Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc de Josep Igual

Plàncton. El Bloc de Josep Igual

carlessantosDimarts, 5 de desembre de 2017.

Gestions a Tarragona, com ahir. Tornen a girar redones. Els déus a vegades interfereixen, favorables, en la llauna kafkiana de les burocràcies.

Sol obert, un punt menys de fred. Els egoismes grotescs de la gent. Altres gests, més acostats a certa fraternitat possible. La civilitzada fa menys soroll.

Posat, a la tarda, en els contes, polint detalls, alleujant pedrots d’estructures.  Llegint a la nit, amb la flassada als peus.

Vista a la televisió una entrevista amb Joan Margarit. Pontifica a la defensiva. El que no s’acosta al que ell fa no val. Diu que el poeta no ha de mentir. Que és molt dir (es carrega tones de propostes magnífiques, començant per Eliot, com qui es menja un préssec). Llegeix un dels poemes del seu darrer llibre: un mica de prosa retallada. Quan un poema es pot passar fàcilment a prosa…marrameu! Les seues sentències de dogmatisme trampós m’irriten freqüentment. A les antípodes de la seua visió de la jugada. Per moments sembla un increïble curt de gambals. Li han donat corda i s’ho ha cregut. Pocs gosen contestar-li, perquè té cert poder en els negociats. Li he entrat directament diverses vegades, una en la què deia que Estellés era molt mal poeta, una altra en la que deia que els poemes s’han de poder llegir com un article de diari, i alguna altra… Segur que li han arribat les meues objeccions. Segur que ja dec ser en alguna llisteta de venjances subterrànies… Tant m’hi fot. Ja pago els meus peatges llardosos per no haver de combregar amb dictats faves.

Les reaccions de tot arreu pel traspàs de Carles Santos. També hi penso prou, no cal dir-ho. Vaig recordant detalls, anècdotes. Per unes paraules de Cesc Gelabert he recordat l’estrena de “Belmonte” a Amposta, amb la banda de la Lira donant el millor registre amb l’exigent partitura del de Vinaròs. Va caure un aiguat imponent aquella nit i vam acabar molls com ànecs.

Costa de creure que una energia com la del músic s’haja apagat. No deixava editar la seua música –si no va canviar d’opinió en els darrers anys-, amb bona lògica: les seues obres, sense la intervenció del seu arbrat proteic, es fan difícils d’imaginar en altres mans. Ha influït en molts músics i teatrers, però no deixa deixebles estrictes, capaços de sostenir els nervats de les seues propostes.

En les expressions d’alguns apareix el terme geni, que li molestava especialment, en recordo comentaris desactivants de viva veu sobre això (i en alguna de les entrevistes que li vaig fer reblava, negre sobre blanc, la desactivada).

En l’holografia desordenada, que va desfilant entre les temples melancòliques, he recordat també una divertidíssima nit en que ens miràvem junts un partit del Barça en un establiment al rovell de l’ou vinarossenc: els seus comentaris eren hilarants i, evidentment, en les visions del partit hi havia crítiques a molta escaparata cultural i política.

Com qui no vol la cosa, fets els comptes, feia més de trenta anys que ens tractàvem intermitentment.

Fa tot l’efecte que les reconsideracions, la llum sobre molts replecs de la seua obra, menys coneguts, no farà més que créixer.

 

Dimecres, 6 de desembre de 2017.

Alçat a les vuit. El festiu constitucional. Tal com la van estretint i aplicant darrerament, és més fàcil creure en el misteri de la Immaculada Concepció, on va a parar!

Trobada la major part de la discografia de Santos en un dels canals que m’ofereixen a la xarxa. Va sonant mentre repasso carpetes (per moments somric sol; no riure amb bona part de la seua obra és pot ser no haver-lo entès gens). La petja artística que deixa és de les fondes. Costa de creure que no el retrobarem en un sarau o altre. El mural gelatinós de les absències es va fent gran. L’almanac de l’anar passant és així d’aspre i insubornable.

En l’obituari d’avui el traspàs de Johnny Halliday, el rocanroler de la “francophonie”. Molt discret interès per les seues coses. Altres fars del seu ecosistema, com ara Brassens, ens han satisfet més, deu ser perquè sempre hem ballat malament. També en les collites rocanroleres del món altres propostes ens han captivat molt més.

Sí, l’almanac innegociable es va emplenant de forats, fins que un dia el forat sencer ens engoleix, i ací quasi pau i després quasi glòria.

Conversa amb ma mare. Mala consciència per no poder visitar-la i conrear-la més. Està preocupada per mi, li ho noto. Encara tem que acabe a sota d’un pont, amb aquestes apostes a repèl que faig. I, tal com raja tot, afina prou en la intuïció, l’avenir es presenta prou obscur per a certes aventures d’esperit.

Faves amb calamarsets per dinar (formidables). L’hort volterià i l’oceanografia recreativa en reunió beatífica.

Sesta renaixentista, ambres silents, sense compliments.

Em marco un calendari de disciplines per als propers mesos. Qui té projectes passa l’estona, si més no. Anem passant revàlides, sense capelleta o lobby que ens pose crosses propicies –ni ganes. Sé quines tecletes no vull pitjar: que potser ja és prou sapiència. Si el cos i la neurona aguanten marea, crec que el que està per venir, llibrescament parlant, pot tenir qualitat i força. De pensar amb tot el que he sacrificat per anar complint les etapes d’expedicionari, fa feredat. Tenen un punt de bojada aquestes dèries sostingudes, sense la menor garantia de res en aquesta societat que confon preu amb valor (els hi passa fins i tot a caparrons que aparentment barrinen prou, però allà és l’esquer dels valors de mercat, que tenen poc a vore amb els barems fluctuants de la creació). Poso la tela al bastidor i em disposo a redoblar-me la faenada, el triple mortal sense xarxa.

Mirats uns documentals magnífics, al canal del National Geographic, sobre els fons oceànics. Hi ha molts universos, però potser tots tenen una portella o altra oberta en aquest.

El govern en l’exili ha publicat pel seu compte l’esquela per Carles Santos, per ser Creu de Sant Jordi. Als “homes de negre” del 155 es veu que se’ls oblida el compliment del compromís. Recordo que Joan Brossa la rebutjà per considerar que una creu és un instrument de tortura. El cas és que, d’ofici, el govern a Brussel·les ha estat al cas. La repressió sobre l’antifranquisme portà el compositor a presó i ara, en l’hora del seu traspàs, una del tan paregut pelatge obviava el tràmit. El món no avança, gira, com cantava l’Ovidi.

Llegint les notes dietaristes del gravador Jaume Pla. Per moments són d’una grosseria intel·lectual espaterrant. Les seues invectives a artistes no realistes eren tan gratuïtes com desinformades. Anava sobrat. Fins a Picasso s’atrevia a esmenar-li la plana, que és molt d’atreviment. També s’hi posava amb escriptors. Es carregava Foix des d’unes desinformades posicions bledes de tieta llepafils. En fi, un més dels fatxendes –espècie autòctona molt abundosa- que menyspreava tot el que ignorava. Mirant obres seues, reproduïdes per les xarxes, ho acabes de comprendre tot: una deriva cap al cromo demagògic i empastifat, sense la menor volada i amb seriosos problemes amb els càlculs i rudiments de l’ofici, que es creia que dominava del tot. Entre aquests oncles ranciets, ressentits i l’esnobisme oficialitzat de Tàpies, amb aquells textos pseudocientífics per justificar-se i defensar la botiga, s’han generat unes confusions, en les nostres modernitats, descomunals (que tants cretins reprodueixen fil per randa).

 

En la nostra impaciència hi ha d’haver molta paciència, però no hi pot haver badoqueria.

Manuel de Pedrolo.

 

Escrius el que vols i, a sobre, a vegades fins et diverteixes…Què més vols, pardal? Potser que deixem de fer el ploramiques.

 

– Ho entens que l’enteniment és impossible?

– Ho entenc.

Vera Pavlova.

 

El vívid fanal de Venus

sobre la vella desferra metrallada,

tintant els marbres gèlids de Sant Petersburg…

El lleu frec alb, trèmul, en la llacuna

amb una llegenda de dona d’aigua

i remots corns de caça.

Velles cançons vora la llar

i melangies de buits irreductibles.

El fanalet persistent sobre el pentagrama

on disposem els noms callats

de riures compartits que no tornaran.

Esperant el gall que esventa

el gra madur de la continuïtat…

 

No hi ha res que els humans vulguin conservar tant, i administrin tan malament, com la pròpia vida.

Ciceró.

 

Dijous, 7 de desembre de 2017.

Alçat a un quart de vuit. Reconstipat; recaiguda emprenyadora. Remeis efervescents de laboratori. Més val no llegir els efectes secundaris dels abstrusos prospectes…

Una estona de ràdio. La campanya, traspassada d’ombres anòmales. No admetran, els convocants, observadors internacionals. Totes les suspicàcies sobre la jornada i el recompte són comprensibles. Que són capaços de tot ho han demostrat amb escreix.

Penjo un poema breu, fet el 2011 i retocat lleument fa unes setmanes, en un dels meus canals enxarxats, i Jaume Subirana em diu que li recorda la manera de fer de Ted Kooser, a qui encara he llegit poc. El nord-americà Kooser ha estat traduït recentment a la nostra llengua precisament per Subirana i  Miquel Àngel Llauger. Conec més Bill Collins, una mica de la colla de pressupòsits de Kooser: a partir del detall sensible quotidià n’eleven el càntic, amb to realista, fins amb entrada sense manies de recursos nítidament narratius. Són els miracles de retorn ràpid, ni que sia entre col·legues, dels mitjans veloços. La simpatia harmònica, inconscient, amb Kooser, que ha notat el company, entra en la normalitat general de les sintonies poètiques. També, els meus versos podrien tenir concomitàncies amb els subtils dibuixos de la poesia oriental de fa segles, o fins i tot amb plantejaments contemplatius de Miloszt. Tot això, ja dic, és la perfecta normalitat del concert general de les temàtiques, lectures acumulades, edats travessades, plantejaments i recursos.

Embrancat en sessions llargues de tall i confecció, per mirar si puc complir els terminis que m’he imposat. Poc exercicis millors per escapolir-se dels plànols immediats. El cap viatja per altres regions, el temps es seda entre claudàtors de vellut.

Migdia amablement apàtic. L’amic del bar del barri ens ha regalat una ració de tripes per dinar. Un punt massa coentes de pesteta, pel meu gust.

Les notícies: més de quaranta-mil persones desplaçades a Bèlgica per disparar les bengales cíviques per cridar l’atenció, al cor europeu, de la repressió que estem patint. Les burles i menyspreus –fins a la barroeria tavernària- del govern dels “rayoians” i associats. En pocs mítings, sense autocar pagat i entrepà, deuen aplegar ells més de quaranta-mil ànimes. La cosa ja va de defensar drets bàsics i democràtics. L’urpa del 155 amenaça a tots, però encara hi ha qui es fa l’orni.

Trump ha encès el vesper entre Palestina i Israel en dir que la capitalitat israeliana és tota Jerusalem. Putin s’assegura que acabarà governant tants anys com Stalin. Qui la tindrà més llarga…la demència?

Sesta curta amb somniada de dones d’aigua, aportades per unes imatges vistes a les noticies. En un relat les feia concórrer, entre altres encanteris, com ara uns amants convertits en dos arbres abraçats. Crec que està a “Fugida en cercles”, o potser a “Faules mamíferes”, no ho sé del cert. Hi ha col·legues que es saben de memòria tot el que han fet. Hom, quan ja està fet i imprès procura oblidar-ho i només ho revisito si no hi ha més remei. Tinc algun lector que es coneix millor els racons del que ja és imprès que jo.

Reemprenc les puntes de coixí textuals on les havia deixades abans de dinar. Treballant en dos projectes, quan em canso d’un em poso en l’altre, i quan em canso dels dos surto al pati a ensumar l’aroma mat de les floreres condormides, o passejo pel l’Aleph de l’hipertext i els cromos.

 

Les maquines pensaran –ja pensen, és clar. Però és intel·ligència humana el programa bàsic que les farà pensar, és a dir, que el “pecat original”, la malvestat que podem arribar a ser restarà covada als circuits.

 

Divendres, 8 de desembre de 2017.

Dempeus a l’hora de costum. Molt congestionat pel constipat. Redoblades les dosis medicinals. “Bolo” que es presenta complicat, per tant, a La Sénia. Un esforç fer moure un cos, que només demana lentitud i desesmats aterratges al llit. Ja vorem com respon la carcanada i els seus endins rogallosos.

Titular d’El País per emmarcar i no oblidar: “El separatismo pasea su odio a España por la calles de Bruselas”. L’esquerra rosadenca, de moqueta i empassada, en el tema, caigudes les tènues dissimulacions, està d’acord amb la reacció més inflexible. Un senyal més de l’estafa que fou la transició.

La ministra de defensa diu que les eleccions s’han convocat per fer guanyar l’unionisme. Llegida tocant de la que diu que no admetran observadors internacionals, i sabent que un empresa aixoplugada sota les ales del P.P. farà el recompte, l’aroma de tupinada s’aguditza. De tota manera, si no surt el que ells volen, seguiran aplicant el 155, ja ho han cantat diverses vegades. Que són capaços del que calga, ho han demostrat fefaentment.

Un cantautor, progre en quasi tot, m’ha bloquejat en una xarxa social. Suposo que deu ser que no li deuen agradar les meus visions i opinions sobre l’estat d’excepció que ens van aplicant darrerament. Quedo parat davant una cordeta tan curta de tolerància. Així estan les coses. Costa de creure la cabuderia més reaccionària en una veu que estigué jugant-se-la en l’antifranquisme. Trencaments absurds, puerils. Però bé, tal dia farà un any –o deu.

El segell editorial Labreu ha reunit l’obra poètica completa de Zoraida Burgos. Una excel•lent notícia, que fa justícia i posa a l’abast la producció d’una trajectòria, cuita a foc lent, d’una autora que no ha buscat per a res els focus –tan banals sovint- dels aparadors. Ens seguim de fa anys amb goig. Ens entenem amb poques paraules. Mantenim una espaiada correspondència de targetons animosos. La sintonia és remarcable. Divendres vinent l’acompanyarem en la presentació tortosina –ca seua- de la recopilació, que ha comptat amb la faena entusiasta d’Andreu Subirats, un altre anticonvencional que va lliurant-nos encerts i apertures de visió en la lletrarada.

Arròs amb carxofes i bacallà per dinar (sublim). Becaina sumària. Cap a La Sénia. Dopat de medecines per poder fer la respiració necessària per cantar. Celles de núvols ventosos al Port. Solet aigualit. Els paisatge tristoi de les naus inactives del país del moble. El muntatge i la prova de so. El cap una mica volat. Els ancians, jugant a les cartes –dos als escacs- mentre organitzem la parada. Reforço la confiança en les cordes vocals amb un cigaló de conyac. Comencem a les cinc. Em dosifico una mica. X. canta més temes del habituals i fem algun instrumental extra. Públic ballador i amable, com sempre. Plaça agradable la de La Sénia. A l’intermedi una parella del mas de Barberans –seguidors fidels- ens donen un pastisset del cabell d’àngel per berenar. A la segona part segueixo sobrevivint a còpia d’ofici i dosificacions, amb algun grau de febre al cos. Alguns parroquians habituals han marxat, a contracor, al funeral de la mare d’una parroquiana de les habituals. A quarts de deu som al cau. Mos lleuger per sopar. Més ració de medecines i a covar-lo entre els llençols.

 

La idea de negociar se la prenen con una derrota. Amb mentalitats així –es nota que mai han sigut un poble venedor de betes i fils- no hi ha res a pelar.

 

En comptes d’anar a Viena o París, s’entaforen en vint hores d’autocar per fer cap a l’ensopida Brussel·les. S’ha tornat ben estranya la burgesia catalana, que diuen algunes llumeneres que empeny tota la moguda indepe.

 

El domador de temps volia fer-lo agenollar. El previsible desenllaç s’esdevingué, sortosament, en un assaig general i no en sessió amb públic –farcida de criatures tendres.

 

(Projecció panteista)

Errabund

i amb vertigen

seràs el poema

i no l’esfumat

de veu cega

que el percaça.

La plena claror

que ja no

necessita trobar.

 

Dissabte, 9 de desembre de 2017.

Alçat a les nou. Potser menys ofec. Més medecines pel constipat. Olivier Messiaen, el componedor que escoltava els pardals, a la gramola. Curiosament, els pardals del pati estan més cantaires avui, tot i el descens de temperatura.

Cafè amb llet i magdalena, l’instant en que tornem a ser l’escolar protegit per l’embalum matern.

Escrivint anotacions pensades les darreres hores. Em trobo quatre poemes en un arxiu. Diria que són bons, o, si més no, diuen coses de prou calat. Potser demà no m’ho pareixeran tant i els hi trobaré els marges de millora. Retocant altres materials. Avanço prou, amb alguns resultats; content.

Conversa amb Josep Lluís Abad, l’escriptor de la Vall d’Uixó, que aprecia molt, de fa temps, la literatura que faig. És un home que ha trobat una pau d’esperit admirable, acompanyat de fondes literatures orientals. Em permeto recomanar-li Thomas Merton. Crec que es pot entendre bé amb l’escriptor i monjo cistercenc.

En l’acció de Trump engegant les flames entre Palestina i Israel no sabem si només hi ha l’estultícia del fatxenda agressiu o si hi ha algun càlcul gangrenat, pervers. Era l’ingredient reviscolat, mític, que li faltava al planisferi apocalíptic. “No quedarà pedra sobre pedra”, diuen que va dir el galileu messiànic, i es referia exactament al nucli on l’emperador destarotat ha deixat la seua rúbrica de malvestat banal.

Arriben les primeres felicitacions nadalenques. Bucolismes deixatats i xaronades en daurats polsims. Em deprimeixen prou, tot i la bona intenció. El comerç de la melangia és un aiguat sense escapatòria per als propers dies. Però això també passarà, segur.

Pasta italiana, a la carbonara, per dinar (plat saludable). El cos reconeix els vetusts ressons romans. Segueixo el règim de medicacions –xarop i sobrets efervescents. Becaina amb la boirosa embotada dels refredats. Cel rúfol, llum closa als finestrons de la tarda minvada.

Més sessió sobre materials. Arreglades una vintena de pàgines. Quan els ulls i la neurona perden criteri ho deixo. Treballs de Zappa a la gramola, per companyia. Sempre amb sentit i direcció, el geni de Baltimore, furgant en les contradiccions i injustícies del somni americà –i mundial. Un músic dotadíssim, amb una coctelera polièdrica, de molta llargada imaginativa i humorisme assaonat.

Llegint a la nit el dietari del gravador Jaume Pla. Un arquetip de primarisme ressentit, en moltes entrades. Feu una excursió, a primers vuitanta, pels Maestrats i el Montsià, allotjat al parador de Benicarló (els apunts sobre la vila són desmenjats i gloriosament inexactes) , i en les notes demostrava l’arquetip barceloní més galdós i fatxenda: no en sabia ni mig borrall de per on trepitjava. Ho resol amb llocs comuns aplicables a mig món. També visità Joan Fuster –el Fuster que ja guardava silenci públic-  i en fa una caricatura estúpida que es queda en l’anècdota de l’ampolla de whisky tocant del butacot de llegir de l’assagista. Els seus comentaris sobre art també pequen del mateix i culpa els altaveus de les avantguardes i postmodernitats del seu fracàs comercial, perquè queda clar, a “De l’artista i l’art”, que el seu principal barem creatiu és una obsessiva gola dinerària. Tot això tothora envernissat d’una infladíssima vanitat que frega el ridícul. En un moment diu que és tan bo com Dürer i millor que Rembrandt. No salvava cap contemporani experimentalista, tots eren una merda, per a ell. Degué ser un tipus ben insuportable, el gravador Pla. M’agrada discrepar en les lectures, però la figura que composava el noucentista despistat frega la pura indigestió. Què burros poden arribar a ser alguns plàstics, marededéusenyor!

 

Cinc-mil anys d’evolució, diuen… a penes a un pèl de la mosca del vinagre. O algú s’ha descomptat a favor o som molt negats.

 

(Harmònics simpàtics a la piscina de Misericòrdia Ubach)

Ningú no poa la clapa de fulles caigudes a la piscina de Misericòrdia Ubach.

El fiscorn mig afònic del pardal blau imita certes riallades de quan creien que tot era possible, emboscat al salze assedegat que deixa petja de tremolors verdoses a la piscina de Misericòrdia Ubach.

Hi ha un alb piano submergit que acull famílies de petxines i tornassols irregulars d’escates investigants, a prop de la piscina descrostonada de Misericòrdia Ubach.

Dorm el minotaure en el seu laberint de juganeres atlètiques. Misericòrdia Ubach teix un jersei nou per als néts…

Potser soparem a les nou en el redós tebi on les ironies àcides esventren els paraments dels comerciants de misteris encongits. Misericòrdia Ubach aconsellarà, terrejant, que xarrupem els calzes agosarats, fins a l’últim llagostí del menú dels insurrectes.

 

Coses belles que t’agafen a contrapeu, tot i esperar-les d’alguna vaga manera. Respiradors discrets i límpids de l’art de viure.

 

La prima ombra de l’atzavara assenyala les cinc en l’arena del no-res. Aqueixes són les maregasses redundants, aqueix el destí de les petges.

 

Com el replicant d’ulls blaus en la popular escena de “Blade runner”, potser direm a algú o altre: jo he vist passar els matxos tirant dels carros mentre jugàvem al carrer.

 

Diumenge, 10 de desembre de 2017.

Ull obert a les nou i tres minuts. Millorat del constipat, però amb la gola seca i rogallosa. Cap inconvenient major, si no hagués de tocar i cantar avui a Traiguera. Ja vorem com rutlla la forçada de màquina. Pensant-hi una mica, porto milers d’hores de vol, més de les que sospito, en diferents formacions, arrancant alguna xavalla supervivent al gènere ballable. Moltíssimes més que defensant les meus cançons. Així ha anat la cosa, i no té traça de millorar a mitjà termini. El peatge per comprar temps és dels alts. També em lamento a vegades, en la remugada del soliloqui, de la quantitat de temps, esforços i neurona malgastats en històries i personal que no s’ho valien gens. En alguns episodis viscuts, el meu candor confiat amb esperits mesquins, informals, irresponsables, tramposos, ha sigut tan esplèndid com lesiu.

Somniada una història policíaca, completa, relligada. Però, en despertar-me només recordava l’atmosfera de nocturnitats urbanes per on es movien els personatges. No sé quins materials visuals – o literaris- deglutits darrerament han pogut composar la trama amb crims i tràfecs histèrics, mirada des de fora, sense que el jo somniant intervingués. El cas és que no recordo quins embolics es resolien en el relat ajustat i coherent (no hi havia elements deformants i gratuïts, com passa en tants somnis). De recordar-la, donaria potser per a un conte. Però res, s’ha escolat per l’aigüera de l’oblit.

Mercè Ibarz escriu a “Vilaweb” sobre l’enregistrament, al juny, a Berlin, del darrer treball de Carles Santos, en col·laboració amb l’artista conceptual argentina Amalia Ulman, fent una empenta obstinada, desoint les recomanacions mèdiques. “The proposal”, una proposició matrimonial salpebrada d’ironies, dividida en quatre parts, queda com el darrer testimoni creatiu del seu vitalisme arrabassador. A les ràdios del país es veu que només coneixen –i tenen als arxius- dues o tres peces d’una obra rica i abundosa, que són les que han emès els darrers dies. Vicenç Altaió també recordava fa uns dies el seu darrer concert, davant la casa de Dalí, a Port-lligat, i m’ha fet recordar una conversa en que li vaig preguntar quin ascendent havia tingut el surrealista en les seues escenificacions i em va respondre que una part de l’obra del figuerenc li interessava. Altres converses i trobades he recordat aquests dies, com sol passar. Costa de pair la desaparició d’una personalitat tan intensa, encuriosida, capaç i estimulant; molt més que un músic (sense deixar de ser músic en tot moment en els fonaments de tot el que feia). “Toques molt bé piano, però, ¿i què més?” Li etzibà la furgant insolència del poeta Joan Brossa al concertista de primer nivell. Responent audaçment la qüestió va fer una via rutilant i perdurable.

A diversos dirigents del P.P., començant pel president del govern, els agrada molt parlar de gent normal i gent que no ho és. Qui els comprèn i vota és la gent normal, els altres no, podem concloure en el gens subtil entrelínies. Diem normal quan no saben què dir, escrivia Rafael Argullol en un dels seus assaigs. Però ells sí que saben què volen dir: destrien la ciutadania entre bons i dolents. Qui no està amb ells és dolent o anormal, és clar. ¿Quanta dolenteria i anormalitat caldrà per redreçar tot el que van destrossant?

El ministre Iñigo Méndez De Vigo homenatjant Rafael Sánchez Ferlosio pels seus noranta anys, amb un discurset, que algú li haurà arreglat, lloant, amb alguna reticència, el brillant heterodox, que és a les antípodes del que representen el partit i govern del ministre. La hipocresia amb etiqueta rígida. Espectacle grinyolant al que l’escriptor s’ha prestat, potser per no parèixer desagraït. La independència intel·lectual, l’obertura de compàs, la denúncia constant a les polítiques i expressions de l’espanyolitat de l’autor de “Campo de retamas”, reconegudes per una oficialitat tan tèrbola i reaccionària, sí, és una paradoxa cantelluda.

Cap a Traiguera a les cinc. Firmament convuls, llum enfilant el capvespre. Moltes belleses del paisatge d’aquestes comarques són resultat de la mà humana. Els oliverars ben tinguts són la pura meravella profitosa. Bell i útil, una reunió que escasseja. El gris del revers de la fulla d’olivera és d’una discreta elegància atàvica. A Traiguera, uns focus il·luminen un solar emparedat, amb molts vehicles aparcats. Deduïm que deu haver-hi partit de futbol. Arribar a poqueta nit a una vila, en la dominical esgotant-se, amb carés hivernal al carrers, fa una mica de tristor. El muntatge a la sala gran del centre social Pere Labernia , sense problemes. Assistits per un ancià que fa cara, posat i gest de calmosa bonhomia. Comencem a les set. Sala plena i ben animada. Tret d’una mica de coïssor a la gorja en un parell de temes de la primera part, la veu en forma. A l’intermedi ens donen un gotet del cremat rotund del que fan els organitzadors amb cassola de terra, lògicament, és sabuda i celebrada l’artesania terrissaire traiguerina. El beuratge acaba de quallar les bastides de la confiança en les cordes vocals constipades i reviscola el claqué de l’esperit. Pipat un cigarret, folrat com una castanyera, passejant la mirada pels llums, mobiliaris i arbrat de la contornada del centre. Es deu viure tranquil, a Traiguera. Rutlla igualment bé la segona part. Tenim tres grans blocs de repertori disponible; avui n’hem fet una barreja dels tres cartipassos. Tots contents, pel que pareix. Prenem comiat a les deu tocades. Humitat a l’ambient. Carretera amb poc trànsit. Una òliba vola davant nostre fins a l’escumall obscur d’un renc d’oliveres. Pels senyals de l’asfalt veiem que ha plogut en alguns rotgles. A les onze llargues fem un mos casolà. Encara puc llegir una estona.

 

L’oggetto dell’arte

non è riprodurre la realtà,

ma creare una realtà

della stessa intensità.

Alberto Giacometti.

 

(Duna)

l’agitada urgència

sense relat

del capcirons

del vendaval

ha canviat

d’assentament

la duna rossa.

 

gitada

en solc cendrós

la destronada gràcia.

petits crustacis

sospesen

fer-hi niu.

 

Dilluns, 11 de desembre de 2017.

Alçat a les vuit. Cel rúfol, llum somorta. Un llagrimeig desganat ha arruixat les floreres del pati. Cap notícia acústica dels pardals, que deuen estar arraulits en un cau o altre.

La ràdio. El litigi de les obres de Sixena es resol amb la Guàrdia Civil entrant a la matinada al museu de Lleida i certa resistència pacífica ciutadana, apartada de males maneres. Efectes de l’article 155, interpretat pel P.P. Estralls sentimentals fondos, territoris enfrontats i obres comprades legalment, custodiades i mantingudes durant anys, davant un trasllat desaconsellat pels tècnics. El batlle socialista lleidatà, justificador de l’aplicació del 155, ha tastat el xarop que opina que és tan salubre.

Detectades diverses irregularitats en les targes censals i el vot per correu per a les votacions del 21. Aparició de censats de nou encuny i darrera hora… L’empresa Indra, ja qüestionada en les darreres generals, amb l’estat com a accionari principal, farà el recompte per designació directa –sense concurs- del govern de Rajoy. Totes les suspicàcies van lògicament eriçades. En els mitjans de campanya, pareix que uns han esmerçat  molts més recursos que uns altres. El desnivell és aclaparador. La Junta Electoral segueix prohibint amb decantació notòria. No es permetran observadors internacionals. El conflicte polític va agreujant-se a cada pas. Fa la sensació de que a certs nuclis durs ja es hi està bé, que li poden treure rendiment a l’atzucac.

Quan abandono la ràdio cremant m’acullo a la companyia de Berlioz i la seua simfonia fantàstica, mentre vaig fent amb diversos materials. Posar-s’hi tots els dies no garanteix res, però potser és la manera única d’assolir, amb sorteta,  algun resultat plausible.

Migdia de costum. No em moc del cau. X. ha portat a correus uns papers que esperen unes ànimes sensibles del sud. Hi ha gent que em té més o menys apamat i m’encarrega coses que són en el meu repertori possible.

Més poliments i reescriptures en les vespertines. Desfilen músiques variades per la “jukebox” virtual. Del jazz i les fusions a “songwriters” com Elvis Costello, Van Morrison o Hilario Camacho. Sense música, ja ho va escriure el celles revoltades de Niestzche, els absurds del trànsit serien insuportables.

Alguna broma pels canals de la xarxa en algun descans. Les pantalles ens desertitzen els ulls. Alguna visita virtual a museus del món. Quants espolis purs i durs nodreixen col·leccions de tants reputats espais museístics del món! Darrera l’afer de les peces de Sixena d’avui, tretes amb nocturnitat del museu lleidatà, hi ha la llarga operació política de desvincular-nos tot el possible les terres de La Franja que parlen la nostra llengua i comparteixen tants substrats històrics. A més, òbviament, hi ha la dieta d’humiliacions a la colònia rebel.

A un quart de nou apago el llum del talleret i llegeixo  fins al son. Es disparen les coses amb embolcall nadalenc; afer depriment.

 

Les llaven amb prejudicis, les emmidonen amb renuncies, per això les tenen tan clares i rígides, les idees.

 

A la gent no cal fer-los creure en alguna cosa. El que cal és fer-los creure que ho han cregut sempre.

Xavier Rubert de ventós.

 

Hi ha la cadernera al pit, el sol revifant i l’almoina dels déus menors entre el dringar de les culleretes dels besllums

Hi ha l’himne mut dels il•lustrats com hi ha la retroalimentació dels inquisidors i les pedretes de la lleialtat en la làpida freda

Hi ha la joglaria amb taquilla inversa com hi ha la falsa coartada dels tafurs blanquejats

Hi ha la granota de safareig i el gat d’hostal confeccionant una faula moral a l’hora de la sesta

Hi ha el platonisme barat en càpsules  com hi ha el taloneig furtiu en els afores del lumpen i hi ha la goleta feta a llapis en el marge del periòdic de fa quaranta anys, com potser fins esperes la reparació de la madrastra que et nega, per saber dir-li que ja és tard i que vol ploure i que ja t’han adoptat en altres alfabets

Hi ha el bassal de sang, segurament assumit en tenebrosos gabinets mentre les noves estretors racionen el sabó de fer la bugada Com hi ha la gràcia que es vessa on vol, contra pronòstic.

Campanya pels drets lingüístics