Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

KatiaChausevaIgualDimarts, 21 de novembre de 2017.

La mica de medicació –automedicació- ha tallat una mica el constipat i m’ha deixat dormir sense episodis escanyants. Alçat a les vuit. La ràdio. El cinisme dels polítics en una campanya farcida d’anomalies i tuf neofranquista. Em refugio en Jan Dismas Zelenka i el seu “De profundis”. Enviada aquesta col·laboració. Cafè i més medecines. La deliciosa vida en pijama. A les onze hi ha la telefonada de la SER ebrenca. L’entrevista telefònica, proposada pel bibliotecari de Móra la Nova, sobre “L’incert alberg”. Crec que queda fluïda. Revisant materials després. Fumo menys. Actualitzo amb poemes i fragments les pàgines líquides personals. La raonable vida lenta dels convalescents –o dels malalts imaginaris. Tot va tirant més o menys, o ens en fem la il·lusió. Pastís de patata i carn per dinar. Sesta curta. Més disciplina textual al vespre. Redactada la presentació de la novel·la de Teresa Duch. Llegint després, en pantalla i llibre, fins a mitjanit.

 

Hi ha molt pocs monstres que estiguin a l’altura de la por que ens fan.

André Gide.

 

No cal emplenar els dipòsits. Si el velam està ratat per la incúria no importa. Si el timó solca tort, tampoc importa massa. Si mitja tripulació dorm la mona en les suors dels camarots, no hi fa res. L’atzar el governa sense esclafar-lo contra el roquer obscur. Cap temporal el pot fer sotsobrar. Un buc dels antics. Un buc fantasma, que navega la quartilla groguenca d’un versaire de secà, que s’ha aixecat amb ganes de fer un sonet naval, i és el que va fent després de donar de menjar a les gallines i mentre la companya de tota la vida enlaira per tota l’estança drings de sofregit.

 

Dimecres, 22 de novembre de 2017.

Alçat a dos quarts de nou. Dormida potable. La superstició de la medecina, que potser ha tallat una mica el constipat. Peces de Stephano Landi (1587-1639): la vívida serenor dels compositors italians antics. L’ungüent de la bellesa en els esgarranys d’aquests dies convulsos i amarguejants, d’injustes reculades medievals i rocs a la faixa.

Cafè i cigarrets –dosificats per la coïssor de la gola. Revisant un aplec de contes que esperen en una carpeta. El panorama està com per deixar-ho córrer tot i dedicar-se a la petanca o a podar bonsais, però es comprèn que som de l’estirp dels cabuts. Escoltat l’espai de pensament de Xavier Antich a Catalunya Ràdio. Aguda lucidesa, que sap comunicar. La seua amistat m’afalaga.

Vida casolana, conreant l’hortet, com recomanava Voltaire. Se li enramaven bé les tomaqueres a Voltaire? Tràfecs de monacal sense regla estricta: la substanciosa qualitat de la vulgar soledat de fals oficinista. Crear amb la bogeria, corregir amb la raó: la recepta potser més convenient.

Em passen la galerada d’un poema donat per a un llibre col·lectiu contra la violència. Algú o altre s’ha carregat l’estructura del sonet, perquè d’un sonet es tracta. Provo si es pot refer la malifeta abans de fixar-la. Punyetetes emprenyadores.

Arròs, col i fesols per dinar. Escalf de sirgadors, fermall tel·lúric. Sesta breu, melosa. Repassades més quartilles després. Sortida per estirar les cames pel parc dels Xiribecs. Pres un cafè a l’establiment. Animació suportable, sense cridòries invasives. Humitat a l’ambient. Penso sense voler pensar. Idees i plantejaments esfilagarsats. Un capvespre amb matisos ataronjats i una lluneta de conte àrab.

Més revisions en tornar a l’escriptori. Llegits articles i textos variats pels tobogans líquids. A tres quarts de nou em miro la retransmissió del partit del Barça a Torí, en el muntatge de la Champions. ¿En puritat podem dir que hem vist un partit de futbol en retransmissió televisiva? Em penso que no. Les càmeres segueixen essencialment la pilota. No hi ha mirades a les zones on no s’està jugant, difícilment es copsen els moviments tàctics, organitzatius, que hi ha per darrere de la pilota.

La biblioteca de Móra la Nova anuncia l’espai radiofònic amb recomanacions llibresques que emetrà demà –vam enregistrar ahir la conversa. Un any després de sortir d’impremta “L’incert alberg” segueix fent una mica de via per uns canals i altres (i en els lectors que l’han llegit o hi arriben ara). No es pot demanar molt més. En realitat, un llibre d’un any de vida impresa és encara jove. Però, tal com van les ansietats de les novetats i el poc espai que les llibreries reserven per a allò que en dèiem llibre de fons, són factors que no ajuden massa als títols dels gèneres més minoritaris i exigents.

 

El reparador estri de poder extreure’n alguna metàfora fins dels topants més erms de la autobiografia decidia o imposada.

 

Quelli che hanno cambiato la storia non sono stati né i cortigiani né gli assistenti dei cardinali ma chi ha saputo dire … “no”.

Pier Paolo Pasolini.

 

Les veritats de les llàgrimes són salades.

 

L’empordanès Alexandre Deulofeu feu de tot, i bé: mestre de diverses matèries, músic violinista i saxofonista en diferents grups de música d’esbarjo i clàssics, pagès experimental creador de plantacions sense terra amb solucions líquides de la seva invenció, obrer de fàbrica, paleta, escriptor…tasques que combinà amb l’estudi profund de la Història. Patí exili, però tornà a finals dels quaranta al seu país natal, on amistançà amb el filòsof Francesc Pujol i amb Salvador Dalí. Entre altres obres deixà «La matemàtica de la història», on, amb càlculs estadístics, augurà els finals de les civilitzacions, que considerava com orgàniques, amb jovenesa, maduresa i decadència.

La constel·lació de ments brillants i anticonvencionals empordaneses coetània seua, proposa un recreat guinyol fascinant, amb Deulofeu, Pujols, Dalí, Pla i Fages de Climent calcigant les llambordes amb contrapassos interessants, a anys llum de la grisor imposada per la dictadura.

De l’univers agranat per la tramuntana no paren d’emergir obres d’esperits sacsejants, moltes colgades sota tants pams de pols d’oblit amb que obsequiem els il·luminats en els nostres països, tan fustigats per una història adversa.

 

Amb uns anyets més, amb les humanitats foragitades de la polpa social, amb els sedassos crítics anestesiats per tanta coloraina banal, ja no els caldrà vigilar l’opinió de la gent, perquè el gruix de la ciutadania ja no en tindrà cap d’opinió pròpia discordant.

 

Llegia un tebeo estirat a la catifa. La dona – una visita del veïnat- que li pareixia gran, però que no devia tenir ni de lluny els quaranta, es va adonar que, en aixecar els ulls de les pàgines acolorides, la criatura escrutava entre el misteri obscur que el tub de la falda deixava a penes endevinar.

En un moment donat van quedar sols a la saleta (l’amfitriona havia anat a preparar un plat de galetes a la cuina), i la visita, amb mà destra, va aixecar-se una mica més la falda, separà una mica més les cames, girant-se un pamet més de cara a la criatura lectora, tot picant-li l’ullet. El triangle era cobert per una penyora blanca al remat de les mitges fosques.

La criatura trigaria uns anys en valorar com calia la volenterosa tirada pedagògica de la visita.

 

Dijous, 23 de novembre de 2017.

Alçat uns minuts abans de les vuit. A la nostra part de món s’ha fet de dia, en altres tot el contrari. Tot és relatiu, de la matèria dels somnis. Som un buf, un paquet insignificant en la general entropia.

Engegada la ràdio: el cinisme descomunal del delegat del “gobierno” a Catalunya, Enric Millo, justificant l’animalada imperial de l’article 155 (ressago del decret de Nova Planta), que està desmantellant fins les polítiques d’assistència social que funcionaven a la Generalitat. Per rematar les dues tasses del caldo, l’ex-ministre d’exteriors, J.M. Margallo, amb la mateixa recepta en tertúlia. Ahir, en seu parlamentària, el ministre justícia (quina broma) burlant-se’n de les víctimes de la violència policial de l’u d’octubre.

Abandono la tralla a temps per guarir-me amb peces del folk britànic tractades per John Renbour. Em poso a arreglar quartilles. Sortida airejant al pati en un parèntesi per escurar l’arena dels ulls. Sol enteranyinat, fresca entenimentada. Mirant el brancatge prim i llenyós de la buguenvíl·lia, amb les fulles d’un carmí mat. El talc d’una estela esborrifada d’un avió en la celístia finalment oberta. Penso en l’amiga anacoreta del Montsant. L’apartament ho intensifica tot i ho porta al moll, escatant els accessoris que fan més nosa que servei. Deixar-se ser i estar, sense propòsit, amb fluència, trobant la gràcia del que és donat en els detalls de la naturalesa. Més tard o més d’hora un diàleg humil i despert amb els cicles naturals pot esdevenir el remei que els esperits disconformes amb les glacials plataformes que ens han parat abraçaran amb profit i guariment. Està per vore si no hi haurà una regressió a la integració de les mesures més humanes i diàfanes dels petits nuclis, del pacte de camp treballat i les autenticitats directes i genuïnes.

Cigrons amb allioli –gratinats i enriquits amb ou i cansalada- per dinar. La conciliació amb les mudes esferes de l’univers, l’absolució tel·lúrica. Sesta plàcida, sense follets morats, conills sardònics ni naips amb potes .

Llegint i escrivint al vespre. Trobada una ressenya –molt  favorable- de “L’incert alberg”, de David Castillo, a “El Punt/Avui” del 17 d’octubre, que desconeixia. Castillo és un dels comentaristes que em troba ascendents i interessos que altres ni flairen. És dels pocs que noten que sóc estèticament més postmodern del que aparento. Compartim gustos dels que marquen caràcter, com l’interès pels dits poetes del rock, amb Dylan al capdamunt. Sorpresa agradable, trobada per casualitat pels mars de sargassos cibernètics.

 

La premeditació, els plans no compten en això que en diuen la felicitat. Es vessa on vol, es breu i se la reconeix a pàgina passada.

 

Potser la papallona és el somni nòmada de la flor.

 

El riu de qualsevol retorn no és mai el mateix.

 

La majoria d’esquers d’èxit d’aquest sistema malaltís són els plànols de presons comprades a terminis.

 

Les millors preguntes les sol fer el silenci.

 

L’única pedagogia que saben fer alguns polítics és la de la por.  Ofereixen així l’eixuta talla de la seua mediocritat.

 

El bons moments són els que acaben extraviant la data i encara procuren un somriure espontani en el soliloqui.

 

Els vencedors són els que escriuen la Història.

És forçós, doncs, que hi hagi una altra Història…

Blai Bonet.

 

Valia el que valien les seues intriguetes de radi curt, les seues picaresques recolzades en la bandarreria reaccionària.

 

Quant l’energumenisme més gasiu i desinformat es pensa el pur sentit comú…i altres quotidianes llaunes.

 

L’ escriptura no és de cap manera un instrument de comunicació, no es la via oberta per on només passaria una intenció del llenguatge. És tot un desordre que llisca a través de la paraula i li dóna aqueix ansiós moviment que el manté en un estadi d’etern ajornament.

Roland Barthes.

 

Divendres, 24 de novembre de 2017.

Dormida decent. Les escorrialles dels constipat. Un ruixat a la matinada. Alçat a les vuit. La ràdio. Percentatge alt de gent que tenint faena no pot ni cobrir les factures bàsiques i ha de ser auxiliada pels serveis socials i entitats solidàries. Salariets indignes en molts sectors. D’això en diuen la recuperació, els qui llegeixen de biaix. L’altra dada cantada és que el fons de pensions el govern de Rajoy pràcticament se’l ha cruspit i que les injeccions de diner públic per reforçar la banca han resultat un préstec a fons perdut. Es pinta un panorama més dur encara. Estaments internacionals avisen dels estralls que s’auguren. Res: el sistema aspre i únic i els seus governs ofereixen poques alternatives vagament humanistes. Abrandades patriòtiques oculten que no hi cap pla alternatiu davant la gran embarrancada que s’albira.

Cafès i respirs buscant la calma d’esperit, el relativisme davant tants falsos gegantismes i púrries comercials que s’encasten com a valors positius i necessaris en tants.

Em passen l’enllaç de l’entrevista que passaren ahir a la SER ebrenca sobre “L’incert alberg”. Crec que va quedar prou apanyadeta. L’escalf  i respecte que m’ofrenen en l’ecosistema cultural ebrenc.

Revisant quartilles narratives. L’art de contar històries, antic i necessari. Discs d’Amancio Prada per formosa companyia. L’alta rebosteria ens galvanitza les més optimes regions de l’ànima.

Amb nocturnitat i traïdoria han pujat el tabac. Incrementar els impostos indirectes, el recurs fàcil dels grans estrategues comptables. Cada vegada més pobres els pobres i la riquesa en menys mans. Les desigualtats cada dia són més terribles.

Migdia habitual. Sopetes i bon vi. Sesta curta. Fets uns retocs finals al paper per llegir a la presentació de “El silenci de Vallbona”. Cap a la biblioteca a dos quarts de set. L’animació als carrers i botigues. La cosa del “Black Friday”? ¿Acabarem adoptant tots els costums i invents ianquis? Els que tenen un rendiment comercial o altre és notori que van quallant. Es veu que el nom procedeix de quan els esclavistes de l’Amèrica del nord oferien les seues peces a preu rebaixat, passat el seu dia d’Acció de Gràcies (a Líbia reapareix l’esclavisme pelat i cru, segons informacions). Si no necessites res del que ofereixen el dia de la promoció tens garantit un cent per cent de descompte.

Pres un cafè tallat a la cafeteria de la Unió Filharmònica, a quatre passes de la biblioteca. El canal urbà de l’Ebre va baix, un llot obscur d’un pam i mig. Criatures, mares i pares a la zona del Castell –diverses activitats. Trobada la pintora Pilar Pisa, que em demana un disc compacte de cançons per afegir-lo, m’explica, als regals nadalencs: es comprèn que a una filla seua li agraden les meues cançons. De pensar en les festes nadalenques em deprimeixo.

A dins la biblioteca, conversa de cortesia amb la Joana Serret, la directora. Teresa Duch arriba de Tarragona, on viu. Intercanviem quatre idees nítides sobre l’ordre de l’acte, on participen també membres del club de lectura llegint fragments de la novel·la. Duch explica com em va conèixer i el que ha llegit meu. Presentador presentat, no m’havia passat mai. Llegeixo a poc a poc els quatre folis amb les meues consideracions de “El silenci de Vallbona”. Tot senzill i prou pedagògic. Una vintena llarga d’ànimes ho segueix. Diverses contraprogramacions culturals, com passa tants caps de setmana a Amposta, públic dividit. L’autora signa prou exemplars. A les nou tot dat i beneït. Faena feta no destorba. L’autora torna immediatament a Tarragona.

Mos en una pizzeria regentada per uns italians prou arquetípics. Amanida de formatge de cabra i pizza amb pasta de pa autèntica. Una mica de tertúlia amb gent de l’assemblea de la lluita contra el càncer, que ens fan un detallet per la col·laboració al darrer ball benèfic. Encara puc llegir una mica.

 

Recordo haver netejat unes botes camperes amb greix de cavall.

Em recordo enfundat en una rosadenca curta hindú de seda amb fins brodats blanc al pit.

Recordo un ratinyol veloç arrambat a la paret rugosa, emblanquinada, d’uns corrals ja sense cavalleria, que feien una intensa olor a desinfectant “Zotal”.

Recordo les tecles groguenques d’un piano vertical i unes mans ossudes i pigades arpegiant elegantment.

Recordo l’olor, una mica com de vainilla i canyella, de la primera guitarra.

No recordo què responia de menut quan em preguntaven què volia ser de gran.

 

Dissabte, 25 de novembre de 2017.

Cel rúfol al finestró que ens pertoca. Sentint els disc de Roger Mas amb musicades de poemes de Verdaguer per companyia. Llegides anit algunes pàgines dietaristes de la peregrinació de mossèn Cinto a Terra Santa –gran interès.

Cafè i medecina efervescent. Llegint articles i notícies. El món fa molt mala cara. Quatre-cents morts en un atemptat a Egipte. Hi ha cadàvers que no cotitzen prou en les llotges periodístiques. Si no enfilem les acaballes, en fa tota la pinta. A l’estat, la llei mordassa, amb “delictes d’opinió”, va eixamplant-se tot aprofitant l’atmosfera del 155. La vara de mesurar ofenses i incitacions a l’odi, clamorosament decantada, per variar. Un suposat estat de dret que cada dia ho pareix menys. Dir les coses pel seu nom pot comportar càstigs severs. Dir-li exili a l’exili o pres polític a un pres polític, per exemple. Si no ens recobrem una mica en la dignitat el pim-pam-pum ens pot deixar com a zombis erràtics per la nostra pròpia terra.

Arreglant quartilles. Donant-hi voltes, en els descansos, tot flairant distretament les humitats verdoses del patiet, a diversos temes sustentats sobre trontollants cavallets ficticis, que caldrà resoldre amb freda i seriosa determinació.

 

Bloquegen qualsevol gestió verament eficient contra al violència dita de gènere, però després des d’un faristol solemne i encartonat fan un brindis farisaic de jocs florals estèrils.

 

Darrera la cursileria gastada dels de sempre s’endevina el garrot de sempre, gens donat a cap diàleg amb la diversitat. L’estafa és immensa, escandalosa. Ens han pres un millor utillatge per al futur.

 

 

Hi va haver un dia en què el delicte d’odi (pensat per protegir minories i drets dels més febles) es va convertir en un jòquer per retallar la llibertat d’expressió i opinió, i per perseguir la crítica als poders. Estem acceptant el que va predir Orwell a “1984”. Ho pagarem car.

Francesc-Marc Álvaro

 

Diumenge, 26 de novembre de 2017.

(Fil de vigília)

Borrims i resines

de fruitals cítares llunyanes

seden moluscs

encara no inventariats

pel desfici de l’home.

 

Espill tornaveu d’espill

en els pèlags albs

de la innocència que no es sap,

fimbrada sense relat

ni pes, ni edats d’apressada.

 

Alçat a les nou. El vent de dalt rebla els seus telegrames en portes i finestres. Ombra de mal de cap. Els solatges del constipat, mucositat i picor de gola. Hauria de poder cantar avui –ja vorem com va al fira.

“No es pot ser independentista i bon catòlic”, ha deixat dit Antonio Cañizares, vicepresident de la Conferència Episcopal.

Sant Pere i els altres deixebles i seguidors pescadors li podrien rebatre. No coneixen bé els seus propis textos? Per quin càrrec romà fou condemanat Jesús? Sedició, nogensmenys.

Ullades desganades a garbells de quartilles. Simfonies de Sibellius acaronant l’arbrat tardoral del pensament. Llegint altres coses com a descans. Quan trobes un autor o autora que té la gràcia difícil de deixar els textos una mica inacabats. Uns ulls de bou per on el lector pot anar-se’n als confins més impensats.

Cura de solet matinera al pati. La pau de tancar els ulls una estona i obrir l’aixeta per desembassar pressions estúpides i esquers que no són res de res, però que ens remarquen cada dia des del psicologisme pervers dels poders.

El retrobament dels tramussos per berenar – en algun dels darrers dies- ha obert diminutes operacions de tall proustià que s’enramen ufanoses per les parets de les recreacions i ensonyades. Hi ha receptes sempre actualitzades, perquè formen part del vertader brou de l’ofici de ser humans.

Arròs al forn per dinar, amb subtils afegits personals de X., ben relligats. Mirades les notícies. L’estultícia, l’arrogància supremacista sobre la naturalesa i els humans, mata. I, a més, veiem la creixent pràctica periodística de culpabilitzar les víctimes. El drama dels qui s’embarquen desesperats en una closca de nou o altra, les polítiques infames amb que els acull aquesta Europa mercadera, sense ànima: un club dominat per Alemanya i el neoliberalisme del qual potser val la pena començar a abstenir-se’n. Des de la “unidad de destino en lo editorial” segueixen burlant-se’n, ridiculitzant, deshumanitzant tot l’independentisme. El govern del “Rajoyans” continua amb la seua deriva dictatorial venjativa.

Cap a La Sénia abans de les quatre. Una llebre atropellada enmig de l’asfalt. El cel escurat dels dies curts i les nits eixamplades. Tot rutlla bé. Sala molt plena, animada, al centre social. L’equip es porta bé, no ens regala cap sorpresa pronunciada. La mica de constipat per moments em posa en una bombolla concentrada en la respiració cantaire i en les aportacions de la guitarra. Públic molt agradable. Una bona plaça on estem fiançats. Mentre desmuntem, conversa amb la dona romanesa que tocant del seu marit porten la cafeteria del local. Se li endevina tot un caràcter d’idees clares, però en el tracte amb la gent exerceix certa cuina internacional de relacions públiques i fer-se l’orni –com nosaltres, evidentment. Firmament estelat i el quart creixent esfumat entre núvols prims i allargassats, en el retorn. Baixada manifesta de temperatures. Havent descarregat, comprat pa a l’establiment de la xicota russa del barri i mos casolà, mirant la segona part del València-Barça. Partit intens. No massa cansat, encara puc llegir una bona estona: recuperat el diari de l’artista Jaume Pla. Impagables notes personals sobre obres vistes dels altres: uns apunts ben girats i lúcids sobre Tolouse-Lautrec, que regalimava melangia i no joia.

 

La torre de la plaça porta un contrapàs de les glaçades tres i cinc

en l’hora en que l’àngel d’anís de l’acrimònia agrària disputa

amb les gàrgoles del canaló pluvial el “tocar i amagar” dels jardins invisibles. Al periòdic rebregat del cafè cèntric un crim per fites.

L’apotecari solta una llatinada mentre escura el cigaló. Un abellot brunz i orbita a batzegades a prop de l’aixeta de la font. L’escolanet espera a la parada del cotxe de línia si el conductor li lliura un paquet per a la parròquia.

 

La delació anònima. Una de les eines preferides dels esperits inquisidors. Brut qui la proposa, canalla qui l’exerceix.

 

 

(Ventall de la lluna freda)

Té codonys i cireres i fulles de menta

el ventall de la lluna freda. Tot pintat a mà.

Tot recreat per mà desconeguda o atzar volenterós.

Ho certifica un teòleg. Ho filma un cosmonauta.

La filla de l’adroguer es desfà les trenes rosses.

Una mula beu, ensenyant el dentat prominent,

del bassal on les cireres, els codonys i les fulles tremolen…

Ho esbosso ara, que he tornat a guixar la carranca

del record del xiquet de la natura.

 

Dius rebrotada com un conjur a mitja veu. Invoques forces majors de terrejada magnètica. Fas la dansa de la pluja al poblat que l’atzar disposa. Es vessa el subtil miracle quan la necessitat en fa el ple. L’àlgebra dels noms perduts o confosos enlaira la revifada. Dius saba d’espera activa i l’estructura còsmica cap en un gra de sal, en una tènue crepitada de pell justificada que es figura compassada amb un senzill sentit de tot.

 

De tancar televisions en saben. De periodisme afecte, també. El candidat del P.P. García Albiol anuncia que quan governen tancarà TV3 per reobrir-la amb gent normal i plural. La gent “normal” és plural? Penso per exemple en l’assemblea d’ànimes de Pessoa…

 

El balbuceig dels qui dubten quan parlen en públic em dóna una càlida confiança, sé que l’intervinent respectarà les capacitats del públic.

 

Tret de Bach, Shakespeare i un grapadet més, tot el que fem els humans és sempre perfectible.

 

El veritable quilòmetre zero deu passar per on tenim instal·lat el llit o el sofà a l’hora de la sesta.

 

Dilluns, 27 de novembre de 2017.

(Aurora)

Forjada

en el ferro lent

dels precipicis

l’aurora arrela

confiada

on l’exhaust dorm

en l’abnegada

condició de l’humus.

 

Alçat a dos quarts de nou. La ràdio. Morts sobtades en llocs claus, tan en l’afer del procés com en el de la Gürtel. Els venedors de fum electorals i altres perles, com l’arbitrarisme tirà. Abandono a temps de no coagular una irritació aguda. Cançons de Leonard Cohen, dels darrers treballs seus, per companyia. El sacerdot seductor de les nostres capelles heterodoxes sota l’enteixinat de les intempèries esmolades. Les seues salmòdies nigromants, amb versicles de flama cadenciosa i imatgeria poderosa beguda dels vells llibres magmàtics d’il·luminats   peregrins de les eternes preguntes i supersticions, fa moltes edats que ens reparteixen joc substanciós. Com passa amb altres cantautors, a Cohen se li rebaixat la part musical per aclamar-lo com a poeta, quan té un fum de melodies memorables… En companyia, un matí més, del calmós. No dóna una sola vida per esborrar motllos tan essencials.

Repassant materials i fent anotacions noves. Hi ha lectors –i algun crític postmodern- que em retreuen que malgaste temps i talent (me l’atorguen, generosos; altres me’l neguen: en paus, per tant) comentant coses de futbol o de política. Hi ha res en la vida humana que no siga polític, com ja proclamaven saberuts mil·lenaris? I el futbol, no és freqüentment una metàfora de la vida? Hi ha un reguitzell llarg d’autors que escrigueren –i escriuen- de futbol, tot i que la majoria parlen de molt més que el joc sobre la gespa. Delibes feia unes cròniques sobre els partits del Valladolid per al seu “Norte de Castilla”, que tenien molt més que el relat ajustat a la crònica periodística. I què dir dels articles futbolers de Manuel Vázquez Montalban o Pier Paolo Pasolini. Qui gosaria negar-los la condició de peça d’intencionalitat literària? No hi ha temes menors si s’exercita l’obertura de compàs. I el polític no ho és gens, de menor, perquè ja s’ha dit, tots fem política cada dia –o ens la fan i ens afecta, com recordava Fuster. Mirar-se un partit de futbol a més té moltes possibilitats d’obrir-nos un holograma o altre als territoris de la infància, la pàtria de l’home, com esgrafiava el poeta. Per exemple, el partit disputat anit a Mestalla, amb alguns detalls que es donaren, ¿algú creu seriosament que era una bombolla completament aliena al moment polític que es viu a l’estat?

Telefonada de Mamen Peiró, que m’explica que una restauradora voldria fer-me una entrevisteta per a un treball sobre l’obra de son pare. Ens posem al dia, feia temps que no parlàvem. Sempre li ha agradat el que escrit sobre l’obra i la figura de Fernando Peiró-Coronado. Cap inconvenient, per descomptat, en predicar una vegada més –i totes les que calguen- sobre la trajectòria del pintor i amic. El record de les llargues converses i aventures creatives compartides és indeleble, càlid: dels segurs encerts de la llarga expedició. A vegades, d’alguna manera estranya, des del soliloqui sensible, potser encara dialogo amb ell, o me’n faig la il·lusió, tant s’hi val. Suposo que a la restauradora que vol saber el meu parer li podré aportar algun detall significatiu de la manera de fer del pintor.

La ració d’arròs que sobrà d’ahir per dinar. Els fills i néts dels qui patiren la postguerra procurem no llençar mai menjar. Marques de l’educació sentimental. Més revisió de materials i lectura en les vespertines. La repressió està assolint cotes inesperades, amb complicitats on menys t’ho esperaries. La croada contra qualsevol forma de sobiranisme no es molesta en tapar-se gens. Fins hi ha qui fa burla del xicot que va perdre un ull per una pilota de goma el primer d’octubre (que volen esborrar de la memòria). Anem adoptant algunes cauteles de la pura clandestinitat. Ningú és a resguard. Costa de creure, al segle XXI, en un marc suposadament democràtic que ensenya sots curiosos. Potser a no molt tardar fins haurem de portar els llibres a censura, com ho havien de fer els nostres antecessors en la llarga i aspra processó a contravent.

 

“No es pot explicar amb paraules”, sents moltes vegades. I la majoria de coses que suposadament no es poden explicar amb paraules, són copiosament explicades amb paraules en tots els temps i tradicions. És una expressió poc meditada. O un comodí d’algú que llegeix mot repoquet o gens. La majoria de coses que molts creuen que no es poden explicar amb paraules, ja les va expressar amb paraules per un tipus que es deia Shakespeare: el cim més alt d’un humà amb una ploma a la mà, que sabia llargament de quines matèries és feta la condició humana.

 

Per als qui no hem perdut certa fe, un parell d’adjectius encertats valen per mil imatges.

 

Fa l’efecte que ja hi ha més ideòlegs influents en els gabinets creatius publicitaris que en altres cocous polítics. I poden arribar a ser d’una melosa perversitat ben incisiva.

 

Hi ha providencials casualitats. Escadusseres, però les hi ha.

 

(incendi al dilluns)

dius aigua tèbia i dius que la pense aplicada on em vinga de gust.

dius sonet i l’emplenes de fanalets d’envelat, com gronxats per l’atmosfera d’un relat de la rodoreda. dius waits i penjo un drapejat de piano ronc al teu mur. dius carta als reis de tinta simpàtica. dius ja som prou grandets i et fas més petita i vulnerable. dic prudència i plató, però no en fas cas i llences els daus al vellut verd i surt l’atracció de l’abisme i els incipients lliris amb rosada.

has decidit incendiar els dilluns del perdedor i no em queden manuals d’exorcismes a la rebotiga.