Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

Shingoigual2017Dimarts, 7 de novembre de 2017.

Dos quarts de nou. La probabilitat de la seguida. La ràdio, mentre s’escalfa el cafè. Remato un conjunt de textos (els abandono, millor dit, després de donar-los-hi una dotzena de voltes entretingudes) i surto al pati a prendre el solet com un fardatxo, intentant buidar una mica el cap de tantes toxicitats com planegen per l’ambient. La vida secreta de les plantes. Les discretes catedrals de la clorofil·la. Tots els misteris tenen porta en l’aparent senzillesa directa. A vegades en diem senzillesa per no dir-ne limitacions, les nostres limitacions.

Quan torno de la meditació blanca parant el solet –l’aire té pessic hivernal- em poso en un altre bancal textual que espera revisions atentes. Cremant etapes –o la il·lusió d’avançada, que potser és en veritat un caragol d’espiral on es barregen plànols, temps i intencions. Escrivim i som escrits.

Pasta italiana per dinar. Les notícies. Mogudes a Brussel·les. Alcaldes donant escalf a la  part de govern exiliat i al president Puigdemont –títol vitalici, detall protocol·lari que ignora la vicepresidenta Soraya. El P.P. està envalentit i ara vol controlar els comptes de l’ajuntament de Madrid de l’alcaldessa Carmena –de gran talla política i humana- i va curtcircuitant molts acords de la Generalitat Valenciana. L’esperit del 155 els hi donarà molt de joc per posar brides a rojos i separatistes. L’article vuit de la sacrosanta Constitució no els ha agradat mai i la intenció de recentralitzar i liquidar l’estat autonòmic no el poden –ni volen- dissimular. A l’altra Generalitat, la del nord, han entrat els homes de negre i el primer que han fet és demanar tots els informes en castellà –llengua imperial- detall que vulnera l’estatut que diuen voler restablir. La buidada de l’autogovern, l’esborrada de molts programes i consensos bastits durant molts anys i diversos governs, serà feta amb el lleixiu vessat per l’esperit de revenja. El més desolador és que en sondejos d’estatals els hi donen una aclaparant majoria absoluta, es comprèn que les polítiques i propagandes del “a por ellos” els donen encara més rèdits electorals que la recollida de signatures contra l’estatut català que empraren per treure Rodríguez Zapatero. És ingredient principal del nacionalisme espanyol la fòbia anticatalana.

Llegint, escrivint i reescrivint en les vespertines. Visitades pàgines dedicades a Jonathan Lethem, Don Carpenter i Vivian Gornick –gran interès. La literatura de base autobiogràfica, on en realitat les intimitats més arrapades es queden regularment fora de pàgina.

Un any de la mort de Leonard Cohen. Com s’ho feia per mantenir sempre aquella serenor? A partir d’una certa edat el temps s’esmuny a la velocitat del llamp. Demà, aturada general convocada per demanar l’alliberament dels presos polítics. Sindicats històrics diuen que no convoquen, perquè és una vaga política, com si no ho fossen polítiques totes les vagues –i tot el que fan i desfan els humans. La situació convulsa va ensenyant gestos decebedors.

 

¿Guardonar des de la municipalitat barcelonauta el tebeos –alguns plagiats- de Pérez Reverte també és un efecte del 155?

 

Fer literatura amb la pròpia vida exigeix l’habilitat de convertir-te tu mateixa en personatge, i, a més, aconseguir crear drama, tenir pols narratiu i visibilitzar els conflictes.

Vivian Gornick

 

La veritat és l’error que escapa de l’engany i s’assoleix a partir d’una malentès.

Jaques Lacan.

 

El productes i gestos de l’odi s’assemblen tots, tan si van dirigits als jueus, als negres o als catalans. L’ou de la serp.

 

Qualsevol text està trenat sencerament amb cites, referències i llenguatges culturals que el travessen d’anada i tornada en una immensa esterofonia. Quan sabem això, la dèria pueril de les grans originalitats s’escola per l’aigüera.

 

No eixim mai en cap llistat de paradisos fiscals. Fa de mal dir, però no som ningú.

 

M’ensumo una nova llei de “vagos y maleantes”, amb un altre nom, és clar, i potser una mica maquillada.

 

Os campos têm memòria.

Ivo Machado

 

Dimecres, 8 de novembre de 2017.

Alçat a l’hora més o menys habitual. L’hàbit fa la poètica? La ràdio. Aturada de país, talls a vies de comunicació. Fa l’efecte que el seguiment és significatiu, tot i que ja sabem qui dirà que no. Hi ha un poble amb la seua dignitat trepitjada. La cremor és de les potents.

Refrescada de temperatura, l’augment de les capes de roba, amb retard. La sentor d’armari de les penyores –la melangia és com es fa dir la jovenesa quan retorna, escrigué el gran Carner.

Gestions: una metgessa amable i eficient. A la gestoria després, l’intricat paperam del règim d’artistes –les autoritats recaptatòries ens donen el títol-, la fada literatura burocràtica, que em torna anarquista furibund per moments.

Cafè en enllestir. La simpatia d’una coneguda. Gent que somriu tot i que la vida li ha presentat rebuts molt emprenyadors i doloros. En retornar a l’escriptori passo a pdf –qualitat de preimpressió- un dels artefactes rematats. Prodigis que encara ens enlluernen als qui picàvem l’Olivetti en esborrany i després en original. La revolta informàtica és decisiva. ¿Què passarà si se’n va l’electricitat o es fonen macrosistemes? La dependència és colossal i més fràgil del que sospitem. Cal guardar llibretes i espelmes, per si el progrés col·lapsa i fa la volta.

Escudella per dinar, sopa, verdura i tall en la reunió que conforma els endins i escalfa els peus. Sesta tranquil·la. Més programa escripturari i lector en les vespertines. Reapareix el mestral amb les seues oceàniques capes de braols i flautins de l’ultramón.

A les notícies, més anuncies de la repressió. La desbocada “pepera” potser acabarà fent centenars de presos polítics. Estan furiosos. No es pot intentar res amb gent furiosa. Tot i el soroll, el cas Gürtel va oferint-se en tota la seua extensió i esplendor d’anys i panys de comptabilitats en negre i altres recreacions tramposes amb diner públic. Però no passa res, en realitat, les intencions de vot per als autoritaristes recalcitrants no afluixa, ans al contrari, augmenta a l’estat. El paper galdós de l’esquerra, que pareix segrestada pel discurs del P.P., fa feredat.

Llegint la novel·la de Teresa Duch i prenent alguna nota per a la presentació a la nit. Llegida una entrevista –i vista una altra a la televisió- amb l’assagista canadenca Naomi Klein, que acaba de publicar “No n’hi ha prou amb dir no”, on teoritza sobre les estratègies de xoc dels poders per distreure l’atenció de les ciutadanies mentre segueixen blindant els interessos de les elits. També ha comentat el conflicte Catalunya-Espanya, carregant contra els flagrants atacs a la democràcia dels estrategues del govern del P.P. Gran interès.

 

La lectura és a qualsevol hora un substitut de l’opi. Ningú llegeix per a saber, sinó per oblidar.

Emil Cioran (“Llàgrimes i sants”).

 

La imaginació s’ha de permetre un certa quantitat de temps per mirar al seu voltant.

Thomas Merton.

 

Vivimos en un mundo ambiguo, las palabras no quieren decir nada, las ideas son cheques sin provisión, los valores carecen de valor, las personas son impenetrables, los hechos amasijos de contradicciones, la verdad una quimera y la realidad un fenómeno tan difuso que es difícil distinguirla del sueño, la fantasía o la alucinación. La duda, que es el signo de la inteligencia, es también la tara más ominosa de mi carácter. Ella me ha hecho ver y no ver, actuar y no actuar, ha impedido en mí la formación de convicciones duraderas, ha matado hasta la pasión y me ha dado finalmente del mundo la imagen de un remolino donde se ahogan los fantasmas de los días, sin dejar otra cosa que briznas de sucesos locos y gesticulaciones sin causa ni finalidad.

Julio Ramón Ribeyro (“Prosas apátridas”)

 

La llei mai farà a les persones lliures, són les persones les que han de fer la llei lliure.

Henry David Thoreau

 

No penses mai que pots dir la darrera paraula sobre algú.

Henry James.

 

Dijous, 9 de novembre de 2017.

Alçat a dos quarts de vuit. Fredor matinera, tonificant. Cafè i ràdio. ¿Què podem esperar de l’Europa que ha gestionat el greu afer dels refugiats donant suport a receptes tiràniques? El que li van fer a Grècia, la inhibició en el seu dia amb el carnatge als Balcans, donen la pauta glacial d’un club que només desperta amb les oscil·lacions del números macroeconòmics.

Gestions de carrer. Claror ensonyant, aire enravenat –el pregó agut de la neu. Portades a enquadernar un grapat de quartilles ja arreglades (fins allà on arriba la reparació possible). Consulta a un tècnic i reparador de so sobre els canvis d’humor de l’equip. Ens entenem. Ens presta un testador de cables. Amb les anades i tornades, els escenaris polsosos i les humitats, el cablejat es desgasta molt; que quede tallat en un punt o altre és d’una altíssima probabilitat.

“Hi ha un grup de penedits esperant el baptisme. Aqueixos per ara hauran d’esperar, no?”. Sentit al vol d’un paio alt, moreno, de moviments atlètics, que parla pel portàtil. Una secta?  El llenguatge en clau d’una organització d’emprenedories del costat fosc? Les partícules misterioses de l’oralitat accidental dels carrers.

A l’escriptori a les dotze. Revisant altres quartilles narratives. Vells treballs de Miles Davis per companyia. Freqüentment atacava amb la nota més inesperada, gratava un roc, n’extreia llàgrimes esmerilades i vitralls fumosos. El gran Miles: mineria alada, absenta contra els grisos intermedis. Un caràcter difícil, diuen, potser insuportable. Quina importància té això ara? Cap ni una. Posa nervi al fang demorat de les hores artesanes, allunya els fats adults, intractables, dels peatges pesants de ser home. M’ajuda a trobar l’adjectiu. A vegades fins el trobo. En l’adjectiu hi ha la clau fonamental del que provem de fer, seguint una processó que va inaugurar el papat de Montaigne. Hi ha els progenitors generosos i després hi ha els pares de paper que ens trobem  i ens adopten pels retops de l’expedició.

En l’aturada d’ahir, tot i els milers d’empreses que diuen que han abandonat Catalunya, i que la majoria del personal estava tallant carreteres i manifestant-se per les places, el consum elèctric va augmentar fins i tot més que en un dia laboral sense vaga, segons el govern de Madrid. Les matemàtiques partidistes són així de recreatives i plàstiques.

Crema de verdures i hamburguesa, amb espinacs barrejats en el picolat, per dinar. El noticiari comarcal. Les picaresques maldestres que caça la policia. Tot i els triomfalismes oficials, ens arrosseguem pel fons de fa temps i no acaba d’enlairar-se l’aerostàtic dels qui no apareixem en cap llistat d’usuaris de paradisos fiscals. ¿Estan experimentant el grau de resiliència sense llençar-nos a les barricades desesperades? Podria molt ben ser.

Bramula el ventot a fora. Atrinxerat a l’escriptori. La nocturnitat allargassada pel decret dels rellotges nòrdics. Defugint el raig salvatge d’odi de molta premsa espanyola contra els actors del procés i la ciutadania que l’ha empès. Espanya fa tuf de franquisme, ha escrit l’expert constitucionalista Javier Pérez Royo en un article recent. En quin ball més grotesc ens toca estar. L’estratègia del xoc, en diu Naomi Klein: deixar que els conflictes arriben a les flames més altes, amb tot el sorollam, per ocultar altres decisions, tripijocs tramposos i errades greus. L’anàlisi de la canadenca encaixa en el viscut de fa uns mesos ençà. La il·lustració ha tingut poques oportunitats en la celtibèrica. Se li veuen les orelletes a la vinguda d’una enorme frustració engavanyant.

Enyoro el gos als peus mentre escric o llegeixo. Em comprenia perfectament, amb una mirada pietosa de vell filòsof. Sí, ho entenia tot, i quan no li convenia –algun retret per alguna malifeta- presentava un dissimulant gest desentès. Merlinet guapo, elegant,  criatura asserenant… Dos mesos han passat des de la dolorosa i necessària decisió de l’eutanàsia, perquè el cranc insubornable començava a fer-lo patir amb episodis aguts. Un buit sensible. Privats d’oferir-li carícies i proteccions. Els nostres estats d’ànim se li encomanaven. Si covaves un constipat venia a fer una ullada al capçal del llit que preguntava com estaves… Els “golden retriever” són bonhomiosos, pacients; diuen els especialistes que són perfectes per a cases amb criatures menudes. La possibilitat de substituir-lo –han arribat diverses propostes- és ara per ara impossible. Suposo que cal guardar un marge de temps.

 

El concepte budista de no fer, de saber no fer… A vegades, la resposta al “què fem?” és saber deixar de fer –i molt més encara fer per fer. Amb els esquers enganyosos que ens paren tothora des de les rodes incansables del capitalisme salvatge on ens han clavat, la idea per a molts deu ser inconcebible. Quan aprenem una mica a saber no fer en realitat estem fent millor. El pensament s’enriqueix de llevats substanciosos, essencials en els parèntesis del no fer.

 

En diuen història, quan s’eixuga una mica la sang que precedeix a la propera sang.

 

Al bell mig de la setena dècada de la meva vida, de cop i volta m’adono que l’error fonamental del meu mètode de treball és justament el meu mètode de treball.

Imre Kertész

 

Magnats a dins i a fora, al mateix temps, de l’administració. Un altre dels detalls preocupants que encarem.

 

Amnistia Internacional d’Espanya no mourà cap ditet pels activistes i membres del govern empresonats preventivament. Són més Espanya que Amnistia. Un fum de socis del país es han fet arribar queixes i donant-se de baixa.

 

Divendres, 10 de novembre de 2017.

La presidenta del Parlament a la presó preventiva, eludible amb una fiança. La segona autoritat catalana. Per si quedava algun dubte del color polític de la moguda aparentment jurídica. Una pena anticipada, no descomptable, inconstitucional, segons el jurista Joan Queralt. L’estat de dret i les seues garanties. Comptat i garbellat, que pensar en independentista és delicte. Ja tenen la foto que volien amb la xertolina sabadellenca Carme Forcadell arrestada. Un avís per a navegants. Hi ha programes que no es poden portar a unes eleccions. La venjança, la humiliació com a premissa de la causa general. Ja no queda cap careta encaixada. Pensar que els comicis del dia 21 desembre seran normals són ganes de fer-se l’orni. No falta qui fa càlculs i qui revifa terceres vies federalistes –que tampoc són possibles amb el mur que hi ha al davant- i assaja passos de dansa amb nous episodis de la puta i la Ramoneta i el peix al cove, però la pel·lícula ja no va d’això, amb ofertes així no es satisfà la gentada que segueix anant per davant dels representants.

A l’estafeta de correus per certificar una carta. Una cua llarga. Ètnies diverses, variats déus, plurals estil d’espera. Em toca un despatxant prou espès que no m’entén la cal·ligrafia de psicoanalista apòcrif. Altres gestions amb el reparador d’estris sonors. El seu taller fosc té alguna cosa de fabricant de robots de “Blade-runner”. Aprenem opcions distintes per al bon rendiment de l’equip, que darrerament s’ha tornat una mica boig amb detalls excèntrics.

Repassades unes quartilles en ser a l’escriptori. Les ullades a la calaixera de materials no s’acaben mai. Migdia d’habitud. Dinar amb el finestró curull d’assolellada: la bombeta que escalfa els pollets. Les notícies: el tuf franquista i les idees condemnades per una part de la judicatura. Becaina plaent. Escrivint i llegint en les vespertines. Avançant amb la novel·la de Teresa Duch per fer-ne la presentació. Distracció de qualitat. Algun braol espars de vent de dalt. Una mica baix d’ànims. El panorama és penós. Les costelles calentes de tant de picar pedra per a reculades tan pronunciades i perilloses. Això sí, la situació ens dóna per renovar els vots de rebel·lia cada dia davant les noves opressions d’una globalització sense ànima. Per les proximitats, entre molts altres despropòsits, indocumentats dels “Ciudadanos” emetent dictàmens ignorants –i destructors, evidentment- sobre la llengua i la seua unitat, dins totes les varietats dialectals, en plens municipals. Quina vergonya i quina fatiga.

 

Dissabte, 11 de novembre de 2017.

Dempeus a dos quarts de nou. La màquina, amb caprici aleatori, proposa un directe, amb orquestra simfònica, de Peter Gabriel i no l’esmeno. Quants segles seguint-lo? Lleialtats de llarga durada; a vegades es donen. Sintonies que no deceben. ¿Com haurà influït en la personal cocteleria el seu extens catàleg? No ho sabria escatir amb precisió. Suposo que més d’una partícula s’haurà escolat en una cançó o altra.

A Ramon Ramon li han dat el premi d’assaig que lliuren a Alzira. L’escriptor de Catarroja va bastint una obra coherent i de gran finor estètica i de pensament. És un dels elements essencials de l’editorial Afers, pilotada amb dúctil determinació per Vicent Olmos. Mentre mitjanies van fent el saltimbanqui sota el feix de focus –els pocs que hi ha per a la nostra fustigada literatura-, Ramon habita els bulevards de les invisibilitats –un de tants!- amb una elegant calma tothora lúcida. Va ser el valedor auxiliar del meu fitxatge per Afers. No hi ha dubte de que el seu món escrit i el meu presenten més d’una concomitància de pressupòsits i factures. Content de que li hagen reconegut un assaig nou, que llegirem de gust. L’any passat el mateix guardó fou per a Jaume Subirana i el seu “Cafarnaüm”. També molta lligassa amb Subirana; conjuntura sempre agradosa anar ben acompanyat en les nostres aventures de tantes hores solitàries, incomprensions i assedegades.

L’allau de mentides de la premsa del règim és ennuegant i s’intensificarà encara més. Som en període electoral, cal no oblidar-ho. I, el més trist, gent de la corda empassant-se les intoxicacions de la premsa del règim per denigrar la presidenta del Parlament i el govern electe… De tan transversal la moguda es veu que també inclou una quota d’obtusos.

Migdia d’habitud. Les notícies. A Madrid no saben negociar. Allà no negocien, guanyen i esclafen. Una altra gran manifestació a Barcelona, reclamant l’alliberament dels presos polítics. Els mitjans arrenglerats amb el salvatge 155 neguen l’evidència: no han fet minvar els qui volen decidir el seu propi futur votant, ans al contrari.

Arreglades unes quartilles més al vespre. Llegint la novel·la de Duch, ambiciosa de complicacions de trames i ben resolta. Ens fa vore també el paper, silenciat i marginat, de les dones en la nostra història. Una narració de les que enganxa, sense rebaixes de qualitats. De les joies cenobials cistercenques, Vallbona és la que menys conec –Santes Creus i Poblet les tinc més apamades i estudiades. El text de l’escriptora de Vimbodí m’ha fet venir ganes de reparar els dèficits sobre al comunitat femenina de la regla de Sant Benet.

 

Quan la llengua del país recupera una miqueta d’espai dins l’abassegadora diglòssia, apareixen les collonades perverses dels “no nacionalistes”, que òbviament l’únic que volen és contribuir a acabar de carregar-se-la.

 

La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.

Montserrat Roig.

 

Tot i que freqüentment ho parega, la mediocritat no és, ni de lluny, l’argamassa del món. Té més números de ser-ho l’excepcionalitat.

 

(Darrera gosadia)

Intentar la darrera gosadia

-amb tornaveu irònic

per desautoritzar solemnitats-

un pam abans

de la soledat sense pardals.

 

 

 

Només és coneixement allò que porta en si la capacitat de desmentir-se.

Carles Camps Mundó (“Memòria de la inquietud”. Editorial Afers).

 

Diumenge, 12 de novembre de 2017.

Aixecat a les nou. Mig constipat. Adormissades del nas i la gola. Dormida amb molta escenografia onírica, conflictivaPrecisament circula molt per les xarxes el ridícul, sapastre, malintencionat, d’un regidor dels “Ciudadanos” al consitori benicarlando, negant la unitat de la llengua i lamentant que l’idioma aixafat durant anys i anys recupere una mica de terreny, sobretot en el sector cultural. Caldrà esperar el seu estudi morfosintàctic que desdiu la romanística mundial, potser som davant una troballa excepcional, tot i que tot fa pensar que només som davant d’una maniobra més – grotesca, acientífica- del partit de Rivera per sotmetre del tot el nostre tret identitari cabdal a la uniformitzada castellana. En política es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul, va escriure Josep Pla (alguns atribueixen la frase a Tarradellas, però s’erren). Pel que fa al tema, els “Ciudadanos” pugnen per resultar encara més nocius que les polítiques del P.P. No sé si no serà tema per psicoanalistes, al final, tant d’autoodi en escampada orgullosa i barruda. La d’anys que portem havent de suportar carallotades d’aqueix calibre, que no tindrien cap altre valor que l’anecdòtics si no fóra que darrere hi ha fortes polítiques d’escanyada.

Migdia suau. Compromís musical a Benicarló, a la llar dels jubilats, al vespre. Carretera potable. Claror i menys fred. El muntatge i la prova de so, que va bé (tot i que la sala és endimoniada de rebots grossos). Però, quan comencem a tocar reapareix l’avaria fantasma que fa oscil·lar un dels canals de so –teòricament reparada aquesta setmana. Nervis. Ho resolem amb més voluntat que res. Sala plena i balladora. La processó va per dins, però complim la funció. La incomoditat dels detalls tècnics alterats. A les deu tocades som novament a la carretera, descarregant la tensió. Hi ha el firmament constel·lat i ha entrat el mestral. Un entrepà en un establiment del barri del Grau. El sopar a deshores dels músics. Un punt de mal de cap, al final. Encara puc llegir un parell de capítols de la novel·la de Duch abans d’aclucar la parpella.

 

És espectacle desolador: gent intel·ligent disparant ximpleries casposes sobre temes on s’alimenten de prejudicis i falsedats. Sí, és penós contemplar intel·ligències delicades en algunes especialitats anar com cagallons per sèquia en altres.

 

Si saps de què fuges, ja és alguna cosa.

 

El aires del 155 ja despentinen el govern valencià. Els governs de Madrid, de Suárez a Rajoy, una despertada valenciana amb cara i ulls els fa pànic.

 

El regalims

de pintura blanca

en un tros

de tauló abandonat

entre l’herbam d’un solar

discuteixen sense pressa

ni tremp excessiu,

per passar l’estona,

sobre si l’univers

s’expandeix o es contrau.

 

Voler ofegar la paraula és voler aturar la vida… i això no està a l’abast de ningú.

Mercè Rodoreda.

 

Al progrés il·limitat se li veuen els topalls descarnats.

 

Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar.

Joan Sales.

 

Dilluns, 13 de novembre de 2017.

 

(Enjorn)

L’apotecària aixeca la persiana.

Un vell porta una garrafa d’oli.

El canaló vessa l’aigua d’un pati.

La campana conventual zigzagueja

entre els primers motors

No hi ha gàbies eficients per a l’esperit,

etziba el veterinari.

Les criatures de l’aire es fan la trena

davant els pàmpols amb rosada.

Tornes a parar taula pels qui no vindran.

El carilló quiet repensa Bach.

 

El peu dret a terra a les vuit i vuit minuts. Dos vuits, dues serps de l’infinit en l’atzar codificat en els números rojos del rellotge-despertador. Tema massa enorme i nebulós, l’infinit, per a la primera hora espessa. La ràdio. El laberint polític. Els cinismes d’alguns actors manaires. El mestral sil·labeja admonicions paoroses i inconcretes. La taula esmaragda del present es presta a moltes interpretacions. Matinera en pijama i arreglant quartilles i llegint articles. El patiment d’anit permet la treva dillunsera.

Si tanques el plànol, una multitud es queda en quatre gats. El truc és vell i barroer. Això fa la majoria de la premsa espanyola amb les imatges de la manifestació de dissabte. La informació gràfica també fa la seua guerreta de falsificades, en ajustada congruència amb les línies editorials farcides de trampes i parcialitats. I, en el cim de les perversions deformatives de les darreres hores, un canal televisiu públic, que posava com a catifa sonora a unes declaracions del president Puigdemont el tema de la pel·lícula “L’exorcista”, banda sonora del Mike Oldfield més brillant. En cas de que en el seu ecosistema censurat el cas Gürtel existís, se’ns acut un embolcall adient, el de la pel·lícula “El Padrí”. Un cas que va deixant un reguitzell de mort estranyes i més d’un arxiu judicial cremat –a banda de disc durs atacats per una febrada de martells desbocats. Potser saber alguna cosa del Gúrtel és quasi tan perillós com ser independentista. No és ofici per a cínics, deia el bo de Kapuschinsky, que potser sobrevalorava el factor humà una mica.

Olleta d’arròs i cigrons per dinar. Les notícies de l’apocalipsi per entregues. Molta informació esportiva per, cal suposar, posar protectors als cervellets magolats. Becaina gustosa. Vespertines solitàries i calmoses. Bromes i veres entre els argonautes gremials. No hem tingut mai fàcil, però ara es posa pitjor i el costellam ja no aguanta tant com fa vint anys. Riem per no plorar. Pa amb tomata per sopar. Acabo de llegir la novel·la de Teresa Duch després. Molt enginyosa i ben resolta. Llegit també un article sobre Musil, que em recorda que fa molt que no torno als seus diaris: “L’home sense atributs”.

 

S’aixeca de sobte, en reconèixer la peça, es gronxa amb els ulls tancats, recolzada en un dels pilars de la sala – les cames boterudes no garanteixen que es plegarà. ¿Què haurà pensat en aqueix recolliment d’ulls tancats enmig dels cossos de la ballaruga? La nostàlgia encara és voluntat de vida.

 

Saber triturar, amb mastegada pacient, una ofensa, i enviar-la al container dels silencis més insignificants. En podem dir estratègies de maduresa.

 

Hi ha dies en que ni la ficció desmemoriada de l’amor propi ens és recíproca.

 

Les partícules estranyes que també formen el subjecte.

 

Les construccions que es descomponen en el desig i que desfermen el que no domina en el nostre segment de confort o conformitat.

 

Complet no hi ha ningú.

 

Les solides estructures de ficció del que en diem realitat en les nostres particulars neurosis.

 

El candor no sap guanyar ni manar.

 

Les nostres ferides condicionen l’anàlisi.

 

La delació anònima. Dels pecats més imperdonables. Ara l’estimulen els regressius que ens tenen posada la bota al damunt.

 

Un dia qualsevol es planta l’amarga solemnitat que el saboteja, perquè es presenta per esdevenir “el dia després”, quan quedem sols en l’andana d’una estació i uns pedaços, un trencadís delirant ens desdibuixa i oblidem com caminar fins per les voreres més transitades.

 

(Benefici del dubte)

Seràs la fulgurant sal irreductible

de quan fas el que cal fer

i no la cendra abdicant

que et proposen com a esquer

per tancar els ulls i parar la mà pidolant

i anorrear-te de folkloret decoratiu

llogat per hores als qui pretenen

la gran apagada, tan sembrada

d’altaveus d’entreteniment continu

que no deixen tornar a la fonda i clara

casa silent del fraternal benefici del dubte.