossos del subjecte poètic que van esberlant-se.

En el poema Crepuscle s’estableix un paral·lelisme entre l’acabament del dia i el fi de la vida, establint una bella imatge, malgrat la tristesa que desprèn, per a definir la vida: “(…) un vaixell/ d’espècies i dobles d’or/és la vida/ esborrant-se en la mar vella.”

La mort cobra protagonisme en els poemes Obscur vent i Albada. El vent se’ns presenta com una metàfora de la força arrabassadora de la mort. És un vent obscur, gèlid que “de mort ens fibla”. La mort implica deixar de viure, de moure’s. Queda perfectament reflectit  en aquesta comparació del poema Nit: “Un home és un vaixell/ en un banc de sorra”. Poema que acaba amb aquesta pertorbadora imatge: “Aquesta nit m’habiten els cucs/ com un tret entre silencis.”

Però sobretot el poder destructor del temps ve tràgicament expressat en el darrer poema del llibre En l’hora fosca. El temps és allò “ que l’aigua del viure enverina” i “és l’immens desert sense mirada.”

Tanmateix també hi trobem la rebel·lió contra la mort amb una vehement invocació a la vida en el poema Sol. Un poema lluminós enmig de la desolació extrema d’alguns dels poemes als que ens hem referit fins ara.

Front a la mort apareix la força del desig: “Desig,/com marea enretirant-se véns,” i la força de l’amor, “amor, dóna’m la sang necessària,/xucla’m el fred del moll dels ossos,/ la ferida de gel que a la terra m’atansa.” Podem llegir al poema Sang necessària. Sense la persona estimada tot ho devora el temps: “Si no véns/ el mos del temps/em cinglarà l’esquena.” es pot llegir al poema Absència. És ella qui dóna sentit a les paraules: “Sense tu, (…)/ ¿quin sentit tindrien tantes paraules

Ha estat un encert reeditar aquest llibre de Ramon Guillem, que va rebre el premi Ausiàs March de Gandia de 1992, on ja s’albirava l’altura poètica de l’autor, que s’ha confirmat amb el pas dels anys.

Voldria destacar per últim la bona edició de El petit editor, tot un luxe, així com les il·lustracions de Juan Olivares.

Josep Manuel San Abdón