Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

MagrittetempspassatDimarts, 14 de novembre de 2017.

Solet tendral, ensonyant. La detinguda pietat ambre de la claror que ens ignora. Remeno el cafè. Penso en tanta lluita per res. L’atracció d’alguns pels cavalls perdedors, que també són –som, vam ser, serem- criatures de Nostresenyor.  Estem fotuts. Estem fotuts? El darrer que apague el llum.

Terratrèmol gros a l’Iran. Casetes de fang metrallades entre els gegantins espasmes. La terra es queixa. Els déus callen, no ingereixen en les nostres maneres d’aniquilar-nos, en les debilitats materials per plantar cara a les inopinades sacsejades naturals.

Mirant materials. La ràdio nerviosa. Fins al capdamunt de tertulians estúpids i calculadors. M’acullo a l’esmena Debussy, que és una pianola que s’acosta a la intel·ligència de Valéry. Les abstraccions de la música potser l’encerten més davant els insondables misteris de la mar. Coneixem millor algunes pedres còsmiques que els recambrons cecs dels abismes oceànics.

Proves amb l’equip de so: percaçant les intermitències fantasmes d’un canal. Sembla que detectem on hi ha la font dels artrítics espasmes d’amplificació.

Escric unes ratlles més abans de dinar. Bledes amb patata i un allet, i peix –lluç- per dinar. Formidable elementalitat vetusta, el paisatge a la cassola, el caràcter de déus i elementalitats de la cultura de l’oli d’oliva. Coordenades d’estar al món –o reinventar-se’l en la limitació o l’exagerada recreativa.

Conversa de migdia amb la mare, que manté la veu jove, la veu d’òrfena. Sempre és amoïnada per un detall o altre. N’hi ha que neixen patidors (crec que he heretat de ple l’enrònia). En altres diàlegs, els malentesos dels malfiats. La genuïna  comunicació humana és el malentès?

Em proposen anar a posar un acompanyament musical en un espectacle a les Borges Blanques, sense assajos ni saber de què va la pel·lícula. Agraeixo que hagen pensat amb mi, però declino l’oferta. A estones fa l’efecte que fins he après una miqueta a no clavar-me en canyarets incerts.

Becaina breu, lenta jardineria involuntària sense conflicte ni memòria. Passo les hores vespertines com puc. Les tardes no són en el meu millor nivell de bioritmes. Llegeixo coses velles i noves. La novetat dels clàssics, el rovell d’alguns coetanis. Tot en ordre.

Excursió fins al supermercat a comprar berenar –un aperitiu suposadament de panís i un refresc suposadament sense sucre (poca fe en les reclams comercials). A la zona de la carnisseria hi ha una discussió de comares perquè alguna s’ha botat la tanda. La carnissera posa ordre enlairant inconscientment un ganivet de fulla ampla. Diria que hi ha com una impaciència irritada a l’ambient general. El ràpid i fàcil va guanyant territoris. Potser les velocitats de les tecnologies han influït en els tràfecs convivencials. Anem apressats i ansiosos fins quan no és de menester.

Dues xicotes expulsades d’un vol de Vueling per haver parlat en català. La notícia. Van fomentant l’odi a les llengües, que se suposa que tenen una protecció constitucionalista. S’estan carregant el poc que s’havia assolit. De fet, fa molt que somnien a carregar-s’ho i ara han trobat una via ben expeditiva. Segur que cap estament estatal amonestarà la companyia.

S’han apagat els caragolins del mestral irat. Blavenca fredor suportable –de flassada lleugera. La llarga nit, causada per l’horari demencial imposat, m’aclapara. Fugides de paper. La sobrevida de les lectures, l’oportunitat d’internar-nos en altres veus, altres àmbits. El gojós viatge sense carretejar maletes.

 

Un mapeta rústec dels embolics i problemes que es traça al sostre de l’habitació. El son protector que ens protegeix.

 

L’enveja a vegades es disfressa de desdeny. Altres d’indignació moral.

 

Temen que les víctimes en treguen rèdit electoral de ser-ho. Hi ha res més pervers que els càlculs electorals?

 

I, al fons de les fondàries, una detonant riota sarcàstica, per alleugerir càrregues i recordar-nos el marc carnavalesc.

 

En l’inacabat la idea d’infinit potser troba més camp per córrer.

 

Gent amb el cul llogat dóna lliçons de com asseure’s correctament. Però els impostors sempre són els altres.

 

Hi ha paisatges que t’integren i altres que t’expulsen. Els integradors són desmemoriats, els altres, els excloents, rancuniosament memoriosos.

 

Dimecres, 15 de novembre de 2017.

Matinal difícil. Pensaments obscurs, que no em puc permetre sospesar i retenir ara. La lucidesa té espines. Remunto finalment cap a les dotze, quan l’àngel del senyor deixa una branquilló d’olivera a l’ampit de la finestra melosament discreta.

Llegint i escrivint. Les notícies. Alguns numerets de proximitat geogràfica, suposadament literaris o artístics, amb més d’un friqui desbarrant amb to de falset doctoral i no encertant-ne ni una ni per equivocació… Content d’estar cada dia més apartat de tots aqueixos muntatges tristos i ridículs (que no fan més que allunyar el públic potencial, que deu menystenir en paquet tot el catàleg d’uns i altres, els que valen la pena inclosos, és clar, tot sentint i llegint les rucades que s’han de suportar).

La tralla política. L’unionisme sap que ha de dividir el vot sobiranista per al dia 21 de desembre i el broc d’animalades construïdes amb mala llet, mitja veritat i tres tones de postveritat, va a raig desbocat. Les corrupteles sistemàtiques del partit del govern espanyol van emergint amb sa immensa teranyina organitzada gràcies a judicatures no alineades que sortosament encara alenen a dins el ventre de la balena.

Arròs al forn per dinar -magnífic. Becaina curta, plaent. És quan dormo que, a vegades, hi veig clar. El coixí una mica emmotllat a la pesantor dels nostre crani hamletià –com tots- pot ser el millor psicoanalista (negacionista del pare Freud, com em convé).

Correu d’un lector, que em diu que espera els lliuraments d’aquesta llibreta “en candeletes”, i que moltes de les entregues li donen forces (no diu per a què). Li agraeixo el missatge. Per molta carretera que puguem portar aquests detalls sempre ens agafen a contrapeu . Quan escrivim, la possibilitat d’un lector o altre és una nebulosa remota, abstracta. Em fa l’efecte que deu ser algú prou jove, per tal com s’expressa, amb frescor sense compliments encartonats. Ens els darrers anys he descobert que la mitjana d’edat de molts lectors i lectores –en llibre i en pantalles- ha baixat significativament.

Aniversari de l’escriptor i professor Andreu Sevilla. Li trameto un missatge. Els serveis recordatoris de les màquines i els seus almanacs socials. Tenim una curiosa complicitat, tot i ser i tenir gustos –i disgustos- tan diferents. L’amistat és flor delicada. Espero no oblidar-me d’anar regant i adobant aquesta, essencial en els darrers trams de l’expedició. Els lligams substanciosos d’aquestes edats potser són més importants que els d’altres moments més volàtils en les capes de suposada jovenesa.

 

Quan més estrenys, menys tens.

Thomas Merton.

 

Dijous, 16 de novembre de 2017.

Matinera amb els tràfecs habituals (l’habitud dels darrers temps; canvien les cèl·lules dels cos cada set anys, canviem les menudes receptes de quotidianitat també). M’abstinc de les matraques informatives polítiques, mesura salubre. Músiques antigues, de capella i taverna, a la “jukebox” particular.

Conversa amb Teresa Duch sobre els detalls de la presentació de la seua excel·lent novel·la, “El silenci de Vallbona”, a la biblioteca Arbó. Assabentat d’una maniobreta sobre un encàrrec que em van fer, i que finalment li han donat a altra gent. No s’han molestat ni en fer-m’ho saber. Pels anuncis de la cosa m’he donat per apartat. Qui no està no fa falta. Molt acostumat, desgraciadament, a descortesies d’aqueix to. Decideixo que no té cap importància, perquè no la té, si de cas només per constatar que la gent va a seua, que no escolta i que fa els seus càlculs de lleialtats i deslleialtats. Res de nou en els creixents autismes socials. La faena feta per a l’encàrrec fallit em servirà per a altres bancals i propòsits. I ací pau i després glòria, i anar rodant, que és vals d’ombres xineses.

Tallarines amb bolets per dinar. Penso, uns segons, en Mishima i el seu aparatós suïcidi ritual, homoeròtic, militarot… Un teatre sense esmena al cor de les tenebres, que en realitat m’interessa ben poc. Altres orientalismes més delicats i translúcids m’acompanyen millor.

Les notícies. Hi ha qui es desmoralitza perquè les coses no són exprés i a més presenten contradiccions. L’empapussada de l’instantani i fàcil ha debilitat sistemes nerviosos i neurones poc cuites. Han apartat al major Trapero a tasques administratives, en un despatxet de la comissaria de Les Corts. És la sempiterna venjança dels mediocres amb la brillantor. El 155 i la part de judicatura atansada al govern del P.P. volien l’heroi caigut i humiliat. Fot basques, tot plegat. Però, tot i que potser s’ho pensen, la partida no s’ha acabat.

L’amiga Nela Martins, poeta de Viana do Castelo, que visqué uns anys a Andorra, m’ha traduït al portuguès uns fragments de prosa i uns aforismes. El seu entusiasme m’està fent guanyar seguidors entre el seu entorn. Un any o altre m’hauré de plantejar visitar-la. Qualsevol pretext és bo per acollir-se a l’amistat portuguesa uns dies. la veritat és que em fa sonar molt bé en la llengua de Lobo Antunes i tantes altres veus admirades. Un cromo regalat per l’atzar i els seus desnivellats vols que em fa somriure per dins. Les afinitats electives?

Apareix als cucs histèrics informatius de les darreres hores que li han dat el Cervantes al nicaragüenc Sergio Ramírez, amb qui estem enllaçats i he dialogat alguna vegada. Narrador i periodista, fou vicepresident del govern d’Ortega entre el 1985 i el 1990. El guardó és la cíclica manifestació, en el crestall més visible, de la política cultural de l’estat espanyol –llarga i fonda en setanta-mil negociats. Poden reconèixer un autor o autora llatinoamericana, però cap d’expressió gallega, basca o catalana té aixopluc en les bases de l’entorxat. D’idioma a reforçar i imposar només n’hi ha un, tot i els jocs florals retòrics, cada vegada més mitigats i esparsos. Els impostos dels exclosos, però, també fan paret en la cultural raó d’estat.

Llegint i prenent alguna nota fins al son. Cull les roses del present, recomanava Ronsard, si ho recordo bé. El roser d’aquests dies és monacal, discret, profitós… El món es desploma a trossos però alguns bojos seguim projectant llibres i altres suïcidis lents, bellament perdedors. Els llibres segueixen sent- Cortázar ho deia- un dels racons més tranquils on estar-se en aquests dies de desconcerts, sorolls i fúries.

 

Estem entrant en una era tan salvatge que quan se’ns apareix el proïsme, li mirem l’endret i el revers a vore on és el parany.

 

Res més treballat, en literatura, que la transparència. Ho penso rellegint l’immens poeta Czesław Miłosz: la seua capacitat de convertir en sagrat un detall quotidià, així com posar a escala humana els metalls profunds de l’univers, sense deixar de subjectar el canell per eludir la fastuositat. Més mèrit encara en el ferm control de l’hiperbòlic tractant-se d’un home creient.

 

Prefereixen l’espectacle que l’argument. Gent amb criteri, fins sents que en diuen.

 

No els notes fins que topes amb una obra seua o altra. Cada vegada m’agraden més els qui fan aqueixa opció enmig tan de xou banal.

 

La natura calla. Els afegits –motors, marges de pedra, metàfores moralistes…- no són del seu regne. Cal anar recordant-nos-ho regularment.

 

Si vas molt de pressa, les coses estan quietes. Si t’atures, es posen en marxa.

Josep Maria Espinàs.

 

Divendres, 17 de novembre de 2017.

Somniat amb un personatge que fa anys que no veig i que regentava un pub on es despatxava la postmodernitat, desganada o nihilista, en les músiques i els concerts que programava, en les primeries dels vuitanta, en un poble no molt gran. Jugàvem a futbol junts de xiquets, amb una colleta veïnal de criatures abduïdes per l’univers de la pilota. A la seua aventura de connectar amb mogudes i estètiques de les urbs, amb la insatisfacció dissident de la generació de “no future”, no cal dir que li van ploure tota mena de maledicències verinoses dels cors blancs, que sentencien tot defensant-se’n dels canvis. Agents que han remogut aigües prou estantisses, tinguts per marginals, menystinguts, als quals pocs saben trobar-los la gràcia i l’audàcia. No sé perquè ha aparegut en un tram del guinyol oníric. Sempre ens hem tingut una simpatia a distància, sense arribar mai a l’amistat propera. El cas és que la seua aparició en uns descordats tràfecs en els camps magnètics dels somnis m’han fet recordar episodis, locals i complicitats d’aquells anys que tenia aparcats en containers remots. A vegades m’oblido de que d’alguna manera he estat en diverses mogudes que no es resignaven a la sopa de col de l’entorn immediat que ens havia pertocat. També he pagat els corrosius peatges de la incomprensió i la mala llet de la insidiosa maledicència amargada. En el meu cas, a més, provant de rescabalar el més autèntic dels llegats de la terra (un còctel a vegades complicat d’agitar amb bon pols), mirant d’eixugar les ocultacions i ignoràncies imposades. Potser hauria d’escriure més d’aquells anys i aventures. Perduda la pista de moltes de les ànimes erràtiques d’aquelles nits eixamplades i electritzades. L’ofici de resultar uns supervivents no és fàcil, en certs moments on repasses les errades ingènues i les energies i el fetge cremat en honor de no se sap del cert per quins déus o contradéus.

Amb l’aixadeta pels bancals de textos. Gestions artesanes de menudalles. Vist, en una aixecada d’ulls, un pardal, ploma rogenca en accent sobre el gris i l’ocre,  gras –redonor augmentada contra el fred-, saltironejant entre els llençols blancs estesos al pati.

Defugint les cremors polítiques. La ferum de drets retallats, insensibilitat social –amb classisme cursi-, rancior retòrica (“hidalguía” d’opereta), futur berenat amb deute sobre deute, acer neoliberal amb comptabilitat d’oficinistes obtusos i cruels, la supèrbia de la ignorància… Escrius, i d’alguna proximitat arriba com un socarrim de censura frontal que ni es molesta en simular que és un afer comercial, com ens ha passat en alguns mitjans on ens ha tocat jugar a la ruleta russa del columnisme opinant, per dos cèntims tardans i encara regatejats per elements sorruts sense remota idea de periodisme –ni de quasi res.

Llenties per dinar. Becaina sense retaules tenebristes. La mansuetud vespertina. Lentes artesanies. Solfes antigues per companyia. La vida amb peu de gat i bata d’invisible. Transhumar i organitzar (carpetes de patafísiques). Només abandono la trinxera invisible per anar al supermercat a comprar-me berenar. Fa dies que em ronda el capritx d’una sessió de cacaus i tramussos, però em reprimeixo per controlar la fartera excessiva. Em cobra un xicot nou, moreno, amb una barba en borrissol tímid, que se’m queda mirant directament als ulls, que és quan m’adono del seu estrabisme i immediatament em recorda algun personatge de les pel·lícules de Pasolini i quasi que el veig en blanc i negre. Flashos inesperats a la caixa del súper. Podria haver-me’n recordat d’algun personatge dels que reclutava Buñuel pel als seus jocs d’espills, però no, el caixer jove, que es queda mirant amb una intensitat i fixesa políticament incorrecta els clients i clientes, ha emergit directament de l’univers de l’italià. Dèries, bagatel·les, reminiscències de vol gratuït sota la lluna fluorescent d’un súper de barri, fred, tristoi.

 

El sindicat roig –quan ho era de veres- va decidir celebrar un vint-i-cinc d’abril (plena transició). Em van demanar si cantaria. Els hi vaig dir que sí. El pes pesant del cartell fou un grup de música festívola, “Carraixet”, tot un familiar que rodava reprenent per a la llengua els espais de les gresques ballables.

La cosa es va fer a la plaça de l’església de la vila –on encara pervivia una granítica Cruz a los Caídos. Van haver-hi parlaments inicials i, òbviament, hom va telonejar el grup de l’Horta. Començava a escriure cançons pròpies i en tenia poques. Vaig afegir una versió de “Vostè (tu, tu mateixa)”, del “Diòptria” de Pau Riba, on en uns versos el nét de Carles Riba havia escrit “t’has casat amb el cor glaçat/ per solucionar la vida,/ mai no te n’has adonat,/ t’estic dient prostituta”.  No recordo molt més d’aquell espectacle sindical. El cas és que uns dies després, un senyor molt d’església, que es veu que estava entre el públic, li va dir a ma mare que era un ésser diabòlic, una mala influència per a la gent jove.

Amb històries així hem hagut de bregar. T’afecten més quan tens divuit anyets i vius enganxat a una guitarra i a una llibreta, buscant, investigant, provant, esmenant. Un era – i encara- un perfecte marginal. No exercia la menor influència sobre ningú, però ja se sap que els fanàtics solen exagerar. L’etiqueta de comunista –un calaix de sastre on el franquisme sociològic posava tot el que no comprenia- per col·laborar amb el sindicat en la cantada, diria que vaig començar a carregar-la aleshores.

 

La bellesa és la via que mena els homes a la llibertat.

Friedrich Schiller

 

Les reunions, els pactes fràgils amb el bessó obscur, addicte als cops de mà autodestructius. Una llarga partida –o una malaltia crònica de la tirada a pensar.

 

No han llegit Maquiavel, però n’empren receptes (que deuen pensar filles del sentit comú popular o cosa pareguda). Sembren –o ho intenten- les oportunes divisions.

 

Totes les bales disparades són un fracàs, un allunyament del menor vestigi de maduresa de la condició humana.

 

Article de Diego Álvarez Miguel, en un digital cultural, sobre les  pràctiques mafioses, amb diner públic pel mig, de les editorials en concursos dels que n’editen les obres guardonades. La més usual, portar-se el guanyador o guanyadora cuinat de casa (molt freqüentment algú de la seua escuderia catalogada).

Álvarez parla de concursos en llengua castellana, però en això no hi ha fet diferencial. També en les proximitats hi ha qui s’aprofita del candor o la desinformació de tants gestors per anar fent bullir la seua olleta espavilada. Quan reps algunes bases de convocatòries i saps qui edita les obres premiades, quan veus els jurats –també afins a la casa impressora, acrítics amb les seues polítiques- les esborres o les llences a la paperera, perquè ja sabem el pa que s’hi donarà i ja tens les teues netes vies d’edició. Però el públic en general no sap els manegaments més que dubtosos (tot i ser tan descarats sovint) que es produeixen amb plataformes sufragades amb diner públic.

La majoria dels gremials ho deixem córrer i anem tirant al marge d’aqueixes maniobres, obviant el que potser s’hauria de començar a no obviar: que no deixa de ser un escàndol més en l’enteixinat espès de les corrupcions.

 

El primari rematat que es pensa que haver fet diners el converteix en elegant i savi. Un arquetip del país que ens ha tocat suportar el millor que hem sabut manta vegades – i encara, encara.

 

Dissabte, 18 de novembre de 2017.

Alçat més tardet. Nit amb pesantor estomacal i desfici. Res irreparable, pel que sembla.  El “Miserere”, de Donizetti, ve a trobar-me (atzars de memòries maquinals). Un regalet dels déus per temperar cos i esperit en els primers compassos de fer dissabte.

Sol tebi, claror de cel blau al periscopi del submarí. Llegint, prenent cafè, fent alguna nota; matinal suau, adobant els rellotges, traient la pols a miratges agradables, escampant les penyores del joc de la tinta simpàtica. Esperant a Godot. Els bàrbars ja han arribat.

Arròs a la cubana per dinar. Becaina curta. Mirat, a un quart de cinc, el partit del Barça a Leganés. Matx pedregós per als de Valverde. Guanyen sense cap brillantor i per la bona forma del porter alemany. Llegint i escrivint després. Toaleta a fons, per desempallegar les hores prèvies del “bolo” de demà a Deltebre, plaça normalment sense complicacions, però amb un detall enutjós: no podem fer prova de so, perquè quan muntem fan un bingo entre els afiliats al casal de pensionistes. No hi ha més remei que aplicar la molt vetusta tècnica d’emprar els primers temes per posar l’orella en clau intuïtiva per saber si més o menys rutlla l’equalització.

Nombrosa manifestació demanant un finançament més just a València. La molt previsible absència del P.P. en una convocatòria transversal. Tardaran poc en penjar tot de fantasmes als sectors que s’han manifestat. “Otra Catalunya, no”, diuen que va dir un irat Suárez en el seu dia, i encomanà a l’Abril Martorell que obrés en conseqüència. Ara, amb l’esperit del 155 en l’atmosfera, se’n sentiran de grosses també. El retorn del repartiment de les aportacions valencianes és escandalosament ínfim. I de les inversions en infraestructures, el fre premeditat al corredor mediterrani i altres bigues essencials, n’hi ha mostres quotidianes. El domini de tants anys del Partido Popular, amb el que s’ha sabut dels forats en el calaix públic, ha acabat de comprometre seriosament el futur d’un país ric, creatiu, emprenedor.

 

Et penses que la diplomàcia és l’art de mentir bé, fins que sents Dastis, el ministre d’exteriors del govern dels “rajoyans”. Això sí, el maldestre ministre ens clarifica la pulcra separació de poders a l’estat, sabent abans que el jutge i el fiscal que el president Puigdemont farà cap a la presó –i a quina. A més, aprofita, des d’un to classista, que ja voldrien molts desgraciats estar aixoplugats sota el sostre de les confortables presons espanyoles. El detall d’estar privat de llibertat ho deu considerar una insignificant menudalla.

 

Cal conrear-les, les il•lusions de l’esperit, però sense prendre-se-les massa seriosament, i molt menys posar-les al nervat d’un programa o altre de la continuïtat.

 

Hi ha països amb les formes de la brutalitat molt mitigades, ben bé abolides. Pensar-hi porta a una melangia incòmoda, per la mala sort que ens ha tocat.

 

Diumenge, 19 de novembre de 2017.

Les vuit i sis. I ara què? El costum la seguida, els compromisos, el sofregit ros en l’espera. La libèl·lula borinotejant en el lligabosc del poeta enretirat de les galeries i les coaccions.

Els patis de veïns líquids. Les ambicions i emparrades d’alguns ens recorden el que no necessitem. Contramodels. Tot s’aprofita. De mica en mica s’omple la pica. Hi ha qui es munta guardons per autoconcedir-se’ls i guanyar pàtina de prohoms –o prodones. El més patètic és que pareix que fins s’ho creuen. D’algunes festetes endogàmiques i curtes de vista val la pena fixar-se a qui no li donen mai el llorer pansit –defensiu i complexat, en realitat-, en els que no surten mai a la foto. Entre els exclosos –o que no es presten a la fireta ridícula-, esperits i obres que els hi donen mil voltes i mitja als impostors subratllats.

Compromís musical a Deltebre. El desplaçament, de distància  domèstica. Estols d’estornells, parets de rajols vistos, una palmera entre senillars, els espillets de l’aigua en un bassal emmarcat en marró fosc, el sol que ja comença a declinar amb matisant polsim de safrà.

Ens trobem una fira de maquinària agrícola i cotxes al vial d’accés al casal dels pensionistes. Un agent urbà amb armilla reflectant ens obre pas alternatiu al cul-de-sac. El muntatge, enmig de la sessió de bingo, seguida pel públic amb un silenci misser. No podem provar so. Pres un cafè a la cantina de la sala, incrustada en la paret del nord.

Comencem a les sis en punt. Em noto una mica refredat i controlo més que mai la respiració per cantar amb prou fons per resistir la sessió. Sala plena, animada, efervescent, cridanera, molt balladora: l’esplendor de la joiosa vulgaritat directa –a la què ens adaptem sense miraments-, la fressa ambiental crepitant. En els primers temes ajustem l’equalització d’un local amb una mica de rebot. El vell secret d’inclinar els altaveus cap a l’angle de fons que eludeix una paret frontal a pocs metres. Solucions d’urgència on es nota la molta carretera feta. Pocs locals són pensats per a fer música. La majoria tendeixen a la grandiositat esportiva o al magatzem més o menys camuflat.

A l’intermedi ens donen una pasta de crema d’aguda plenitud dominical diabètica, acompanyada d’una copa de cava (la majoria de caves del país són una segura pedrada a l’estómac). Rematem la segona part sense problemes i a un quart d’onze som fent un mos cansat en un establiment especialitzat en entrepans del nucli històric ampostí. El constipat guanya ventall dels símptomes sabuts i resabuts.

Encara puc llegir una mica abans del pes melós de les parpelles. Hi ha peatges pitjors per comprar temps que amenitzar la setmanal festa major privada dels ancians d’una tribu o altra. Avui, per una anècdota aspra, hem recordat la gran rivalitat, en alguns grups d’esperits, entre Deltebre i La Cava. Una desavinença que en més d’un episodi, més enllà de la cosa futbolística,  ha arribat a les mans. Costen de creure aquestes enemistats veïnals en nuclis que, al capdavall, es necessiten els uns a altres i fan més via si van units davant les emmoquetades indiferències dels despatxos llunyans i oficials. Toquem als dos casals, al deltebrenc i el caver, i sembla mentida però és vital no errar-se en el topònim i el gentilici.

 

La crueltat conscient contra dèbils i perseguits en tota la seua trajectòria. Debutà fustigant els usuaris de RENFE que gosaven demandar els abusos i deficiències de la companyia. Escalador pertinaç fins al cocou dels qui creuen que l’estat són ells i és d’ells.

S’ha embarcat havent-hi contribuït decisivament a empresonar gent honesta, aixecant una ignominiosa causa general d’opressió contra una bona part d’un poble amb un relat falsificador, confegit al gust, perfumat de claveguera.

No descansarem en pau perquè un altre element de jeia similar continuarà la seua labor. El “a por ellos”, en resum de comptes, amb toga.

No ho diran, perquè nacionalistes ho són el altres, però han perdut a un patriota de nassos!

 

Per a ells el pacte democràtic només és un mitjà manejable. Aqueixa és la gangrena.

 

De menuts les mares en ho tenien prohibit, augmentant-ne el desig. Però ara no ens en sabem estar de trepitjar uns quants tolls –fins quan no plou, que plou poc.

 

Hi ha qui llegeix només per corroborar-se. Els camins de l’avorriment són plurals.

 

En la seua accepció primigènia i neta, això de l’autocrítica era un valor d’esquerra. Malgirbat, com té per costum la humanitat amb les bones idees, fins fou emprat com a instrument de tortura.

 

Pit inflat. Fatxenda expansiu. Amb un cert dandisme tronat. Accent sud-americà. Fa de monitor dels números de ball dels ancians (coetani seu). També vol manar-nos, dirigir-nos, demostrar que aquell és el seu reialmet, el seu territori. Assentint amb el cap li dono a entendre que li fem cas, però seguim amb el nostre programa. Es posa a dirigir les tres filades que ha fet arrenglerar. Té seriosos problemes amb el sentit del ritme. Quasi que l’agafa quan sent la veu del tema. En una vintena de compassos el quadre ja va a contratemps i feliçment desincronitzat, i així serà fins al final de la batxata. S’atansa a l’escenari, reclama la meua atenció amb sgest teatral. Però, abans que obri la boca li dic que bravo, que molt bé, i infla el pit i el plomall i ens deixa en pau. Ah, la vanitat, quin gran remei universal per desempallegar-se de noses.

 

Allà on la vida alça murs, la intel·ligència obre una sortida.

Marcel Proust

 

L’instant no és en realitat un àtom del temps sinó un àtom de l’eternitat. És el primer reflex de l’eternitat en el temps.

Sorel Kierkegaard

 

Reunió, expressió, manifestació. Alguns dels drets treballosament aconseguits que corren perill.

 

El pitjor de les lleis dolentes és que contribueixen a formar homes, pitjor que elles, encarregats d’executar-les.

Aristòtil.

 

Dilluns, 20 de novembre de 2017.

Alçat a dos quarts de nou. El constipat arrapat al nas i a la gola. Recepta d’estoic. Franz Von Biber, peces religioses, per companyia en el segment del candor del dia nou i la possibilitat d’aprofitar-lo raonablement, si els suborns del cos ho permeten.

L’imam de Ripoll, cervell dels atemptats de l’agost a Cambrils i Barcelona, preparats a Alcanar, sembla que era informant –confident- del CNI. Les conjectures aboquen a la més sinistra tenebra. Som en mans de polítiques ben desassossegants.

Ha mort, a vuitanta-tres anys, Charles Manson, inductor intel·lectual de les matances californianes de finals dels seixanta, on entre altres víctimes hi hagué l’actiu Sharon Tate, embarassada i casada amb  el director Roman Polanski. L’estiu de l’amor dels hippies tingué el seu vessant indigest. Fa uns dies, també a edat provecta i igualment engarjolat, passava avall el sanguinari capo dels capos sicilians Totò Riína. L’atracció dels mitjans, tot i els ois i les qualificacions condemnants, pel glamur del mal (galvanitzat per ficcions novel·lístiques i cinèfiles). ¿Uns espills obscur que potser interpel·len partícules de regions crues de tots i, al capdavall, humanes, excessivament humanes?

L’actualitat, en alguns segments, empra tonalitats dignes de les intrigues de John le Carré o Graham Greene. Circulen especulacions sobre la possibilitat de que el fiscal Maza fos emmetzinat a Buenos Aires, per agents del Mossad, amb una toxina. El fet de que no se li farà autòpsia ajuda a enlairar les flames conspiranoiques. Fonts anònimes fan circular la remor. El detall dels agents secrets israelians fa rodar el cap. Qui els ho encomanaria? En dies de gran esbombada de postveritats les versemblances ficcionals narratives fa estralls.

Sardines per dinar, delicioses. Les notícies. La repressió i la campanya anormal. Sesta beata. Treballant quartilles guardades en les vespertines. La soledat saludable, qualitat de silenci al barri. Bereno tramussos, al final he caigut: cal estar a l’alçada de les temptacions, sobretot quan són tan inofensives. Començo a plantejar-me el guió de la presentació de divendres de la novel·la de Teresa Duch. Nit calmosa. Dilluns sense penes agudes ni glòries en els miratges desèrtics –tessitura amable.

 

Crec que sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d’aquest món és insuportable, i no s’arriba a fer mai res.

Josep Pla.

 

Menta bonyeguda del capvespre,

amb els ulls l’escolto:

contrabaix en plany moradenc,

fronteres de figa regalimant,

foganya trèmula en el desert rodant,

piano cobert d’algues i carbó,

magnòlia xopa de benzina,

remor somorta de fantasmes pelegrins,

la fúria degotant a l’alambí

de la vella bruixa emboscada,

geometria extraviada dels il·lustrats,

Gòlem en la diagonal del vent,

la deessa pàl·lida que avança

amb el seu negatiu a l’espatlla de caragola.

Menta bonyeguda,

lianes destrenades del capvespre

dels balandres agitats i els pergamins en giravolts;

amb els ulls entrelluco

els nou pregons dels magmes atàvics.

 

Les cordes del violí són fetes de tripes de gat, però Bach existeix; l’amor existeix i és immens com la Gran Fuga malgrat que els nostres mitjans siguin tan miserables.

Joan Sales.

 

(Lector)

En la clivella que encara pots repensar

gratada en els telons obscurs

que barren tantes volades, segueix

pampalluguejant la candela d’Erasme…

¿o potser és un reflex lunar

en una lent polida per Spinoza?

En la claror, que pacients dits han esberlat

en els domassos de la banalitat maligna,

indicis revifats de mestratges de lliure esperit,

tant necessaris com el pa de la seguida.