Home > El Maestrat > Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

MariRitchterigual2017Dimarts, 28 de novembre de 2017.

Nit horrorosa. Em feu mal el sopar. Vòmits, crémor d’estómac, estossegades del constipat i taquicàrdies. Dormit poc i malament, per tant. Quan el cos es desguitarra… A les set ja sóc a l’escriptori. En les primeres hores, amb l’ajut d’un calmant estomacal, revifo mínimament.

Bandejo la ràdio. Em miro un reportatge televisiu de fa anys sobre la vida de Robert Graves a Deià. El paisatge d’arbrat autòcton , les cales de penya-segats abruptes, la racional senzillesa de pa ben cuit dels paisans. Inserit en el potent sistema editorial de la llengua anglesa el poeta i narrador tirava bé amb els drets i encàrrecs. Una estona passejant la mirada i les conjectures pels ametlles, oliveres, llimoners i animals (de companyia i de peu redó) que acompanyaren el poeta, la seua família canviant i les seues iniciatives.

Intento posar-me al tall de les revisions, però m’inunda la desgana del cos sacsejat. Llegeixo, escolto músiques i passo l’estona com puc fins a l’hora de dinar un ascètic arròs bullit. Sesta reparadora. Puc mirar-me un plec de contes que treballo en tornar al soterranis dels desperts.

Arriba la noticia de la mort de la periodista Patricia Gabancho. Un cop més en la seguida de revessos dels darrers mesos. La majoria d’argentins que m’ha tocat tractar en aquesta vall no entenien gens la nostra lluita cultural de supervivència. Amb els sempre estimulants i documentats assaigs de Gabancho, amb el seu efervescent entusiasme, quedem més que compensats.

Quan em canso de la pantalla llegeixo fins tard, alternant Jaume Pla i Ricardo Piglia. Capacitat de recuperació després de la nit de lloro amb rossegades i cremors per les cànules intestines. Qui dia passa…

 

Dimecres, 29 de novembre de 2017.

Dormida compacta, bona. Cos refet, ànima airejada. Hi ha passa de virus intestinals, pel que pareix, però fa la impressió que no ha sigut el meu cas, per ara. Tot i certes aparences expressives no sóc gens aprensiu. La possibilitat de resolució del misteri vital en una urpada o altra fa temps que la tinc prou domesticada amb banys d’estoïcisme. Ara, pel que fa al dolor que no deixa ni pensar, doncs intento eludir-lo tot el que puc, com tots. El dolor no serveix per res, escrivia Pavese. Buscar-li tres peus expiatoris i altres supersticions dubtoses –per no dir tramposes- és una llagotera fal·làcia.

Matinal en el motle de la darrera habitud. Músiques (Debussy i els seus escumalls oceànics); cafè i cigarrets, que enrotllo jo mateix amb artrític arpegi demorat.

Les notícies. Cròniques de la repressió. Els qui no creien massa en la Constitució han trobat un excepcional article comodí que els engresca. Pel que fa a la campanya, tan anormal, segueixen falsejant i arruixant por a dojo: es veu que els sondejos no fets a la seua carta no els són tan favorables com esperaven. La Junta Electoral, que també decanta, ha prohibit el groc solidari amb els empresonats i certes expressions als mitjans públics. Han aconseguit l’efecte contrari, tot en va ple de groc en els tirabuixons líquids. El submarí dels Beatles, els gira-sols de Van Gogh, els taxis d’algunes ciutats, els ninotets dels Simpson, i altres penyores de tot ús i condició. El groc és el color dels folls, va escriure algú –i ho repetia Pla. També era groga l’estrella que els nazis obligaven a portar visible en el seu indument als jueus. I, quin goig que els deu fer a alguns tanta arbitrarietat autoritarista amb aparença de legalitat… Costarà de recordar tots els detalls destructors de drets bàsics soferts els darrers mesos, perquè és un devessall desbocat. Les zones obscures no han deixat d’actuar. Ara el temor fonamentat és si intentaran la tupinada en els resultats del dia 21. Ha quedat ben clar que són capaços de tot.

L’escriptor Jordi Dorca fa saber al seu compte social que li trameté fa unes setmanes un exemplar de la poesia completa de Joan Vinyoli, acompanyada d’una carta personal, a Jordi Cuixart, que fa injusta presó preventiva a Soto del Real. El paquet no passà els controls de seguretat del centre penitenciari. La poesia no passa els filtres dels carcellers. Tota una metàfora.

 

Han editat la “Poesia completa, 1976-2016” (Institució Alfons el Magnànim) de Marc Granell. Una molt bona notícia. Fa un parell d’anys vam poder conversar una mica en un encontre d’escriptors a Vila-real, reprenen altres converses que havíem tingut als vuitanta, sempre nutritives per a mi. Havíem estat junts en algun jurat dels “Ciutat de València”, o prenent cafè en els aires alternatius del barri del Carme d’abans de la “pija” rentada de cara “pepera”, comentant la lletra i la vida del país perplex que ens ha tocat.

Granell és d’una bonhomia gran. Està assabentat de tot i té un molt lúcid criteri propi. La seua poesia sempre està atenta als fluxos socials des d’un posicionament crític que es queixa de les injustícies i la sort dels més desafavorits. Però hi ha comentaristes que obvien algunes seues pinzellades apropades als experimentalismes més assaonats, amb imatgeria que trenca plànols en una reunió conceptual agosarada, sorprenent, en més ocasions de les que sospiten, els qui el veuen només fincat en un registre dominant de línia clara.

En la memòria, no sé perquè, tinc fixada la imatge d’una nit en que vam llogar un taxi per deixar-lo a casa seua, després d’una nit llarga a la lluna de València, així com una matinal assolellada, amb professorat alegre i partidari, llegint poemes junts en un institut d’Alaquàs, i en les dues ocasions dient-me que anava bé en el que feia i animant-me a persistir.

També l’havíem fet venir per a una de les mostres literàries de l’Associació Cultural Alambor, a finals dels vuitanta. La seua actitud, la seua generositat, el seu activisme calmós i meditat, és un referent agradós en el ball de mones que a vegades són les rebotigues gremials.

 

Si el roquer de la vida no esclafa la teua barca creativa una i altra vegada, potser és que no vas molt bé…

 

Sempre insegur. Sempre em sento, quan surt algun llibre o cosa nova, que torno a passar una revàlida a ulls de vés a saber quin ens omniscient. En aquests oficis irregulars, la insatisfacció permanent és l’estadi més habitual dels qui els transiten no massa emparrats en deliris. I tant afermat –i cregut- que em pensen i qualifiquen algunes ànimes caritatives de les que no em troben cap gràcia.

 

El possible no s’aconseguirà si, en el món, sempre i sense descans, no s’intenta un cop i un altre l’impossible.

Max Weber.

 

Ni merescudes ni immerescudes. És l’estadi millor per gestionar les casualitats.

 

La història l’escriuen els vencedors. Però els perdedors la sabotegem, ressentits, a còpia de faules oxidants.

 

Dijous, 30 de novembre de 2017.

Les vuit, hora de la represa (una il·lusió com una altra). Res no comença ni acaba en nosaltres –una alleujada bona. Som els rellogats prescindibles. La vida no fa finals novel·lescos, relligats, sempre continua, independentment de qui haja baixat del tramvia.

M’abstinc de ràdios nervioses. Llegit un incisiu article de Santiago López Petit, al digital “Crític”, on furga, clarivident, en les raons de fons que van poder haver influït en el govern de “Junts pel sí” per no anar al final legislatiu amb la declaració republicana, i en el molt previsible exercici del monopoli de la violència d’un estat que es defensa contra el que vol desmuntar-li les aparences, privilegis i territorialitats colonials. López Petit parla de la lluita de classes, de la força de dos milions d’esperits defensant un espai de dignitat democràtica real, desbordant sigles i càlculs, arriscant el físic i, probablement, disposades a tornar-lo a arriscar. Però, al capdavall, molts elements del conglomerat “processant” no són gens partidaris de cap revolta a fons. En resum de l’extens argumentari, amb una lent ben distinta a de les acostumen a opinar darrerament, l’assagista recorda que no es pot canviar un sistema des de les pròpies regles –defensives d’estatus i sempre disposades a callar dissidències si guanyen espais massa grans, per molt d’estucat de democràcia formal amb què es revestesquen.

Encara alguna mossegada puntual a l’estómac. Potser sí que el virus intestinal té alguna cosa a vore. El cos, l’íntim desconegut que a vegades s’expressa amb hermetismes agressius.

Em passen en digital una antologia de microcontes d’escriptors llatinoamericans coetanis. Molt dolentots, la majoria. Uns artefactes delicats, on és fàcil relliscar. Fa segles que són inventats els contes de condensada màxima, però hi ha qui es pensa que són de molt recent invenció, fills de les ajustades de caràcters de les xarxes socials.

Fetes anotacions noves; cafè i cigarrets –matar-se amb certa displicència boja. Arreglada una quartilla que ahir no va quedar massa fina. Abans escrivia, ara només corregeixo, deia Monterroso en alguna entrevista. Entre els relats curts de Monterroso i els dels seus néts sud-americans fa l’efecte que s’ha perdut alguna baula fonamental, si fem cas de l’antologia que m’he mirat.

Salutació senzilla, impagable, de la Fundació Pla de Palafrugell, pels comentaris i fragments que comparteixo pels tobogans enxarxats del –i sobre- el prosista. Una mica de safrà per acolorir la blancor del dijous de final de mes. Pobrets, però alegrets, que deia –i escrivia- irònicament el cosmopolita disfressat de pagès.

Llenties per dinar, suaus, sense contundències càrniques –encara ressentit el ventre. Sessió llarga organitzant materials. Ullades als noticiaris i articles en els recessos. El que no és depriment és indignant –o totes dues coses alhora. Llegint després fins al son. Baixada de temperatures. Previsió de neu a cotes baixes. Potser amorosirà la ressecada general.

 

La neu colga el bust de l’emperador sanguinari, la barbada pinassa fatigada, olorós mesc oblidant, concedeix la silent possibilitat de la innocència.

 

Si el que rememoren i vindiquen és fada llauneta… ¿què et pot importar que no et copsen i et marginen?

 

“Anar a l’arrel, sense ser radical”, sents dir… i de poc que no et cau l’orella al terra.

 

Què ens poden explicar dels misteris del mar de la Xina, els qui es proclamen ciutadans del món?

 

De tard en tard ens arriba un detall de calefactada normalitat de tracte –des d’un ecosistema cultural fort i civilitzat- i immediatament, candorosos, ens posem a somniar si potser un segle o altre en podrem gaudir de delicadeses així per aquests ermassos recalcitrants.

 

La il·lustració no ha tingut la menor oportunitat. Per aqueixa ferida plora la criatura dia sí i l’altre també.

 

Mig govern a la presó. L’altre mig a l’exili. Centenars d’alcaldes amenaçats judicialment. Twitters i humoristes denunciats. La Junta Electoral prohibint colors. Mitjans emmordassats. Mestres i professors amb la llibertat de càtedra vigilada. Grups violents de dreta extrema amb gran marge de maniobra. Tot garanties per a una campanya electoral i una votació, no com la del primer d’octubre… Els miracles del 155.

 

Els hi ha que tenen molt. Però, ¿què són? El poc o molt que es puga tenir es perd quan la tisora talla el fil. Confondre ser i tenir és un mal programa.

 

El temporal que sacseja la barca recorda qui són els intrusos.

 

(Telefonies)

-Et volia comentar una cosa… ¿estàs ocupat?

– Tu no?

 

Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia.

Mercè Rodoreda‏.

 

Divendres, 1 de desembre de 2017.

Aixecat abans de les vuit. Primer de desembre –marededéusenyor. Portem uns mesos de moltes tensions ambientals i aquest no promet cap treva analgèsica. Les formes del franquisme en gran taca indissimulada i amb alguns ribets grotescos. Tot i les aparences crues, el règim del 78, la reforma que reformà poc, fa cuejades agòniques. Pocs períodes –ni els dictatorials- han durat més de cinquanta anys a Espanya. Els càlculs de matemàtica històrica de l’empordanès Alexandre Deulofeu eren ajustats. Les raons econòmiques desfaran nusos que ara pareixen ferrenyament encavallats. També a Europa el club d’estats acabarà derivant en mapa de regions, perquè n’hi ha unes quantes que són motors econòmics incòmodament negades.

Escoltada una mica la ràdio. Hi ha la intenció de normalitzar l’excepcionalitat. El P.P. té la sort de que li canvien jutges que furguen coratjosament per altres que han escalat amb ells, en l’afer del seu finançament (on presumptament fins han fet cap fons europeus). La sort cal treballar-la, ja se sap.

Atenc el caprici, molt ajornat, de rellegir poemes de Maiakovski, el poeta de la revolució bolxevic, que tant em va acompanyar en les primeres lectures, desinfectant eficientment qualsevol refilet jocfloralesc del meu horitzó primer, obrint el camp, tocant de Brecht i altres cirurgians versaires, a registres més adients al meu tarannà d’aquells dies, que potser no era tan distint, en essència, del d’avui. En les traduccions de Joaquim Horta i Manuel Seabra, editades per Laia, la torrentada de cops de puny dels seus poemes suposaven una companyia important en les dubitatives passes on cerques models i referents. La biografia tortuosa del poeta de la revolució, que aplegà compromís i futurisme amb destra eficiència, és colpidora. Enamorat de la dona del seu editor –vial impossible-, detectant matinerament –i  sent-ne contundentment crític- les trampes dels dirigents de la revolta que havia ajudat a fer triomfar, l’escriptor i cartellista s’engegà un tret al cor als trenta-nou anys (hi ha una fotografia terrible del seu cadàver després del suïcidi). Molts anys abans de l’aparició de Nicanor Parra sobre l’escorça del planeta, el georgià Maiakovski ja practicava l’antipoesia, amb una alta volada que qüestionava molts rejocs estètics artístics. De tot això en fa més de cent anys i, segons i com, és més viu i vàlid que tantes coses que vesteixen batetes de suposada innovació. Què hi ha de nou en aquest meu divendres sense massa pena i poca glòria? La severa novetat alerta de Maikovski!

Conversa telefònica amb Miquel López Crespí. Feia vint-i-nou anys que no li sentia la veu, amb la seua preciosa fonètica “poblera”. Una bona ració d’articles salats a les onze del matí tonifiquen cosa de no dir. L’escriptor té una veu jove via telefònica. Comentem uns detalls tècnics que ens han posat en comunicació i passem després a comentar el panorama, amb els búnquers que barren el pas a moltes veus que viuen en les perifèries. Sap de què parla, perquè ho ha patit prou i massa. I encara ho pateix, evidentment. De llarga trajectòria, autor d’un centenar de títols de diversos gèneres –narrativa, assaig, teatre, poesia-, copiosament guardonat, ha sobreviscut amarrat a la màquina d’escriure, a més de ser en la primera línia de lluita antifranquista –feu presó- i denunciar, en moltes obres i articles, l’estafa de la transició. Content d’haver-hi intercanviat unes paraules amb l’autor de “Calendaris de sal”. Tot un gran professional, que sap de què parla en tot moment. S’agraeix sintonitzar amb aqueixa sòlida bastida, havent-hi de conviure tan freqüentment amb tants increïbles amateurismes que van infiltrats per negociats on no haurien de ser. Miquel mereixeria, pel capbaix, un ampli reconeixement del gremi, que se li escamoteja matusserament mentre es celebren algunes inenarrables bledes inconsistents. Si més no, a Sa Pobla l’han declarat fill predilecte, que ja és alguna cosa.

De revisitar el mite Maiakovski i els seus textos a conversar amb Miquel López Crespí: els follets de l’atzar a vegades s’ajusten als trenats de les coherències. Ganes de tornar a Mallorca. Ganes també d’agafar el cotxe de línia que porta a Deià i preguntar-los a la gronxada de les oliveres i al salobre abrupte per aquell poeta britànic tocat de capell.

Estofat amb patata  i pèsols per dinar. Sesta sumària i positiva. Llegint i escrivint. A les sis tocades travesso mitja Amposta per acudir a la presentació de “Ciutat de llops”, la novel·la nova d’Andreu Carranza, a la biblioteca Arbó. Fred sense compliments, amb la sensació augmentada per un ventet caragolat. Folrat com una castanyera. La gran lluna sobre les fantasmagories del riu. Conversa amb la bibliotecària. Arriba Carranza, salutació ben cordial. La presentació és amena. Andreu té una gràcia especial per contar històries. Dóna quatre pinzellades sobre el procés de “Ciutat de llops” i enllaça amb evocacions relacionades amb l’univers fluvial de la novel·la de llaguters i lluites per defensar-se la vida a les ribes ebrenques. Reflexiona sobre els estralls mediambientals i socials de les industrialitzacions que han tingut aquestes comarques. Explica la relació amb el seu pare, Joan Carranza, alcalde d’Ascó als setanta, que s’oposà a la instal·lació de la nuclear, essent pressionat i amenaçat fins a haver de traslladar la seua sastreria a Santa Coloma de Farners. En les pinzellades apareix el benicarlando mossèn Miquel Redorat, que feu costat a l’alcalde contra la nuclear, i recordo les converses amb ell a primeries dels anys noranta. A la desnivellada i sacrificada oposició civil a la instal·lació nuclearista al riu d’un entorn pagès, amb grans promeses d’enriquiment per a la zona que no s’han complert ni de lluny, no se li ha fet justícia. Al col·loqui li faig alguna pregunta sobre la narració per donar-li més joc (que ja en té molt). Prenc comiat i desfaig el camí cap a resguard. Carrers deserts, rostre gelat. La fredor que toca; neu al Port. Potser minvarà una mica la sequera. Carranza ha dit diverses vegades que fa trenta anys que li pega a la dèria, a la diabòlica mania d’escriure. Jo també. Fa trenta anys que ens vam conèixer a València, en un congrés d’escriptors dels que engiponava Can Climent. Ara, de l’exigu inventari inicial de noms, que han aixoplugat i batejat com a ebrencs (tot i  que un pocs ja fèiem el saltimbanqui abans de la quallada de l’etiqueta), ja som a la filada dels més sèniors. Així sol anar la cosa: si no passes avall vas apilant anys i batalletes. Amb el record de mossèn Miquel Redorat, valorant-lo com un referent estimat, rumio una bona estona. Va venir a una presentació de “35 poemes”, a finals dels vuitanta, organitzada pels “Amics de Vinaròs”, animant-la en el torn de preguntes i comentaris del públic. La intensitat de la seua mirada clara. La seua lectura valenta, alliberant dels evangelis era una pel·lícula ben distinta a tanta ferum de sagristia “nacionalcatòlica” com ens havia tocat empassar des de les tendreses infantils. La lluita antinuclear a la Ribera, els buits lacerants que va patir, crec que li van costar la salut. Unes matinals prenent cafè amb ell en un establiment popular de la plaça del Mercat de Vinaròs, han retornat, revifades, netes, emocionades amb les explicacions d’Andreu Carranza.

Encara puc llegir una estona els diaris del pintor i gravador Jaume Pla. Em trobo unes anotacions fetes a Peníscola l’any 1983, on lamenta la filada de formigó i les torres sense cap gràcia arquitectònica arran de mar i als turons. També critica despersonalitzants urbanitzacions perpetrades a l’Ametlla de Mar i Torredembarra.

 

L’art deforma, la vida molt més.

 

(Maikovski museum)

Gelatines sifilítiques rosegaven matalassos en els descampats dels foragitats. La talonejada sincopada de les erràtiques prostitutes,

que t’aclamaven profeta il·luminat de les veres dignitats,

amb clavells de sangs regaven els seus peus ansiosos, sondejaven el batec de la platja immemorial  sota el plom fos dels arbitraris canons i les caselles grises de la policíaca burocràcia paralitzant.

Sobre això: sobre l’amor sense balanços. Sobre allò: la musculatura insurrecta dels ofesos a qui deshereta la història dels pixarepressions. Sobre el demà dels clars fustams dels pobles per refer la lava desperta dels eriçats interrogants, els núvols amb pantalons apedaçats acaronant la vertebral flauta de la ginesta despentinada.

 

(Poètica)

Concedir-nos llicència per fer-nos trampes als soliloquis.

 

Les moltes dificultats per al silenci i la soledat (simptomàtics els desficis de tants davant les bones eines) donen el to del nivell de malaltia on som –i pretenen que hi siguem.

 

Dissabte, 2 de desembre de 2017.

Ahir la bibliotecària ampostina em va mostrar el pam i mig de prestatge, a la secció d’autors i autores de proximitat, que han farcit amb els títols meus que tenen. M’han adoptat com a ploma local. Un detall bonic. Sóc tan local que només m’interessa el que passa al planeta, deia el gran corrosiu polonès Stanislaw Jerzy Lec . A dos pams del meu pam i mig de paper imprès hi havia la producció d’Arbó –mig metre d’ànima russa. D’alguna manera continuem, com podem i sabem, alguna cosa delicada i difícil que ell va inaugurar amb pionera determinació i amb tot en contra. M’he promès aportar-hi títols que falten a l’aplec; algun l’hauré de comprar, perquè no me’n queda ni un exemplar, fent l’escena còmica de comprar el nostre propi llibre. En alguns llocs t’esborren del mapeta, en altres t’incorporen, així són els retops desmanegats per aquests solars tan indiferents –i a vegades hostils- a determinades aventures de l’esperit dels seus ciutadans. Com que no busco res d’això, si t’ho regalen, doncs bé està i ho agraeixes, i avall, que fa baixada. Em vaig emocionar una miqueta per dins, però no se’m va notar.

Alçat a dos quarts de vuit. La gelor, que m’agrada més que la calorada. Gorro de llana i desmodat jersei gruixut (també en deu fer vint anys o més que em folra les domèstiques fragilitats corporals). Ha sobreviscut a voluntats que volien eliminar-lo de l’armari per massa fatigat i descolorit. M’he negat amb suficient autoritat per salvar-lo. Hi ha lleialtats i supersticions que cal defensar amb ferma  tossuderia de contrapeu. Fatigat i descolorit… repertoris metafòrics d’autobiografia callada.

Treballs del cantautor basc Mikel Laboa a la caixa de músiques que em fan companyia. En alguns s’internava en experimentacions sonores arriscades, que contrapuntava amb una delicadesa expositiva notable. També l’Ovidi Montllor va fer apostes paregudes, per exemple en el disc “Crònica d’un temps”, amb textures de jazz progressiu en els embolcalls de les cançons. El tòpic del conservadorisme o simplicitat musical de la cantautoria queda desmentit en molts altres casos. L’univers de plugim i pedra, de tendreses lentes, de Laboa, era –i és- d’un enorme interès.

La força de dos milions bons de ciutadans que vam posar la dignitat per davant de la por és el que temen les elits estatals. I potser fins va sobrepassar a alguns que estaven en la corda de la jugada, perquè hi ha elements en el moviment independentista –conversos dels darrers anys- que no són, ni de lluny, antisistema. Amb relats periodístics i menyspreus polítics vergonyants, hi ha qui vol fer vore que allò no va passar. Però va passar, i tant que va passar! Serà un fantasma difícil d’enterrar. Anuncia potser la nova política, feta als barris i viles amb les mans fartes i decidides de la ciutadania que ja li ha vist tots els enagos corcats al sistema.

Treballant sobre els contes inèdits. Hora del pati per les estacions enxarxades. Participo en diversos debats i diàlegs. Hi ha dies en que el cos hi està més disposat, o si els temes plantejats atrauen prou. Avui, opinants de luxe: Hilari de Cara, Toni Mollà, Joan Navarro… entre altres neurones d’ubèrrim liberalisme. Les incitacions d’esperits cultivats i crítics són l’alegria de les autopistes telemàtiques.

El tracte formal que els dispensen els carcellers i la judicatura als consellers i activistes empresonats, com delinqüents perillosos, dóna un tast cru de la veritable naturalesa de revenja política que presenta el lleig afer. Ni s’ho ensumen, però els venjatius estan solcant la seua derrota.

A migdia em miro el partit del Barça amb el Celta de Vigo. Entretingut. El Celta juga molt bé (les llavors de l’escola Guardiola). Els blaugranes amb un punt d’espessor. Un empat just. El porter Ter Stegen és un prodigi. En alguns sobris i eficients gests tècnics que fa recorda els porters clàssics dels cromos de la infància. Salva més d’un punt i més de dos.

El mateix programa del matí en les vespertines. Se m’acut un possible títol, diferent del que tenia pensat, per a la col·lecció de relats. Ho vaig rumiant. Cops de vent i gelor intensa a fora. Calefactat i tranquil·litat de gat cendrer a dins.

Conversa amb una narradora sobre aspectes sindicals del gremi. Estem en un sector farcit de taurons, que fins van de prohoms protectors, i de rebentaires que cobren en vanitat –els elements preferits dels taurons- i ho socarren tot, i a vegades un o altre que ja ha tastat els primers símptomes et demana consell. Trenta anys de passar-les de tots colors i conèixer com s’ho fan alguns barruts poden ajudar a que no li prenguen la faena i la cartera a una ànima novella o altra. No és metall noble tot el que pot enlluernar la il·lusió dels qui comencen el carreu pedregós per les cases editorials. Amb l’honradesa i seriositat d’Afers he tingut sorteta, però; per a tot arriba un any.  Trenta anys…sense direccions assistides ni capelletes de favors mutus, sense beques de sopeta oficial, sense representacions que demanen rebaixades de plantejaments, sense búnquers on no neva ni plou, ni descansats acomodaments en despatxets discrets de nòmina infal·lible; amb cops baixos, marginacions, vetos i deliberades invisibilitzacions de la faena, sense cap facilitat ni propina… És quasi un miracle que no haja llençat la tovallola. L’expedició cap a enlloc continua.

Vist un documental sobre els invents d’Arquímedes. Molts dels estris i solucions actuals s’assenten en les pensades i prototips del savi grec. Les herències de la Grècia antiga són enlluernants i impagables. La fuetejada Grècia moderna hauria de viure dels drets de les pensades dels seus avantpassats en diversos camps. Entre Atenes i Roma som el que som, és un fet.

Una copa d’un Montsant fi, sense vellutats empalagosos, per sopar. Amb una copa en tinc prou i massa. Fa molts anys es veu que tenia més set. Formós i convenient control total sobre els espirituosos. Les rodes de la vida determinen aquestes coses. Quan ja en sabem alguna cosa és quan ja comencem a declinar…

Més lectura fins al son: les notes del pintor i gravador Jaume Pla per moments són una mica irritants. Dedica desqualificacions gratuïtes, ressentides, a les avantguardes, posant-ho tot en un mateix sac per estimbar-lo al barranc dels seus prejudicis. Apostar pel realisme no hauria de cegar la visió de les aportacions valuoses dels diversos experimentalismes derivats dels escumalls d’entreguerres. En les opinions sociopolítiques fa la impressió que era una mena de conservador catalanista d’aquells que ja ho saben tot: aquell posat de comissura marcida, de fatxenderia, prou escampat, que s’expressa des d’un menyspreu agre i sentenciós sobre moltes situacions i paisatges dels què en realitat no s’han assabentat de res i que quadren amb quatre tòpics primaris i, en el fons, complexats.

 

Portar un llibre a la butxaca –o al sarró- ens procura una opció de fugida.

 

Hi ha una característica en l’obra de Joan Fuster que potser no s’ha subratllat prou: l’amenitat permanent. I això crec que ho va adquirir en haver de fer dotzenes d’articles per als periòdics per defensar-se la vida. Hi ha un hàlit de bon periodisme –que, és clar, és literatura- en la majoria de pàgines fusterianes.

 

Petits errors amb factures infladíssimes. Grans errors amb recompensa. No hi ha manual d’ús fiable. Confiem que en el Judici Final tinguen les balances més ajustades i congruents.

 

Potser la natura també practica l’assaig-error?

 

Todo es diario. Siempre se escribe lo que a uno se le

ocurre, según le ha pasado. O se lo imagina. Que tanto monta. No hay —ahí— idealismo y realismo. ¿Lo hay en algo? Todo es uno: diario.

Max Aub.

 

Diumenge, 3 de desembre de 2017.

Dempeus més tard. Els marges dominicals. Cafè i cantates de Bach –la porció de benestar possible; el paradís artificial.

Èxit del recapte d’aliments, segons les informacions. Quan cal la solidaritat és perquè abans s’ha quallat la injustícia. Les desigualtats van agreujant-se. El capitalisme salvatge implantat no té sentiments. Que desapareguen els bancs d’aliments i altres iniciatives conscients seria la millor noticia, però el més calent és a l’aigüera.

Van fer anit un sopar de record del poeta Estellés a Castelló. Una colla d’amics, coneguts i saludats entaulats, tot celebrant els versos i la figura del fill del forner de Burjassot. Per les xarxes comparteixen les imatges i asseguren que hom hi era. Sóc el primer sorprès. Una curiosa fita assolida en els delicats exercicis de la ubiqüitat.

Felicito un poeta brasiler, Tarso de Melo, pel seu aniversari. Coetani estricte–nou anys més jove. Dóna versos i proses compromeses amb els desafavorits, sense rebaixar el nivell expressiu a la demagògia del pamflet. Els costums nous de les connexions fàcils i ràpides. Ens llegim els uns als altres botant-nos els filtres clàssics i els anys de retard de l’operació. Algun avantatge ha de tenir la globalització, que és evident que podria ser d’una altra manera, més positiva, però ja se sap que l’humà tendeix a la perversió matussera de mitjans inicialment neutres, amb tantes possibilitats per contribuir a la maduresa i millora de la humanitat. La connexió directa i oberta amb literats i artistes d’arreu, amb intercanvi de parers i pistes, potser emboscades pels plastificats i parcials matolls del mercat. Ens llegim sense gaires entrebancs. Brasilers i portuguesos, italians, francesos, britànics, americans del nord i del sud, i demanen… L’àgora bigarrada, les orgies de l’hipertext, constel·lacions a l’abast d’un clic. Mai ha circulat tanta informació i estímul. Per això sorprèn encara més topar-te amb gent fins dels gremis pensaires i creatius que no s’assabenta mai de res o no passa dels llocs comuns, que no regira rere els cortinatges uniformitzants que dominen l’escaparata. Descobrir un autor d’interès matinerament, sense esperar els anys, amb sorteta, que l’ecosistema editorial de proximitat tardaria en incorporar-lo als seus catàlegs; o pintors, fotògrafs, músics dissidents de les ferums de mainstream, és un fet que ha eixugat terminis i distàncies.

Mirant escultures, gravats, dibuixos i quadres de Picasso d’una pàgina que li dediquen. Tècnicament, era lleial a l’ortodòxia clàssica. És un dels darrers plàstics que cal analitzar amb els paràmetres quallats pels segles de tradició, no per les literatures vagues i sovint estúpides del “tot val després de la fi de l’art”.

Paella marinera, formidable, per dinar. Una altra copeta de “Cap de ruc”, el Montsant negre. Dormitejada llarga després –mandres reparadores. Llegint i fent alguna nota després. Rafael Sánchez Ferlosio fa noranta anys. La seua obra assagística, i part de la narrativa, és d’un gran interès per mi. Una veu sempre incisiva de l’heterodòxia.

El grupuscle feixista (52 segons la guàrdia urbana, 50.000 segons els convocants) que ahir es manifestà davant la seu de la CUP, reunida per debatre el programa electoral, portava algunes pancartes escrites en català amb tots els accents a lloc, sense cap falta d’ortografia. Una altra evidència de l’èxit de l’adoctrinant escola catalana? Ni la Junta Electoral, tan llepafils amb altres coses, ni cap jutjat prohibí la convocatòria cordial.

Va més justet que menys. Però li han donat corda llarga i oripells ben comercials pels temes que tracta (la superstició conspiranoica té moltíssim recorregut). En una entrevista recent, quan li pregunten per les identitats nacionals – les que no són la seua, és clar-, les titlla de “ombliguismo paleto” i es queda descansat i hiperbòlicament universal. No cal ni dir-ho, la sentència ens va dedicada. I, tot mirant-nos el nostre melic tel•lúric i calidoscòpic resulta que hi ha excelsos nigromants com ara Ramon Llull, doctor il•luminadíssim, del que el suposat ciutadà del món naturalment no en sap ni mig borrall. Apuntar-se a l’escarni de la nostra cultura, de la voluntat civil capaç d’encarar-se amb les mans nues al monopoli de la violència, surt gratis i rep aplaudiments en les escaparates supremacistes.

 

El temps és omnívor.

 

Progres espanyols que alerten del perill per a la democràcia i les llibertats que suposa la imperial presidència de Donald Trump, capaços d’enlairar planys sentits per la situació de Palestina, guarden distància i silenci sobre l’abusiva recepta reculant que ens van aplicant (i que també va arribant a altres solars dissidents). Tot va quedant molt claret. Si més no, arribar on ens han fet arribar té aqueix valor profilàctic.

 

El menyspreu i l’odi com a muses habituals de les modernitats “maleïdes”, què, quan tenen brou i talent, a la llarga, acaben museïtzades i acollides a les acadèmies (hi ha cauteles inventariants que sempre arriben tard amb el formol).

 

A cada encert guanyem un enemic.

Oscar Wilde.

 

Dilluns, 4 de desembre de 2017.

El despertador a les sis. Cap a Tarragona. Gestions mèdiques. La lluna més grassa de l’any, camafeu sobre  la penúltima foscor trencadissa. Airet enravenant, la gorra calada. En travessar el pont del riu, l’ataronjat de l’anunci solar, amb algun pistil carmí, altre violaci, l’escata adormissada de l’aigua… Carretera prou neta, amb trànsit sense excentricitats. Un esquirolet, sortit del copalta d’uns matolls, travessa davant el vehicle la calçada.

La ràdio. Pablo Iglésias culpa l’independentisme d’haver revifat el feixisme, es veu que no el nota latent –i això que li ha enfilat la proa més d’una vegada. Les víctimes passen a ser victimaris. No hi ha manera de que l’esquerra espanyola en faça cap diagnòstic ajustat de la remoguda que ha suposat el procés, del cúmul de greuges seculars del país. Anit llegia en el diari del gravador Pla –de primeries dels vuitanta- com va saludar Santiago Carrillo la dita “operació Roca” (amb Garrigues Walker) de nivell estatal, dient que Roca no tenia res a pelar, perquè era “un forastero”. La formació “Podemos” feia l’efecte que havia recollit el malestar expressat en les concentracions de carrer dels indignats, però cada dia va entrant en la llançadora del que deien voler denunciar i són ja casta, fins assumint alguns relats mentiders de la dreta cavernícola i la seua corona de mitjans amb les files arrenglerades darrere del govern “rajoyià”, incapaç de fer la menor política que no sia amagar-se rere els tribunals propicis i una policia amb tants dèficits democràtics. Què bons xicots, en el fons, els de “Podemos”, que no volen molestar l’estatus que veritablement té la paella pel mànec ni, per descomptat, la sesta dels ultres.

Al Joan XXII. El laberíntic mur de les lamentacions. Cafè amb llet anèmic i croissant gomós i insípid a la cafeteria nova, traslladada a l’ala sud del complex. Fem cap al taulell corresponent.  De cada deu consultants, vuit parlen en castellà. Anem bé per anar a Sants! Tot gira redó i enllestim d’hora. Volia visitar els amics de la llibreria de La Rambla, però ho ajornem. Emprenem enseguida el retorn. En els fils telefònics, fileres d’estornells arraulits: les corxeres de pentagrames bombats. La flama espasmòdica, entre vapors grisencs, d’una xemeneia química. La quantitat de mobiliari i andròmines lletges –cal suposar que útils- que hi ha escampades pel litoral i els turons pròxims. Encara podem resoldre una gestió ampostina. Matinar tant eixampla les possibilitats de rejoc amb els marges temporals. En el viatget he acabat de quallar un títol caigut del cel per al paquet de contes i he encertat a la primera barrinada el “supermàrius” de Can Terribas (era fàcil). Amb Màrius Serra ens saludem cada deu o quinze anys en un sarau gremial o altre. La relació perfecta entre col·legues, on va a parar! En un dels darrers on van coincidir em va parèixer que havia adquirit un punt de vedetisme antipàtic, però potser va ser  impressió errada. Una nit perduda de fa segles, amb ell assegut al piano del Rialto de València, ens vam cantar uns blues a dues veus, entre rialles combustionades per l’abundant aigua de foc, en una reunió de plomes de tota mena.

Una mica abans de les dotze tinc el darrere fiançat a la cadira i passo el llegonet per quatre solcs textuals.  Arriben notícies del Tribunal Suprem. El jutge manté a la presó els activistes Cuixart i Sànchez, així com el vicepresident Junqueras i el conseller d’interior, Forn, tot argumentant que són responsables d’una “violenta explosió social”, que poden tornar a provocar. D’on se la treuen l’explosió violenta? Quina ferum més inquietant… L’escarni, l’auto de fe ranci emprant una lectura esbiaixada de la Constitució com a codi penal, la humiliació que pretenen un any o altre, com el cas Atutxa i altres, tindrà una o altra resposta de tribunals internacionals més equànimes i tindrem el mapa complet del que estan confegint. Kafka és viu!

Llenties i escalopa de pollastre per dinar. Sesta de flonja neutralitat sacerdotal. Repassant quartilles després. Les anades i tornades d’avui, però, m’han trencat una mica el ritme que portava els darrers dies.

 

Pel tirabuixó noticiari de darreres hores m’arriba la notícia de la mort de Carles Santos i quedo tocat –el filaberquí de les fotudes malenconies.

He tingut la sort de compartir hores i converses, que sempre eren un estímul de vitalitat i lucidesa. He fet algun paper per als periòdics i en llibre sobre el seu polièdric quefer.

Un dia de 1987, vencent la timidesa dels vint-i-un anyets i el detall que no ens coneixíem de res, vaig tocar a la seua porta per ensenyar-li uns poemes que havia fet tot escoltant una i altra vegada el seus magnífics discs “Voicetrack” i “Pianotrack. Es mirà els versos amb interès i m’ensenyà una peça en la qual treballava, traient-li unes sonoritats de fastuoses maregasses blau-verdoses al “Yamaha” blanc de sa casa –quan vivia al port vinarossenc- que em deixaren tremolant i commogut.

Feia temps que no coincidíem. Fa uns anys vam fer de jurat del concurs d’accions artístiques sobre el patrimoni, a Lo Pati ampostí, compartírem  taula i vam reprendre la conversa entre bromes i veres, que era el registre que sempre apareixia entre nosaltres.

Durant un temps, primeries dels noranta, en que vaig viure a la costa sud de Vinaròs érem veïns i molts matins esmorzàvem junts en un establiment cèntric, o a la cafeteria de la plaça de bous, on també li vaig fer alguna entrevista. Quants ens saludàvem jo li preguntava: “Carles, a com va el quilo d’avantguarda?” i responia si cotitzava més que la sardina o no.

El llegat – i l’actitud d’esperit lliure- que ens deixa és prodigiós.

Ens queda un buit immens i unes quantes lliçons ben sòlides, com ara la de que no hi ha experimentació substanciosa sense un fondo coneixement de les tradicions properes i universals.

 

A dos quarts de vuit l’enfilo cap a la plaça de l’ajuntament a la concentració convocada per protestar contra la retenció dels presos polítics –per no dir ostatges polítics. Una campanya electoral normal i corrent, diuen alguns… Prenc un cafè pel camí en un establiment farcit d’andròmines, acollidorament desordenat i no molt net. Un centenar d’ànimes enravenades. Podríem ser una congregació de mormons –o el rosari de la parròquia- més que no uns perillosos partidaris de les violentes explosions socials. Parla l’alcalde i la professora Núria Duran llegeix un manifest. Salmòdia seriada – picada de mans de tango àrtic- amb el crit de “llibertat, llibertat”. Es remuguen “Els segadors” amb més fe que afinació i ens en tornem a casa. Mos lleuger per sopar. Llegint fins al son. La llanterna màgica de retalls, anecdotari i trobades, concerts i activitats compartides  amb Carles Santos va rodant amb besllum tristoi. La mort sempre és una injustícia, però a vegades pareix que ho és una mica més.