Home > El Maestrat > #Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

#Plàncton. El Bloc d’@IgualJosep

ChristianSchloeblocigual2017Lectores, lectors, que passeu bones festes!

 

* * *

 

Dimarts, 12 de desembre de 2017.

Alça a un quart de nou. Fa l’efecte que el refredat va minvant positivament. Cafè, cigarreta i la ràdio: candidats a la presó i candidats amenaçats amb la mateixa recepta segons què diguen. Ombres serioses sobre el fet que el govern de l’estat farà guanyar com siga el que ells volen que guanye. Tenen la majoria de mitjans, judicatures que presumptament els ho afinen, la policia, l’exèrcit, l’Ibex 35 al darrera. La carcanada putrefacta del règim del 78 va sent molt evident.

Arreglant quartilles. Jazz per companyia: el swing que ens fa una mica més mulats d’esperit. Solet tímid –safrà aquós- en els finestrons del racó de món que ens pertoca ara mateix. Repunt de la fredor. Un punt d’ombra de maldecap.

Han començat les emissions de la nova ràdio pública valenciana. Esperem que tinga més llarga vida que la seua predecessora, vinculada a l’ens de Canal 9. Una bona notícia que contrasta amb la sorprenent nòmina d’escriptors i intel·lectuals convidats, amb la quota residual de Joan Francesc Mira, però amb el domini aclaparant dels qui orbiten l’antena del grup Prisa i filials. Se suposa que rememoraran el congrés d’intel·lectuals antifeixistes fet en plena guerra civil i presidit per Antonio Machado, que ja s’ensumaven la desfeta. La lletra i el pensament expressat en la nostra llengua no existeix per al govern valencià. On menys t’ho esperes salta la sorpresa desagradable. La presència del gran Mira no eixuga ni de lluny el menyspreu lacerant. Marginalitzats en casa pròpia, la condemna continua. Diversos articles i queixes dels gremials pel que fa al cas. Potser el contrafort de “Compromís” al govern de Puig s’ho hauria de fer mirar. Hi ha qui, en el fons, pensa que no som vius i actius, només mal enterrats. En molts dels desastres culturals i lingüístics soferts les darreres dècades, el socialisme valencià n’ha tingut una alta porció de responsabilitat. El seu federalisme pluricultural s’ha demostrat clarament els darrers mesos que només és un eslògan intermitent darrere el qual no hi ha res, o molt pitjor, hi ha l’assumpció conceptual decantada i negant de cap diferència de la dreta de pinyol castellanista.

Pasta italiana i una maneta de corder –regalada pel bar del barri- per dinar. Les notícies de l’apocalipsi per entregues: la mala llet de l’estultícia ens liquidarà. Ni de lluny els millors arriben als llocs idonis. La meritocràcia va colgada en fosses de grisor i callada.

Sesta absolutòria. Més sessió amb materials i notes noves. Un dia més sense moure’m del cau. Ermità suburbà? Guanyar plaça d’ermità en algun lloc calmós, a prop dels cicles naturals, és una de les meues més desitjades ambicions, ara per ara.

Visita d’un carter. Es veu que treballen a les tardes alguns dies, per completar els repartiments. Postals gens nadalenques de l’Agència Tributària, que ens marca de prop als autònoms, no sia cas que fins arribem folgats a final de mes. Som els ases dels cops predilectes, pel que pareix. Fins per a una epístola merament informativa empren el tot de l’amenaça. I, per descomptat, amb la llengua única, la que Pla considerava que era idònia per fer retòrica quan no es té raó.

Mirades obres de les pinacoteques del món. Entretingut en el mestratge de Diego Velázquez. Un dels que més en sabia del pintor de la cort era Dalí. Entre bromes marca de la casa analitzava com ningú l’aire que surava en les teles i les tècniques del sevillà.

És tan estrany que un escriptor del nostre àmbit surta en un telenotícies (també del nostre àmbit), que, a primer cop d’ull penses si haurà finat. Però no, avui no, avui parlaven d’unes novetats editorials (alguna és reedició i prou, però tant és) que ha generat Valentí Puig, que conrea l’especialitat d’autor dretà entre les poblades files indígenes d’esquerrans i sobiranistes. Un efecte cultural del 155?

Quan s’adonaran alguns de que seguir les “sensateses” que exhalen els magnats de l’Ibex 35 i els seus abundosos altaveus ens mena al gran desastre, serà massa tard.

Article de Josep Miquel Servià evocant una visita a Fuster, en companyia de sa mare i de Manel Joan Arinyó. Comenta la gran cortesia càlida de l’escriptor envers la seua mare, a qui li ensenyà la casa, agafant-la de bracet, després de fer una tertúlia de quatre hores on s’escruta el diví i l’humà. En contra del que creuen molts, Fuster era habitualment d’una correcció exquisida: les formes d’un liberal, al capdavall. L’article l’he vist gràcies a Narcís Garolera, un savi empordanès de primer ordre amb qui de tard en tard intercanvio parers. Les meues connexions empordaneses són ara mateix  excel·lents.

Mirat a la nit un reportatge sobre la naturalista nord-americana Dian Fossey, experta en els goril·les de muntanya de Ruanda, que fou assassinada en la seua lluita contra els caçadors furtius. Se’n va fer una celebrada pel·lícula sobre la biografia de Fossey, però el reportatge de National Geographic és fet amb imatges reals i testimonis directes. Gran interès. Mig abonat al canal naturalista. La poca televisió que consumeixo me la faig a la carta, com tants.

Pa amb tomata i pernil per sopar. Llegint fins al son. Repassant pàgines de Piglia i Subirana. Hi ha unes quantes novetats de gran interès, però l’armilla de fràgil autònom autoexplotat no arriba a totes. Sortosament hi ha el recurs de les biblioteques públiques per tapar forats. I potser els Màgics d’Orient me’n deixen alguna al balcó, si no m’oblido de posar garrofes per als camells. Mengen garrofes els camells?

 

Tanta còmica i il·lustrada infelicitat com arrosseguem…

 

El client: Déu va fer el món en sis dies, i vostè no és capaç de fer-me un pantaló en sis mesos. El sastre: Però senyor, mire’s el món y mire’s els seu pantaló.

Samuel Beckett.

 

No calen grans contrasts dramàtics per sentir que existim.

 

Els guariments llépols dels errors de càlcul de la nostàlgia.

 

Estic en el moment de la meva trajectòria en el que em sento més fort tècnicament, paradoxalment tinc la necessitat de tocar amb molt poques notes.

Pat Métheny.

 

Dimecres, 13 de desembre de 2017.

Santa Llúcia ens conserve el nas per aguantar les ulleres.

Felicitada ma germana. Alçat més tard, a les nou tocades. El constipat, a les acaballes, es veu que augmenta el grau de  somnolència.

Tingut un somni que es repeteix de tard en tard. En un edifici alt i circular el jo somniant dorm en un llit gran i nota presències inquietants. Somniar que dorms, quina caragolada reconcentrada! Més val no furgar en possibles significats ni preguntar-se a sant de què retorna la visió. Estèticament és una escena bella. Pels finestrons del gratacel redó núvols cotonosos i atzur escurat. Les fantasmagories de l’espècie de l’espiritisme clàssic en les presències furgants.

Renuncio a la nerviositat de la ràdio. Les temences sobre trampes en el sufragi del 21 són altes i creïbles. I, si, amb tot, no guanyen ells, no reconeixeran els resultats i, ja ho han dit, seguiran aplicant el 155, que es va demostrant com una metòdica desmantellada de l’autogovern. Previsió d’augment de presència policial per a les jornades prèvies i posteriors. Per “excepcionalitat”, ho justifiquen a Madrid. La cita urnada pot esdevenir una de les farses més escandaloses en molts anys? També anem veient l’imperi de l’arbitrarietat i la inseguretat jurídica, amb suposats delictes d’odi, tractats preventivament segons els barems dels qui governen. Tota dissidència ja corre perill. La reculada és increïble i la normalitzada d’un grapats d’anomalies encara ho és més.

Peces de Bach per a orgue per primera companyia. La catedral sense murs, vivificant. L’escala de caragol per reconciliar-se amb l’humà quan abandona les baixeses. El cimbori entre nuvolades blanques i aroma d’encens.

Cel grisenc, amb ullades de sol enteranyinat al pati que ens pertoca.  Som rellogats en el fugisser. Amb la vareta de l’assaig-error aprenem els topalls i alguna plausible resposta provisional.

Una truita de carxofes per dinar. Una oda elemental que posa peu de pàgina animós a certa marcida d’ànims. Una mica de sesta. Organitzant i retocant textos dels arxius després, amb ullades a l’actualitat desassossegant que ens va servint l’autoritarisme de les mediocritats malaltisses que ens (des)governen amb tacte de ferro.

L’antieuropeisme britànic ve de lluny. La Tatcher ja hi feia força. El “brexit” feia molt que s’anava coent. El trencament tindrà serioses  conseqüències en la immediatesa. Fons estructurals deixaran d’arribar. El club d’estat europeu, on mana Alemanya, és cada vegada menys convincent. Com gestionen la tragèdia dels refugiats demostra que som en mans de fredors molt perilloses.

Fui lo que nunca pude dejar de ser.

María Zambrano

Hi ha qui fa d’escriptor i hi ha qui ho és. Fins no fa molts segles l’essencial era la segona opció. La vida social literària, i més en aquests països nostres on el llibre mai ha estat peça troncal, és una fullaraca cada vegada més semblant al xou més o menys d’inspiració televisiva; és molt repoqueta cosa i majorment afegida a la general cerimònia de la confusió –si és que arriba a ser mínimament atesa.

 

Hi ha un detall històric que he recordat gràcies al magnífic “Cafarnaüm”, de Jaume Subirana: després del sermó conegut davant Carmen Polo de Franco i Milans Astray, entre la plana major dels insurrectes contra la República, a la universitat de Salamanca, Unanumo patí un arrest domiciliari fins a la seua mort, esdevinguda uns mesos després de cantar-los aquell “venceréis, pero no convenceréis”.

 

El camí més curt, la línia més recta entre distàncies, és una causa major que s’ho valga.

 

Sabem quando um escritor costuma ter razão? Cinquenta anos depois.

Gabriel Santamaria.‏

 

Dijous, 14 de desembre de 2017.

(Mandala)

Branquillons de sarments en el peveter, ofrena en el diürn;

remors d’absències no extingides en el nocturn

de recomptar el rosari irregular de la soledat heterodoxa

i xarrupar lentament el calze del vi eloqüent

que situa on s’escau l’himne dels bells vençuts.

 

Alçat a un quart de nou. Dormida bona. El refredat va cedint possibilitats de respirs MÉS amplis. Grisor de perla, ull de fred, a la celístia. L’arabesc discret del cafè en l’esòfag, camí de l’ànima.

Les notícies. Arbitrarietats preventives de l’estat. Orwell només s’errà de data (només perquè en determinats territoris fins les males idees arriben amb retard). Un tiroteig a La Ràpita, a l’establiment –ara traspassat i reformat- on anàvem una variada colla d’homenots a mirar-nos els partits del Barça en els anys gloriosos del guardiolisme. Incident confús, probablement derivat de les eternes variants de la gelosia possessiva. Dos ferits i l’autor de l’escopetada identificat.

Escampats damunt la taula diversos textos per remirar i repensar. Les ambrosies conventuals de Hildegard Von Bingen. primer, i l’elegantment crepitant trio de Keith Jarret després, per companyia lubricant. A contravent, contra pronòstic, anem complimentant les caselles laxes del nostre destí. Som destí o caràcter? O migpensionistes?

Si fóra contra el dolorisme i les estafes de la vida l’expressió tindria un altre valor. Però la trobem emprada per menystenir el que rutlla bé, o el talent d’algú o altre del veïnat: “no n’hi ha per tant”. És filla, no cal dir-ho, del més destructiu vici del país: l’enveja. Llegint Subirana hi he pensat.

Per distingir-los dels pecadors nefands, a la premsa del Reino posen el distintiu: “catalán universal”. Llegit ahir en un paperet fluixet, tòpic, sobre el pintor Fortuny. Les universalitats, per molt que s’entesten, solen néixer i criar-se en un lloc o altre.

Errada al BOE, on diu que 332 empreses han marxat de Catalunya com a conseqüència del full de ruta del procés. Tots els partits partidaris de l’aplicació de l’article 155 constitucional repeteixen –també en campanya- una i altra vegada que en són 3000 les empreses que han tocat el dos.

Li han donat un guardó, dels honorífics, a l’editor Vicent Olmos, com a essencial dinamitzador cultural de l’Horta. Merescudíssim, no cal dir-ho. Passejar amb ell xerrant pels camins d’aigua de l’Albufera, compartir un all-i-pebre i fer plans per a properes aventures llibresques, escoltar-li els fonaments històrics de les lluites als aiguamolls, és un dels plaers asserenants de veres que em convé practicar. Savi i bonhomiós, dispensador incansable d’un tracte comprensiu d’oberta liberalitat. Home amb criteri, desactivador de tants gats per llebre com trufen la nostra realitat cultural, fa una feinada fonamental amb paràmetres emmirallats a contextos més forts i nets, tot i que el nostre és a molta distància de tenir un acompanyament social d’aqueix gruix. Que aposte per la meua lletrarada em suposa un escalf de certa seguretat –fins allà on és possible en aquests valsos irregulars.

Llenties per dinar, suaus, amorosides, saludables. El dinar d’empresa de l’autònom autoexplotat? Migdiada zen (lliris d’aigua en una forest inconcreta, potser dibuixada en algun haikai molt antic). Més programa escripturari en les vespertines. Persisteix la grisor condormida als finestrons. Dies sense trepitjar el carrer, de vore poca gent. El vell jersei de llana morellana que fa anys que m’embolcalla en els tràfecs domèstics. Alguna eixida al pati a mirar-me els núvols i les flors. Avanço més o menys en els laberints de textos guardats als cellers de la paciència. Ermità suburbà. Lector d’esperes. Brocanter a la rebotiga. Rellogat de l’incert alberg. Farer sense illa…

Entrepà d’anxoves per sopar. Mirat un documental d’arqueologia al canal del National Geographic. Llegint fins al son: Piglia i repassant el darrer Subirana.

 

Tot és mestís.

 

Del carrer el fonamental quadern de cal·ligrafia. Del carrer dels desemparats. No del granit intimidant dels frontons apàtics. Del carrer on ningú és menys que ningú, de la il·lusió que escalfa les mans i l’esperit deriva la quimera renovada, el brou de la dignitat,

el cant a contrapèl dels carregats de raons.

Severes càtedres de l’última pregunta, carregaments de la repartida fraternal, insomnes preguntes incendiades, al carrer de les sabates foradades, a la nouvinguda comunió dels ofesos.

 

Ni tan sols jo hauria existit sense el meu diari. És la cosa més preuada que he escrit mai. Més preuada per mi, per la meva salut mental. Hi porto totes les meves esperances i els meus projectes de vida. El diari és la soca de la meva escriptura. Els llibres són les branques que surten d’aquesta soca.

* * *

Els meus diaris són complexos i tenen moltes funcions. Hi anoto reflexions sobre el que llegeixo, idees pels llibres en què estic treballant, reflecteixo la realitat del meu voltant. El que faig més sovint són anotacions de coses que em passen per la ment sense saber per què, i que s’assemblen molt a la poesia.

Mircea Cartarescu.

 

A cierta edad, como escritor, te das cuentas de que hay foros en los que no vas a participar porque se ha hecho tarde, más incluso que porque ya no serás invitado a hacerlo… hay una edad para todo, digamos, como hay editoriales en las que ya no vas a poder publicar o volver a publicar, periódicos o medios de comunicación en cuyas páginas no escribirás, relaciones perdidas sin remedio y otras que es mejor no tener porque no hay nada en común, aulas universitarias que no vas a volver a pisar… parecen vientos en contra y en realidad lo son a favor o cuando menos indiferentes para algo esencial: seguir escribiendo. El escritor que, a cierta edad insisto, se deja vencer por esas contrariedades o esa falta inmediata de eco, está perdido, literalmente perdido.

Miguel Sánchez-Ostiz

 

Espills còncaus per a realitats imperfectes. Així són les nostres eines. Pensar que ajusten, que diuen veritat, és un deliri pretensiós.

 

Divendres, 15 de desembre de 2017.

Un quart de nou. El gorro de llana, el fred a la coroneta pot fer interferències a l’aura. El calcetins dobles. La vida lenta de les primeres passes. Tomás Luis de Victoria: motets a sis veus. La veu humana enfilada a major glòria de Nostre Senyor. L’antídot abans de la ràdio política. Blau pàl·lid al cel dels patis que ens pertoquen. Les quartilles apilades, la tassa de cafè fumejant… pensant capriciosament una estona en el món simbolista i oníric del poeta Cirlot. Altres estímuls aleatoris dels que es vessen per diversos canals, pintura, música, bromes i veres entre afins.

El programa d’habitud. La reclusió dels darrers dies, que trencaré per acompanyar la poeta amiga Zoraida Burgos, a la biblioteca de Tortosa, on presentarà la poesia completa que ha editat LaBreu. Ja era hora que algú reparés els injustos buits que ha sofert l’obra substanciosa d’una criatura que s’oculta tot el que pot i no ha mogut cap dit per obrir-se pas en les boges carreres gremials. L’ideal és que circule l’obra i a l’autora –o autor- el deixen en pau en el seu raconet de domesticitats invisibles, però va com va i costa el que costa exercir aqueixa opció, que en altres literatures és més factible. Tal com està la botigueta en el nostre àmbit, només falta que t’abstingues d’acompanyar l’esforç d’un editor amb les rodes de cites presencials amunt i avall.

Bullit de verdura per dinar. Una mica de capcinada. Passejo fins a l’estació d’autobusos. Fred suportable. Perdut el compàs dels serveis de transport públic. És a dir, perduda la paciència que cal. Ens fan canviar de vehicle al peatge de l’autopista. A Tortosa a un quart de vuit. Negra nit. Els llums de variats guarniments nadalencs. La Junta Electoral ha fet enretirar els llaços grocs que la gent havia lligat als ponts i reixes. Prenc un cafè en un establiment de la plaça de l’ajuntament. Hi ha un parc infantil muntat, amb una pista de gel on patinen criatures i monitors, pares i mares. Per la cartellera de l’envelat se suposa que una entitat financera contribueix a sufragar el caprici.

Arribo al nucli històric, dèdal de carrerons a la llum de la catedral. Han obert establiments nous d’hostaleria i uns antiquaris. Potser guanya batec vital la zona. Gent de diverses ètnies i déus a les placetes i circulant. Una colla de joves amb dos professors o monitors, brandant guitarres, canten una melodia senzilla i joiosa al mig del carrer.

A la biblioteca, edifici gran, de tres plantes, funcional i lluminós. El diàleg entre el vidre i el formigó. Unes restes arqueològiques preservades i exposades amb un terra de vidre. Conversa amb la directora. Una ullada als prestatges. Pipo un cigarret després, a la porta del centre. Una mica d’humitat. Cap enravenada.

Saludo Zoraida, que no perd el compàs de la seua discreció. A l’acte, s’asseurà entre el públic, es nega a presidir la taula, on pel meu gust s’han apuntat massa càrrecs polítics, que ofereixen la seua visió tan arnada i decorativa del fet poètic. Tres institucions han posat cèntims en l’edició. Em desplau tanta faramalla protocol·lària per a una escriptora que ha circulat allunyada d’aitals paraments de cartó-pedra escenogràfica i buidor conceptual. L’editor, Marc Romera, puja una mica el to, però fa un discurset prou desmenjat, de tràmit. Intervé Andreu Subirats, que n’ha fet el pròleg i ha participat en la cura de l’edició (en la línia detallista de LaBreu). Llegeix alguns poemes de la recopilació, més antològica que completa. Des del públic, la poeta dóna les gràcies. Sala plena. Gent del ram, professoram, amics, amigues i coneguts de la poeta.

A dos quarts de nou aixeco el vol. Els desolats carrers nocturns d’una ciutat que podria ser com una petita Siena, un far referent, però que és posada en una mòrbida decadència que uns quants espasmes prou esparsos proven de reanimar. Realitat que no impedeix el to d’orgull del tortosinisme social –curiosament tranversal.

He reviscut les trametes de complicitats mediocres que sostenen l’invent de la lletra propera i les seues irradiacions, freqüentment emeses sense criteri ni rigor, on alguns espaviladets fins treuen una mica de xavalla de la general desorientada institucional en afers culturals. És el que hi ha. Cada dia n’estic més allunyat i sóc més crític amb tant de diletantisme cofoi. M’he acostat avui a la foguera per l’amistat i admiració per Zoraida, però l’assistència m’ha refrescat la rastellera de despropòsits que fan xup-xup en la literària olla, barrejada i feble, d’aquestes comarques, Sénia amunt i Sénia avall.

Mos casolà (pa amb tomata i pernil) i llegint fins al son: poemes de “Convivència d’aigües”, la recopilació de Burgos, i Piglia. Encara barrino com hi ha tanta gent posada als negociats literaris i culturals de les voltes de nivell tan ínfim, i que a sobre creu que propicia nogensmenys que la pura excel·lència. Deu ser un més dels símptomes de les moltes anomalies que ens acompanyen. Anem apanyats!

 

La distòpia que s’anuncia serà post-irònica. L’acrítica, la conformada i celebrada indefensió total.

 

Una premsa cínica, mercenària i demagògica produirà un poble cínic, mercenari i demagògic.

Joseph Pulitzer

 

(L’aperitiu)

Olives trencades. Amarguegen, com tan sovint amargueja la pervivència. Penso en Houellebecq, que diu que la timidesa és virtut profitosa per a fer versos. La timidesa és respecte, un sedàs actiu contra la indiferència. ¿Què deu fer ara mateix el darrer maleït d’aquesta Europa decadent i verinosa? Vermut i sifó. Els sifons, cavallets de mar sobre els hules tristos de la infància. Passa un àngel –o potser és un astronauta quàntic- amb una garrafa d’oli a la mà translúcida. Presències d’absències. Nadales robòtiques en un altaveu. Som els miratges que no proven de racionalitzar. Una diminuta música callada en les esferes de l’esperança i el pànic.

 

Dissabte, 16 de desembre de 2017.

Amb ganes de fer la peresa dissabtera, però no puc. Alçat com de costum. El costum, la poètica inercial matinadora.La màquina virtual proposa discs de Paolo Conte i no la desdic. L’elegant cantautor i advocat genovès és una salmòdia convenient en la matinal d’anar fent dissabte.

Pensant en Zoraida Burgos i el seu camí discret, misteriós per moments. Filla d’una ferroviari extremeny que fou destinat a Tortosa, on conegué a sa mare. Ha confegit el fonament d’algunes de les biblioteques del territori, en la seua qualitat de titulada. També s’ha dedicat a la restauració d’obres d’art i, és clar, a la seua poesia i prosa. De la generació de postguerra, posada al nucli de la revista “Gèminis”, editada a Tortosa en plenes censures i obligades cauteles, tocant de Gerard Vergés, Jesús Massip i Manuel López Bonfill, en una represa lingüística i cultural animada pel teòleg i professor Joan Baptista Manyà. Els seus primers poemes desprenen les urgències estètiques del moment –primeries dels anys setanta-, el que s’ha etiquetat com poesia social. La seua evolució l’ha portada a un intimisme de càrregues simbòliques i transparències de sensuals melodies delicades. Des de la contemplació des del seu retirat hort de tarongers familiar, la poeta no ha oblidat lamentar regularment el injustos entrellats humans. El seu conscient apartament dels saraus gremials l’ha perjudicada en difusions i subratllats en un àmbit ja prou entretallat i indiferent, però també li ha estalviat maniobres i espectacles miserables, penosos. L’edició d’ara de la seua poesia fa justícia a una veu important. El retard que portava una operació d’aqueixa naturalesa agreujava el sot. Els seus llibres estaven descatalogats o circulaven en edicions d’àmbit comarcal.

Rescabalo textos editats –perduts en les fosses dels descatalogadíssims- per a les pàgines líquides que governo. Regals per a qui els vulga. De l’hortolà al consumidor. Escric altres coses, uns versos, notes de coses vistes, sentides o endevinades. Hores de lliscada lleu. No cal telefonar els bombers, ni els tarotistes, ni els psicoanalistes: un gran estalvi. El que fem, el que potser som, el carilló tebi de l’anar passant. El destí i el caràcter. L’assemblea d’ànimes saltant a la corda davant el finestró de Giacomo Leopardi.

Solet hivernal als patis domèstics. El paro una estona, com el jubilat feliçment desmemoriat que encara no sóc. El carmí quiet de les fulles de la buguenvíl·lia. L’hora sense revàlides ni fatxenderies. La cura sense objecte. La telegrafia dels eucaliptus al pit queixós…

En una llambregada als camps de les piulades veig que Rafael Alberti és “trending topic” i em pregunto si potser resulta que ha ressuscitat. Però no, no hi ha miracle roig, resulta que molts –moltíssims- lectors han recordat que va néixer tal dia com avui de 1902. Ara que… a vore si serà una altra ingerència russa massiva a les xarxes.

 

El rostre borrós del qui fores (el desconegut de fa tres desconeixences) a la ciutat que ha canviat, que no ens espera. Anar passant és quedar desautoritzat i desconcertat en les escenografies dels records.

 

Sense una mica de litúrgia –mascarada o despullada- l’aspror pervivent seria insuportable.

 

Sota l’arc sis voltes centenari una parella d’adolescents es besava. El reüll passavolant pescà la postal eterna. El somriure del fugisser.

 

Hi ha vespres pesants en els què la vida només explica acudits molt sabuts.

 

Ni als endins se’ns imposa una sola memòria. Fets d’una sola peça? Si de cas en alguna reposada novel·la del dinou.

 

Saber aturar-se quan l’atzar brinda una troballa rere una aparent marrada.

 

Diumenge, 17 de desembre de 2017.

Dormida bona, amb una mica de matinera peresa tèbia. La fred hi convidava a allargar l’embolcallada. No recordo ombres xineses oníriques. On fan cap els materials no recordats de les gestions somniades?

Fuetades de vent, gramínies dansaires. Una cantata de Bach, brindis de capitells transparents: Wachet auf, ruft uns die Stimme, BWV 140 (1731), per obrir el talleret amb salobre reparador.

Buscant una altra cosa pels arxius d’art de la xarxa m’apareixen uns mil·lenaris gravats eròtics orientals. Totes les litúrgies de la carn fa segles que són inventades. Revestir els elementals plans biològics amb jocs i rejocs no pot abandonar la tradició més inaugural.

Conversa amb un escriptor basc a qui li han agradat uns versos i diverses notes breus que he penjat a un dels canals particulars. Viu a la vall del Bidasoa, a prop de la masia dels Baroja (de qui n’és especialista). Passeja per les praderies i boscos greus i ufanosos. Montaigne i altres vells senyors entenimentats li fan companyia. Narrador i assagista. Escultor de granits lents i poderosos. De tard en tard s’escapa a l’Amèrica del sud a contradir-se de polpes distintes i exuberàncies selvàtiques. Desencantat dels “camelos” que ofrenen com a qualitats segures als tinells editorials, havent-li vist les brutors mesquines a les sales gremials, fa anys que va per lliure, sense fer concessions. Haver-nos trobat pel núvol bigarrat, poder intercanviar parers i salutacions, és un dels discrets miracles que ens alegren el trànsit.

Escrivint una estona. Poc marge de temps per grans recorreguts. Esmerçar unes hores per llogar-ne unes altres. Tornem a La Sénia a la tarda. Som els preferits de l’afició geriàtrica ballaire del club de pensionistes. Una fita més difícil d’aconseguir del que pot semblar a primer cop d’ull. Les manies d’una junta de casal de jubilats solen ser cantelludes. Fer-se vell i voler ser actiu socialment no és cap ganga. Som la gramola vivent dels balls dominicals en diferents places. Hi ha destins molt pitjors. Com es veuen ens vorem –amb sort-, com ens veiem nosaltres ja s’han vist. Carretera i boleros, pasdobles i tots els pals preferits en el negociat decadent. Cap emparrada improcedent de vedetisme cretí.

Dinar i notícies. La deliberada desatenció europea a les pasteres que fugen de la guerra. Centenars de morts al nostre mar. Un escàndol que desapareix dels mitjans. Incidents terribles, segons testimoni de cooperants de les ONG. El club dels mercaders insensibles fa feredat. Tractats on el mercat venç una i altra vegada a la democràcia i els drets humans. Fronteres implacables en una fortalesa egoista i cega? S’han begut l’enteniment. L’Europa social només fou un eslògan que ara es descoloreix en calaixos remots. De tanta malvestat oficialitzada no se’n surt impune.

“Hemos descabezado el independentismo”. Soraya Sáenz de Santamaria, ahir, en un míting. La separació de poders i bla, bla, bla. I l’elefant amortitzat de Borrell diagnosticant que cal desinfecció –només per a una opció, és clar- abans de tancar qualsevol ferida convivencial. Hi ha més perles en el carnaval esperpèntic de l’anòmala campanya. Les hores que queden seran encara més verinoses. Més policies, maniobres i gesticulacions militars a Tarragona i altres viles. Però el decantant, el perillós són uns llaços grocs en la solapa d’uns ciutadans.

Cap a La Sénia a quarts de quatre. Cap cella de núvols al Port. Assolellada tendra. El fraseig sedós de la Billie Holiday a l’aparell del vehicle. Temps per prendre un cafè. El muntatge i la prova de so. Tot rutlla correctament. Fem repertori diferent, dins del gènere. El públic, molt amable. Gent que ens segueix. Li dediquem un tema –avisats pels seus amics- a un home que compleix noranta-nou anys i està lúcid i àgil. A dos quarts de deu estem de tornada. Els llums groguencs de les viles. El relat de Puyal del partit del Barça amb el Depor. Mos casolà. Vista la segona part del partit. Llegits poemes de Zoraida Burgos abans de cloure la parpella.

 

Normals i desinfectats? Quin avorriment!

 

La llengua i la història són el botí més preuat a l’hora de sotmetre un poble.

Àngel Guimerà.

 

Dilluns, 18 de desembre de 2017.

Alçat a un quart de nou. La ràdio, que m’avorreix amb els sargassos –alguns ben enverinats- de la campanya. Em passo als pentagrames místics de Hildegard von Bingen. La veu humana, l’instrument més corprenedor.

Una editorial publica un anunci. Busca algú que llegesca i escriga com qui respira o menja i que siga capaç de mirar la literatura amb ulls mercantils. La lletra mirada amb ulls mercantils? Potser només necessiten un estratega en promocions. La mercantilitzat no és cap valor intrínsecament literari, però ja veiem com fins al rovell de l’ou de la cosa els valors ja van tristament confosos. Afortunadament Montaigne, Pessoa i tants altres manufacturants de pàgines de bona companyia visqueren allunyats de qualsevol lent mercantil.

En una  “casa di riposo” milanesa, a noranta-tres anys, ha traspassat el poeta i narrador Francesco Leonetti. Fou agent actiu de la nova avantguarda italiana i manegà diverses revistes d’agitació estètica i política. Fou amic i col·laborador de Pier Paolo Pasolini. L’experimentalitme reposat i l’assaonat compromís amb els desafavorits recorren la seua obra. Segurament, la veterana veu tampoc sabria de què li parlaven si li demanaren una visió mercantilista de la literatura.

L’ex-president José Luis Rodríguez Zapatero va dir ahir, en un míting del PSC, que amaga conscientment les sigles en aquesta campanya: “Primero las leyes y luego las voluntades de los hombres”. I els ingenus que creiem que les lleis, tret d’aquelles que Moisès baixà esculpides en pedra de la muntanya, les fan les voluntats de l’humà.

Ho explica Llibert Ferri. “El franquisme va prohibir el nom Olivia perquè l’actriu Olivia de Havilland (“Gone with the wind”) havia donat suport a la República. I així va ser com a la dona de Popeye li van posar Rosario.

Macarrons amb picolat per dinar. Exquisits. Sesta de llenyataire feliç. Augmenta la gelor. Treballant en diversos textos en les vespertines. Vaig tenint més o menys clars els dos o tres projectes a mitjà i llarg termini.

A les notícies enxarxades: maniobres militars a Catalunya en vespres de votar. El Senat, que no fa mai sessions en període electoral general o autonòmic, n’ha fet una avui per tal que la vicepresidenta omnipresent pogués lloar les virtuts de l’aplicació del 155, que està desmantellant tots els consensos i els nervats organitzatius de la Generalitat i seguir amenaçant si el personal no vota com cal. Darrere, la banca, la corona, la premsa en tancament de files, judicatures i fiscalies en curiosa sintonia amb l’executiu, activíssimes, insòlitament veloces, la Junta Electoral amb pell finíssima per a segons què i sordesa gran per a altres detalls…tot molt neutral en una campanya grotesca i dramàtica, a pesar de que un o altre es permeta burles grosseres, inhumanes sobre el fet que un candidat estiga privat de llibertat i altres facen com que no passa res. Van a per totes, deuen estar molt nerviosos. Segueixen amb el programa de repressió i humiliació. Saben fer altra cosa? Tenen alguna vaga proposta? Se’ls nota molt nerviosos, sí, potser les enquestes cuinades al gust no estan gens clares. Hi ha un percentatge molt alt de vot que està encara indecís. La participació pot ser molt alta. Gent a qui unes autonòmiques no l’han interpel·lat mai ara acudirà (la majoria d’aqueixos motivats podem conjecturar fàcilment què votaran).

Llegint, oportunament, Ciceró a la nit, per acabar de discernir quin pot ser el meu vot més útil per dijous. Ja vorem quina de més guapa ens en faran…

 

Per aquests verals nostres, sempre pot descendir un esglaó o dos la misèria intel·lectual.

 

No se puede ser escritor y ser importante al mismo tiempo, hay que elegir una de las dos cosas.

César Aira.

 

Hi ha ombres que germinen. Estrelles apagades que fan bullir la clorofil·la. Cal donar-los el marge de la paciència, si no hem perdut tan convenient ofici.

 

 

Campanya pels drets lingüístics